Wittman-Pattermann feien realitat tot un somni a Nova Zelanda. El dimarts 14 de juliol de 1987 finalitzava a Auckland el 17è Ral·li de Nova Zelanda, vuitena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis. La cita austral naixia amb dos revesos importants, el primer d’ells era una condició intrínseca de la prova, doncs les principals marques europees havien de recórrer una gran distància per tal de poder disputar la prova, derivant-se uns importants costos. El segon revés venia de part de la FISA, doncs el màxim estament regulador només otorgava a l’esdeveniment la possibilitat de puntuar per al campionat de pilots, obviant el de constructors, el que desencadenava que només Volkswagen hi destinés 1 cotxe de manera oficial a l’edició, sent la resta d’equips inscrits fins arribar a un total de 58, formacions privades. D'aquests, 51 van prendre la sortida el dissabte 11 de juliol de 1987 per tal d’enfrontar-se a un recorregut composat per 36 proves especials cronometrades de 590,34 km de distància, una corda que 16 equips aconseguirien completar.
Dues averies menors i la tracció davantera van minar les possibilitats de victòria d'Eriksson-Diekmann Pràcticament des de la rampa de sortida, a les 10 en punt del matí del dissabte 11 juliol, s'iniciava la primera etapa del ral·li. Un escull que començaria a donar-se per finalitzat en passar 3 minuts d’1 quart d’11 de la nit amb l’entrada de la primera parella participant al parc tancat de Rotorua. Una jornada doncs, que estava formada per 12 proves especials de 127,62 km cronometrats, de les que 8 eren sobre grava i les 4 restants, de 23,73 km de corda, sobre asfalt. Pels carrers d'Auckland, els organitzadors hi dibuixaven una especial espectacle inaugural de 2,34 km de corda, una cronometrada en la que fins a 3 formacions participants hi empataven en el millor temps i per 1 segon de marge amb l’heroi local Peter “Possum” Bourne i Michael Eggleton. Malgrat conduir per primera vegada un cotxe amb el volant a la dreta, i que la caixa de canvis s’havia muntat en el seu Ford Sierra XR 4x4 sense haver-se assajat abans en arribar tard del Regne Unit, Stig Blomqvist i Björn Cederberg tiraven de galons imposant-se en aquesta prova inaugural juntament amb el seu compatriota de Volkswagen, de fet l’únic equip que hi competia amb una estructura oficial, Kenneth Eriksson i l’alemany Peter Diekmann i els austríacs Franz Wittmann i Jörg Pattermann. Els 16,37 km de grava de la segon tram,serien els encarregats de desfer la triple igualada al capdavant de la taula. Havent d’obrir pista en portar el dorsal número 1 i amb un dels cotxes més pesants del parc tancat, Stig Blomqvist i Björn Cederberg hi concedien 17 segons vers el registre de referència establert per Kenneth Eriksson i Peter Diekmann i hi perdien 5 posicions, mentre que els pilots de Volkswagen, malgrat només tenir 2 rodes motrius, en les cronometrades més ràpides treien partit de la major lleugeresa del seu Golf GTi per tal de marcar-hi la pauta i fer-se amb el lideratge en solitari. Els locals Neil Allport i Rodger Freeth aturaven el cronòmetre amb el segon millor temps i la parella desplaçava a Franz Wittmann i Jörg Pattermann fins al darrer graó del podi. La manca d’assaigs previs a la prova amb les peces d'alta competició importades des del Regne Unit, ràpidament es cobrava el seu peatge i en el transcurs de la tercera especial del dia, una curta especial espectacle en les immediacions de la pista d'hípica d’Auckland, el diferencial posterior del Sierra XR 4x4 d’Stig Blomqvist i Björn Cederberg es trencava. Si bé els suecs només s'hi deixaven 7 segons vers el millor temps de Franz Wittmann i Jörg Pattermann, qui guanyaven així la segona posició, el cert era que la parella precisava de 18 minuts en el tram d’enllaç vers la cronometrada urbana de Manukau, per a que el seu equip de mecànics pogués canviar la peça, arribant així tard a les següents especials cronometrades i rebent idéntica penalització, que els enviava a la part baixa de la classificació. Alhora, en aquesta mateixa tercera prova especial, els neozelandesos Ray Wilson i Robert Haldane empataven en el millor temps amb els austríacs i els locals s’immiscien en una lluita