En la tercera jornada de competició els austríacs d'Opel van fer-se amb una distància quasi definitiva. Entregant només punts en els certàmens de pilots i producció, 24 parelles participants es congregaven el dimarts 12 de juliol de 1988 a Auckland per tal de donar per tancat el 18è Ral·li de Nova Zelanda, vuitena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis. L’edició arrancava des de la mateixa ciutat neozelandesa el dissabte 9 de juliol, amb els 51 equips que havien oficialitzat la seva inscripció baixant per la pertinent rampa de sortida, des d’on farien front a 614,56 km cronometrats al llarg de les 40 proves especials que els organitzadors havien disposat sobre l’itinerari i que suposaven 4 jornades de competició en ben mig de l’hivern austral.
Una punxada va esbaïr bona part de les opcions a victòria dels locals Wilson-Lewis. Lancia, llurs 4 pilots oficials juntament amb Sandro Fiorio copaven les 5 primeres posicions del certamen de pilots, decidia no invertir ni una sola lira en el costós desplaçament fins a Nova Zelanda per competir-hi, amb el què formacions secundàries nipones com ara Mitsubishi, Nissan o Subaru, així com equips privats europeus o del campionat Asia-Pacífic serien els que prendrien el rol protagonista. La primera etapa programada suposava una breu incursió cap al nord d’Auckland. Amb 7 proves especials en el seu itinerari, 3 de les quals eren asfaltades, 1 mixta i les 3 restants, de 44,57 km competitius, eren de grava sobre els 55,14 km cronometrats totals de l’etapa. La sortida de la capital de l’illa nord es celebrava a les 12 en punt del migdia, mentre que l’ingrés al parc tancat, emplaçat a les instal·lacions de l’Hotel Travelodge d’Auckland, estava programat al cap de 7 hores. Des de la mateixa rampa de sortida es donava el tret d’inici a la primera prova especial de l’edició, una cronometrada pels carrers d’Auckland, en la que els austríacs Sepp Haider i Ferdinand Hinterleitner minimitzaven el fet de no disposar ni de 4 rodes motrius ni turbo amb una victòria de tram que els emplaçava a la primera posició. Després de cobrir una quarantena de quilòmetres d’enllaç, els pilots arribaven a l’àrea de Riverhead Forest, on s’hi desenvolupava el gruix la primera jornada amb la disputa de les 3 proves especials de grava, una primer tram de gairebé 17 km que es disputava en dues ocasions, més un segon tram de poc menys d’11 km que només es celebrava en una ocasió. Sobre aquesta superficie la tracció integral així com el coneixement del territori marcava la diferència i els locals Ray Wilson i Stuart Lewis a bord d’un Mazda 323 4WD, hi aconseguien 3 victòries de tram consecutives que els situaven al capdavant de la classificació al terme de la segona d’elles, doncs uns altres locals al volant d’un altre dels cotxes sortits d’Hiroshima, Neil Allport i Robert Haldane, ocupaven la primera posició de manera interina al terme de la segona prova especial. Alhora, just després d’abandonar l’Auckland Domain, on s’hi celebrava la cronometrada inaugural de l’edició, el ral·li perdia un dels pocs protagonistes europeus que hi eren presents, els britànics Jimmy McRae i Rob Arthur. Convidats per l’entusiasta local Gary Smith, els pilots es posaven al volant del mateix Ford Sierra XR 4x4 que un any abans havien pilotat els suecs Stig Blomqvist i Björn Cederberg, cotxe que llur motor emmudia en trencar-se l’arbre de lleves. Una avaria que no sorprenia ni de bon tros a la parella, que ja n’havia experimentat de similars en el transcurs de les jornades de test prèvies. Retornant als boscos de Riverhead, el ral·li tornava a perdre un altre focus d’interès mediàtic, doncs el Mitsubishi Galant VR4 debutant de Kenjiro Shinozuka i Fred Gocentas es veia obligat a abandonar la competició en el transcurs de la quarta prova especial cronometrada per avaria en la caixa de canvis. Sortint de les especials forestals, una altra especial urbana constava en el programa en l’edició