Amb una arrencada fulgurant, Sainz-Moya encarrilaven la seva 23ena victòria mundial el primer dia.

El diumenge 10 de setembre de 2000 es posava punt i final al 28è Ral·li de Xipre a Limassol, edició que suposava el debut de la ronda xipriota en el calendari del campionat del món ral·lis, fent-ho a més a més com la desena cita en el certamen mundial. La prova, llur itinerari estava composat per 23 proves especials cronometrades de 348,41 km de distància, arrancava el divendres 8 de setembre amb els 51 equips participants baixant per la rampa de sortida, dels 57 que prèviament havien oficialitzat la seva inscripció al ral·li, mentre que 27 formacions aconseguirien completar la corda que els organitzadors havien disposat en el recorregut, d’una edició que entregava punts en els certàmens de pilots, constructors i de producció.

Recomposat dels seus problemes de frens, McRae-Grist aconseguien el doblet per a Ford.

Després de la cerimònia de sortida, programada a les 8 en punt del matí del divendres 8 de setembre, els participants afrontarien la primera etapa, la qual resultava ser la més llarga de tot l'itinerari de l’edició, en comptar amb 9 proves especials cronometrades de 145,16 km competitius. Una activitat que conclouria amb el retorn al parc tancat de Limassol en passar 2 minuts de 2 quarts de 8 del vespre i després de passar en 3 ocasions per unes assistències remotes que s’emplaçaven a la vila de Troodos.

El ral·li era un gran desconegut per a tots els participants llevat del pilot d’Škoda Armin Schwarz, doncs l’alemany l'havia disputat 4 anys abans quan aquest defensava els colors de Toyota i la cita era una ronda del certamen continental. Si bé l'esdeveniment guardava certes similituds amb la ronda veïna grega, aquest es plantejava amb molts dubtes per als engnyers així com per als pilots, donada la gran quantitat de pedres que hi havia en pista, les quals combinades amb les velocitats baixes amb les que es celebraven la majoria dels trams i les altes temperatures ambientals, suposaven tot un repte de fiabilitat per als motors dels cotxes.

Al llarg del primer bucle de la jornada de 4 trams, els pilots de Ford, qui mesos abans havien aconseguit un doblet al Ral·li Acròpolis, dominaven les taules de temps amb 3 victòries parcials de tram per a Carlos Sainz i Luis Moya i 3 segons millors temps per a Colin McRae i Nicky Grist, amb el què ambdues formacions ingressaven al parc d’assistències remotes de Troodos, ocupant les dues primeres posicions i amb un saldo d’11,7 segons favorable als espanyols en vers els britànics.

Richard Burns i Robert Reid eren l’alternativa a les parelles de la marca anglosaxona de l’oval blau i aquests amb una victòria de tram en la segona prova especial i un segon millor registre en la cronometrada següent, aconseguien desplaçar temporalment a Colin McRae i Nicky Grist de la segona posició, rere Carlos Sainz i Luis Moya, si bé un problema amb l’accelerador just abans de completar el primer bucle de 4 trams, els enviava a tancar les places d’honor a 21,7 segons del registre del pilot madrileny i el copilot gallec i per només 1,5 segons i 2,8 segons de marge amb els Peugeot de François Delecour i Daniel Grataloup i de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

Entretant, Škoda es quedava sense el suposat avantatge amb el que partien de comptar entre les seves files amb Armin Schwarz i Manfred Hiemer, doncs els alemanys de la firma txeca corrien baixa per accident en el transcurs de la segona prova especial.

Arribats al migdia, els participants s’afrontaven a les dues cronometrades més llargues del recorregut de l’edició, coincidint a més a més amb el fet que la reina del programa, Mylikouri, era alhora la més lenta del mateix. Richard Burns i Robert Reid establien el millor temps en aquesta cronometrada més llarga i més lenta de l’itinerari per davant de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i totes dues formacions guanyaven una posició en la classificació provisional, mentre que en la següent Carlos Sainz i Luis Moya aturaven el cronòmetre abans que ningú i per davant de Richard Burns i Robert Reid, amb el què els dos primers equips classificats ratificaven la seva posició.

Colin McRae i Nicky Grist, afligits amb problemes de frenada al llarg d’aquest bucle central, concedien segons en vers els primers classificats i baixaven fins a la quarta posició provisional, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautianen eren la primera baixa d’entitat de l’edició, a causa d’una avaria elèctrica que afectava al seu propulsor i que venia produïda per un conat d’incendi previ. Dues incidències que situaven a François Delecour i Daniel Grataloup en posicions de podi a 40,5 segons de la parella espanyola de Ford i per 6,5 segons d’avantatge en vers l’altre formació de l’equip dirigit per Malcolm Wilson i a 25,1 segons de la parella britànica de Subaru. 

La jornada es completava amb un tercer bucle de 3 trams, en els que Carlos Sainz i Luis Moya, buscant una victòria que els situés en posicions de tornar a lluitar per la corona mundial, marcaven un ritme inabastable que es traduïa amb 3 victòries parcials de tram consecutives, les quals els permetia elevar el seu coixí de segons al capdavant de la classificació per sobre del minut. 

