Amb polèmiques i judicis entremig, Warmbold-Todt guanyaven la única edició mundialista del ral·li austríac.

El divendres 14 de setembre de 1973 finalitzava a Baden bei Wien el 44è Ral·li dels Alps Austríacs, esdeveniment que suposava la novena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis. En el seu recorregut els organitzadors hi feien constar fins a 30 proves especials cronometrades 324,50 km de distància, la primera de les quals era sobre asfalt, les restants sobre terra. Amb un llarg recorregut en la història dels esports del motor, si bé en els anys de la postguerra per raons econòmiques es va convertir en una prova exclusiva de motocicletes, l’edició copçava l’interès de 96 equips per a formalitzar la seva inscripció oficial, dels que 74 iniciarien la prova el dimecres 12 de setembre en la mateixa ciutat i 25 els que l’aconseguirien completar.

Declarats en primera instància guanyadors de la prova, Darniche-Mahé queien fins la segona plaça després de cancelar-se un tram.

Malgrat que els austríacs tenien una llarga experiència organitzant proves del màxim nivell internacional, doncs les seves 3 últimes edicions havien format part del calendari del Campionat Internacional de Constructors, avantsala del mundial, i unes 5 altres edicions de l’anterior dècada havien format part del certamen continental de l’especialitat, i que a més a més aquests disposaven d’avançats sistemes cronometratge que permetien mesurar els temps dels concorrents fins a la dècima de segon, així com de transmetre tota aquesta informació immediatament fins a la base del ral·li a Baden, aquest s’iniciava amb força malestar entre els participants a causa del caos que afectava al recorregut, amb constants canvis en l’itinerari, així com de les seves rutes alternatives, en forma de butlletins que es perllongaven fins al mateix dia d’iniciar-se l’edició, una situació que era l'autèntic taló d'Aquiles de la prova austríaca.

A les 8 en punt del vespre del dimecres 12 de setembre i a les portes del Casino de Baden bei Wien, es donava el tret de sortida de la primera etapa així com de l’edició, amb 11 proves especials de 126,5 km cronometrats per endavant, la primera de les quals, d’una corda d'11 km, era sobre asfalt i les restants sobre la superficie dominant i denominant del ral·li, la terra. Una activitat que finalizaria l’endemà dijous amb l’entrada al reagrupament de Ottenstein a partir d’1 quart de 3 de la tarda.

Sobre l’asfalt de la primera prova especial, l’alemany Achim Warmbold i el francès Jean Todt exprimien al màxim la potència del seu BMW 2002, per tal d’aconseguir un marge d’1 segon per quilòmetre en vers els seus més immediats perseguidors, els francesos d’Alpine Bernard Darniche i Alain Mahé i els alemanys d’Opel Walter Röhrl i Jochen Berger.

La següent prova especial era anul·lada abans no es dongués inici el ral·li i la tercera reprogramada per a la tercera etapa, pel que l’activitat competitiva no es reprenia fins passats 2 minuts de la mitjanit del dijous. Poc exigent per als pilots en abusar de les seccions rectes, les primeres cronometrades sobre terra permetien a Achim Warmbold i Jean Todt consolidar la seva condició de líders en la provisional amb 5 victòries parcials de tram consecutives, mentre que l’altra cara de la competició, l’amarga, era  per a Bernard Darniche i Alain Mahé, a qui la poca alçada lliure al terra del seu Alpine A110 A1800, els hi provocava una sortida de pista en el transcurs de la primera prova especial de grava en aterrar bruscament en la recepció d’un salt, la qual els hi suposava la pèrdua de 2 minuts.

Walter Röhrl i Jochen Berger es feien així amb la segona posició de la taula per davant de l’altre Alpine, el de Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial, davant l’absència explícita del tercer mosqueter de la firma francesa, Jean-Luc Thérier, qui s’estimava més competir en el Tour de France Automobile, que també tenia lloc en aquelles mateixes dates.

