Especificacions tècniques
Motor	5 cilindres en línia de 2110 centímetres cúbics (79,51 mm de diàmetre - 85,00 mm de carrera) amb turbo.
Potència	550 CV a 7500 rpm - 600 CV a 8000 rpm
Canvi	Manual de 5 o 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4240 mm
Amplada	1860 mm
Alçada	1344 mm
Distància entre eixos	2224 mm
Pes mínim	1090 kg

 

L'Audi Sport Quattro i el Peugeot 205 T16 eren dos conceptes ben diferents però que debutaven alhora al Tour de Corse de 1984, la lleugeresa i millor distribució de pesos del segon ben ràpid van deixar al primer com a obsolet, si bé a finals d'aquella temporada els d'Ingolstadt podien celebrar el doblet, gràcies a la feina feta a principis de temporada i als problemes de joventut del segon. Els bavaresos es negaven a modificar el seu concepte de cotxe de ral·li, per tant, conservant el motor frontal i el xassís monocasc, els enginyers només podien millorar la distribució de pesos movent elements com els radiadors d'aigua i oli, així com l'alternador, a la part posterior, arribant a un 52-48 vers el 58-42 del model anterior.

Molt més evident era el treball realitzat sobre l'aerodinàmica, amb apendixs nous als frontals, pas de roda i ala posterior que li donaven al cotxe un aspecte totalment monstruós alhora que molt més efecte terra per tal de poder controlar la major entrega de potència. Contràriament al que calia esperar, Audi va fer les Amèriques per al seu debut, desplaçant una unitat per a Hannu Mikkola i Arne Hertz a l'Olympus Rally nord-americà de principis de juliol de 1985, i una segona unitat per a Stig Blomqvist i Björn Cederberg de cara a l'estrena en la màxima competició mundial en el 5è Ral·li d'Argentina, cita que arrencava el dimecres 31 de juliol.

Els per llavors campions mundials no podien completar el recorregut de la cita llatinoamericana a causa d'una averia en el seu motor, si bé tot el treball portat a terme en el seu desenvolupament es posaria de manifest al Ral·li 1000 Llacs, següent cita en el certamen, on la parella sueca acabaria en la segona posició final. Al Sanremo, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer aconseguien una victòria contundent i semblava que els esforços donaven els seus fruits, però dos abandonaments al RAC Rally que tancava la temporada, i els tristos aconteixements del Ral·li Portugal de 1986, van portar el projecte al seu final amb només 6 participacions mundials, 3 podis i 1 victòria.

Walter Röhrl:

Sanremo 1985.

Segona victòria mundialista per a McRae-Ringer i novament a Nova Zelanda .

El 24è Ral·li de Nova Zelanda entregava punts en els certàmens mundials de pilots, constructors, així com per al de producció; a més a més la setena ronda del calendari també donava punts en el campionat nacional així com en el de l'Àsia-Pacífic, un ampli ventall d’opcions que aplegava fins a 81 equips en la seva llista oficial d’inscrits. D’aquests, 78 parelles es personaven a la rampa de sortida ubicada a Auckland el divendres 29 de juliol de 1994, des d’on farien front a un recorregut programat de 519,31 km cronometrats al llarg de 30 proves especials, una distància que 46 equips participants aconseguirien completar el diumenge 31 de juliol a la mateixa capital de l’illa nord.

Kankkunen-Grist no van poder seguir el ritme dels britànics de Subaru, havent-se de comformar amb el segon lloc.

La primera etapa del ral·li estava formada per 11 proves especials de 155,47 km cronometrats, les quals feien l’habitual desplaçament dels participants des d’Auckland fins a Rotorua, resseguint bàsicament la costa occidental de l’illa, previs reagrupaments a Manu Bay Raglan i Otorohanga. Amb sortida del parc tancat a 2 quarts de 10 del matí, la finalització de les hostilitats vers el cronòmetre es programava a les 10 en punt de la nit.

Un primer bucle de 4 trams, que conduïen fins al reagrupament de Manu Bay Raglan, estava format per proves especials de poca entitat cronometrada, una condició que unida a la pluja que regava la zona, donava lloc a diferències mínimes en la lluita vers el temps a final de tram i amb elles un constant ball de posicions.

La inaugural, celebrada al Parc Totara de les afores de la capital, donava com a guanyadors de tram a aquells qui un any abans hi aconseguien la seva primera victòria mundial, és a dir, els escocesos Colin McRae i Derek Ringer, per 1 segon de marge amb Juha Kankkunen i Nicky Grist i 2 segons de marge amb els seus 3 comanys d’equip, és a dir Carlos Sainz i Luis Moya, Richard Burns i Robert Reid i Possum Bourne i Tony Sircombe, si bé només escocesos i espanyols comptaven amb les darreres evolucions, és a dir amb tots els diferencials actius, en els seus respectius Impreza.

Juha Kankkunen i Nicky Grist aturaven abans que ningú el cronòmetre al terme de la segona prova especial i la parella de Toyota es feia amb el lideratge de la provisional, mentre que els anteriors líders, Colin McRae i Derek Ringer, baixaven fins la tercera posició per darrera de Carlos Sainz i Luis Moya.

Els de Toyota aconseguien una segona victòria de tram consecutiva en la tercera cronometrada del primer bucle i per davant dels seus companys d’equip francesos Didier Auriol i Bernard Occelli, mentre que en la quarta i última del bucle, el millor temps era per als espanyols de Subaru, qui d’aquesta manera es recuperaven de la pèrdua de temps patida en la cronometrada anterior i fer entrada així al primer reagrupament de la jornada compartint el lideratge amb Juha Kankkunen i Nicky Grist. Didier Auriol i Bernard Occelli eren tercers a 2 segons dels seus companys d’equip, tot precedint en 4 segons a Colin McRae i Derek Ringer.

El següent bucle de l’etapa tornava a estar format per 4 trams, si bé en aquest cas la distància a recórrer en cadascun d’ells era molt major, el que donava més opcions als competidors a marcar distàncies entre ells. El co-lideratge dels espanyols de Subaru va ser efímer, doncs el motor del seu Impreza 555, que ja havia mostrat símptomes de problemes d’encès a la sortida del reagrupament, en l'enllaç vers el pintoresc tram de Whaanga Coast, es va aturar i es va negar a tornar-se a posar en marxa en aquesta cinquena cronometrada, amb el què Carlos Sainz i Luis Moya es veien obligats a abandonar la competició. 

