Hannu Mikkola completava el seu viatge de noces per Nova Zelanda, guanyant el ral·li El 10è Ral·li de Nova Zelanda, oficialment anomenat Motogard Rally New Zealand, s'iniciava el dissabte 14 de juliol de 1979 a la ciutat d'Auckland amb 82 equips participants dels 83 que prèviament s'hi havien inscrit. La revolució islàmica viscuda a l'Iran va provocar una segona crisi del petroli que va obligar als organitzadors a escurçar el recorregut del ral·li, passant de 4 etapes a 3, en les quals hi constaven 42 proves cronometrades de 658 km sobre diferents terrenys, 7 sobre asfalt, 18 mixtes i 17 sobre terra. El ral·li oceànic, que era puntuable pels campionats de constructors i pilots, era completat el dimecres 18 de juliol per 37 dels equips que hi prenien part.
La desqualificació dels Datsun va permetre als locals Robson-Porter pujar un graó més al podi. La llista d'inscrits comptava amb equips i pilots de primera linia mundial gràcies a que prèviament diferents equips locals haguessin acordat comprar els dos Ford Escort RS1800 que es desplaçaven fins l'illa oceànica des de Boreham, així com el Vauxhall Chevette 2300 HS que el grup General Motors hi portava. Aixó permetia tenir a la rampa de sortida a Hannu Mikkola i Arne Hertz, i Ari Vatanen i David Richards per la banda de l'oval, trobant-se tots dos pilots finlandesos en viatge de lluna de mel doncs el primer feia 15 dies que s'havia casat i el segon només 24 hores, mentre que per part de Vauxhall el pilot escollit va ser el també finlandès Pentti Airikkala, el qual comptava amb la labor del local Rodger Freeth per al copilotatge. La prova s'iniciava el diumenge a les 14 hores amb un esprint a 5 voltes pel circuit Western Springs, en el que els participants hi sortien de dos en dos. Hannu Mikkola i Arne Hertz s'enfrontaven amb Pentti Airikkala i Rodger Freeth, els pilots de Vauxhall oferien un dels moments calents del ral·li en quan aquests picaven lateralment contra l'Escort RS 1800 de la parella nòrdica que els obligava a fer una maniobra delicada pel voral lliscant del traçat donada l'abundant pluja que els acompanyava. Tanmateix Pentti Airikkala i Rodger Freeth marcaven el registre més baix en aquesta especial tan peculiar i esdevenien els primers líders del ral·li. Els líders s'imposaven en la següent curta especial cronometrada, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz posaven punt i final al domini dels homes de Vauxhall en aconseguir el millor crono a la tercera prova especial i de retruc passar a liderar la general provisional. A mida que les especials s'anaven allargant, Hannu Mikkola i Arne Hertz anaven cimentant el seu liderat, imposant-se en un total de 9 de cronometrades de les 14 que formaven la primera etapa. Poc després de les 6 del matí del dilluns, moment en que es neutralitzava el ral·li a Tauranga i que per tant es donava per conclosa la primera etapa, els seus companys d'equip Ari Vatanen i David Richards, els quals lluien uns colors diferents a la carrosseria del seu Escort RS 1800, es trobaven en la segona posició gràcies a 2 escratxs consecutius aconseguits en la desena i onzena prova especial, mentre que Pentti Airikkala i Rodger Freeth recalaven en la tercera posició provisional amb un comfortable coixí de prop de 2 minuts vers el Datsun 160 J Grup 2 importat des del Japó i pilotat pels finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne. Els locals Blair Robson i Chris Porter, amb un dels Ford Escort RS1800 del preparador local Masport, eren cinquens, sent tanmateix els neozelandesos més ben classificats. Amb una mica menys de 10 hores pel descans, a les 4 en punt de la tarda del mateix dilluns, s'iniciava la segona etapa del ral·li, la qual portaria als participants fins a la població de New Plymouth, una ciutat situada a l'oest de l'illa nòrdica del país, mitjançant 2 proves sobre asfalt, 4 mixtes i 6 més sobre terra. Hannu Mikkola i Arne Hertz, amb 9 escratxs més de 12 possibles al llarg de la jornada incrementava el seu marge al capdavant de la general, mentre que Ari Vatanen i David Richards amb dos escratxs més semblaven deixar lligat el doblet per a Ford, més quan el Vauxhall Chevette 2300HS de Pentti Airikkala i Rodger Freeth va començar endarrerint-se en les primeres especials de la jornada per problemes d'encès i acabant per retirar-se durant la quarta prova especial del dia per averia elèctrica. Peró a mesura que l'etapa progressava, malgrat seguir-hi marcant els millors registres, el Ford Escort RS1800 dels líders consumia més aigua del que és habitual, mentre que el motor dels seus companys d'equip i segons classificats provisionals es quedava a tres cilindres a manca de dues cronometrades per arribar a New Plymouth. El marge dels dos equips Ford al capdavant de la taula era important, pel que en el cas d'incòrrer en penalitzacions per retard en l'hora que tenien per a les assistències abans d'entrar al parc tancat, semblava poc probable que es poguessin produir canvis en la general provisional, més quan Timo Salonen i Seppo Harjanne havien baixat fins la quarta posició provisional uns segons per darrera dels locals Paul Adams i Mike Franchi per culpa del bloqueig en segona velocitat de la seva caixa de canvis. Els mecànics de Masport, encarregats del manteniment dels dos Ford oficials així com els de la seva propia estructura, reparaven les dues juntes de culata responsables de les dues averies dels seus cotxes dins l'hora permesa per a les assistències i per tant no donaven lloc a les penalitzacions ni a les emocions extra. La tercera i última etapa del ral·li oceànic era la més llarga de totes, amb 291 km de lluita contra el cronòmetre al llarg de 14 proves especials de les que 2 eren sobre asfalt, 8 mixtes i les restants de terra. L'etapa arrancava a dos quarts de nou del dimarts al vespre, per arribar de nou a Auckland el dimecres a dos quarts de cinc de la tarda. El marge de gairebé 8 minuts que tenien Hannu Mikkola i Arne Hertz al capdavant de la classificació en relació als seus companys d'equip, va portar a la parella nòrdica a pilotar amb una mica més de cautela en les especials nocturnes, mentre que aquests, Ari Vatanen i David Richards, s'anotaven els dos primers escratxs nocturns, així com el millor temps en la cinquena especial de l'etapa. Els neozelandesos Paul Adams i Mike Franchi, tercers classificats provisionals, també reclamaven la seva quota de protagonisme imposant-se en la tercera cronometrada nocturna, peró tots aquests mèrits es van venir avall quan el Ford Escort RS1800 del pilot finlandès i del copilot britànic començava a consumir aigua en excès, altre cop per la junta de culata, mentre que el cotxe homòleg dels locals patia dues punxades i se li trencava una connexió de l'embragatge, retrassant substancialment als dos Ford que quedaven fora de les places de podi. Beneficiats pels dos incidents en sortien Hannu Mikkola i Arne Hertz, que malgrat no volguer prèmer fort l'accelerador, s'anotaven quatre escratxs més en la part central de la jornada, peró sobretot els finlandesos de Datsun Timo Salonen i Seppo Harjanne que aconseguien pujar fins la segona plaça, així com els locals Blair Robson i Chris Porter, que tancaven les places provisionals de podi. Un cop Paul Adams i Mike Franchi havien reparat el problema amb l'embragatge del seu Ford Escort RS1800, aquests aconseguien imposar-se consecutivament en les 5 darreres proves especials del programa, si bé els kiwis no aconseguien guanyar posició i resolien el ral·li en la cinquena posició a 13 segons d'Ari Vatanen i David Richards, que malgrat els problemes de sed del seu cotxe, aconseguien fer entrada a Auckland el dimecres a primera hora de la tarda en la quarta plaça final. Completat doncs tot el recorregut del ral·li, Hannu Mikkola i Arne Hertz aconseguien la victòria de manera inqüestionable aturant el cronòmetre en 8 hores 5 minuts i 47 segons, 16 minuts i 31 segons per davant de Timo Salonen i Seppo Harjanne, que a més a més de completar el ral·li en segona posició, aconseguien la victòria en Grup 2. Els locals Blair Robson i Chris Porter tancaven el podi neozelandès a 21 minuts i 16 segons dels guanyadors. En haver acabat en posicions de podi, peró sobretot per haver guanyat el Grup 2, el Datsun 160J de Timo Salonen i Seppo Harjanne va ser requerit pels comissaris per la pertinent inspecció. Andy Dawson, pilot i màxim responsable de Dawson Auto Developments, equip que s'encarregava del manteniment dels Datsun oficials, havia rebut ordres estrictes des del Japó de no permetre que els motors dels seus cotxes fossin oberts fins al retorn a fàbrica, motiu pel qual el britànic es va haver de negar rotundament a que la inspecció es portés a terme. Davant la negativa els finlandesos van ser exclosos del ral·li i el seu lloc al podi passava a estar ocupat per Blair Robson i Chris Porter, mentre que el podi el passaven a tancar Ari Vatanen i David Richards a 23 minuts i 54 segons dels seus companys d'equip.
