En quan Blomqvist-Hertz es van retirar, Mäkinen-Liddon van encapçalar el Ral·li dels 1000 Llacs.

Vuitena cita del calendari del campionat del mòn de ral·lis, el diumenge 5 d'agost de 1973 finalitzava a Jyväskylä el 23è Ral·li dels 1000 Llacs. La prova, superada per 55 equips, constava de 43 especials cronomotrades d'una distància de 517,20 km que s'iniciava el divendres 3 d'agost des de la mateixa ciutat finlandesa amb 109 equips a la rampa de sortida dels 122 inscrits.

El jove Markku Alén donava el primer podi al mundial a Volvo .

El ral·li constava de dues etapes, la primera començava el divendres a mitja tarda i s'allargava fins dissabte a primera hora del matí, després d'un descans de 7 hores, el dissabte pel migdia es reemprenia la competició per finalitzar-se el diumenge pel matí. La prova, tradicionalment dominada per pilots escandinaus, feia defugir a molts pilots estrangers de competir-hi, però en aquesta ocasió, en la que s'estrenava el calendari del campionat del mòn de ral·lis, van ser molts els que van acudir a la prova finlandesa amb equips alemanys, kenyans, francesos, belgues, nord-americans, canadencs, britànics, danesos, alemanys orientals i russos.

Però la prova va ser fidel a la tradició i va estar dominada en tot moment per pilots escandinaus, Leo Kinnunen i Atso Aho, a bord d'un Porsche 911 marcaven el primer escratx i de pas esdevenien els primers líders de la prova, però el seu liderat va ser efímer ja que un seguit de problemes menors van començar a afectar el seu Porsche facilitant que els suecs Stig Blomqvist i Arne Hertz a bord d'un petit i molt menys potent Saab 96 V4 es posesin al capdavant de la general del ral·li des del segon tram.

Stig Blomqvist i Arne Hertz se'n van anar a dormir com a líders del ral·li, demostrant un cop més que eren els únics pilots extrangers capaços de batre als finlandesos al seu ral·li, ple de corves cegues i pistes ondulants, on la fe en unes bones notes eren vitals per poder sobreviure en pista, i la parella sueca, vencedors de la prova l'any 1971 quan era puntuable per al campionat europeu, sabien com fer-ho.

Pauli Toivonen i Martti Tiukkanen en el quart tram a bord d'un Simca 1000 Rallye i Pentti Airikkala i Heikki Haaksiala en l'onzè amb l'eix de transmissió trencat del seu Opel Kadett Rallye, eren els pilots amb més renom que formaven part de la llista de baixes de la primera jornada del ral·li.

Ja en la segona etapa del ral·li Leo Kinnunen i Atso Aho, que s'havien endarrerit força en la primera jornada, un cop solventats els problemes de la primera etapa van començar a volar per les pistes del centre de Finlàndia encadenant escratxs rere escratxs, tot i això Stig Blomqvist i Arne Hertz es mantenien al capdavant de la general de la prova fins que el cigonyal del seu Saab es va trencar en la 34ena especial cronometrada, el liderat de la prova el recollia el finlandès Timo Mäkinen i el seu copilot britànic Henry Liddon els quals es mantindrien al capdavant de la general en les 9 especials que restaven per finalitzar la prova.

Kinnunen-Aho van aconseguir marcar els 9 millors registres en aquestes últimes 9 especials que restaven, però tot i això van haver de conformar-se en ocupar el tercer graó del podi a tres minuts i 22 segons dels guanyadors i per darrera del pesant Volvo 142 del jove prometedor Markku Alén i el seu copilot Juhani Toivonen, els quals aconseguien el primer dels dos podis que la marca sueca aconseguiria en el mundial de ral·lis completant el recorregut amb una demora de dos minuts i 9 segons.

Kinnunen-Aho van ser els homes amb més escratxs al ral·li, però no els més ràpids.

En el campionat per a constructors, únic campionat que es celebrava per llavors, Alpine-Renault tot i estar absent a la prova seguia liderant la taula general provisional veient com FIAT gairebé no retallava distàncies doncs el seu cap de files i guanyador a Polònia, l'alemany Achim Warmbold i el seu copilot francés Jean Todt finalitzaven la prova en vuitena posició. La victòria de Timo Mäkinen i Henry Liddon, donava ales a Ford que guanyava moltes posicions fins a situar-se en tercera posició just per davant de Saab.

Constructor
Punts

Alpine-Renault

92

FIAT

69

Ford

36

Ericsson-Billstam aconseguien la seva primera victòria mundial amb la que donaven el títol a Lancia.

