Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres en línia de 1994,4 centímetres cúbics (90,80 mm de diàmetre - 77,00 mm de carrera) amb turbo i brida de 40 mm.

Potència

300 CV a 6250 rpm

Canvi

Manual de 5 o 6 velocitats

Transmissió

A les 4 rodes

Longitud

4490 mm

Amplada 1698 mm
Alçada

1369 mm

Distància entre eixos 2625 mm
Pes mínim 1150 kg

Després de gairebé dues temporades intentant-ho amb el Ford Sierra RS Cosworth, els de l’oval es van donar compte que per a guanyar al mundial més enllà de les propicies revirades carreteres corses, calia unir la tracció integral amb la potència. L’any 1990 doncs es produïa el pas en ferm cap les 4 rodes motrius amb la carrosseria de tres volums, coneguda entre els britànics com Sapphire, si bé aquesta mutació tenia un petit cost de potència en relació al model substituit.

L’estrena tenia lloc quan passaven uns quants minuts de dos quarts de set de la tarda del dijous 23 d’agost de 1990, moment en que es donava el tret de sortida al 40è Ral·li dels 1000 Llacs. Ford desplaçava tres unitats del seu nou cotxe de ral·lis al parc tancat de Jyväskylä, una per a Pentti Airikkala i Ronan McNamee, una altra per a Malcolm Wilson i Nicky Grist i una tercera unitat per a Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti, si bé cap dels tres aconseguiria completar el recorregut.

L’any es tancava amb el sisè lloc de Colin McRae i Derek Ringer al RAC Rally, els quals disposaven d’una unitat de l’importador britànic de la marca, com el millor resultat del nou model. I si bé l’any 1991 s’iniciava amb un esperançador Ral·li Monte-Carlo, on François Delecour i Anne-Chantal Pauwels a punt van estar de guanyar la ronda alpina, finalment el cotxe va ser retirat a finals de la temporada de 1992 pel Ford Escort RS Cosworth, model pel qual el Sierra RS Cosowrth 4x4 va ser concebut com a banc de proves, sense aconseguir cap victòria i amb 6 posicions de podi.

Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres en línia de 1839,6 centímetres cúbics (83,00 mm de diàmetre - 85,00 mm de carrera) amb turbo i brida de 40 mm.

Potència

300 CV a 7000 rpm

Canvi

Manual de 5 o 6 velocitats

Transmissió

A les 4 rodes

Longitud

4035 mm

Amplada 1675 mm
Alçada

1390 mm

Distància entre eixos 2450 mm
Pes mínim 1150 kg

D'ençà que Mazda va decidir a finals de 1985 abandonar el projecte del RX-7 de Grup B, per centrar-se en el desenvolupament d'un Grup A sota la carrosseria del 323 4WD, la menor cilindrada i per tant la manca de potència va ser un problema crònic en el nou cotxe de competició. L'any 1990, la marca nipona feia una passa endavant amb un increment en el cubicatge dels seus motors per arribar als nivells de potència que entregaven els seus rivals contemporanis. Però aquest no era l'únic canvi realitzat, doncs el motor s'inclinava lleugerament cap endavant per permetre una transmissió més gran i les cotes més grans de la carrosseria, permetrien una major estabilitat en pista.

Mazda desplaçava dues unitats del seu nou 323 GTX al Ral·li dels 1000 Llacs, cita en la que el cotxe hi faria el seu debut oficial el dijous 23 d'agost de 1990, confiant-les en mans de dos ex-campions mundials finlandesos, parlem de Timo Salonen, que per llavors anava navegat per Voitto Silander, i de Hannu Mikkola, qui seguia anant acompanyat del suec Arne Hertz. Els primers es van veure endarrerits per un problema amb el diferencial central quan estaven flirtejant amb les posicions de podi, havent-se de conformar amb la sisena posició final, mentre que els segons es veien obligats a abandonar la prova per una averia de motor en l'equador de la prova.