Dues averies de junta de culata allunyaven Vatanen-Richards d'un segon lloc merescut. La victòria que aconseguia Hannu Mikkola en el seu viatge de noces per Nova Zelanda, permetia al pilot finlandès empatar a punts amb el seu altre company d'equip, el suec Björn Waldegård, al capdavant de la general provisional del campionat per a pilots. Mentre que els absents Markku Alén, Stig Blomqvist i Shekhar Mehta veien com els dos pilots de Ford s'allunyaven més i més en comptar amb un millor programa mundial.
En el campionat de constructors, Ford avançava amb pas ferm gràcies a la seva tercera victòria consecutiva de la temporada, obrint forat vers els seus rivals de Datsun, exclosos al ral·li, i FIAT, absents de manera oficial en el campionat.
|
||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
Segona victòria en el seu palmarès i en la temporada per Ingvar Carlsson i Per Carlsson. El dimarts 18 de juliol de 1989 finalitzava a Auckland el 19è Ral·li de Nova Zelanda, setena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis i que per tant marcava el pas d’equador de la temporada. La ronda oceànica no entregava punts en el certamen de constructors, el que es traduïa en una davallada en el número d’inscrits així com del seu nivell competitiu. Tot i això a la prova comptava amb 71 formacions en la seva llista oficial d’inscrits, iniciant tots ells el dissabte 15 de juliol el camí cap a les 42 proves especials cronometrades que els organitzadors havien disposat sobre el programa, llur corda competitiva resultava de 594,82 km, una distància que 54 equips participants aconseguien completar.
Primer podi per a Rod Millen en el ral·li del seu país natal acompanyar de Tony Sircombe. Pràcticament des de la mateixa rampa de sortida s’iniciava en passar 5 minuts de les 12 del migdia la dinovena edició del ral·li amb la celebració de la primera etapa, un escull que viatjava cap al nord de l’illa mitjançant 8 proves especials cronometrades, de les que 2 eren asfaltades, de 77,70 km totals. Una activitat que finalitzaria a manca d’1 minut per 1 quart de 8 del vespre a les instal·lacions de l’Hotel Travelodge de l'aeroport d’Auckland. Com era habitual a la cita neozelandesa, una especial espectacle pels carrers del centre d'Auckland suposava la primera prova cronometrada de l’itinerari, en la que els britànics Jimmy McRae i Rob Arthur, a bord d'un Ford Sierra RS Cosworth, hi aconseguien marcar el millor temps i en conseqüència esdevenir els primers líders de la prova. Acte seguit, l’activitat cronometrada es desplaçava cap a les especials forestals, on sobre un terreny lleugerament humit, els pilots que comptaven amb tracció integral sota els seus pedals hi partien amb cert avantatge. En aquest context, els suecs Ingvar Carlsson i Per Carlsson posaven a lluir les virtuts del Mazda 323 que havien "llogat" a l'equip oficial Mazda Europa, amb una victòria de tram per fer-s’hi amb el lideratge de la classificació. Per darrera dels oficials de la marca japonesa s'hi instal·laven dos Mazda 323 més, un primer en mans dels "locals" Rod Millen i Tony Sircombe, doncs si bé Rod havia nascut a Nova Zelanda com Tony, el pilot va emigrar als Estats Units l'any 1979 per portar-hi a terme la seva carrera automovilística i per tant considerar-lo com a local era un tant erroni. El tercer dels Mazda 323 emplaçats en posicions de podi era el pilotat per Ray Wilson i Stuart Lewis, si bé els, ara si genuïnament, neozelandesos es trobaven fortament pressionats pels primers líders de la prova, els britànics Jimmy McRae i Rob Arthur. Si bé exteriorment tots tres cotxes eren un Mazda 323, hi havia diferències significants, doncs la unitat dels “neozelandesos” havia estat preparada al Japó amb una caixa de 5 relacions, mentre que el dels suecs havia estat preparat a Bèlgica amb una caixa de 6 velocitats. Amb un pilotatge espectacular i sense cometre cap tipus d’errada, Ingvar Carlsson i Per Carlsson es refermaven en el lideratge de la taula imposant-se en les restants cronometrades de grava de la jornada, la darrera de les quals pràcticament es celebrava de nit en donar-se el tret de sortida a manca de 5 minuts per l’ocàs. Mentre que en la darrera prova especial sabatina, asfaltada, el millor temps corresponia al Mitsubishi Galant VR4 de Kenjiro Shinozuka i Fred Gocentas. Entretant el ral·li perdia a un dels seus pilots il·lustres, quan a les acaballes del quart tram cronometrat de la jornada, Walwera Road, el Subaru RX Turbo de Peter “Possum” Bourne i Rodger Freeth emmudia per una fallada electrònica. Els neozelandesos optaven per completar l’especial empenyent el seu cotxe per tal d’intentar que els seus mecànics obressin el miracle, però amb tan mala fortuna que en rebre ajuda per part dels espectadors que s’aplegaven al voral a l’hora d’empènyer, i aquests ser divisats per uns estrictes comissaris, els suposava quedar exclosos de la cita domèstica. La segona etapa del ral·li conduïa als 68 equips participants que restaven en el parc tancat des d’Auckland fins a Rotorua, un desplaçament que tenia lloc mitjançant 11 proves especials, de les que 3 eren asfaltades i les 8 restants de grava, de 116,31 km cronometrats. Una activitat que s’iniciava el diumenge 16 de juliol a partir de quan manquessin 5 minuts per a 3 quarts de 10 del matí i que finalitzaria el mateix dia quan mancaven 2 minuts per a que els rellotges neozelandesos indiquessin que eren les 10 de la nit. La jornada arrancava amb una de les 3 proves especials asfaltades de l’etapa, Manukau City, la qual tal i com indica el seu nom es celebrava pels carrers de la ciutat veïna d’Auckland i en la que els Mazda 323 4WD de Rod Millen i Tony Sircombe i dels líders Ingvar Carlsson i Per Carlsson hi compartien el millor registre. La següent especial, també asfaltada, donava l’oportunitat a Jimmy McRae i Rob Arthur de tornar-hi a brillar amb una altra victòria de tram. La darrera pels britànics, doncs si bé el terreny estava molt més sec que no pas en la jornada anterior, el que podia donar més opcions als Ford Sierra RS Cosworth de propulsió que el mecenes local Gary Smith havia posat a disposició dels McRae, pare i fill, el cert era que Ingvar Carlsson i Per Carlsson es van tornar a empoderar dels cronòmetres i completaven la jornada dominical amb un ple d’escratxs en el camí fins a Rotorua. Tanmateix, Jimmy McRae i Rob Arthur, que si bé no estaven en disposició d’aconseguir més victòries de tram, si que estaven atacant fort per tal de tornar-se a immiscir en les posicions de podi, es van veure fora de la pista quan aquests prenien un gir de sisena a fons en el penúltim tram de l'etapa, impactant bruscament contra un arbre. Com a conseqüència de la sortida, el seu Ford Sierra