"Victòries com aquesta et fan vell" anunciava Carlos Sainz en arribar a meta.

El dissabte 27 de juliol de 1991, es posava punt i final a Córdoba al 11è Ral·li d'Argentina, vuitena cita en el calendari del campionat del món de l'especialitat i per tant primera de la segona meitat de la temporada. La prova americana, que entregava punts en els certàmens de pilots i marques, així com en el de vehicles de Grup N, aplegava fins a 87 equips en la seva llista d’inscrits, estant tots ells presents el dimarts 23 de juliol a la rampa de sortida situada a la capital nacional, Buenos Aires. D’aquesta xifra de formacions participants, només 34 aconseguirien completar el recorregut programat composat per 30 especials cronometrades de 594,20 km de distància.

Lluitant fins la última de les especials, Biasion-Siviero es van quedar a 8 segons del 4t Ral·li d'Argentina.

A les 9 en punt del vespre es donava el tret de sortida a l’edició amb la disputa d’una especial espectacle de tan sols 2,96 km de corda a l’hipòdrom porteny. Després d’aquest protocolari pas per Buenos Aires, la resta de l’activitat cronometrada de l’escull es centrava a partir de l’endemà dimecres a la provincia de Córdoba, amb 5 proves especials cronometrades de 78,57 km, les quals es començarien a donar per concloses amb l’entrada al parc tancat de la ciutat que prestava el nom a la província i per a la primera parella participant, en passar 2 minuts de 3 quarts de 2 del migdia. 

El ral·li arrancava amb mal peu, doncs l’especial espectacle que havia de celebrar-se a l'hipòdrom de Buenos Aires a darrera hora del vespre, era cancel·lada. Una contrarietat que havia suposat enviar als pilots a uns 730 km de l’epicentre del ral·li endebades i que tanmateix els obligava a fer un llarg, feixuc i nocturn tram d'enllaç fins a Córdoba sense haver suat el mono.

Dimecres al matí doncs, arrancava la competició pròpiament dita amb el bucle de 5 proves especials que discorrien cap al nord-oest de la província. En la primera d’elles, que s’iniciava a la propera Villa Carlos Paz, dos Lancia Delta Integrale 16V hi empataven al millor temps. Per una banda la unitat oficial dels guanyadors de fins a tres edicions de l’esdeveniment argentí, els italians Miki Biasion i Tiziano Siviero, qui havien estat cridats a competir pràcticament a última hora, i d’una altra banda la unitat oficiosa del Jolly Club en mans dels francesos Didier Auriol i Bernard Occelli.

La igualada però es desfaria immediatament, doncs els italians erraven la seva monta de pneumàtics en la segona prova especial programada i Didier Auriol i Bernard Occelli, gràcies a una segona victòria de tram consecutiva, es feien amb el lideratge en solitari per un marge de 8 segons vers Miki Biasion i Tiziano Siviero.

Didier Auriol i Bernard Occelli tornaven a empatar a temps amb Miki Biasion i Tiziano Siviero després de la disputa de la tercera prova especial programada, però en aquesta ocasió el millor registre corresponia als seus companys d’equip finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen, un cop que l’occità i el provençal s’haguessin envirollat en un gir molt tancat que afrontaven a massa velocitat. Paral·lelament, els homes que tant anhelaven batre en el si de l’equip Lancia i que havien empès a moure fins a 4 Delta Integrale 16V des de Torí, els campions del món Carlos Sainz i Luis Moya, patien una punxada sobre l’equador de l’especial. Els de Toyota decidien no aturar-se a canviar la goma, tot confiant que aquesta aguantaria sobre la llanda una mica més del que realment va acabar fent, amb el que els espanyols completaven l’especial amb la peça de magnesi molt malmesa, la qual afortunadament es trencava en creuar la línia de meta, concedint-hi 1 minut i mig en relació als homes més ràpids, un cost agreujat per una avaria en el seu turbo a manca de 2 quilòmetres per a completar l’especial.

La quarta prova especial de la jornada era la més longeva de quantes es programaven al llarg de la primera etapa, i en ella els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli hi tornaven a inscriure els seus noms com els vencedors de la mateixa.

Carlos Sainz i Luis Moya tancaven la primera etapa amb la seva primera victòria de tram a la tradicional especial del Camping San Martín, un resultat de poca rellevància donada la poca corda cronometrada de la mateixa, però que si més no situava als espanyols en cinquena posició, 1 segon per davant dels locals Jorge Recalde i Martin Christie, qui a la seva vegada havien de lidiar amb un sistema electrònic de repartiment de potència, molt desenvolupat en el coupé japonès, però encara experimental en el Delta Integrale 16V, així com la manca de les darreres 700 rpm del seu motor.

Completat el programa per a la primera etapa doncs, els 68 equips que aconseguien superar l’escull, començaven a immiscir-se al parc tancat de Córdoba a quarts de 2 de la tarda amb Didier Auriol i Bernard Occelli ocupant la primera posició per 14 segons de marge vers Miki Biasion i Tiziano Siviero, mentre que en relació a Juha Kankkunen i Juha Piironen, les distàncies es duplicaven fins als 28 segons. Mikael Ericsson i Claes Billstam, vencedors del ral·li l’any 1989 a bord d’un Lancia, restaven a les portes del podi a 55 segons dels líders, tot lamentant-se d’una mala elecció d’amortidors que els hi complicava el pilotatge del seu Toyota Celica GT-4. Tancant la pinça dels 5 primers classificats, s’hi trobaven Carlos Sainz i Luis Moya a 1 minut i 53 segons dels francesos.

A les 7 en punt del dijous 24 de juliol arrancava la segona etapa del ral·li, un escull que es desenvolupava cap al sud-oest de la província i que es caracteritzava per tenir en el seu itinerari trams relativament llargs, doncs les 8 proves especials cronometrades que s’hi programaven, totalitzaven 176,45 km competitius amb una baixa dispersió vers la mitjana. Una etapa que es donaria per conclosa en el mateix punt de sortida i a partir de quan manquessin 4 minuts per a les 6 de la tarda. 

Havent entregat un bon feix de segons en el transcurs de l’etapa inaugural, a Carlos Sainz i Luis Moya no els hi quedava cap altre remei que sortir a atacar cada revolt de la segona jornada competitiva, per tal d’avaluar fins on podrien arribar. Els espanyols s’imposaven en les 2 primeres proves especials del dia, retallant un total de 21 segons als líders, 15 segons en la cronometrada inaugural i 6 segons en la següent, i els campions mundials en vigència veien al seu abast tant el cotxe dels seus companys d’equip, Mikael Ericsson i Claes Billstam, així com el Lancia Delta Integrale 16V de Juha Kankkunen i Juha Piironen.

Didier Auriol i Bernard Occelli reaccionaven i trencaven la ratxa de 3 victòries parcials consecutives dels pilots de Toyota en marcar el millor registre en la tercera prova especial, tot reduint en 3 segons el temps de Carlos Sainz i Luis Moya. Els espanyols no es rendien i en tornar-se a imposar en la quarta prova especial, els homes de Toyota es feien amb un lloc en les posicions de podi, tot coincidint amb una avaria en la direcció en el Lancia de Juha Kankkunen i Juha Piironen, que enviava als nòrdics per darrere dels dos Celica GT-4 oficials.