L'alegria per a David Richards i el seu equip a Prodrive, venia de la mà de Colin McRae i Derek Ringer. Els escocesos marcaven el millor temps en aquesta cinquena prova especial, tanmateix la més llarga de la jornada, i els pilots es feien de nou amb la primera posició per davant dels Toyota de Juha Kankkunen i Nicky Grist i de Didier Auriol i Bernard Occelli, llurs Michelin no rendien tan bé sobre la grava neozelandesa mullada com les Pirelli del seu Subaru.

Els líders s’imposaven també en la sisena i vuitena prova especial de la jornada per tal d’eixamplar distàncies just abans d’entrar al segon reagrupament del divendres, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli marcaven el registre de referència en la setena, i per davant de Colin McRae i Derek Ringer, per tal d’arrabassar la segona posició als seus companys d’equip i vigents campions mundials, Juha Kankkunen i Nicky Grist.

Entretant Subaru perdia un altre dels seus actius, els locals Possum Bourne i Tony Sircombe, quan aquests eren víctimes d’una sortida de pista en el transcurs de la sisena prova especial i en un punt en el que no hi havia espectadors per tal d’ajudar-los a retornar a pista, amb el que el seu impecable Impreza passava a engruixir la llista de baixes.

A la represa Colin McRae i Derek Ringer es feien amb la seva cinquena victòria de tram de la jornada, mentre que Juha Kankkunen i Nicky Grist, que havien llimat les distàncies vers els seus companys d’equip fins a la mínima expressió just abans del segon reagrupament de l’etapa, recuperaven la segona posició gràcies a marcar-hi el segon millor temps per darrere dels escocesos de Subaru.

Els campions del món es feien forts en la segona posició gràcies al millor temps de la penúltima prova especial, mentre que en la darrera l’autoria del registre més baix tornava a ser per a Colin McRae i Derek Ringer.

Completat el programa del primer dia, i amb la pertinent entrada dels participants al parc tancat de Rotorua a les 10 de la nit, la jornada inaugural es començava a donar per conclosa amb Colin McRae i Derek Ringer liderant la taula provisional per 44 segons de marge en relació a Juha Kankkunen  Nicky Grist i 51 segons vers Didier Auriol i Bernard Occelli. Ari Vatanen i Fabrizia Pons, que hi competien a bord del Ford Escort RS Cosworth oficial en substitució del lesionat François Delecour, eren quarts a 1 minut i 49 segons dels líders i després d’haver patit problemes amb la bomba d’aigua del seu cotxe, precedint en 21 segons el Mitsubishi Lancer Evo II dels alemanys Armin Schwarz i Klaus Wicha, força incisius en la recta final de la jornada, però sancionats per retard en el darrer control horari, amb 20 segons.

54 equips participants iniciaven la segona etapa del ral·li a les 6 en punt del matí del dissabte 30 de juliol, un bucle amb origen i final a Rotorua que discorria cap a l’est de la ciutat i que estava format per 11 proves especials de 249,66 km cronometrats, la distància més llarga que es programava per a una etapa al llarg de tota l'edició. Després dels reagrupaments de Gisborne i Opotiki, l’etapa finalitzava a 2 quarts de 10 del vespre.

Els líders Colin McRae i Derek Ringer iniciaven l’etapa imposant-se consecutivament en les 5 primeres proves especials cronometrades de la jornada sabatina, si bé la cinquena d’elles s’aconseguia ex-aequo amb Ari Vatanen i Fabrizia Pons.

Entre aquestes victòries de tram, era especialment rellevant l’aconseguida a la cronometrada reina de Motu, de 44,80 km cronometrats, en la que els escocesos de Subaru hi aconseguien llevar 25 segons a Didier Auriol i Bernard Occelli, segons més ràpids a final de tram i qui tanmateix hi prenien la segona plaça als seus companys Juha Kankkunen i Nicky Grist, o 47 segons als seus companys de formació i compatriotes Richard Burns i Robert Reid. Alhora, Miki Biasion i Tiziano Siviero eren baixa per avaria en el motor del seu Ford Escort RS Cosworth.

A Didier Auriol i Bernard Occelli la segona plaça no els va durar massa altra vegada, doncs l’occità i el provençal patien una sortida de pista just després del reagrupament de Grisbone, en el transcurs de la cinquena prova especial, una excursió fora de pistes que els portava a concedir gairebé 3 minuts i amb ells el segon lloc, posició que tornava anar a parar a mans de Juha Kankkunen i Nicky Grist. Alhora, en el seu intent de retornar a pista, la marxa enrere del seu Celica Turbo 4WD quedava inoperativa.

Prèviament al reagrupament de Grisborne, en la disputa de la quarta prova especial cronometrada de l’etapa,  Ari Vatanen i Fabrizia Pons patien una sortida de pista i picaven contra un arbre. Pilotant entre la flora neozelandesa per tal de retornar a pista, el finlandès i la italiana danyaven la suspensió anterior esquerra així com el radiador del seu Escort RS Cosworth, el que els portava a perdre quelcom més de 3 minuts, un temps que els suposava entregar la quarta posició provisional als alemanys de Mitsubishi Armin Schwarz i Klaus Wicha. Molt pitjor era el cas de Richard Burns i Robert Reid, qui en patir-hi un accident i destrossar el seu flanc posterior esquerre, es veien obligats a abandonar el ral·li, deixant als líders Colin McRae i Derek Ringer com únics actius de Subaru.

Reparat el seu Ford en les assistències de Grisbone, Ari Vatanen i Fabrizia Pons s’esperonaven per tal d’intentar recuperar la posició perduda i pescar així un hipotètic lloc de podi davant de qualsevol incidència aliena que es pogués produir al llarg de la segona meitat de l’esdeveniment. A la victòria de tram compartida en la cinquena prova especial, el finlandès i la italiana de Ford n’aconseguirien tres més en solitari al llarg de la sisena, setena i vuitena prova especial sabatina, amb les quals els pilots aconseguien retallar 58 segons als alemanys de Mitsubishi i situar-se a 26 segons del seu registre.

Entretant, la caixa de canvis de Didier Auriol i Bernard Occelli cada cop era més sorollosa i molts eren del parer que els francesos no acabarien la jornada. Per acabar-ho d’adobar, la transmissió se’n ressentia al llarg de la setena prova especial i els pilots de Toyota havien d’afrontar el que restava d’etapa amb només dues rodes motrius, les posteriors, doncs la seva intervenció mecànica només estava permesa a la conclusió de la jornada. Una incidència que els portava a un degoteig de segons constant, fins al punt de descendre fins a la sisena posició provisional i amb opcions remotes de recuperar. La incidència afavoria a Armin Schwarz i Klaus Wicha, qui pescaven així la darrera posició de podi, si bé a 3 minuts i 31 segons de Juha Kankkunen i Nicky Grist.

