Hannu Mikkola completava el seu viatge de noces per Nova Zelanda, guanyant el ral·li

El 10è Ral·li de Nova Zelanda, oficialment anomenat Motogard Rally New Zealand, s'iniciava el dissabte 14 de juliol de 1979 a la ciutat d'Auckland amb 82 equips participants dels 83 que prèviament s'hi havien inscrit. La revolució islàmica viscuda a l'Iran va provocar una segona crisi del petroli que va obligar als organitzadors a escurçar el recorregut del ral·li, passant de 4 etapes a 3, en les quals hi constaven 42 proves cronometrades de 658 km sobre diferents terrenys, 7 sobre asfalt, 18 mixtes i 17 sobre terra. El ral·li oceànic, que era puntuable pels campionats de constructors i pilots, era completat el dimecres 18 de juliol per 37 dels equips que hi prenien part.

La desqualificació dels Datsun va permetre als locals Robson-Porter pujar un graó més al podi.

La llista d'inscrits comptava amb equips i pilots de primera linia mundial gràcies a que prèviament diferents equips locals haguessin acordat comprar els dos Ford Escort RS1800 que es desplaçaven fins l'illa oceànica des de Boreham, així com el Vauxhall Chevette 2300 HS que el grup General Motors hi portava. Aixó permetia tenir a la rampa de sortida a Hannu Mikkola i Arne Hertz, i Ari Vatanen i David Richards per la banda de l'oval, trobant-se tots dos pilots finlandesos en viatge de lluna de mel doncs el primer feia 15 dies que s'havia casat i el segon només 24 hores, mentre que per part de Vauxhall el pilot escollit va ser el també finlandès Pentti Airikkala, el qual comptava amb la labor del local Rodger Freeth per al copilotatge.

La prova s'iniciava el diumenge a les 14 hores amb un esprint a 5 voltes pel circuit Western Springs, en el que els participants hi sortien de dos en dos. Hannu Mikkola i Arne Hertz s'enfrontaven amb Pentti Airikkala i Rodger Freeth, els pilots de Vauxhall oferien un dels moments calents del ral·li en quan aquests picaven lateralment contra l'Escort RS 1800 de la parella nòrdica que els obligava a fer una maniobra delicada pel voral lliscant del traçat donada l'abundant pluja que els acompanyava. Tanmateix Pentti Airikkala i Rodger Freeth marcaven el registre més baix en aquesta especial tan peculiar i esdevenien els primers líders del ral·li.

Els líders s'imposaven en la següent curta especial cronometrada, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz posaven punt i final al domini dels homes de Vauxhall en aconseguir el millor crono a la tercera prova especial i de retruc passar a liderar la general provisional. A mida que les especials s'anaven allargant, Hannu Mikkola i Arne Hertz anaven cimentant el seu liderat, imposant-se en un total de 9 de cronometrades de les 14 que formaven la primera etapa.

Poc després de les 6 del matí del dilluns, moment en que es neutralitzava el ral·li a Tauranga i que per tant es donava per conclosa la primera etapa, els seus companys d'equip Ari Vatanen i David Richards, els quals lluien uns colors diferents a la carrosseria del seu Escort RS 1800, es trobaven en la segona posició gràcies a 2 escratxs consecutius aconseguits en la desena i onzena prova especial, mentre que Pentti Airikkala i Rodger Freeth recalaven en la tercera posició provisional amb un comfortable coixí de prop de 2 minuts vers el Datsun 160 J Grup 2 importat des del Japó i pilotat pels finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne. Els locals Blair Robson i Chris Porter, amb un dels Ford Escort RS1800 del preparador local Masport, eren cinquens, sent tanmateix els neozelandesos més ben classificats.

Amb una mica menys de 10 hores pel descans, a les 4 en punt de la tarda del mateix dilluns, s'iniciava la segona etapa del ral·li, la qual portaria als participants fins a la població de New Plymouth, una ciutat situada a l'oest de l'illa nòrdica del país, mitjançant 2 proves sobre asfalt, 4 mixtes i 6 més sobre terra.

Hannu Mikkola i Arne Hertz, amb 9 escratxs més de 12 possibles al llarg de la jornada incrementava el seu marge al capdavant de la general, mentre que Ari Vatanen i David Richards amb dos escratxs més semblaven deixar lligat el doblet per a Ford, més quan el Vauxhall Chevette 2300HS de Pentti Airikkala i Rodger Freeth va començar endarrerint-se en les primeres especials de la jornada per problemes d'encès i acabant per retirar-se durant la quarta prova especial del dia per averia elèctrica.

Peró a mesura que l'etapa progressava, malgrat seguir-hi marcant els millors registres, el Ford Escort RS1800 dels líders consumia més aigua del que és habitual, mentre que el motor dels seus companys d'equip i segons classificats provisionals es quedava a tres cilindres a manca de dues cronometrades per arribar a New Plymouth. El marge dels dos equips Ford al capdavant de la taula era important, pel que en el cas d'incòrrer en penalitzacions per retard en l'hora que tenien per a les assistències abans d'entrar al parc tancat, semblava poc probable que es poguessin produir canvis en la general provisional, més quan Timo Salonen i Seppo Harjanne havien baixat fins la quarta posició provisional uns segons per darrera dels locals Paul Adams i Mike Franchi per culpa del bloqueig en segona velocitat de la seva caixa de canvis.