Els de Toyota seguien progressant en línia ascendent, imposant-se en la cinquena i sisena prova especial programada, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli neutralitzaven l’escapçada de segons fent el mateix en les mítiques cronometrades de Mina Clavero i El Condor, amb les que els organitzadors tancaven l’etapa. Sense deixar la baixada a El Condor Carlos Sainz i Luis Moya coneixien moments de tensió, quan el seu cotxe es quedava sense pràcticament oli arran d’una avaria en el seu turbo, una contrarietat que obligava a intervenir el cotxe homòleg de Mohammed Bin Sulayem i Ronan Morgan per tal de fer una reparació d’emergència, així com pilotar gas a fons fins a Córdoba per tal d’evitar les penalitzacions per retard.

Arribats a la capital de província cap als volts de les 6 de la tarda, Didier Auriol i Bernard Occelli lideraven per 49 segons de marge vers Miki Biasion i Tiziano Siviero, mentre que en relació a Carlos Sainz i Luis Moya la distància s’eixamplava fins a 1 minut i 17 segons, és a dir, que els campions del món tenien a 28 segons el cotxe dels darrers guanyadors de la ronda argentina. A les portes de les posicions de podi hi restaven Mikael Ericsson i Claes Billstam a 2 minuts i 4 segons de la parella francesa, mentre que Juha Kankkunen i Juha Piironen queien fins la cinquena posició a 3 minuts i 1 segon dels líders, després d’haver hagut d’acumular sancions per retard arran de les reparacions dutes a terme en el seu cotxe.

Com l’anterior, la tercera etapa arrancava motors a les 7 en punt del matí, hora de sortida de la primera parella participant del parc tancat, mentre que el seu punt final s’aniria a trobar a 3 quarts i mig de 5 de la tarda. L’etapa constava de 9 proves especials que discorrien cap al nord de la província i era la més llarga de quantes es programaven amb 206,41 km competitius, una autèntica prova de foc per a les mecàniques de les 51 parelles participants que restaven en actiu.

La primera prova especial cronometrada del dia, lenta i revirada, s’adequava molt més a les característiques del Lancia Delta Integrale 16V que no pas a les de Toyota Celica GT-4, a més a més, Carlos Sainz i Luis Moya erraven la monta de pneumàtics, massa tous, dos factors que permetien als líders eixamplar en una desena de segons les distàncies amb la parella espanyola i en 12 segons en el cas dels seus més immediats perseguidors italians.

Els guanys dels uns i la monta equivocada de compostos per part dels altres, ara massa durs, trobaven continuïtat en la següent prova especial de la jornada, on Didier Auriol i Bernard Occelli tornaven a marcar el registre de referència per a la resta de participants del parc tancat , i els francesos eixamplaven així fins a un total de 18 segons les distàncies en relació als espanyols de Toyota i en 17 segons vers Miki Biasion i Tiziano Siviero.

Emperò tot el bon avenir dels francesos del Jolly Club, trobava el seu punt final en la tercera prova cronometrada del dia, dissetena en el còmput global de l’esdeveniment, la pujada des d’Ascochinga vers l’Alamo, quan un tub del turbo es desconnectava i els líders s’hi deixaven de l’ordre de 2 minuts arran d’una caiguda del 40% de la potència del seu cotxe. Miki Biasion i Tiziano Siviero heretaven així el lideratge de la classificació provisional, si bé els italians havien de pilotar enmig de l’estela de pols que anaven aixecant els enlentits pilots francesos, facilitant que amb la victòria de tram que hi aconseguien Carlos Sainz i Luis Moya, les distàncies entre els dos contendents es reduís fins a només 11 segons favorables als transalpins.

Gràcies a tornar a marcar el registre més baix en la quarta prova especial cronometrada del dia, els de Toyota deixaven les distàncies vers els italians líders en només 3 segons, una distància que quedaria congelada en quan ambdues parelles empataven a temps en la cinquena prova especial, a 8 segons del millor temps de Didier Auriol i Bernard Occelli, on tanmateix Mikael Ericsson i Claes Billstam patien amb la transmissió del seu Toyota i eren superats per Juha Kankkunen i Juha Piironen en la taula provisional.

Carlos Sainz i Luis Moya es tornaven a imposar en la sisena prova especial, vintena en el programa de ral·li, per 4 segons de marge amb Didier Auriol i Bernard Occelli i 11 segons en relació a Miki Biasion i Tiziano Siviero, un resultat individual que donava el lideratge als homes de Toyota per 8 segons de distància. Emperò, tan d’hora aconseguien l’anhelada primera posició, com la perdien, quan en l’avantpenúltima prova especial cronometrada del dia, els campions del món no trobaven el compost adequat de les seves Pirelli i aquests s’hi deixaven 19 i 12 segons vers els Lancia de Didier Auriol i Bernard Occelli i de Miki Biasion i Tiziano Siviero respectivament, el que significava perdre la plaça per 4 segons de marge.

Els francesos del Jolly Club i els espanyols de Toyota aturaven el cronòmetre en el mateix segon al terme de la penúltima prova especial, un empat que suposava que ambdues parelles compartissin així la victòria de tram. 5 segons per darrera del seu temps s’hi trobava el Lancia oficial de Miki Biasion i Tiziano Siviero, un registre que els hi suposava tornar a perdre el lideratge per la mínima distància mesurable, és a dir, 1 segon. 

Tal i com ja havia passat el dimecres, l’especial del Camping General San Martin tornava a tancar les hostilitats vers el cronòmetre. En ella Didier Auriol i Bernard Occelli seguien progressant en la seva remuntada amb una nova victòria parcial de tram, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya empataven en el segon temps amb Miki Biaison i Tiziano Siviero a 1 segon del registre de la parella del Jolly Club.

Completada doncs l’etapa més longeva del programa cap als volts de les 5 de la tarda del divendres 26 de juliol, 36 parelles participants retornaven al punt d’eixida amb Carlos Sainz i Luis Moya liderant per 1 segon de marge amb Miki Biasion i Tiziano Siviero, mentre que en relació amb Didier Auriol i Bernard Occelli, el marge s’eixamplava fins a uns insignificants 10 segons. Tot doncs estava encara per decidir de cara a la quarta i última etapa. Juha Kankkunen i Juha Piironen entraven en el parc tancat de Córdoba en quarta posició a 3 minuts i 12 segons del temps dels líders, mentre que els companys d’aquests a Toyota, Mikael Ericsson i Claes Billstam, eren cinquens a 7 minuts i 17 segons.

L’onzena edició del ral·li es tancava a la Vall de Calamuchita, al sud de la província, amb la presència de 7 proves especials en el programa, que suposaven els darrers 129,99 km cronometrats del ral·li. Una competició que s’iniciava el dissabte a les 7 en punt del matí i que finalitzaria el mateix dia a manca de 5 minuts per a 2 quarts de 4 de la tarda.

Miki Biasion i Tiziano Siviero marcaven la seva segona victòria de tram de l’esdeveniment en la primera especial sabatina, i els italians en llevar 1 segon a Carlos Sainz i Luis Moya, passaven a compartir el lideratge amb els de Toyota. 

Didier Auriol i Bernard Occelli es reivindicaven imposant-se en la següent prova especial per davant dels fins llavors dos líders de la provisional, amb el què els francesos retallaven fins pràcticament a la meitat les distàncies que els separaven de Miki Biasion i Tiziano Siviero, mentre que els campions mundials tornaven a liderar en solitari per 2 segons de marge amb els transalpins de Lancia.