a primera hora de la tarda, però aquesta ja havia estat cancel·lada abans de donar-se la sortida a Auckland, amb el que la jornada es tancava amb una cronometrada mixta i una altra asfaltada als carrers de Tampere. Els herois locals de Subaru Peter Bourne i Rodger Freeth s’imposaven en la primera d’elles, mentre que Sepp Haider i Ferdinand Hinterleitner repetien victòria de tram sobre l’asfalt per tal d’acostar-se al lideratge que ja havia ocupat en un primer moment. Així doncs, al terme de la primera etapa el dissabte a partir de les 7 en punt de la tarda a l’hotel Auckland Travelodge, Ray Wilson i Stuart Lewis lideraven la taula per davant dels dos anteriors líders de la prova, és a dir els seus compatriotes Neil Allport i Robert Haldane i de Sepp Haider i Ferdinand Hinterleitner, qui pràcticament apareixien emparellats amb els segons classificats a la taula provisional. Amb l’arribada de la jornada dominical, el ral·li començava a prendre un to més dur, 11 proves especials cronometrades, de les que 7 eren sobre grava i les 4 restants sobre asfalt, separaven els parcs tancats d’Auckland del de Rotorua, on els primers dels 46 equips participants que restaven en cursa hi tenien prevista la seva entrada a partir de mig quart de 10 del vespre. Reprenent la marxa a manca de 5 minuts per a 3 quarts de 10 del matí, els pilots tenien per davant 125,21 km competitius, dels que un centenar eren sobre terra. La jornada es tornava a iniciar amb la presència de l’asfalt. Dues breus cronometrades en les que els pilots d’Opel Sepp Haider i Ferdinand Hinterleitner tornaven a marcar el registre de referència per a la resta del parc tancat. Ja en els boscos de Maramarua, Neil Allport i Robert Haldane responien a la pressió exercida pels centreeuropeus, imposant-se en la tercera cronometrada de l’itinerari de la jornada dominical, mentre que un altre Mazda 323 4WD, el pilotat per Tony Teesdale i Greg Horne, s’unia a la llista de guanyadors de trams amb els seu millor temps en la següent. Ambdues parelles repetien victòria de tram en les dues cronometrades que es programaven a continuació i la primera parella, la formada per Neil Allport i Robert Haldane, passava a compartir el lideratge amb Ray Wilson i Stuart Lewis, just quan havien acabat de passar per l’alçada de Hamilton, en el que era equador de l’etapa. Una prova especial cronometrada més tard, i sota el temps de referència de Possum Bourne i Rodger Freeth en una de les especials més curtes del dia, Neil Allport i Robert Haldane s’erigien com a líders en solitari. A manca de 4 trams per a completar la jornada, l’asfalt retornava al programa en les 2 proves especials que els organitzadors disposaven prèviament al reagrupament de Tokoroa, Sepp Haider i Ferdinand Hinterleitner tornaven a fer el què s’esperava d’ells, és a dir, marcar el millor temps per tal de recuperar part d’allò que s’havia perdut en les cronometrades forestals, molt menys favorables al seu Opel Kadett GSi de tracció davantera i motor atmosfèric. A la represa, i per tancar l’activitat del dia, es celebraven dues cronometrades en els boscos que gestionava una empresa de pasta de paper als volts de Tokoroa, la NZFP. Neil Allport i Robert Haldane, patien amb els diferencials del seu Mazda 323 4WD i s’endarrerien lleugerament en la taula, mentre que Ray Wilson i Stuart Lewis punxaven una roda, i davant la impossibilitat de mantenir estable el seu gat sobre la pista, els pilots baixaven fins a l’onzena posició. L’altra cara de la moneda eren Possum Bourne i Rodger Freeth, qui en imposar-se en aquestes 2 últimes proves especials de la jornada dominical, s’endinsaven en posicions de podi, alhora que s’acostaven i molt a les primeres posicions, mentre que els austríacs es feien amb el primer lloc. Quan passaven 8 minuts de les 9 del vespre del diumenge 10 de juliol, els primers equips participants dels 41 que aconseguien completar l’etapa, començaven a endinsar-se en el parc tancat