Els mecànics de Masport, encarregats del manteniment dels dos Ford oficials així com els de la seva propia estructura, reparaven les dues juntes de culata responsables de les dues averies dels seus cotxes dins l'hora permesa per a les assistències i per tant no donaven lloc a les penalitzacions ni a les emocions extra.

La tercera i última etapa del ral·li oceànic era la més llarga de totes, amb 291 km de lluita contra el cronòmetre al llarg de 14 proves especials de les que 2 eren sobre asfalt, 8 mixtes i les restants de terra. L'etapa arrancava a dos quarts de nou del dimarts al vespre, per arribar de nou a Auckland el dimecres a dos quarts de cinc de la tarda.

El marge de gairebé 8 minuts que tenien Hannu Mikkola i Arne Hertz al capdavant de la classificació en relació als seus companys d'equip, va portar a la parella nòrdica a pilotar amb una mica més de cautela en les especials nocturnes, mentre que aquests, Ari Vatanen i David Richards, s'anotaven els dos primers escratxs nocturns, així com el millor temps en la cinquena especial de l'etapa. Els neozelandesos Paul Adams i Mike Franchi, tercers classificats provisionals, també reclamaven la seva quota de protagonisme imposant-se en la tercera cronometrada nocturna, peró tots aquests mèrits es van venir avall quan el Ford Escort RS1800 del pilot finlandès i del copilot britànic començava a consumir aigua en excès, altre cop per la junta de culata, mentre que el cotxe homòleg dels locals patia dues punxades i se li trencava una connexió de l'embragatge, retrassant substancialment als dos Ford que quedaven fora de les places de podi.

Beneficiats pels dos incidents en sortien Hannu Mikkola i Arne Hertz, que malgrat no volguer prèmer fort l'accelerador, s'anotaven quatre escratxs més en la part central de la jornada, peró sobretot els finlandesos de Datsun Timo Salonen i Seppo Harjanne que aconseguien pujar fins la segona plaça, així com els locals Blair Robson i Chris Porter, que tancaven les places provisionals de podi.

Un cop Paul Adams i Mike Franchi havien reparat el problema amb l'embragatge del seu Ford Escort RS1800, aquests aconseguien imposar-se consecutivament en les 5 darreres proves especials del programa, si bé els kiwis no aconseguien guanyar posició i resolien el ral·li en la cinquena posició a 13 segons d'Ari Vatanen i David Richards, que malgrat els problemes de sed del seu cotxe, aconseguien fer entrada a Auckland el dimecres a primera hora de la tarda en la quarta plaça final.

Completat doncs tot el recorregut del ral·li, Hannu Mikkola i Arne Hertz aconseguien la victòria de manera inqüestionable aturant el cronòmetre en 8 hores 5 minuts i 47 segons, 16 minuts i 31 segons per davant de Timo Salonen i Seppo Harjanne, que a més a més de completar el ral·li en segona posició, aconseguien la victòria en Grup 2. Els locals Blair Robson i Chris Porter tancaven el podi neozelandès a 21 minuts i 16 segons dels guanyadors.

En haver acabat en posicions de podi, peró sobretot per haver guanyat el Grup 2, el Datsun 160J de Timo Salonen i Seppo Harjanne va ser requerit pels comissaris per la pertinent inspecció. Andy Dawson, pilot i màxim responsable de Dawson Auto Developments, equip que s'encarregava del manteniment dels Datsun oficials, havia rebut ordres estrictes des del Japó de no permetre que els motors dels seus cotxes fossin oberts fins al retorn a fàbrica, motiu pel qual el britànic es va haver de negar rotundament a que la inspecció es portés a terme. Davant la negativa els finlandesos van ser exclosos del ral·li i el seu lloc al podi passava a estar ocupat per Blair Robson i Chris Porter, mentre que el podi el passaven a tancar Ari Vatanen i David Richards a 23 minuts i 54 segons dels seus companys d'equip.

Dues averies de junta de culata allunyaven Vatanen-Richards d'un segon lloc merescut.

La victòria que aconseguia Hannu Mikkola en el seu viatge de noces per Nova Zelanda, permetia al pilot finlandès empatar a punts amb el seu altre company d'equip, el suec Björn Waldegård, al capdavant de la general provisional del campionat per a pilots. Mentre que els absents Markku Alén, Stig Blomqvist i Shekhar Mehta veien com els dos pilots de Ford s'allunyaven més i més en comptar amb un millor programa mundial.

Pilot

Punts

Björn Waldegård

Hannu Mikkola

71

71

Markku Alén

34

Stig Blomqvist

Shekhar Mehta

20

20

En el campionat de constructors, Ford avançava amb pas ferm gràcies a la seva tercera victòria consecutiva de la temporada, obrint forat vers els seus rivals de Datsun, exclosos al ral·li, i FIAT, absents de manera oficial en el campionat.