RS Cosworth va quedar molt malmès, amb les suspensions del tot inoperatives, el que els portava a cursar la seva baixa al ral·li. Ja en la darrera prova cronometrada del dia, els neozelandesos Ray Wilson i Stuart Lewis bolcaven el seu Mazda 323 4WD, i malgrat arribar a completar l’especial, el temps que aquests hi concedien, els feien baixar fins a la sisena plaça provisional, permetent així que els pilots de General Motors, Vauxhall Astra GT/E per als britànics Malcolm Wilson i Ian Grindord i Opel Kadett GSi per als suecs Mats Jonsson i Lars Bäckman, passessin a disputar-se la darrera posició de podi per davant del Ford Sierra RS Cosworth de Colin Mcrae i Derek Ringer. Arribats a Rotorua, a manca de 2 minuts per a les 10 de la nit, els primers participants començaven a ingressar en règim de parc tancat, on hi romandrien fins l’endemà dilluns a les 8 del matí. Amb 16 victòries de tram sobre 19 possibles, Ingvar Carlsson i Per Carlsson lideraven la classificació per un marge de 3 minuts i 11 segons vers Rod Millen i Tony Sircombe, mentre que si la mesura es feia en relació a Malcolm Wilson i Ian Grindord, aquest s’eixamplava en 20 segons més. Mats Jonsson i Lars Bäckman ocupaven la quarta posició a 7 segons dels seus companys de formació, mentre que Colin McRae i Derek Ringer tancaven la pinça dels 5 primers classificats a 4 minuts i 20 segons dels líders. Abans d’afrontar la tercera etapa doncs, la més longeva de totes les que es programaven en l’edició amb 207,17km cronometrats al llarg d’11 proves especials, una d’elles mixta, les 10 restants sobre grava, el lideratge d’Ingvar Carlsson i Per Carlsson semblava ser pràcticament indiscutible, si bé la lluita des de la segona fins a la cinquena posició restava molt oberta. Amb la sortida del parc tancat de Rotorua programada a les 8 del matí per a la primera parella participant, el seu retorn s’establia a manca de 2 minuts per a les 9 de la nit del mateix dilluns 17 de juliol. Ingvar Carlsson i Per Carlsson seguien demostrant quan necessària era la tracció integral en un esdeveniment de terra com el neozelandès, i com superior era la preparació de la seva unitat europea vers la japonesa de Rod Millen i Tony Sircombe amb 6 victòries de tram al llarg de les 7 primeres proves especials de l’etapa. Només el millor temps aconseguit pel seus compatriotes d’Opel Mats Jonsson i Lars Bäckman en la segona prova especial de la jornada, impedia el ple. Superat l’equador de l’etapa i del ral·li, Ingvar Carlsson i Per Carlsson passaven a pilotar en un mode més conservador, deixant el protagonisme per a les 3 formacions que s’estaven barallant per saber qui acompanyarien als suecs de Mazda al podi de l’endemà. Rod Millen i Tony Sircombe vencien en la vuitena prova especial, mentre que Mats Jonsson i Lars Bäckman ho feien en la mixta que figurava en novena posició en el programa. Malcolm Wilson i Ian Grindrod afegien més pebre a l’assumpte en tancar l’etapa amb dues victòries de tram consecutives. Així doncs, després de la tercera etapa del ral·li, la classificació provisonal que en resultava era encara més interessant de la que els participants havien deixat al terme de la jornada dominical, sobretot en la pinça que anava de la segona fins la quarta plaça. Els líders Ingvar Carlsson i Per Carlsson obrien distàncies al capdavant de la taula provisional de temps fins arribar a un marge de 3 minuts i 51 segons vers Rod Millen i Tony Sircombe, mentre que el neozelandès americanitzat i el local gaudien d'un coixí de només 7 segons vers Malcolm Wilson i Ian Grindrod. Mats Jonsson i Lars Bäckman seguien buscant un forat al podi a 8 segons dels seus companys d’estructura, és a dir, a 15 segons del Mazda que figurava en segona posició. Colin McRae i Derek Ringer per la seva banda, figuraven ja a 9 minuts i 13 segons dels líders, fora ja de qualsevol opció al podi. La quarta i última etapa del ral·li s’iniciava a les 7 en punt del matí del dimarts 18 de juliol, i aquesta conduïa a la caravana dels 57 equips participants que havien aconseguit superar l’etapa més llarga del programa, de retorn fins a Auckland, concretament a les instal·lacions de l’Hotel Travelodge que havien abandonat el diumenge al matí. Un desplaçament que tenia lloc mitjançant 1 prova especial asfaltada, 1 mixta i 10 més sobre grava, és a dir, un total de 12 proves especials, que suposaven els darrers 193,98 km competitius de l’edició. En els carrers asfaltats de Rotorua, els tres equips aspirants a la segona plaça hi tenien la seva primera prova especial de l’escull, un duel que era lleugerament favorable als homes de General Motors en quan les dues formacions del constructor hi empataven en la victòria de tram juntament amb els líders Ingvar Carlsson i Per Carlsson. La grava era l’element sobre el qual es celebraven les següents proves especials, una característica que afavoria als Mazda 323 de tracció integral, en detriment dels Kadett o Astra de tracció davantera del grup General Motors. En aquest context, Ingvar Carlsson i Per Carlsson, juntament amb Rod Millen i Tony Sircombe, s’imposaven a parts iguals en les següents 10 proves especials programades, si bé en dues ocasions, l’autoria del millor temps dels neozelandesos era compartida amb els suecs Mats Jonsson i Lars Bäckman, el que donava encara més emoció a la lluita per la darrera plaça de podi davant la negativa dels directors esportius de la marca de donar ordres d’equip. Rod Millen i Tony Sircombe doncs s’aferraven a la segona plaça amb la que sortien del parc tancat de Rotorua, mentre que a les acaballes del recorregut, una inoportuna avaria en l’escapament de l’Opel Kadett GSi de la parella sueca, inclinava la balança en favor de la parella britànica de la marca, qui tanmateix tancaven la seva participació a l’edició amb una victòria de tram. Quan a Auckland hi mancava 1 minut per a 2 quarts de 8 del vespre, els primers equips participants, dels 54 que aconseguien completar el recorregut, començaven a immiscir-se en el parc tancat que s’ubicava a les instal·lacions de l’Hotel Travelodge de l'aeroport de la capital de l’illa septentrional, moment en el que la dinovena edició es donava per conclosa. Ingvar Carlsson i Per Carlsson aconseguien la seva segona victòria de la temporada, així com del seu exercici professional en el mundial de l'especialitat, gràcies a completar els 594,82 km cronometrats del programa en un temps de 6 hores 59 minuts i 55 segons. Per la seva banda, Rod Millen i Tony Sircombe s'estrenaven en un podi del mundial en finalitzar la prova a 2 minuts i 42 segons dels vencedors, mentre que Malcolm Wilson i Ian Grindord feien el mateix però en tercera posició a 3 minuts i 29 segons dels guanyadors de la prova.