per la darrera posició de podi amb els seus compatriotes Neil Allport i Rodger Freeth, competint ambdues parelles amb idèntiques mecàniques, un Mazda 323 4WD. Sobre els carrers de Manukau es mantenia l’status quo, doncs tan en les lluites per la primera com per la tercera posició, es produïen empats a temps entre les parelles implicades. Però emprenent ja el camí vers Rotorua, en els boscos de Maramarua, es produïrien moviments interessants. Neil Allport i Rodger Freeth s’imposaven en les 2 proves especials que s’hi programaven, la segona d’elles aconseguint el millor temps ex-aequo amb Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, i els neozelandesos enviaven de cop a Franz Wittmann i Jörg Pattermann a la quarta posició a les primeres de canvi. Després d’un parell de cronometrades ràpides en venia una de lenta, on Franz Wittmann i Jörg Pattermann posaven de manifest les virtuts del Lancia Delta HF 4WD que pilotaven, amb una victòria de tram que els restituia en posicions de podi. Com els austríacs, Possum Bourne i Michael Eggleton també aprofitaven la revirada especial de Mystery Creek per tal de situar-se a les portes de les posicions de podi amb un segon millor temps, deixant a Ray Wilson i Robert Haldane tancant la pinça dels 5 primers classificats en perdre-hi dues posicions. Franz Wittmann i Jörg Pattermann repetien victòria de tram en la vuitena cronometrada programada, lleugerament més ràpida que l’anterior, i els centreeuropeus s’enfilaven fins a la segona posició a 8 segons del temps de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann. Queia la nit a Nova Zelanda, i malgrat haver de pilotar amb propulsió en tenir el diferencial central avariat, Stig Blomqvist i Björn Cederberg posaven de manifest les seves virtuts al volant imposant-se en la novena prova especial, 5 segons per davant dels dos contendents a la primera posició, que hi empataven a temps. Malauradament, en la següent prova especial, els suecs erraven la traçada i en patir un accident, es veien obligats a abandonar la competició a manca de dues proves especials per entrar al parc tancat Rotorua. Aquest no seria l’únic incident que es registrava en la desena prova especial, doncs Ray Wilson i Robert Haldane també havien d’abandonar en patir un sobre escalfament en el seu Mazda 323 4WD, mentre que els darrers inquilins en les posicions de podi, els seus compatiotes Neil Allport i Rodger Freeth, trencaven un palier i hi concedien prop de 6 minuts. Per últim, un problema d’encès endarreria a Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, qui entregaven així el lideratge a Franz Wittmann i Jörg Pattermann, tanmateix els més ràpids en tan fatídica especial. Els líders repetien victòria de tram en les 2 últimes proves especials de la jornada i feien cap al parc tancat de Rotorua en passar uns minuts d’1 quart d’11 de la nit amb 26 segons de marge vers Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, mentre que en relació a Possum Bourne i Michael Eggleton, tercers des de l’avaria de Neil Allport i Rodger Freeth, el marge s’ampliava fins als 55 segons. Dues parelles locals més, Brian Stokes i John Rothery amb un Ford Sierra XR 4x4 i Tony Teesdale i Greg Horne amb un Mazda 323 4WD, tancaven la pinça dels 5 primers classificats gràcies als incidents que es registraven a les acaballes de l’etapa, però ja a més de 4 minuts dels primers classificats. La segona etapa del programa era un bucle amb origen i final a Rotorua, composat per 15 proves especials que discorrien cap al sud del parc tancat. Amb només 1 prova especial sobre asfalt, la inaugural de 2,27 km de corda, la resta de trams es programaven sobre grava, resultant-ne un total 260,43 km de lluita contra el cronòmetre, l’escull més llarg de quants es feien constar en l’itinerari, al qual se li donava el tret de sortida en quan els rellotges kiwis indiquessin que eren 3 quarts de 9 del matí i que fintalitzaria 14 hores més tard per a la primera parella que prengués el camí cap a les especials. Tot i que l’asfalt de la cronometrada inaugural era una superfície més favorable als interessos dels homes de Volkswagen, el cert era que els líders eren els qui establien el registre de referència en