Constructor
Punts

Ford

86

Datsun

63

FIAT

41

Segona victòria en el seu palmarès i en la temporada per Ingvar Carlsson i Per Carlsson.

Setena prova en el calendari del campionat del mòn de ral·lis, el dimarts 18 de juliol de 1989 finalitzava a Auckland el 19è Ral·li de Nova Zelanda, la prova, que només era puntuable per al campionat de pilots, veia com la seva llista de inscrits no gaudia de massa qualitat donada la baixa dels principals pilots de Lancia i Toyota. Tot i això a la prova s'hi inscribien 71 equips els quals tots van empendre el camí el dissabte 15 de juliol cap als 42 trams cronometrats, 6 d'ells sobre asfalt, els restants sobre terra, de 595,00 km de distància. La prova oceànica era completada per 54 equips.

Primer podi per a Rod Millen en el ral·li del seu país natal acompanyar de Tony Sircombe.

La prova començava amb una superespecial espectacle pels carrers del centre d'Auckland, punt de partida del ral·li, on els britànics Jimmy McRae i Rob Arthur a bord d'un Ford Sierra RS Cosworth van aconseguir ser els pilots més ràpids alçant-se com els primers líders de la cita. Acte seguit, en quan els trams més genuins de ral·li es van començar a celebrar sobre un terreny lleugerament humit, els suecs Ingvar Carlsson i Per Carlsson van treure partida de l'avantatge de la tracció integral del seu Mazda 323 "llogat" a l'equip oficial Mazda Europa.

Per darrera dels suecs s'hi instal·larien dos Mazda 323 més, el primer d'ells en mans dels "locals" Rod Millen i Tony Sircombe; Millen, nascut a Nova Zelanda, va emigrar als Estats Units l'any 1979 per desenvolupar-hi principalment la seva carrera automovilistica. Si bé tots els cotxes eren Mazda 323, el dels neozelandesos era una unitat preparada al Japó amb una caixa de cinc relacions, per sis que portava el dels suecs preparat a Bèlgica. El segon dels Mazda afincats al podi provisional era el pilotat per Ray Wilson i Stuart Lewis, els kiwis però es trobaven fortament pressionats pels primers líders de la prova, els britànics McRae-Arthur.

En aquesta primera jornada es va viure ja una baixa dels pocs pilots de renom, Peter "Possum" Bourne i Rodger Freeth veien com el seu Subaru RX Turbo s'aturava a causa d'una fallada electrònica, els neozelandesos, que van arribar a creuar la línia de meta empenyent el cotxe, van ser exclosos de la prova doncs aficionats que hi havia a peu de tram, van ajudar a empenyer el cotxe nipó.

En el transcurs de la segona jornada, el ferm va estar més eixut que el dia anterior, tot i això els Ford Sierra Cosworth de propulsió de pare i fill McRae van seguir sense gaires opcions davant dels Mazda 323 4WD, sent els suecs Carlsson-Carlsson a base d'un major encert amb els pneumàtics i un pilotatge molt espectacular aprofitant tota la amplada de la pista els qui amb 10 escratxs d'11 possibles es feien forts al capdavant de la general provisional aconseguint incrementar les distàncies amb Millen-Sircombe per sobre del minut.

Jimmy McRae i Rob Arthur, quan es trobaven atacant fort per tal de recuperar el terreny perdut, es van trobar fora de la pista quan prenien un gir de sisena a fons en el penúltim tram de l'etapa, a conseqüència del qual van deixar la carrosseria del seu cotxe molt malmesa així com les suspensions pràcticament inoperatives. En la darrera cronometrada del dia, arribava l'hora de Ray Wilson i Stuart Lewis, els quals també volcaven el seu cotxe, això permetia que els homes de General Motors, Vauxhall Astra GT/E per a Malcolm Wilson i Ian Grindord i Opel Kadett GSi per a Mats Jonsson i Lars Backman escalessin posicions fins la tercera i quarta plaça per davant del Ford Sierra Cosworth de Colin Mcrae i Derek Ringer.

En el transcrus de la tercera etapa, Millen-Sircombe semblaven ressignar-se amb la segona plaça, el que va permetre per una banda que Carlsson-Carlsson continuessin amb el seu recital de pilotatge endosant 40 segons més a la distància que separava als dos homes de Mazda, i que per una altra banda, els de General Motors se'ls hi tiressin al damunt veient com les distàncies quedaven reduides a 7 segons amb Wilson-Grindord i 15 segons amb Jonsson-Backman.

Però en la quarta i definitiva jornada, Millen-Sircombe van reaccionar, malgrat van seguir sense opcions de donar caça als Carlsson que van sumar 6 escratxs més, si que van aconseguir l'altre objectiu del dia, distanciar-se dels Opel Kadett (Vauxhall Astra al mercat britànic) i acabar la prova amb 47 segons d'avantatge vers el Vauxhall i 89 vers l'Opel.

