Markku Alén esdevenia el pilot més jove en guanyar un ral·li del mundial. Programat en un principi pel mes d’abril, la celebració de les primeres eleccions democràtiques a Portugal d’ençà de la caiguda del règim hereu d’António Salazar, va posposar la disputa del 9è Ral·li de Portugal fins al mes de juliol, concretament des del divendres 18 fins al dilluns 21, i després d’haver descartat una data intermitja al mes de maig. Un canvi en el calendari que convertia la ronda ibèrica en la sisena de la temporada, entre un total de 10. El ral·li, que ja no comptava amb el suport de la companyia de Transports Aeris Portuguesos, el que comportava un canvi en la denominació amb la qual d’havia donat a conèixer fins llavors, comptava amb 73 equips en la seva llista oficial d’inscrits, iniciant tots ells des de la rampa de sortida situada a Estoril, el camí cap a les 34 proves especials cronometrades de 514,80 km de distància que els organitzadors havien disposat sobre l’itinerari, una corda que 22 formacions participants aconseguirien completar. Començar la segona etapa a 15 segons dels líders va ser fatal per a Mikkola-Todt. La primera etapa del ral·li era un bucle amb inici i final al balneari d’Estoril, format per 11 proves especials de 93,80 km cronometrats, una distància que majoritàriament era asfaltada i nocturna, doncs aquesta jornada s’iniciava pocs minuts després de la mitjanit del divendres i trobaria el seu punt final hora i mitja després del trenc d’alba. La parella oficial de FIAT, formada pel finlandès Hannu Mikkola i el francès Jean Todt, s’imposaven en la primera prova especial de l’itinerari per davant dels seus companys d’equip Markku Alén i Ilkka Kivimäki i d’Alcide Paganelli i Ninni Russo, amb el què la marca torinesa iniciava l’edició tal i com havia acabat l’anterior, és a dir amb tres dels seus cotxes, ocupant les primeres posicions a la taula. Els líders repetien victòria de tram en la cronometrada següent per tal de refermar-se en l'anhelada primera posició, mentre que els seus companys d’escuderia, els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, s’hi envirollaven. El peatge que en pagaven era d’una quinzena de segons i la pèrdua de la segona posició en favor dels campions europeus en vigència, els alemanys federals d’Opel Walter Röhrl i Jochen Berger. Ràpidament però, els finlandesos recuperaven la posició perduda en aconseguir la victòria de tram en la tercera prova especial. Un progrés, el dels nòrdics de FIAT, que es prenia una pausa obligatòria en haver-se de cancel·lar la quarta prova cronometrada, però que ràpidament es reprenia amb les victòries parcials dels finlandesos en la cinquena i sisena prova especial, aquesta última la primera que es disputava sobre terra. Durant les especials nocturnes de grava, obrir pista és i era quelcom molt favorable en gaudir d’una excelsa visibilitat, un favoritisme que per llavors estava reservat als portadors del dorsal número 1, els líders Hannu Mikkola i Jean Todt. Els pilots tivaven fort al llarg dels 23 km cronometrats de l’especial per mirar de desempellegar-se de la pressió que els seus companys Markku Alén i Ilkka Kivimäki començaven a exercir a la taula. Emperò, un petit incendi forestal, va obligar als organitzadors a suspendre la sortida a tram durant uns 6 minuts després del pas de la tercera parella, els alemanys Walter Röhrl i Jochen Berger, un temps més que suficient com per a que la pols en suspensió es deposités i que per tant Markku Alén i Ilkka Kivimäki, portadors del número 4 en les portes del seu FIAT 124 Abarth Spider, gaudissin d’una visibilitat tan bona com la dels seus companys d’equip líders, per fer-se amb la tercera victòria de tram consecutiva i restar a uns pocs segons del lideratge. Tanmateix, en aquesta sisena prova especial, la més llarga de l’etapa, Walter Röhrl i Jochen Berger es lamentaven de problemes en la direcció del seu Opel Ascona, un contra-temps que els allunyava de les primeres posicions. La cancel·lació de la setena i vuitena prova especial no refredava pas els ànims en el cotxe dels joves finlandesos, qui en imposar-se al tram de Sintra, es feien amb la primera posició provisional per un estret marge. La lluita era tancada entre les dues parelles de FIAT i Hannu Mikkola i Jean Todt reaccionaven en la justa mesura per, amb la victòria de tram aconseguida en la penúltima prova especial de l’etapa, recuperar la plaça de líders per 4 segons de marge sobre els seus companys. L’etapa es tancava amb la segona prova especial de terra, i els riscos que estaven assumint els líders per tal de refermar la primera posició, vital de cara a l’ordre de sortida de la següent etapa, es cobraven els seus tributs. Hannu Mikkola i Jean Todt hi patien una virolla que els feia perdre 19 segons vers el millor temps dels seus