Córdoba era un any més l'escenari de la cerimònia de finalització del Ral·li d'Argentina, l'any 1989 corria la novena edició del ral·li sud-americà i aquesta acabava el dissabte 5 d'agost amb 33 equips participants en ella. El ral·li, que era la vuitena prova del calendari del campionat del món de l'especialitat, era puntuable per als certamens de pilots i marques, i comptava amb 77 equips inscrits en la seva llista oficials, iniciant tots ells el dimarts 1 d'agost a Buenos Aires a disputar un recorregut format per 30 proves especials cronometrades de 598,57 km de distància total.

Fiorio-Pirollo es quedaven novament a les portes d'assolir la seva primera victòria mundial.

Tot i ser una prova puntuable per al campionat de marques, només Lancia destinava al ral·li sud-americà dos dels seus cotxes oficials, ja que a la gran distància a recòrrer per enviar els cotxes fins a la prova, s'hi unia el poc impacte que tenia el mercat argentí en les ventes de les marques nipones així com les poques probabilitats de victòria que tenien tant els Toyota, Mitsubishi o Mazda de guanyar els Lancia Delta Integrale, que de cara a la novena edició eren confiats als guanyadors de l'anterior edició i herois locals, Jorge Recalde i Jorge del Buono, així com els suecs Mikael Ericsson i Claes Billstam. Tanmateix Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, eren també presents a la prova amb el seu Delta Intregrale de l'equip satèlit Jolly Club.

De mans del president de la nació, Carlos Menem, ex-pilot de ral·lis i concurrent de la cita en edicions anteriors, es donava la sortida des de l'Hipodrom Palermo situat al nord de la capital, Buenos Aires, on tenia lloc una curta superespecial el vespre del mateix dimarts en la que els argentins Jorge Recalde i Jorge dell Buono aconseguien imposar-se per dos segons als seus companys d'equip Mikael Ericsson i Claes Billstam i 4 sobre Sandro Fiorio i Luigi Pirollo.

Un cop completada l'especial espectacle, els pilots es dirigien cap a Còrdoba, centre neuràlgic del ral·li, on hi tenien prevista l'arribada el dimecres al migdia i celebrant entre tant 5 proves cronometrades més que elevaven la distància total de la primera etapa fins als 79,25 km. Els líders provisionals de la prova van sortir a afrontar aquestes primeres cronometrades amb cautela, el que va facilitar que Sandro Fiorio i Luigi Pirollo gràcies al millor temps en el primer tram genuí esdevinguessin temporalment nous líders de la prova, ja que aquest rol retornaria en mans de la parella argentina al terme de la tercera prova cronometrada del recorregut, si bé els pilots més ràpids foren Mikael Ericsson i Claes Billstam.

Els tres equips que competien amb Lancia es repartiren en parts iguals les tres proves cronometrades que restaven fins arribar a la neutralització de la primera etapa, on Jorge Recalde i Jorge del Buono hi arribaven com a líders amb 12 segons de marge vers els seus companys d'equip suecs i 18 sobre els italians del Jolly Club Sandro Fiorio i Luigi Pirollo. Tot i no haver arribat a disputar ni un centenar de quilòmetres cronometrats, el domini dels Lancia era ja prou patent el dimecres al migdia, doncs els quarts classificats, els austríacs Georg Fischer i Thomas Zeltner a bord d'un Audi 200 Quattro, calia anar-los a buscar a 3 minuts i mig dels líders.

Els 64 equips arribats a Còrdoba van començar a celebrar la segona etapa del ral·li el dijous a primera hora del matí, en total tenien 8 proves especials cronometrades per endavant de 176,45 km de distància en plena serra cordobesa, ubicació de la que era natural el pilot Jorge Recalde. Les distàncies curtes entre els tres equips capdaventers va facilitar certes alternàncies al capdavant de la classificació en les primeres cronometrades de l'etapa, i així Mikael Ericsson i Claes Billstam es situaven en primera prova especial del dia però la seva alegria era efímera, doncs Sandro Fiorio i Luigi Pirollo amb el segon escratx consecutiu del dia llevaven a la parella sueca de la primera posició.

La reacció de Jorge Recalde i Jorge del Buono no es va demorar massa i amb el millor temps en la tercera especial programada del dia, els locals recuperaven el seu lloc d'honor, lloc que la parella comfirmava amb el millor temps en la quarta cronometrada. Corrent a casa amb un cert avantatge sobre suecs i italians a l'equador de la segona etapa, tot semblava dirigir-se cap a la revàlida dels pilots argentins de Lancia que obrien forat vers els seus rivals i companys d'equip amb els millors cronos en especials tan mítiques com El Condor o Mina Clavero.

