En quan Blomqvist-Hertz es van retirar, Mäkinen-Liddon van encapçalar el Ral·li dels 1000 Llacs/ Secto Rally Finland Media.

Vuitena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el diumenge 5 d'agost de 1973 finalitzava a Jyväskylä el 23è Ral·li dels 1000 Llacs. Esdeveniment que en llur itinerari hi constaven fins a 43 proves especials cronometrades d'una distància total de 517,20 km, activitat competitiva que s'iniciava el divendres 3 d'agost des de la mateixa ciutat finlandesa amb 109 equips baixant per la rampa de sortida, dels 122 que havien formalitzat la seva inscripció. L’edició del ral·li era completada per 55 parelles participants.

El jove Markku Alén donava el primer podi al mundial a Volvo .

La primera de les dues etapes que constaven en el recorregut de l’edició, s’iniciava el divendres 3 d’agost a primera hora de la tarda, per a partir de les 5 en punt, disputar la cronometrada inaugural de l’itinerari en les immediacions del punt de sortida. En total els organitzadors programaven una vintena de proves especials cronometrades d’una corda competitiva de 231,40 km en aquest escull inaugural, les quals finalitzarien a primera hora del matí de l’endemà dissabte i després d’haver estat competint al llarg de tota la curta nit d’estiu finlandesa.

Esdeveniment tradicionalment dominat pels pilots locals, així com els seus veïns escandinaus, per a la seva primera edició dins el calendari mundial, molts eren els estrangers que decidien fer una incursió a la ràpida prova de terra. Emperò, sense l’experiència necessària en un ral·li replet de salts cecs a alta velocitat, la seva sort distava molt de la d’incomodar als especialistes del terreny i només aportaven color a la cerimònia de sortida.

La pluja torrencial acompanyava als participants al llarg dels primers compassos de l’edició, i en aquest context, el camaleònic pilot finlandès Leo Kinnunen i el seu compatriota Atso Aho, s’imposaven a bord d’un Porsche 911 en la cronometrada inaugural del programa, esdevenint així en els primers líders del ral·li.

Malauradament per als seus interessos, la primera prova especial del recorregut era curta, i per tant el coixí de segons obtingut era poc important, amb el què els finlandesos passaven el relleu de l’anhelada primera posició als suecs de Saab Stig Blomqvist i Arne Hertz, guanyadors de l’edició de 1971, si bé aquests no hi establien pas el registre de referència per a la resta de participants en cap de les dues primeres proves especials.

Stig Blomqvist i Arne Hertz imprimien un ritme molt alt gràcies a la tracció del seu 96 V4, el qual els portaria a acumular 5 victòries parcials al llarg de les 11 cronometrades del divendres, un rendiment que mantenia els suecs al capdavant de la taula provisional en el que restava d’etapa i que només els locals Timo Mäkinen i Henry Liddon, amb Ford Escort RS1600 així com Markku Alén i Juhani Toivonen amb un Volvo 142, eren capaços de seguir en arribar el dissabte. Un altre dels favorits a victòria, Hannu Mikkola i Erkki Rautanen, es veien endarrerits en patir problemes de frens i motor en el seu Volvo 142, perdent lleugerament el contacte amb el grup capdavanter.

Abans de passar fulla en el calendari, el ral·li perdia un dels seus actius, quan Pauli Toivonen i Martti Tiukkanen havien d’abandonar en trencar-se el motor del seu Simca 1000 Rallye 2 en el transcurs de la desena prova especial. Tanmateix, en caure la mitjanit, la pluja cesava i deixava pas a la boira, quelcom que afligia a Leo Kinnunen i Atso Aho, doncs la unitat que els finlandesos estaven pilotant, era la que els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius havien emprat en l’anterior Safari Rally i aquesta encara hi duia instal·lades les llunes enfosquides, quelcom que reduïa substancialment la seva visibilitat.

Amb el trenc d’alba, la boira s’escampava i Leo Kinnunen i Atso Aho es posaven mans a la feina per recuperar els aproximadament 5 minuts perduts al llarg de la matinada i tancaven l’etapa amb 3 victòries de tram consecutives. Paral·lelament, Simo Lampinen i John Davenport, durant molta estona els quarts classificats a bord d’un dels Saab 96 V4 de l’estructura finlandesa de la marca sueca, s’endarrerien de l’ordre d’uns 3 minuts en donar un cop al seu cotxe en la penúltima prova especial de l’etapa i la parella només podia continuar en competició, gràcies a les peces que els mecànics treien de la unitat homòloga dels seus companys d’equip retirats Jari Vilkas i Juhani Soini.

A primera hora del matí, l’activitat cronometrada s’aturava amb el retorn al parc tancat de Jyväskylä, on la vuitantena de participants que restaven en actiu, hi romandrien per unes hores abans de reprendre la competició cap al migdia del mateix dissabte. Stig Blomqvist i Arne Hertz hi feien cap ocupant la primera posició per 17 segons de marge amb Timo Mäkinen i Henry Liddon i per 22 segons amb Markku Alén i Juhani Toivonen. Per darrera del trio inquilí de les posicions de podi, el ral·li es començava a trencar, doncs Hannu Mikkola i Erkki Rautanen eren quarts a 2 minuts i 31 segons dels líders provisionals, mentre que Per Eklund i Björn Cederberg eren cinquens a 4 minuts i 25 segons dels seus companys d’equip. 

La segona etapa del ral·li comptava amb més proves especials i més quilòmetres cronometrats en el seu programa que no pas l’anterior, concretament amb 23 que suposaven 285,80 km competitius, a les que se’ls hi donava inici just després del migdia, per completar-se a primera hora del diumenge al matí.

Una segona etapa que s’iniciava novament amb pluja, condicions climatològiques que afavorien al petit i lleuger Saab 96 V4 de tracció davantera dels líders Stig Blomqvist i Arne Hertz. Els suecs mantenien un ritme molt alt en els primers compassos de l’escull, que els portarien a encadenar 3 victòries de tram al llarg de les 4 primeres proves especials, gràcies al qual la parella líder elevava el seu marge vers els seus més immediats perseguidors per sobre d’1 minut i fins a gairebé 2 minuts en relació a Markku Alén i Juhani Toivonen.

