Amb un cotxe clarament superior, Auriol-Occelli aconseguien a l'Argentina la seva desena victòria mundial.

Després de celebrar-se 28 especials cronometrades de 579,30 km de recorregut, el dissabte 25 de juliol de 1992 finalitzava a Tucuman el 12è Ral·li d'Argentina, vuitena cita del calendari del campionat del mòn de ral·lis, que amb puntuabilitat per als campionats de pilots, marques i producció, aplegaba fins a un total de 63 equips inscrits, dels que 32 aconseguirien finalitzar la prova sudamericana.

Una punxada el segon dia va arruinar bona part de les esperances de Sainz-Moya.

La primera etapa estava composada per unes especials molt ràpides on els promitjos eren superiors als 100 km/h, en aquest terreny era on Carlos Sainz i Luis Moya, amb el seu Toyota Celica 4WD encara immadur en quan al treball de suspensions, podia liderar la prova a base de prendre riscs a altes velocitats, i així va ser, la primera cronometrada, amb un promig de 142,41 km/h els espanyols de Toyota es van fer amb el millor registre i evidentment amb el liderat de la prova per tan sols 4 segons davant dels seus màxims oponents, els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli.

En les següents especials cronometrades els de Lancia van anar retallant distàncies a base d'escratxs que li van permetre empatar al capdavant de la general especial amb Sainz-Moya al terme de la tercera especial cronometrada per passar a liderar en solitari ja un cop completat el quart tram. El cinquè es va cancelar i el sisè, una especial espectacle a l'Hipòdrom de Tucuman, es va viure un empat entre els dos equips en lliça establint-se una diferència entre els dos equips de tan sols 5 segons.

Per darrera d'ells els argentins Jorge Recalde i Martin Christie se situaven ja a minut i mig, veient-se pressionats pels Lancia Delta HF Integrale privats de l'equip Astra d'Alex Fiorio i Vittorio Brambilla que patien problemes de turbo i van patir una virolla i el del Jolly Club de Gustavo Trelles i Jorge del Buono, els quals competien amb el muleto d'Auriol-Occelli.

Precisament, el fet que a la prova argentina es permetés fer els reconeixements amb muletos, va permetre a Carlos Sainz i Luis Moya treballar intensament sobre les suspensions, el que donava certes esperances de veure una lluita tancada entre el Toyota i el Lancia, però totes aquestes ilusions es van esbaïr ja en la primera especial cronometrada de la segona jornada, quan una punxada afectava als espanyols i els feia perdre més d'1 minut i mig.

A més a més, en les especials més lentes de la jornada, el Lancia va constatar la seva superioritat incrementant les distàncies al capdvant de la general, mentre que en les especials més ràpides, a base d'arriscar amb la fatalitat, el Toyota aconseguia retallar la separació temporal que existia entre els dos arribant a final d'etapa, després que la darrera especial de la jornada fos anulada a causa de la boira i la neu, a ser d'1 minut i 11 segons. En la lluita tancada pel tercer calaix del podi, Fiorio-Brambilla van aconseguir superar en 22 segons als oficials Recalde-Christie els quals veien ara a 3 segons l'urugaià Trelles i l'argentí del Buono.

La tercera jornada va començar amb dos escratxs consecutius de Sainz-Moya, el que els situava a 57 segons d'Auriol-Occelli, els francesos, conscients del perill que podia suposar deixar-se retallar les distàncies, van incrementar el ritme en les següents especials i ja en dos trams aconseguiria engruixar en 35 segons les distàncies que a final d'etapa acabarien sent de gairebé dos minuts entre els dos principals animadors de la lluita per la victòria.

L'altre punt calent del ral·li, la lluita pel tercer graó del podi, ben d'hora va tenir resolució, doncs ja que en el primer dels trams del tercer dia, Jorge Recalde i Martin Christie patien una virolla en la que perforaven el radiador d'oli deixant als argentins del Lancia Martini a l'estacada, mentre que Alex Fiorio i Vittorio Brambilla patien un accident en la segona especial cronometrada de la jornada que els feia perdre 30 minuts, el que deixava en solitari a Gustavo Trelles i Jorge del Buono.

