En la tercera jornada de competició els austríacs d'Opel van fer-se amb una distància quasi definitiva.

El dimarts 12 de juliol de 1988 finalitzava a Auckland el 18è Ral·li de Nova Zelanda, vuitena cita del calendari del campionat del mòn de ral·lis. La prova oceànica, que només era puntuable per al campionat de pilots, s'incià des de la mateixa ciutat neozelandesa el dissabte 9 de juliol amb els 51 equips inscrits presents a la rampa de sortida dels que 24 aconseguiren superar un recorregut dividit en quatre jornades de competició i 614,56 km cronometrats al llarg de 40 especials.

Una punxada va esbaïr bona part de les opcions a victòria dels locals Wilson-Lewis.

La prova, en ser puntuable només en el campionat de pilots, va traduir-se en l'absència de l'equip oficial Lancia, pràcticament l'únic equip que competia seriosament en el campionat i que en la taula general provisional del campionat de pilots, cinc pilots de l'equip, copaven les 5 primeres posicions. Així doncs l'atracció es centrava en pilots del campionat del pacífic i amb l'entrada dels britànics Jimmy McRae i Rob Arthur a bord d'un Ford Sierra XR 4x4 i dels austríacs Josef Haider i Ferdinand Hinterleitner a bord d'un Opel Kadett GSi, mantingut per una mescla del GM Euro Sport Team i tècnics lliures de Nova Zelanda i Kenya.

El ral·li dels britànics de Ford va ser realment molt curt, doncs ja que en la segona especial cronometrada el l'arbre de lleves del seu Sierra XR 4x4 va trencar-se, una averia que ja en els tests previs al ral·li s'havia produit i feia perdre un dels pocs equips de primera línia que hi havia a la prova neozelandesa. D'entre els que seguien en competició, Ray Wilson i Stuart Lewis aconseguien encadenar tres escratxs consecutius en els tres trams més llargs de la jornada, que només comptava amb 55 kms d'especials cronometrades, el que permetia als pilots locals de Mazda arribar al parc tancat com a líders provisionals de la prova deixant darrera seu pràcticament empatats a temps, els qui havien estat els líders de la prova en les dues primeres especials cronometrades, és a dir, Josef Haider i Ferdinand Hinterleitner i Neil Allport i Robert Haldane.

Wilson-Lewis van mantenir-se en el liderat de la prova fins que una punxada inoportuna a mitja segona jornada van fer-lis cedir el testimoni al seus compatriotes Allport-Haldane, els quals també pilotaven un Mazda 323 4WD, i queien fins la onzena posició. Allport-Haldane es varen mantenir al capdavant de la taula de temps per només 3 especials cronometrades, ja que el ritme fort que Haider-Hinterleitner marcava al seu Kadett GSi li va permetre fer-se amb el liderat de la prova just abans d'arribar a Rotorua, ciutat on es neutralitzava la cita en la seva segona jornada.

La tercera jornada del ral·li, la més llarga de totes, va servir per a que els austríacs Haider-Hinterleitner es comfirmessin com a líders de la prova, incrementant les distàncies amb els seus perseguidors per sobre del quart d'hora, situació també afavorida pels abandonaments per accident de dos dels principals rivals, el Mazda de Tony Teesdale i Greg Horne i del Subaru RX Turbo de Possum Bourne i Rodger Freeth.

Ja en la quarta jornada, de retorn cap a Auckland, Haider-Hinterleitner es varen anotar 7 escratxs més, dels quals 5 es corresponien a les 5 darreres especials cronometrades de la prova que els permetien incrementar les distàncies vers els seus perseguidors després de la demostració de superioritat feta al llarg de la tercera jornada, en segona posició, a 18 minuts i 37 segons es classificaven els locals Ray Wilson i Stuart Lewis amb Mazda 323 els quals encara varen aconseguir anotar-se tres escratxs més, mentre que Malcolm Stewart i John Kennard amb Audi completaven el podi a 23 minuts i 46 segons.

Malcolm Stewart i John Kennard s'estrenaven en un podi del mundial .

En la taula del campionat per a pilots, únic campionat per al que el ral·li era puntuable, la prova neozelandesa va ser pràcticament neutral, ja que cap dels cinc primers classificats de la provisional va pendre part a la prova i tots els qui varen puntuar tenien el seu comptador particular a zero, així doncs la general es quedava igual després de la celebració de l'Olympus nord-americà.

Pilot

Punts

Massimo Biasion

80

Alessandro Fiorio

57

Markku Alén

36

En el campionat de constructors la taula no es movia per enlloc, ja que el ral·li no era puntuable per al campionat pel que Lancia seguia dominant amb mà de ferro gràcies a les 6 victòries aconseguides i al segon lloc de Còrsega. Audi i Ford completaven el podi separats per tan sols dos punts.

Constructor
Punts

Lancia

137

Audi

49

Ford

47