D’altra banda, la tenacitat de Leo Kinnunen i Atso Aho no trobava final i els finlandesos marcaven els registres de referència entre la cinquena i la novena prova especial de manera consecutiva, sent especialment rellevant l’aconseguit en la darrera d’elles, de 33,80 km cronometrats de corda.

Una ratxa de victòries que es veuria trencada pels petits Saab 96 V4, Simo Lampinen i i John Davenport aturaven el cronòmetre abans que ningú en la desena prova especial del dia, mentre que Stig Blomqvist i Arne Hertz feien el mateix en les dues següents, moment en el què els suecs van començar a veure’s guanyadors del ral·li per segona vegada en les 3 darreres edicions i passaven a pilotar en un mode de control.

Timo Mäkinen i Henry Liddon aconseguien la victòria en la cronometrada més longeva de tot el programa així com la primera del diumenge, doncs el tret de sortida a l’especial de Kokkosenlahti, de 42,80 km competitius, es donava quan les manetes dels rellotges indicaven que era mitjanit, mentre que a continuació Leo Kinnunen i Atso Aho recuperaven el seu “sisu” per imposar-se consecutivament en totes les cronometrades que restaven en el programa.

Entretant el cigonyal del Saab 96 V4 que pilotaven Stig Blomqvist i Arne Hertz deia prou en el transcurs de la quinzena prova especial de la segona etapa, trentacinquena en el còmput global de l’esdeveniment, i la parella sueca es veia obligada a abandonar la competició tot i estar pilotant amb la serenor que les condicions li permetien.

La baixa dels líders deixava en primera posició a Timo Mäkinen i Henry Liddon, qui gaudien a la seva vegada d’uns 2 minuts i mig de marge vers la revelació del ral·li, Markku Alén i Juhani Toivonen, mentre que una mica més avall, Simo Lampinen i John Davenport começaven a veure amb preocupació l’elevat ritme que estaven mantenint Leo Kinnunen i Atso Aho, qui posaven en compromís la seva darrera plaça de podi provisional.

Ja en la recta final de l’itinerari, Leo Kinnunen i Atso Aho aconseguien el seu objectiu i rellevaven a Simo Lampinen i Atso Aho de les posicions de podi, mentre que en un aterratge violent, Erkki Rautanen, copilot de Hannu Mikkola, es trencava una vertebra i era hospitalitzat. El pilot va completar el recorregut tot sol, sense notes, i tancava la seva participació a l’esdeveniment en cinquena posició, per just llavors rebre la desqualificació per part de l’estament organitzador. Tancant un ral·li per oblidar per part dels integrants de l'equip Saab, Per Eklund i Björn Cederberg es veien obligats a abandonar en la disputa de la darrera prova especial programada, quan l'arbre de transmissió del seu 96 V4 es trencava.

Completats els 517,20 km cronometrats al llarg de les 43 proves especials programades el diumenge 5 d’agost de 1973 pel matí, Timo Mäkinen i Henry Liddon es feien amb la victòria amb un temps de 4 hores 53 minuts i 50 segons, un registre que rebaixava en 2 minuts i 9 segons l’aconseguit per Markku Alén i Juhani Toivonen. Una altra parella finlandesa, la formada per Leo Kinnunen i Atso Aho, tancaven el podi a 3 minuts i 22 segons dels guanyadors.

Kinnunen-Aho van ser els homes amb més escratxs al ral·li, però no els més ràpids.

En el campionat per a constructors, únic certamen que es celebrava per llavors, Alpine-Renault tot i estar absent a la prova finlandesa, seguia liderant la taula provisional amb autoritat, i es que FIAT gairebé no retallava distàncies amb els de Dieppe, doncs el cap de files de la formació torinesa i guanyador a Polònia, el pilot alemany Achim Warmbold i el copilot francés Jean Todt, finalitzaven la prova en vuitena posició i només aportaven 3 punts als transalpins. La victòria de Timo Mäkinen i Henry Liddon donava ales a Ford, que guanyava moltes posicions fins a situar-se en tercera posició just per davant de Saab.

Constructor	Punts
Alpine-Renault	92
FIAT	69
Ford	36

Ericsson-Billstam aconseguien la seva primera victòria mundial amb la que donaven el títol a Lancia.

Córdoba es donava cita un any més amb la cerimònia de clausura del Ral·li d'Argentina, concretament el dissabte 5 d'agost de 1989, any en el què es disputava la novena edició de l’esdeveniment sud-americà i un acte que comptava amb la concorrència de 33 equips participants. El ral·li, que era la vuitena prova en el calendari del campionat del món de l'especialitat, entregava punts en els certàmens de pilots i constructors, així com en el de Grup N, i per tant la seva llista oficial d’inscrits comptava amb fins a 77 formacions, iniciant tots ells el dimarts 1 d'agost des de la capital nacional, Buenos Aires, a disputar un recorregut format per 30 proves especials cronometrades de 598,57 km de distància total.

Fiorio-Pirollo es quedaven novament a les portes d'assolir la seva primera victòria mundial, mostrant un gran nivell.

La primera etapa de l’edició comptava amb 6 proves especials cronometrades en el seu programa, la primera de les quals, i per segon any consecutiu, era una especial espectacle que es celebrava a l’hipòdrom de Buenos Aires per tal de justificar una mica més els prop de 800 quilòmetres d’enllaç que els participants havien de cobrir des de la capital fins a la província de Córdoba, àrea que acollia el ral·li. Iniciat el dimarts a les 9 en punt del vespre i sota el cop de bandera del president de la República i ex pilot de ral·lis, Carlos Menem, l’etapa finalitzava l’endemà dimecres en passar 9 minuts de les 2 del migdia. 

Tot i ser una prova que entregava punts en el campionat de constructors, només Lancia feia el llarg i costós desplaçament fins a l’Argentina, alineant dos dels seus cotxes oficials. Un primer en mans dels guanyadors de la darrera edició del ral·li, els locals Jorge Recalde i Jorge del Buono, i un altre en els suecs Mikael Ericsson i Claes Billstam, qui estaven exercint el seu darrer servei a la marca torinesa. Toyota, Mazda i Mitsubishi justificaven la seva absència a la ronda en les seves baixes probabilitats de victòria, així com el poc impacte en les ventes del mercat argentí.