Els nous 323 GTX no es tornarien a veure en acció fins al RAC Rally que tancava la temporada, on cap de les dues parelles de pilots que s'hi desplaçaven, aconseguirien completar el recorregut programat. L'any 1991 el projecte cobrava més pes, i els nipons estaven presents a la rampa de sortida de més esdeveniments mundials, comptant entre les seves files al Monte-Carlo i al Ral·li de Portugal amb el càntabre Chus Puras, si bé en cap de les participacions realitzades, els seus pilots van ser capaços d'aconseguir ni una plaça de podi, el que va portar a Mazda a abandonar l'oficialitat de la marca al mundial de ral·lis en concloure la temporada.

5è 1000 Llacs consecutiu que guanyava Tommi Mäkinen, si bé el del 96 no tenia puntuabilitat mundial.

Completat el recorregut composat per 24 especials cronometrades de 384,10 km de distància, el diumenge 23 d'agost de 1998 finalitzava a Jyväskylä el 48è Ral·li de Finlàndia, segons la denominació oficial des de l'any anterior. La prova, que era la desena del calendari del campionat del mòn de ral·lis, era puntuable per als campionats de pilots, constructors, producció i FIA 2-L, el que aplegava fins a un total de 116 equips en la seva llista d'inscrits, estant tots ells presents a la cerimònia de sortida celebrada el dijous 20 d'agost a la mateixa ciutat central finlandesa.

L'esforç de Sainz-Moya va ser intens, però res van poder fer per progressar més enllà de la segona plaça.

La primera etapa arrancava el divendres pel matí amb un cel plujòs, el que convertia les especials en molt lliscants i la visibilitat en molt compromesa, en aquestes condicions però, dos veterans de la prova, els espanyols de Toyota Carlos Sainz i Luis Moya i els finlandesos de Ford Juha Kankkunen i Juha Repo empataven a la dècima els seus temps en la primera especial cronometrada. En la segona especial cronometrada, Sainz-Moya van malmetre la seva suspensió en la recepció d'un dels incomptables salts, tot i això es van poder mantenir al capdavant fins a la conclusió de la tercera cronometrada, cedint el testimoni a l'heroi local Tommi Mäkinen acompanyat de Risto Mannisenmäki.

Però qui havia marcat els millors registres en aquesta segona i tercera especial cronometrada van ser els britànics de Subaru Colin McRae i Nicky Grist, el pilot escocès normalment el ral·li se li havia donat malament i d'una vegada per totes es volia treure de sobre aquesta etiqueta, però no va poder ser així en una corva van bloquejar els frens, el cotxe va derrapar i van impactar contra una roca amb la part posterior del seu Impreza WRC, en conseqüència del qual una roda estava mig arrancada i l'abandonament era inevitable. Mäkinen-Mannisenmäki es trobaven en el tram als britànics en una zona estreta, on l'avançament era impossible, el que en certa manera va enlentir el seu progrès veient com Sainz-Moya se situaven fins a 9 dècimes per darrera d'ells.

La batalla entre Sainz-Moya i Mäkinen-Mannisenmäki va ser intensa al llarg de les restants especials cronometrades del primer dia fins que en la penúltima cronometrada els de Mitsubishi aconseguien incrementar 6 segons l'avantatge entre el primer i segon classificat, si bé els de Toyota en la darrera especial escurçaven 1,2 segons per deixar les distàncies entre tots dos en 7,0 segons. Mentre que Kankkunen-Repo, fent un ral·li conservador era tercer a 10,2 segons per davant de la promesa finlandesa incipient de Toyota Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

La segona etapa, la més llarga de totes amb un quilometratge equivalent a la suma de la primera i tercera, s'iniciava com l'anterior, és a dir, amb pluja. Carlos Sainz i Luis Moya van errar la munta de pneumàtics, i si bé en la primera especial van perdre gairebé 6 segons, en la segona cronometrada en van perdre 12 deixant el ral·li bastant a favor de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, autor dels dos primers escratxs del dia que ara liderava amb 24,2 segons. De fet els finlandesos de Mitsubishi van ser capaços d'aturar en aquesta segona especial el crono un segon per darrera del temps aconseguit en l'edició anterior tot i que per llavors es va celebrar en sec i ara en mullat.

