Aquesta va ser la última victòria d'un cotxe Grup A .

Després d’haver trencat amb la tradició de celebrar-se per Setmana Santa en les seves quatre darreres edicions, en el 49è Safari Rally l’esdeveniment kenyà es tornava a reinterpretar modificant les seves dates, per emplaçar-les al mes de juliol, concretament des del dijous 19 de juliol, fins al diumenge 22, un canvi en el calendari que buscava evitar l'època de pluges, així com una notable reducció de la temperatura ambiental. La prova, que suposava el pas d'equador del certamen mundial en ser la vuitena ronda d'un total de 14, era puntuable per als campionats de pilots, constructors i producció, el que aplegava a la seva sortida, celebrada a Nairobi tal i com manava la tradició, fins a un total de 41 equips dels 43 que prèviament havien oficialitzat la seva inscripció. Un nombre d’equips participants que es reduïa fins a 15 a la clausura del mateix, un cop completat un recorregut dur i llarg de 13 sectors competitius de 1129,76 km de distància.

Lluny d'atacar en la tercera etapa el liderat, Rovanperä-Pietiläinen van perdre molt temps conformant-se amb el segon lloc.

La primera parella participant, entre un total de 41 que ho feien, sortia del parc tancat de Nairobi el divendres 20 de juliol a les 8 en punt del matí, per tal de dirigir-se una quarantena de quilòmetres cap al sud, on els organitzadors hi havien programat la primera etapa. Un escull que estava format per 4 sectors selectius de 351,76 km cronometrats i que finalitzaria a manca de 5 minuts per a les 8 del vespre.

Armin Schwarz i Manfred Hiemer, a bord d'un Škoda Octavia WRC Evo2, donaven la campanada en imposar-se en el primer sector del ral·li de 117,46 km de corda, per només 4 segons de marge vers un dels grans favorits a victòria final, els finlandesos de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki. Una victòria parcial que lògicament situava als alemanys com els primers líders de l’edició per davant de la parella dels tres diamants vermells i dels britànics Colin McRae i Nicky Grist, tercers a 28 segons del cotxe txec.  

Tanmateix, en aquest primer sector competitiu, el ral·li perdia un dels seus principals valors, els pilots de Subaru Richard Burns i Robert Reid. Els britànics que acumulaven 2 victòries i un segon lloc en les 4 últimes edicions celebrades a cavall entre febrer i març, es veien obligats a abandonar la competició en destrossar les suspensions del seu Impreza S7 WRC.

Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki s’imposaven en la segona prova cronometrada empatant a temps amb els seus companys de formació Freddy Loix i Sven Smeets i els finlandesos es feien així amb el lideratge de la prova. Colin McRae i Nicky Grist repetien el tercer millor temps per davant de Petter Solberg i Phil Mills i així els vencedors de les edicions de 1997 i 1999 restaven en la darrera posició de podi a només 7 segons de la parella germànica d’Škoda.

Carlos Sainz i Luis Moya, que havien perdut gairebé 2 minuts i mig en els dos primers sectors selectius a causa de respectives punxades, atacaven a fons en el tercer per tal d’emportar-se la seva primera victòria parcial. Un resultat que, davant les contrarietats alienes, situaven als espanyols en segona posició a 2 minuts i 12 segons de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, segons a final de tram.

Entre els que es topaven amb les misèries de la competició, s’hi trobaven els seus companys d’equip Colin McRae i Nicky Grist, qui en patir una lleugera sortida de pista i picar contra un voral, danyaven la direcció del seu Ford Focus RS WRC’01. Mirant de prosseguir en competició en unes condicions no massa idònies, els britànics es veien obligats a abandonar amb l’embragatge del seu cotxe inoperatiu. 

Armin Schwarz i Manfred Hiemer hagueren d’aturar-se en dues ocasions a canviar una roda punxada, el que els va fer concedir prop de 6 minuts i mig i caure fins la cinquena posició per darrera dels 2 Peugeot 206 WRC dels finlandesos Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen i de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen respectivament, mentre que uns problemes de transmissió, afligien l’avenç del Subaru Impreza S7 WRC de Petter Solberg i Phil Mills.

Carlos Sainz i Luis Moya repetien victòria en el quart sector competitiu i de nou per davant dels líders de la provisonal Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, qui ja havien optat per un rol de controlar la classificació. Un tram en el que la pluja s’hi manifestava de manera torrencial quan ja s’havia donat la sortida, el que afectava negativament aquells que sortien més endarrerits, que s’hi deixaven un promig de 5 minuts.