Els italians Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, a bord d’un Lancia Delta Integrale de la formació satèl·lit del Jolly Club, eren la tercera punta del trident que aspiraven a la victòria, mentre que entre aquells que anhelaven pescar la prioritat A de la FIA en cas de baixa d’algun dels Lancia, s’hi trobaven el parell de Subaru RX Turbo que la marca de la Constel·lació de les Plèiades desplaçava fins al continent, gràcies a l’esforç de l’importador xilè de la companyia, un en mans dels neozelandesos Peter “Possum” Bourne i Rodger Freeth i un altre per als xilens Jose Celsi i Elvio Olave, així com el voluminós Audi 200 Quattro privat dels austríacs Georg Fischer i Thomas Zeltner, qui només arribar a l’Argentina, se n’adonaven que el bloc del seu motor tenia una esquerda, però que un cop feta la important inversió en el desplaçament, decidien competir-hi de totes maneres.

Jorge Recalde i Jorge del Buono aturaven el cronòmetre en un temps de 2 minuts i 26 segons en els 3,07 km de corda de l’especial espectacle de l’hipòdrom porteny, i el pilot argentí se n’anava cap a la seva província natal amb un marge de 2 segons en relació als seus companys Mikael Ericsson i Claes Billstam i 4 segons vers Alex Fiorio i Luigi Pirollo.

Arribats a la Villa Carlos Paz el dimecres 2 d’agost a primera hora del matí, la competició es reprenia amb l’entrada en escena de les primeres cronometrades campestres. Alex Fiorio i Luigi Pirollo aturaven el cronòmetre abans que ningú al terme de la segona prova especial del programa, en la que els líders argentins Jorge Recalde i Jorge del Buono s'hi endarrerien en patir una virolla, amb el què els italians es feien amb el lideratge de la classificació de manera efímera, doncs en la tercera prova especial, la seva excessiva fogositat els portava a perdre 19 segons vers el millor temps de Mikael Ericsson i Claes Billstam, mentre que Jorge Recalde i Jorge del Buono recuperaven la primera posició.

Els suecs repetien victòria de tram en la quarta prova especial del programa, sense que aquest resultat comportés un relleu al capdavant de la classificació, mentre que els convidats per l’importador xilè de Subaru, Peter “Possum” Bourne i Rodger Freeth, patien una rebolcada amb el seu RX Turbo que deixava força tocat el seu motor.

Després d’un inici un xic cautelòs, fins i tot erràtic per l’aura que s’esperava de la parella local, Jorge Recalde i Jorge del Buono s’imposaven en la cinquena cronometrada del programa, tanmateix la més llarga de l’etapa, i els argentins estiraven així el seu lideratge.

L’etapa es tancava amb la cronometrada del Camping General San Martín de Córdoba, un clàssic de l’esdeveniment argentí que feia la seva primera aparició en el programa, en la que Mikael Ericsson i Claes Billstam compartien el millor temps amb Alex Fiorio i Luigi Pirollo, mentre que Jorge Recalde i Jorge del Buono picaven contra una paret sense majors conseqüències.

Completada la primera etapa a quarts de 3 de la tarda del dimecres, Jorge Recalde i Jorge del Buono feien entrada al parc tancat ubicat a l’Estadi Chateau Carreras de Córdoba amb 12 segons de marge vers Mikael Ericsson i Claes Billstam i per 18 segons en relació a Alex Fiorio i Luigi Pirollo. Tot i les atencions especials que Georg Fischer i Thomas Zeltner dedicaven al motor del seu Audi 200 Quattro, els austríacs aconseguien completar l'etapa inaugural en quarta posició, si bé a una important distància de 4 minuts i 24 segons dels líders i quan només s’havien disputat 79,25 km cronometrats. Ernesto Soto i Martin Christie, a bord d’un dels obsolets Renault 18 GTX nacionals, eren cinquens a 7 segons dels centre-europeus.

Els 64 equips arribats a Córdoba, iniciaven l’endemà dijous a partir de les 7 en punt del matí la segona etapa del ral·li. Un escull format per 8 proves especials cronometrades de 176,45 km, que dibuixaven un bucle cap a l’oest de la capital de província i que es conclouria per a la primera parella participant a manca de 4 minuts per a les 6 de la tarda. 

Una sortida que no prendrien Peter “Possum” Bourne i Rodger Freeth, doncs l’estat del motor del Subaru RX Turbo que pilotaven, cridat a formar part de l’equip oficial xilè de la marca un cop completat l’esdeveniment argentí, així ho aconsellava.

Les diferències entre els tres inquilins de les places de podi eren curtes i les distàncies cronometrades de les especials eren força superiors a les de la jornada prèvia, amb un promig d’una vintena de quilòmetres competitius, amb el què el ball de posicions esdevenia una constant al llarg dels primers compassos de la jornada. 

Sandro Fiorio i Luigi Pirollo s’imposaven en la primera especial del dia, mentre que els líders Jorge Recalde i Jorge del Buono s’hi deixaven 17 segons en relació amb el crono dels italians en patir una caiguda sobtada de la pressió del seu turbo, des de 1,5 bars fins a 0,9 bars, dos factors que deixaven a Mikael Ericsson i Claes Billstam en la primera posició per un estret marge. Els italians repetien resultat en la següent prova especial i els transalpins ara si feien el seu moviment des de la tercera fins a la primera posició de la classificació provisional i per 4 segons de marge vers els herois locals. 

Reparada l’avaria, la reacció de Jorge Recalde i Jorge del Buono no es va demorar, en un terreny que era de sobres conegut per a ells, i amb el millor temps en la tercera prova especial programada del dia, on a més a més hi havien de competir amb un semieix trencat, els locals recuperaven el seu lloc d'honor, plaça que la parella confirmava establint el registre de referència per a la resta de participants en el parc tancat en la quarta cronometrada. Sandro Fiorio i Luigi Pirollo s'hi deixaven 25 segons vers els llebrers del moment, en una fracció del recorregut molt revirat i en descens que ben bé els podia recordar on patiren l'accident al mes de gener, doncs Mikael Ericsson i Claes Billstam només hi perdien 6 segons. 