Richard Burns i Robert Reid per la seva banda, es lamentaven de problemes de motricitat en el seu Impreza S6 WRC i els britànics veien com els segons els hi anaven caient, posant el colofó al desastre en la darrera prova especial, quan aquests s’hi envirollaven i cedien la segona posició a la formació francesa de Peugeot.

A quarts de 6 de la tarda, els participants s’immiscien en el parc d’assistències de Troodos per tal de posar a punt les seves mecàniques, mentre que a partir de 2 quarts i 2 minuts de 8 del vespre, aquests retornaven al parc tancat de Limassol on hi romandrien fins l’endemà dissabte. Carlos Sainz i Luis Moya lideraven la taula en aquells instants per 1 minut i 20,2 segons de marge vers François Delecour i Daniel Grataloup, mentre que en relació a Richard Burns i Robert Reid aquesta distància s’eixamplava en 3,3 segons més. Per la seva banda, Colin McRae i Nicky Grist patien problemes de temperatura en la seva unitat del Ford Focus RS WRC’00 i els britànics no podien presentar tants bons registres com en el matí, amb el què aquests s’havien de conformar amb la quarta posició a 18,8 segons dels seus compatriotes de Subaru. Markko Märtin i Michael Park, a bord d’un Toyota Corolla WRC privat, eren cinquens en terra de ningú a 3 minuts i 5,4 segons dels espanyols de Ford.

6 de les 9 proves especials celebrades al llarg del divendres es repetien en el programa del dissabte, si bé en un ordre diferent a l’establert en la jornada inaugural, i amb la doble repetició d’una d’elles en el primer i en el darrer bucle de l’etapa sabatina, pel que amb 8 proves especials en el programa, només 1 tram, l’inaugural, era nou per als pilots. En passar 3 minuts de les 8 del matí, la competició es reprenia amb la sortida del primer equip participant del parc tancat, dels 32 que encara hi romanien, amb 114,50 km cronometrats al recorregut, una activitat que es començaria a donar per conclosa a manca d’1 minut per a les 8 del vespre amb el retorn dels participants al punt de sortida.

Amb un gran coixí de segons al capdavant de la classificació, Carlos Sainz i Luis Moya afrontaven l’etapa amb cautela i així respectius Mitsubishi de Freddy Loix i Sven Smeets i de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki s’adjudicaven els registres més baixos. Entretant, gràcies a aconseguir-hi un segon i un tercer millor temps en aquestes 2 primeres proves especials de la jornada, Richard Burns i Robert Reid prenien la segona posició a François Delecour i Daniel Grataloup.

Juha Kankkunen i Juha Repo, llur primera etapa va estar plagada de problemes i sancions, tancaven el bucle inicial de la jornada amb la seva primera victòria parcial de tram i per davant dels seus companys d’equip Richard Burns i Robert Reid, novament segons a final de tram, qui feien entrada a les assistències de Pafos a 1 minut i 18,7 segons de Carlos Sainz i Luis Moya i per un marge de 5,0 segons amb els francesos de Peugeot. Colin McRae i Nicky Grist, autors d’un segon i d’un quart millor temps,  s’acostaven a les posicions d’honor, fitxant a 18,0 segons del registre de François Delecour i Daniel Grataloup.

A la represa Freddy Loix i Sven Smeets tornaven a esdevenir els llebrers del parc tancat, si bé en aquesta ocasió la fita s’aconseguia per davant dels líders Carlos Sainz i Luis Moya, qui d’aquesta manera eixamplaven distàncies al capdavant de la classificació, mentre que en la segona passada per la cronometrada més longeva, i més lenta, del programa, el millor temps era el dels seus companys a Ford Colin McRae i Nicky Grist. Un escratx que coincidia amb una avaria d’amortidors en el Subaru Impreza S6 WRC de Richard Burns i Robert Reid i una avaria de frens en el Peugeot 206 WRC de François Delecour i Daniel Grataloup, facilitant que els de l’oval blau guanyessin d’una tacada 2 posicions en la classificació provisional, mentre que els de la Constel·lació de les Plèiades i els del lleó en perdien 1.

Així doncs, en el retorn a Pafos, Carlos Sainz i Luis Moya lideraven per 1 minut i 9,7 segons de marge vers els seus companys Colin McRae i Nicky Grist, i per 1 minut i 43,7 segons de marge en relació a Richard Burns i Robert Reid. François Delecour i Daniel Grataloup quedaven fora de les places amb dret a dutxa dominical d’escumòs a 1 minut i 53,6 segons dels espanyols.

En la tercera represa de la competició, Freddy Loix i Sven Smeets s’havien de conformar amb el segon millor temps, un cop que les urgències entre els membres de l’equip Subaru, donaven una empenta extra a Richard Burns i Robert Reid, qui hi aconseguien la seva tercera victòria de tram de l’edició, si bé els britànics de la firma japonesa amb prou feines retallaven un parell de segons a les dues formacions de Ford que els precedien.

Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki tornaven a esdevenir els pilots més ràpids en la penúltima prova especial i els campions del món en vigència s’acostaven al temps de Markko Märtin i Michael Park, encara cinquens, mentre que en la novena i última prova especial sabatina, els Ford de Carlos Sainz i Luis Moya i de Colin McRae i Nicky Grist ratificaven posicions en completar la cronometrada en el mateix ordre que duien en la general provisional. Qui no ho feia eren Richard Burns i Robert Reid, els de Subaru trencaven un palier del seu Impreza S6 WRC i aquests en concedir una mica més d’1 minut, també concedien la tercera posició a François Delecour i Daniel Grataloup.