Prudents en els compassos inicials de l’itinerari, els suecs de Saab Stig Blomqvist i Arne Hertz decidien fer una passa endavant a partir de la tercera prova cronometrada de facto, i aquests hi aconseguien la darrera posició d’honor, desplaçant-ne l’Alpine de Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial.

En les 5 últimes proves especials de l’etapa, els líders alçaven una mica el peu de l’accelerador en gaudir de més d’1 minut de marge amb els segons classificats, els alemanys Walter Röhrl i Jochen Berger, habilitant als Saab 96 V4 de Per Eklund i Bo Reinicke a aconseguir 2 victòries de tram i una altra al que pilotaven Stig Blomqvist i Arne Hertz, sent la restant per a Bernard Darniche i Alain Mahé.

Gràcies a aquesta bona recta final d’etapa dels petits cotxes suecs, Stig Blomqvist i Arne Hertz es feien per mèrits propis amb la segona posició de la provisional, mentre que Walter Röhrl i Jochen Berger, que completaven l’etapa en tercer lloc a 14,7 segons del registre dels escandinaus, veien com el diferencial del seu cotxe es trencava en el tram d’enllaç fins al reagrupament d’Ottenstein, on en confirmar-se que no es disposava del recanvi necessari per a la jove parella germànica, tocava prendre l’amarga decisió d’abandonar.

Així doncs, passat un quart de 3 de la tarda del dijous 13 de setembre de 1973, Achim Warmbold i Jean Todt completaven la primera etapa amb 1 minut i 10,3 segons de marge amb Stig Blomqvist i Arne Hertz i per 1 minut i 41,7 segons de coixí amb Per Eklund i Bo Reinicke. Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial restaven a les portes de les posicions de podi a 2 minuts i 19,3 segons dels líders, precedint en 8,1 segons el BMW 2002 de Björn Waldegård i Hans Thorszelius.

Després de descansar per període d’unes 3 hores, la competició es reprenia amb la segona etapa, en llur programa s’hi trobaven 8 proves especials cronometrades de 98 km de corda, de les 9 que inicialment s'havien previst, en quan la 22ena prova especial corria la mateixa sort que la segona, és a dir la seva cancel·lació abans d’iniciar-se l’edició. Unes cronometrades que desplaçaven a la caravana del ral·li des d’Ottenstein fins a Lunz am See.

Poc després de reprendre la competició, a l’inici de la primera prova especial de l’etapa, Achim Warmbold i Jean Todt colpejaven contra la senyal d’un punt quilomètric i danyaven l’eix posterior del seu BMW 2002, mentre que amb la victòria de tram en el seu haver, Stig Blomqvist i Arne Hertz escurçaven les distàncies amb els líders fins als 44,9 segons en tan sols 9 km de lluita contra el cronòmetre.

Afortunadament per a Achim Warmbold i Jean Todt, la celeritat del seu equip tècnic en unes assistències improvisades en el tram d’enllaç vers la següent prova especial, permetia als líders prosseguir amb la competició com si res no hagués passat i la parella germano-francesa s’imposava en les 3 següents proves especials, celebrades ja de nit, aconseguint així recuperar 7,8 segons de la trentena que prèviament havien perdut.

Entretant, per darrere dels dos principals tenors del ral·li, les distàncies s’anaven eixamplant progressivament, amb l'excepció de la lluita entre els quarts i cinquens classificats, és a dir entre Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial amb Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Els suecs aconseguien llevar la posició als francesos de l’Alpine al terme de la tercera prova especial de la segona etapa, si bé els escandinaus no aconseguien en cap moment elevar les distàncies amb els seus rivals per sobre dels 5 segons.

Sobre els 22 km cronometrats de la cinquena prova especial, Stig Blomqvist i Arne Hertz marcaven un crono increïble i els segons classificats tornaven a escurçar les distàncies en 12,9 segons, per tal de deixar les distàncies amb els líders en 39,8 segons, mentre que en el punt més calent de la taula, la lluita entre quarts i cinquens, les diferències s’escurçaven fins a unes poc rellevants 8 dècimes de segon.