Els líders trencaven la ratxa dels pilots de Ford imposant-se en la novena prova especial, mentre que en les dues darreres el millor temps sempre corresponia a Juha Kankkunen i Nicky Grist i per davant d’Ari Vatanen i Fabrizia Pons, si bé en la darrera cronometrada sabatina, l’honor era compartit amb Armin Schwarz i Klaus Wicha, amb el què entre els dos aspirants a la tercera posició de podi s’establia un interessant estira i arronsa de segons.

Amb només 6 baixes registrades al llarg de tota l’etapa, és a dir amb 48 equips dins del parc tancat de Rotorua, la segona etapa es començava a donar per completada a partir de 2 quarts de 10 del vespre, amb Colin McRae i Derek Ringer havent aconseguit donar un pas important de cara a revalidar la victòria de la temporada passada, fitxant amb 2 minuts i 9 segons de marge vers Juha Kankkunen i Nicky Grist. Armin Schwarz i Klaus Wicha eren tercers a 5 minuts i 41 segons dels líders, precedint en 34 segons a Ari Vatanen i Fabrizia Pons. Els companys d’equip dels alemanys a Mitsubishi, els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, eren cinquens a 9 minuts i 19 segons després d’haver patit problemes amb els diferencials a les acaballes del divendres i haver acumulat una virolla i una sortida de pista en els primers compassos del dissabte.

La tercera i última etapa del ral·li, la dominical, s’iniciava novament a les 6 en punt del matí, amb la sortida de la primera participant del parc tancat de Rotorua, i aquesta tenia en el seu programa un total de 8 proves especials de 114,18 km cronometrats, la primera de les quals ja era cancel·lada abans de l’inici de l’esdeveniment. Una activitat competitiva que majoritàriament discorria en la part més septentrional de l’illa i que finalitzaria el mateix 31 de juliol a partir de 2 quarts de 4 de la tarda.

El reglament de la FIA delimitava el marge que els organitzadors tenien per poder variar el recorregut entre edicions en un 20%. Pel que davant de la reducció de 4 jornades de competició de l’any 1993 a 3 en la present edició, aquests no tenien cap altre remei que programar un parell de llargs trams d’enllaç al llarg de la jornada dominical, un primer d’uns 150 km, conduïa als participants fins a la línia de sortida de la primera prova especial, Maramarua Forest, en la que Ari Vatanen i Fabrizia Pons hi aconseguien el millor temps per davant d’Armin Schwarz i Klaus Wicha i els de Ford retallaven en 11 segons les distàncies vers el darrer dels llocs de podi.

Després d’una seixantena de quilòmetres per vies ràpides, els pilots es tornaven a veure-se-les amb l’especial espectacle del Parc Totara, en la que els pilots de Mitsubishi s’intercanviaven els papers amb els de Ford per tal de recuperar 1 dels segons perduts, mentre que Colin McRae i Derek Ringer, tot i gaudir d’un bon feix de segons al capdavant de la taula, seguien mostrant-hi un ritme prou alt amb el segon millor temps ex-aequo amb Ari Vatanen i Fabrizia Pons.

Completat el seu pas per la capital per tal de maquillar un segon llarg tram d’enllaç d’uns 120 km, els pilots per fi arribaven a l’àrea en la que hi tenia lloc la competició dominical. Armin Schwarz i Klaus Wicha havien trobat la posta a punt del seu Lancer Evo II i els alemanys així ho ratificaven marcant el millor temps en la tercera prova especial de la jornada, mentre que la cursa per la tercera posició acabava amb l’accident d’Ari Vatanen i Fabrizia Pons. Els de Ford volaven a la sortida d’un rasant i en picar contra la soca d’un arbre, aquests hi patien una rebolcada que deixava el seu Escort RS Cosworth per a la ferralla.

La baixa dels de Ford permetia a Kenneth Eriksson i Staffan Charmander situar-se per darrere dels seus companys d’equip, si bé a gairebé 4 minuts del seu temps, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli passaven a ser cinquens 2 minuts i 44 segons més avall i per una mica més 4 minuts de marge amb el Subaru Legacy RS dels locals Joe McAndrew i Bob Haldane. És a dir, qualsevol espurna d’emoció quedava morta en no haver cap mena de lluita possible entre les 5 primeres posicions.

Sense cap altre pressió que la d’arribar al parc tancat d’Auckland a primera hora de la tarda, Didier Auriol i Bernard Occelli tancaven la seva participació a l’edició amb 3 de les 4 victòries de tram que restaven, sent el millor temps en la penultima prova especial per als líders Colin McRae i Derek Ringer.

Tocaven 2 quarts de 4 de la tarda a Auckland del diumenge 31 de juliol de 1994, quan el 25è Ral·li de Nova Zelanda es donava per finalitzat amb Colin McRae i Derek Ringer pujant al graó més alt del podi, en el que era la seva segona victòria mundial i tanmateix la seva segona victòria neozelandesa. Els escocesos completaven els 502,70 km cronometrats disputats del programa en un temps de 5 hores 39 minuts i 56 segons, un registre que rebaixava en 2 minuts i 14 segons l’aconseguit per Juha Kankkunen i Nicky Grist. Armin Schwarz i Klaus Wicha tancaven el podi austral a 5 minuts i 31 segons del registre dels vencedors.

Nedant i guardant la roba, Schwarz-Wicha es van trobar dalt del podi.

En la classificació reservada pels cotxes de série, els argentins Jorge Recalde i Martin Christie, al volant d’un dels antics Mitsubishi Lancer RS que la filial alemanya de Ralliart desplaçava fins a l’illa, iniciaven el seu concurs a la prova neozelandesa amb fermesa, imposant-se consecutivament en les 6 primeres proves especials del programa, mentre que els per llavors líders del certamen, els càntabres Jesús Puras i Carlos del Barrio, que competien a la ronda gràcies a que Mohammed Bin Sulayem decidia no participar-hi quan ja havia fet enviar el seu Escort RS Cosowrth, eren víctimes de les condicions lliscants del terreny i s’havien de retirar en patir una sortida de pista en, precisament, la sisena prova especial.

La sort dels argentins canviaria en la segona meitat de la jornada inaugural. Després d’haver marcat un registre força discret en la setena prova especial, en la següent els líders es quedaven sense frens i aquests no podien evitar l’accident que els comportava l’abandonament del ral·li. 

