Markku Alén esdevenia el pilot més jove en guanyar un ral·li del mundial.

Programat en un principi pel mes d’abril, la celebració de les primeres eleccions democràtiques a Portugal d’ençà de la caiguda del règim hereu d’António Salazar, va posposar la disputa del 9è Ral·li de Portugal fins al mes de juliol, concretament des del divendres 18 fins al dilluns 21, i després d’haver descartat una data intermitja al mes de maig. Un canvi en el calendari que convertia la ronda ibèrica en la sisena de la temporada, entre un total de 10. El ral·li, que ja no comptava amb el suport de la companyia de Transports Aeris Portuguesos, el que comportava un canvi en la denominació amb la qual d’havia donat a conèixer fins llavors, comptava amb 73 equips en la seva llista oficial d’inscrits, iniciant tots ells des de la rampa de sortida situada a Estoril, el camí cap a les 34 proves especials cronometrades de 514,80 km de distància que els organitzadors havien disposat sobre  l’itinerari, una corda que 22 formacions participants aconseguirien completar.

Començar la segona etapa a 15 segons dels líders va ser fatal per a Mikkola-Todt.

La primera etapa del ral·li era un bucle amb inici i final al balneari d’Estoril, format per 11 proves especials de 93,80 km cronometrats, una distància que majoritàriament era asfaltada i nocturna, doncs aquesta jornada s’iniciava pocs minuts després de la mitjanit del divendres i trobaria el seu punt final hora i mitja després del trenc d’alba.

La parella oficial de FIAT, formada pel finlandès Hannu Mikkola i el francès Jean Todt, s’imposaven en la primera prova especial de l’itinerari per davant dels seus companys d’equip Markku Alén i Ilkka Kivimäki i d’Alcide Paganelli i Ninni Russo, amb el què la marca torinesa iniciava l’edició tal i com havia acabat l’anterior, és a dir amb tres dels seus cotxes, ocupant les primeres posicions a la taula. 

Els líders repetien victòria de tram en la cronometrada següent per tal de refermar-se en l'anhelada primera posició, mentre que els seus companys d’escuderia, els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, s’hi envirollaven. El peatge que en pagaven era d’una quinzena de segons i la pèrdua de la segona posició en favor dels campions europeus en vigència, els alemanys federals d’Opel Walter Röhrl i Jochen Berger.

Ràpidament però, els finlandesos recuperaven la posició perduda en aconseguir la victòria de tram en la tercera prova especial. Un progrés, el dels nòrdics de FIAT, que es prenia una pausa obligatòria en haver-se de cancel·lar la quarta prova cronometrada, però que ràpidament es reprenia amb les victòries parcials dels finlandesos en la cinquena i sisena prova especial, aquesta última la primera que es disputava sobre terra. 

Durant les especials nocturnes de grava, obrir pista és i era quelcom molt favorable en gaudir d’una excelsa visibilitat, un favoritisme que per llavors estava reservat als portadors del dorsal número 1, els líders Hannu Mikkola i Jean Todt. Els pilots tivaven fort al llarg dels 23 km cronometrats de l’especial per mirar de desempellegar-se de la pressió que els seus companys Markku Alén i Ilkka Kivimäki començaven a exercir a la taula. Emperò, un petit incendi forestal, va obligar als organitzadors a suspendre la sortida a tram durant uns 6 minuts després del pas de la tercera parella, els alemanys Walter Röhrl i Jochen Berger, un temps més que suficient com per a que la pols en suspensió es deposités i que per tant Markku Alén i Ilkka Kivimäki, portadors del número 4 en les portes del seu FIAT 124 Abarth Spider, gaudissin d’una visibilitat tan bona com la dels seus companys d’equip líders, per fer-se amb la tercera victòria de tram consecutiva i restar a uns pocs segons del lideratge.

Tanmateix, en aquesta sisena prova especial, la més llarga de l’etapa, Walter Röhrl i Jochen Berger es lamentaven de problemes en la direcció del seu Opel Ascona, un contra-temps que els allunyava de les primeres posicions.

La cancel·lació de la setena i vuitena prova especial no refredava pas els ànims en el cotxe dels joves finlandesos, qui en imposar-se al tram de Sintra, es feien amb la primera posició provisional per un estret marge.