Passada la mitjanit del divendres, Stig Blomqvist i Arne Hertz seguien exprimint a fons el seu Saab 96 V4 i els suecs retallaven en 6 segons més les distàncies en vers els líders, establint-se una diferència de 33,8 segons entre ambdues formacions, mentre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius aconseguien aturar el cronòmetre 3,2 segons per davant del registre de Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial.

Malauradament per a l’interès de l’esdeveniment, l’eix de transmissió del Saab 96 V4 d’Stig Blomqvist i Arne Hertz es fracturava en la setena prova especial en el punt d’unió entre la caixa de canvis i el diferencial i els suecs havien d’abandonar la competició. Els seus companys d’equip doncs, Per Eklund i Bo Reinicke, es feien amb la segona posició, si bé a 2 minuts i 48,9 segons dels líders i amb símptomes de problemes amb la junta de culata, mentre que Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial aprofitaven els problemes de Björn Waldegård i hans Thorszelius, per tal de guanyar dues posicions a la taula i situar-se així en la tercera posició per 8,2 segons de marge amb els suecs que pilotaven el cotxe bavarès.

Amb una nova victòria parcial de tram en el seu haver en la darrera cronometrada de l’etapa, Achim Warmbold i Jean Todt entraven al reagrupament de Lunz um See a 1 quart i mig de 5 de la matinada del divendres 14 de setembre amb 3 minuts i 7 dècimes de segon de marge al capdavant de la classificació vers Per Eklund i Bo Reinicke. Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial eren tercers a 3 minuts i 57,5 segons, mentre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius eren quarts a 11,4 segons dels darrers inquilins del podi i per 40,0 segons de marge amb els companys d’aquests a Alpine, Bernard Darniche i Alain Mahé.

La tercera i última etapa connectava Lunz um See amb el parc tancat final de Baden bei Wien, un desplaçament que es realitzava mitjançant 9 proves especials cronometrades, llur doble passada per Freingraben resultava ser reprogramada de la primera etapa, les quals totalitzaven 100 km de lluita contra el cronòmetre sobre terra, una activitat que es reprenia amb els primers raigs de sol del divendres 14 de setembre.

Les cronometrades inicials de la darrera etapa es desenvolupaven sobre un terreny més favorable a les característiques dels Alpine que no pas les precedents, tal i com quedava palès en les 6 victòries de tram consecutives que aconseguien les seves 2 parelles, sent la segona i cinquena d’elles una reprogramació per les inicialment previstes com tercera i vuitena prova especial de la primera etapa. Amb un balanç de 5 victòries per a Bernard Darniche i Alain Mahé, qui en conjunt hi retallaven gairebé mig minut en vers els darrers inquilins de les posicions de podi alhora que arrebassaven la quarta posició al BMW 2002 de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, i 1 per a Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial.

Amoïnats pel comportament de l’eix posterior del seu BMW que no acabava de funcionar correctament, Achim Warmbold i Jean Todt decidien prendre una drecera que havien descobert en els reconeixements per tal de poder guanyar una mica de temps i que els seus mecànics poguessin canviar el seu trapezi posterior. La maniobra resultava ser tot un èxit, emperò la parella arribava al control número 52 en el sentit contrari a l’establert, una situació que suposava la seva exclusió immediata de la prova.

Argumentant que la via alternativa es trobava en el llibre de ruta original i que el control havia estat desplaçat del seu lloc, als participants se’ls hi deixava prosseguir amb la competició, tot esperant que el tribunal d'arbitratge resolguès sobre l’afer.

La situació va encendre els ànims de Jacques Cheinisse, director esportiu d’Alpine, qui en senyal de protesta va decidir bloquejar la ruta més suau, i l’escollida per a tots els participants, que unia els controls 52 i 53, fent-hi aparcar a un periodista francès el seu Citroën en un lloc de mal pas, mentre que la ruta més dura només era escollida pels pilots dels petits coupés blaus de Dieppe, qui arribaven a temps al control horari.