Així doncs, d'aquesta manera, Ingvar Carlsson i Per Carlsson aconseguien la seva segona victòria de la temporada i de la seva carrera com a pilots de ral·lis en el mundial de l'especialitat, totes dues en proves que només eren puntuables per al campionat del mòn de pilots i a les que ni els equips Lancia o Toyota prenien part. Per la seva banda, Rod Millen i Tony Sircombe s'estrenaven en un podi del mundial en finalitzar la prova a 2 minuts i 42 segons dels guanyadors, mentre que Malcolm Wilson i Ian Grindord feien el mateix però en tercera posició a 3 minuts i 29 segons dels ferms guanyadors de la prova.

Malcolm Wilson i Ian Grindord van debutar en un podi del mundial a la prova kiwi.

En el campionat per a pilots, únic campionat per al que el ral·li otorgava punts, Ingvar Carlsson gràcies a la seva segona victòria després de la marcada a la ronda inaugural de Suècia, es tornava a instal·lar en posicions de podi provisional en tercer lloc, per darrera dels absents Massimo Biasion, que li doblava la puntuació, i del francès Didier Auriol.

Pilot

Punts

Massimo Biasion

80

Didier Auriol

50

Ingvar Carlsson

40

En el campionat de constructors la taula es mostrava inalterada en no ser una prova vàlida per aquest trofeig, pel que Lancia seguia mantenint la seva temporada perfecta ostentant 5 victòries de 5 cites possibles seguits de Toyota a molta distància i de BMW que vivien de la renda obtinguda al Tour de Corse i la segona posició de Chatriot-Perin.

Constructor
Punts

Lancia

100

Toyota

36

BMW

31

Mäkinen-Mannisenmäki van tenir la prova sota control un cop McRae-Grist van abandonar.

El diumenge 18 de juliol de 1999, Auckland era testimoni de la clausura del 29è Ral·li de Nova Zelanda, novena prova en el calendari del campionat del mòn de ral·lis. La cita austral, amb puntuabilitat pels certàmens de pilots, marques, producció i FIA 2-L, comptava amb 87 equips en la seva llista d'inscrits, dels que 82 es varen personar a la rampa de sortida el dijous 15 de juliol per tal de començar a disputar els 399,84 km al llarg de 27 especials cronometrades programades en el recorregut i que 46 d'ells van aconseguir completar-los.

Kankkunen-Repo van intentar forçar l'error al final de la segona etapa sense èxit.

Una especial espectacle celebrada el dijous al vespre donava el tret de sortida, en la que per joia del públic que s'hi aplegava els més ràpids eren els neozelandesos Possum Bourne i Graig Vincent amb el seu Subaru Impreza S4 WRC precedint els dos Ford Focus WRC oficials de Thomas Rådström i Fred Gallagher i de Colin McRae i Nicky Grist.

Tot i la curta distància recorreguda, Didier Auriol i Denis Giraudet coneixien els primers problemes mecànics amb la seva bomba de benzina que els feien perdre 4,7 segons, de l'ordre de 2,5 segons per quilòmetre, però afortunadament per a la parella francesa de Toyota, el pilot de Montpeller era capaç de reparar pels seus propis mitjants la bomba i afrontar amb més garanties l'etapa que s'iniciava l'endemà.

Divendres i sota un clima plujós s'iniciaven els trams propis del ral·li que completaven la primera etapa neutralitzada el dijous el vespre després de la superespecial espectacle. El clima plujós afavoria als pilots que obrien pista i els finlandesos de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, que eren els primers en pista, aprofitaven l'avinentesa per marcar l'escratx i començar a marcar distàncies vers la resta del parc tancat, als qui endosaven mig minut en aquest primer tram, només els britànics de Ford Colin McRae i Nicky Grist eren els únics capaços de mantenir el pols restant a 8 segons del seu temps que els deixaven en segona posició provisional a 5,7 segons del seu Lancer Evo VI.

Colin McRae i Nicky Grist elevaven les emocions en escurçar 5,1 segons vers els líders en la segona prova cronometrada del divendres deixant les distàncies entre els dos equips en 6 dècimes. Entretant un nodrit grup format pel Subaru Impreza S5 WRC de Richard Burns i Robert Reid, els Toyota Corolla WRC de Carlos Sainz i Luis Moya i de Didier Auriol i Denis Giraudet així com el Ford Focus WRC de Thomas Rådström i Fred Gallagher es disputaven el darrer graó del podi.

Després del pas per les assistències del matí, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki aconseguien imposar-se en dues especials cronometrades per una de Colin McRae i Nicky Grist, el que deixava les distàncies entre els dos principals protagonistes de la prova en 1,7 segons, mentre que en el grup de pretendents al podi queia de la lluita el Ford Focus WRC dels suec Thomas Rådström i el britànic Fred Gallagher.

Una averia en el canvi de velocitats del Impreza S5 WRC de Richard Burns i Robert Reid en la sisena prova especial de la jornada deixava als britànics fora de la competició, reduint encara més el grup de pretendents al podi, que quedava limitat a partir d'aquell instant als dos Toyota Corolla WRC oficials de Carlos Sainz i Luis Moya, precisament els autors del millor temps en aquesta cronometrada, i de Didier Auriol i Denis Giraudet.