aquesta especial per l’estret marge de 2 segons vers Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, qui competien amb la pressió afegida d’haver de guanyar si o si. Els pilots de la marca de Wolfsburg s’imposaven en la segona prova especial i retallaven 9 segons als líders, però aquests responien a continuació encadenant 6 victòries de tram consecutives. Una ratxa que coincidia amb una avaria en la caixa de velocitats en el Golf GTi de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann en aquest impàs de la jornada. Primer el pilot suec i el copilot alemany perdien la cinquena velocitat, per a mesura que anava avançant l’etapa, anar veient com les restants relacions també anaven defallint. Finalment, en un tram d’enllaç, la caixa de velocitats era canviada pels mecànics de Volkswagen en només 12 minuts, però per llavors Kenneth Eriksson i Peter Diekmann es trobaven ja a 2 minuts i 3 segons del temps de Franz Wittmann i Jörg Pattermann, si per bé que encara conservaven la segona posició per 20 segons de marge amb Possum Bourne i Michael Eggleton. Reparada l’avaria sobre l’equador de l’etapa, Kenneth Eriksson i Peter Diekmann atacaven molt fort en cada revolt de l’itinerari sense contemplacions, per a deliri dels aficionats que s’aplegaven als vorals, i gràcies a aconseguir 4 victòries de tram consecutives, els pilots aconseguien reduir les distàncies fins a 42 segons. L’escapçada de segons esperonava a Franz Wittmann i Jörg Pattermann, qui afirmaven haver-se trobat prèviament un camió en pista, quan ningú més l’havia vist, per allò d’intentar fer una mica de joc de baix fons i buscar la cancel·lació d’alguna prova especial. Els líders aconseguien una victòria de tram per un 1 segon de marge en l’avantpenúltima prova especial de la jornada, mentre que en les dues darreres, el seu registre no diferia individualment en més de 2 segons vers el dels pilots del moment i els austríacs posaven així fre a la sangria de temps en el seu marge al capdavant de la classificació. Retornant sobre l’equador de l’etapa, Brian Stokes i John Rothery havien d’abandonar la competició en accidentar el seu Ford Sierra XR 4x4 en la setena prova especial del dia, amb el què Paddy Davidson i Mike Carmichael, que pilotaven un Nissan 200SX ex oficial, s’immiscien en la pinça dels 5 primers classificats a 39 segons del Mazda 323 4WD de Tony Teesdale i Greg Horne. Sent regularment els quarts més ràpids en pista per darrera de les 3 parelles inquilines de les posicions de podi, els locals que optaven pel coupé nipó ràpidament retallaven els 39 segons de marge que els hi portaven Tony Teesdale i Greg Horne, per tal de fer-se amb la quarta posició que ocupaven fins aquell instant, i quan encara mancaven 5 proves especials per completar la jornada, si per bé l'eufòria era continguda, doncs el trio capdavanter cada cop estava més lluny. En quan les manetes dels rellotges indicaven que eren 3 quarts d’11 de la nit del diumenge 12 de juliol de 1987, la segona etapa del 17è Ral·li de Nova Zelanda començava a donar-se per conclosa amb l'ingrés en el parc tancat de Rotorua de Franz Wittmann i Jörg Pattermann, una maniobra que duien a terme fins a 22 parelles participants, 18 menys que l’etapa anterior. Els líders retornaven al punt de sortida havent incrementat en 15 segons el seu marge vers Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, és a dir amb un total de 41 segons, mentre que en relació a Possum Bourne i Michael Eggleton aquest marge s’eixamplava fins arribar als 3 minuts i 37 segons. Paddy Davidson i Mike Carmichael eren quarts a 15 minuts i 45 segons dels líders, precedint en 1 minut i 33 segons a Tony Teesdale i Greg Horne. La tercera etapa del ral·li era novament un bucle amb sortida i arribada a Rotorua, si bé en aquesta ocasió els participants es dirigien cap a l’est de la ciutat. Amb sortida del parc tancat a partir de les 10 en punt del dilluns 13 de juliol, els primers participants hi retornaven en mancar 1 minut per a 1 quart de 7 de la tarda i un cop havent disputat les 9 proves especials cronometrades sobre grava que figuraven en el programa de 202,29 km de corda competitiva. La consigna imposada des de Wolfsburg seguia pesant sobre