Precisament els tercers dels tenors del ral·li, és a dir Carlos Sainz i Luis Moya, feien el que prèviament havien fet el seus rivals de Lancia, és a dir guanyar una prova especial del dia, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli, en ser els segons més ràpids a final de tram, deixaven les distàncies amb Miki Biasion i Tiziano Siviero en només 4 segons.

Aquells qui sobre les pistes argentines havien aconseguit la seva primera victòria mundial, així com la seva última ara tot just feia una temporada, Miki Biasion i Tiziano Siviero, es tornaven a imposar en la cronometrada equatorial de l’etapa per 1 segon de marge vers Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que malgrat atacar a fons, Didier Auriol i Bernard Occelli s’hi deixaven una desena de segons en relació al registre dels italians, punt en el que l’occità va decidir tirar la tovallola en trobar-se esgotat psicològicament d’haver estat corrent tant a l’esprint i durant tanta estona. Un elevadissím ritme que estava suposant una rebaixa d’1 minut en diversos dels registres individuals, si es comparaven amb els de l’any anterior.

Els líders responien a la pressió de Miki Biasion i Tiziano Siviero amb una nova victòria de tram per tal de deixar les distàncies entre les dues formacions en només 9 segons i a les portes de la cronometrada més llarga de tota la jornada, Portero de Garay, de 28,03 km. Una especial ràpida que s’adequava millor a les característiques del Toyota Celica GT-4 que pilotaven els campions del món, qui en establir-hi el millor temps, per 3 segons de marge vers els seus rivals italians, deixaven el coixí de segons entre els dos contendents en 12 segons. En aquesta mateixa prova especial reina sabatina, la baixada de braços de Didier Auriol i Bernard Occelli es feia més evident que en cap altre moment, doncs els francesos del Jolly Club hi entregaven 26 segons als pilots de Toyota.

Ans el contrari que els pilots semi-oficials, Miki Biasion i Tiziano Siviero seguien mostrant-se batallosos i intentaven l’impossible, treure de l’ordre d’1 segon per quilòmetre en la darrera prova especial de l’itinerari. Els italians hi aconseguien el registre de referència, quarta victòria de tram per a la parella al llarg de tota l’edició, però els relativament escassos 13,75 km cronometrats del tram, només els hi permetien retallar 4 segons als líders.

A manca de 5 minuts per a 2 quarts de 4 de la tarda, Carlos Sainz i Luis Moya entraven exultants a l’estadi Chateu Carreras de Córdoba com a vencedors de l’11è Ral·li d’Argentina, una victòria molt treballada i suada, que els espanyols celebraven fent un donut sobre la pista d'atletisme, quelcom que els hi costava una trencadissa en la seva caixa de canvis i haver de pujar al podi argentí fent marxa enrere, entre uns desinhibits atacs de riure. Els de Toyota completaven els 591,24 km cronometrats disputats del ral·li en un temps de 6 hores 37 minuts i 31 segons, un registre que reduïa en només 8 segons l’aconseguit per Miki Biasion i Tiziano Siviero. Didier Auriol i Bernard Occelli tancaven el podi argentí a 1 minut i 5 segons del crono dels vencedors.

Malgrat que Auriol-Occelli van liderar gairebé mitja prova, una averia del turbo els van relegar al tercer graó.

En l'apartat dels cotxes de producció, els espanyols Fernando Capdevila i Alfredo Rodríguez es van mostrar molt competitius en els compassos inicials de l’itinerari i pràcticament els únics en seguir l’elevat ritme que estaven mantenint el belga Gregoire de Mevius i el francès Hervé Sauvage, per llavors els líders de la provisional del certamen. Emperò la pressió que el canari i el madrileny exerciren sobre els francòfons no va durar massa, doncs una avaria en la seva centraleta electrònica, segons el criteri del preparador del seu cotxe per haver viatjat en la bodega de l’avió des d’Espanya sense pressuritzar, emmudia el motor del seu Ford Sierra RS Cosworth 4x4 en el transcurs de la cinquena prova especial de l’itinerari, quarta de facto.

Per llavors Alessandro Fassina i Max Chiapponi ja figuraven lleugerament endarrerits arran d’haver donat un cop al seu Toyota Celica GT-4, mentre que els locals Carlos Menem, fill del per llavors President de la República, i Victor Zucchini, tampoc podien rendir a ple nivell a causa de problemes de motor així com de caixa de canvis en el seu Sierra RS Cosworth 4x4 de Mike Little Preparations. 

Tot i aquests handicaps, la parella argentina aconseguia alguna victòria de tram dins la categoria de Grup N, però aquesta es veia finalment obligada a abandonar en els compassos inicials de la segona etapa, durant la disputa de la segona prova especial del dia, quan la seva caixa de velocitats es trencava. Una sort que també corrien els italians Alessandro Fassina i Massimo Chiapponi, en calar-se foc en el seu Toyota Celica GT-4 durant la disputa de la primera prova especial del tercer dia, i els austríacs Kurt Göttlicher i Otto Zwanzigleitner en la cronometrada següent i per accident.

Amb aquestes baixes tan importants, Grégoire de Mevius i Hervé Sauvage gaudien d’un enorme coixí de segons sobre “Tchine” i Charley Pasquier, pràcticament els únics supervivents de la classe, i sense massa esforç, finalment el belga i el francès acabaven aconseguint la victòria per 1 hora 22 minuts i 33 segons de marge sobre el monegasc i el francès.

Per a Grégoire de Mevius, la victòria que aconseguia a l’Argentina era la segona de la temporada, la qual en combinar-se amb el segon lloc de l’Acròpolis, permetia al belga assolir la xifra de 36 punts, és a dir, 23 punts per sobre de la resta de vencedors únics de la temporada.

Sense pràcticament rivals, de Mevius-Sauvage aconseguien una victòria còmode.

Amb aquesta lluita incessant fins al darrer tram, Carlos Sainz aconseguia la seva cinquena victòria de la temporada, que combinat amb el segon lloc de l'Acropolis, permetia al pilot madrileny encapçalar la general provisional del certamen de pilots amb 32 punts de diferència vers Juha Kankkunen, el qual no va poder passar del 4t lloc a la ronda sudamericana. Per darrera d'ells, Didier Auriol veia com la falta d'una victòria començava a dinamitar les seves opcions de títol.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	115
Juha Kankkunen	83
Didier Auriol	66

En el campionat de constructors Toyota prenia cert marge vers Lancia, si bé aquest només era de 6 punts, el que donava esperances als japonesos de convertir-se en el primer constructor nipó en aconseguir el títol mundial. Ford per la seva banda, absent a la prova argentina en vistes de millorar el seu eix anterior, seguia en tercera posició provisional gràcies als dos podis aconseguits sobre asfalt, és a dir Monte-Carlo i Còrsega.

Constructor	Punts
Toyota	114
Lancia	108
Ford	28

Després d'un intens frec a frec, Carlos sainz i Luis Moya aconseguien finalment la victòria.

Novena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis entre un total de 14, el dilluns 27 de juliol de 1998 finalitzava a Brookby el 28è Ral·li de Nova Zelanda. La ronda austral, entregava punts en els certàmens de pilots, marques, producció i FIA 2-L, raó per la qual fins a 81 equips es decidien a formalitzar la seva inscripció oficial. D’aquests, 79 es varen personar el divendres 24 de juliol a la cerimònia de la rampa de sortida, ubicada a Manukau, per tal de disputar un itinerari programat de 25 proves especials sobre terra i d'una distància total cronometrada de 388,39 km, corda que 49 equips participants aconseguirien completar.