Colin McRae i Nicky Grist amb el millor temps en la vuitena especial cronometrada del ral·li, setena de la jornada, desplaçaven a Tommi Mäkinen i Risto Manninsenmäki de la seva condició de líders provisionals, peró una especial més tard la parella de l'oval trobaria el final de la seva participació en forma d'averia elèctrica mentre que Carlos Sainz i Luis Moya queien de les primeres posicions en haver de completar els darrers 10 km de l'especial amb el seu canvi blocat en primera velocitat, cedint de cop 3 minuts i 49,3 segons, posant així el punt i final a la interessant lluita a quatre per la darrera plaça de podi.

La primera jornada es tancava amb el tràmit de la superespecial espectacle que inaugurava l'edició del ral·li, el que tot plegat deixava a Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki com a líders una altra vegada, seguits ara dels francesos de Toyota Didier Auriol i Denis Giraudet a 1 minut i 15,7 segons d'ells i els finlandesos de Subaru Juha Kankkunen i Juha Repo a tan sols 9,5 segons de la segona plaça, gràcies a una fantàstica actuació en les darreres cronometrades de l'etapa conservant la mecànica.

Els dos equips Toyota iniciaven la segona jornada del ral·li guanyant les dues primeres especials cronometrades de les deu que composaven l'etapa, mentre que en la tercera Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki aconseguien superar als dos Corolla WRC que es classificaven just darrere seu. En la quarta especial i última del bucle del matí el ral·li es posava més de cara per als líders provisionals quan Didier Auriol i Denis Giraudet arrancaven una roda del seu cotxe i cedien 5 minuts en completar la cronometrada sobre tres rodes. La parella gala baixava fins la setena posició provisional, just 7,1 segons per darrera dels seus companys d'equip Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que Toni Gardemeister i Paavo Lukander, que debutaven al volant del SEAT Córdoba WRC en substitució de Piero Liatti i Carlo Cassina, entraven en posicions de podi a 2 minuts i 15,8 segons dels seus compatriotes amb un coixí molt important fins els quarts classificats que per llavors eren Thomas Rådström i Fred Gallagher.

Amb dos escratxs de dos possibles en el bucle del migdia, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki refermaven la seva condició de líders provisionals, si bé en les especials de la tarda es va produir una certa reacció per part de Juha Kankkunen i Juha Repo els quals marcaven 3 escratxs de 4 possibles per deixar les distàncies entre els dos equips en 1 minut i 36,9 segons en arribar a la neutralització del dissabte. Entretant, Toni Gardemeister i Paavo Lukander, per a qui una posició de podi era ja un premi més que suficient en una prova en la que venien a conèixer el SEAT Córdoba WRC de cara al debut de l'evolució prevista per al 1000 Llacs i en la que els finlandesos hi estaven nominats, cedien una mica de terreny per restar a 2 minuts i 31,3 segons dels líders de la prova.

Carlos Sainz i Luis Moya van ser també protagonistes en el bucle de la tarda, els espanyols van mostrar-se al llarg de tota la jornada com uns pilots molt ràpids, sumant 1 escratx, 2 segons escratxs i 5 tercers temps escratxs, que els permetia assolir la quarta posició provisional en detriment de Thomas Rådström i Fred Gallagher en la primera prova de la tarda, peró tot l'esforç dels pilots espanyols se'n va anar en orris quan els de Toyota patien una sortida de pista en la penúltima especial del dia, retornar a la traçada els costava 4 minuts i baixar tres posicions a la general, força lluny de les posicions de punts.

La tercera i última jornada del ral·li estava composada per set proves especials de 83,95 km de distància total, entre les que destacava especialment la primera, amb 32,23 km de distància la qual era guanyada per Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki. Els dels tres diamants vermells extenien la seva ratxa positiva en la segona i tercera especial, deixant pràcticament el ral·li decidit al seu favor amb tan sols uns 36 km cronometrats per disputar al llarg de 4 trams.

Les dues parelles oficials de Toyota, els francesos Didier Auriol i Denis Giraudet i els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, es repartien a parts iguals els quatres escratxs de les quatre proves cronometrades que restaven per disputar-se, en les que no es van haver de lamentar baixes importants ni cops de teatre i que per tant es podia certificar la victòria del Mitsubishi Lancer Evo VI de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki que cobrien el recorregut en un temps total de 4 hores 11 minuts i 7,1 segons. Uns altres finlandesos, els de Subaru Juha Kankkunen i Juha Repo completaven el recorregut a 1 minut i 37 segons dels guanyadors, mentre que una tercera parella finlandesa, la debutant amb un WRCar de SEAT, Toni Gardemeister i Paavo Lukander, tancaven el podi a 2 minuts i 49 segons dels seus compatriotes vencedors.

Debutant al volant del Córodoba WRC, Gardemeister-Lukander pujaven al podi.