les espatlles de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, i els pilots s’imposaven en la cronometrada inaugural, entregant-se en cos i ànima sobre unes especials més favorables al Lancia del seus rivals que no pas al seu Golf GTi de tracció davantera, però la recompensa a l'esforç era minsa, només llevaven 1 trist segon als austríacs. Malauradament, una avaria hidràulica deixava a la parella sense frens en la següent prova especial, endarrerint-s’hi en una mica més de mig minut vers els líders, el que deixava un panorama poc engrescador al suec i al germànic. Molt més difícil es posava la seva missió quan en la cinquena prova especial, un semi eix del seu cotxe es trencava i el marge a retallar s’ampliava per sobre del minut i mig i amb només 4 proves especials cronometrades per endavant. Una avaria d’encès en el Nissan 200 SX de Paddy Davidson i Mike Carmichael els obligava a abandonar la competició en el transcurs de la quarta prova especial del dia, permetent així a Tony Teesdale i Greg Horne recuperar la quarta posició que un dia abans els hi havia estat arrebassada, alhora que els australians David Officer i Kate Officer situaven el seu Mitsubishi Starion Turbo en la cinquena plaça a més de 30 minuts del lideratge. Kenneth Eriksson i Peter Diekmann s’imposaven en 5 de les 7 proves especials de la jornada en les que el seu Volkswagen Golf GTi va estar lliure d’avaries, enviant així un missatge directe als responsables de Wolfsburg que calia treballar en la fiabilitat del cotxe, més enllà de pressionar al personal de camp, emperò la parella retornava a Rotorua a 47 segons de Franz Wittmann i Jörg Pattermann. Possum Bourne i Michael Eggleton realitzaven la maniobra a 8 minuts i 25 segons dels líders, és a dir, havent concedit pràcticament 5 minuts als líders. La quarta i última etapa del ral·li era un mer tràmit pels 19 equips participants que restaven en el parc tancat, doncs aquesta no era altra cosa que un enllaç des de Rotorua fins a Auckland, previ reagrupament a Manukau City. La jornada s’iniciava en quan passaven 5 minuts d’1 quart de 10 del matí del dimarts 14 de juliol, i la seva finalització s’emplaçava en passar 7 minuts de l’1 del migdia. Sense cronometrades en el programa, només 1 avaria d’algun participant podia aportar canvis a la classificació, quelcom que no passava entre les primeres tripulacions classificades, les quals completaven el recorregut tal i com l’havien deixat el dilluns al vespre. Així doncs, Franz Wittmann i Jörg Pattermann aconseguien la seva primera victòria en el mundial en completar els 590,34 km cronometrats de l’itinerari en un temps de 6 hores i 56 minuts, un registre que rebaixava en 47 segons l’aconseguit per Kenneth Eriksson i Peter Diekmann. Possum Bourne i Michael Eggleton tancaven el podi de l’esdeveniment de casa a 8 minuts i 25 segons dels guanyadors.
Tot i comptar amb un vell RX Turbo, els locals Bourne-Eggleton pujaven al podi Només 3 equips participants optaven per un cotxe amb fitxa d’homologació de Grup N per afrontar la ronda neozelandesa, els locals Chris Joblin i Craig Vincent, i Murray Walker i Neil Harris a abord de respectius Suzuki Swift GTi i els japonesos Seiichiro Taguchi i Hiroaki Watari, que ho feien als comandaments d’un Mazda 323 4WD. Cap dels 3 equips aconseguia completar els vertiginosos 590,34 km cronometrats del recorregut i per tant la classe quedava totalment òrfena i la classificació del certamen inalterada. En el campionat de pilots, únic certamen per al que la cita austral era puntuable, el resultat del ral·li era totalment intrascendent, doncs Franz Wittman tenia el seu comptador a zero en el campionat i Kenneth Eriksson es trobava força enfonsat. Així doncs a efectes de la lluita pel títol, la situació es mantenia com a la finalització de l'Olympus Rally quinze dies abans, amb Juha Kankkunen al capdavant seguit dels seus companys d'equip a Lancia Markku Alén i Massimo Biasion.
En el campionat de constructors donat que el ral·li no era puntuable per al certamen, la general es quedava congelada tal i com havia quedat a la conclusió de l'anterior prova, el ral·li nord-americà Olympus, amb Lancia clarament destacada, seguits d'Audi i Volkswagen.