Les altres dues puntes del trident Lancia posaven pausa al domini de la parella argentina amb una victòria de tram per a cadascuna d’elles en les dues següents proves especials, mentre que a les cronometrades que tancaven la jornada, Mina Clavero, vila natal de Jorge Recalde, i El Cóndor, el millor temps tornava a correspondre als líders, qui feien retorn a l’estadi que exercia les funcions del parc tancat amb 46 segons de marge vers Mikael Ericsson i Claes Billstam, afligits al llarg de la jornada per problemes amb la servodirecció, i d’1 minut amb Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, qui es lamentaven d’una bomba d’aigua malfuncionant que els feia pujar excessivament la temperatura del motor. Georg Fischer i Thomas Zeltner restaven a l'espera d'alguna avaria entre els trident dels Lancia a les portes de podi a 16 minuts i 32 segons.

Novament 1 hora abans del trenc d’alba, és a dir a les 7 en punt del matí, els organitzadors programaven la represa de l’activitat esportiva per a la primera parella participant, de les 56 que restaven en actiu, amb un bucle cap al nord de la província per endavant, el qual estava format per 9 especials cronometradores de 170,29 km de distància total competitiva. Una tercera etapa que finalitzaria el mateix divendres amb el retorn al punt de sortida a 3 quarts i mig de 5 de la tarda.

Mikael Ericsson i Claes Billstam s’imposaven en la primera cronometrada de l’etapa i els suecs reduïen a la meitat les distàncies que els separaven dels líders, qui reconeixien obertament haver perdut temps per culpa seva, s'hi envirollaven. El degoteig de segons va continuar, si bé amb menor mesura, i així amb dues victòries parcials per a Sandro Fiorio i Luigi Pirollo i una altra més per a Mikael Ericsson i Claes Billstam, s’arribava a l’equador de la jornada amb Jorge Recalde i Jorge del Buono al capdavant de la classificació per només 14 segons de marge amb els seus companys suecs i 25 segons amb els italians del Jolly Club.

La pressió estava sobre les espatlles de Jorge Recalde i Jorge del Buono, qui s’havien d’esforçar de valent en la cinquena prova especial, una de les cronometrades més ràpides de la jornada, per tal de revertir dinàmiques. Malauradament, els argentins feien una mala recepció d’un salt en creuar-se’ls-hi el cotxe i picar de morro contra una pedra. A conseqüència de l’impacte, el radiador de l’oli es trencava i la parella havia de completar els 5 quilòmetres que restaven de tram pràcticament al ralentí, deixant-s’hi una desena de minuts, als que després caldria afegir 1 minut i escaig en els pertinents treballs de reparació del seu auto; en total prop de 12 minuts que feien descendre als herois locals fins a la tercera posició, una caiguda en certa manera continguda gràcies a l’absència d’oposició als potents cotxes torinesos.

Mikael Ericsson i Claes Billstam, que hi aconseguien la seva tercera victòria de la jornada, recollien el lideratge per un marge molt estret vers Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, establint-se a partir de llavors una lluita tancada entre suecs i italians. Amb estils de pilotatge molt diferents, els primers s’imposaven en la setena prova especial de la jornada, mentre que els segons, que deixaven palès haver recuperat la seva essència, ho feien en la sisena i vuitena.

Per a Jorge Recalde i Jorge del Buono només els hi quedava el consol d’aconseguir el millor temps en la segona passada per l’especial del Camping General San Martin, la qual novament exercia les funcions de clausura, i des de la qual els 39 equips participants que aconseguien completar la dura tercera etapa, recorrien els pràcticament 3 quilòmetres que els separaven del parc tancat de l’Estadi Chateau Carreras. On Mikael Ericsson i Claes Billstam hi feien accés ocupant la primera posició per 12 segons de marge vers Sandro Fiorio i Luigi Pirollo i per 13 minuts i 12 segons en relació a Jorge Recalde i Jorge del Buono. Georg Fischer i Thomas Zeltner seguien fent el que podien amb un bloc del motor esquerdat i es trobaven ja a 29 minuts i 16 segons dels pilots suecs de Lancia, veient com les seves opcions de podi i d'obtenir la prioritat A de la FIA minvaven.

La quarta i última etapa del programa es desenvolupava cap al sud de la província i com no podia ser d’altra manera, aquesta s’iniciava a les 7 en punt del matí del dissabte 5 d’agost. Els organitzadors programaven 7 proves especials per aquest escull, les quals suposaven els darrers 138,15 km competitius de l’itinerari. Una activitat que es finalitzava amb el retorn a la capital de provincia i la pertintent cerimònia del podi a 3 quarts de 4 de la tarda.

Mikael Ericsson i Claes Billstam gaudien d’una excel·lent visibilitat en ser els encarregats d’obrir pista a primera hora del matí, mentre que els seus rivals italians es topaven amb una important cortina de pols, que els impedia escometre amb fermesa els revolts que el traçat els hi presentava, una incidència que feia perdre 18 segons als segons classificats vers els líders de la provisional.

En la segona especial sabatina tota mena de tensió es dissipava, quan la corretja de la bomba de l’aigua i de l'alternador del Lancia Delta Integrale de Sandro Fiorio i Luigi Pirollo es trencava, provocant la concessió de 2 minuts i 5 segons per part dels italians als llebrers suecs, novament autors del millor temps. 

Amb 2 minuts i 35 segons de marge al capdavant de la classificació provisional, Mikael Ericsson i Claes Billstam es dedicaven a partir de llavors a administrar l'avantatge acumulat, defugint de qualsevol mena de risc innecessari, el que permetia als locals Jorge Recalde i Jorge del Buono acumular tres victòries de tram més, mentre que Sandro Fiorio i Luigi Pirollo escurçaven insuficientment el gap amb els líders amb les 2 victòries restants. 