Entre les baixes d'aquesta segona jornada, que disminuien el número de participants en 56, cal destacar la que afectava als pilots neozelandesos de Subaru Possum Bourne i Rodger Freeth, els quals volcaven el seu Subaru RX Turbo de l'importador xilè en la primera prova cronometrada del dia amb tan mala fortuna que deixaven el motor tocat i els hi era impossible seguir en competició.

Divendres, i altre cop a les 7 del matí, es donava el tret de sortida als participants cap a la tercera etapa del ral·li. Aquesta comptava amb 9 especials més que elevaven en 170,29 km la distància de lluita contra el cronòmetre. Tan Mikael Ericsson i Claes Billstam, com Sandro Fiorio i Luigi Pirollo van sortir disposats a assetjar el liderat de Jorge Recalde i Jorge del Buono, els italians guanyaven la segon i tercera especial programada, mentre que els suecs ho feien en la primera i quarta. Precisament en aquesta quarta prova, els per llavors líders Jorge Recalde i Jorge del Buono recepcionaven malament un salt en aterrar el seu Lancia Delta Integrale sobre el morro, el que provocava que el pilot perdès el control del cotxe que s'envirollava i colpejava contra una pedra trencant el radiador de l'oli. Els argentins es veien obligats llavors a completar l'especial amb el motor pràcticament al ralentí, el que els feia perdre uns 12 minuts i la primera posició en favor de Mikael Ericsson i Claes Billstam, però les distàncies entre els Lancia i la resta era tan gran, que els locals conservaven una plaça de podi.

Mikael Ericsson i Claes Billstam es van seguir repartint els millors temps amb Sandro Fiorio i Luigi Pirollo a parts iguals en els quatre trams que hi havia per endavant fins arribar a la neutralització de la tercera etapa el mateix divendres a mitja tarda, a la que ambdós equips hi arribarien separats per només 17 segons, donant senyals de la gran igualtat que hi havia entre ells tot i els estils tan radicalment diferents de pilotar i afrontar la situació. Tot i el temps perdut per Jorge Recalde i Jorge del Buono en l'incident, aquests semblava que no havien de patir per la seva posició de podi, doncs els austríacs Georg Fischer i Thomas Zeltner eren ja a 24 minuts dels líders provisionals.

La quarta i última etapa arrancava dissabte a trenc d'alba altre cop amb 7 proves especials cronometrades per endavant en les que la lluita per la victòria entre el Lancia oficial i del Jolly Club era el focus d'atenció principal. Mikael Ericsson i Claes Billstam obrien en 18 segons més el forat que tenien vers Sandro Fiorio i Luigi Pirollo en la primera especial cronometrada de l'etapa. Els italians per culpa d'una averia en l'alternador del seu Delta Integrale, perdien 2 minuts i 5 segons més en la segona especial cronometrada i pràcticament tota opció de guanyar la prova de no passar cap infortuni en el cotxe homòleg dels suecs.

A partir de llavors la parella sueca va decidir reservar-se una mica i administrar l'avantatge acumulat fins llavors, permetent que Sandro Fiorio i Luigi Pirollo escurcessin en uns insuficients 14 segons les distàncies que hi havia entre tots dos cotxes. Sense cap més infortuni rellevant més enllà de l'abandonament per accident dels xilens José Celis i Elvio Olave en la última prova especial cronometrada del ral·li, es certificava així la primera victòria en el mundial de ral·lis de l'espectacular pilot suec Mikael Ericsson i el seu copilot Claes Billstam que deleitaven als espectadors que s'aplegaven a l'estadi de Còrdoba amb uns donuts i unes derrapades controlades.

Els suecs completaven els 598,57 km del recorregut amb un temps total de 7 hores i 6 minuts, 2 minuts i 26 segons menys que els italians Sandro Fiorio i Luigi Pirollo els quals novament es quedaven a les portes d'aconseguir la seva primera victòria al campionat. Cap-cots Jorge Recalde i Jorge del Buono tancaven el podi a 13 minuts i 42 segons dels seus companys d'equip i guanyadors de la prova.

Una pedra es va posar en el camí de Recalde-del Buono en la seva revàlida de la victòria aconseguida l'any anterior.

Els uruguaians Gustavo Trelles i Ricardo Ivetich eren els únics inscrits a la prova sota la homologació de Grup N, per tant d'acabar la prova, la victòria en el campionat de producció era un fet, i així va ser com els urguaians doblaven la puntuació acumulada fins llavors en el campionat i restaven a 1 punt del líder provisional, el belga Gregoire de Mévius, i empataven a punts amb el francès Alain Oreille, tots dos absents a la cita, evidentment.