Els australians Ed Ordynski i Mark Stacey, segons classificats fins aquell moment, es posaven al capdavant de la taula provisional al volant de la versió evolucionada del Lancer RS, és a dir l’Evo II, qui amb una única victòria de tram abans d’entrar al parc tancat de Rotorua, aconseguien un marge final de 36 segons vers Michael Lieu i Hakaru Ichino i d’1 minut i 6 segons amb els locals Recce Jones i Leo Bult, tots dos al volant d’un Lancer RS.

Una punxada a la cronometrada reina de Motu, enviava a la part baixa de la taula a Michael Lieu i Hakaru Ichino, qui amb 5 victòries de tram consecutives en la recta final de la jornada sabatina, aconseguien remuntar fins a la tercera plaça. Malauradament, just després de tornar-se a situar en posicions de podi i arran d’una altra punxada en la darrera especial de la jornada, el pilot de Hong Kong i el navegant japonés tornaven a caure enrere. 

Entretant, els líders només atresoraven una segona victòria de tram al llarg de tota l’etapa, si bé és cert que els australians hi acumulaven fins a 6 segons millors temps, un balanç que deixava a Ed Ordynski i Mark Stacey en el moment de retornar a Rotorua al capdavant de la taula amb 3 minuts i 6 segons de marge vers Kiyoshi Inoue i Yoshimasa Nakahara i 4 minuts i 5 segons en relació a Recce Jones i Leo Bult.

El ral·li estava pràcticament decidit, i amb l’excepció d’una certa lluita  per la tercera posició en les primeres especials dominicals entre Recce Jones i Leo Bult amb Hikari Teshigawara i Tadayoshi Sato, la resta de l’etapa va ser un tràmit per tal de certificar la victòria d’Ed Ordynski i Mark Stacey per un marge de 3 minuts i 5 segons amb Kiyoshi Inoue i Yoshimasa Nakahara i de 3 minuts i 32 segons amb Recce Jones i Leo Bult.

A efectes del campionat, la victòria dels australians Ed Ordynski i Mark Stacey va ser instrascendent i Jesús Puras seguia comandant la general provisional del certamen gràcies a les victòries prèvies aconseguides a Portugal i Còrsega, així com el segon lloc del Monte-Carlo.

Domini aclaparador de Mitsubishi en la categoria de producció.

Per a Didier Auriol, malgrat acabar el ral·li en cinquena posició, els 8 punts aconseguits li permetien passar a encapçalar la general provisional del campionat de pilots amb 3 punts d'avantatge vers els seu company d'equip, Juha Kankkunen, i de qui era el líder fins a l'arribada a la prova austral, Carlos Sainz. Armin Schwarz per la seva banda, molt despenjat de la lluita pel títol, combinava el seu tercer lloc a la cita amb l'abandonament, el tercer consecutiu, de Miki Biasion, el que permetia a l'alemany superar l'italià en la general provisional.

Pilot	Punts
Didier Auriol	75
Carlos Sainz Juha Kankkunen	72 72
Armin Schwarz	31

En el campionat de constructors Subaru escurçava tímidament les distàncies amb Toyota gràcies a la victòria de Colin McRae i Derek Ringer per davant del Celica de Juha Kankkunen i Nicky Grist, deixant-les a partir de llavors en 13 punts. Ford, tot i el zero es mantenia encara força per davant de Mitsubishi, que sumava uns interessants 14 punts gràcies al podi d'Armin Schwarz i Klaus Wicha.

Constructor	Punts
Toyota	128
Subaru	115
Ford	68

Latvala esdevenia en el finlandès més jove en guanyar el Ral·li 1000 Llacs.

Vuitena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, la seixantena edició del Ral·li dels 1000 Llacs, per llavors anomenat oficialment Ral·li de Finlàndia, finalitzava el dissabte 31 de juliol de 2010. La prova per excelència de la velocitat sobre grava era puntuable pels campionats de pilots, constructors, producció i SWRC, el que permetia aglotinar en la seva llista d'inscrits fins a 102 equips. D'aquests, 99 van passar els pertinents controls per tal de prendre la sortida el dijous 29 de juliol des de Jyväskylä i iniciar així un recorregut format per 19 especials cronometrades de 310,05 km de distància total que 61 equips aconseguirien completar.

Ogier-Ingrassia van mostrar-se com una alternativa seriosa.

En motiu de la seixantena edició, els organitzadors feien una mirada cap al passat i dividien el recorregut del ral·li en dues llargues jornades, una divendres i una altra dissabte, a part el patrocinador principal de la cita finlandesa feia retornar a la competició l'heroi local per excelència, i a més a més quatre vegades campió mundial, Juha Kankkunen que al volant d'un Ford Focus RS WRC i acompanyat de Juha Repo venia a donar espectacle i passar-ho bé.

Una especial espectacle celebrada el dijous al capvespre donava el tret de sortida al ral·li, en la que el norueg Petter Solberg i el seu copilot britànic Chris Patterson, sorprenien a molts quan marcaven el millor temps a bord del seu Citroën C4 WRC privat. Si bé la parella s'anava a dormir com a líders de la prova, l'alegria els durava poc, doncs el marge d'1 segon que tenien vers els grans favorits de la prova, els locals Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, era neutralitzat en escreix pels pilots de Ford en el primer tram genuí que es celebrava el divendres pel matí i que els deixava com a nous líders de la prova seguits dels seus companys d'equip i compatriotes Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila.

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen comfirmaven la seva posició d'honor amb el millor registre en el segon tram del dia, però en el tercer, Urria, i que a més a més era el tram favorit del pilot finlandès, aquest no controlava prou bé el seu Ford Focus RS WRC en la recepció d'un salt i patia un espectacular accident que deixava el seu cotxe per la ferralla. En aquest nou context, Petter Solberg i Chris Patterson que havien aconseguit superar a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en la prova especial anterior, esdevenien altre cop en els líders de la prova. El bucle matinal es tancava amb un escratx del càntabre Dani Sordo i el català Marc Martí, que deixava als homes de Citroën en l'ultim calaix del podi provisional a 5,1 segons de la posició de líder que per llavors ocupava Petter Solberg i Chris Patterson i a 3,8 de la segona plaça que ocupaven Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila.

Fort accident de Hirvonen-Lehtinen als primers compassos del ral·li.