Obrir pista la darrera jornada sobre grava seca, va condicionar en bona part el segon lloc final d'Auriol-Giraudet.

Seguidament a baixar per la rampa de sortida, els pilots es posaven mans al volant i a les notes per tal d’iniciar la seva escomesa vers els cronòmetres. Una especial espectacle per Manukau es celebrava el mateix divendres al vespre, mentre que la resta de l’activitat competitiva de la primera etapa es deixava per a l’endemà dissabte, amb un bucle de 3 trams que es celebrava a doble passada, en un format de 2+1, més una segona passada per l’especial de Manukau per tal de concloure l’activitat cronometrada. En general, les cronometrades d’aquest primer escull de l’itinerari eren més aviat curtes, pel que les 8 proves especials del programa només suposaven 48,10 km competitius, una activitat cronometrada que s’iniciava el divendres 24 de juliol en passar 1 quart de 7 de la tarda i que finalitzaria l’endemà dissabte a 2 quarts de 5 de la tarda.

L’especial espectacle de Manukau era afrontada pels participants en parelles i en traçats relativament paral·lels, per a més deliri del públic neozelandès que allà s’hi aplegava. Carlos Sainz i Luis Moya hi aconseguien el millor registre, per 9 dècimes de segon d'avantatge vers els britànics de Subaru Colin McRae i Nicky Grist, precisament amb qui els espanyols de Toyota s'emparellaven en la disputa d'aquesta primera especial. Katsuhiko Taguchi i Ron Teoh eren tercers a 1,6 segons dels líders, precedenit en 7 dècimes de segon el Toyota Corolla WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

Després de passar la nit en format de reagrupament, l'endemà dissabte es reprenia la competició amb l’acompanyament d’una incessant pluja, el que unit a la poca corda cronometrada de les especials, facilitava un ball constant de posicions, doncs l'elecció de pneumàtics era molt delicada. 

Els dos primers trams del dia, que conformaven el primer bucle de l’etapa, es celebraven a doble passada i sense assistències, doncs pràcticament aquests dibuixaven un cèrcol al sud-est de Manukau, amb un escassos metres de tram d’enllaç entre ells. Colin McRae i Nicky Grist, així com Carlos Sainz i Luis Moya optaven per muntar pneumàtics amples amb el dibuix retallat, una opció que es va mostrar molt eficaç en les primeres passades pels trams, tal i com ho certificaven les dues victòries parcials que britànics i espanyols hi aconseguien.

Els de Subaru aconseguien el millor temps en la primera prova especial campestre de l’edició per davant de la de Toyota, amb el que la parella britànica es feia amb el lideratge de la classificació provisional per 1 segon exacte de marge vers els espanyols. Intercanvi de rols a final de tram en la cronometrada següent i els de Toyota recuperaven l’anhelada primera posició per, també, 1 segon exacte vers els de la Constel·lació de les Plèiades, mentre que els companys d’equip a Toyota dels líders, els francesos Didier Auriol i Denis Giraudet, restaven en tercera posició a 9,1 segons i després d’haver encadenat 2 tercers millors temps.

Emplaçats a la segona passada pel bucle de 2 trams contigus, l’opció de gomes que es va mostrar com més efectiva va ser la dels pneumàtics estrets i de dibuix marcat, una opció per la qual s’hi havien decantat Didier Auriol i Denis Giraudet. Els francesos, tot i marcar els dos millors temps, es quedaven sense millorar la seva posició provisional, si bé retallaven fins a 3,4 segons les distàncies amb els seus companys d’equip líders i després de que aquests s’haguessin tornat a intercanviar la posició amb Colin McRae i Nicky Grist.

En sortir de les assistències, Colin McRae i Nicky Grist s'adjudicaven el millor temps i recuperaven altra vegada la primera posició provisional del ral·li i per 2,4 segons de distància amb Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que en la segona passada pel darrer tram campestre del dia, Didier Auriol i Denis Giraudet inscrivien per tercera vegada el seu nom com el dels vencedors de la cronometrada, un resultat que permetia als francesos superar en la segona posició als seus companys d’esquadra Carlos Sainz i Luis Moya per 4 dècimes de segon. 

Sense moure’ns d’aquesta segona passada pel tercer tram del dia, el ral·li recollia una de les seves primeres baixes d’entitat, quan els belges de Ford Bruno Thiry i Stéphane Prévot accidentaven molt violentament el seu Escort WRC cap al final de la cronometrada, volta de campana incluida, deixant el cotxe que pilotaven per desballestar.

Si 21 hores abans l'especial espectacle de Manukau obria les hostilitats vers el cronòmetre, dissabte a partir d’1 quart de 4 de la tarda les tancava. Didier Auriol i Denis Giraudet es tornaven a mostrar com la parella més ràpida en l’especial i els francesos es situaven en primera posició provisional, mentre que Colin McRae i Nicky Grist aixecaven descaradament el peu de l'accelerador per tal de no haver d'obrir pista l'endemà i baixaven fins la tercera posició provisional a 2,2 segons de Carlos Sainz i Luis Moya, segons, 4,4 segons si les distàncies es mesuraven amb els líders provisionals. Per darrera dels britànics de Subaru s’hi situaven els de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid, qui entraven al parc tancat de Manukau a 13,0 segons dels líders, precedint en 3,1 segons el Ford Escort WRC de Juha Kankkunen i Juha Repo.

La jornada dominical, segona etapa del ral·li, arrancava a les 7 en punt del matí amb la sortida de la primera parella participant del parc tancat de Manukau, mentre que el seu retorn es programava per al cap de 14 hores i 5 minuts. L’escull discorria cap al nord de l’epicentre del ral·li i aquest tenia en el seu programa un total de 10 proves especials de 157,91 km cronometrats, corda que es repartia al llarg de 7 trams, és a dir, 3 d’ells es disputaven en 2 ocasions.

La pluja tornava a ser protagonista al llarg del diumenge i tal era la quantitat d'aigua que es precipitava sobre les pistes de grava neozelandeses, que la crescuda d'un torrent d'aigua obligava als organitzadors a suspendre la segona i la tercera especial cronometrada del dia. 

En el terreny estrictament esportiu, Carlos Sainz i Luis Moya iniciaven la jornada a l'atac, marcant el registre de referència per a la resta de 75 formacions participants que prenien la sortida del parc tancat en la primera prova especial cronometrada de l’etapa. Didier Auriol i Denis Giraudet aturaven el cronòmetre just per darrere dels seus companys i en deixar-s’hi 1,2 segons amb aquests, les dues formacions de Toyota passaven a estar separades en 1,0 segons.

La cancel·lació de la segona i tercera especial, desplaçava l'acció fins a l'especial reina de la jornada, Ararua, en la que els líders hi volaven i hi marcaven les diferències vers la resta del parc tancat, ampliant notablement el seu marge en el lideratge. Rere els francesos, els britànics de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid hi aconseguien el segon millor temps, i aquests desplaçaven fora de les posicions de podi als seus compatriotes de Subaru Colin McRae i Nicky Grist, mentre que una avaria de motor deixava fora de competició als finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

Precisament els britànics de la firma dels tres diamants vermells aconseguien el millor temps ex-aequo en la cinquena prova especial del dia amb Carlos Sainz i Luis Moya, si bé aquests amb prou feines aconseguien llevar 5 dècimes de segon a Colin McRae i Nicky Grist i 1,0 segons als líders Didier Auriol i Denis Giraudet, un resultat que feia que el seu esforç passés pràcticament inadvertit en la classificació provisional.