Trelles-Ivetich competien contra ells mateixos a l'Argentina.

A efectes del campionat per a pilots, el resultat del ral·li va ser força intrascendent, només Sandro Fiorio aconseguia gràcies al seu segon lloc situar-se dins les posicions de podi provisional empatant a 40 punts amb el pilot suec Ingvar Carlsson, però a 40 punts del líder provisional, el seu compatriota Massimo Biasion. La segona posició que ocupava el pilot francès Didier Auriol era més assequible a 10 punts.

Pilot

Punts

Massimo Biasion

80

Didier Auriol

50

Ingvar Carlsson

Sandro Fiorio

40

40

Lancia sumava amb aquesta sis victòries de sis possibles, el que permetia a la marca turinesa proclamar-se ja campiona mundial quan encara podia acumular un resultat més. La quarta posició que aconseguien Georg Fischer i Thomas Zeltner al ral·li, situava a Audi en segona posició provisional del campionat, 1 punt per davant de Toyota.

Constructor
Punts

Lancia

120

Audi

37

Toyota

36

Eriksson-Parmander aconseguien la victòria gràcies als seus Pirelli i la fauna local.

El dimarts 5 d'agost de 1997, Manukau era escenari de la cerimònia de clausura del 27è Ral·li de Nova Zelanda, novena prova del campionat del món de l'especialitat automovilística. La cita austral, que era puntuable pels certàmens reservats a pilots, marques, producció i copa FIA-2L, comptava amb 83 equips inscrits en la seva llista oficial, estant tots ells presents el dissabte 2 d'agost a la mateixa localitat per iniciar un recorregut programat de 395,99 km de distància al llarg de 24 proves especials. 51 equips participants aconseguien completar la prova.

Una ovella es va interosar en el camí de Sainz-Moya cap a la victòria neozelandesa.

La prova s'iniciava el migdia del dissabte amb la celebració d'una superespecial espectacle a Manukau, la qual estava molt lliscant a causa de les pluges caigudes en les hores prèvies a les que se'ls hi unia el fred. Donades aquestes condicions, la majoria de pilots van decidir afrontar l'especial amb cautela, doncs els riscs eren elevats; l'excepcióperó van ser Colin McRae i Nicky Grist, el pilot escocès i el copilot galès de Subaru sortien a l'atac, i amb un pilotatge espectacular contentaven aquells aficionats que s'hi havien desplaçat, alhora que aconseguien marcar el millor registre per 2 segons de diferència vers els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, Juha Kankkunen i Juha Repo així com als seus companys d'equip, els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.

El ral·li propiament dit peró s'iniciava l'endemà diumenge, amb la celebració de 8 trams forestals més una segona passada per l'especial espectacle de Manukau, les quals servien per completar la primera etapa amb les seves 10 proves especials de 142,96 km de distància. Com en la jornada anterior, el ral·li seguia estant marcat pel fred i el fang, un terreny en el que Colin McRae i Nicky Grist semblaven trobar-se com en el seu Regne Unit natal marcant uns temps molt baixos.

Els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne eren els únics pilots capaços de seguir el ritme imposat pels líders, el que els va permetre marcar l'escratx en el segon tram del dia, peró en la següent especial, la parella de Mitsubishi patia una forta sortida de pista, que es desenllaçaven en tres voltes de campana i deixava el seu Lancer Evo IV pel desguàs. Aquest accident, unit a un nou escratx per part de Colin McRae i Nicky Grist, conferia un marge de gairebé un minut als líders vers els seus perseguidors, llavors capitanejats pels seus compatriotes de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid i en el que també s'hi trobaven els espanyols de Ford Carlos Sainz i Luis Moya i a una mica més de distància el seus companys d'equip Kenneth Eriksson i Staffan Parmander que arrossegaven problemes de canvi.

Un escratx de Carlos Sainz i Luis Moya en la quarta cronometrada del dia, permetia als espanyols intercanviar-se la posició amb els seus precessors de Mitsubishi, mentre que Kenneth Eriksson i Staffan Parmander donaven fe que el seu problema amb la quarta velocitat havia estat solventat en marcar el millor temps en el cinquè tram dominical per davant de Carlos Sainz i Luis Moya que empataven a temps amb Richard Burns i Robert Reid.