La lluita era tancada entre les dues parelles de FIAT i Hannu Mikkola i Jean Todt reaccionaven en la justa mesura per, amb la victòria de tram aconseguida en la penúltima prova especial de l’etapa, recuperar la plaça de líders per 4 segons de marge sobre els seus companys.

L’etapa es tancava amb la segona prova especial de terra, i els riscos que estaven assumint els líders per tal de refermar la primera posició, vital de cara a l’ordre de sortida de la següent etapa, es cobraven els seus tributs. Hannu Mikkola i Jean Todt hi patien una virolla que els feia perdre 19 segons vers el millor temps dels seus companys Markku Alén i Ilkka Kivimäki, qui entraven al parc tancat d’Estoril el divendres a primera hora del matí com a líders de la classificació per 15 segons de marge.

En aquell instant, el tercer dels FIAT 124 Abarth Spider, el pilotat pels italians Alcide Paganelli i Ninni Russo, es trobava tancant les posicions d’honor a 1 minut i 13 segons del registre dels seus companys líders, i precedint en 27 segons el BMW 2002 Ti privat d’Achim Warmbold i John Davenport, endarrerits per problemes amb la corretja de l’alternador. 

Els suecs Ove Andersson i Arne Hertz, amb un Toyota Corolla amb volant a l’esquerra, tancaven la pinça dels 5 primers classificats a 2 minuts i 31 segons dels líders, precedint a la seva vegada per una vintena de segons un grup molt compacte en el que s’hi podien trobar candidats a les primeres posicions com ara els Opel de Rauno Aaltonen i Claes Billstam, i el Walter Röhrl i Jochen Berger, o fins i tot els seus companys d’equip i compatriotes, Björn Waldegård i Hans Thorszelius, amb la unitat amb el volant al cantó equivocat, endarrerits fins a la setena posició, després d’haver patit una punxada.

Després de descansar per unes hores a Estoril, el mateix divendres 18 de juliol a quarts de 6 de la tarda arrancava la segona etapa del ral·li, un escull format per 11 proves especials cronometrades, de les que només les 2 primeres eren asfaltades, les restants sobre grava, de 172,50 km competitius que conduïen als participants fins a Espinho, ciutat costanera situada al sud de Porto.

Hannu Mikkola i Jean Todt aturaven abans que ningú el cronòmetre en la primera prova especial asfaltada del dia, tram pel qual els pilots hi passaven per tercera vegada en el que es portava d’edició, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki feien el mateix en la tercera passada per Sintra, per deixar l’afer entre els dos companys d’equip en taules.

Una punxada soferta per Hannu Mikkola i Jean Todt en la tercera especial cronometrada de l'etapa, la tercera passada per Montejunto, donava més marge Markku Alén i Ilkka Kivimäki al capdavant de la classificació provisional, els quals ja amb la caiguda de la nit, gaudien d'obrir pista en les següents especials de terra que conduïen als participants cap al nord del país. 

Alhora Alcide Paganelli i Ninni Russo havien d’abandonar l’edició del ral·li en trencar la caixa de la direcció del seu FIAT 124 Abarth Spider, una baixa que permetia a Achim Warmbold i John Davenport enfilar-se fins a la tercera posició a poca distància dels endarrerits per la punxada Hannu Mikkola i Jean Todt.

Al llarg de les tres primeres proves especials nocturnes, no es va arribar a veure el domini aclaparador que s’esperava dels encarregats d’obrir pista, doncs Hannu Mikkola i Jean Todt es recomposaven del temps concedit amb anterioritat amb la victòria parcial aconseguida en la primera d’elles, mentre que Walter Röhrl i Jochen Berger aconseguien el millor temps ex-aequo amb els líders Markku Alén i Ilkka Kivimäki en la següent.

Ja en la sisena prova especial, tercera nocturna, l’autoria del millor temps passava a estar compartida entre 3 formacions participants, per una banda el BMW 2002 Ti d’Achim Warmbold i John Davenport i d’altra banda els dos equips més ràpids de l’especial anterior, és a dir Walter Röhrl i Jochen Berger i Markku Alén i Ilkka Kivimäki. 