A partir d'aquell moment Sainz-Moya es van esforçar al màxim per intentar esgarrapar segons, però amb resultats poc rellevants, fins que en la penúltima especial cronometrada, els de Mitsubishi donaven el cop de gràcia engruixant el coixí en 12,3 segons més deixant les distàncies entre tots dos en 34,4 segons al terme de la segona etapa. Si bé l'esforç de Sainz-Moya no va servir per fer-se amb el liderat de la cita finlandesa, si que va servir a la parella espanyola per separar-se de Juha Kankkunen i Juha Repo, els quals ara estaven a 50,1 segons dels líders i per tant gairebé 16 segons dels espanyols. Mentre que Grönholm-Rautiainen, que estaven realitzant un molt bon ral·li situant-se en posicions de podi al terme de la tercera especial cronometrada gràcies a l'escratx aconseguit en aquesta especial, punxava i desllandava a falta de tres trams per completar l'etapa caient fins a la setena posició provisional.

Finalment ja, en la tercera i última etapa, la pluja va deixar de fer acte de presència i en ella va brillar especilament els finlandesos de Toyota Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, autors de tots els millors registres tret del primer, que seria pels britànics de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid, tot i això, la parella local no va poder progressar més enllà de la setena posició que portaven al terme de la segona etapa.

En la lluita per les posicions de podi, Juha Kankkunen i Juha Repo i Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki es van mostrar com els segons i tercers homes més ràpids en el comput total de la jornada, pel que els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, que eren els quarts, perdien terreny vers els seus rivals però sense suposar cap canvi en la general, pel que així Tommi Mäkinen guanyava el seu cinquè Ral·li dels 1000 Llacs, acompanyat en aquesta ocasió per Risto Mannisenmäki, cal tenir en compte que en l'edició del 1996 la cita finlandesa no era puntuable per al campionat del mòn de ral·lis.

A 35,6 segons de distància dels guanyadors de la cita completaven les 24 especials Carlos Sainz i Luis Moya en segona posició, deixant el tercer i últim graó del podi per a Juha Kankkunen i Juha Repo a 45,2 segons del temps dels seus compatriotes de la casa dels tres diamants vermells.

Fent un ral·li conservador, Kankkunen-Repo acabaven en tercera posició la cita de casa.

En l'apartat de producció, els locals Juha Kangas i Jani Laaksonen van estar dominant la prova en dos dels seus terços aconseguint fins a 11 escratxs en els 16 primers trams en una lluita molt tancada amb els campions mundials de la categoria, l'uruguaià Gustavo Trelles i l'argentí Martin Christie, autors dels restants 5 escratxs, fins que finalment en la dissetena especial cronometrada una sortida de pista va deixar la seva suspensió inservible. El valencià Luis Climent i el català Alex Romaní heredaven en aquell moment la segona posició, però a més de 6 minuts, pel que la parella sud-americana es van dedicar a controlar les distàncies, deixant que la parella valenciano-catalana marquessin fins i tot escratxs i escurcessin les distàncies fins gariebé els 5 minuts. La victòria, cinquena de la temporada, feia encara més lider a Gustavo Trelles vers a l'austríac Manfred Stohl, absent a la prova.

Un cop Kangas-Laaksonen van ser fora de cursa, el ral·li va ser plàcid per a Trelles-Christie .