companys Markku Alén i Ilkka Kivimäki, qui entraven al parc tancat d’Estoril el divendres a primera hora del matí com a líders de la classificació per 15 segons de marge. En aquell instant, el tercer dels FIAT 124 Abarth Spider, el pilotat pels italians Alcide Paganelli i Ninni Russo, es trobava tancant les posicions d’honor a 1 minut i 13 segons del registre dels seus companys líders, i precedint en 27 segons el BMW 2002 Ti privat d’Achim Warmbold i John Davenport, endarrerits per problemes amb la corretja de l’alternador. Els suecs Ove Andersson i Arne Hertz, amb un Toyota Corolla amb volant a l’esquerra, tancaven la pinça dels 5 primers classificats a 2 minuts i 31 segons dels líders, precedint a la seva vegada per una vintena de segons un grup molt compacte en el que s’hi podien trobar candidats a les primeres posicions com ara els Opel de Rauno Aaltonen i Claes Billstam, i el Walter Röhrl i Jochen Berger, o fins i tot els seus companys d’equip i compatriotes, Björn Waldegård i Hans Thorszelius, amb la unitat amb el volant al cantó equivocat, endarrerits fins a la setena posició, després d’haver patit una punxada. Després de descansar per unes hores a Estoril, el mateix divendres 18 de juliol a quarts de 6 de la tarda arrancava la segona etapa del ral·li, un escull format per 11 proves especials cronometrades, de les que només les 2 primeres eren asfaltades, les restants sobre grava, de 172,50 km competitius que conduïen als participants fins a Espinho, ciutat costanera situada al sud de Porto. Hannu Mikkola i Jean Todt aturaven abans que ningú el cronòmetre en la primera prova especial asfaltada del dia, tram pel qual els pilots hi passaven per tercera vegada en el que es portava d’edició, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki feien el mateix en la tercera passada per Sintra, per deixar l’afer entre els dos companys d’equip en taules. Una punxada soferta per Hannu Mikkola i Jean Todt en la tercera especial cronometrada de l'etapa, la tercera passada per Montejunto, donava més marge Markku Alén i Ilkka Kivimäki al capdavant de la classificació provisional, els quals ja amb la caiguda de la nit, gaudien d'obrir pista en les següents especials de terra que conduïen als participants cap al nord del país. Alhora Alcide Paganelli i Ninni Russo havien d’abandonar l’edició del ral·li en trencar la caixa de la direcció del seu FIAT 124 Abarth Spider, una baixa que permetia a Achim Warmbold i John Davenport enfilar-se fins a la tercera posició a poca distància dels endarrerits per la punxada Hannu Mikkola i Jean Todt. Al llarg de les tres primeres proves especials nocturnes, no es va arribar a veure el domini aclaparador que s’esperava dels encarregats d’obrir pista, doncs Hannu Mikkola i Jean Todt es recomposaven del temps concedit amb anterioritat amb la victòria parcial aconseguida en la primera d’elles, mentre que Walter Röhrl i Jochen Berger aconseguien el millor temps ex-aequo amb els líders Markku Alén i Ilkka Kivimäki en la següent. Ja en la sisena prova especial, tercera nocturna, l’autoria del millor temps passava a estar compartida entre 3 formacions participants, per una banda el BMW 2002 Ti d’Achim Warmbold i John Davenport i d’altra banda els dos equips més ràpids de l’especial anterior, és a dir Walter Röhrl i Jochen Berger i Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Superat l’equador de l’etapa, entraven en escena les dues especials més llargues de l’escull i de l’itinerari, Arganil com a setena prova especial amb 48 km de distància i Aldeia do Sul, novena prova especial de l’etapa, de 30 km de lluita contra el cronòmetre. En totes dues proves especials, així com en la vuitena prova especial de Viseu, Markku Alén i Ilkka Kivimäki aprofitaven el fet d’obrir pista per marcar-hi el millor temps, aconseguint un rendiment d’1 minut en cadascuna de les cronometrades més longeves. Paral·lelament el ral·li perdia a dos dels seus protagonistes, per una banda Walter Röhrl i Jochen Berger havien d’abandonar per problemes d’encès en el seu Opel Ascona, una renúncia a la competició a la que també s’hi veien obligats Björn Waldegård i Hans Thorszelius per avaria en la seva caixa de velocitats. Altres baixes, no tan ilustres, eren les de Jorge de Bagration i Ignacio Leulin, llur potentíssim Lancia Stratos HF no s’estava adaptant gens ni mica a la idiosincràsia portuguesa, o la dels castellans Ricardo Muñoz i José Zorrita per avaria en la selectora del seu SEAT 1430. Achim Warmbold i John Davenport trencaven la ratxa dels líders imposant-se en la penúltima prova especial cronometrada de l’etapa, mentre que els finlandesos de FIAT reprenien el fil en la cronometrada prèvia a l’entrada al parc tancat d’Espinho, per aconseguir-hi la seva setena victòria parcial de l’etapa. Arribats a aquest