Superat l’equador de l’etapa, entraven en escena les dues especials més llargues de l’escull i de l’itinerari, Arganil com a setena prova especial amb 48 km de distància i Aldeia do Sul, novena prova especial de l’etapa, de 30 km de lluita contra el cronòmetre. En totes dues proves especials, així com en la vuitena prova especial de Viseu, Markku Alén i Ilkka Kivimäki aprofitaven el fet d’obrir pista per marcar-hi el millor temps, aconseguint un rendiment d’1 minut en cadascuna de les cronometrades més longeves.

Paral·lelament el ral·li perdia a dos dels seus protagonistes, per una banda Walter Röhrl i Jochen Berger havien d’abandonar per problemes d’encès en el seu Opel Ascona, una renúncia a la competició a la que també s’hi veien obligats Björn Waldegård i Hans Thorszelius per avaria en la seva caixa de velocitats. Altres baixes, no tan ilustres, eren les de Jorge de Bagration i Ignacio Leulin, llur potentíssim Lancia Stratos HF no s’estava adaptant gens ni mica a la idiosincràsia portuguesa, o la dels castellans Ricardo Muñoz i José Zorrita per avaria en la selectora del seu SEAT 1430.

Achim Warmbold i John Davenport trencaven la ratxa dels líders imposant-se en la penúltima prova especial cronometrada de l’etapa, mentre que els finlandesos de FIAT reprenien el fil en la cronometrada prèvia a l’entrada al parc tancat d’Espinho, per aconseguir-hi la seva setena victòria parcial de l’etapa.

Arribats a aquest moment, a primera hora del dissabte 19 de juliol i sense més cronometrades en el programa per a l’etapa, els participants que restaven en actiu començaven ingressar en el parc tancat d’Espinho amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki en primera posició per 3 minuts i 58 segons de marge vers Hannu Mikkola i Jean Todt i 4 minuts i 48 segons en relació a Achim Warmbold i John Davenport. Ove Andersson i Arne Hertz restaven a les portes del podi a 6 minuts i 33 segons dels líders, o el que era el mateix, a 1 minut i 45 segons dels tercers inquilins del podi, mentre que Rauno Aaltonen i Claes Billstam es trobaven lluny de la lluita a 9 minuts i 2 segons dels finlandesos de FIAT.

Tal i com havia passat una jornada abans, després d’haver descansat per una desena hores al parc tancat, en aquesta ocasió a Espinho, els participants reprenien la competició a mitja tarda del mateix dia. La tercera i última etapa comptava amb 12 proves especials en el seu programa de 248,50 km, diverses de les quals eren una segona passada per aquelles per les que els pilots hi havien competit un dia abans. Si bé, atenent les diverses queixes dels participants per la manca de visibilitat, els organitzadors decidien ampliar el marge de sortida de 2 a 3 minuts.

Fafe donava el tret de sortida a l’activitat cronometrada i els líders Markku Alén i Ilkka Kivimäki la reprenien tal i com l’havien deixat unes hores abans, és a dir, marcant el millor temps. Conscients del gran marge que tenien al capdavant de la taula, així com una millor visibilitat per part dels seus rivals, la parella finlandesa seguia competint a un ritme elevat per tal de prevenir possibles eventualitats, emperò sense acumular tantes victòries de tram com en les etapes anteriors.

Hannu Mikkola i Jean Todt primer i Rauno Aaltonen i Claes Billstam després, prenien l'alternancia en les dues següents proves especials, celebrades quan encara era de dia. Una tercera prova cronometrada de l'etapa, la respectable “Senhora de Graça”, en la que el ral·li perdia als tercers classificats, Achim Warmbold i John Davenport, per trencament del cigonyal del seu BMW 2002 Ti. 

Amb la baixa del cotxe bavarès, els suecs de Toyota Ove Andersson i Arne Hertz heretaven la darrera posició de podi, si bé a força distància dels dos FIAT que els precedien. Tot i això la parella escandinava celebrava la seva nova plaça imposant-se en la darrera prova especial celebrada abans de l’ocàs, Marão, on els catalans Salvador Cañellas i Daniel Ferrater havien d’abandonar amb les suspensions del seu SEAT 1430 oficial inoperatives i quan aquests es trobaven ocupant la setena posició provisional.