Precisament la parella de Ford sortia del parc d'assistències a l'atac, i amb dos escratxs consecutius prenien la primera posició a Petter Solberg i Chris Patterson. Un altre escratx i tres segons temps escratx en les especials que restaven per celebrar al llarg de la tarda, deixaven a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila com a líders provisionals a la neutralització del divendres amb 9,1 segons de marge vers el Citroën C4 WRC privat de Petter Solberg i Chris Patterson i 21,8 de diferencia amb l'oficial que pilotaven els francesos Sébastien Ogier i Julien Ingrassia. Sébastien Loeb i Daniel Elena, que havien millorat substancialment els cronos en sortir de les assistències, restaven a les portes del podi a 10,2 segons dels seus companys d'equip i amb 11,7 de marge vers la cinquena plaça que ocupaven Dani Sordo i Marc Martí, els quals per les especials de la tarda ja no van ser capaços de seguir el ritme elevat de les posicions capdaventeres.

En la segona jornada de competició, composada per 8 especials cronometrades de 162,78 km, les dues parelles oficials de Citroën formades per Sébastien Loeb i Daniel Elena i per Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, van incrementar el ritme per intentar assaltar la primera posició que dissabte al matí ocupaven els locals Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Els provençals aconseguien marcar tres temps escratxs al llarg del dia, el que els convertia en l'equip més ràpid de la jornada, mentre que la seva parella franco-monegasca, amb uns altres tants escratxs restaven a molt poca distància d'ells en segona posició global del dia.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila però, amb un pilotatge molt madur, aconseguien sumar dos temps escratx més, gràcies als quals els finlandesos de Ford contenien l'assalt dels dos Citroën oficials i conservaven la primera posició fins a la conclusió de la prova. Per als dels dos galons l'únic cònsol que els restava era el de situar els seus dos C4 WRC en posicions de podi en detriment del cotxe homòleg privat de Petter Solberg i Chris Patterson, els quals al llarg de la segona jornada van ser incapaços de seguir el ritme de les primeres places i queien fins la quarta posició a 4,7 segons de Sébastien Loeb i Daniel Elena.

Sense pràcticament incidents destacabales més enllà d'una sortida de pista soferta per part de Kimi Räikkönen i Kaj Lindström en la primera cronometrada del dia i que els suposava perdre uns 10 minuts així com la lluita que l'ex-pilot de fórmula 1 estava mantenint amb els seus veterans compatriotes Juha Kankkunen i Juha Repo, es completaven els 310,05 km cronometrats del recorregut amb la victòria de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila amb un temps final de 2 hores 31 minuts i 29,6 segons. La victòria era primera per a la parella finlandesa a casa, i a més a més tenia el valor afegit de ser la victòria del pilot finlandès més jove al mític Ral·li 1000 Llacs. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia completaven el recorregut en segona posició a 10,1 segons dels guanyadors, mentre que els seus companys a Citroën Sébastien Loeb i Daniel Elena tancaven el podi a 26,0 segons dels finlandesos de Ford.

Un mal inici de ral·li va hipotecar el resultat dels campions mundials.

Entre els cotxes de producció, la prova es va iniciar amb el domini dels locals Juha Salo i Jarkko Kalliolepo, autors de 5 escratxs en les 6 primeres especials cronometrades, però en la setena prova, els pilots que competien amb la inviatació dels organitzadors, patien un accident i quedaven fora de competició. Els estonis Ott Tänak i Kuldar Sikk, els únics que fins llavors havien estat també capaços de marcar un escratx i liderar fugaçment la prova, ocupaven de nou la primera posició. La vuitena especial cronometrada del ral·li va ser clau pels pilots del Pirelli Star Driver, quan aquests aconseguien el millor temps i els seus màxims perseguidors, els suecs Patrik Flodin i Göran Bergsten cedien prop de mig minut, la combinació d'ambdos cronos permetia als líders gaudir d'un marge de gairebé 1 minut, marge que els estonis sense arriscar massa aconseguien elevar en mig minut més a la neutralització de la primera etapa.

Mentre Ott Tänak i Kuldar Sikk marcaven els dos primers escratxs del dissabte, també s'enregistrava la baixa de Patrik Flodin i Göran Bergsten per averia, el que amb un marge de gairebé 2 minuts vers els seus més immediats perseguidors, la parella estonia es va animar a passar a controlar la prova, marcant cronos similars als de Jukka Ketomäki i Kai Risberg, segons classificats. Els finlandesos aconseguirien escurçar només mig minut al llarg de la segona jornada, amb el que Ott Tänak i Kuldar Sikk aconseguien la seva primera victòria en el campionat, una victòria de prestigi. En el campionat, la baixa de Patrik Flodin impedia al pilot suec assaltar la primera posició que per llavors ocupava l'absent portuguès Armindo Araújo, mentre que el neozelandès Hayden Paddon, tercer al ral·li, passava a ocupar la tercera plaça al campionat.

Primera victòria de prestigi la de Tänak-Sikk.

En la categoria SWRC, reservada a vehicles amb homologació S2000, els pilots finlandesos i màxims aspirants al títol Jari Ketomaa i Mika Stenberg van iniciar la prova guanyant els quatre primers trams cronometrats, en la cinquena especial els líders marcaven el segon millor temps, però una averia elèctrica en l'enllaç cap al parc d'assistències, els feia entrar tard al control horari i els suposava 4 minuts i 10 segons de penalització. Aquest incident deixava als convidats per la organització Juho Hänninen i Mikko Markkula en primera posició provisional amb un coixi de gairebé mig minut vers els seus més immediats perseguidors. Amb tres escratxs més al llarg de la tarda, els pilots oficials d'Škoda al IRC elevaven les distàncies fins gairebé els 40 segons.

Al llarg de la segona jornada, Juho Hänninen i Mikko Markkula van optar per passar a controlar la prova, tasca facilitada també per l'abandonament del segons classificats per averia mecànica, els també finlandesos al volant d'un Fabia S2000 i convidats per la organització Matti Rantanen i Mikko Lukka, en la tercera prova especial del dissabte. Els líders tancaven la prova amb els tres últims escratxs del ral·li aconseguits de manera consecutiva, el que els donava la victòria per un marge superior al minut. A efectes de campionat la victòria era intrascendent, doncs Juho Hänninen no es trobava celebrant el campionat SWRC. L'osonenc Xevi Pons, líder provisional del campionat i que no acudia a la cita finlandesa, veia com l'abandonament de Jari Ketomaa no posava en perill la seva primera posició, mentre que el pilot finlandès era superat per dos punts pel txec Martin Prokop, quart classificat al final del ral·li.