Tanmateix, en el transcurs de la darrera prova especial, José Celis i Elvio Olave es quedaven sense frens però aconseguien completar el recorregut en cinquena posició provisional. Fent l’enllaç fins al parc tancat rera una furgoneta d’assistència que els hi feia de fre, aquesta s’aturava bruscament i els pilots no podien evitar encastar-s’hi. Els xilens però entregaven la seva fitxa en el darrer control i constaven com a cinquens classificats, fins que algú va advertir que el seu Subaru RX Turbo no es trobava en el parc tancat de l’Estadi Chateau Carreras i la parella va ser eliminada de la classificació final.

Un estadi en el que Mikael Ericsson i Claes Billstam deleitaven als espectadors que s'hi aplegaven el dissabte 5 d’agost a primera hora de la tarda, amb un reguitzell de donuts i derrapades controlades per tal de celebrar la seva primera victòria mundial.

Els suecs completaven els 598,57 km programats en el recorregut en un temps de 7 hores i 6 minuts, registre que rebaixava en 2 minuts i 26 segons l’acumulat pels italians Sandro Fiorio i Luigi Pirollo. Cap-cots en no haver aconseguit la victòria que tan s’esperava d’ells, Jorge Recalde i Jorge del Buono tancaven el podi a 13 minuts i 42 segons dels seus companys d'equip i guanyadors de la prova.

Una pedra es va posar en el camí de Recalde-del Buono en la seva revàlida de la victòria aconseguida l'any anterior.

Els uruguaians Gustavo Trelles i Ricardo Ivetich eren els únics inscrits a la prova a bord d’un cotxe amb homologació de Grup N i per tant la parella no competia amb cap altre rival que no fossin la seva pròpia mecànica, així com el recorregut programat pels organitzadors. Els uruguaians no es lamentaven de cap contra-temps i aquests completaven el recorregut en la setena posició final absoluta, rere els caps de sèrie entre els automòbils nacionals.

A efectes de campionat, Gustavo Trelles duplicava la seva puntuació a la classificació provisional gràcies a la seva primera victòria de la temporada, empatant així a 26 punts amb el francès Alain Oreille i restant a 1 sol punt del lideratge del belga Grégoire de Mevius.

Trelles-Ivetich competien contra ells mateixos a l'Argentina.

En el campionat per a pilots, el resultat del ral·li va ser força intrascendent, només Sandro Fiorio aconseguia gràcies al seu segon lloc situar-se dins les posicions de podi provisional empatant a 40 punts amb el pilot suec Ingvar Carlsson, però a 40 punts del líder provisional, el seu compatriota Massimo Biasion. La segona posició que ocupava el pilot francès Didier Auriol era més assequible a 10 punts.

Pilot	Punts
Massimo Biasion	80
Didier Auriol	50
Ingvar Carlsson Sandro Fiorio	40 40

Lancia sumava amb aquesta sis victòries de sis possibles, el que permetia a la marca torinesa proclamar-se ja campiona mundial quan encara podia acumular un resultat més. La quarta posició que aconseguien Georg Fischer i Thomas Zeltner al ral·li, situava a Audi en segona posició provisional del campionat, 1 punt per davant de Toyota.

Constructor	Punts
Lancia	120
Audi	37
Toyota	36

Eriksson-Parmander aconseguien la victòria gràcies als seus Pirelli i la fauna local.

El dimarts 5 d'agost de 1997, Manukau era escenari de la cerimònia de clausura del 27è Ral·li de Nova Zelanda, novena prova del campionat del món de l'especialitat automovilística. La cita austral, que era puntuable pels certàmens reservats a pilots, marques, producció i copa FIA-2L, comptava amb 83 equips inscrits en la seva llista oficial, estant tots ells presents el dissabte 2 d'agost a la mateixa localitat per iniciar un recorregut programat de 395,99 km de distància al llarg de 24 proves especials. 51 equips participants aconseguien completar la prova.

Una ovella es va interosar en el camí de Sainz-Moya cap a la victòria neozelandesa.

La prova s'iniciava el migdia del dissabte amb la celebració d'una superespecial espectacle a Manukau, la qual estava molt lliscant a causa de les pluges caigudes en les hores prèvies a les que se'ls hi unia el fred. Donades aquestes condicions, la majoria de pilots van decidir afrontar l'especial amb cautela, doncs els riscs eren elevats; l'excepcióperó van ser Colin McRae i Nicky Grist, el pilot escocès i el copilot galès de Subaru sortien a l'atac, i amb un pilotatge espectacular contentaven aquells aficionats que s'hi havien desplaçat, alhora que aconseguien marcar el millor registre per 2 segons de diferència vers els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, Juha Kankkunen i Juha Repo així com als seus companys d'equip, els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.

El ral·li propiament dit peró s'iniciava l'endemà diumenge, amb la celebració de 8 trams forestals més una segona passada per l'especial espectacle de Manukau, les quals servien per completar la primera etapa amb les seves 10 proves especials de 142,96 km de distància. Com en la jornada anterior, el ral·li seguia estant marcat pel fred i el fang, un terreny en el que Colin McRae i Nicky Grist semblaven trobar-se com en el seu Regne Unit natal marcant uns temps molt baixos.

Els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne eren els únics pilots capaços de seguir el ritme imposat pels líders, el que els va permetre marcar l'escratx en el segon tram del dia, peró en la següent especial, la parella de Mitsubishi patia una forta sortida de pista, que es desenllaçaven en tres voltes de campana i deixava el seu Lancer Evo IV pel desguàs. Aquest accident, unit a un nou escratx per part de Colin McRae i Nicky Grist, conferia un marge de gairebé un minut als líders vers els seus perseguidors, llavors capitanejats pels seus compatriotes de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid i en el que també s'hi trobaven els espanyols de Ford Carlos Sainz i Luis Moya i a una mica més de distància el seus companys d'equip Kenneth Eriksson i Staffan Parmander que arrossegaven problemes de canvi.

Un escratx de Carlos Sainz i Luis Moya en la quarta cronometrada del dia, permetia als espanyols intercanviar-se la posició amb els seus precessors de Mitsubishi, mentre que Kenneth Eriksson i Staffan Parmander donaven fe que el seu problema amb la quarta velocitat havia estat solventat en marcar el millor temps en el cinquè tram dominical per davant de Carlos Sainz i Luis Moya que empataven a temps amb Richard Burns i Robert Reid.