Molt pitjor va ser aquesta darrera cronometrada del dia per als homes de Peugeot, doncs la formació borgonyesa hi perdia a dos dels seus 206 WRC. Per una banda Marcus Grönholm i Timo Rautiainen trencaven la direcció del seu cotxe quan intentaven creuar un torrent d’aigua que havia crescut amb les precipitacions, mentre que els seus companys Didier Auriol i Denis Giraudet, abandonaven en patir un accident que acabava amb el seu cotxe consumit per les flames. 

Toshi Arai i Glenn MacNeall, amb el tercer dels cotxes blaus de la firma de la Constel·lació de les Plèiades, també havia d’abandonar el ral·li en aquest quart sector en quan les suspensions del seu cotxe corrien la mateixa sort que les dels seus caps de files.

Completats doncs els 351,76 km cronometrats corresponents a la primera etapa, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki retornaven a Nairobi a manca de 5 minuts per a les 8 del vespre amb 1 minut i 32 segons de marge vers Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que els seus compatriotes a Peugeot, Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, tancaven les posicions de podi a 5 minuts i 26 segons del seu registre. Petter Solberg i Phil Mills restaven a les portes d’honor a 7 minuts i 15 segons del temps dels pilots de Mitsubishi, mentre que François Delecour i Daniel Grataloup, que debutaven a l’esdeveniment africà, ocupaven la cinquena plaça provisional a 9 minuts i 10 segons dels líders finlandesos.

La segona jornada del ral·li es desenvolupava en direcció contrària a l’anterior, és a dir cap al nord de Nairobi. L’etapa s’iniciava a les 4 en punt de la matinada amb la sortida de la primera parella, dels 26 equips participants que restaven en actiu del parc tancat de la capital kenyana, per mitjançant un llarg enllaç d’uns 250 km, anar a trobar el parc d’assistències remotes d’Equator, al voltant del qual s’hi disputava l’escull. Els organitzadors hi programaven 5 sectors competitius de 426,24 km cronometrats, si bé el tercer d'ells es corresponia a la primera meitat del primer i el cinquè era una segona passada pel segon. Una elevada activitat que finalitzaria en passar 5 minuts de 3 quarts de 10 del vespre del mateix dissabte.

La jornada sabatina obria hostilitats vers el cronòmetre amb el sector més longèvol de tota l’edició, Marigat, de 124,48 km competitius. En ells, un pistó del motor del Ford Focus RS WRC’01 de Carlos Sainz i Luis Moya defallia i enviava a la parella espanyola de l’oval blau a engruixir la llista de baixes, doncs les rodes el seu cotxe quedaven completament bloquejades, la mateixa avaria que els havia obligat a abandonar a l'Acròpolis previ per a més mala maror.

Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen assimilaven així la segona plaça per darrera de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, mentre que Petter Solberg i Phil Mills passaven a tancar les posicions de podi, sent precisament aquestes tres parelles, i en ordre invers al que portaven en la classificació general, les que ocupaven les tres primeres posicions a final d’aquest primer sector selectiu, si bé amb unes diferències molt poc significatives donada la corda d’aquesta prova especial.

Els líders s’imposaven en el següent sector programat, recuperant així amb escreix tot aquell temps que havien arribat a concedir en la prova inaugural sabatina vers els seus compatriotes de Peugeot, mentre que uns problemes de transmissió en l’únic Impreza S7 WRC que restava en competició, endarrerien en 2 minuts i 35 segons a Petter Solberg i Phil Mills, allunyant-lo així de la possibilitat d’assaltar la segona posició.

Reparada l’avaria, Petter Solberg i Phil Mills establien els respectius millors temps en la tercera i quarta prova especial de la jornada, si bé els de Subaru només hi aconseguien retallar 21 segons als pilots de Peugeot que els precedien. 

Entretant, al terme de la tercera prova especial, els companys de files dels líders, els belgues Freddy Loix i Sven Smeets, els hi canviaven el cap d’un cilindre del seu Mitsubishi Carisma GT, una reparació que si bé es feia en un temps de record de 34 minuts, els hi suposava un retard de 14 minuts sobre el temps de les assistències i rebre una sanció de 140 segons que encara els allunyava més de la sisena posició.

Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki demostraven tenir ben preses les mides als 84,58 km competitius de Mbaruk, segona prova especial del dia, en quan els finlandesos tancaven la jornada repetint la victòria de tram que hi havien aconseguit hores abans. Els líders hi incrementaven en 1 minut i 13 segons el marge que tenien amb Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, els segons més ràpids a la línia de meta, amb el què els de Mitsubishi es retiraven a descansar en arribar a Nairobi amb 6 minuts i 14 segons de marge vers els seus compatriotes de Peugeot, mentre que un nou contra temps, endarreria a Petter Solberg i Phil Mills i situava als de Subaru a 10 minuts i 24 segons del lideratge, 6 minuts i 44 segons per davant d’Armin Schwarz i Manfred Hiemer.

La tercera i última etapa no era altra cosa que una repetició de la jornada inaugural, si bé amb l’horari avançat. Amb sortida del parc tancat, ubicat a les instal·lacions de l’Hotel Grand Regency de la capital kenyana, a 3 quarts de 5 del matí per a la primera parella participant, el seu retorn estava previst a partir d’1 quart de 5 de la tarda i un cop completats els 351,76 km cronometrats de l’etapa, distribuïts al llarg de 4 sectors competitius.

Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki aconseguien aturar el cronòmetre abans que ningú en el primer sector del dia, Oltepesi de 117,46 km, i els líders eixamplaven en 25 segons més les distàncies en vers Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen. Alhora, Petter Solberg i Phil Mills hi perdien una roda del seu Impreza S7 WRC i el noruec i el britànic es veien obligats a abandonar la competició, entregant així la tercera plaça a Armin Schwarz i Manfred Hiemer, qui es trobaven classificats a 18 minuts i 15 segons dels líders i amb un marge de 4 minuts i 33 segons vers els debutants François Delecour i Daniel Grataloup.

Tot i només haver-se disputat una prova especial dominical, el programa acumulava un retard important, el que obligava als organitzadors a cancel·lar el segon sector cronometrat del dia per tal de posar-se en hora. La classificació, que per llavors ja semblava estar bastant ben definida de no aparèixer cap altre incident mecànic, guanyava encara més enters de resultar definitiva amb aquesta cancel·lació, emperò la duresa del recorregut kenyà, n’opinava tot el contrari. 

Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki trencaven una llanda després de picar contra una roca en el transcurs del tercer sector dominical i patien problemes de turbo en la recta final de l’itinerari, amb el qué els líders no es podien mostrar tan incisius com en els compassos previs de l’esdeveniment. Molt pitjor era el cas de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, qui en trencar dos paliers en la darrera prova especial, encara feien bons els més de 5 minuts que s’hi deixaven, evitant l’abandonament, una sort que si hi corrien els belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot i quan aquests estaven ocupant tranquilament la cinquena posició. L’Škoda Octavia WRC Evo2 dels belgues es quedava sense direcció assistida en aquest darrer sector i totalment exhaust, el pilot no podia evitar una sortida de pista, de la qual el copilot en sortia lesionat.

L’altra cara de la moneda eren François Delecour i Daniel Grataloup, qui enmig de tot aquest cúmul d’avaries i abandonaments previs, i creient fermament en les seves opcions de podi, els homes de Ford tancaven la seva participació a l’edició amb 2 victòries parcials consecutives. Malauradament, si bé els pilots francesos batien per tercera vegada consecutiva als alemanys Armin Schwarz i Manfred Hiemer, el cert era que els de l’oval blau iniciaven l’escull a 5 minuts i 1 segon de la parella d’Škoda, i aquests només hi aconseguien retallar 2 minuts exactes al llarg de tot el diumenge.

Completada la jornada dominical, el 49è Safari Rally es donava per finalitzat amb la victòria de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki amb un registre de 8 hores 58 minuts i 37 segons. Amb aquesta, el pilot finlandès acumulava ja 23 victòries al mundial, igualant així el número record de victòries que compartien per llavors Juha Kankkunen, Carlos Sainz i Colin McRae. A més a més, la victòria del Mitsubishi Lancer Evo 6.5, acabaria resultant  la darrera de la marca dels tres diamants vermells, així com la darrera d'un cotxe amb categoria de Grup A en el mundial de ral·lis, si bé el cotxe per llavors ja no era purament un Grup A, en tenir concessions en el recorregut de les seves suspensions. Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen completaven els 1079,81 km cronometrats disputats del recorregut a 12 minuts i 37 segons del registre dels guanyadors i ocupaven el graó intermig del podi, mentre que Armin Schwarz i Manfred Hiemer donaven amb la seva tercera plaça, el primer podi en la història del mundial de ral·lis a Škoda, marca que en aquella temporada hi estava celebrant el seu centenari en competicions esportives. Els alemanys finalitzaven a 17 minuts i 35 segons dels vencedors.

Armin Schwarz i Manfred Hiemer donaven a Škoda el seu primer podi al mundial de ral·lis.