de Rotorua amb Sepp Haider i Ferdinand Hinterleitner al capdavant de la classificació per 14 segons de marge sobre Neil Allport i Robert Haldane i 16 segons en relació a Possum Bourne i Rodger Freeth. A 1 minut i 23 segons dels líders, restaven en quarta posició Tony Teesdale i Greg Horne, mentre que Ross Meekings i Stuart March tancaven la pinça dels 5 primers classificats a més de 3 minuts i mig dels austríacs. La tercera etapa era la més llarga de quantes es programaven amb diferència. Amb sortida de Rotorua a 3 quarts de 10 del matí del dilluns 11 de juliol, la jornada comptava amb 240,25 km cronometrats al llarg de 11 proves especials, de les que només 1 era mixta i les restants sobre terra. Per aquells que abandonaven el parc tancat de Rotorua en un primer moment, l’escull finalitzaria en el mateix punt d’eixida en passar 5 minuts de 3 quarts de 10 de la nit, és a dir, pràcticament 12 hores més tard. Al llarg de la primera meitat de l’etapa es va poder veure el millor i el pitjor dels pilots locals, doncs la disputa de les 5 primeres proves especials cronometrades del dia donaven com a resultat una victòria de tram de Neil Allport i Robert Haldane, dues per a Tony Teesdale i Greg Horne i dues més per a Peter “Possum” Bourne i Rodger Freeth; un rendiment que situava a Tony Teesdale i Greg Horne al capdavant de la classificació al terme de la quarta prova especial. Emperò tan d’hora havien ofert la cara dolça de la competició, com en rebien la més amarga. Tony Teesdale i Greg Horne patien un accident en el transcurs de la cinquena prova especial i es veien obligats a abandonar la competició, una sort que també trobarien Possum Bourne i Rodger Freeth en la sisena prova especial, quan la seva caixa de canvis nova es negava a engranar correctament les velocitats, ocasionant-lis l’accident. L’altra parella local, la formada per Neil Allport i Robert Haldane, patia una sortida de pista que els endarreria en uns 25 minuts, un cúmul de contratemps que retornaven a Sepp Haider i Ferdinand Hinterleitner al capdavant de la classificació, per uns 10 minuts de marge, distància netament diferent als 5 segons que tenien tot just tres proves especials abans, vers el Nissan 200 SX de Paddy Davidson i Mike Carmichael, qui tanmateix també renunciarien una mica més avançada la competició en avariar-se la direcció del seu auto. Simon Davies i Jeff Judd heretaven llavors la segona posició, just abans de patir una sortida de pista i haver d’abandonar, tal i com també feien Brian Stokes i Geoff Adams quan una aspa del ventilador del seu Ford Sierra XR 4x4 perforava el radiador. Davant aquesta debacle, els líders Sepp Haider i Ferdinand Hinterleitner s’imposaven en 4 de les 6 proves especials de la segona meitat de l’etapa, mentre que en les 2 restants, el temps de referència seria marcat per David i Kate Officer, qui s’acostaven així a posicions de podi. Alhora, aquest reguitzell d’incidents afavorien a Ray Wilson i Stuart Lewis qui guanyaven un total de 9 places per tal de retornar a Rotorua en la segona posició provisional. Així doncs, i quan les manetes dels rellotges neozelandesos marcaven que passaven 5 minuts de 3 quarts de 10 del vespre, Sepp Haider i Ferdinand Hinterleitner entraven en règim de parc tancat a Rotorua mantenint la primera posició amb la qual n’havien sortit 12 hores abans, si bé els 240,25 km competitius de l’etapa els havia permès incrementar el seu marge de confiança des dels 14 segons amb els que partien, fins als 18 minuts i 2 segons que gaudien en aquell moment en relació a Ray Wilson i Stuart Lewis. Malcolm Stewart i John Kennard tancaven les posicions de podi a bord d’un Audi Coupé Quattro a 21 minuts i 43 segons dels líders, mentre que David Officer i Kate Officer, amb Mitsubishi Starion Turbo, restaven a 1 minut i 4 segons d’entrar en posicions de podi. Ross Meekings i Steve March tancaven la pinça dels 5 primers classificats dalt d’un Toyota Corolla 16V a 24 minuts