Els líders indiscutibles, Colin McRae i Nicky Grist, recuperaven el fil dels escratxs en la sisena especial, mentre que una averia en la transmissió del Mitsubishi Carisma GT Evo IV de Richard Burns i Robert Reid, permetia als seus companys d'equip entrar en les places provisionals de podi. La situació es repetia en la setena especial del dia, vuitena en el comput global del ral·li, Colin McRae i Nicky Grist guanyaven la cronometrada, mentre que Richard Burns i Robert Reid perdien una plaça, ara en favor del Ford Escort WRC de Juha Kankkunen i Juha Repo, per culpa de la seva averia en un palier.

Durant la celebració de la vuitena especial, última prova forestal del dia, el devenir del ral·li faria un canvi sobtat en quan el motor bòxer de l'Impreza S3 WRC de Colin McRae i Nicky Grist quedava mut, obligant a la parella a abandonar la prova. Aquest incident deixava com a líders a Carlos Sainz i Luis Moya, els quals a més a més hi marcaven el millor temps. La segona passada per la superespecial espectacle, en la que s'hi imposava Juha Kankkunen i Juha Repo, servia per a que els pilots fessin entrada al parc tancat de Manukau amb Carlos Sainz i Luis Moya al capdavant per 22 segons de marge vers Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, mentre que els companys d'equip dels líders a Ford, els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Repo, tancaven les places de podi a 1 minut i 12 segons. Si bé Richard Burns i Robert Reid ja no perdien plaça, si que els britànics seguien cedint terreny vers els equips capdavanters, trobant-se ja a 2 minuts i 9 segons dels líders, peró amb gairebé 1 minut de marge sobre els locals Possum Bourne i Graig Vincent.

La segona jornada del ral·li era la més llarga de totes les programades, amb 8 proves especials cronometrades de 157,52 km de distància. La jornada a més a més arrancava amb el tram més llarg de la cita neozelandesa, Te Koraha de 47,43 km de competició, en els que els Michelin de Carlos Sainz i Luis Moya així com de Juha Kankkunen i Juha Repo no van poder rendir al mateix nivell que les Pirelli de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, els quals hi marcaven el millor temps i en llevar 39 segons a la parella espanyola, s'eregien com a nous líders de la provisional.

A partir de llavors l'oposició als suecs de Subaru va dominar l'etapa, sobretot els britànics Richard Burns i Robert Reid, doncs eren els pilots amb més urgències després de quedar-se amb només 2 rodes motrius en les darreres cronometrades de l'etapa anterior i els quarts en sortir a la pista. Els de Mitsubishi s'imposaven en la tercera, quarta i cinquena especial cronometrada, mentre que Juha Kankkunen i Juha Repo ho feien en la segona i vuitena especial prova especial del dia, el que els permetia esdevenir els pilots més ràpids de la jornada per 2 segons de marge vers els dels tres diamants vermells.

Carlos Sainz i Luis Moya s'imposaven en la sisena i setena prova especial del dilluns, si bé el seu escratx era ex-aequo amb els líders provisionals Kenneth Eriksson i Staffan Parmander en ambdues especials i a més a més amb Richard Burns i Robert Reid en la segona d'elles. Tot plegat només permetia als espanyols de l'oval retallar 9 segons en les 7 últimes proves especials celebrades als suecs de la Constelació de les Plèiades, que així feien entrada al parc tancat de Manukau amb 8 segons de marge en relació als segons classificats. Juha Kankkunen i Juha Piironen per la seva part progressaven molt favorablement, gràcies també en bona part al fet de sortir per darrera dels seus dos precessors que els hi escombraven la pista de grava un cop el terreny ja s'havia eixugat; els finlandesos de Ford doncs, retornaven al parc tancat a 32 segons del liderat, 40 menys dels que havien iniciat l'etapa, mentre que Richard Burns i Robert Reid eren sólids quarts classificats ara a 1 minut i 31 segons dels primers classificats.

La tercera i última etapa doncs es plantejava fascinant, i malgrat només tenir 95,55 km cronometrats al llarg de 6 proves especials, res estava encara decidit. Carlos Sainz i Luis Moya sortien doncs a l'atac, amb l'avantatge afegit que ara els espanyols no havien d'escombrar la pista als seus rivals, sino que els suecs eren els qui havien de dur a terme aquesta feina tan feixuga.

En els primers parcials del primer tram cronometrat tot semblava anar de cara per la parella espanyola de Ford, doncs aquests estaven marcant registres de l'ordre d'1 segon menys per km que els seus rivals suecs; peró en el punt quilomètric 6,5, de 32 que tenia el tram, els pilots es topaven amb una ovella en sortir d'un canvi de rasant que es gestionava a uns 180 km/h. L'impacte va fer malbé l'intercooler del seu Escort WRC alhora que trencava un tub del sistema de frens, el que va obligar a Carlos Sainz a emprar el fre de mà per apoiar-se en les frenades, tot plegat no només suposava que Kenneth Eriksson i Staffan Parmader mantinguessin el liderat contra pronòstic, sino que a més a més els seus rivals espanyols perdessin una plaça en favor de Juha Kankkunen i Juha Repo.

A partir de llavors, i amb el seu cotxe reparat, Carlos Sainz i Luis Moya van fer alló que s'esperava d'ells, guanyar totes les proves cronometrades del dia, insuficient peró per aconseguir la victòria, mentre que a manca de dues cronometrades per completar el recorregut, Juha Kankkunen i Juha Repo en veure que els hi era impossible assolir la primera posició, van alçar una mica el peu de l'accelerador per tal de permetre als seus companys d'equip superar-los i sumar més punts en la seva cursa pel campionat.

Completades doncs les 24 proves especials del ral·li, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander aconseguien la victòria en aturar el cronòmetre en 4 hores 14 minuts i 11 segons, 13 segons menys que Carlos Sainz i Luis Moya, que s'havien de conformar amb la segona posició i amb la sensació d'haver perdut l'ocasió de guanyar el ral·li. Juha Kankkunen i Juha Repo per la seva banda, feien gala d'una enorme professionalitat ocupant el graó més baix del podi a 19 segons dels guanyadors.