Uns incidents que enterbolien encara més el desenvolupament del ral·li, que a posteriori acabaria sent la seva última edició.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius trencaven la ratxa dels pilots francesos de la marca francesa en l'avantpenúltima prova especial de l’itinerari i amb aquesta victòria parcial de tram, els suecs recuperaven la quarta posició, un guany però que esdevenia fugaç, en tan en quan Bernard Darniche i Alain Mahé tancaven la seva participació al ral·li amb 2 victòries de tram més que els permetien recuperar la quarta posició en un primer instant, i finalment superar a Per Eklund i Bo Reinicke per 11 dècimes de segon i fer-se així amb la segona posició, primera de confirmar-se l’exclusió d’Achim Warmbold i Jean Todt.

Arribats a les portes del Casino de Baden bei Wien a manca de 3 minuts per a 2 quarts de 7 de la tarda del divendres 14 de setembre, el ral·li es donava oficialment per conclòs amb la protocolària cerimònia del podi, en la que Bernard Darniche i Alain Mahé hi pujaven en el graó més alt del mateix, en ser nomenats en primera instància com els vencedors de la prova austríaca.

6 mesos més tard la FISA, màxim estament regulador del campionat i del motoresport internacional, decidia cancelar el tram que havia estat bloquejat pel Citroën francès així com donar la raó a l’apel·lació presentada per Achim Warmbold i Jean Todt, amb el què la victòria retornava a mans del BMW 2002 que pilotaven l’alemany i el francès, els quals completaven el recorregut en un temps de 3 hores 58 minuts i 55,5 segons, 1 minut i 14,6 segons per davant de l'Alpine-Renault A110 1800 de Bernard Darniche i Alain Mahé, i 1 minut i 15,7 segons per sota del registre de Per Eklund i Bo Reinicke, tercers i darrers inquilins del podi.

El cronometratge a la dècima de segon, deixava als suecs a 11 dècimes d'una posició més bona en el podi.

En el campionat de marques, únic que es celebrava per llavors, Alpine seguia encapçalant la taula general provisional gràcies al segon lloc aconseguit per Bernard Darniche i Alain Mahé, el qual els permetia separar-se encara més de FIAT, doncs els torinesos tan sols sumaven 6 punts per la sisena posició del suec Hakan Lindberg i l'iatlià Helmut Eisendle. Ford, marca per la qual cap competidor s'hi declinava, perdia la tercera posició a favor de Saab, constructor que experimentava una pujada important gràcies al podi de Per Eklundi Bo Reinicke.

Constructor	Punts
Alpine-Renault	107
FIAT	75
Saab	42

Ogier-Ingrassia tornaven a guanyar i donaven el títol a Volkswagen.

Coffs Harbour es retrobava un any més amb la família del mundial de ral·lis i el diumenge 14 de setembre de 2014, la ciutat era escenari de la cerimònia de clausura del 23è Ral·li d'Austràlia, desena prova en el calendari del certamen mundial de l’especialitat. Malgrat que la prova entregava punts en els campionats de pilots, constructors, WRC-2 i WRC-3, aquesta només copçava l'interès de 30 equips per a formalitzar la seva inscripció, dels que finalment 27 emprenien des de la rampa de sortida el camí cap a les 20 proves especials cronometrades programades que tenien per endavant amb una corda total de 304,34 km, distància que finalment 23 formacions participants aconseguirien completar.

Una errada en la munta de pneumàtics quan tot semblava indicar pluja, va definir l'avenir de Latvala-Anttila.

Malgrat que al llarg de les jornades prèvies a l’inici de l’edició, les pluges s’havien precipitat sobre el territori pel qual es celebrava el ral·li, el cert era que a mesura que s'anava acostant la data d'inici del mateix, les pistes s'anaven assecant progressivament, pel que l'ordre de sortida en les cronometrades tornaria a ser un factor rellevant. Ja en el tram de proves, celebrat el dijous pel matí i prenent la secció central de la cronometrada inaugural del programa, els dos Citroën oficials anunciaven les seves intencions amb el millor temps de Kris Meeke i Paul Nagle, i el segon millor registre de Mads Østberg i Jonas Andersson.