Arribats al terme de la segona etapa doncs, les precaucions preses per Carlos Sainz i Luis Moya, els permetien seguir liderant la classificació provisional per 1 minut i 4,0 segons de marge amb els seus companys Colin McRae i Nicky Grist i per 2 minuts i 1,2 segons amb François Delecour i Daniel Grataloup, pel que pràcticament la victòria dels espanyols de Ford es podia donar per feta de no aparèixer cap incidència greu al llarg de la jornada de clausura dominical. Richard Burns i Robert Reid es quedaven fora de les posicions d’honor a 45,3 segons del registre dels francesos de Peugeot i per 1 minut i 4,7 segons de marge amb el Toyota Corolla WRC de Markko Märtin i Michael Park.

3 minuts després de les 8 del matí del diumenge 10 de setembre, es donava pas a la tercera i última etapa del ral·li, la qual amb 6 proves especials, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams, afegia els darrers 88,75 km cronometrats al programa.

Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki s’imposaven en la primera especial dominical, mentre que Richard Burns i Robert Reid es lamentaven d’un problema en la centraleta electrònica del seu Subaru Impreza S6 WRC que els allunyava encara més, en gairebé 45 segons, de les posicions de podi. En la següent, els finlandesos de Mitsubishi resultaven ser segons per darrere de Richard Burns i Robert Reid, llur centraleta havia estat arranjada en el tram d’enllaç que unia aquestes dues especials, i els campions del món arrabassaven la cinquena posició provisional a Markko Märtin i Michael Park.

Richard Burns i Robert Reid repetien en la tercera i última prova especial del primer bucle dominical, si bé aquests dos millors registres només els hi permetien retallar en un mig minut les distàncies en vers François Delecour i Daniel Grataloup, restant encara 1 minut per assolir una plaça al podi.

A primera hora de la tarda, i després de passar per les assistències de Limassol, la competició es reprenia amb la repetició dels trams matinals, els quals, en quan al guanyador de la cronometrada es refereix, tornaven a oferir els mateixos resultats, és a dir Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki imposant-se en la primera prova especial i Richard Burns i Robert Reid en les dues restants, per tal de restar un mig minut les distàncies amb François Delecour i Daniel Grataloup, encara insuficient com per immiscir-se en les places de podi.

Unes places de podi en les que hi imperava la serenor, més quan Richard Burns i Robert Reid concedien un bon feix de segons en la primera prova especial de la jornada després d’avariar-se-ls-hi la centraleta electrònica. Ford anhelava el doblet, una consigna que invitava als seus pilots a respectar les posicions assolides, així com abandonar qualsevol assumpció de riscos, mentre que François Delecour i Daniel Grataloup es trobaven amb minut i mig de marge al terme de la cronometrada inaugural, després d’esdevenir els segons més ràpids per darrera dels campions de la firma dels tres diamants vermells, passant a partir de llavors a administrar l’avantatge i cuidar la seva mecànica en un terreny pedregós, lent i calent. 

A manca de 2 minuts per a 3 quarts de 5 de la tarda, Carlos Sainz i Luis Moya tornaven a pujar per 23ena vegada en la seva carrera al mundial en el graó més alt d’un podi, una mica més de dos anys després de la darrera ocasió aconseguida a Nova Zelanda. Una victòria que permetia als espanyols empatar amb Juha Kankkunen al capdavant dels pilots amb més victòries en el certamen. Carlos Sainz i Luis Moya completaven els 348,41 km cronometrats del programa en un temps de 5 hores 26 minuts i 4,9 segons, registre que equivalia a la baixíssima velocitat promig de 64,1 km/h. Colin McRae i Nicky Grist els escortaven en el podi, afegint al cronòmetre 37,3 segons al temps dels seus companys d’equip espanyols, mentre que François Delecour i Daniel Grataloup hi esdevenien finalment tercers a 1 minut i 30,8 segons dels guanyadors.

Només uns problemes de frens van afectar a Delecour-Grataloup, mal menor que els serví per finalitzar en tercera posició.

En la categoria de producció, Manfred Stohl i Peter Müller empataven a l’escratx amb Gabriel Pozzo i Fabian Cretu en la primera prova especial del ral·li i per davant de Gustavo Trelles i Jorge del Buono, emperò l’uruguaià i l’argentí tancaven el primer bucle matinal amb 3 victòries de tram consecutives que els hi donaven la primera posició provisional per 12,3 segons vers els argentins i 18,4 segons amb els austríacs en el primer pas per les assistències de Troodos.

En les 5 restants proves especials de la primera jornada, els campions en vigència de la classe aconseguien afegir 3 temps escratx i 2 segons millors temps, el primer per darrere dels austríacs, el segon dels argentins, en el seu comptador de resultats individuals, sent 2 d’aquestes victòries de tram en les 2 cronometrades més longeves del programa, amb el què els líders feien entrada al parc tancat de Limassol el divendres al vespre amb 1 minut i 3,8 segons de marge amb Gabriel Pozzo i Fabian Cretu i 1 minut i 16,2 segons amb Manfred Stohl i Peter Müller.