Convidats pels organitzadors, Hänninen-Markkula s'enduien la victòria.

Tot i no guanyar, l'alsacià Sebastien Loeb comptava totes les seves participacions al campionat per podis, el que permetia al per llavors sis vegades campió mundial, seguir liderant amb comoditat la provisional del certamen reservat a pilots. Segon a Finlàndia, Sébastien Ogier mantenia aquesta posició al campionat força distant encara del seu compatriota mentre que Jari-Matti Latvala, gràcies a la victòria aconseguida, escurçava distàncies vers els dos francesos de Citroën.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	166
Sébastien Ogier	118
Jari-Matti Latvala	105

En el campionat de constructors, la victòria que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila oferien a Ford, era insuficient pels de l'oval, ja que aquests veien com Citroën situant a dos dels seus cotxes en les dues següents posicions del podi, sumaven encara més punts i es distanciaven més en el campionat. El Citroën Junior Team, per llavors composat per Daniel Sordo i Marc Martí, i Kimi Räikkönen i Käj Lindström, restava en tercera posició en terra de ningú.

Constructor	Punts
Citroën	265
Ford	210
Citroën Junior Team	145

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1598 centímetres cúbics (83,00 mm de diàmetre - 73,90 mm de carrera) amb turbo i brida de 33 mm.
Potència	300 CV a 6000 rpm
Canvi	Seqüencial de 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	3963 mm
Amplada	1820 mm
Alçada	mm
Distància entre eixos	2480 mm
Pes mínim	1200 kg

A primera hora de la tarda del dijous 31 de juliol de 2014, es celebrava la primera especial cronometrada del 64è Ral·li 1000 Llacs, oficialment Ral·li Finlàndia, i amb ella el nou Ford Fiesta RS WRC feia el seu debut oficial en la màxima competició mundial. Si bé Ford ja havia abandonat per llavors el campionat com equip oficial, si que seguia colaborant amb el preparador britànic M-Sport per a que aquests poguessin seguir posant sobre la rampa de sortida dels diferents esdeveniments mundials els seus cotxes. Fruit d'aquest vincle el Fiesta RS WRC s'actualitzava canviant totalment el seu frontal seguint els canvis de mitja vida que seguia el model de concessionari.

A ulls de l'espectador era fàcilment reconeixible un nou para-cops frontal, un nou capó així com unes noves òptiques, uns canvis que reduien la càrrega aerodinàmica del frontal, mentre que d'altres canvis no tan visibles sota el capó afectaven a les conduccions de l'intercooler així com del radiador.

Amb tots els canvis introduits, els resultats van millorar lleugerament, si bé per aconseguir el primer podi va caldre esperar fins al Ral·li Catalunya-Costa Daurada d'aquella mateixa temporada, on Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen completaven la ronda catalana en tercera posició final.

Retirat de la primera línia de competició l'any 2017 amb l'arribada d'una nova era pels "World Rally Car", el Ford Fiesta RS WRC va aconseguir acumular un total de 9 places de podi i cap victòria, si bé els estonians Ott Tänak i Raigo Mõlder a punt van estar d'aconseguir-ho al Ral·li de Polònia 2016 amb l'unitat de DMack, al llarg de les 32 proves en les que hi va ser present.

Kris Meeke esdevenia en el primer britànic capaç de guanyar el 1000 Llacs gràcies a la seva posició de sortida.

La ciutat de Jyväskylä era escenari un any més escenari de la conclusió del Ral·li de Finlàndia. En concret, el 31 de juliol de 2016 s'hi finalitzava el 66è Ral·li dels 1000 Llacs, vuitena ronda en el campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat pels certàmens reservats a pilots i constructors, així com els campionats WRC-2, WRC-3 i la copa privada de promoció de joves talents coneguda com Drive DMack Cup, aplegava fins a 82 equips inscrits en la seva llista oficial, dels que 76 pendrien la sortida des de la pertinent rampa el dijous 28 juliol. El recorregut, format per 24 proves especials cronometrades d'una distància total de 333,60 km, era superat per 54 dels equips participants.

Latvala-Anttila van intentar impedir la victòria estrangera, peró amb una posició de sortida tan diferent els fou impossible.

La 66ena edició del mític ral·li finlandès s'iniciava el dijous al vespre amb la celebració d'una superespecial espectale de 2,31 km de distància pels carrers de Jyväksylä, en la que els noruegs de Volkswagen Andreas Mikkelsen i Anders Jæger hi aconseguien el millor temps ex-aequo amb els estonis del Ford Fiesta RS WRC del proveïdor de pneumàtics DMack, Ott Tänak i Raigo Mõlder. Tots dos equips aconseguien reduir en 1 dècima de segon el temps que hi marcaven els campions mundials, els provençals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, que d'aquesta manera feien entrada al parc tancat en la tercera posició provisional.

El ral·li propiament dit, amb les seves tradicionals proves especials forestals de velocitats d'infart i constants canvis de rasant, no començava doncs el divendres al matí, amb un total d'11 proves especials de 144, 54 km de distància que venien a suposar la primera etapa alhora que la completaven. L'ordre de sortida era clau en unes especials com les finlandeses i els pilots de Citroën Kris Meeke i Paul Nagle en treien partida de la seva tan endarrerida. Els veïns de les dues irlandes s'emportaven la primera especial del divendres i gràcies al seu escratx esdevenien en els nous líders de la general, mentre que en les dues següents cronometrades, els pilots aconseguien els respectius segons millors temps, mentre que en el tercer dels trams del dia, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, que semblaven ser els principals opositors al liderat, perdien uns preciosos 16 segons en punxar una roda després de colpejar contra un voral.

Kris Meeke i Paul Nagle tornaven a marcar el millor registre en la quarta prova especial del divendres, on Ott Tänak i Raigo Mõlder s'envirollaven després de perdre el control sobre l'eix posterior i cedien de cop 32,9 segons, el que els suposava baixar de cop vuit posicions en la general; mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila feien un viatge a la inversa i arribaven fins la segona posició provisional, posant-se mans a la feina immediatament en marcar l'escratx en la cinquena especial i última del bucle matinal.