A 2 quarts de 9 en punt del matí del divendres 12 de setembre, les 27 formacions participants de l’edició començaven a sortir del parc tancat, el qual un any més s’emplaçava a Coffs Harbour, per tal d’afrontar les 8 proves especials cronometrades que els organitzadors disposaven sobre l’itinerari, amb una corda total competitiva de 95,84 km de distància. 3 trams forestals es disputaven pel matí i a primera hora de la tarda cap al sud de l’epicentre del ral·li, mentre que en les immediacions del parc tancat, s’hi disputava una doble passada per una especial espectacle de dubtós interès i amb canvis constants de superfície, les quals donarien pas al retorn de règim de parc tancat a partir de 2 quarts i mig de 8 del vespre, havent-hi d’estar tots els participants que volguessin reprendre la competició l’endemà, abans de les 11 de la nit. 

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’imposaven en la primera prova especial del programa, per la qual ja s’hi havia disputat el tram de proves, per 4,4 segons de marge amb els seus companys d’equip noruecs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene i per 5,6 segons amb els irlandesos de Citroën Kris Meeke i Paul Nagle.

Ja amb la pista més bruta, a la segona i tercera prova especial de la jornada el millor registre era el de la parella irlandesa de la marca francesa, amb el què Kris Meeke i Paul Nagle, prenien en un primer instant el segon lloc a la taula, per posteriorment retornar a les assistències de mitja etapa liderant la classificació per 2,4 segons de marge amb Andreas Mikkelsen i Ola Fløene i 3,3 segons en vers el Ford Fiesta RS WRC de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. Amb 24,91 km cronometrats en la tercera prova especial, més que no pas les 2 anteriors juntes, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia concedien prou temps com per descendre fins a la quarta posició a 8,4 segons dels líders i per 6 dècimes de segon de marge amb els seus companys Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila.

En les segones passades per les 3 cronometrades forestals del bucle, el factor pista perdia una part del seu pes i així Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s'imposaven de nou en la primera especial, tal i com havien fet anteriorment, si bé en aquest cas, la victòria de tram només els acostava als registres de les 3 parelles capdaventeres sense tan sols guanyar cap plaça en la general, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen aconseguien igualar el seu registre a la general amb Andreas Mikkelsen i Ola Fløene. 

Els seus companys d'equip a Volkswagen, els finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, privaven per partida doble als campions en vigència Sébastien Ogier i Julien Ingrassia d’aconseguir el ple de victòries de tram en les cronometrades post-meridionals forestals australianes i els nòrdics saltaven amb el millor temps en la cronometrada llarga de la jornada, des de la cinquena fins a la segona posició a 2,1 segons del temps de Kris Meeke i Paul Nagle, mentre que els seus companys de formació francesos, guanyaven una plaça per tal de fitxar en tercera posició a només 5 dècimes de segon del temps dels finlandesos.

Kris Meeke i Paul Nagle erraven en la munta de pneumàtics de cara a l'especial espectacle, doncs els irlandesos optaven per uns compostos massa durs que provocaven que el seu Citroën DS3 WRC llisquès en excès. L’altra cara de la moneda eren els provençals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, qui en establir el millor temps en respectives disputes, assaltaven el lideratge de la classificació provisional i per davant dels seus 4 companys de formació, donat el desencert de la parella de les illes britàniques de la firma parisina.

Amb escassos metres de distància entre el parc de Coffs Harbour i la línia de meta de l’especial espectacle, i superades les protocolàries assistències mecàniques de final d’etapa, a gairebé 3 quarts de 8 del vespre els primers equips participants començaven a ingressar-hi en règim de parc tancat amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en la primera posició per 4 dècimes de segon de marge amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i per 3,5 segons de marge amb Andreas Mikkelsen i Ola Fløene. Kris Meeke i Paul Nagle restaven a les portes de les posicions de podi a 4,1 segons dels líders i després d’haver estat liderant bona part de l’etapa, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen tancaven la pinça dels 5 primers classificats a 7,9 segons dels francesos de Volkswagen.