En la categoria reservada als cotxes de producció, els campions de la categoria Gustavo Trelles i Martin Christie es forjaven un sólid liderat en guanyar tots els trams de la primera etapa llevat de les dues passades per les superespecials espectacle, el que deixava a la parella sud-americana amb un marge de més de minut i mig vers els segons classificats. La tónica es mantenia al llarg del dissabte, si bé l'escratx s'escapava de les mans dels líders en la tercera prova del dia, on per un descuit dels pilots a l'hora de fixar el capó del seu Lancer Evo VI, aquest s'obria en plena especial i els sudamericans marcaven el pitjor temps de la categoria perdent uns 30 segons que els líders anirien recuperant al llarg del dissabte per completar la jornada amb pràcticament la mateixa distància a la que arribaven al final del divendres.

En la última jornada dominical, Gustavo Trelles i Martin Christie guanyaven l'especial llarga de l'etapa, per ja en les restants proves curtes, dedicar-se a administrar l'avantatge aconseguida i adjudicar-se així la victòria en el ral·li que permetia al pilot uruguaià obrir en 5 punts més el forat que tenia vers l'omanita Hamed Al-Wahaibi, segon classificat al ral·li i màxim rival en la consecució del títol, situant la distància entre els dos a la general provisional del campionar en 9 punts.

Guanyant gairebé totes les especials, la victòria de Trelles-Christie era incontestable.

La poc nodrida categoria FIA 2-L, en la que amb prou feines hi prenien la sortida 8 equips, dels que només 3 d'ells comptaven amb un cert caracter oficial, els Hyundai Coupé agafaven ràpidament el volt i repartint-se tots els escratxs del divendres es distanciaven de la resta de competidors, destacant especialment els britànics Alister McRae i David Senior, que completaven la jornada a 47,1 segons dels seus companys d'equip Kenneth Eriksson i Staffan Parmander. Una punxada en l'equador de la jornada per part dels britànics deixava als suecs al capdavant de la provisional, més tard una penalització de 50 segons per retard en la sortida del parc d'assistències, aplanava més el camí dels suecs, que marcant cronos similars als dels seus companys en el que restava de cita, donaven un doblet a la marca coreana que retallava 16 punts als seus més importants rivals en la consecució del mundial, Renault.

Sense massa oposició, Hyundai firmava un doblet amb victòria d'Eriksson-Parmander.

En el campionat per a pilots el ral·li era molt favorable per a Tommi Mäkinen, doncs no només el finlandès aconseguia la tercera victòria de la temporada, sino que a més a més els seus més immediats rivals en la lluita pel títol, Didier Auriol i Carlos Sainz, gairebé no sumaven punts a la cita austral, 3 per part del francès, 1 per part de l'espanyol.

Pilot

Punts

Tommi Mäkinen

46

Didier Auriol

35

Carlos Sainz

30

En el campionat de marques Toyota es mantenia al capdavant de la general provisional tot i el poc bagatge que els nipons treien del ral·li, 5 punts. Mitsubishi, que sumava 11 punts gràcies a la victòria dels seus campions finlandesos i el sisè lloc en constructors de Freddy Loix i Sven Smeets, es distanciava substancialment de Subaru en la lluita per la segona posició en el campionat.

Constructor
Punts

Toyota

78

Mitsubishi

58

Subaru

52

Carlos Sainz ersdevenia el pilot amb més victòries al mundial, 26.

La celebració del 24è Ral·li d'Argentina, suposava arribar a l'equador del campionat del món de ral·lis, doncs era la vuitena ronda d'un total de setze. El ral·li, que era puntuable pels certàmens de pilots, constructors i mundial de producció, comptava amb 26 proves especials cronometrades en el seu programa, d'una distància total competitiva de 382,63 km. Aquest recorregut va ser iniciat per 69 equips, dels 74 que s'hi havien inscrit oficialment, el dijous 15 de juliol; 28 d'ells l'aconseguien completar el diumenge 18.

Loeb-Elena no es van acabar de trobar a gust amb el Xsara WRC pel que res més que aspirar a podi van poder fer.

El complex Pro-Racing acollia una superespecial espectacle a doble passada el dijous al vespre, la qual servia per iniciar les hostilitats dels pilots vers el cronòmetre. Els campions mundials en vigència, Petter Solberg i Phil Mills, s'anotaven el millor temps en la primera passada per l'especial, esdevenint lògicament en els primers líders de la prova, mentre que en la segona l'escratx seria per a la parella estonio-britànica de Ford formada per Markko Märtin i Michael Park, els quals ascendien fins la segona posició a només 2 dècimes del Subaru Impreza S10 WRC de Petter Solberg i Phil Mills que se n'anaven a dormir a la Villa Carlos Paz com a líders de la provisional.

El ral·li de debó peró no començava fins l'endemà divendres, amb quatre trams celebrats a doble passada i dues noves passades per la superespecial espectacle de Pro-Racing, el que permetien assolir un total de 10 proves especials cronometrades que en combinar-se amb les de dijous al vespre, permetien assolir els 168,28 km de la primera etapa. Petter Solberg i Phil Mills confirmaven la seva posició en imposar-se en les dues primeres cronometrades del dia, mentre que Markko Märtin i Michael Park feien el mateix en sumar un segon i un quart escratx, si bé els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen pressionaven als de Ford en quedar-se a només 1 dècima de segon de la seva posició.