De cara a la quarta i última etapa, tot estava ja pràcticament decidit i només una fallada mecànica o accident podia produir canvis substancials en la general de la prova sud-americana, això va fer que els pilots es prenguessin les sis especials que restaven com un tràmit, repartint-se Auriol-Occelli i Sainz-Moya els millors registres establint una distància entre els dos de 2 minuts i 18 segons al final del recorregut cronometrat, aconseguint així Didier Auriol i Bernard Occelli la seva desena victòria en el mundial de ral·lis. Gustavo Trelles i Jorge del Buono per la seva banda, completaven el recorregut en tercera posició a 14 minuts i 11 segons dels guanyadors de la prova, el que suposava el primer podi en el mundial per al pilot uruguaià.

Gustavo Trelles i Jorge del Buono aconseguien el seu primer podi mundial competint amb el muleto d'Auriol-Occelli.

En la categoria reservada pels cotxes de série, Carlos Menem i Victor Zucchini van tenir un ral·li plàcid després de que ja en el primer tram, dos dels seus màxims rivals estiguessin fora de cursa, per una banda Gregoire de Mévius i Willy Lux, els líders de la categoria es van presentar al parc tancat amb una hora de retard a causa d'un error del seu copilot, el que deixava automàticament fora de cursa als belgues de Nissan. Per una altra banda el pilot canari Fernando Capdevila, que s'havia trencat el braç en els reconeixements i pilotava amb el membre enguixat, va abandonar només baixar de la rampa de sortida i així complir amb el requeriment de la FIA de disputar una prova fora del continent europeu. Els japonesos Nishiyama-Yamazaki a bord d'un Nissan Sunny GTi-R no van ser rivals pels pilots locals, els quals guanyaven la categoria amb més de 22 minuts de marge, la victòria s'afegia a l'aconseguida a Portugal el que situava a Carlos Menem com a líder provisional del mundial de producció 6 punts per davant de Gregoire de Mévius i 9 davant de Hiroshi Nishiyama.

Còmode victòria de Menem-Zucchini al ral·li de casa .

Didier Auriol aconseguia la seva quarta victòria de la temporada, el que l'acostava a les posicions de Carlos Sainz, líder de la provisional amb 95 punts i set proves disputades d'un màxim de 10 permeses per pilot, mentre que el pilot de Montpeller n'havia disputat només 5 i tenia encara força marge de millora per davant. Juha Kankkunen, absent a la prova sud-americana seguia en tercera posició a 18 punts d'Auriol i havent disputat només 4 proves.

Pilot

Punts

Carlos Sainz

95

Didier Auriol

80

Juha Kankkunen

62

En el campionat de constructors Lancia aconseguia la seva cinquena victòria de sis possibles, on no van guanyar, a Kenya, van finalitzar en segona posició, el que era un panorama díficil de millorar pels italians que recordem-ho ja no competien oficialment al mundial. Toyota per la seva banda, amb un cotxe encara verd restava a 33 punts dels líders mentre que Ford tancava el podi provisional amb un calendari reduit a les proves europees.

Constructor
Punts

Lancia

117

Toyota

84

Ford

60

Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres en línia de 1995 centímetres cúbics (82,50 mm de diàmetre - 93,30 mm de carrera) amb turbo i brida de 34 mm.

Potència

300 CV a 5500 rpm

Canvi

Seqüencial de 6 velocitats

Transmissió

A les 4 rodes

Longitud

4002 mm

Amplada 1770 mm
Alçada 1451 mm
Distància entre eixos 2462 mm
Pes mínim 1230 kg

 

Quan passaven 9 minuts de les 10 del matí del 25 de juliol de 2003, el 22è Ral·li d’Alemanya s’iniciava, i amb ell els Škoda Fabia WRC oficials arrencaven motors per primera vegada en competició oficial. Škoda havia estat arrossegant diversos problemes amb les diferents evolucions de l’Octavia WRC, derivats del tamany del cotxe així com el plantejament inicial com a Kit-Car, per això la marca txeca feia un gir de 180 º en optar per un model molt més compacte i dissenyant-lo des d’un bon inici com un World Rally Car.

Didier Auriol i Denis Giraudet, i Toni Gardemeister i Paavo Lukander eren per llavors els pilots oficials de la marca, i per tant els encarregats de fer els primers quilòmetres al nou auto, un debut que no seria el desitjat pels màxims responsables de la marca doncs tots dos es van veure abocats a l’abandonament quan estaven ocupant posicions força discretes. De fet les posicions discretes van ser una constant al llarg de la seva carrera esportiva i fins al moment en que el cotxe va ser reemplaçat per l’evolució 2005 al Ral·li de Mèxic, aquest no va aconseguir marcar cap plaça de podi.