Els líders indiscutibles, Colin McRae i Nicky Grist, recuperaven el fil dels escratxs en la sisena especial, mentre que una averia en la transmissió del Mitsubishi Carisma GT Evo IV de Richard Burns i Robert Reid, permetia als seus companys d'equip entrar en les places provisionals de podi. La situació es repetia en la setena especial del dia, vuitena en el comput global del ral·li, Colin McRae i Nicky Grist guanyaven la cronometrada, mentre que Richard Burns i Robert Reid perdien una plaça, ara en favor del Ford Escort WRC de Juha Kankkunen i Juha Repo, per culpa de la seva averia en un palier.

Durant la celebració de la vuitena especial, última prova forestal del dia, el devenir del ral·li faria un canvi sobtat en quan el motor bòxer de l'Impreza S3 WRC de Colin McRae i Nicky Grist quedava mut, obligant a la parella a abandonar la prova. Aquest incident deixava com a líders a Carlos Sainz i Luis Moya, els quals a més a més hi marcaven el millor temps. La segona passada per la superespecial espectacle, en la que s'hi imposava Juha Kankkunen i Juha Repo, servia per a que els pilots fessin entrada al parc tancat de Manukau amb Carlos Sainz i Luis Moya al capdavant per 22 segons de marge vers Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, mentre que els companys d'equip dels líders a Ford, els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Repo, tancaven les places de podi a 1 minut i 12 segons. Si bé Richard Burns i Robert Reid ja no perdien plaça, si que els britànics seguien cedint terreny vers els equips capdavanters, trobant-se ja a 2 minuts i 9 segons dels líders, peró amb gairebé 1 minut de marge sobre els locals Possum Bourne i Graig Vincent.

La segona jornada del ral·li era la més llarga de totes les programades, amb 8 proves especials cronometrades de 157,52 km de distància. La jornada a més a més arrancava amb el tram més llarg de la cita neozelandesa, Te Koraha de 47,43 km de competició, en els que els Michelin de Carlos Sainz i Luis Moya així com de Juha Kankkunen i Juha Repo no van poder rendir al mateix nivell que les Pirelli de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, els quals hi marcaven el millor temps i en llevar 39 segons a la parella espanyola, s'eregien com a nous líders de la provisional.

A partir de llavors l'oposició als suecs de Subaru va dominar l'etapa, sobretot els britànics Richard Burns i Robert Reid, doncs eren els pilots amb més urgències després de quedar-se amb només 2 rodes motrius en les darreres cronometrades de l'etapa anterior i els quarts en sortir a la pista. Els de Mitsubishi s'imposaven en la tercera, quarta i cinquena especial cronometrada, mentre que Juha Kankkunen i Juha Repo ho feien en la segona i vuitena especial prova especial del dia, el que els permetia esdevenir els pilots més ràpids de la jornada per 2 segons de marge vers els dels tres diamants vermells.

Carlos Sainz i Luis Moya s'imposaven en la sisena i setena prova especial del dilluns, si bé el seu escratx era ex-aequo amb els líders provisionals Kenneth Eriksson i Staffan Parmander en ambdues especials i a més a més amb Richard Burns i Robert Reid en la segona d'elles. Tot plegat només permetia als espanyols de l'oval retallar 9 segons en les 7 últimes proves especials celebrades als suecs de la Constelació de les Plèiades, que així feien entrada al parc tancat de Manukau amb 8 segons de marge en relació als segons classificats. Juha Kankkunen i Juha Piironen per la seva part progressaven molt favorablement, gràcies també en bona part al fet de sortir per darrera dels seus dos precessors que els hi escombraven la pista de grava un cop el terreny ja s'havia eixugat; els finlandesos de Ford doncs, retornaven al parc tancat a 32 segons del liderat, 40 menys dels que havien iniciat l'etapa, mentre que Richard Burns i Robert Reid eren sólids quarts classificats ara a 1 minut i 31 segons dels primers classificats.

La tercera i última etapa doncs es plantejava fascinant, i malgrat només tenir 95,55 km cronometrats al llarg de 6 proves especials, res estava encara decidit. Carlos Sainz i Luis Moya sortien doncs a l'atac, amb l'avantatge afegit que ara els espanyols no havien d'escombrar la pista als seus rivals, sino que els suecs eren els qui havien de dur a terme aquesta feina tan feixuga.