Ja de negre nit, Markku Alén i Ilkka Kivimäki tornaven a treure renda del fet d’obrir pista i els líders finlandesos s’imposaven en les dues últimes proves especials sabatines, mentre que en les dues primeres dominicals, pesava més el fet que la traçada estigués neta de grava, desencadenant així en dues victòries de tram consecutives d’Ove Andersson i Arne Hertz, la segona i la tercera que la parella aconseguia al llarg de la prova. 

Markku Alén i Ilkka Kivimäki es tornaven a imposar en la novena i desena prova especial cronometrada de l’etapa i elevaven el seu número de victòries parcials fins a 18, si bé en la segona d’elles l’honor era compartit amb els homes del moment, Ove Andersson i Arne Hertz, qui tancaven la seva participació a l’esdeveniment portuguès amb dues victòries de tram més.

Completat el recorregut, les 22 parelles de pilots que aconseguien la gesta entraven en règim de parc tancat al Circuit Estoril, on l’endemà dilluns 21 de juliol hi tenia lloc la cerimònia de clausura del 9è Ral·li de Portugal. Els finlandesos de FIAT Markku Alén i Ilkka Kivimäki hi pujaven en el seu graó més alt després de superar els 494,90 km cronometrats de l’itinerari en un temps total de 6 hores 24 minuts i 15 segons, el que suposava la primera victòria en el mundial del pilot, qui alhora esdevenia en el més jove en vèncer al certamen amb 24 anys i 156 dies. Hannu Mikkola i Jean Todt completaven la prova en segona posició amb una demora de 2 minuts i 43 segons, mentre que Ove Andersson i Arne Hertz tancaven el podi a 5 minuts i 14 segons del temps guanyador.

Les baixes d'altres permetien al petit Corolla d'Andersson-Hertz pujar al podi.

La victòria que aconseguia FIAT en terres portugueses, permetia als torinesos situar-se en segona posició provisional del campionat, per darrera dels seus socis de grup, Lancia, qui no havien pres la sortida a la prova de manera oficial, seguint les directrius de la casa mare. Peugeot, que tampoc havia pres part en la cita portuguesa, veia com perdia una posició en favor dels transalpins i després d'haver acumulat les dues victòries possibles en terres africanes.

Constructor	Punts
Lancia	55
FIAT	43
Peugeot	40

Rovanperä-Halttunen retornaven a Letònia per vencer.

Figurant el calendari europeu des de 2013, si bé sota la denominació de Liepaja, i en les seves primeres edicions continentals com una ronda hivernal, és a dir disputada sobre la neu, finalmet Letònia gaudia l’honor de poder tributar, perdó acollir, una ronda del mundial de ral·lis. Entregant punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC2 i WRC3, 40 formacions hi oficialitzaven la seva inscripció, de les que 38 baixarien per la protocolària rampa de sortida el dijous 18 de juliol de 2024, des d’on aquests afrontarien les 20 proves especials de 300,13 km cronometrats que els organitzadors feien constar en l’itinerari programat, distància que 32 equips participants aconseguirien completar.

En unes cronometrades tan ràpides el coneixement del territori era clau, ingredient que a Ogier-Landais els va mancar.

Poc abans de que passessin 3 hores des de que els participants haguessin baixat per la rampa de sortida a la capital letona, Riga, els participants afrontaven una especial espectacle celebrada a les afores de la ciutat, en la que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen hi aconseguien aturar el cronòmetre abans que ningú i anar-se’n vers el parc tancat de Riga en primera posició per 2,4 segons de marge amb els seus companys d’equip Sébastien Ogier i Vincent Landais, així com els belgues de Hyundai Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, segons ex-aequo. Els locals, i fill del per llavors alcalde de Liepaja, Martinš Sesks i Renars Francis esdevenien els quarts classificats a bord del Ford Puma Rally1 Hibrid a 2,9 segons dels finlandesos de Toyota i per 1,0 segons de marge amb Elfyn Evans i Scott Martin.