La segona jornada de competició tenia un programa similar al de la primera, amb 6 proves especials cronometrades en el seu itinerari de 118,88 km competitius, de les quals les 2 últimes corresponien a una nova doble disputa de l’especial espectacle, i que per tant deixaven lloc a 2 trams campestres que es celebraven en 2 ocasions i novament cap al sud de Coffs Harbour. Entre aquests, destacava especialment la presència d’un clàssic modern de l’esdeveniment, d’ençà que aquest va focalitzar la seva activitat a Nova Gales del Sud, Nambucca, el qual amb els seus 48,92 km de distància, era el tram més llarg de tot el programa, així com l’especial inaugural de les hostilitats vers el cronòmetre. Una activitat que s’iniciava a 3 quarts de 7 del matí i i que conclouria a partir de quan manquessin de 5 minuts per a 3 quarts de 8 del vespre, havent d’estar tots els participants en règim de parc tancat abans de les 11 de la nit.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’imposaven en la primera passada per Nambucca per 3,0 segons de marge amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, i els finlandesos prenien el relleu en el lideratge als seus companys d’equip francesos, mentre que Kris Meeke i Paul Nagle, amb el tercer millor temps en el seu haver, prenien la darrera posició de podi a Andreas Mikkelsen i Ola Fløene per la mínima distància mesurable, és a dir 1 dècima de segon.

De menor entitat cronometrada, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila consolidaven tímidament la seva primera posició amb una nova victòria parcial a Valla i novament per davant de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, mentre que Andreas Mikkelsen i Ola Fløene recuperaven la tercera posició en aconseguir-hi també el tercer millor temps, accedint aquestes dues últimes formacions a les assistències de mitja etapa a 4,1 segons i 16,1 segons respectivament del seus companys finlandesos.

En arribar a les assistències però, el cel es va omplir de núvols negres, el que feia témer pluges de certa consideració, motiu pel qual els líders optaven per muntar 4 rodes toves, mentre que els seus companys s'inclinaven per 2 toves i 2 dures. Finalment la pluja no es va arribar a precipitar sobre el terreny i amb unes rodes més aptes per a la llarga distància de Nambucca, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien el millor temps i recuperaven el lideratge de la prova per 9,3 segons de marge, resultat que es repetia en l'últim tram genuí del dia.

Paral·lelament, Kris Meeke i Paul Nagle superaven a Andreas Mikkelsen i Ola Fløene en aquestes 2 especials forestals de primera hora de la tarda i els irlandesos de Citroën tornaven a rellevar als noruecs de Volkswagen en les posicions de podi, afrontant aquestes dues formacions la doble disputa de l’especial espectacle de Coffs Harbour a 23,9 segons dels líders i per 1,3 segons de marge entre ells.

Els líders Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tancaven una tarda perfecta amb 2 victòries de tram més pels carrers de Coffs Harbour, un honor que seria compartit amb els seus companys Andreas Mikkelsen i Ola Fløene en la primera disputa i que permetia als escandinaus recuperar la plaça de podi abans perduda. Tanmateix en aquells instants es feia saber que la parella de Citroën seria sancionada amb 1 minut i 1 segon de penalització en haver tallat massa un revolt, una pràctica que en l’anterior ral·li ja s'havia advertit que seria perseguida, i que per tant deixava els noms dels inquilins de les posicions amb dret a dutxa dominical de vi escumós força definits, tret d’avaries o accidents, si bé no el seu ordre.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia completaven la jornada sabatina amb 11,8 segons de marge vers Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i amb 25,3 segons en relació a Andreas Mikkelsen i Ola Fløene. Aplicada la sanció, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen esdevenien quarts a 1 minut i 27,2 segons dels líders i per 6 dècimes de segon de marge amb Kris Meeke i Paul Nagle.