|
||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
Colin McRae aconseguia la seva 25ena i última victòria al Mundial de Ral·lis al Safari . Vuitena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, i per tant primera ronda de la segona meitat de la temporada, el diumenge 14 de juliol de 2002 finalitzava a Nairobi el 50è Safari Rally. La prova, que era puntuable per als campionats del món de pilots, constructors i de producció, copsava l'interès de fins a 51 formacions per a oficialitzar la seva inscripció, dels que 48 farien la protocolaria baixada per la rampa de sortida el dijous 11 de juliol a peus del Centre Internacional de Conferències a la mateixa capital kenyana. A partir de l’endemà, aquests equips participants iniciaven els 1010,80 km cronometrats de recorregut que els organitzadors disposaven al llarg de les 13 proves especials de l’itinerari, una distància que 11 equips van aconseguir completar. Sense arribar a inquietar en cap moment els líders, Rovanperä-Pietiläinen salvaven els mobles de Peugeot. En les setmanes prèvies a la celebració de la prova, es produien unes intenses precipitacions en la zona per la qual discorria l’esdeveniment, una pluja que deixava els camins molt malmesos, impracticables, que fins i tot feien dificil el reconeixement a bord de tot-terrenys. La primera etapa del ral·li comptava amb 4 proves especials cronometrades de 336,48 km de distància competitiva, una corda que la convertia en la segona etapa més llarga de quantes es programaven en l’edició del jubileu. Amb sortida de la capital kenyana en passar 10 minuts de les 6 del matí del divendres 12 de juliol, els pilots cobrien un centenar de quilòmetres d’enllaç fins a Suswa, epicentre real del ral·li i on els mecànics posaven a punt els cotxes de competició. La jornada s’iniciava amb el sector cronometrat més curt del dia, de 73,63 km, en el que Tommi Mäkinen i Kaj Lindström hi establien el registre de referència per 21,1 segons de marge vers el Citroën Xsara WRC debutant a l’Àfrica de Thomas Rådström i Denis Giraudet i per 1 minut i 15,9 segons en relació al Ford Focus RS WRC de Markko Märtin i Michael Park. Uns marges però que es veurien escapçats en 10 segons, en quan els finlandesos de Subaru feien 1 minut tard al control horari i rebien la pertinent penalització. Carlos Sainz i Luis Moya hi patien una punxada com Kenneth Eriksson i Christina Thörner o els mateixos Markko Märtin i Michael Park, i els espanyols de Ford restaven en cinquena posició a 1,1 segons del quart lloc dels suecs d’Škoda, i amb una altra berlina txeca, la de Toni Gardemeister i Paavo Lukander, trepitjant-lis els talons a 4,2 segons. Molt pitjor els hi anava aquesta especial cronometrada inaugural a Petter Solberg i Phil Mills, qui patien amb l’embragatge del seu Impreza S8 WRC per deixar-s’hi prop de 15 minuts en relació als seus companys d’equip, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen havien d'abandonar amb el motor fos del seu 206 WRC, un final precipitat que també trobaven els belgues de Hyundai Freddy Loix i Sven Smeets amb l’embragatge malmès. Colin McRae i Nicky Grist aturaven el cronòmetre abans que ningú en el segon sector competitiu i els britànics de Ford aconseguien guanyar de cop 5 posicions per tal de situar-se en segona posició, un viatge a la inversa que feien tan Thomas Rådström i Denis Giraudet com Markko Märtin i Michael Park. Els de Citroën danyaven la direcció del seu Xsara WRC i s’hi deixaven prop de 3 minuts vers el registre de referència, mentre que l’estoni i el britànic tornaven a punxar i marcaven un registre gairebé 4 minuts més lent que els seus companys d’equip. Kenneth Eriksson i Christina Thörner tornaven a ser més ràpids que no pas Carlos Sainz i Luis Moya en aquest segon tram, amb el que la parella sueca situava el seu Octavia WRC Evo2 en la tercera posició provisional per darrera dels britànics de Ford. Tanmateix, la llista de baixes seguia engreixant-se i ara Hyundai perdia un segon efectiu amb l’abandonament d’Armin Schwarz i Manfred Hiemer per avaria a l’alternador. Tommi Mäkinen i Kaj Lindström aconseguien la seva segona victòria parcial del dia en el tercer sector i els pilots de la Constel·lació de les Plèiades aconseguien portar el seu marge en el lideratge fins als 2 minuts i 30,9 segons en relació a Colin McRae i Nicky Grist qui patien amb les suspensions del seu Focus, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya, tot i atropellar un gos, patir amb les suspensions i fins i tot punxar una roda, arrebassaven la tercera posició a Kenneth Eriksson i Christina Thörner, amb el que 3 cotxes dotats de gomes Pirelli ocupaven les 3 primeres places. L’etapa es tancava amb la cronometrada més llarga, Ntulele de 106,56 km, en la que Colin McRae i Nicky Grist hi aconseguien recuperar gran part del temps concedit en l’especial anterior