Per la tarda el ral·li va tenir tres equips protagonistes, d'una banda Ott Tänak i Raigo Mõlder semblaven recuperar-se de l'ensurt patit al matí en aconseguir dos escratxs i un segon temps escratx en els tres primers trams cronometrats del bucle, peró una punxada en la quarta especial de la tarda, novena en el comput global de la jornada i desena de l'etapa i del ral·li, tornava a suposar un contra-temps pels pilots estonis. Els líders Kris Meeke i Paul Nagle amb dos escratxs i un segon temps escratx foren uns dels altres protagonistes, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila només aconseguien 1 escratx i dos segons millors registres, amb el que les distàncies entre els finlandesos i els veins irlandesos restaven pràcticament igual en comparació de quan havien sortit de les assistències intermedies.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, que tot i haver d'obrir pista eren els tercers classificats en el reagrupament del migdia, perdien tota opció a les places de podi quan a manca de dues especials per completar la primera etapa, els provençals patien una sortida de pista en una corva lenta i cedien de cop 16 minuts en quedar-se encallats al voral. El seu lloc a les places de podi el prenien llavors de manera provisional els seus companys d'equip Andreas Mikkelsen i Anders Jæger, si bé el marge que els noruegs tenien vers el Hyundai NG i20 WRC dels belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul era de tan sols 6 dècimes de segon.

Amb un marge tan ínfim i amb ganes de convèncer als directius de la marca coreana, els belgues prenien la plaça als noruegs en la penúltima especial del dia i la conservaven fins a l'entrada del parc tancat, on hi fitxaven amb 44,3 segons de retard vers Kris Meeke i Paul Nagle i amb 1,1 segons d'avantatge vers el Polo R WRC de la parella noruega. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila eren doncs els segons classificats a 18,1 segons dels líders.

Les 8 proves especials cronometrades de la jornada sabatina van ser pràcticament una extensió de la jornada anterior, doncs amb l'ordre de sortida inalterat, Kris Meeke i Paul Nagle seguien gaudint d'una pista més neta de grava, mentre que les tres tripulacions de Volkswagen seguien fent d'escombra. L'etapa arrancava amb el mític tram d'Ouninpohja, que a més a més era el més llarg de tot el recorregut, i aquí l'escratx de la parella britànico-irlandesa de Citroën deixava el ral·li mig sentenciat. Per darrera, els noruegs Andreas Mikkelsen i Anders Jæger aconseguien introduir-se en les places de podi en superar el Hyundai NG i20 WRC dels belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, els quals es lamentaven d'un comportament un tan nerviós del seu cotxe.

En la següent especial, els estonis Ott Tänak i Raigo Mõlder impedien el segon escratx consecutiu dels líders per 4 dècimes de segon, mentre que una lleugera sortida de pista d'Andreas Mikkelsen i Anders Jæger els suposava perdre una vintena de segons i quatre posicions en la general, deixant el seu lloc al podi a l'irlandès de Citroën Craig Breen i el seu navegant britànic Scott Martin.

Kris Meeke i Paul Nagle tornaven a imposar-se en la tercera cronometrada del dia, si bé en aquesta ocasió el botí de segons era més aviat curt, almenys els líders seguien distanciant-se dels seus més immediats rivals, mentre que els seus companys d'equip i recentment adquiridors de la darrera plaça de podi, només eren superats pels dos Volkswagen Polo R WRC de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i Sébastien Ogier i Julien Ingrassia. El bucle matinal finalitzava amb una especial més aviat curta, en la que els pilots francesos de Volkswagen aconseguien el seu primer escratx al ral·li.

En la represa, Kris Meeke i Paul Nagle es tornaven a imposar en la segona passada per Ouninpohja, si bé en aquesta ocasió el temps que aconseguia treure a la resta del parc tancat era menor que a primera hora del matí, mentre que ara si la parella líder aconseguia el millor registre en la segona especial del bucle, sisena en el comput de l'etapa. Amb la pista una mica més neta per l'anterior passada, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tancaven la segona jornada amb dos escratxs consecutius, gràcies als quals la parella campiona mundial arribava fins la 32ena posició provisional.

Per davant, al llarg de la tarda, Ott Tänak i Raigo Mõlder aconseguien pujar des de la vuitena posició provisional fins la quarta, superant pel camí i per aquest ordre a Andreas Mikkelsen i Anders Jæger al terme de la cinquena especial, i a Mads Østberg i Ola Fløene, Hayden Paddon i John Kennard i Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul en la sisena cronometrada sabatina. Si bé els pilots del Ford Fiesta RS WRC de la marca de pneumàtics DMack no aconseguia introduir-se en les places de podi, si que es posava en situació de lliutar per la plaça de podi que ocupaven Craig Breen i Scott Martin.

Així doncs amb tota aquesta activitat en les posicions contigues a les del podi, s'arribava a la neutralització de la segona etapa, on Kris Meeke i Paul Nagle seguien ocupant la primera posició amb 41,0 segons de marge vers Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, mentre que Craig Breen i Scott Martin eren tercers a 1 minut i 45,4 segons dels seus companys d'equip.

Amb 297,33 km sobre les seves espatlles, és a dir el 89 % del recorregut, les 4 proves especials cronometrades de l'etapa dominical resultaven pràcticament un tràmit per a la majoria dels participants que restaven en actiu, tret d'aquells que volien disputar la darrera plaça de podi a Craig Breen i Scott Martin. Ott Tänak i Raigo Mõlder aconseguien el primer escratx del dia, amb el que els estonis afegien una mica més emoció a la lluita, mentre que en la següent prova cronometrada, els pilots del Ford Fiesta RS WRC dels pneumàtics DMack se n'anaven fora de la pista en un dels múltiples canvis de rasant i es veien forçats a l'abandonament.

Tanmateix en aquesta segona prova cronometrada de la tercera jornada, els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul hi marcaven el millor temps i esdevenien llavors en la principal amenaça per a Craig Breen i Scott Martin. Sense passar per les assistències, els pilots es disposaven a tornar a passar per les dues proves cronometrades matinals, i en la tercera especial, repetició de la primera, Craig Breen i Scott Martin posaven final a les especulacions en marcar-hi el millor registre, mentre que Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul tornaven a marcar el millor temps en la segona passada de Oittila, emportant-se així també els 3 punts extra del Power Stage.

Per la seva part, Kris Meeke i Paul Nagle decidien passar a controlar el ral·li de cara a l'etapa dominical, amb el que la parella de Citroën es deixava pràcticament 12 segons vers Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, insuficients com per a que els locals impedissin al pilot britànic i al seu copilot irlandès adjudicar-se la seva primera victòria a l'exclusiva prova finlandesa, sent tanmateix el primer britànic en aconseguir-ho.