En la categoria FIA 2-L el batibull de posicions va ser la tónica de la primera jornada, amb diferents parelles de diferents constructors al capdavant de la general, sent al terme de la primera jornada els líders provisionals els locals Toni Gardemeister i Paavo Lukander a bord d'un SEAT Ibiza KitCar preparat per Baporo. Però en l'equador de la segona jornada, els locals van volcar espectacularent, si bé van poder continuar en marxa, el seu cotxe va quedar força malmés, obligant als mecànics a fer un treball intens per tornar a deixar l'Ibiza KitCar operatiu, a partir d'aquell moment els britànics Alister McRae i David Senior van passar a dominar la categòria a bord del seu Volkswagen Golf GTi KitCar, i si bé Gardemeister-Lukander van protagonitzar un assalt al liderat, al final es van quedar a 19,8 segons de la victòria, la primera per a Volkswagen en el campionat, mentrestant que SEAT seguia liderant la categoria amb 78 punts, 23 més que Peugeot

La sortida de pista de Gardemeister-Lukander va permetre a McRae-Senior pescar una victòria per a VW.

En el campionat reservat per a pilots Carlos Sainz aconseguia mantenir el liderat de la provisional ara amb 47 punts, mentre que Tommi Mäkinen, gràcies a la tercera victòria de la temporada, aconseguia empatar amb Colin McRae en la segona posició a 9 punts per darrera del pilot madrileny. Juha Kankkunen per la seva banda, desfeia l'empat amb el francès Didier Auriol, gràcies a finalitzar una posició per davant del de Montpeller.

Pilot

Punts
Carlos Sainz

47

Colin McRae

Tommi Mäkinen

38

38

Juha Kankkunen

31

En l'apartat de constructors es mantenia la lluita entre les marques japoneses, Toyota gràcies al 2n i 4t lloc de Sainz-Moya i Auriol-Giraudet respectivament mantenien en certa manera les distàncies vers els seus rival, ara encapçalats per Mitsubishi, els quals a la victòria de Mäkinen-Mannisenmäki, havien de sumar també el 5è lloc de Burns-Reid. Subaru per la seva banda, amb el zero amb el que sortia de la meca dels ral·lis, no només perdia la segona posició del campionat en favor de Mitsubishi, sino que a més a més es despenjava del campionat.

Constructor
Punts

Toyota

72

Mitsubishi

61

Subaru

52

Finalment Volkswagen guanyava a casa i ho feia amb un triplet.

La 33ena edició del Ral·li d'Alemanya suposava la novena ronda en el calendari del campionat del mòn de ral·lis, la qual finalitzava el diumenge 23 d'agost de 2015 a Trier, seu habitual del ral·li. La cita alemanya era puntuable per als certàmens de pilots, marques, WRC-2, WRC-3, la Copa R-GT i la Copa Drive Dmack, el que elevava la llista d'inscrits fins als 78 equips. D'aquests, 74 iniciaven el divendres 21 d'agost a celebrar les primeres cronometrades d'un total de 21 que composaven el recorregut, el qual tenia una distància de 374,43 km. 56 equips van poder completar la última de les proves especials i ser presents a la cerimònia de finalització de la cita germànica.

Latvala-Anttila van intentar assetjar els líders fins la segona passada pel Panzerplatte.

Volkswagen venia disposada a treure's la gran espina que duien clavada en el ral·li de casa, doncs en les dues últimes edicions en les que el equip havia estat present de manera oficial al màxim nivell, només podien comptar amb un podi, el 3r lloc que havien aconseguit els noruegs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene en l'anterior edició de 2014. Ja en el tram de proves el millor temps era pels finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila seguits de precisament Andreas Mikkelsen i Ola Fløene mentre que els pilots número 1 de l'equip alemany, els provençals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, decidien no arriscar després de patir un ensurt.