marcant-hi l’escratx i en la que Carlos Sainz i Luis Moya es refermaven en la tercera posició amb el tercer millor temps per darrera de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, qui a la seva vegada prenien la quarta posició a Kenneth Eriksson i Christina Thörner. Les baixes seguien acumulant-se i ara s’acomiadaven de la competició per avaria de motor tan Petter Solberg i Phil Mills, com François Delecour i Daniel Grataloup. Toni Gardemeister i Paavo Lukander corrien idèntica sort en perdre-hi una roda. Passaven 5 minuts de 3 quarts de 8 del vespre del divendres 12 de juliol quan els primers equips participants, dels 29 que aconseguien superar la jornada, començaven a immiscir-se en el parc tancat de Nairobi, situat al Safari Park Hotel. Tommi Mäkinen i Kaj Lindström encapçalaven la classificació per 16,1 segons de marge vers Colin McRae i Nicky Grist, mentre que en relació a Carlos Sainz i Luis Moya les distàncies s’eixamplaven fins als 2 minuts i 54,8 segons. Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen eren quarts a 3 minuts i 37,1 segons dels seus compatriotes i gràcies sobretot al seu bon paper en la cronometrada més llarga del dia, mentre que Kenneth Eriksson i Christina Thörner eren cinquens 2 minuts i 15,3 segons més avall del registre dels pilots de Peugeot. A 3 quarts de 5 del matí del dissabte 13 juliol, s’iniciava la segona etapa del ral·li amb un programa molt semblant al de l’etapa anterior. És a dir, en primera instància un enllaç d’un centenar de quilòmetres fins a Suswa, per un cop allà, portar-hi a terme les assistències i disputar-hi 5 proves especials de 410,87 km cronometrats de distància, la corda més llarga de tot el programa, 4 de les quals eren les disputades en la jornada anterior però canviant el sentit de marxa. Una activitat que es donaria per finalitzada a partir d’1 quart de 9 del vespre. Els líders Tommi Mäkinen i Kaj Lindtsröm trencaven la suspensió del seu Subaru Impreza S7 WRC en la primera prova especial sabatina i en cedir-hi 9 minuts exactes vers el millor temps de Sébastien Loeb i Daniel Elena, els finlandesos també entregaven la primera posició als britànics Colin McRae i Nicky Grist, qui durant una estona van estar encallats rere l’estela dels pilots de la Constel·lació de les Plèiades. D’altra banda, Carlos Sainz i Luis Moya, i Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen aturaven el cronòmetre per darrera dels pilots de Citroën i en aquest mateix ordre, amb el que es confirmaven en la segona i tercera posició assolida. Per manca de visibilitat, es decidia cancelar el segon tram del dia, amb el què la jornada sabatina passava a semblar-se encara més a l’etapa inaugural, en tenir els mateixos 4 trams però en sentit invers i 580 metres competitius menys que aquesta. Amb mecàniques i pilots més descansats, s’arribava a l’equador de la jornada i del ral·li, amb la repetició de la cronometrada llarga del divendres, però que en disputar-se en sentit invers, li suposava guanyar 3 metres més de distància. Després d’un inici de ral·li molt discret, mediocre fins i tot per als portadors del dorsal número 1 en virtut de ser els campions del món en vigència, Richard Burns i Robert Reid establien el registre de referència en la cronometrada reina per 16,5 segons de marge vers els nous líders de la classificació Colin McRae i Nicky Grist. Paral·lelament, Carlos Sainz i Luis Moya havien d’aturar-se a canviar una roda punxada, i el temps que invertien en l'operació, habilitaven a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen a situar-se en segona posició per 40,9 segons de marge. La penúltima prova especial del dia va estar plena de drama, malgrat haver pilotat amb una roda punxada, el que li ocasionaria una avaria en les seves suspensions, Richard Burns i Robert Reid completaven la quarta prova especial sabatina amb el quart millor registre per darrera dels seus companys Gilles Panizzi i Hervé Panizzi i Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, així com de Sébastien Loeb i Daniel Elena, segons. Malauradament, els britànics es quedaven clavats en un banc de sorra just abans d’entrar a les assistències i els campions es veien obligats a abandonar la competició quan li estaven agafant el ritme. Una maniobra agra que també havien hagut de portar a terme durant la disputa de l’especial Carlos Sainz i Luis Moya en trencar la corretja de la bomba d’oli, Kenneth Eriksson i Christina Thörner per avaria en la caixa de velocitats, així com Tommi Mäkinen i Kaj Lindström amb les suspensions del seu Impreza S7 WRC inoperatives. Amb la baixa dels tercers i quarts classificats, Markko Märtin i Michael Park passaven a ocupar la darrera posició de podi, mentre que Thomas Rådström i Denis Giraudet grimpaven fins al quart lloc amb la baixa afegida dels finlandesos de Subaru, si bé entre aquests dos equips, així com