Malcolm Wilson i Ian Grindord van debutar en un podi del mundial a la prova kiwi. En la classificació reservada als vehicles de Grup N, l’esdeveniment naixia, en certa manera, descafeïnat. Doncs dos dels principals animadors del certamen, els belgues Grégoire de Mevius i Pascal Gaban, decidien cancel·lar la seva inscripció a l’edició. Entre els que hi participaven, els japonesos Kiyoshi Inoue i Masami Kokubo ben d’hora se n’anaven fora de pista a bord del Mitsubishi Galant VR-4 amb el què mes i mig abans havien vençut en l’Acròpolis grec, mentre que el suec Fredrik Skoghag i l’alemany Peter Diekmann corrien una sort similar al llarg del bucle de Rotorua, veient-se obligats a abandonar en no poder treure el seu Lancia Delta Integrale del riu en el que havia caigut. Després d'aquestes dues baixes rellevants, tot semblava posar-se de cara per als locals Mark Jennings i Jim Robb, emperò, en el retorn vers Auckland de la quarta i última etapa, una desafortunada avaria en el turbo del seu Toyota Celica GT-4, els endarreria suficientment com per permetre la victòria dels seus compatriotes Ken Adamson i Greg Adamson, 1 minut i 35 segons per davant del Lancia Delta Integrale dels també locals Wayne Pittams i John Rothery. A efectes de campionat, la victòria de Ken Adamson no deixava de ser anecdòtica i la general del certamen restava inalterada a la conclusió de la ronda grega anterior amb Grégoire de Mevius en primera posició i amb un total de 27 punts, 1 més que no pas el francès Alain Oreille i 11 per sobre de Kiyoshi Inoue.
Com en el conte de la llebre i la tortuga, Admason-Adamson vencien a la cita domèstica. En el campionat per a pilots, únic certamen en el que el ral·li oceànic hi entregava punts, Ingvar Carlsson, gràcies a la seva segona victòria de l'any després de l'aconseguida a casa a principis de gener, es tornava a instal·lar en posicions de podi provisional, concretament en tercer lloc, per darrera dels absents Massimo Biasion, que li doblava la puntuació, i del francès Didier Auriol.
En el campionat de constructors la taula es mostrava inalterada en no ser una prova vàlida per aquest trofeig, pel que Lancia seguia mantenint la seva temporada perfecta ostentant 5 victòries de 5 cites possibles seguits de Toyota a molta distància i de BMW que vivien de la renda obtinguda al Tour de Corse i la segona posició de Chatriot-Perin.
|
||||||||||||||||
Mäkinen-Mannisenmäki van tenir la prova sota control un cop McRae-Grist van abandonar. El diumenge 18 de juliol de 1999, Auckland era testimoni de la clausura del 29è Ral·li de Nova Zelanda, novena prova en el calendari del campionat del mòn de ral·lis. La cita austral, amb puntuabilitat pels certàmens de pilots, marques, producció i FIA 2-L, comptava amb 87 equips en la seva llista d'inscrits, dels que 82 es varen personar a la rampa de sortida el dijous 15 de juliol per tal de començar a disputar els 399,84 km al llarg de 27 especials cronometrades programades en el recorregut i que 46 d'ells van aconseguir completar-los.
Kankkunen-Repo van intentar forçar l'error al final de la segona etapa sense èxit. Una especial espectacle celebrada el dijous al vespre donava el tret de sortida, en la que per joia del públic que s'hi aplegava els més ràpids eren els neozelandesos Possum Bourne i Graig Vincent amb el seu Subaru Impreza S4 WRC precedint els dos Ford Focus WRC oficials de Thomas Rådström i Fred Gallagher i de Colin McRae i Nicky Grist.
Debutant al volant del Córodoba WRC, Gardemeister-Lukander pujaven al podi. En la categoria reservada als cotxes de producció, els campions de la categoria Gustavo Trelles i Martin Christie es forjaven un sólid liderat en guanyar tots els trams de la primera etapa llevat de les dues passades per les superespecials espectacle, el que deixava a la parella sud-americana amb un marge de més de minut i mig vers els segons classificats. La tónica es mantenia al llarg del dissabte, si bé l'escratx s'escapava de les mans dels líders en la tercera prova del dia, on per un descuit dels pilots a l'hora de fixar el capó del seu Lancer Evo VI, aquest s'obria en plena especial i els sudamericans marcaven el pitjor temps de la categoria perdent uns 30 segons que els líders anirien recuperant al llarg del dissabte per completar la jornada amb pràcticament la mateixa distància a la que arribaven al final del divendres. En la última jornada dominical, Gustavo Trelles i Martin Christie guanyaven l'especial llarga de l'etapa, per ja en les restants proves curtes, dedicar-se a administrar l'avantatge aconseguida i adjudicar-se així la victòria en el ral·li que permetia al pilot uruguaià obrir en 5 punts més el forat que tenia vers l'omanita Hamed Al-Wahaibi, segon classificat al ral·li i màxim rival en la consecució del títol, situant la distància entre els dos a la general provisional del campionar en 9 punts.
Guanyant gairebé totes les especials, la victòria de Trelles-Christie era incontestable. La poc nodrida categoria FIA 2-L, en la que amb prou feines hi prenien la sortida 8 equips, dels que només 3 d'ells comptaven amb un cert caracter oficial, els Hyundai Coupé agafaven ràpidament el volt i repartint-se tots els escratxs del divendres es distanciaven de la resta de competidors, destacant especialment els britànics Alister McRae i David Senior, que completaven la jornada a 47,1 segons dels seus companys d'equip Kenneth Eriksson i Staffan Parmander. Una punxada en l'equador de la jornada per part dels britànics deixava als suecs al capdavant de la provisional, més tard una penalització de 50 segons per retard en la sortida del parc d'assistències, aplanava més el camí dels suecs, que marcant cronos similars als dels seus companys en el que restava de cita, donaven un doblet a la marca coreana que retallava 16 punts als seus més importants rivals en la consecució del mundial, Renault.
Sense massa oposició, Hyundai firmava un doblet amb victòria d'Eriksson-Parmander. En el campionat per a pilots el ral·li era molt favorable per a Tommi Mäkinen, doncs no només el finlandès aconseguia la tercera victòria de la temporada, sino que a més a més els seus més immediats rivals en la lluita pel títol, Didier Auriol i Carlos Sainz, gairebé no sumaven punts a la cita austral, 3 per part del francès, 1 per part de l'espanyol.