Amb només dos bescanvis remots de pneumàtics a Tukums en el seu programa, un a primera hora del matí i un altre a mitja etapa, la primera jornada tenia lloc a mig camí entre Riga i Liepaja, amb un bucle de 2 trams que es disputava matí i tarda, al que se l’hi afegien 3 trams a una sola passada, 1 en el matinal i els 2 restants després d’haver-se reagrupat i renovat les gomes. En conseqüència l’etapa del divendres 19 de juliol totalitzava 7 proves especials de 120,92 km, una activitat que s’iniciava amb la sortida del parc tancat de Riga a partir de les 8 del matí i que finalitzava amb l’ingrés en el de Liepaja en passar 7 minuts de les 9 del vespre.

Tot i la poca entitat quilometrada de la primera prova especial campestre, 4,99 km, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen tornaven a esdevenir els més veloços en la lluita contra el temps, per tal d’eixamplar en segon i escaig les distàncies al capdavant de la classificació provisional. D’altra banda, amb unes notes molt conservadores en els seus quilòmetres inicials, Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe esdevenien els novens a final de tram i els belgues baixaven fins a la sisena posició provisional, deixant a Martinš Sesks i Renars Francis tancant les posicions de podi.

Després d’aquest primer tast amb la ràpida grava letona, els organitzadors programaven a continuació l’especial més llarga de tot l’itinerari, en la que els locals d’M-Sport hi establien el millor temps, el seu primer temps escratx en el mundial de ral·lis, per tal d’arrabassar la segona posició a Sébastien Ogier i Vincent Landais. Tanmateix tan Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe com Elfyn Evans i Scott Martin pagaven el peatge d’haver d’obrir pista i ambdues formacions progressaven negativament en la taula provisional.

Abans d’ingressar el parc remot de Tukums, Martinš Sesks i Renars Francis tornaven a esdevenir els pilots més ràpids del parc tancat, si bé els letons només aconseguien llevar 1 dècima de segon als líders finlandesos, qui arribaven al reagrupament de mitja etapa en l’anhelada primera posició per 3,2 segons de marge amb els locals d’M-Sport. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia ho feien en tercera posició a 7,5 segons del registre dels seus companys d’equip i per 6,2 segons de marge amb els estonians Ott Tänak i Martin Järveoja.

En tornar sobre les 2 cronometradores matinals, els francesos Sébastien Ogier i Vincent Landais s’imposaven en la primera, si bé la brevetat de la cronometrada només els hi permetia retallar en 7 dècimes de segon les distàncies en vers el Ford Puma Rally1 Hibrid que els precedia, mentre que els líders Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen ho feien en la següent, tothora que amb el segon millor temps en el seu poder, la parella local recuperava la mínima distància mesurable, 1 dècima de segon, el temps que els seus principals perseguidors de Toyota els hi havien aconseguit llevar anteriorment.

Uns resultats que, el dels 3 primers classificats aturant el cronòmetre amb els 3 millors temps, es repetien en la següent prova especial per tal de ratificar posicions en la part més alta de la taula, mentre que l’activitat cronometrada de la primera etapa es concloïa amb una altra victòria parcial de tram de Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen.

Entretant, Ott Tänak i Martin Järveoja perdien frenada en el transcurs de la penúltima prova especial de la jornada, i malgrat que estonians intentaven arranjar el problema en el tram d’enllaç cap a la darrera cronometrada del dia, aquests es veien superats en la classificació per Takamoto Katsuta i Aaron Johnston, els segons més ràpids en la darrera prova especial del dia.

Així doncs, al parc tancat de Liepaja Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen hi entraven ocupant la primera posició per 15,7 segons de marge amb els literalment locals Martinš Sesks i Renars Francis i 21,6 segons en relació als seus companys de carpa Sébastien Ogier i Vincent Landais. Tant Takamoto Katsuta i Aaron Johnston, com Adrien Fourmaux i Alex Coria, treien renda dels problemes de frenada dels estonians Ott Tänak i Martin Järveoja i ambdues formacions aconseguien tancar la pinça dels 5 primers classificats a 33,2 segons i 38,5 segons del temps dels líders respectivament.

La segona etapa s’iniciava a manca de 5 minuts per a les 7 del matí i aquesta tenia un format molt línial, a l’estil d’èpoques molt anteriors, doncs només 1 cronometrada es disputava en 2 ocasions, un model que perjudicava enormement aquells que s’encarregaven d’obrir pista. Amb 8 proves especials en el seu recorregut, l’etapa sabatina afegia 104,00 km a l’itinerari de l’edició, una activitat que finalitzava en mancar 3 minuts per a 3 quarts de 10 del vespre.

Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen perllongaven la seva ratxa victoriosa de l’etapa amb 2 temps escratx més en les 2 proves especials cronometrades del primer bucle del programa sabatí i en bona lògica els finlandesos seguien eixamplant distàncies al capdavant de la taula. Alhora, en esdevenir els tercers més ràpids per darrera de Sébastien Ogier i Vincent Landais, Ott Tänak i Martin Järveoja llevaven la cinquena posició a Adrien Fourmaux i Alex Coria, per amb el segon millor temps de la prova següent, restar a 5 dècimes de segon de Takamoto Katsuta i Aaron Johnston.

Després d’un reagrupament remot a Kuldiga, la competició es reprenia amb la segona cronometrada més llarga del programa, en la que Ott Tänak i Martin Järveoja hi aconseguien la seva primera victòria parcial de tram per, malgrat que Takamoto Katsuta i Aaron Johnston hi aconseguien el segon millor temps, prendre la quarta plaça d’aquests a la classificació provisional. Tot i patir una sortida de pista, Sébastien Ogier i Vincent Landais aconseguien un registre prou bo com per a superar a Martinš Sesks i Renars Francis en la classificació provisional per 2 dècimes de segon de marge.

Ambdues formacions de Toyota, la finlandesa i la francesa, es feien amb els dos millors temps en la cronometrada prèvia al reagrupament per a les assistències de Liepaja i en el mateix ordre que duien a la general, amb el què aquests ingressaven en el repòs equatorial amb 34,8 segons de distància entre els seus temps acumulats. Martinš Sesks i Renars Francis ho feien en tercera posició a 6 dècimes de segon dels segons classificats i per 9,6 segons de marge amb Ott Tänak i Martin Järveoja, qui a la seva vegada es desempellegaven de la pressió de Takamoto Katsuta i Aaron Johnston, després de que aquests s’empassessin una xicana i es quedessin sense direcció assistida pel que restava d’especial. Amb el què Adrien Fourmaux i Alex Coria es feien amb la cinquena posició a 21,3 segons dels bàltics de Hyundai.

Els dos primers classificats repetien resultat en la cronometrada de la represa, si bé aquests obtenien poca renda al seu esforç, doncs Martinš Sesks i Renars Francis hi esdevenien els tercers a 2 dècimes de segon de la parella que els precedia a la general.

La següent prova especial, sisena de l’etapa sabatina, s’havia d’interrompre durant uns minuts després de que Elfyn Evans i Scott Martin colpegessin amb un arc publicitari inflable i aquest quedés enmig de la traçada, amb el què Ott Tänak i Martin Järveoja, que venien per darrera, se l’empassaven i aquest quedava enganxat en el seu para-brises impedint-lis la visió de la pista. Sense una bandera vermella que alertés a Adrien Fourmaux i Alex Coria que venien per darrera, aquests arribaven al punt en el que s'havien aturat els pilots de Hyundai a tota velocitat, afortunadament la bona visibilitat de la zona feia que l’incident no passés d’anècdota. 

Esportivament parlant, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen elevaven per sobre de la quarantena de segons el seu marge en vers els seus més immediats perseguidors, els seus companys d’equip francesos, en aconseguir una nova victòria de tram, un resultat que aquests repetien en l’especial espectacle de la ciutat de Liepaja amb la que es tancava l’etapa sabatina, però que els nòrdics no podien perllongar en la cronometrada més ràpida de l’itinerari, 137,06 km/h de promig, per 3 dècimes de segon.

Tot i el fantàstic rendiment de 6 victòries de tram, 1 segon i 1 tercer millors temps sobre les 8 proves especials de la jornada, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen completaven l’etapa amb 42,5 segons de marge sobre Sébastien Ogier i Vincent Landais, el que suposava un increment de tan sols 20,9 segons del seu marge sobre els seus companys francesos. Martinš Sesks i Renars Francis tornaven a casa a 47,2 segons dels líders finlandesos i per 20,8 segons de marge amb Ott Tänak i Martin Järveoja, després de que aquests la vessessin en l’especial urbana, quan malmetien la transmissió del seu i20 Rally1 Híbrid després de la recepció violenta d’un salt. Amb el què Adrien Fourmaux i Alex Coria completaven la segona etapa a 8,4 segons dels estonians.