Divendres es van començar a celebrar les primeres proves cronometrades del ral·li entre les vinyes de Mosel, en les que els pilots de Volkswagen van continuar amb la seva demostració de força. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia guanyaven set de les vuit proves especials cronometrades que composaven la primera jornada, mentre que el millor temps en la tercera especial cronometrada del dia, la que s'escapava de les mans dels campions mundials, era obra de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. La superioritat dels cotxes alemanys no acabava aquí, doncs els tres Polo R WRC van aconseguir ocupar les tres primeres posicions en totes les especials cronometrades del divendres tret de la última, en la que el Hyundai i20 WRC de Dani Sordo i Marc Martí va aconseguir classificar-se en tercera posició. Si bé també cal destacar que en la quarta prova cronometrada, els pilots de Citroën Kris Meeke i Paul Nagle assolien el tercer temps escratx ex-aequo amb Andreas Mikkelsen i Ola Fløene.

Arribats a la neutralització de la primera etapa doncs els tres Volkswagen Polo R WRC ocupaven les tres primeres posicions provisionals amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia al capdavant seguits de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila a 9,5 segons i els noruegs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene en tercera posició a 34,9 segons dels seus companys d'equip. El primer grup de pilots perseguidors els haviem d'anar a buscar a més d'un minut dels líders, on els Hyundai i20 WRC de Dani Sordo i Marc Martí i dels belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, guanyadors de les dues últimes edicions del ral·li alemany es trobaven separats per només 1,9 segons.

En sentit negatiu destacaven els polonesos Rubert Kubica i Maciej Szczpaniak, a qui a més d'arrossegar una penalització de cinc minuts per haver canviat el motor del seu Ford Fiesta RS WRC se'ls hi afegia una sortida de pista amb pèrdua de parabrises inclosa en la penúltima especial cronometrada del dia. Tanmateix la parella oficial de Citroën formada pel pilot nor-irlandès Kris Meeke i el seu copilot irlandès Paul Nagle patien una sortida de pista en la sisena especial cronometrada del dia que malmetia les seves suspensions, enfonsant-los en la general provisional quan eren l'equip amb més capacitat de pressionar als tres Volkswagen.

La segona jornada, la més llarga de totes tres del ral·li i que es caracteritzava per emprar pistes encimentades d'entrenament dels tancs alemanys, els Panzer, s'iniciava dissabte a primera hora del matí. Si bé es mantenia el domini dels Volkswagen en quan a l'autoria dels millors temps, altres cotxes aconseguien avantposar-se a algun o dos dels Polo R WRC en certes proves especials cronometrades.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia amb quatre escratxs de les cinc especials cronometrades del bucle del matí, aconseguien estirar una mica les distàncies vers Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, els quals guanyaven l'especial en la que no ho feien els provençals pel matí i deprés de passar pel reagrupament i assistències de mitja jornada aconseguien escurçar tímidament les distàncies amb dos escratxs consecutius. Arribats a la segona passada per Panzerplatte Lang, de 45,61 km de distància, els líders donaven un cop de gràcia en incrementar en 15,3 segons les distàncies que tenien amb els seus companys d'equip finlandesos, el que pràcticament equivalia a doblar la diferència de temps acumulada. Un últim escratx dels campions mundials deixava als dos equips oficials Volkswagen separats per 33,8 segons en acabar la jornda de competició.

Els noruegs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene per la seva banda vivien aliens al duel que mantenien els seus companys d'equip i s'asseguraven de conservar la seva tercera plaça, doncs malgrat perdre més d'1 minut amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, els pilots de Volkswagen amb prou feines cedien 5 segons vers els quarts classificats, els espanyols Dani Sordo i Marc Martí.

Precisament Dani Sordo i Marc Martí juntament amb Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul formaven un altre dels punts calents del ral·li, els belgues aconseguien superar als seus companys d'equip al terme de la segona prova especial cronometrada del dissabte després de classificar-se en els dos primers trams per davant dels espanyols. Les posicions es van mantenir fins a la celebració de la primera passada per Panzerplatte Lang, la cronometrada reina del ral·li, en la que els espanyols aconseguien recuperar la quarta plaça provisional amb 6,7 segons de marge. Aquesta diferència de temps al llarg de la tarda s'aniria estirant i arronsant per situar-la en els 9,5 segons definitius de la neutralització d'etapa.