Gustavo Trelles i Jorge del Buono afluixaven molt subtilment el seu ritme al llarg del primer bucle sabatí, aturant el cronòmetre en dues ocasions per darrera del temps escratx dels argentins Claudio Menzi i Edgardo Galindo, qui a la seva vegada s’acostaven molt al fanalet vermell de les posicions de podi, en ser també segons per darrera dels seus companys d’equip Gabriel Pozzo i Fabian Cretu en aquella cronometrada en la que se’ls hi escapa el millor temps.

Tot i l’important coixí de segons, els líders reiniciaven la seva piconadora de temps en les dues cronometrades llargues de la jornada i del ral·li, i aquests amb dues victòries de tram consecutives, elevaven el seu marge amb Gabriel Pozzo i Fabian Cretu fins a 1 minut i 18,4 segons en el segon pas per les assistències de Pafos. Paral·lelament, un problema de motor enfonsava les opcions de Manfred Stohl i Peter Müller, qui en concedir més de 8 minuts en la segona passada per la cronometrada reina, queien a més de 10 minuts del lideratge, però només fins a la quarta posició provisional.

Amb unes distàncies assolides molt importants en sobrepassar l’equador de l’itinerari, la segona meitat del ral·li esdevenia tranquila i pràcticament instrascendent. Només la rebolcada de Gabriel Pozzo i Fabian Cretu el diumenge al matí, aportava quelcom de contingut als periodistes desplaçats a l’illa més oriental del Mediterrani, alhora que donava més marge a Gustavo Trelles i Jorge del Buono.

Finalment l’uruguaià i l’argentí aconseguien la victòria per 1 minut i 40,4 segons de marge amb Gabriel Pozzo i Fabian Cretu i per 2 minuts i 45,8 segons amb Claudio Menzi i Edgardo Galindo, en el que era doncs un podi plenament hispanoamericà.

 A efectes de campionat, Manfred Stohl aconseguia 3 punts a Xipre i l’austríac mantenia el lideratge en la classificació provisional del certamen per 4 punts de marge amb Gustavo Trelles, qui després de tot un seguit de petits problemes de motor, hi aconseguia la seva segona victòria de la temporada.

La victòria que Carlos Sainz aconseguia a Xipre, permetia al madrileny pensar en la lluita pel títol mundial, doncs a manca de 4 proves per disputar-se, el pilot es situava a 7 punts del líder de la general, qui malgrat no haver aconseguit puntuar després d'haver hagut d'abandonar per avaria el primer dia, seguia sent el finlandès de Peugeot Marcus Grönholm. Colin McRae per la seva banda, gràcies al segon lloc aconseguit, prenia la segona posició del campionat al seu compatriota de Subaru Richard Burns, alhora que aquests estrenyien el cèrcol sobre el líder.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	44
Colin McRae	42
Richard Burns	41

En el campionat de constructors, el doblet era fantàstic pels interessos de Ford, doncs els de l'oval endosaven 12 punts a Subaru i Peugeot i 14 a Mitsubishi, permetent-los desmarcar-se al capdavant de la general del campionat. L'empat de punts entre els del lleó i els de la constelació de les Plèiades, afavoria als nipons preparats al Regne Unit, doncs aquests seguien conservant la segona posició per sis punts d'avantatge vers els francesos, amb una ronda menys en el calendari.

Constructor	Punts
Ford	79
Subaru	64
Peugeot	58

Rovanperä-Halttunen mantenien el pols mentre obrien pista per després heretar el lideratge.

Desena ronda en el calendari del campionat del món de l’especialitat, el 67è Ral·li d’Acròpolis entregava punts en els habituals certàmens de pilots i constructors, així com en el WRC2, WRC3 o el campionat júnior, un ventall d’opcions que permetia als organitzadors de l’esdeveniment grec presentar una llista oficials d’inscrits amb 72 parelles de noms, de les que 69 serien presents a la cerimònia de la baixada per la rampa de sortida el dijous 7 de setembre, des d’on aquests afrontarien un recorregut composat per 15 proves especials cronometrades de 270,89 km competitius, distància que es donava per finalitzada el diumenge 10 de setembre de 2023 a Làmia, al centre de la nació, amb 52 formacions participants presents.

Després de concedir força temps al llarg del divendres i d’un problema el dissabte, Evans-Martin no van poder fer altra cosa que lluitar per la segona posició.

Els forts aiguats que estaven afectant la zona, obligaven als organitzadors a cancel·lar el tram de proves, el qual s’havia programat el dijous 7 de setembre pel matí, amb el què els participants es dirigien directament en vers la capital grega, Atenes, per tal de portar a terme la protocolària cerimònia de sortida des d’on, al cap d’1 hora, aquests s'enfrontaven a una especial espectacle dibuixada a tocar del port.

Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen hi aconseguien el millor temps per davant dels 3 Hyundai i20 Rally1 Hibrid d’Esapekka Lappi i Janne Ferm, de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i de Dani Sordo i Cándido Carrera i davant l’absència de més activitat competitiva, aquests s’endinsaven en el parc tancat remot del Casino de Loutraki a 3 quarts i 5 minuts de 9 del vespre en aquest mateix ordre, i sent respectivament les distàncies que separaven als pilots de la firma coreana dels campions del món en vigència de 3, 4 i 5 dècimes de segon, mentre que els pilots d’M-Sport Ott Tänak i Martin Järveoja eren cinquens a 7 dècimes de segon dels pilots finlandesos de Toyota.