Després de 2 primeres etapes amb un format atípic, la tercera i última jornada sucumbia als cànons de l’època i un bucle de 2 trams es disputava en dues ocasions, generant així les 4 darreres proves especials del programa. Una activitat que era iniciada per la primera de les 35 parelles que restaven en actiu amb la seva sortida del parc tancat en passar 5 minuts de les 8 del matí i que finalitzaria amb la protocolària cerimònia del podi a 1 quart de 4 de la tarda del diumenge 20 de juliol de 2024.

Malgrat sacrificar la munta de pneumàtics de cara al que restava d’etapa amb gomes dures, Sébastien Ogier i Vincent Landais aconseguien una nova i intranscendent victòria de tram en la primera cronometrada dominical, mentre que Ott Tänak i Martin Järveoja ho feien en les dues següents per tal de posar setge a la darrera plaça de podi que atresoraven Martinš Sesks i Renars Francis.

En la cronometrada del premi extra els estonians feien la seva labor establint el temps més baix registrat fins llavors, mentre que Martinš Sesks i Renars Francis, que afrontaven l’especial a continuació, veien com una avaria en la transmissió els afligia i aquesta els feia perdre 105 segons en vers el temps dels guanyadors de l’especial, un contra-temps molt inoportú que els feia baixar fins a la setena plaça, després d’haver estat flirtejant amb el podi al llarg de tot el programa.

Els 2 Toyota que venien a continuació no aconseguien rebaixar el temps de la parella de Hyundai, que s’emportava així els 5 punts extra de la cronometrada, així com els 7 punts de l’etapa dominical per tan sols 2 dècimes de segon de marge en vers Sébastien Ogier i Vincent Landais.

Campió de Letònia els anys 2016 i 2017, quan aquest encara no era ni tan sols major d’edat, el finlandès Kalle Rovanperä aconseguia amb Janne Holttunen vèncer per primera vegada a Liepaja amb un temps de 2 hores 31 minuts i 47,6 segons, registre que suposava una velocitat promig de 118,6 km/h. Els seus companys Sébastien Ogier i Vincent Landais els acompanyaven en el podi amb un temps 39,2 segons més lent, mentre que en el darrer graó del mateix s’hi trobaven Ott Tänak i Martin Järveoja aturant el cronòmetre a 1 minut i 4,5 segons dels vencedors.

Tänak-Järveoja es feien amb el podi en el darrer sospir

Baixant un graó en la cadena preparativa dels autos de competició, el WRC2, el suec Oliver Solberg i el britànic Elliott Edmonson manaven amb mà de ferro els compassos inicials del ral·li, amb 7 victòries parcials de tram en les 8 primeres especials de la primera etapa. Per darrera dels líders, els finlandesos Mikko Heikkilä i Kristian Temonen, amb 3 segons millors temps en el seu haver, i Sami Pajari i Enni Mälkönen, autors del millor temps en la cronometrada que se’ls hi escapava als primers classificats i 2 segons millors registres, es postulaven com els seus màxims perseguidors, entrant en el parc tancat de Liepaja a 31,1 segons i 39,7 segons respectivament del crono del suec i del britànic.

Sobre les cronometrades matinals sabatines, els Toyota Yaris Rally2 de les dues formacions finlandeses semblaven encaixar millor que no pas l’Škoda Fabia RS Rally2 dels líders i aquests aconseguien rebaixar en 3 ocasions el registre dels primers classificats, qui tancaven l’escull matinal amb un altre temps escratx per tal d’ingressar al parc d'assistències equatorials amb 25,2 segons i 32,9 segons de marge.

Al llarg del bucle post-meridional, la lluita es tancava molt més, amb diferències de dècimes de segon en cadascun dels trams individuals, però sense cap ratxa clara, amb el què el retorn al parc tancat es feia en el mateix ordre amb el qual se n’havia sortit i amb 26,6 segons i 31,6 segons de marge entre els temps dels líders en vers a Mikko Heikkilä i Kristian Temonen, i Sami Pajari i Enni Mälkönen respectivament.