L'etapa dominical, amb només dos trams que es celebraven a doble passada i per tant molt poca distància cronometrada que els participants tenien per endavant i unes distàncies entre els primers classificats prou importants, va tenir molt poca història més enllà de l'escratx en la primera especial per part dels britànics de M-Sport Elfyn Evans i Daniel Barritt, el que suposava el primer escratx d'un cotxe diferent a un Volkswagen. L'escratx va ser anecdòtic, doncs els pilots de Volkswagen van tornar a la feina i guanyaven les tres proves cronometrades que tenien per endavant, en les que sense incidents rellevants, l'interés residia en saber qui s'adjudicaria els punts extra del "Power Stage". Sébastien Ogier i Julien Ingrassia van patir un ensurt i van decidir no arriscar en la última especial cronometrada del ral·li, pel que els 3 punts extra van ser per a Jari-Matti Latvala i Miiikka Anttila que rebaixaven el crono marcat per Kris Meeke i Paul Nagle així com el de Dani Sordo i Marc Martí que obtenien 2 i 1 punt extra respectivament.

Completats doncs els 374,43 km cronometrats del 33è Ral·li d'Alemanya sense cap incident important, Volkswagen es podia treure finalment l'espina que tenia clavada en situar els seus tres cotxes en el podi de Trier. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia completaven el recorregut en un temps de 3 hores 35 minuts i 49,5 segons, és a dir, en 23 segons menys que els seus companys d'equip finesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Andreas Mikkelsen i Ola Fløene repetien el tercer lloc que havien aconseguit l'any passat a 1 minut i 56,6 segons dels seus companys francesos.

Mikkelsen-Fløene tancaven la festa de Volkswagen a casa.

Entre els cotxes de categoria WRC-2 les dues primeres etapes, que pràcticament englobaven el 80 % de la distància cronometrada, eren un passeig marcial dels dos Škoda Fabia R5 oficials, especialment el pilotat pels veterans txecs Jan Kopecký i Pavel Dresler, els quals marcaven consecutivament els 10 primers escratxs del ral·li més el que aconseguien en la primera passada per l'especial reina Panzerplatte Lang. Tot i no atacar tan intensament en la tercera i última etapa, els txecs que feien una de les seves poques aparicions en el mundial aconseguien incrementar la distància vers els segons classificats fins a situar-la per sobre dels 4 minuts.

A efectes de campionat, el qatarí Nasser Al-Attiyah, qui estrenava un Fabia R5 a la cita germànica, es situava com a líder de la taula provisional per 2 punts en combinar el seu quart lloc al ral·li amb el zero que s'enduia el per llavors líder Esapekka Lappi, a qui un accident en la segona especial cronometrada l'obligava a acollir-se al rally-2 enfonsat en la provisional.

Kopekcý-Dresler guanyaven els 10 primers trams i el Panzerplatte Lang 1.

En el campionat WRC-3 la cita va tenir molt poca història, doncs els italians Andrea Crugnola i Michele Ferrara eren els únics inscrits al ral·li amb el seu Renault Clio RS R3T. Per tant de completar el recorregut, els transalpins tenien la victòria assegurada. I així va ser, el que donava una forta empempta al pilot en la taula provisional del campionat, en la que pujava fins al tercer lloc provisional peró a 23 punts del primer classificat, el francés Quentin Gilbert.

Crugnola-Ferrara competien totalment sols a Alemanya i així guanyar és bastant més fàcil.

La Copa R-GT combinava proves de l'Europeu de Ral·lis amb algunes del Mundial, sent totes elles sobre asfalt, superficie més adeqüada per aquest tipus de cotxes. Només dues parelles franceses feien acte de presència al ral·li alemany amb els seus respectius Porsche 911 997 GT3, eren Romain Dumas i Denis Giraudet i François Delecour i Dominique Savignoni. Els primers, que pilotaven la versió RS 4.0 del cotxe alemany, guanyaven les 7 primeres especials cronometrades del ral·li, acumulant una distància superior als 2 minuts i mig vers el Cup que pilotaven François Delecour i Dominique Savignoni, als quals una fuita d'aigua en la última cronometrada del divendres, els deixava a l'estacada i amb 10 minuts de penalització en acollir-se al rally-2.