L’estat de gràcia de les dues parelles de Toyota era excels i aquests aconseguien el ple de victòries de tram en la segona meitat del dia, certificant així una jornada dominada de cap a peus pels pilots de marca nipona. Didier Auriol i Denis Giraudet es feien amb 4 millors temps en les 5 darreres proves especials del dia, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya només n’aconseguien 1. Tanmateix en la cronometrada que els francesos no vencien, aquests hi aconseguien el segon millor temps, mentre que els espanyols deixaven escapar el segon millor temps en una d’elles i s’hi classificaven per darrere de Richard Burns i Robert Reid.

Amb 6 victòries parcials al llarg de les 8 cronometrades dominicals disputades, Didier Auriol i Denis Giraudet fitxaven a l’entrada de Manukau amb un coixí de 30,4 segons vers els seus companys de formació Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que Richard Burns i Robert Reid ho feien a 44,9 segons dels líders i per un marge de 9,5 segons amb Colin McRae i Nicky Grist. Juha Kankkunen i Juha Repo conservaven la cinquena plaça provisional, si bé els finlandesos es trobaven ja a 1 minut i 33,8 segons dels francesos i amb només 1,3 segons de marge vers els seus compatriotes de Mitsubishi, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki

Les 61 formacions que aconseguien completar la segona etapa el diumenge al vespre, iniciaven el dilluns 27 de juliol a partir de les 5 en punt l’última jornada de competició, la més llarga de quantes es programaven a l’itinerari amb un total de 7 proves especials cronometrades de 182,38 km competitius que es desenvolupaven a tocar de la costa de Hamilton, al sud de Manukau, i que finalitzarien a partir de les 7 de la tarda amb l’entrada al parc tancat de la població veïna de Brookby. 

L’etapa s’iniciava amb una doble passada per la cronometrada reina del programa, Te Koraha de 47,43 km, una distància que resultava fatal per als líders Didier Auriol i Denis Giraudet. La pluja cesava i el terreny es començava a assecar, el que permetia als pilots atacar més en cada revolt, a part de perjudicar aquells que obrien pista en netejar la traçada de grava. Els francesos patien una sortida de pista i calaven el motor del seu Corolla WRC, un contra-temps que portava al pilot occità i al copilot nat en la mateixa ciutat que l’excampió del món de Fórmula 1 Alain Prost, a deixar-s’hi uns 46,7 segons vers el millor temps de Colin McRae i Nicky Grist. Molt pitjor els hi anava aquesta especial inaugural a Richard Burns i Robert Reid, qui deixaven el seu Mitsubishi Carisma GT Evo V rodes amunt i tardaven uns 15 minuts en trobar ajuda entre el públic per tornar-lo a posar en condicions de rodar.

Didier Auriol i Denis Giraudet baixaven fins la segona plaça a 10,8 segons del temps total dels seus companys Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que Richard Burns i Robert Reid queien fins a la catorzena posició provisional, habilitant a Colin McRae i Nicky Grist a recuperar una plaça de podi a 18,7 segons dels nous líders. Per la seva banda, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki aturaven el cronòmetre per darrere dels britànics de Subaru i dels espanyols de Toyota, superant als seus compatriotes de Ford per tal de restar a les portes de les posicions de privilegi, si bé a aquests es trobaven a gairebé 1 minut dels de la Constel·lació de les Plèiades.

Una errada en la munta de pneumàtics per part de Carlos Sainz i Luis Moya en la segona passada per Te Koraha, permetia als seus companys d'equip escurçar les distàncies entre els dos Toyota i situar-la en 1,4 segons. Tanmateix, Colin McRae i Nicky Grist intentaven llimar per totes les vies possibles la vintena de segons que els separaven del lideratge, motiu pel qual l’escocès i el gal·lès decidien sortir sense roda de recanvi i així alleugerir el pes del seu cotxe. La parella tenia l’infortuni de punxar per primera vegada una de les rodes del seu Impreza S4 WRC i els pilots completaven l'especial a més de 3 minuts del registre de referència de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, sobre tres rodes i amb la suspensió posterior arrancada. 

Amb el segon incident acumulat entre els pilots britànics en les dues passades per Te Koraha, els finlandesos Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki saltaven fins a les posicions de podi, si bé a 55,2 segons del temps de Carlos Sainz i Luis Moya, pel que la lluita per la victòria quedava pràcticament en un assumpte entre els companys a Toyota.

Després de reagrupar-se a Otorohanga, la competició es reprenia a manca de 4 minuts per a 2 quarts d’1 de la tarda, un horari que comportava que el terreny encara estigués més sec i per tant la grava més solta, el que en principi era desfavorable per a Didier Auriol i Denis Giraudet que obrien pista. Tot i això els francesos recuperaven la primera posició del ral·li en marcar el millor registre en la tercera prova cronometrada del dilluns i per davant de Richard Burns i Robert Reid i de Carlos Sainz i Luis Moya. 

La pèrdua del lideratge esperonava a Carlos Sainz i Luis Moya, qui amb una victòria parcial de tram portaven els 4,5 segons de demèrit que tenien vers els seus companys d’equip francesos fins a les 9 dècimes de segon que quedaven al terme de la quarta prova especial del dia. 

Richard Burns i Robert Reid s'adjudicaven el millor temps en les tres últimes especials cronometrades del ral·li, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien completar-les sempre en segona posició, és a dir, sempre per davant dels seus companys Didier Auriol i Denis Giraudet, amb el què els espanyols es situaven en primera posició a manca de dos trams per acabar l’itinerari i ratificaven a continuació la seva anhelada primera plaça.

En quan les manetes dels rellotges neozelandesos indicaven que eren les 7 en punt del vespre del dilluns 27 de juliol, el 28è Ral·li de Nova Zelanda es donava per conclòs amb l’entrada a Brookby i amb Carlos Sainz i Luis Moya com a guanyadors del mateix. Els espanyols completaven els 360,58 km cronometrats disputats del programa en un temps total de 3 hores 54 minuts i 57,1 segons, un registre que els hi suposava la victòria per 4,1 segons de marge vers els seus companys d’equip Didier Auriol i Denis Giraudet. Alhora, aquesta victòria era la vint-i-unena que el madrileny i el gallec aconseguien en el mundial, establint-hi un nou rècord en superar les 20 victòries de Juha Kankkunen. El pilot finlandès campió mundial en vigència Tommi Mäkinen i el seu compatriota Risto Mannisenmäki, pescaven una posició en el podi, en completar el recorregut a 1 minut i 43,7 segons dels guanyadors.

Mäkinen-Mannisenmäki pescaven en aigues braves una posició de podi.

Entre els cotxes de producció, les condicions humides i la poca entitat cronometrada de les especials inicials, donava opcions als pilots locals per tal de marcar territori, fins que en la quarta prova especial programada, els campions mundials de la categoria, Gustavo Trelles i Martin Christie, imposaven el seu ritme i passaven a liderar la prova. 

L’uruguaià i l’argentí acumulaven un total de 3 victòries de tram en la segona meitat de la breu etapa inicial, i la parella se n’anava a descansar amb 11,1 segons de marge vers els locals Kevin Holmes i Daryll Judd i 18,5 segons en relació a Ross Meekings i Alan Glenn.