En els primers parcials del primer tram cronometrat tot semblava anar de cara per la parella espanyola de Ford, doncs aquests estaven marcant registres de l'ordre d'1 segon menys per km que els seus rivals suecs; peró en el punt quilomètric 6,5, de 32 que tenia el tram, els pilots es topaven amb una ovella en sortir d'un canvi de rasant que es gestionava a uns 180 km/h. L'impacte va fer malbé l'intercooler del seu Escort WRC alhora que trencava un tub del sistema de frens, el que va obligar a Carlos Sainz a emprar el fre de mà per apoiar-se en les frenades, tot plegat no només suposava que Kenneth Eriksson i Staffan Parmader mantinguessin el liderat contra pronòstic, sino que a més a més els seus rivals espanyols perdessin una plaça en favor de Juha Kankkunen i Juha Repo.

A partir de llavors, i amb el seu cotxe reparat, Carlos Sainz i Luis Moya van fer alló que s'esperava d'ells, guanyar totes les proves cronometrades del dia, insuficient peró per aconseguir la victòria, mentre que a manca de dues cronometrades per completar el recorregut, Juha Kankkunen i Juha Repo en veure que els hi era impossible assolir la primera posició, van alçar una mica el peu de l'accelerador per tal de permetre als seus companys d'equip superar-los i sumar més punts en la seva cursa pel campionat.

Completades doncs les 24 proves especials del ral·li, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander aconseguien la victòria en aturar el cronòmetre en 4 hores 14 minuts i 11 segons, 13 segons menys que Carlos Sainz i Luis Moya, que s'havien de conformar amb la segona posició i amb la sensació d'haver perdut l'ocasió de guanyar el ral·li. Juha Kankkunen i Juha Repo per la seva banda, feien gala d'una enorme professionalitat ocupant el graó més baix del podi a 19 segons dels guanyadors.

Kankkunen-Repo feien treball d'equip i afluixaven el ritme dimarts per facilitar el segon lloc dels seus companys.

En el campionat de producció, tret de la superespecial espectacle de Manukau, el ral·li va estar en tot moment sota el control i domini del pilot urguaià Gustavo Trelles i del seu navegant argentí Jorge del Buono que d'aquesta manera aconseguien la seva sisena victòria de la temporada en set participacions. Una victòria facilitada per les baixes dels seus principals rivals, els japonesos habituals del campionat Asia-Pacific Yoshihiro Kataoka i Satoshi Hayashi, així com Shigeyuki Konishi i el local Tony Sircombe. Els neozelandeos i campions nacionals Recce Jones i Leo Bult finalitzaven la prova en segona plaça, a gairebé 1 minut i mig dels campions mundials de la categoria.

Amb aquesta victoria Gustavo Trelles tenia la revalida a tocar dels dits, doncs la distància que ara el separava de l'austríac Manfred Stohl era de 59 punts i en restaven 65 per celebrar.

Tot i comptar amb l'antic Evo III, Trelles-Del Buono feien una important passa endavant cap a la revàlida.

En el campionat FIA 2-L es va viure una situació similar a la del de producció, els catalans Oriol Gómez i Marc Martí van dominar la categoria des de la primera fins l'última especial cronometrada del recorregut, i només l'abandonament dels seus companys d'equip, els finlandesos Harri Rovanperä i Voitto Silander, per accident quan celebraven la segona prova especial cronometrada dominical, posava la nota trista en el si de l'equip SEAT, i es que els diversos Suzuki presents a la prova, amb pilots habituals del campionat Asia-Pacific i encapçalats pel Baleno Wagon KitCar de "Montser" Nobuhiro Tajima i Ross Runnalls, no van ser rivals pels cotxes catalans, que malgrat no sumar el doblet seguien obrint forat al capdavant de la taula, ara ja de 12 punts vers Peugeot.

Gómez-Martí van dominar el FIA-2L de cap a peus.

La segona victòria de la temporada que aconseguia el suec Kenneth Eriksson en terreny neozelandès, acostava al pilot a les posicions capdaventeres de la taula provisional del campionat per a pilots, una taula que malgrat l'abandonament que hi patia Tommi Mäkinen seguia comandada pel finlandès, si bé ara el seu màxim perseguidor passava a ser Carlos Sainz a 8 punts del campió mundial en aconseguir el pilot madrileny superar l'escocès Colin McRae per 2 punts.

Pilot

Punts

Tommi Mäkinen

42

Carlos Sainz

34

Colin McRae

32

En el campionat de constructors, Subaru s'anotava la seva cinquena victòria de la temporada, gràcies a la qual la marca de la Constelació de les Pleiades mantenia amb fermesa el seu liderat a la provisional. D'altra banda, Ford, en situar els seus dos cotxes dalt del podi neozelandès, igualava els 10 punts que sumava la marca guanyadora i restava a 1 punt de la segona plaça que seguia conservant Mitsubishi.