Romain Dumas i Denis Giraudet tot i guadir de més de 12 minuts i mig de marge, van seguir obrint forat, més quan els seus únics rivals es sortien de la traçada en la primera passada pel Panzerplatte Lang, pel que els pilots pràcticament només s'havien de preocupar de dur el seu 911 d'una peça fins a la conclusió del ral·li. Amb pràcticament tot fet quan mancaven dos especials per completar el recorregut, François Delecour i Dominique Savignoni aconseguien finalment marcar els seus primers i únics escratxs al ral·li.

A efectes de campionat però, François Delecour era ferm líder amb la victòria aconseguida al Monte-Carlo i els dos segons llocs d'Ypres i d'Alemanya, el que permetia al veterà pilot acumular 61 punts, mentre que Romain Dumas es situava en segona posició del campionat amb 43 punts recuperant-se així de l'abandonament de Bèlgica.

Dumas-Giraudet quasi bé corrien sols a la R-GT.

A la Drive Dmack Cup el ral·li es va plantejar en les seves primeres especials cronometrades com una lluita tancada entre els belgues Ghislain de Mevius i Johan Jalet i els britànics Tom Cave i Craig Parry. La lluita però va tocar final quan a la cinquena especial cronometrada de la prova els britànics patien un accident, deixant llavors als líders belgues amb un marge bastant comfortable de més de mig minut sobre el neerlandès Mats van den Brand i el belga Martijn Wydaeghe, marge que el fill de l'ex-pilot de ral·lis vencedor del campionat de producció l'any 1992 elevaria fins a fregar al minut amb un temps brutal en la sisena especial cronometrada del recorregut. Tot i el coixí acumulat en el primer quart del ral·li, els belgues aconseguien sumar 12 escratxs més en les 15 proves especials cronometrades que restaven per celebrar-se, amb el que la seva victòria en la categoria era inqüestionable.

En clau de campionat, tot i el fantàstic ral·li de Ghislain de Mévius, aquest només arribava fins la quarta posició provisional, doncs l'abandonament de Portugal pesava molt en un campionat tan curt. Per davant el norueg Marius Aasen es mantenia líder per 5 punts sobre el finlandès, també fill d'ex-campió mundial, Max Vatanen que a Alemanya sumava el seu quart podi en quatre proves. El britànic Tom Cave perdia gas en només poder sumar 2 punts corresponents als 2 escratxs aconseguits en les primeres especials cronometrades.

De Mevius-Jalet van fer una demostració de força a Alemanya.

En el campionat de pilots la sisena victòria de Sébastien Ogier de la temporada, així com el vuitè podi de nou possibles, permetia al campió mundial encarar la revàlida del títol amb força calma en la recta final del calendari doncs el coixí que tenia vers el seu company Jari-Matti Latvala s'acostava als 100 punts. Andreas Mikkelsen per la seva banda, gràcies al sisè podi que sumava al llarg de la temporada, superava al seu comaptriota Mads Østberg per vuit punts.

Pilot

Punts
Sébastien Ogier

207

Jari-Matti Latvala

114

Andreas Mikkelsen

98

En el campionat de constructors, el domini dels pilots de Volkswagen es traduia en el quart doblet de la temporada, el que permetia als de Wolfsburg arribar als 300 punts. Hyundai per la seva banda gràcies a situar els seus dos cotxes just per darrera dels cotxes alemanys, es situava en segona posició del campionat, superant a Citroën que a Alemanya no quallava una bona actuació.

Constructor
Punts

Volkswagen

300

Hyundai

161

Citroën

148