De Loutraki els primers participants en sortien a les 8 del matí del divendres 8 de març, per disputar en la regió del canal de Corint les 3 primeres proves especials i després dirigir-se cap a la regió central de Grècia mitjançant 2 trams més. Amb el què l’activitat competitiva assolia un total de 5 proves especials de 86,52 km cronometrats, lluita contra les manetes dels rellotges que finalitzaria amb l'accés al parc tancat de Làmia a partir de 2 quarts i 5 minuts de 7 de la tarda, una competició que si bé no era massa exigent en quan a distància, si que es desenvolupava sense assistències mecàniques, amb tan sols una zona per al bescanvi de pneumàtics en el mateix punt de sortida i després de les 2 primeres especials.

Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe s’imposaven en l’especial inaugural de la jornada per davant de Sébastien Ogier i Vincent Landais i d’Ott Tänak i Martin Järveoja i els belgues es situaven al capdavant de la classificació per davant dels estonians d’M-Sport i dels francesos de Toyota, restant a les portes de les posicions d’honor els anteriors líders, és a dir Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, qui en la següent prova especial aconseguien aturar abans que ningú el cronòmetre per tal d’intercanviar-se la posició amb els bàltics de la formació britànica.

Amb pneumàtics nous, es programava una segona passada per la cronometrada inaugural, amb la qual s’acomiadava la competició de la regió corintia. Sébastien Ogier i Vincent Landais rebaixaven en 5,7 segons el seu registre de primera hora del matí i en esdevenir-hi els més ràpids, aquests aconseguien arrabassar la segona posició als seus companys d’equip, doncs Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, amb el segon millor temps en el seu haver, es mantenien al capdavant de la taula per 2,4 segons.

D’altra banda els primers problemes es començaven ja a reportar, d’una banda Esapekka Lappi i Janne Ferm s’havien d’aturar en l’enllaç que unia el Casino de Loutraki amb la línia de sortida de la tercera especial per tal de reparar una fuita d'aigua en el seu Hyundai, mentre que Ott Tänak i Martin Järveoja feien 22 minuts tard al control horari en haver de reparar la bomba d’aigua del seu Ford Puma Rally1 Híbrid, un contratemps que els suposava rebre una penalització de 3 minuts i 40 segons i que per tant els enfonsava en la classificació.

Posteriorment, amb el pas de la desena parella participant, la cronometrada era cancel·lada en detectar per les càmeres d’abord que un indigent intel·lectual s’havia situat per sota del nivell de la pista en el vèrtex interior d’un revolt, exposant el seu torax i cap buit a les eventualitats de la competició.

De major entitat cronometrada, Ott Tänak i Martin Järveoja miraven de recuperar distàncies i sensacions amb dues victòries de tram en les 2 darreres cronometrades de l’etapa, amb les que els estonians s’enfilaven fins a la novena posició provisional. 

Amb un segon millor temps per a cadascun dels aspirants a victòria, Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe accedien al parc tancat de Làmia amb 2,8 segons de coixí en vers Sébastien Ogier i Vincent Landais, pràcticament la mateixa distància que tenien a la sortida de Loutraki, mentre que en relació a Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, afligits pel fet d’haver d’obrir pista en les cronometrades més longeves i disputades a una sola passada, eren tercers a 25,5 segons dels pilots de Hyundai. Elfyn Evans i Scott Martin es classificaven en quarta posició a 31,0 segons dels belgues, just després de prendre la plaça a Esapekka Lappi  i Janne Ferm per l’estret marge d’1,1 segons.

La segona etapa recorria a un format més contemporani, amb el tradicional bucle de 3 trams que es disputava en dues ocasions, matí i tarda, sent el reagrupament per a les assistències en el parc tancat de Làmia, el què distingia el bucle matinal del post-meridional. Anomenat com el ral·li dels Déus, l’esdeveniment hel·lènic mantenia petits fets diferencials i entre el segon i el tercer tram de l’escull, s’establia un reagrupament remot a Itea. Amb la sortida del parc tancat programada a les 6 del matí, el retorn per als més matiners era permès a partir de les 8 del vespre, un cop que aquesta formació havia completat amb el tan obligatori com necessari pas per les assistències mecàniques.

Lliurats del seu rol d’haver d’escombrar pista, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen s’imposaven en la primera i tercera prova especial sabatina, mentre que en l’equatorial el millor temps era el que establien Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, qui d’aquesta manera recuperaven el lideratge que aquests havien perdut instantàniament en mans de Sébastien Ogier i Vincent Landais.

Per darrera Dani Sordo i Cándido Carrera pescaven en aigües tèrboles i així després de tres incidents consecutius, d’una banda la virolla de Takamoto Katsuta i Aaron Johnston, d’una altra la punxada d’Esapekka Lappi i Janne Ferm i per últim d’un problema amb la temperatura de l’oli en el Toyota d’Elfyn Evans i Scott Martin, els espanyols assolien la quarta posició provisional, si bé a 1 minut i 48,0 segons dels seus companys d’equip i amb 6,4 segons de marge en vers els britànics de la firma nipona.