Les distàncies no eren doncs massa àmplies i l’etapa dominical es presentava igualment captivadora per a mitjans i aficionats. Buscant desplaçar les sorpreses negatives, Oliver Solberg i Elliott Edmonson recuperaven el ritme del divendres i aquests s’imposaven en 3 de les 4 proves especials del programa, amb el què els líders obrien distàncies amb els seus perseguidors. Un balanç que Mikko Heikkilä i Kristian Temonen també aconseguien en vers Sami Pajari i Enni Mälkönen amb la victòria parcial que se’ls hi escapava als líders i 1 segon millor temps.

Retornats a Liepaja el diumenge 21 de juliol a primera hora de la tarda, Oliver Solberg i Elliott Edmonson certificaven la seva victòria amb un temps de 2 hores 40 minuts i 25,5 segons, registre que rebaixava en 37,4 segons el de Mikko Heikkilä i Kristian Temonen i en 44,8 segons el de Sami Pajari i Enni Mälkönen.

Per a Oliver Solberg aquesta era la segona victòria de l’any i l’escandinau assolia la primera posició de la classificació provisional del certamen per 3 punts de marge en vers Sami Pajari. Novament absent en el parc tancat, Yohan Rossel restava ja a 15 punts del primer classificat.

Solberg-Edmonson es trobaven còmodes a Letònia i s’hi imposaven

Amb dues temporades d’oficial de Hyundai sobre les seves joves esquenes, Oliver Solberg no podia obtenir punts en el certamen WRC2 Challenger, pel que la victòria en aquest apartat passava a ser per als segons classificats, els finlandesos Mikko Heikkilä i Kristian Temonen, mentre que entre aquells que ja havien gaudit de la seva segona joventut i encaraven la tercera, el WRC Masters, la victòria era inqüestionablement per a la unitat familiar formada per Armin i Ella Kremer, autors del millor temps en totes i cadascuna de les especials llevat de la cronometrada que es repetia dissabte.

Només 2 formacions cursaven la seva inscripció en l’esdeveniment en la categoria WRC3, d’una banda els estonians Joosep Ralf Nõgene i Aleks Lesk a bord d’un Renault Clio Rally3 i d’una altra banda el turc Kerem Kazaz i el francès Corentin Silvestre a bord d’un Ford Fiesta Rally3. Els primers s’imposaven en totes i cadascuna de les proves especials del programa llevat de 2, la quarta prova especial del divendres i el Power Stage, en la que el millor temps se’ls hi escapava per 1 i 7 dècimes de segon respectivament. 

Un excels rendiment, al que s’unia una sanció de 40 segons als pilots del Ford per un retard de 4 minuts en el control horari, balanç que donava la victòria als estonians per 19 minuts i 18,3 segons de marge.

A efectes de campionat els resultats de la ronda letona eren del tot anecdòtics, doncs totes 2 formacions comptaven amb 0 punts en el seu taulell particular i per tant Diego Domínguez es mantenia al capdavant de la classificació amb 75 punts, 27 més que no pas Mattéo Chatillon o 28 per sobre del txec Jan Cerny.

Davant una fluixa oposició i concurrència, Nõgene-Lesk guanyaven a Letònia.

Segon en la classificació final, Sébastien Ogier era el pilot que sortia de Liepaja amb més punts en el seu haver, 25, renda que acostava el provençal als inquilins de les 3 primeres posicions del campionat, sent Thierry Neuville el pitjor parat d’aquests amb només 9 punts. Ott Tänak, amb 11 punts més que no pas Elfyn Evans, capgirava la situació que es donava després del Ral·li de Polònia i l’estonià prenia la segona posició de la taula del campionat de pilots.

Pilot	Punts
Thierry Neuville	145
Ott Tänak	137
Elfyn Evans	132

En el certamen de constructors Toyota escurçava distàncies amb Hyundai gràcies a un nou doblet de la marca nipona i només 1 punt separava ambdues marques orientals abans de la disputa de la cita local per als del país del Sol Naixent, el Ral·li 1000 Llacs. D’altra banda M-Sport veia com se’ls hi escapava un podi en els darrers metres del programa i per enèsima vegada el preparador britànic tornava a ser la ventafocs del mundial.

Constructor	Punts
Hyundai	351
Toyota	350
M-Sport	177