En el campionat de marques Toyota es mantenia al capdavant de la general provisional tot i el poc bagatge que els nipons treien del ral·li, 5 punts. Mitsubishi, que sumava 11 punts gràcies a la victòria dels seus campions finlandesos i el sisè lloc en constructors de Freddy Loix i Sven Smeets, es distanciava substancialment de Subaru en la lluita per la segona posició en el campionat.
|
||||||||||||||||
Carlos Sainz ersdevenia el pilot amb més victòries al mundial, 26. La celebració del 24è Ral·li d'Argentina, suposava arribar a l'equador del campionat del món de ral·lis, doncs era la vuitena ronda d'un total de setze. El ral·li, que era puntuable pels certàmens de pilots, constructors i mundial de producció, comptava amb 26 proves especials cronometrades en el seu programa, d'una distància total competitiva de 382,63 km. Aquest recorregut va ser iniciat per 69 equips, dels 74 que s'hi havien inscrit oficialment, el dijous 15 de juliol; 28 d'ells l'aconseguien completar el diumenge 18.
Loeb-Elena no es van acabar de trobar a gust amb el Xsara WRC pel que res més que aspirar a podi van poder fer. El complex Pro-Racing acollia una superespecial espectacle a doble passada el dijous al vespre, la qual servia per iniciar les hostilitats dels pilots vers el cronòmetre. Els campions mundials en vigència, Petter Solberg i Phil Mills, s'anotaven el millor temps en la primera passada per l'especial, esdevenint lògicament en els primers líders de la prova, mentre que en la segona l'escratx seria per a la parella estonio-britànica de Ford formada per Markko Märtin i Michael Park, els quals ascendien fins la segona posició a només 2 dècimes del Subaru Impreza S10 WRC de Petter Solberg i Phil Mills que se n'anaven a dormir a la Villa Carlos Paz com a líders de la provisional. El ral·li de debó peró no començava fins l'endemà divendres, amb quatre trams celebrats a doble passada i dues noves passades per la superespecial espectacle de Pro-Racing, el que permetien assolir un total de 10 proves especials cronometrades que en combinar-se amb les de dijous al vespre, permetien assolir els 168,28 km de la primera etapa. Petter Solberg i Phil Mills confirmaven la seva posició en imposar-se en les dues primeres cronometrades del dia, mentre que Markko Märtin i Michael Park feien el mateix en sumar un segon i un quart escratx, si bé els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen pressionaven als de Ford en quedar-se a només 1 dècima de segon de la seva posició. En la tercera especial del dia tot canviaria quan Markko Märtin i Michael Park patien un fort accident en un sector que es celebrava a velocitats properes als 170 km/h, el que deixava al pilot estoni força commocionat i per tant evacuat cap a l'hospital per entrar en observació i al seu Ford Focus RS WRC'04 per la ferralla. Alhora els fins llavors líders, Petter Solberg i Phil Mills, cedien prop de mig minut en aquesta especial, la qual era guanyada per Sébastien Loeb i Daniel Elena, que seguien mostrant-se disgustats amb l'ajust dels seus diferencials, i el liderat recalava en mans del Peugeot 307 WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. La parella franco-monegasca de Citroën es tornava a imposar en el darrer tram del bucle matinal, mentre que els seus companys d'equip espanyols, Carlos Sainz i Luis Moya, tornaven a marcar el segon millor registre, just per davant dels nous líders Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, amb el que arribats al reagrupament per a les assistències de la Villa Carlos Paz, la classificació en la part més alta s'estrenyia molt, amb només 2,7 segons de diferència entre el primer i el tercer. En la represa Marcus Grönholm i Timo Rautiainen marcaven el seu primer escratx al ral·li, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena, hi cedien uns pocs segons despenjant-se de la lluita per la victòria. En el sisè tram del dia peró, una mala elecció de pneumàtics per part dels líders unit a l'escratx de Carlos Sainz i Marc Martí, facilitava l'intercanvi de posicions entre finlandesos i espanyols, un intercanvi que es tornaria a produir en la següent especial, quan ara eren els pilots de Peugeot els qui marcaven el millor temps. Sébastien Loeb i Daniel Elena seguien cedint terreny vers els dos equips immersos en la lluita per la primera posició peró sense perdre plaça, i es que per darrera seu es succeïen incidents més greus. Petter Solberg i Phil Mills patien dues colisions en aquesta setena prova especial cronometrada, novena en el comput global del ral·li, el que els feia perdre prop de 8 minuts, mentre que una averia en la direcció assisitida en el Peugeot 307 WRC de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen aparescuda en la cronometrada anterior els suposava perdre minuts i no segons vers els millors cronos. Aquests dos incidents permetien alhora que els belgues de Ford, François Duval i Stéphane Prévot, pugessin fins la quarta posició, si bé el seu rendiment distava ja força dels tres equips anteriors. En el darrer dels trams cronometrats del divendres així com en les dues passades per la superespecial espectacle del complex Pro-Racing, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen tornaven a imposar el seu Peugeot per davant dels dos Citroën Xsara WRC, amb el que els finlandesos completaven la primera etapa amb un avantatge de 8,4 segons vers Carlos Sainz i Marc Martí, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena, tancaven provisionalment el podi a 33,6 segons dels primers classificats, si bé aquests no havien de patir massa per conservar la seva posició doncs François Duval i Stéphane Prévot es trobaven ja a 2 minuts i 50,8 segons dels líders. Petter Solberg i Phil Mills eren baixa en el darrer tram forestal del dia, quan en creuar un pas d'aigua a massa velocitat, el seu motor bòxer deia prou, unint-se així a la baixa ja registrada de Markko Märtin i Michael Park entre els pilots punters dels mundial. La celebració de la segona jornada del ral·li, suposava afegir 129,39 km cronometrats al recorregut, els quals es repartien al llarg de 7 proves especials per la serra cordobesa i dues noves passades per la superespecial espectacle del complex Pro-Racing. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen mantenien la dinàmica amb la que havien tancat la jornada anterior en imposar-se consecutivament en els quatre trams del bucle matinal, el que permetia als finlandesos de Peugeot passar dels 8,4 segons de marge amb els que s'havien anat a dormir vers Carlos Sainz i Marc Martí a 16,4 segons. Amb el pas per les assistències arribaria llavors la reacció de la parella espanyola de Citroën, que de marcar els segons millors temps en les especials del matí, passaven a adjudicar-se l'escratx en el cinquè i sisè tram, just per davant dels líders provisionals, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que veien com els dels dos galons els hi escurçaven 3,5 segons en aquests dos trams. En el setè i últim tram cronometrat per les muntanyes del volts de la Villa Carlos Paz el ral·li faria un nou gir quan Marcus Grönholm i Timo Rautiainen erraven la traçada i en trobar-se una gran pedra en el camí, patien un accident que els obligava a abandonar la competició, va ser llavors quan Carlos Sainz i Marc Martí accedien per segona vegada al liderat provisional del ral·li, si bé en aquesta ocasió semblava ja pràcticament definitiu, doncs els seus companys d'equip, Sébastien Loeb i Daniel Elena, seguien sense trobar-se del tot a gust amb el comportament del seu Xsara WRC i al llarg de la jornada sabatina s'havien deixat pràcticament 1 minut adicional amb els espanyols. D'altra banda l'abandonament del Peugeot 307 WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen permitia a François Duval i Stéphane Prévot accedir a les places de podi, si bé els belgues es trobaven ja a pràcticament 4 minuts dels nous líders. Les dues passades pel complex Pro-Racing permetien a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen adjudicar-se la seva part de protagonisme, doncs l'altra parella finlandesa de Peugeot hi aconseguien consecutivament els dos millors registres. Amb l'entrada de nou al parc tancat de la Villa Carlos Paz, es donava per finalitzada la segona etapa del ral·li, a la que s'hi arribava amb Carlos Sainz i Marc Martí en primera posició, gaudint d'1 minut i 36,2 segons de marge vers Sébastien Loeb i Daniel Elena. François Duval i Stéphane Prévot tancaven les posicions de podi a 3 minuts i 55,7 segons i amb quasi bé 5 minuts de marge vers els quarts classificats, el Subaru Impreza S10 WRC de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. Amb unes distàncies tan importants entre els primers classificats en la taula general provisional , els 84,96 km cronometrats de la tercera i última jornada en les cinc proves especials que l'organització hi havien programat, esdevenien un mer tràmit pels fins llavors protagonistes del ral·li, el que permetia que a pilots que fins llavors havien quedat en un segon pla es lluissin una mica. Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen elevaven el seu número total d'escratxs fins a cinc, en aconseguir-ne tres més en aquesta etapa, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen i Sébastien Loeb i Daniel Elena s'emportaven els dos trams que restaven al recorregut. Completades doncs les 26 proves especials programades, el madrileny Carlos Sainz esdevenia el pilot amb més victòries al mundial de ral·lis en acumular-ne u total de 26, mentre que pel seu copilot barceloní, Marc Martí, tot just suposava la tercera. La parella espanyola de Citroën invertia un total de 4 hores 23 minuts i 11 segons per a completar els 382,63 km cronometrats, 1 minut i 32,5 segons menys que els seus companys d'equip Sébastien Loeb i Daniel Elena. François Duval i Stéphane Prévot, jugant la carta de la seguretat, completaven el podi argentí a 4 minuts i 23,5 segons dels guanyadors.