La tercera i última etapa del ral·li s’iniciava en passar 5 minuts de 3 quarts de 7 del matí del diumenge 14 de setembre de 2014, i aquesta comptava amb 6 proves especials cronometrades en el seu programa, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams, els quals discorrien cap al nord de la ciutat que acollia el parc tancat. Una activitat que suposava 89,62 km de lluita contra el temps i que finalitzaria amb la cerimònia del podi a les 5 en punt de la tarda.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila no llençaven la tovallola i aquests s’imposaven en la primera prova especial del dia per tal de retallar en 2,0 segons les distàncies amb els seus companys d’equip líders, qui reaccionaven immediatament per tal de recuperar 1,4 segons dels que prèviament s’havien perdut. Si bé Kris Meeke i Paul Nagle eren els qui tancaven el primer bucle de l’etapa amb una nova victòria parcial de tram, la tercera particular, els finlandesos de Volkswagen tornaven a escurçar distàncies en ser els segons més ràpids a final de tram i aquests retornaven a Coffs Harbour, per tal d’adequar la seva mecànica, a 8,7 segons del temps de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia.

Sense cap mena de pressió ni al·licient, Andreas Mikkelsen i Ola Fløene es limitaven a completar els quilòmetres cronometrats de la jornada dominical i aquests completaven el primer escull dominical a 48,2 segons dels seus companys de carpa francesos i per 44,4 segons de marge amb els seus rivals irlandesos de Citroën.

En el moment de la represa de la competició a primera hora de la tarda per tal de tornar a passar per les 3 cronometrades matinals, les hostilitats entre els companys de Volkswagen seguien vigents. En  aconseguir cadascun 1 victòria de tram en les 2 primeres proves del bucle, pràcticament hi havia un empat tècnic a temps en la classificació, afrontant aquestes 2 formacions els 9,23 km cronometrats del Power Stage amb 8,0 segons de marge favorables als campions mundials francesos.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila establien el millor temps en la cronometrada del premi extra, si bé per només 1,2 segons de marge amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, insuficients com per fer virar el signe de la parella vencedora, mentre que Kris Meeke i Paul Nagle no podien repetir la victòria aconseguida hores abans i s’havien de conformar amb el tercer millor registre i 1 punt extra.

Sense sancions ni avaries aparegudes entre la línia de meta del Power Stage fins al parc tancat de Coffs Harbour, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia guanyaven la 23ena edició del ral·li australià en completar el recorregut en un temps total de 2 hores 53 minuts i 18 segons, és a dir, en 6,8 segons menys que els seus companys d'equip Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, tancaven el programa a 1 minut i 18 segons del temps dels seus companys d'equip i guanyadors de la prova, permetent així a Volkswagen aconseguir el seu primer triplet en la història del mundial, en el mateix dia que els germànics revalidaven el títol de campions.

Mikkelsen-Fløene tancaven el primer triplet de Volkswagen en el mundial de ral·lis.

En categoria WRC2, Nasser Al-Attiyah i Giovanni Bernacchini establien el millor temps en la cronometrada inaugural del programa i en bona lògica el qatarià i l’italià prenien el lideratge de la classe. Tot i no aconseguir el registre més baix en la prova següent, la parella conservava l’anhelada primera posició, fins que en la cronometrada més longeva de la jornada que tancava el bucle, el saudita Yazeed Al-Rahji i el britànic Michael Orr els hi prenien en aconseguir el temps de referència de la classe i per un marge de 7,3 segons, enviant tanmateix als segons classificats fins aquells instants, els finlandesos Jari Ketomaa i Kaj Lindström, fins al tercer lloc en la general provisional.

A la represa, els companys de formació a l’equip DMack dels darrers inquilins de les posicions d’honor, els estonians Ott Tänak i Raigo Mõlder, aconseguien la victòria de tram en les 2 primeres proves especials del bucle i maquillaven una mica la gran quantitat de temps que havien perdut al llarg del matí arran dels problemes de diferencial, mentre que les distàncies entre les dues formacions arabo-europees dotades d’un superior Ford Fiesta RRC, s’estrenyien per sota del segon sense que el signe del líder de la classe mostrés cap variació. 