Kankkunen-Repo feien treball d'equip i afluixaven el ritme dimarts per facilitar el segon lloc dels seus companys.

En el campionat de producció, tret de la superespecial espectacle de Manukau, el ral·li va estar en tot moment sota el control i domini del pilot urguaià Gustavo Trelles i del seu navegant argentí Jorge del Buono que d'aquesta manera aconseguien la seva sisena victòria de la temporada en set participacions. Una victòria facilitada per les baixes dels seus principals rivals, els japonesos habituals del campionat Asia-Pacific Yoshihiro Kataoka i Satoshi Hayashi, així com Shigeyuki Konishi i el local Tony Sircombe. Els neozelandeos i campions nacionals Recce Jones i Leo Bult finalitzaven la prova en segona plaça, a gairebé 1 minut i mig dels campions mundials de la categoria.

Amb aquesta victoria Gustavo Trelles tenia la revalida a tocar dels dits, doncs la distància que ara el separava de l'austríac Manfred Stohl era de 59 punts i en restaven 65 per celebrar.

Tot i comptar amb l'antic Evo III, Trelles-Del Buono feien una important passa endavant cap a la revàlida.

En el campionat FIA 2-L es va viure una situació similar a la del de producció, els catalans Oriol Gómez i Marc Martí van dominar la categoria des de la primera fins l'última especial cronometrada del recorregut, i només l'abandonament dels seus companys d'equip, els finlandesos Harri Rovanperä i Voitto Silander, per accident quan celebraven la segona prova especial cronometrada dominical, posava la nota trista en el si de l'equip SEAT, i es que els diversos Suzuki presents a la prova, amb pilots habituals del campionat Asia-Pacific i encapçalats pel Baleno Wagon KitCar de "Montser" Nobuhiro Tajima i Ross Runnalls, no van ser rivals pels cotxes catalans, que malgrat no sumar el doblet seguien obrint forat al capdavant de la taula, ara ja de 12 punts vers Peugeot.

Gómez-Martí van dominar el FIA-2L de cap a peus.

La segona victòria de la temporada que aconseguia el suec Kenneth Eriksson en terreny neozelandès, acostava al pilot a les posicions capdaventeres de la taula provisional del campionat per a pilots, una taula que malgrat l'abandonament que hi patia Tommi Mäkinen seguia comandada pel finlandès, si bé ara el seu màxim perseguidor passava a ser Carlos Sainz a 8 punts del campió mundial en aconseguir el pilot madrileny superar l'escocès Colin McRae per 2 punts.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	42
Carlos Sainz	34
Colin McRae	32

En el campionat de constructors, Subaru s'anotava la seva cinquena victòria de la temporada, gràcies a la qual la marca de la Constelació de les Pleiades mantenia amb fermesa el seu liderat a la provisional. D'altra banda, Ford, en situar els seus dos cotxes dalt del podi neozelandès, igualava els 10 punts que sumava la marca guanyadora i restava a 1 punt de la segona plaça que seguia conservant Mitsubishi.

Constructor	Punts
Subaru	74
Mitsubishi	56
Ford	55

Grönholm-Rautiainen feien més gran el seu mite en guanyar per 7ena vegada la ronda finlandesa.

Amb 70 equips participants presents en la seva cerimònia de clausura, el 57è Ral·li dels 1000 Llacs, oficialment ral·li de Finlàndia, finalitzava a Jyväkylä el diumenge 5 d'agost de 2007. La cita, que era la novena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, tenia un recorregut format per 23 proves especials cronometrades d'una distància total de 360,34 km, a les que 97 equips dels 102 que prèviament hi havia formalitzat la seva inscripció, hi començaven a fer front a partir del dijous 2 d'agost. Popularment conegut com Gran Premi dels boscos o ral·li dels mil salts, atorgava punts en els certàmens reservats a pilots, constructors i mundial júnior.

Hirvonen-Lehtinen van ser perfectes escuders dels seus companys.

Tal i com venia sent tradicional en les darreres edicions del ral·li finlandès, el 2,06 km de l'especial espectacle de Killeri donava el tret de sortida a l'edició, en la que per sorpresa de molts, la parella de Subaru formada per l'australià Chris Atkinson i el belga Stéphane Prévot esdevenien els homes més ràpids per 2 dècimes de segon vers els principals favorits, els locals Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Sébastien Loeb i Daniel Elena tancaven les places provisionals de podi a 3 dècimes del liderat.

El ral·li de debò arrancava l'endemà divendres, amb l'entrada en escena de 10 proves especials de 131,43 km cronometrats, 9 de les quals es celebraven enmig dels boscos finlandesos i l'ultima d'elles es corresponia a una segona passada per l'especial de Killeri, amb el que la primera etapa assolia els 133,49 km de competició.

L'arrencada de la competició forestal era un tan folla entre els locals; en un primer moment la parella de l'equip Stobart formada per Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, esdevenien els líders de la taula general en imposar-se en la primera de les especials de la jornada, si bé aquests eren rellevats amb caràcter immediat en tan bon punt Marcus Grönholm i Timo Rautiainen amb el nou Focus RS WRC'07 guanyaven l'especial següent. El bucle matinal el tancava Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen amb el seu primer millor temps al ral·li, el qual els hi donava accés al liderat provisional en detriment dels seus companys d'equip.

Superat el pas per les assistències, els participants tornaven a competir per les tres proves especials que tot just havien acabat de celebrar, on els assistents van poder presenciar un duel tancat entre els dos Ford Focus RS WRC'07 oficials. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen guanyaven les tres especials del bucle, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen hi empataven a l'escratx en la segona d'elles, cinquena en el còmput de la jornada, pel que tots dos cotxes feien entrada al re-agrupament distanciats per tan sols 8 dècimes de segon. Per darrera d'ells, els campions mundials eren els qui millor ho feien, distanciant-se en només 11,7 segons dels líders, mentre que Chris Atkinson i Stéphane Prévot, quarts, estaven ja a 22,5 segons.