En la tercera especial del dia tot canviaria quan Markko Märtin i Michael Park patien un fort accident en un sector que es celebrava a velocitats properes als 170 km/h, el que deixava al pilot estoni força commocionat i per tant evacuat cap a l'hospital per entrar en observació i al seu Ford Focus RS WRC'04 per la ferralla. Alhora els fins llavors líders, Petter Solberg i Phil Mills, cedien prop de mig minut en aquesta especial, la qual era guanyada per Sébastien Loeb i Daniel Elena, que seguien mostrant-se disgustats amb l'ajust dels seus diferencials, i el liderat recalava en mans del Peugeot 307 WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

La parella franco-monegasca de Citroën es tornava a imposar en el darrer tram del bucle matinal, mentre que els seus companys d'equip espanyols, Carlos Sainz i Luis Moya, tornaven a marcar el segon millor registre, just per davant dels nous líders Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, amb el que arribats al reagrupament per a les assistències de la Villa Carlos Paz, la classificació en la part més alta s'estrenyia molt, amb només 2,7 segons de diferència entre el primer i el tercer.

En la represa Marcus Grönholm i Timo Rautiainen marcaven el seu primer escratx al ral·li, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena, hi cedien uns pocs segons despenjant-se de la lluita per la victòria. En el sisè tram del dia peró, una mala elecció de pneumàtics per part dels líders unit a l'escratx de Carlos Sainz i Marc Martí, facilitava l'intercanvi de posicions entre finlandesos i espanyols, un intercanvi que es tornaria a produir en la següent especial, quan ara eren els pilots de Peugeot els qui marcaven el millor temps.

Sébastien Loeb i Daniel Elena seguien cedint terreny vers els dos equips immersos en la lluita per la primera posició peró sense perdre plaça, i es que per darrera seu es succeïen incidents més greus. Petter Solberg i Phil Mills patien dues colisions en aquesta setena prova especial cronometrada, novena en el comput global del ral·li, el que els feia perdre prop de 8 minuts, mentre que una averia en la direcció assisitida en el Peugeot 307 WRC de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen aparescuda en la cronometrada anterior els suposava perdre minuts i no segons vers els millors cronos. Aquests dos incidents permetien alhora que els belgues de Ford, François Duval i Stéphane Prévot, pugessin fins la quarta posició, si bé el seu rendiment distava ja força dels tres equips anteriors.

En el darrer dels trams cronometrats del divendres així com en les dues passades per la superespecial espectacle del complex Pro-Racing, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen tornaven a imposar el seu Peugeot per davant dels dos Citroën Xsara WRC, amb el que els finlandesos completaven la primera etapa amb un avantatge de 8,4 segons vers Carlos Sainz i Marc Martí, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena, tancaven provisionalment el podi a 33,6 segons dels primers classificats, si bé aquests no havien de patir massa per conservar la seva posició doncs François Duval i Stéphane Prévot es trobaven ja a 2 minuts i 50,8 segons dels líders.

Petter Solberg i Phil Mills eren baixa en el darrer tram forestal del dia, quan en creuar un pas d'aigua a massa velocitat, el seu motor bòxer deia prou, unint-se així a la baixa ja registrada de Markko Märtin i Michael Park entre els pilots punters dels mundial.

La celebració de la segona jornada del ral·li, suposava afegir 129,39 km cronometrats al recorregut, els quals es repartien al llarg de 7 proves especials per la serra cordobesa i dues noves passades per la superespecial espectacle del complex Pro-Racing. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen mantenien la dinàmica amb la que havien tancat la jornada anterior en imposar-se consecutivament en els quatre trams del bucle matinal, el que permetia als finlandesos de Peugeot passar dels 8,4 segons de marge amb els que s'havien anat a dormir vers Carlos Sainz i Marc Martí a 16,4 segons.

Amb el pas per les assistències arribaria llavors la reacció de la parella espanyola de Citroën, que de marcar els segons millors temps en les especials del matí, passaven a adjudicar-se l'escratx en el cinquè i sisè tram, just per davant dels líders provisionals, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que veien com els dels dos galons els hi escurçaven 3,5 segons en aquests dos trams.

En el setè i últim tram cronometrat per les muntanyes del volts de la Villa Carlos Paz el ral·li faria un nou gir quan Marcus Grönholm i Timo Rautiainen erraven la traçada i en trobar-se una gran pedra en el camí, patien un accident que els obligava a abandonar la competició, va ser llavors quan Carlos Sainz i Marc Martí accedien per segona vegada al liderat provisional del ral·li, si bé en aquesta ocasió semblava ja pràcticament definitiu, doncs els seus companys d'equip, Sébastien Loeb i Daniel Elena, seguien sense trobar-se del tot a gust amb el comportament del seu Xsara WRC i al llarg de la jornada sabatina s'havien deixat pràcticament 1 minut adicional amb els espanyols.

D'altra banda l'abandonament del Peugeot 307 WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen permitia a François Duval i Stéphane Prévot accedir a les places de podi, si bé els belgues es trobaven ja a pràcticament 4 minuts dels nous líders.