Els incidents permetien a Duval-Prévot arribar a places de podi. En la categoria de producció, els finlandesos Jani Paasonen i Jani Vainikka s'immiscien en una lluita amb els locals Marcos Ligato i Diego Curletto per liderar la classe. Una lluita de la que finalment en sortien vencedors els argentins en l'equador de l'etapa quan els nòrdics començaven a patir problemes amb les suspensions posteriors del seu Mitsubishi. Només iniciar-se la segona etapa, els catalans Dani Solà i Xavier Amigó es recuperaven dels temps perdut en una volcada patida en la jornada anterior i amb dos escratxs consecutius en els dos primers trams, el de Vic i el de Caldes de Malavella accedien al liderat de la classe en produir-se alhora la baixa per accident dels argentins Marcos Ligato i Diego Curletto en el segon tram. Els italians Gigi Galli i Guido D'Amore amb tres escratxs consecutius posaven final al liderat dels catalans, els quals reaccionaven en el sisè tram sabatí per marcar el millor temps i recuperar el liderat. Peró com si una molla fos, la parella italiana feia el mateix en el darrer tram del dia; malhauradament pels seus interessos, una penalització per retard en el darrer control horari, deixava a la parella catalana de nou al capdavant de la categoria amb un marge superior als 50 segons vers italians i Jani Paasonen i Jani Vainikka. Els catalans amb 3 temps escratx i un segon temps escratx en els cinc trams cronometrats dominicals no deixaven lloc als dubtes, peró en les inspeccions posteriors es van trobar unes irregularitats en el seu embragatge, amb el que la parella de casa nostra era exclosa del ral·li i la victòria recalava en mans de Jani Paasonen i Jani Vainikka, ja que Gigi Galli i Guido d'Amore s'havien vist obligats a abandonar pel matí amb una averia de direcció. La victòria era la segona del finlandès al llarg de la temporada, gràcies a la qual el pilot esdevenia el líder en solitari de la provisional del campionat amb 7 punts de marge vers l'austríac Manfred Stohl, que a l'Argentina era segon. En el campionat de pilots l'abandonament de Petter Solberg combinat amb el segon lloc que aconseguia Sébastien Loeb en terres argentines, permetia al pilot alsacià incrementar el seu marge en el liderat fins als 17 punts. D'altra banda, la vint-i-sisena victòria mundialista de Carlos Sainz, permetia al pilot madrileny empatar a 34 punts amb l'estoni Markko Märtin en la tercera posició de la taula provisional.
Pel que fa al campionat de constructors, Citroën era l'única marca que aconseguia situar els seus dos cotxes en la línia d'arribada, fent-ho a més a més amb un doblet amb el que ja per llavors líders feien una important passa endavant de cara a revalidar el campionat de constructors. Tanmateix Ford, que era segona en la classificació, aconseguia més punts que Subaru, tercera i aquesta més que Peugeot, quarts.
|
||||||||||||||||
Rovanperä-Halttunen aconseguien la seva primera victòria mundial a Estònia i el finlandès esdevenia el més jove en guanyar al mundial. Amb un recorregut revisat i ampliat vers l’edició anterior, la qual suposava l’entrada de la cita bàltica en el campionat del món de ral·lis, l’11è Ral·li d’Estònia es donava per conclòs el diumenge 18 de juliol de 2021 a Tartu. La prova, que entregava punts en els certamens de pilots, constructors, WRC2 i WRC3, comptava amb 49 equips en la seva llista d’inscrits, els quals tots ells van ser presents a la baixada per la rampa de sortida el dijous 15 de juliol, des d’on a partir del mateix dia s’afrontarien a un total de 24 proves especials de 314,16 km cronometrats, una distància que 38 parelles de noms aconseguirien completar.