amb Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen les distàncies es mesuraven en salts d’uns 5 minuts. Gilles Panizzi i Hervé Panizzi i Sébastien Loeb i Daniel Elena, tornaven a marcar els registres més baixos en la darrera prova especial del dia, però ara els cosins parisencs del grup PSA, resultaven més ràpids que no pas els borgonyesos. Paral·lelament Markko Märtin i Michael Park completaven l’especial amb problemes de motor que els endarrerien en 2 minuts i 20,1 segons vers el temps dels francòfons de Citroën, però només en 47,1 segons vers els companys d’aquests, Thomas Rådström i Denis Giraudet. Irònicament, la intervenció mecànica que es duia a terme en les darreres assistències sabatines, per tal d’assegurar que l’estoni i el britànic poguessin completar el recorregut del ral·li kenyà, s’allargaven molt, i en abandonar el control horari amb 24 minuts de retard, aquests rebien 11 minuts i mig de penalització, una sanció que els hi suposava perdre dues posicions i per tant un lloc en el podi. Així doncs, en arribar al Safari Park Hotel a partir d’1 quart de 9 del vespre, la classificació que en resultava de tan moviment era la següent, Colin McRae i Nicky Grist encapçalaven la taula general de temps per 2 minuts i 26,7 segons de marge en relació a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, mentre que quan les distàncies es mesuraven vers el darrer inquilí de les places de podi, Thomas Rådström i Denis Giraudet, el marge s'ampliava fins als 13 minuts i 18,2 segons. 3 minuts i 32,7 segons més avall del suec i del francès, s'hi trobaven els seus companys Sébastien Loeb i Daniel Elena. La tercera i última jornada del ral·li s’iniciava a 3 quarts de 5 de la matinada com l’etapa sabatina prèvia i aquesta estava composada només per tres especials cronometrades de 263,15 km cronometrats. L’escull s’iniciava amb una nova passada per la cronometrada llarga i en el sentit en el que es programava el divendres, mentre que a continuació els organitzadors tornaven a plasmar sobre l’itinerari la segona cronometrada sabatina, és a dir la que havia estat cancel·lada. Per acabar amb l’activitat competitiva, una nova passada per la segona prova especial del divendres, o la quarta del dissabte però en sentit invers. Una activitat que acabaria amb la cerimònia del podi a 2 quarts menys 5 minuts de 5 de la tarda del mateix diumenge 14 de juliol. Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen punxaven una roda en la primera especial dominical, però tot i així els finlandesos de Peugeot aturaven el cronòmetre per darrera de Colin McRae i Nicky Grist, amb el que les dues primeres posicions s’afermaven després de la tercera passada per la cronometrada llarga del ral·li. D’altra banda, Michael Park errava la llibreta de notes i tan ell com Markko Märtin afrontaven el tram afligits, el que els suposava aturar el temps per darrera dels dos Citroën que els precedien i per tant perdent una bona ocasió d’intentar acostar-se a les posicions de podi que hores abans havien arribat a ocupar. Alhora Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien retallar una mica més d’1 minut als seus companys Thomas Rådström i Denis Giraudet i els francòfons començaven a ensumar el podi kenyà. Un problema d’encès i una avaria en la suspensió, abaixaven les pretencions del pilot alsacià i el navegant monegasc en el segon tram dominical, que no només s’allunyaven del podi virtual, sinó que també hi entregaven la quarta posició a Markko Märtin i Michael Park, tot i que els pilots de Ford també arrossegaven un problema de suspensions. Lluny de tirar la tovallola, Sébastien Loeb i Daniel Elena s’acomiadaven del continent africà imposant-se en la darrera prova especial del programa, una hostilitat a la que Markko Märtin i Michael Park intentaven posar-hi obturador amb el segon millor temps a gairebé 1 minuts dels pilots de Citroën; un registre més que suficient com per a conservar la quarta posició per una vintena de segons. Per davant Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen recuperaven part dels segons que havien entregat en les dues proves especials prèvies i res passava a la taula. Completat el recorregut, fet a corre-cuita en 10 setmanes davant la manca de suports econòmics fins al darrer moment, el 50è Safari Rally es donava per conclòs amb la victòria de Colin McRae i Nicky Grist. Els de Ford completaven els 935,23 km cronometrats disputats en un temps de 7 hores 58 minuts i 28,0 segons, un registre que reduïa en 2 minuts i 50,9 segons l’aconseguit per Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, i l’escocès esdevenia el pilot amb més victòries a la història del mundial amb 25. Incisiu en els compassos inicials, però desdibuixat a partir dels problemes de direcció, Thomas Rådström i Denis Giraudet completaven el podi a 18 minuts i 38,6 segons dels guanyadors.