Novament a Newry, la cronometrada llarga del divendres, Yazeed Al-Rahji i Michael Orr es tornaven a imposar i aquests recuperaven distàncies al capdavant de la classe fins als 9,4 segons, emperò, la manca de millora en la segona passada per l’especial espectacle de Coffs Harbour, els suposava entrar en règim de parc tancat amb 7,1 segons en vers a Nasser Al-Attiyah i Giovanni Bernacchini i 23,1 segons amb el més modest Ford Fiesta R5 de Jari Ketomaa i Kaj Lindström.

Els líders s’imposaven en la primera passada pels 48,92 km cronometrats de Nambucca i eixamplaven el marge, però a partir de llavors els seus rivals els hi anaven escurçant paulatinament les distàncies, fins al punt de presentar-se a la sortida de l’especial espectacle de Coffs Harbour a 3,0 segons i 10,3 segons del seu registre respectivament. 

Jari Ketomaa i Kaj Lindström patien una revolcada en la tercera disputa de la cronometrada urbana i si bé els gairebé 3 minuts que s’hi deixaven per tornar a posar el seu Ford sobre les seves 4 rodes els allunyava de qualsevol possibilitat de liderar la classe, no els suposava perdre posició. En la posterior quarta passada, Yazeed Al-Rahji i Michael Orr cometien una errada de pilotatge i en entregar-hi quelcom menys de mig minut, també concedien la primera posició a Nasser Al-Attiyah i Giovanni Bernacchini per un marge de 27,0 segons.

Ja en la jornada dominical final, una avaria en el radiador deixava a l’estacada a Yazeed Al-Rahji i Michael Orr en el transcurs de la segona prova especial del dia i per tant Nasser Al-Attiyah i Giovanni Bernacchini passaven a liderar la classificació pel considerable marge de  2 minuts i 44,9 segons en vers a Jari Ketomaa i Kaj Lindström.  Sense necessitat d’assumir riscos, els líders van anar completant els quilòmetres cronometrats que els hi restaven fins al punt d’assegurar-se la victòria final per 1 minut i 50,4 segons amb els finlandesos Jari Ketomaa i Kaj Lindström i per 2 minuts i 37,0 segons en vers els ucraïnesos Yuri Protasov i Pavlo Cherepin.

Les posicions entre els 4 primers classificats en la provisional del campionat s’invertien en vers les del final del ral·li, amb el què les distàncies entre ells s’estrenyien intensament. A la sortida de la ronda austral doncs, l'italià Lorenzo Bertelli es mantenia al capdavant de la taula, però per un marge de tan sols 3 punts amb Yuriy Protasov i Jari Ketomaa, mentre que en relació a Nasser Al-Attiyah, aquest era de 8 punts.

Al-Attiyah-Bernacchini posaven emoció a la recta final del campionat WRC2

En el campionat de pilots, Sébastien Ogier feia una passa més cap a la revàlida del seu títol mundial, en incrementar en 6 punts més la diferència que tenia amb el seu company Jari-Matti Latvala, assolint els 50 punts de distància. Per la seva banda, Andreas Mikkelsen era ferm tercer classificat amb el seu quart podi de la temporada.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	214
Jari-Matti Latvala	164
Andreas Mikkelsen	125

En quan a marques Volkswagen aconseguia revalidar el seu títol de campions de constructors en sumar el seu quart doblet de la temporada, en un entorn quasi bé perfecte, amb els seus tres cotxes dalt del podi, només fallava que això no hagués passat a casa, Alemanya. Per darrera del gegant alemany, Citroën, M-Sport i Hyundai es seguien repartint les engrunes i els preparadors de Ford en resultaven els més afortunats amb 18 punts que els permetien superar a Hyundai per la tercera plaça i acostar-se als seus vells rivals de Citroën.

Constructor	Punts
Volkswagen	348
Citroën	154
M-Sport	146