Amb la pista neta de grava, Breen-Nagle picaven alt el divendres. Una cronometrada de només 1,64 km de distància, en les immediacions del parc tancat situat a les afores de Tartu, donava el tret de sortida a l’edició el mateix dijous 15 al vespre. Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen hi aconseguien el millor temps, si bé donada la poca corda competitiva d’aquesta especial, el seu marge al capdavant de la taula era el mínim mesurable, és a dir 1 dècima de segon, vers els irlandesos de Hyundai Craig Breen i Paul Nagle. 3 dècimes de segon més avall s’hi trobava el Ford Fiesta WRC de Teemu Suninen i Mikko Markkula, mentre a continuació dels finlandesos d’M-Sport s’hi podien trobar fins a 3 parelles de noms de la categoria RC2. La competició seriosa arrancava el divendres en quan passaven 2 minuts de les 8 del matí, hora de sortida del parc tancat de la primera parella participant, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia. Per davant els pilots tenien un bucle de 4 trams que es celebrava en dues ocasions, generant així les 8 proves especials de l’etapa de 128,24 km cronometrats, una activitat que començaria a veure’s pacificada en passar 8 minuts de les 8 del vespre. Els idols locals i vencedors de la darrera edició de la cita, Ott Tänak i Martin Järveoja, s’imposaven en la primera prova especial vera del programa per davant dels seus companys d’equip, Craig Breen i Paul Nagle, i de la parella de Toyota formada per Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, i els estonis de Hyundai passaven a comandar la taula de temps per davant de, precisament, les dues parelles esmentades. Una punxada soferta per Ott Tänak i Martin Järveoja en la següent prova especial refredava els ànims entre els aficionats que s’aplegaven en les cunetes. La parella s’hi deixava 26,6 segons amb l’escratx ex-aequo de Craig Breen i Paul Nagle i de Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, i els bàltics baixaven fins a la setena posició provisional, mentre que els irlandesos passaven a liderar la general provisional per 1,0 segons de marge amb els finlandesos de Toyota i els tercers integrants de Hyundai, els belgues Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe passaven a tancar les posicions de podi seguit de ben aprop pels Toyota de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i de Takamoto Katsuta i Daniel Barritt. En la tercera cronometrada matinal arribaria el gerro d’aigua freda, quan Ott Tänak i Martin Järveoja hi patien una doble punxada i en no tenir més rodes de recanvi, els pilots es veien obligats a abandonar la competició. D’altra banda Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen marcaven el millor temps amb un avenç d’1,2 segons vers el registre de Craig Breen i Paul Nagle, amb el què els pilots finlandesos passaven a liderar la taula per 2 dècimes de segon, un marge que els de Toyota s’encarregarien d’eixamplar just abans d’entrar a les assistències de mitja etapa amb una altra victòria de tram. Paral·lelament, Takamoto Katsuta i Daniel Barritt prenien la darrera de les posicions de podi al terme de la tercera prova especial matinal, però el japonès i el britànic es veurien obligats a abandonar el ral·li en l’enllaç cap a la darrera especial del bucle, moment el que el copilot es ressentia d’una antiga lesió en la seva esquena i es veia incapaç de prosseguir amb la competició, situació que deixava a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en la darrera de les posicions de podi a mitja etapa. Per la tarda, en tornar sobre les cronometrades, les dues primeres posicions es confirmaven, doncs Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen s’imposaven en 3 de les 4 proves del bucle, aconseguint el segon millor temps en la tercera cronometrada de l’escull, mentre que Craig Breen i Paul Nagle obtenien el resultat invers, és a dir, 3 segons millors temps i una victòria de tram en la cronometrada que se’ls hi escapava als líders. En l’altre punt calent de la taula, el que corresponia a la lluita per la tercera posició de podi, Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe sumaven 4 tercers millors temps consecutius, o el que és el mateix, superaven sistemàticament a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia al final de cada tram al llarg de tota la tarda, amb el què els belgues els hi arrebassaven la darrera de les posicions amb dret a trofeu el diumenge al migdia en la penúltima de les proves cronometrades. Així doncs, un cop completat el programa per a la primera jornada, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen comendaven la taula per 8,5 segons de marge vers Craig Breen i Paul Nagle, mentre que Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe eren tercers a 53,4 segons dels finlandesos de Toyota i per 6,0 segons de marge vers els companys francesos d’aquests, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia. Elfyn Evans i Scott Martin tancaven la pinça dels primers classificats a 15,7 segons dels provençals. La jornada sabatina seguia pràcticament el mateix model que l’etapa anterior i amb una distància cronometrada sensiblement superior, és a dir, un bucle de 4 trams es disputava en dues ocasions, matí i tarda, amb un reagrupament per a les assistències entre passades; si bé a l’escull post meridional se l’hi afegia una segona passada per l’especial espectacle de Tartu, totalitzant així 9 proves especials de 132,18 km competitius. Una etapa que es donaria inici en quan les manetes del rellotge indiquessin que passaven 3 minuts de les 7 en punt del matí i que es començaria a donar per finalitzada a partir de quan passessin 5 minuts d’1 quart de 10 del vespre. En els 23,53 km cronometrats de l’especial inaugural, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen aconseguien un temps bestial, llevant 10,7 segons als herois locals Ott Tänak i Martin Järveoja o 14,3 segons a Craig Breen i Paul Nagle, els següents més ràpids. Amb aquest temps doncs, els líders de la classificació deixaven el seu marge amb els irlandesos en 22,8 segons, qui en ja no gaudir d’una pista tan neta com ahir, ja no es mostraven tan incisius i começaven a donar per bona la segona posició. Els reenganxats Ott Tänak i Martin Järveoja s’imposaven en les 3 cronometrades següents, mentre que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen hi aturaven el cronòmetre just per darrere d’ells en les dues primeres, amb el què al cap i a la fi la parella finlandesa no feia altra cosa que eixamplar distàncies al capdavant de la taula per presentar-se al reagrupament de Tartu amb 35,7 segons de marge amb Craig Breen i Paul Nagle, i amb 1 minut i 22,0 segons en relació a Thierry Neuville i Martijn Wyadeghe, qui tanmateix encara mantenien molt viu el seu estira i arronsa amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, quarts a 4,5 segons dels belgues. En sortir de les assistències de Tartu, una mica més del mateix que s’havia vist al llarg del matí, demostració de força per part d’Ott Tänak i Martin Järveoja, que s’imposaven en les 3 primeres especials de l’escull i per davant de Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen en 2 d’elles, i estira i arronsa entre Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, amb una victòria de tram per a cadascun i en aquest ordre en les 2 darreres proves especials de l’escull post meridional. Amb tot el viscut sobre les cronometrades estonies, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunenn entraven al parc tancat amb 50,7 segons de marge vers Craig Breen i Paul Nagle i amb 1 minut i 20,9 segons en relació a Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia restaven a les portes de les posicions de podi a 1 minut i 38,8 segons dels seus companys de carpa i amb 23,4 segons de marge amb els seus altres companys, els britànics Elfyn Evans i Scott Martin. 6 proves especials cronometrades de 52,10 km dibuixaven la jornada dominical, les quals resultaven de passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams. Sense assistències intermèdies per tal d’agilitzar el programa, la sortida del parc tancat es produïa a 3 quarts i mig de 6 del matí, mentre que la cerimònia del podi es programava per 1 quart i mig de 4 de la tarda. Ott Tänak i Martin Järveoja compartien la victòria de tram amb Thierry Neuville i Martijn Wyadeghe en les dues primeres proves especials dominicals, si bé els belgues amb prou feines aconseguien afegir 2 segons al seu marge vers Sébastien Ogier i Julien Ingrassia. Obstinats en incrementar distàncies, el való i el flamenc repetien victòria de tram en la tercera especial del primer escull, però novament la recompensa era minsa, només 1 dècima de segon, amb el què en arribar a l’equador de l’etapa 20,0 segons s’interposaven entre belgues i provençals. Per davant d’ells poca història, doncs les distàncies estaven molt ben establertes. En repetir l’escull es repetien resultats però no en el mateix ordre, Ott Tänak i Martin Järveoja s’imposaven en la primera especial del bucle i guanyaven la tercera, el Power Stage, per davant de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, mentre que els belgues s’imposaven en la segona d’elles. Tot i això, una sanció de 10 segons en fer 1 minut tard al penúltim control horari, afegia una mica més de pebre a la cronometrada del premi extra. Completades les 24 proves especials del programa de l’11è Ral·li d’Estònia, Kalle Rovanperä s’erigia com el pilot més jove en guanyar una ronda del mundial amb 20 anys, 9 mesos i 17 dies. El pilot completava amb Jonne Halttunen els 314,16 km cronometrats del recorregut en un temps de 2 hores 51 minuts i 29,1 segons, un registre que reduïa en 59,9 segons l’aconseguit per Craig Breen i Paul Nagle i en 1 minut i 12,4 segons el de Thierry Neuville i Martijn Wyadeghe, qui en la seva lluita per conservar la plaça de podi, es quedaren a les portes d’arrebassar el segon lloc.