Els múltiples abandonaments van facilitar que el podi el tanquès el Xsara WRC de Rådström-Giraudet a més de 18 minuts. Només 5 equips afrontaven la forta despesa econòmica de competir en el Safari Rally dins la categoria de producció. Els argentins Marcos Ligato i Rubén García s’imposaven en les dues primeres proves especials de l’itinerari i es llauraven un marge de més de 7 minuts al capdavant de la taula, però tot aquest marge s'esvairia en la tercera prova especial, quan un problema de suspensions els endarreria en una mica més de 10 minuts, deixant el Proton Pert, un Lancer reetiquetat, dels malaisis Karmajit Singh i Allen Oh en primera posició i per uns escasos 20,8 segons vers els argentins. Tanmateix, sense moure’ns d’aquesta tercera prova especial, la classe perdia un dels seus integrants, els experimentats italians Sandro Fiorio i Vittorio Brambilla i per avaria en les suspensions, amb el que només restaven 4 equips en competició. Marcos Ligato i Rubén García tornaven a marcar el millor temps en la quarta i última prova especial del dia i els argentins recuperaven la primera posició per 2 minuts i 9,1 segons de marge vers els malaisis, distàncies amb les que els participants s’immiscien en el parc tancat del Safari Park Hotel davant l’absència de més activitat cronometrada programada. Toshi Arai i Tony Sircombe tancaven les posicions de podi a 5 minuts i 44,3 segons dels líders a bord d’un Subaru Impreza STi experimental. Dissabte el panorama canviava substancialment, Toshi Arai i Tony Sircombe aconseguien les seves dues primeres victòries de tram, en les dues primeres proves especials que es celebraven i els pilots de Subaru es feien amb la segona posició tot coincidint amb els problemes de Karamjit Singh i Allen Oh en l’especial inaugural sabatina. Els malaisis, tot i revertir la tendència guanyant la quarta prova especial sabatina, només hi aconseguien retallar uns ridículs, per als estàndars africans, 5 segons als pilots de la Constel·lació de les Plèiades, mentre que la classe perdia uns altres italians, Stefano Marrini i Tiziana Sandroni, per avaria en les suspensions del seu Mitsubishi. Després d’haver estat pilotant amb cautela al llarg de tot el dia per tal de preservar al màxim el seu cotxe, els líders s’imposaven en la cinquena i última prova especial programada i Marcos Ligato i Ruben García retornaven al parc tancat de Nairobi amb 2 minuts i 31,7 segons de marge vers Toshi Arai i Tony Sircombe i 8 minuts i 34,6 segons en relació a Karmajit Singh i Allen Oh. Ja en la darrera jornada dominical, Toshi Arai i Tony Sircombe s’imposaven en la tercera passada per la cronometrada llarga del programa i aconseguien portar les distàncies vers el lideratge fins als 39,1 segons, una distància fàcilment accessible amb les distàncies cronometrades que restaven per davant. Emperò, tot ho guanyat en la primera cronometrada del dia es perdia a continuació, quan l’embragatge del seu Subaru Impreza STi defallia i els pilots del certamen Àsia-Pacífic es veien forçats a abandonar. Alhora Marcos Ligato i Rubén García patien amb les suspensions del seu Mitsubishi, el que deixava a Karmajit Singh i Allen Oh al capdavant de la taula per 4 minuts de marge vers els argentins. En un tot o res, Marcos Ligato i Rubén García atacaven fort en la darrera prova especial programada, però una nova avaria en les suspensions els portava a abandonar el ral·li i quan ja tenien a la vista la línia de meta. Així doncs els malaisis Karamjit Singh i Allen Oh eren els únics en completar el ral·li i per tant els vencedors de la classe. A efectes de campionat, la victòria tot just era la segona per al pilot al llarg de la temporada, el que permetia a Karmajit Singh superar en la general al fins llavors líder Ramon Ferreyros, absent a la prova africana, i situar-se al capdavant de la classificació provisional per 4 punts de marge.
Victòria en la prova africana i liderat per a Karamjit Singh a bord del seu Mitsubishi rebatejat com Proton. La 25ena victòria mundial de Colin McRae, habilitava al pilot escocès a superar al seu company d'equip Carlos Sainz en la taula general i passar ocupar la segona plaça que el madrileny havia mantingut fins llavors. Tot i el zero de Marcus Grönholm, el finlandès seguia encapçalant la provisional del campionat, ara amb 7 punts d'avantatge vers el segon classificat.
En el campionat de constructors, Ford era la marca que aconseguia la major puntuació en la prova, doncs donat que Citroën no estava inscrit en el certamen de marques, la quarta plaça de Markko Märtin i Michael Park esdevenia tercera, el que permetia a la marca de l'oval blau sumar per tercera vegada consecutiva 14 punts, restant ara a 14 punts dels líders, Peugeot, que sortien de Kenya amb només 6 punts més al seu calaix gràcies al podi de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen. Subaru que no sumava ni un sol punt, seguia certificant la seva baixada de rendiment i la pèrdua de contacte amb els dos equips capdaventers.
|
Juha Kankkunen 
Massimo Biasion 
Lancia
Audi
Volkswagen
Colin McRae 
Carlos Sainz 
Peugeot
Ford
Subaru