Constructor
Punts

Subaru

74

Mitsubishi

56

Ford

55

Grönholm-Rautiainen feien més gran el seu mite en guanyar per 7ena vegada la ronda finlandesa.

Amb 70 equips participants presents en la seva cerimònia de clausura, el 57è Ral·li dels 1000 Llacs, oficialment ral·li de Finlàndia, finalitzava a Jyväkylä el diumenge 5 d'agost de 2007. La cita, que era la novena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, tenia un recorregut format per 23 proves especials cronometrades d'una distància total de 360,34 km, a les que 97 equips dels 102 que prèviament hi havia formalitzat la seva inscripció, hi començaven a fer front a partir del dijous 2 d'agost. Popularment conegut com Gran Premi dels boscos o ral·li dels mil salts, atorgava punts en els certàmens reservats a pilots, constructors i mundial júnior.

Hirvonen-Lehtinen van ser perfectes escuders dels seus companys.

Tal i com venia sent tradicional en les darreres edicions del ral·li finlandès, el 2,06 km de l'especial espectacle de Killeri donava el tret de sortida a l'edició, en la que per sorpresa de molts, la parella de Subaru formada per l'australià Chris Atkinson i el belga Stéphane Prévot esdevenien els homes més ràpids per 2 dècimes de segon vers els principals favorits, els locals Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Sébastien Loeb i Daniel Elena tancaven les places provisionals de podi a 3 dècimes del liderat.

El ral·li de debò arrancava l'endemà divendres, amb l'entrada en escena de 10 proves especials de 131,43 km cronometrats, 9 de les quals es celebraven enmig dels boscos finlandesos i l'ultima d'elles es corresponia a una segona passada per l'especial de Killeri, amb el que la primera etapa assolia els 133,49 km de competició.

L'arrencada de la competició forestal era un tan folla entre els locals; en un primer moment la parella de l'equip Stobart formada per Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, esdevenien els líders de la taula general en imposar-se en la primera de les especials de la jornada, si bé aquests eren rellevats amb caràcter immediat en tan bon punt Marcus Grönholm i Timo Rautiainen amb el nou Focus RS WRC'07 guanyaven l'especial següent. El bucle matinal el tancava Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen amb el seu primer millor temps al ral·li, el qual els hi donava accés al liderat provisional en detriment dels seus companys d'equip.

Superat el pas per les assistències, els participants tornaven a competir per les tres proves especials que tot just havien acabat de celebrar, on els assistents van poder presenciar un duel tancat entre els dos Ford Focus RS WRC'07 oficials. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen guanyaven les tres especials del bucle, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen hi empataven a l'escratx en la segona d'elles, cinquena en el còmput de la jornada, pel que tots dos cotxes feien entrada al re-agrupament distanciats per tan sols 8 dècimes de segon. Per darrera d'ells, els campions mundials eren els qui millor ho feien, distanciant-se en només 11,7 segons dels líders, mentre que Chris Atkinson i Stéphane Prévot, quarts, estaven ja a 22,5 segons.

En les quatre últimes proves especials cronometrades de la jornada, els líders aconseguien esgarrapar segon a segon a base d'acumular els quatre millors temps possibles un marge de 4,4 segons amb els seus companys d'equip i compatriotes, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena feien l'entrada al parc tancat de Jyväskylä a 20,2 segons d'ells. Els primers líders de l'esdeveniment, Chris Atkinson i Stéphane Prévot, conservaven la quarta posició, però els de Subaru es trobaven ja a 46,9 segons de la primera plaça, una distància que començava a ser excessiva com per pensar en entrar al podi del diumenge per mèrits propis.

Els 186,10 km cronometrats de la segona etapa, convertien la jornada sabatina en la més llarga de totes i amb una breu etapa dominical per endavant, decisiva. Aquesta distància cronometrada es repartia al llarg de 9 proves especials, entre les que destacava la doble passada per la mítica Ouninpohja, que amb els seus 33,01 km era l'especial més llarga.

Sébastien Loeb i Daniel Elena s'imposaven en la primera especial sabatina, però lluny de ser l'inici d'una reacció dels pilots de Citroën, l'escratx va ser una anècdota, doncs Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s'imposaven en les 6 següents proves especials programades de forma consecutiva, i sempre amb els seus companys Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen just per darrera seu, amb el que els rivals dels Ford restaven ja a pràcticament 1 minut de la seva posició.