Una avaria en els frens apareguda en el transcurs de la cinquena prova especial dominical, els feia perdre 3 minuts i 42,3 segons al final de la cronometrada, i amb ells el lideratge de la categoria així com 12 posicions en la classificació. El contra-temps donava la primera posició a Kevin Holmes i Daryll Judd, tanmateix els homes més ràpids en aquesta especial, i per davant dels australians Michael Guest i David Green, qui també es posaven als comandaments d’un Subaru Impreza WRX com els locals.

Reparada l’avaria, Gustavo Trelles i Martin Christie es posaven mans a la feina per recuperar quantes més posicions els hi fos possible, imprimint el ritme de referència en una elevada freqüència, mentre que amb un segon millor temps per darrera dels sud-americans i una victòria de tram en la setena prova especial, Michael Guest i David Green escapçaven les distàncies vers el lideratge fins a 1,5 segons.

En la vuitena prova especial dominical, els australians arrabassaven finalment la primera posició als neozelandesos per 7 dècimes de segon, quelcom que feia reaccionar als locals en la recta final de l’etapa per tal de recuperar el lideratge de la classe. Kevin “Stumpy” Holmes i Daryll Judd marcaven el registre de referència en la penúltima prova especial programada i es quedaven a 2 dècimes de segon del seu objectiu, mentre que amb un segon millor temps per darrere dels llebrers Gustavo Trelles i Martin Christie en la darrera, els permetia retornar a Manukau liderant la classe amb 6,9 segons de coixí vers Michael Guest i David Green. Katsuhiko Taguchi i Ron Teoh, els vencedors de les dues passades per l’especial espectacle de Manukau, eren tercers a 1 minut i 17,6 segons dels pilots neozelandesos.

Gustavo Trelles i Martin Christie marcaven el millor temps en les dues passades per la cronometrada reina de Te Koraha, i amb el primer d’ells, l’uruguaià i l’argentí es feien amb la tercera posició provisional, tot coincidint amb una fuita d’oli en el veterà Mitsubishi Lancer Evo III de Katsuhiko Taguchi i Ron Teoh, que els obligava a abandonar la competició.

Per davant, la lluita entre els dos Subaru Impreza WRX prosseguia i els australians recuperaven la primera posició en ser els segons més ràpids en la seva primera passada, mentre que en la següent aquests eixamplaven discretament les distàncies amb el tercer registre.

Michael Guest i David Green es refermaven al capdavant de la categoria amb dues victòries de tram consecutives en la tercera i quarta prova especial, mentre que en la darrera d’elles, Kevin Holmes i Daryll Judd cursaven baixa per accident, quan aquests estaven intentant seguir el ritme dels seus rivals en la cursa per la victòria.

Amb la baixa dels neozelandesos, Gustavo Trelles i Martin Christie s’enfilaven fins a la segona posició, si bé l'uruguaià i l'argentí es trobaven a 2 minuts i 33,9 segons dels líders australians, mentre que per darrere seu, els austríacs Manfred Stohl i Ilka Minor es trobaven a 1 minut i 10,5 segons del seu registre, unes distàncies que portaven a dir que el ral·li estava sentenciat.

Finalment, Michael Guest i David Green aconseguien la victòria per 2 minuts i 41,5 segons de marge amb Gustavo Trelles i Martin Christie i per 3 minuts i 17,9 segons en relació a Manfred Stohl i Ilka Minor. Una victòria que tenia especial valor a la seu central de Subaru, doncs els australians trencaven amb una ratxa de 9 victòries consecutives dels cotxes dels tres diamants vermells en el certamen de producció. 

A efectes de campionat, la segona plaça que hi aconseguia Gustavo Trelles, per davant de tots els seus principals rivals en la cursa pel títol, donava més consistència al seu lideratge vers Manfred Stohl, gaudint a partir de llavors de 13 punts de marge en relació a l’austríac.

Guest-Green trencaven la ratxa de victòries de Mitsubishi

En la categoria FIA 2-L l'anècdota la donava Hyundai quan, sota el consentiment de la FIA, alineava el nou Coupé KitCar Evo2 sense que aquest cotxe hagués rebut la pertinent homologació. 

Els seus pilots suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, vencedors absoluts de la darrera edició de la ronda neozelandesa, iniciaven el ral·li com els líders de la classe en imposar-se en les tres primeres proves especials programades, però l’aparició d’un problema en el pedal de l'accelerador, va revertir tendències i amb tres victòries parcials consecutives per part dels finlandesos de SEAT Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, donava el lideratge als nòrdics per 1,0 segons de marge en relació als escandinaus. 

Una altra victòria de tram per part de la parella finlandesa de la marca catalana, així com un segon lloc, per darrere dels seus companys i compatriotes Toni Gardemeister i Paavo Lukander, en la darrera prova especial programada sabatina, permetia a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen anar-se’n a dormir amb 6,3 segons de marge vers Kenneth Eriksson i Staffan Parmander i 16,2 segons amb el Volkswagen Golf KitCar de l’austríac Kris Rosenberger i el suec Per Carlsson.

Les distàncies doncs, cronometrades i temporals, eren curtes després de la disputa de la primera etapa, i l’estat de les pistes per les quals discorria la següent, molt delicat per als cotxes de dues rodes motrius. 

Suecs i finlandesos s’intercanviaven les posicions en tres ocasions entre la quarta i sisena prova especial programades, segona i quarta de facto, el que deixava als pilots de Hyundai al capdavant de la classificació per 9,9 segons, mentre que Kris Rosenberger i Per Carlsson s’endarrerien substancialment, fins caure en la cinquena posició per darrere dels 2 Hyundai i dels 2 SEAT, sent a partir de llavors els tercers classificats Toni Gardemeister i Paavo Lukander, si bé a 1 minut i 45,4 segons dels líders sobre l’equador de la jornada.

Després d’un ball de segons entre la setena i vuitena prova especial dominicals, que deixava les distàncies entre els dos contendents a victòria en només 4 dècimes de segon, Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen donaven el cop de gràcia en la penúltima prova especial, on hi aconseguien de cop un marge de 33,4 segons en tan sols 16,15 km cronometrats, el que unit a una sanció de 30 segons per retard en el control horari per a Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, donava als finlandesos de SEAT un marge d’1 minut i 8,4 segons a la conclusió de la segona etapa. Mentre que al terme de la jornada dominical, Toni Gardemeister i Paavo Lukander eren tercers a 2 minuts i 22,0 segons dels seus companys.

Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen s’imposaven en les dues passades per la cronometrada reina del programa i per davant dels seus companys de formació, amb el que el lideratge dels primers es feia encara més ferm, mentre que Hyundai perdia el Coupé KitCar Evo2 confiar als locals Wayne Bell i Iain Stewart per accident.

Kenneth Eriksson i Staffan Parmander no van poder rèplica a la superioritat amb els cronòmetres de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen en quan els suecs van començar a perdre relacions del canvi en el seu Hyundai Coupé KitCar Evo2, fins al punt de quedar-se clavats en quarta velocitat. Una contrarietat que permetia a Toni Gardemeister i Paavo Lukander arrabassar-lis la segona posició sobre l’equador de la jornada i certificar així un doblet per a la marca catalana a les antípodes.

Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen guanyaven la categoria per 2 minuts i 16,5 segons de marge vers els seus companys d'equip i compatriotes Toni Gardemeister i Paavo Lukander, mentre que Kenneth Eriksson i Staffan Parmander s'havien de conformar amb la tercera posició a 4 minuts i 29,9 segons dels vencedors.

Peugeot pràcticament no tenia representació a la ronda neozelandesa, només un vell 306 S16 pilotat per l’australià Marty Beckon i el britànic Phil Pugh, el qual era baixa per avaria mecànica en la quarta prova especial del programa. Així doncs, el doblet que SEAT aconseguia a Nova Zelanda, donava encara més marge a la marca de Martorell al capdavant de la classificació, ampliant les distàncies amb els borgonyesos fins als 20 punts.

Rovanperä-Pietiläinen encapçalaven el doblet SEAT.

La victòria tan treballada per part de Carlos Sainz i Luis Moya, situava al pilot madrileny al capdavant de la taula provisional del campionat de pilots superant per només 3 punts de marge al britànic Colin McRae, que tot i el desastre, aconseguia sumar 2 punts. Tommi Mäkinen desfeia la igualada amb Juha Kankkunen en classificar-se just per davant d'ell en el ral·li, el que deixava al campió en vigència en tercera posició provisional a 13 punts de Carlos Sainz.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	41
Colin McRae	38
Tommi Mäkinen	28

Toyota sumava el seu millor resultat de la temporada gràcies al doblet que aconseguien els seus pilots, el que llençava a la marca japonesa afincada a Colònia al capdavant de la taula provisional del campionat, superant a Subaru, anteriors primers classificats, en 11 punts. Mitsubishi per la seva banda, escurçava en un punt la distància que els hi tenien els de la Constelació de les Plèiades, per deixar-la ara en 3 punts.

Constructor	Punts
Toyota	63
Subaru	52
Mitsubishi	49

Loeb-Elena revalidaven la victòria germànica per estret marge.

La porta negra de Trier era escenari el diumenge 27 de juliol de 2003 de la conclusió del 22è Ral·li d'Alemanya, vuitena prova en el calendari del campionat del món de l'especialitat, que amb puntuabilitat pels certàmens de pilots, constructors i producció, portava a 81 equips a formalitzar la seva inscripció oficial. D'aquests, 79 inciaren els 388,23 km cronometrats del recorregut programats al llarg de 22 proves especials, el divendres 25 de juliol, dels que 44 les aconseguirien completar.

Grönholm-Rautiainen ho van provar fort fins al darrer instant, pero la victòria en asfalt se'ls va negar altre cop.

La primera jornada de la cita germànica, programada pel divendres 25, comptava amb quatre trams cronometrats, dels quals dos es celebraven en dues ocasions, més una passada per una superespecial espectacle a la conclusió de l'etapa, totalitzant així 7 proves especials d'una distància total cronometrada de 117,31 km. Els líders del mundial, els britànics Richard Burns i Robert Reid, gràcies a trobar-se una pista més neta que els seus rivals, doncs eren els qui la obrien i per tant que hi anaven tirant grava en tallar els revolts, aconseguien el millor registre en els dos primers trams de la jornada, construint-se així un liderat de tan sols 2,5 segons vers els seus compatriotes de Citroën Colin McRae i Derek Ringer.

El pilot estoni Markko Märtin i el seu copilot britànic Michael Park, posaven de manifest les seves aptituts de pilotatge, així com les del seu Ford Focus RS WRC'03 en guanyar la tercera especial del dia, enfilant-se així fins la segona posició provisional d'on hi desplaçaven als escocesos Colin McRae i Derek Ringer. Així mateix, en aquesta tercera especial cronometrada, Carlos Sainz i Marc Martí feien un recte en un encreuament, perdent encara més segons dels que ja havien cedit en les dues anteriors especials i enfonsant-se encara una mica més en la general d'una prova que no era gens del gust del pilot madrileny.

Una especial més tard, la quarta, Markko Märtin i Michael Park accedien al liderat provisional en marcar el seu segon millor registre consecutiu, mentre que els seus companys d'equip, els belgues François Duval i Stéphane Prévot, punxaven prop de la línia de final de tram i cedien més de mig minut, el que els portava a allunyar-se de la plaça de podi que ostentaven abans de la seva disputa.

Peró en tornar a passar per les dues primeres especials de la jornada, el liderat tornaria a canviar de mans en aparèixer una averia de la selectora que impedia a Markko Märtin i Michael Park emprar les dues velocitats més altes del seu Ford Focus RS WRC'03, aquesta incidència els suposava cedir 50 segons en el cinquè tram del dia i 41 en el sisè, amb el que la parella de l'oval baixava fins la desena posició provisional. Richard Burns i Robert Reid s'imposaven en la cinquena especial del dia per davant dels guanyadors de la darrera edició de la prova, el francès Sébastien Loeb i el monegasc Daniel Elena, el que permetia als de Peugeot recuperar el liderat del ral·li, mentre que els de Citroën s'enfilaven fins la segona posició provisional.

Precisament Sébastien Loeb i Daniel Elena marcaven el seu primer escratx del ral·li en el darrer tram del dia i escurçaven distàncies vers els líders, peró en l'especial espectacle de St Wendel els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen els rellevaven de la segona plaça en marcar-hi el millor temps, fent així entrada al parc tancat de Bostalsee a 9,4 segons dels seus companys d'equip i líders provisionals, Richard Burns i Robert Reid. A 9 dècimes de segon del segon Peugeot classificat, i per tant a 10,3 segons del primer, s'hi trobava Sébastien Loeb i Daniel Elena, mentre que els seus companys a Citroën Colin McRae i Derek Ringer eren quarts a 29 segons. El domini del grup PSA el completaven els germans Panizzi en la cinquena plaça i Carlos Sainz i Marc Martí en la sisena, si bé el seu marge vers François Duval i Stéphane Prévot era estret.

En el parc tancat no s'hi trobaven ja Tommi Mäkinen i Kaj Lindström, els quals es veien forçats a abandonar la prova en patir una averia en l'alternador del seu Subaru Impreza S9 WRC al terme de la sisena especial cronometrada, ni Didier Auriol i Denis Giraudet, un dels pilots encarregats del debut del nou Škoda Fabia WRC llur motor deia prou en el darrer esforç de la jornada.

Cara la jornada sabatina, l'organització del ral·li havia programat un total de 9 proves especials repartides al llarg de 4 trams a doble passada, més una altra passada per la superespecial espectacle de St Wendel que de nou tancava la jornada; generant així l'etapa més llarga del ral·li amb 169,38 km de lluita contra el cronòmetre. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s'imposaven en el primer dels trams del dia, situant-se així a només 7 dècimes de segon dels seus companys d'equip, un marge que seria eixugat pels finlandesos en la següent especial cronometrada i que per tant els situava com a líders sota l'escratx de Markko Märtin i Michael Park, els quals miraven així de remontar posicions.

L'estoni i l'anglès de Ford, s'imposaven també en el tercer i quart tram del dia, el que els permetia arribar fins la cinquena posició provisional, mentre que Richard Burns i Robert Reid seguien mostrant un rendiment molt menor al de la jornada anterior i eren superats per Sébastien Loeb i Daniel Elena al terme del quart tram del dia, onzè en el comput global del ral·li.