moment, a primera hora del dissabte 19 de juliol i sense més cronometrades en el programa per a l’etapa, els participants que restaven en actiu començaven ingressar en el parc tancat d’Espinho amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki en primera posició per 3 minuts i 58 segons de marge vers Hannu Mikkola i Jean Todt i 4 minuts i 48 segons en relació a Achim Warmbold i John Davenport. Ove Andersson i Arne Hertz restaven a les portes del podi a 6 minuts i 33 segons dels líders, o el que era el mateix, a 1 minut i 45 segons dels tercers inquilins del podi, mentre que Rauno Aaltonen i Claes Billstam es trobaven lluny de la lluita a 9 minuts i 2 segons dels finlandesos de FIAT. Tal i com havia passat una jornada abans, després d’haver descansat per una desena hores al parc tancat, en aquesta ocasió a Espinho, els participants reprenien la competició a mitja tarda del mateix dia. La tercera i última etapa comptava amb 12 proves especials en el seu programa de 248,50 km, diverses de les quals eren una segona passada per aquelles per les que els pilots hi havien competit un dia abans. Si bé, atenent les diverses queixes dels participants per la manca de visibilitat, els organitzadors decidien ampliar el marge de sortida de 2 a 3 minuts. Fafe donava el tret de sortida a l’activitat cronometrada i els líders Markku Alén i Ilkka Kivimäki la reprenien tal i com l’havien deixat unes hores abans, és a dir, marcant el millor temps. Conscients del gran marge que tenien al capdavant de la taula, així com una millor visibilitat per part dels seus rivals, la parella finlandesa seguia competint a un ritme elevat per tal de prevenir possibles eventualitats, emperò sense acumular tantes victòries de tram com en les etapes anteriors. Hannu Mikkola i Jean Todt primer i Rauno Aaltonen i Claes Billstam després, prenien l'alternancia en les dues següents proves especials, celebrades quan encara era de dia. Una tercera prova cronometrada de l'etapa, la respectable “Senhora de Graça”, en la que el ral·li perdia als tercers classificats, Achim Warmbold i John Davenport, per trencament del cigonyal del seu BMW 2002 Ti. Amb la baixa del cotxe bavarès, els suecs de Toyota Ove Andersson i Arne Hertz heretaven la darrera posició de podi, si bé a força distància dels dos FIAT que els precedien. Tot i això la parella escandinava celebrava la seva nova plaça imposant-se en la darrera prova especial celebrada abans de l’ocàs, Marão, on els catalans Salvador Cañellas i Daniel Ferrater havien d’abandonar amb les suspensions del seu SEAT 1430 oficial inoperatives i quan aquests es trobaven ocupant la setena posició provisional. Ja de negre nit, Markku Alén i Ilkka Kivimäki tornaven a treure renda del fet d’obrir pista i els líders finlandesos s’imposaven en les dues últimes proves especials sabatines, mentre que en les dues primeres dominicals, pesava més el fet que la traçada estigués neta de grava, desencadenant així en dues victòries de tram consecutives d’Ove Andersson i Arne Hertz, la segona i la tercera que la parella aconseguia al llarg de la prova. Markku Alén i Ilkka Kivimäki es tornaven a imposar en la novena i desena prova especial cronometrada de l’etapa i elevaven el seu número de victòries parcials fins a 18, si bé en la segona d’elles l’honor era compartit amb els homes del moment, Ove Andersson i Arne Hertz, qui tancaven la seva participació a l’esdeveniment portuguès amb dues victòries de tram més. Completat el recorregut, les 22 parelles de pilots que aconseguien la gesta entraven en règim de parc tancat al Circuit Estoril, on l’endemà dilluns 21 de juliol hi tenia lloc la cerimònia de clausura del 9è Ral·li de Portugal. Els finlandesos de FIAT Markku Alén i Ilkka Kivimäki hi pujaven en el seu graó més alt després de superar els 494,90 km cronometrats de l’itinerari en un temps total de 6 hores 24 minuts i 15 segons, el que suposava la primera victòria en el mundial del pilot, qui alhora esdevenia en el més jove en vèncer al certamen amb 24 anys i 156 dies. Hannu Mikkola i Jean Todt completaven la prova en segona posició amb una demora de 2 minuts i 43 segons, mentre que Ove Andersson i Arne Hertz tancaven el podi a 5 minuts i 14 segons del temps guanyador.
Les baixes d'altres permetien al petit Corolla d'Andersson-Hertz pujar al podi. La victòria que aconseguia FIAT en terres portugueses, permetia als torinesos situar-se en segona posició provisional del campionat, per darrera dels seus socis de grup, Lancia, qui no havien pres la sortida a la prova de manera oficial, seguint les directrius de la casa mare. Peugeot, que tampoc havia pres part en la cita portuguesa, veia com perdia una posició en favor dels transalpins i després d'haver acumulat les dues victòries possibles en terres africanes.
|
|---|
Lancia
FIAT
Peugeot