Domini aclaparador dels argentins Gabriel Pozzo i Daniel Stillo i de Marcos Ligato i Rubén García al llarg de la primera etapa del ral·li, amb les dues parelles sudamericanes aturant els cronòmetres amb els dos millors temps en les 4 especials de la jornada. Amb 3 victòries parcials dels primers per només 1 dels segons, Gabriel Pozzo i Daniel Stillo retornaven a l'Hotel Grand Regency de Nairobi amb 6 minuts i 35 segons de marge amb els seus companys d’equip, mentre que els veterans Stig Blomqvist i Ana Goñi, eren tercers classificats a 30 minuts i 23 segons dels líders amb 3 tercers millors registres en el seu haver.

Canvi de rol entre els dos companys d’equip al llarg del bucle nord, amb 4 victòries parcials per a Marcos Ligato i Rubén García i per davant dels seus compatriotes, per només una per part dels líders Gabriel Pozzo i Daniel Stillo al terme de la segona prova especial sabatina. Cronometrada en la que el ral·li perdia a Stig Blomqvist i Ana Goñi per avaria en el seu radiador, deixant lloc en el podi provisional als locals Azar Anwar i Tom Muriuki.

Un rendiment que al terme de la segona etapa, es traduïa amb Marcos Ligato i Rubén García havent aconseguit retallar les distàncies vers els seus companys de formació líders fins a 1 minut i 42 segons, no res tenint en compte que per davant encara restaven més de 350 km cronometrats, mentre que Azar Anwar i Tom Muriuki es trobaven ja a 1 hora i 2 segons dels primers classificats.

Emplaçats a les cronometrades dominicals, segona passada per les programades al llarg de la primera etapa, Marcos Ligato i Rubén García prosseguien amb les seves intencions, i en imposar-se en el sector inaugural d’Oltepesi, els pilots es feien amb el lideratge de la classe per 44 segons de marge. 

Una primera posició que tan d’hora s’aconseguia, tan d’hora es perdia després del parèntesi que suposava la cancel·lació de la segona especial dominical, per donar pas a les ordres d’equip de cara a la darrera cronometrada, doncs Gabriel Pozzo comandava la provisional del campionat de producció i els seus dos principals perseguidors es trobaven absents a l’esdeveniment africà.

Finalment, Gabriel Pozzo i Daniel Stillo guanyaven en la categoria de producció amb un temps d’11 hores 5 minuts i 23 segons, registre que reduïa en 1 minut i 24 segons l’aconseguit pels seus companys de formació Marcos Ligato i Rubén García. Mentre que els kenyans Azar Anwar i Tom Muriuku tancaven el podi de la classe a 1 hora 7 minuts i 7 segons del temps dels vencedors.

La victòria de Gabriel Pozzo al continent africà, quarta de la temporada i segona consecutiva, permetia al pilot argentí doblar les distàncies vers el campió de les 4 darreres edicions del certamen, l’uruguaià Gustavo Trelles, en la cursa vers el títol, establint un nou avantatge de 21 punts al capdavant de la classificació. Per la seva banda, Marcos Ligato passava a compartir la tercera posició amb Manfred Stohl amb 12 punts, és a dir a 35 punts del lideratge.

La lluita entre argentins per la victòria en producció, va ser el millor del Safari Rally 2001.

La victòria que Tommi Mäkinen aconseguia a l’esdeveniment kenyà, combinada amb els abandonaments dels seus principals perseguidors en la cursa pel títol, Colin McRae i Carlos Sainz, li va suposar una injecció de punts molt important. El pilot finlandès per una banda trencava amb la igualada amb la que havia arribat al continent africà vers el pilot britànic, mentre que per una altra banda deixava a l’espanyol a 14 punts. El seu compatriota a Peugeot, Harri Rovanperä, superava a Richard Burns en el quart lloc de la general per 5 punts de distància, gràcies als 6 que sumava amb la segona posició.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	40
Colin McRae	30
Carlos Sainz	26

En el campionat de constructors, només Mitsubishi aconseguia portar els seus dos cotxes oficials a la línia de meta, un fet que combinat amb els zeros de Ford i Subaru, permetia als dels tres diamants vermells passar a encapçalar la general del certamen per 6 punts d'avantatge amb els de l’oval blau. Més avall en la classificació, els de la Constel·lació de les Plèiades conservaven la tercera posició, si bé el podi que hi aconseguien Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, posava en perill aquesta plaça.

Constructor	Punts
Mitsubishi	66
Ford	60
Subaru	28