i 5 segons dels líders. L’edició es tancava el dimarts 12 de juliol de 1988 amb el retorn dels participants al punt de sortida, és a dir a Auckland. Les 31 parelles participants que restaven en actiu, emprenien a les 7 en punt del matí la sortida del parc tancat de Rotorua, per tal d’enfrontar-se així a les últimes 11 proves especials cronometrades del programa, de les quals 9 eren sobre terra, 1 mixta i 1 altra asfaltada, d’una distància total competitiva de 193,96 km, generant així el segon escull més longèvol de l’itinerari. Ross Meekings i Steve March establien el millor temps en la primera prova especial del dia i semblava que per darrera podria haver quelcom d’emoció per la lluita per la darrera posició de podi. Res més lluny que un miratge, doncs tot i que les distàncies en el cronòmetre eren importants, aquestes també ho eren en el nivell de pilotatge així com en la capacitat de resistència i per tant Sepp Haider i Ferdinand Hinterleitner aconseguien establir el millor temps en 7 de les 10 proves especials cronometrades que restaven en l’etapa, 5 d’ells de forma consecutiva en les 5 últimes proves especials, mentre que Ray Wilson i Stuart Lewis, segons, s’imposaven en les 3 restants. Alhora, entre la tercera i la cinquena posició, el ball de segons era una constant i pràcticament les 3 formacions completaven la quarta etapa amb les mateixes distàncies amb les que l’havien iniciat. Així doncs, en passar 5 minuts d’1 quart de 8 del vespre, el 19è Ral·li de Nova Zelanda es donava per conclòs amb l’arribada a Auckland del primer dels 24 equips participants que aconseguien completar els 611,16 km disputats del programa. Sepp Haider i Ferdinand Hinterleitner s’anotaven així la seva primera victòria mundial amb un temps de 7 hores 38 minuts i 39 segons, un registre que reduïa en 18 minuts i 37 segons l’acumulat pels locals Ray Wilson i Stuart Lewis. Uns altres locals, Malcolm Stewart i John Kennard, tancaven el podi a 23 minuts i 46 segons del temps dels guanyadors.
Malcolm Stewart i John Kennard s'estrenaven en un podi del mundial . Entre els cotxes amb homologació de Grup N, la classificació va estar dominada des d’un primer moment pels japonesos Masakazu Goto i Manabu Fukuzawa, emperò en el transcurs de la darrera etapa del programa, la caixa de velocitats del seu Mazda 323 es trencava, obligant-los a abandonar la competició. En aquestes condicions un tan dramàtiques, els neozelandesos Dave Strong i Jeff Grove prenien així la primera posició a bord d’un Daihatsu Charade GTi, i els locals la conservaven fins al terme de l’itinerari, mantenint un intens frec a frec amb el Suzuki Swift GTi dels seus compatriotes Murray Walker i Neil Harris. Cap dels principals amenitzadors del certamen de producció prenia la sortida i ni tan sols s'inscrivia a la ronda neozelandesa, amb el què el resultat del ral·li passava a ser una mera anècdota a efectes de campionat, tal i com havia passat en anteriors rondes fora del vell contintent europeu, mantenint-se així el triple empat a 23 punts al capdavant de la taula entre Pascal Gaban, Jorge Recalde i Giovanni del Zoppo.
Strong-Grove guanyaven en producció quan semblava que l'honor estava reservat a una altra parella. En la taula del campionat per a pilots, únic campionat per al que el ral·li era puntuable, la prova neozelandesa va ser pràcticament neutral, ja que cap dels cinc primers classificats de la provisional va pendre part a la prova i tots els qui varen puntuar tenien el seu comptador particular a zero, així doncs la general es quedava igual després de la celebració de l'Olympus nord-americà.
En el campionat de constructors la taula no es movia per enlloc, ja que el ral·li no era puntuable en el certamen, pel que Lancia seguia dominant amb mà de ferro gràcies a les 6 victòries aconseguides i al segon lloc de Còrsega. Audi i Ford completaven el podi separats per tan sols dos punts.
|
|---|
Massimo Biasion 
Markku Alén 
Lancia
Audi
Ford