En les quatre últimes proves especials cronometrades de la jornada, els líders aconseguien esgarrapar segon a segon a base d'acumular els quatre millors temps possibles un marge de 4,4 segons amb els seus companys d'equip i compatriotes, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena feien l'entrada al parc tancat de Jyväskylä a 20,2 segons d'ells. Els primers líders de l'esdeveniment, Chris Atkinson i Stéphane Prévot, conservaven la quarta posició, però els de Subaru es trobaven ja a 46,9 segons de la primera plaça, una distància que començava a ser excessiva com per pensar en entrar al podi del diumenge per mèrits propis.

Els 186,10 km cronometrats de la segona etapa, convertien la jornada sabatina en la més llarga de totes i amb una breu etapa dominical per endavant, decisiva. Aquesta distància cronometrada es repartia al llarg de 9 proves especials, entre les que destacava la doble passada per la mítica Ouninpohja, que amb els seus 33,01 km era l'especial més llarga.

Sébastien Loeb i Daniel Elena s'imposaven en la primera especial sabatina, però lluny de ser l'inici d'una reacció dels pilots de Citroën, l'escratx va ser una anècdota, doncs Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s'imposaven en les 6 següents proves especials programades de forma consecutiva, i sempre amb els seus companys Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen just per darrera seu, amb el que els rivals dels Ford restaven ja a pràcticament 1 minut de la seva posició.

Tal era el coixí de segons, que els líders es van permetre el luxe d'alçar una mica el peu de l'accelerador en les dues últimes proves especials, no massa però, el just i necessari com per a que les dues parelles de Ford s'intercanviessin les posicions a final de tram i que per tant el retorn a Jyväskylä es fes amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen a 20,4 segons dels seus companys d'equip, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena ho feien a 1 minut i 5 dècimes de segon de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, però amb la tranquil·litat d'haver obert encara més el forat vers Chris Atkinson i Stéphane Prévot, que ja estaven a 1 minut i 40,8 segons dels campions mundials.

Entre les baixes de la jornada destacaven les de Dani Sordo i Marc Martí per averia mecànica mentre disputaven la quarta prova especial sabatina i la de Petter Solberg i Phil Mills, els quals després d'arrossegar problemes en el seu Subaru Impreza S12B WRC des de la tercera cronometrada del dia, finalment abandonaven la competició en la cinquena.

Amb pràcticament el 90% del recorregut ja disputat, i unes distàncies mesurades en segons prou importants entre els 5 primers classificats, els 40,75 km cronometrats de la tercera i última jornada repartits al llarg de 3 proves especials, esdevenien un tràmit, en el que malgrat que no jugar-s'hi res i tenir molt a perdre, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen volien guanyar la cita per la porta gran i s'imposaven en totes tres cronometrades per davant dels seus companys Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, amb el que les posicions es ratificaven.

Imposant-se doncs en 17 de les 23 proves especials programades, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien diumenge al migdia la seva setena victòria al Ral·li de Finlàndia, igualant així el rècord que ostentava el seu compatriota Hannu Mikkola, si bé aquest no havia aconseguit totes les victòries dins el calendari mundial. Els finlandesos de Ford completaven el recorregut en un temps total de 2 hores 57 minuts i 26,1 segons, 24,2 segons per davant dels seus companys d'equip Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. Els campions mundials, Sébastien Loeb i Daniel Elena, tancaven el podi a 1 minut i 9,9 segons dels guanyadors.

Davant dues inspiradíssimes parelles finlandeses de Ford, Loeb-Elena només aspiraven a tancar el podi.

Dins el campionat júnior, els txecs Martin Prokop i Jan Tománek feien gala de la seva veterania en quan s'imposaven de forma consecutiva en les 6 primeres cronometrades per aconseguir un gap proper al mig minut vers els suecs Patrik Sandell i Emil Axelsson, una distància que els líders encara ampliarien en 5 segons més en les 5 últimes especials de l'etapa tot i els 3 escratxs que hi aconseguien els nòrdics.

Dissabte al matí, suecs i txecs iniciaven la segona etapa amb un estira i arronsa particular que tocaria final en la tercera prova especial, quan els líders hi accidentaven el seu Citroën C2 S1600 i deixaven el Renault Clio R3 dels seus rivals al capdavant.

Patrik Sandell i Emil Axelsson passaven llavors a desenvolupar un paper més conservador, completant les especials amb més cura per tal de mantenir-se aïllats dels accidents o averies mecàniques i assegurar-se així la victòria el diumenge al migdia, la primera per al pilot en la temporada i que el deixava en tercera posició a 9 punts del seu compatriota Per-Gunnar Andersson, líder provisional.

Sandell-Axelsson van nedar i guardar la roba a Finlàndia per anotar-se la primera victòria de la temporada.

Davant la seva afició Marcus Grönholm aconseguia la tercera victòria consecutiva de la temporada, la qual permetia al pilot finlandès distanciar-se en 13 punts de Sébastien Loeb al capdavant de la taula provisional del campionat de pilots. Per darrera del triple campió alsacià, Mikko Hirvonen estrenyia distàncies per deixar-les en 5 punts, alhora que aconseguia doblar la puntuació acumulada vers el quart classificat, el càntabre Dani Sordo.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	75
Sébastien Loeb	62
Mikko Hirvonen	57

Com a Noruega o a Sardenya, Ford s'anotava el doblet a Finlàndia, el qual coincidia a més a més amb el debut del seu nou model i que permetia als de l'oval obrir un forat de 40 punts vers els seus rivals més directes de Citroën. En l'altre punt calent de la taula, tan Subaru com Stobart només aconseguien situar un dels seus cotxes al parc tancat de Jyväskylä diumenge al migdia, ja que l'Impreza S12B WRC que pilotaven els catalans Xevi Pons i Xavier Amigó no atorgava punts als de la Constel·lació de les Plèiades; malgrat tot, l'estructura oficial afegia 1 punt més al gap entre totes dues formacions i la distància per la tercera plaça s'establia en 3 punts.

Constructor	Punts
Ford	132
Citroën	92
Subaru	48