En sortir de les assistències, Sébastien Loeb i Daniel Elena seguien escurçant distàncies vers Marcus Grönholm i Timo Rautiainen amb el seu primer escratx del dia, mentre que en la sisena especial cronometrada, Markko Märtin i Michael Park, prenien l'honor a la parella dels dos galons per 2 dècimes de segon, si bé aquests finalment aconseguien arribar a la primera posició provisional del ral·li. Els finlandesos de Peugeot recentment destronats, reaccionaven imposant-se en la setena especial cronometrada de la segona etapa, situant-se a 1,3 segons del Xsara WRC líder, mentre que per darrera, en una lluita molt tancada pel tercer calaix, els britànics Colin McRae i Derek Ringer aconseguien superar als seus compatriotes de Peugeot i fer-se un lloc al podi.

Un privilegi que els va durar molt poc als escocesos, doncs Markko Märtin i Michael Park tornaven a ser els homes més ràpids de l'especial en la vuitena i de cop aconseguien superar als britànics de Peugeot i de Citroën que els precedien i situar-se així en la tercera plaça provisional, unes posicions que ja no es mourien doncs la pluja que acompanyava als participants des de mitja tarda, va facilitar que l'especial espectacle de St Wendel servís pel lluiment dels pilots de segona fila amb l'escratx dels txecs Roman Kresta i Jan Tománek precedint als locals de Hyundai Armin Schwarz i Manfred Hiemer.

Amb una gran remuntada de Markko Märtin i Michael Park, els quals aconseguien retallar més de 40 segons als primers classificats, s'arribava a la conclusió de la segona etapa amb Sébastien Loeb i Daniel Elena en la primera posició per 5,5 segons de marge vers Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i 34,8 vers els herois de Ford. Colin McRae i Derek Ringer conservaven la quarta plaça amb la que s'havien llevat després d'uns altibaixos, mentre que Richard Burns i Robert Reid, en una clara regressió, tancaven el grup de 5 equips que aspiraven a fer quelcom en la cita alemanya.

Donades unes distàncies tan curtes entre els dos primers classificats així com entre els aspirants a entrar en el podi, l'expectació per una lluita emocionant al llarg dels 101,54 km cronometrats de la tercera i última etapa era molt gran. Colin McRae i Derek Ringer imposant-se en la primera de les sis proves cronometrades dominicals afegien una mica més d'emoció, peró d'altra banda Marcus Grönholm i Timo Rautiainen colpejaven amb una pedra i cedien prop de 8 segons vers els líders.

La parella escocesa de Citroën repetia en l'autoria del millor registre en la següent especial, el que els situava en la tercera posició provisional en detriment de Markko Märtin i Michael Park, els quals en la tercera i última especial del bucle matinal, tenien un devenir fatídic en quan una averia de transmissió els deixava amb dues rodes motrius i els feia cedir prop de 40 segons. D'altra banda Colin McRae i Derek Ringer veien truncada la seva progressió en aparèixer els primers xàfecs del dia. La parella escocesa havia optat per sortir del parc tancat amb pneumàtics llisos, unes gomes que havien funcionat a la perfecció en les dues primeres cronometrades dominicals, peró que en aparèixer la pluja en aquesta tercera especial, els va obligar a minorar el ritme i cedir el seu lloc al podi als britànics de Peugeot Richard Burns i Robert Reid.

Markko Märtin i Michael Park podien reparar el seu Ford Focus RS WRC'03 en les assistències intermèdies, de les quals en sortien dos minuts tard i per tant rebien 20 segons de penalització. La parella s'imposava en les tres especials que restaven del programa, peró malgrat tot no aconseguien guanyar cap posició, si més no havien demostrat que tenien velocitat sobre l'asfalt i que de cuidar una mica més la fiabilitat del seu cotxe, eren aspirants a la victòria en les proves sobre l'element negre que venien per davant.

Sébastien Loeb i Daniel Elena, amb un tercer i un segon temps escratx en la quarta i cinquena prova cronometrada, es van relaxar en la sisena i última, on gairebé fan el passarell en deixar-se prop de 9 segons vers Marcus Grönholm i Timo Rautiainen que hi llençaren un atac ferotge. D'altra banda Richard Burns i Robert Reid esdevingueren més ràpids que Colin McRae i Derek Ringer en dos de les tres especials del darrer bucle dominical, amb el que la parella de Peugeot escortava als seus companys d'equip en el podi de Trier.

Completat doncs tot el recorregut del 22è Ral·li d'Alemanya doncs, Sébastien Loeb i Daniel Elena revalidaven la seva victòria de la passada temporada per 3,6 segons de marge, en aturar el cronòmetre en 3 hores 46 minuts i 50,4 segons. Al podi, els pilots eren escortats per les dues parelles de Peugeot, amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en segona posició i Richard Burns i Robert Reid en la tercera a 19,7 segons del seu temps final.

Altibaixos de Burns-Reid al llarg del ral·li que els portaren a tancar el podi de retruc.

En el mundial de producció els catalans Dani Solà i Alex Romaní feien una demostració de força en imposar-se en totes les proves cronometrades del divendres tret d'una, el que deixava a la parella de Mitsubishi amb gairebé 2 minuts de marge vers els segons classificats, els britànics de Subaru Martin Rowe i Trevor Agnew. Dissabte els catalans van afluixar una mica, marcant 4 temps escratx i 4 segons millors temps, malgrat tot els problemes que van patir els seus més immediats rivals, reforçava la parella al capdavant de la general assolint un marge superior als 4 minuts i mig a la neutralització de la segona etapa.

Cara l'etapa dominical Dani Solà i Xavi Amigó van sortir a controlar el ral·li, sobretot en les cronometrades de la tarda, doncs pel matí, en el tercer tram de la jornada, la parella catalana encara va ser a temps d'anotar-se un altre escratx.Tot plegat deixava al de Vic i al de Caldes de Malavella en la primera posició final, amb 4 minuts i 32,9 segons de marge vers Martin Rowe i Trevor Agnew, els quals treien profit dels problemes d'embragatge dels argentins Marcos Ligato i Ruben Garcia que en la jornada sabatina els havien aconseguit superar.

Per a Dani Solà la victòria alemanya li suposava una empempta en el campionat, en el que només hi disposava dels 8 punts que havia obtingut a l'Argentina. D'altra banda la segona plaça que aconseguia Martin Rowe, permetia al britànic acostar-se a l'absent Toshi Arai i situar-se a 3 punts del pilot japonès.

Solà-Amigó feien una demostració sobre l'asfalt germànic.

En el mundial de pilots la classificació provisional del campionat s'estrenyia força, doncs la victòria que hi aconseguia Sébastien Loeb, afegia un nou aspirant a corona. Richard Burns per la seva banda seguia liderant la taula sense encara haver aconseguit cap victòria, mentre que Carlos Sainz encara feia bo de conservar la segona posició al certàmen gràcies al sisè lloc final en un ral·li que no li era gens del seu gust, per 1 punt de marge vers Marcus Grönholm.

Pilot	Punts
Richard Burns	43
Carlos Sainz	39
Marcus Grönholm	38

En el campionat de constructors el domini dels PSA en la cita germànica era reflex del domini que les dues marques estaven tenint en el mundial. Citroën aconseguia 1 punt més que Peugeot a Trier, i la diferencia que separava als dos equips passava a ser de tan sols 7 punts. Ford per la seva banda sumava 7 punts i superava a Subaru per un punt en la general, esdevenint així la tercera marca classificada de la provisional

Constructor	Punts
Peugeot	95
Citroën	88
Ford	50