Tal era el coixí de segons, que els líders es van permetre el luxe d'alçar una mica el peu de l'accelerador en les dues últimes proves especials, no massa però, el just i necessari com per a que les dues parelles de Ford s'intercanviessin les posicions a final de tram i que per tant el retorn a Jyväskylä es fes amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen a 20,4 segons dels seus companys d'equip, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena ho feien a 1 minut i 5 dècimes de segon de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, però amb la tranquil·litat d'haver obert encara més el forat vers Chris Atkinson i Stéphane Prévot, que ja estaven a 1 minut i 40,8 segons dels campions mundials.

Entre les baixes de la jornada destacaven les de Dani Sordo i Marc Martí per averia mecànica mentre disputaven la quarta prova especial sabatina i la de Petter Solberg i Phil Mills, els quals després d'arrossegar problemes en el seu Subaru Impreza S12B WRC des de la tercera cronometrada del dia, finalment abandonaven la competició en la cinquena.

Amb pràcticament el 90% del recorregut ja disputat, i unes distàncies mesurades en segons prou importants entre els 5 primers classificats, els 40,75 km cronometrats de la tercera i última jornada repartits al llarg de 3 proves especials, esdevenien un tràmit, en el que malgrat que no jugar-s'hi res i tenir molt a perdre, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen volien guanyar la cita per la porta gran i s'imposaven en totes tres cronometrades per davant dels seus companys Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, amb el que les posicions es ratificaven.

Imposant-se doncs en 17 de les 23 proves especials programades, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien diumenge al migdia la seva setena victòria al Ral·li de Finlàndia, igualant així el rècord que ostentava el seu compatriota Hannu Mikkola, si bé aquest no havia aconseguit totes les victòries dins el calendari mundial. Els finlandesos de Ford completaven el recorregut en un temps total de 2 hores 57 minuts i 26,1 segons, 24,2 segons per davant dels seus companys d'equip Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. Els campions mundials, Sébastien Loeb i Daniel Elena, tancaven el podi a 1 minut i 9,9 segons dels guanyadors.

Davant dues inspiradíssimes parelles finlandeses de Ford, Loeb-Elena només aspiraven a tancar el podi.

Dins el campionat júnior, els txecs Martin Prokop i Jan Tománek feien gala de la seva veterania en quan s'imposaven de forma consecutiva en les 6 primeres cronometrades per aconseguir un gap proper al mig minut vers els suecs Patrik Sandell i Emil Axelsson, una distància que els líders encara ampliarien en 5 segons més en les 5 últimes especials de l'etapa tot i els 3 escratxs que hi aconseguien els nòrdics.

Dissabte al matí, suecs i txecs iniciaven la segona etapa amb un estira i arronsa particular que tocaria final en la tercera prova especial, quan els líders hi accidentaven el seu Citroën C2 S1600 i deixaven el Renault Clio R3 dels seus rivals al capdavant.

Patrik Sandell i Emil Axelsson passaven llavors a desenvolupar un paper més conservador, completant les especials amb més cura per tal de mantenir-se aïllats dels accidents o averies mecàniques i assegurar-se així la victòria el diumenge al migdia, la primera per al pilot en la temporada i que el deixava en tercera posició a 9 punts del seu compatriota Per-Gunnar Andersson, líder provisional.

Sandell-Axelsson van nedar i guardar la roba a Finlàndia per anotar-se la primera victòria de la temporada.

Davant la seva afició Marcus Grönholm aconseguia la tercera victòria consecutiva de la temporada, la qual permetia al pilot finlandès distanciar-se en 13 punts de Sébastien Loeb al capdavant de la taula provisional del campionat de pilots. Per darrera del triple campió alsacià, Mikko Hirvonen estrenyia distàncies per deixar-les en 5 punts, alhora que aconseguia doblar la puntuació acumulada vers el quart classificat, el càntabre Dani Sordo.

Pilot

Punts

Marcus Grönholm

75

Sébastien Loeb

62

Mikko Hirvonen

57

Com a Noruega o a Sardenya, Ford s'anotava el doblet a Finlàndia, el qual coincidia a més a més amb el debut del seu nou model i que permetia als de l'oval obrir un forat de 40 punts vers els seus rivals més directes de Citroën. En l'altre punt calent de la taula, tan Subaru com Stobart només aconseguien situar un dels seus cotxes al parc tancat de Jyväskylä diumenge al migdia, ja que l'Impreza S12B WRC que pilotaven els catalans Xevi Pons i Xavier Amigó no atorgava punts als de la Constel·lació de les Plèiades; malgrat tot, l'estructura oficial afegia 1 punt més al gap entre totes dues formacions i la distància per la tercera plaça s'establia en 3 punts.

Constructor
Punts

Ford

132

Citroën

92

Subaru

48