Després del fiasco de Kenya, Neuville-Wydaeghe pujaven cinquena vegada al tercer calaix del podi. Mads Østberg i Torstein Eriksen aconseguien l’escratx ex-aequo amb Jari Huttunen i Mikka Lukko en l’especial espectacle inagurual de Tartu i en categoria WRC2 el dijous al vespre, amb el què noruecs i finlandesos compartien la primera posició i per davant de l’Škoda d’Andreas Mikkelsen i Ola Fløene. Iniciada la competició pròpiament dita el divendres al matí, Mads Østberg i Torstein Eriksen obrien distàncies amb dos escratxs consecutius en les dues primeres proves especials de la jornada, mentre que Jari Huttunen i Mikka Lukko tornaven a empatar a temps amb els noruecs de Citroën en la segona d’elles, per tal de recuperar la segona posició que instants abans els hi havien pres Andreas Mikkelsen i Ola Fløene. Acte seguit, els finlandesos de Hyundai havien d’abandonar el ral·li per accident, mentre que els noruecs d’Škoda hi aconseguien la seva primera victòria de tram, una hostilitat que trobava la resposta immediata dels seus compatriotes, que sumaven la seva quarta victòria parcial en la darrera especial de l’escull matinal. A la represa, Mads Østberg i Torstein Eriksen, havien de lidiar novament amb una roda punxada, i els noruecs en completar els 12,68 km de la primera especial del bucle amb un temps 22,1 segons pitjor que no pas el d’Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, tanmateix els més ràpids en aquest apartat, els de Citroën entregaven la primera posició als d’Škoda per 15,9 segons. Els nous líders s’avessaven a les victòries de tram i en completar la jornada imposant-se en quantes especials s’hi programaven, aquests es feien amb un marge prou confortable, mentre que Mads Østberg i Torstein Eriksen rebien sobre l'equador de l'escull una penalització de 10 segons per haver-se saltat la sortida. Tot plegat deixava a Andreas Mikkelsen i Ola Fløene al capdavant de la taula per 36,5 segons de marge amb els russos Nikolay Gryazin i Konstantin aleksandrov, mentre que vers Mads Østberg i Torstein Eriksen el marge s’elevava fins als 38,3 segons. Quarts eren Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul a 6,0 segons dels pilots de Citroën, mentre que Marco Bulacia i Marcelo der Ohannesian eren cinquens a 5 dècimes de segon de la parella d’M-Sport. Dissabte al matí, ben ràpid Mads Østberg i Torstein Eriksen es feien amb el segon lloc, establint-se en el que restava de jornada un ball de segons entre les dues formacions noruegues, dansa que novament una punxada tornava a inclinar a favor dels líders de la marca de la sageta, que ingresaven al parc tancat de Tartu amb un coixí de 25,8 segons vers els dels dos galons. Davant l’abandonament de Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov en la darrera especial matinal per accident, Marco Bulacia i Marcelo der Ohannesian escalaven fins al tercer lloc a 27,8 segons dels seus companys de carpa i després d’haver acumulat uns molt bons registres al llarg del dia, 1 victòria de tram, 3 segons millors temps i uns altres tants tercers temps escratx. 4,7 segons més avall s’hi trobaven classificats Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul. Les distàncies doncs no eren massa àmplies en les 4 primeres posicions de cara a la breu jornada dominical final. Mads Østberg i Torstein Eriksen no defallien i s’imposaven en les dues primeres proves especials de la tercera i última etapa, una pressió a la que els líders Andreas Mikkelsen i Ola Fløene responien amb un millor temps en la tercera cronometrada matinal per deixar les distàncies en 17,2 segons entre les dues formacions i de cara a la repetició del bucle. Una mica més avall en la taula s’hi establia un segon punt calent entre Marco Bulacia i Marcelo der Ohanessian amb Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul, amb un intercanvi de posicions en les dues primeres proves especials de la jornada, en la tercera els francòfons d’M-Sport tornaven a escurçar distàncies i aquests afrontarien el darrer bucle del programa a 1,9 segons de la darrera de les posicions de podi. Els dos companys de TokSport, estructura encarregada de gestionar els Škoda, no deixaven massa lloc a les sorpreses i amb dues victòries de tram i un segon millor temps per als sud americans, un escratx i un segon millor temps per als noruecs, l’edició es tancava sense més canvis de posicions. Andreas Mikkelsen doncs guanyava la ronda estonia i el seu Power Stage, amb el què el pilot noruec aconseguia la màxima puntuació, possible 30 punts i aquest s’escapava una mica més al capdavant de la taula, passant dels 2 punts que portava amb Mads Østberg a l’arribada a Tartu, als 11 que en duia a l’eixida. Marco Bulacia, el tercer millor pilot a la prova, passava també a ocupar aquesta posició al campionat a 28 punts del líder provisional.
Les punxades afavorien novament a Mikkelsen-Fløene. En el campionat WRC3 la lluita pràcticament no va existir, doncs els campions d’Europa en vigència, els russos Alexey Lukyanuk i Yaroslav Fedorov aparcaven el seu habitual Citroën C3 Rally2 del campionat continental i llogaven per a l’ocasió un Škoda Fabia Rally2 Evo, amb el qual aconseguirien 19 victòries de tram consecutives en les 19 primeres proves especials, o el que és el mateix, fins a la primera prova especial dominical. Un rendiment que els hi donava 2 minuts i 51,3 segons de marge amb els polonesos Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak, tanmateix els pilots a qui varen rellevar com a campions del vell continent. El marge dels pilots de l’est era abusiu, sent fins i tot més ràpids que no pas els pilots del WRC2, i els russos abaixaven una mica el seu ritme. Tot i això aquests patien una rebolcada en la darrera prova especial del programa, celebrada en les immediacions del parc tancat, que els feia perdre un mig minut vers els més ràpids a l’especial i els pilots no podien arrodonir la festa grossa amb la victòria del Power Stage alhora que pujaven en el graó més alt del podi amb el seu cotxe masegat. A efectes de campionat, Kajetan Kajetanowicz sumava 18 punts en la seva participació a Estònia i el polonès es situava a 24 punts del líder absent Yohan Rossel.
Lukyanuk-Fedorov posaven en marxa la piconadora de cronos en la seva primera sortida mundial. Amb la seva primera victòria mundial, Kalle Rovanperä escurçava distàncies vers els primers classificats en la provisional del campionat de pilots, una acció, la d’escurçar, que també feia Thierry Neuville amb el cinquè tercer lloc acumulat en les 7 primeres rondes de l’any, si bé el belga només aconseguia retallar 8 punts a Elfyn Evans i 4 punts a Sébastien Ogier, just quan es superava l’equador de la temporada.
Toyota afegia 42 punts en el seu comptador en aconseguir la victòria a l’esdeveniment estoni més la quarta posició de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, la mateixa puntuació que sumaven els seus rivals de Hyundai en guanyar el Power Stage i situar els seus dos primers i20 Coupé WRC, en les restants posicions de podi, un resultat doncs que deixava el gap entre les dues marques asiàtiques tal i com estava, és a dir en 59 punts. M-Sport, tercera marca en discordia, restava en terra de ningú.
|
Björn Waldegård 
Hannu Mikkola 
Shekhar Mehta 
Ford
Datsun
FIAT
Massimo Biasion 
Didier Auriol 
Lancia
Toyota
BMW
Carlos Sainz 
Mitsubishi
Subaru
Petter Solberg 
Markko Märtin 
Citroën
Elfyn Evans 
Thierry Neuville 
Hyundai
M-Sport