Les dues passades pel complex Pro-Racing permetien a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen adjudicar-se la seva part de protagonisme, doncs l'altra parella finlandesa de Peugeot hi aconseguien consecutivament els dos millors registres.

Amb l'entrada de nou al parc tancat de la Villa Carlos Paz, es donava per finalitzada la segona etapa del ral·li, a la que s'hi arribava amb Carlos Sainz i Marc Martí en primera posició, gaudint d'1 minut i 36,2 segons de marge vers Sébastien Loeb i Daniel Elena. François Duval i Stéphane Prévot tancaven les posicions de podi a 3 minuts i 55,7 segons i amb quasi bé 5 minuts de marge vers els quarts classificats, el Subaru Impreza S10 WRC de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen.

Amb unes distàncies tan importants entre els primers classificats en la taula general provisional , els 84,96 km cronometrats de la tercera i última jornada en les cinc proves especials que l'organització hi havien programat, esdevenien un mer tràmit pels fins llavors protagonistes del ral·li, el que permetia que a pilots que fins llavors havien quedat en un segon pla es lluissin una mica. Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen elevaven el seu número total d'escratxs fins a cinc, en aconseguir-ne tres més en aquesta etapa, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen i Sébastien Loeb i Daniel Elena s'emportaven els dos trams que restaven al recorregut.

Completades doncs les 26 proves especials programades, el madrileny Carlos Sainz esdevenia el pilot amb més victòries al mundial de ral·lis en acumular-ne u total de 26, mentre que pel seu copilot barceloní, Marc Martí, tot just suposava la tercera. La parella espanyola de Citroën invertia un total de 4 hores 23 minuts i 11 segons per a completar els 382,63 km cronometrats, 1 minut i 32,5 segons menys que els seus companys d'equip Sébastien Loeb i Daniel Elena. François Duval i Stéphane Prévot, jugant la carta de la seguretat, completaven el podi argentí a 4 minuts i 23,5 segons dels guanyadors.

Els incidents permetien a Duval-Prévot arribar a places de podi.

En la categoria de producció, els finlandesos Jani Paasonen i Jani Vainikka s'immiscien en una lluita amb els locals Marcos Ligato i Diego Curletto per liderar la classe. Una lluita de la que finalment en sortien vencedors els argentins en l'equador de l'etapa quan els nòrdics començaven a patir problemes amb les suspensions posteriors del seu Mitsubishi.

Només iniciar-se la segona etapa, els catalans Dani Solà i Xavier Amigó es recuperaven dels temps perdut en una volcada patida en la jornada anterior i amb dos escratxs consecutius en els dos primers trams, el de Vic i el de Caldes de Malavella accedien al liderat de la classe en produir-se alhora la baixa per accident dels argentins Marcos Ligato i Diego Curletto en el segon tram. Els italians Gigi Galli i Guido D'Amore amb tres escratxs consecutius posaven final al liderat dels catalans, els quals reaccionaven en el sisè tram sabatí per marcar el millor temps i recuperar el liderat. Peró com si una molla fos, la parella italiana feia el mateix en el darrer tram del dia; malhauradament pels seus interessos, una penalització per retard en el darrer control horari, deixava a la parella catalana de nou al capdavant de la categoria amb un marge superior als 50 segons vers italians i Jani Paasonen i Jani Vainikka.

Els catalans amb 3 temps escratx i un segon temps escratx en els cinc trams cronometrats dominicals no deixaven lloc als dubtes, peró en les inspeccions posteriors es van trobar unes irregularitats en el seu embragatge, amb el que la parella de casa nostra era exclosa del ral·li i la victòria recalava en mans de Jani Paasonen i Jani Vainikka, ja que Gigi Galli i Guido d'Amore s'havien vist obligats a abandonar pel matí amb una averia de direcció.

La victòria era la segona del finlandès al llarg de la temporada, gràcies a la qual el pilot esdevenia el líder en solitari de la provisional del campionat amb 7 punts de marge vers l'austríac Manfred Stohl, que a l'Argentina era segon.

En el campionat de pilots l'abandonament de Petter Solberg combinat amb el segon lloc que aconseguia Sébastien Loeb en terres argentines, permetia al pilot alsacià incrementar el seu marge en el liderat fins als 17 punts. D'altra banda, la vint-i-sisena victòria mundialista de Carlos Sainz, permetia al pilot madrileny empatar a 34 punts amb l'estoni Markko Märtin en la tercera posició de la taula provisional.

Pilot

Punts

Sébastien Loeb

61

Petter Solberg

44

Markko Märtin

Carlos Sainz

34

34

Pel que fa al campionat de constructors, Citroën era l'única marca que aconseguia situar els seus dos cotxes en la línia d'arribada, fent-ho a més a més amb un doblet amb el que ja per llavors líders feien una important passa endavant de cara a revalidar el campionat de constructors. Tanmateix Ford, que era segona en la classificació, aconseguia més punts que Subaru, tercera i aquesta més que Peugeot, quarts.

Constructor
Punts

Citroën

98

Ford

71

Subaru

64