En tornar sobre les cronometrades matinals, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen feien el ple de victòries de tram, mentre que Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe eren baixa en malmetre les suspensions del seu Hyundai i20 Rally1 en empassar-se un sotrac de la pista en la primera d’elles, una sort que Sébastien Ogier i Vincent Landais també corrien en danyar una de les seves rodes en la sisena i última prova especial sabatina. Dues baixes que deixaven als campions del món finlandesos en primera posició per davant de Dani Sordo i Cándido Carrera i d’Elfyn Evans i Scott Martin i després de que aquests 2 últims s’intercanviessin la posició en dues ocasions successives.

Retornats doncs a Làmia, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen es situaven al capdavant de la taula provisional de temps per 2 minuts i 4,0 segons de marge amb Dani Sordo i Cándido Carrera, coixí que esdevenia de 2 minuts i 9,0 segons en relació a Elfyn Evans i Scott Martin. Encara més lluny, Ott Tänak i Martin Järveoja aconseguien la quarta posició a 4 minuts i 49,7 segons dels líders i per 1 minut i 26,5 segons de marge amb Esapekka Lappi i Janne Ferm. 

La tercera i última etapa comptava amb tan sols 41,37 km cronometrats, distància que resultava de competir pel tram de Tarzan a primera hora del matí, així com per l’especial que exercia les funcions de Power Stage a la conclusió del programa en dues ocasions. Una breu activitat que s’iniciava d’hora, a manca de 3 minuts per a 2 quarts de 7 del matí del diumenge 10 de setembre de 2023 i que finalitzaria el mateix dia amb la cerimònia del podi a manca de 5 minuts per a les 4 de la tarda.

Elfyn Evans i Scott Martin s’imposaven en la primera prova especial dominical i batien en 9,0 segons el segon millor crono de Dani Sordo i Cándido Carrera, registre suficient com per a que els britànics de Toyota prenguessin la segona posició als espanyols de Hyundai, qui intentaven retornar el cop amb la mateixa moneda en la següent prova, si bé amb tan sols 9,0 km cronometrats de corda, aquests només podien recuperar 1,3 segons dels que prèviament havien deixat escapar i per tant restaven a 2,7 segons de tornar a ocupar la segona posició.

La tensió era alta i cap de les 2 formacions que estaven lluitant per escudar per la dreta en el podi a Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen es reservava res, si bé els líders finlandesos menys encara i els nòrdics s’emportaven la victòria de tram i amb ella els 5 punts extra. Els seus companys Elfyn Evans i Scott Martin, amb el segon millor temps en el seu haver, s’asseguraven la segona posició final.

Completats els 270,89 km cronometrats del programa del 67è Ral·li Acròpolis Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen pujaven al podi de Làmia com els guanyadors de l’edició amb un crono de 3 hores i 16,7 segons, registre que suposava una velocitat promig de 90,16 km/h, la segona més alta en la història de l’esdeveniment grec per darrera de la registrada l’any 2006, així com un marge d’1 minut i 31,7 segons en vers els seus companys Elfyn Evans i Scott Martin. Dani Sordo i Cándido Carrera tancaven el podi a 1 minut i 35,9 segons del temps dels guanyadors finlandesos.

Sordo-Carrera pescaven un podi en aigües remogudes.

En categoria WRC2 Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen s’imposaven en l’especial espectacle inaugural, si bé en desplaçar la competició sobre les cronometrades del canal de Corint, la pèrdua de pressió en una de les seves rodes els feia perdre una vintena de segons i descendre fins a la catorzena posició general.

Tercers en l’especial inicial del port i segons en la primera cronometrada vera del programa, els francesos d’M-Sport Adrien Fourmaux i Alex Coria recollien el testimoni del lideratge per davant dels seus compatriotes de Citroën Yohan Rossel i Arnaud Dunand, així com dels guanyadors d’aquesta primera especial campestre, els finlandesos de TokSport Sami Pajari i Enni Malkönen.

Ambdues formacions franceses refermaven les seves posicions en aturar el cronòmetre en el mateix ordre que duien a la general, mentre que per darrera Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak es feien amb la darrera plaça amb dret a dutxa d’escumós en esdevenir els tercers més ràpids en la lluita en vers el cronòmetre.

La cancel·lació de la darrera especial en la regió corintia per l’aparició d’un aficionat amb molt poca estima per la seva vida en el vèrtex interior d’un revolt, congelava la classificació provisional, per un cop en el camí cap al centre del país deixar pas als canvis rellevants. Primer Sami Pajari i Enni Malkönen recuperaven la seva posició de podi, alhora que Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen tornaven a patir una punxada.

Ja en la darrera especial del dia, Adrien Fourmaux i Alex Coria patien una doble punxada en el seu Ford Fiesta Rally2 MkII i els francesos descendien fins a l’onzena posició provisional, entregant la primera posició a Yohan Rossel i Arnaud Dunand. Gus Greensmith i Jonas Andersson eren segons en aquells compassos de la competició a 6,8 segons dels francesos de l’associació entre PHSport i Citroën Racing, mentre que Marco Bulacia i Diego Vallejo eren tercers a 7,3 segons dels líders, precedint en 3,2 segons a Sami Pajari i Enni Malkönen.