Kris Meeke i Paul Nagle invertien un temps total de 2 hores 38 minuts i 5,8 segons en recòrrer els 333,60 km cronometrats programats, el que equivalia a una velocitat promig de 126,6 km/h, la més alta registrada fins llavors. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila per la seva banda precisaven de 29,1 segons més que els guanyadors i es classificaven en segona posició mentre Craig Breen i Scott Martin tancaven el podi finlandès a 1 minut i 41,3 segons del temps acumulat pels seus companys d'equip, sent a més a més aquesta la primera vegada que el pilot irlandès i el seu copilot britànic pujaven per primera vegada a un podi del mundial.

Craig Breen pujava per primera vegada a un podi del mundial molt emocionat.

En el campionat WRC-2 els locals d'Škoda Esapekka Lappi i Janne Ferm no deixaven lloc als dubtes en quan els pilots aconseguien el millor temps en 10 de les 12 proves especials cronometrades de la primera etapa, el que els permitia anar-se'n a dormir amb 42,5 segons de marge vers els seus compatriotes Teemu Suninen i Mikko Markkula i 43,8 segons en relació als seus companys d'equip, els suecs Pontus Tidemand i Jonas Andersson.  Els líders optaven per passar a controlar el ral·li al llarg del dissabte, fent gala d'una gran regularitat i atacant només en la segona passada pel mític tram d'Ouninpohja, la parella finlandesa  incrementava lleugerament el seu marge amb els seus rivals més directes.

La brevetat de l'etapa dominical va servir pel lluiment de Pontus Tidemand i Jonas Andersson, els quals amb els tres escratxs consecutius en els tres primers trams, els oficials d'Škoda començaven a posar en perill la segona plaça del Fabia R5 privat dels finlandesos Teemu Suninen i Mikko Markkula, malhauradament pels interessos de la marca txeca, el doblet oficial no es va assolir, doncs en la darrera especial cronometrada del recorregut, els suecs patien una sortida de pista que els obligava a abandonar la prova.

Per a Esapekka Lappi aquesta era la primera victòria de la temporada, la qual permetia al pilot finlandès escalar fins la quarta posició provisional del campionat, restant a 40 punts del per llavors líder provisional el galès Elfyn Evans.

Lappi-Ferm deixaven el ral·li pràcticament decidit en la segona passada per Ouninpohja .

Entre els cotxes amb homolgació WRC-3, els noruegs Ole-Christian Veiby i Stig Rune Skjærmoen sortien com una exhalació a afrontar la primera etapa del ral·li, en quan els pilots acumulaven 8 temps escratx i 4 segons temps escratx al llarg de les 12 proves especials d'aquesta part de la cita. Malgrat la demostració feta per la parella, el seu coixí de segons vers els segons classificats, els italians Simone Tempestini i Giovanni Bernacchini era de tan sols 15,0 segons.

Al llarg del bucle matinal, els líders noruegs aconseguien distanciar-se una mica dels seus principals rivals italians, peró per la tarda arribaria la reacció dels transalpins, que amb dos escratxs inclusiu, aconseguien recuperar el temps cedit en les primeres passades per les especials i a més a més retallar una mica les distàncies vers a com havien quedat la jornada anterior al vespre fins a deixar-les en 13,5 segons. Una distància que no era de bon troç definitva de cara l'etapa dominical, on Simone Tempestini i Giovanni Bernacchini van atacar a fons per aconseguir reduir en 7,9 segons el gap que els separava dels líders, insuficient com per sumar la victòria.

La victòria que aconseguia Ole-Christian Veiby a Finlàndia, era la primera del pilot norueg al llarg de la temporada, i que a més a més permetia al jove talent superar per 1 sol punt a Simone Tempestini en la segona posició provisional del campionat i situar-se a 6 punts del veterà pilot francès Michel Fabre que seguia liderant la taula amb 75 punts.

Veiby-Skjærmoen s'imposaven en una lluita molt tancada per la victòria.

En la Drive DMack Cup, en quan els pilots es van endinsar en les especials cronometrades forestals, ràpidament Max Vatanen i el seu copilot Maxime Vilmot, es van dilucidar com els dominadors de la classe al llarg del bucle matinal. En arribar la tarda peró, els britànics Osian Pryce i Dale Furniss, que els seguien de ben aprop al llarg del matí, començaven a retallar distàncies vers els líders per en l'equador del segon bucle del divendres, arribar a superar-los i anar-se'n a dormir com els líders de la copa de promoció amb 1,1 segons de marge vers el fill de tan famós pilot i el seu copilot francès.

En la segona especial cronometrada de la jornada sabatina, un accident d'Osian Pryce i Dale Furniss aplanava molt el camí a Max Vatanen i Maxime Vilmot, els quals en arribar a assolir un marge proper al minut vers els segons classificats en el reagrupament de mitja jornada, els portuguesos Bernardo Sousa i Hugo Magalhães, decidien passar a controlar les distàncies i així assegurar-se una victòria de prestigi a casa. Victòria que permetia al pilot finlandès arribar fins la segona plaça provisional i situar-se a només 5 punts del líder provisional, el britànic Osian Pryce.

Vatanen-Vilmot aconseguien una victòria de prestigi.

El programa parcial al que es veia sotmès Kris Meeke al llarg de la temporada 2016, restava importància a la segona victòria que aconseguia el pilot nord-irlandès, doncs amb els 51 punts que per llavors arribava a acumular, encara es trobava lluny de les primeres posicions. El líder inqüestionable, el provençal Sébastien Ogier, per primera vegada en molt temps sortia del ral·li amb les mans buides, tot i així, el seu principal rival i company d'equip, el norueg Andreas Mikkelsen, tenia un rendiment baix a Finlàndia i només escurçava les distàncies en 6 punts. Jari-Matti Latvala per la seva banda superava al neozelandès Hayden Paddon en tres punts a la general gràcies al seu segon lloc, amb el que el finlandès de Volkswagen tancava les places de podi provisional.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	143
Andreas Mikkelsen	98
Jari-Matti Latvala	87

En la taula provisional del campionat de contructors, Volkswagen seguia ocupant la primera posició amb solvència, i es que malgrat el desastre del seu pilot estrella, només Hyundai aconseguia reduir en 2 punts les distàncies amb el constructor alemany. M-Sport per la seva banda, gràcies al 4t lloc en constructors de Mads Østberg i Ola Fløene, aconseguia distanciar-se en 2 punts més del segon equip de Volkswagen i establir un gap de 3 punts entre ambdues estructures.

Constructor	Punts
Volkswagen	227
Hyundai	168
M-Sport	112