Amb una classificació provisional molt estreta, l’emoció era elevada de cara a la segona etapa, que suposava quelcom més de la meitat del recorregut, una part de l’itinerari programat que va respondre a les expectatives oferint espectacle i triatge. Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen s’imposaven en les dues primeres proves especials de la jornada per davant de Marco Bulacia i Diego Vallejo, i els noruecs s’enfilaven fins a la setena posició alhora que els hispans es feien amb la segona.

Els escandinaus prosseguien amb el seu ritme netament superior i aquests tancaven el bucle matinal amb un ple de victòries de tram, mentre que el bolivià i el gallec s’acomiadaven de l’etapa en patir un accident sobre el desè quilòmetre del tercer i últim tram de l’escull matinal. 

La baixa dels hispans retornava a Gus Greensmith i Jonas Andersson a la segona posició provisional a pràcticament la mateixa distància del lideratge de Yohan Rossel i Arnaud Dunand de la que havien sortit de Làmia, 7,6 segons, mentre que en tercer lloc s’hi trobava Sami Pajari i Enni Mälkönen a 27,1 segons i Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen eren els nous quarts classificats a 43,6 segons.

Represa la competició en superar el moment més àlgid del cicle solar, sense saber ni com ni quan els líders Yohan Rossel i Arnaud Dunand patien una punxada que els endarreria en quelcom més d’1 minut, un contratemps que els suposava descendre fins a la tercera posició, 18,0 segons per darrera dels nous segons classificats, Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen, qui altre cop esdevenien la parella més veloç de la categoria, mentre que en primera posició s’hi trobaven Gus Greensmith i Jonas Andersson per 20,1 segons de marge en vers els seus companys d’estructura noruecs.

Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen seguien avançant a un ritme superior al de la resta de participants de la classe i aquests es feien amb el ple de victòries de tram de l’etapa sabatina, 6 de 6, mentre que Gus Greensmith i Jonas Andersson miraven de contenir l'envestida dels noruecs amb un tercer i dos segons millors temps, un balanç que deixava al britànic i al suec al capdavant de la classificació per un marge de 12,0 segons en vers als noruecs, mentre que els francesos Yohan Rossel i Arnaud Dunand, amb un cotxe molt menys adaptat a la grava que no pas els Škoda, eren ja a 1 minut i 4,8 segons dels líders tothora que precedien en 36,4 segons el Ford Fiesta Rally2 MkII de Grégoire Munster i Louis Louka.

Amb tan sols 41,37 km competitius, l’etapa dominical es plantejava com una cursa a l’esprint per als segons classificats, Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen, qui s’imposaven en els 23,37 km cronometrats del mític tram de Tarzan per restar a 1,1 segons de la posició dels líders. Alhora, Adrien Fourmaux i Alex Coria hi aconseguien el segon millor temps i els francesos arrabassaven la quarta posició als seus companys d’equip francòfons.

En l’assaig del “Power Stage” els escandinaus aconseguien per vuitena vegada consecutiva establir el registre de referència de la classe, novament per davant d’Adrien Fourmaux i Alex Coria, i aquests grimpaven fins a l’anhelada primera posició per un coixí de 7,7 segons, mentre que els francesos d’M-Sport havien de recuperar 55,3 segons en tan sols 9,0 km cronometrats per tal d’immiscir-se en les posicions de podi, una gesta impossible.

En la cronometrada del premi la millora existia entre bona part dels competidors, si bé els noruecs rebaixaven en menor grau el seu registre i s’havien de conformar amb el tercer millor temps, un rendiment però que els portava a guanyar la ronda grega amb un temps de 3 hores 9 minuts i 57,7 segons, registre 10,3 segons més baix que no pas el de Gus Greensmith i Jonas Andersson. Sense cap altra motivació que la de completar el programa, Yohan Rossel i Arnaud Dunand eren tercers a 1 minut i 26,0 segons dels vencedors.

Amb aquesta victòria, Andreas Mikkelsen recuperava la seva excel·lent ratxa truncada a Finlàndia i el noruec es situava al capdavant de la classificació provisional del certamen WRC2 amb 108 punts, 16 punts per sobre de Yohan Rossel i 28 en vers Gus Greensmith, pilots que precisament l’acompanyaven en el podi hel·lè.

Mikkelsen-Eriksen es refeien dels contratemps de la primera etapa per aconseguir la victòria

Entre els desproveïts de títols previs o experiència en el màxim nivell mundial, la victòria era per a Grégoire Munster i Louis Luka, mentre que entre els majors de 50 anys, el guardó de vencedors era per a Miguel Díaz Aboitiz i Diego Sanjuán.

3 formacions locals, els turcs Ali Türkkan i Burak Erdener, així com el peruà Eduardo Castro i la catalana Carla Salvat, suposaven la principal diferència entre el campionat júnior i el WRC3, si bé cap d’aquestes parelles participants esmentades va aconseguir prendre el rol de protagonistes que si prenien els joves talents del campionat, llur lluita contra el cronòmetre gaudia de coeficient doble.

Els irlandesos William Creighton i Liam Regan s’imposaven en la gimcana vespertina del port per un estret marge en vers els francesos Laurent Pellier i Kévin Bronner, si bé en desplaçar l’activitat cronometrada l’endemà divendres a la riba del Canal de Corint, el paraguaià Diego Domínguez i el canari Rogelio Peñate prenien les regnes de la classificació provisional amb respectives victòries de tram en els 2 reptes programats que s’hi podien dur a terme.

Avesats a la segona posició, Laurent Pellier i Kévin Bronner tenien un breu idili amb el lideratge de la classe després de la primera cronometrada vera del programa, per tal d’abandonar la regió corintia, un cop cancel·lada la tercera especial, a 8,9 segons del registre dels hispans. Els belgues Tom Rensonnet i Loïc Dumont eren tercers a 57,2 segons dels líders, alhora que William Creighton i Liam Regan havien d’abandonar l’etapa en danyar el radiador del seu Ford Fiesta Rally3 i no poder completar el tram d’enllaç entre la tercera i la quarta prova especial.

De camí cap al nord, Lauren Pellier i Kévin Bronner marcaven dos temps escratx consecutius amb els que els francesos aconseguien precisament retallar els 8,9 segons que els hi portaven els líders i per tant ambdues formacions ingressaven en el parc tancat de Làmia compartint la primera posició.

Incapaços de seguir el ritme dels dos tenors de la categoria, Tom Rensonnet i Loïc Dumont veien com els hi queia un altre minut a sobre i aquests fitxaven a 1 minut i 53,5 segons del temps dels dos co-líders i per un marge de 20,5 segons en vers els irlandesos Eamonn Kelly i Conor Mohan. 

Restituits en la competició el dissabte 9 de setembre, William Creighton i Liam Regan s’imposaven en les dues especials matinals que es celebraven un cop que la tercera i última era cancel·lada arran del bloqueig de pista per part de l’Škoda Fabia R5 del participant número 49.

Paral·lelament Diego Domínguez i Rogelio Peñate, els segons més ràpids al terme de la cronometrada inaugural sabatina, es feien amb el lideratge en solitari, tothora que Laurent Pellier i Kévin Bronner patien problemes de transmissió i es veien impedits de seguir el ritme de la competició, concedint-hi prop d’1 minut a final de tram. Encara en aquesta primera prova especial del dia, els irlandesos Eamonn Kelly i Conor Mohan prenien la tercera posició als belgues Tom Rensonnet i Loïc Dumont.

Els problemes de la formació francesa s’agreujaven i aquests es veien obligats a deixar la competició per a l’endemà, mentre que els líders Diego Domínguez i Rogelio Peñate patien problemes amb la direcció assistida del seu Ford i el seu marge en vers els irlandesos Eamonn Kelly i Conor Mohan, nous segons classificats, es reduïa en quelcom més d’1 minut, accedint al parc d’assistències de mitja etapa, un cop cancel·lada la tercera i última especial matinal, amb 1 minut i 19,9 segons de marge amb els irlandesos i 1 minut i 38,2 segons en relació a Tom Rensonnet i Loïc Dumont.

Amb el seu auto reparat, els hispans responien situant-se a l’alçada de les circumstàncies i amb 2 victòries parcials i un segon millor temps, tornar a obrir bretxa al capdavant de la classificació, retornant a Làmia amb 3 minuts i 12,1 segons en vers Eamonn Kelly i Conor Mohan i 6 minuts i 38,8 segons amb els belgues, qui en patir una punxada, es despenjaven notablement en la taula.

Laurent Pellier i Kévin Bronner s’imposaven en les dues cronometrades que s’acabaven disputant en el tràmit que esdevenia l’etapa dominical, doncs l’accident de Robert Virves i Craig Drew, privava als participants de la classe Rally3 de participar en el “Power Stage”. 

Per davant, i sense forçar el seu ritme, doncs les distàncies que separaven als primers classificats de la categoria eren molt grans i hi havia més a perdre que no pas a guanyar, Diego Domínguez i Rogelio Peñate aconseguien eixamplar el seu marge fins als 6 minuts i 52,6 segons en vers a Eamonn Kelly i Conor Mohan i fins als 7 minuts i 58,7 segons en relació a Tom Rensonnet i Loïc Dumont.

Tot i la victòria que aconseguia el pilot paraguaià a l’esdeveniment grec, el cinquè lloc que hi aconseguia William Creighton, li suposaven 20 punts al pilot irlandès, suficients com per aconseguir el guardó de campió júnior per 8 punts de marge en vers, precisament, el llatinoamericà.

Dominguez-Peñate aconseguien la victòria però no el títol.

Kalle Rovanperä obtenia la màxima puntuació possible en la seva participació en el 67è Ral·li Acròpolis, un excel·lent rendiment que li permetia obrir en 8 punts més el seu marge en vers al seu company d’equip Elfyn Evans i establir un nou marge de 33 punts, distància que casualment també separaven al gal·lès del belga Thierry Neuville, qui abandonava la riba oriental del Mediterrani amb les mans buides.

Pilot	Punts
Kalle Rovanperä	200
Elfyn Evans	167
Thierry Neuville	133

Gràcies al doblet dels seus pilots, Toyota aconseguia aproximar-se als 100 punts de marge en vers als seus rivals de Hyundai, mentre que M-Sport feia el que podia gràcies a la seva parella franquícia.

Constructor	Punts
Toyota	430
Hyundai	339
M-Sport	220