Björn Waldegård i Hans Thorszelius de camí a una victoria molt treballada

El 16 de setembre de 1979 finalitzava a Montréal, la sisena edició del Critérium Molson du Québec, que alhora fou el darrer ral·li amb categoria de mundialista celebrat a Canadà i la vuitena cita del calendari del campionat del mòn de ral·lis. La prova, que s'iniciava el dijous 13 de setembre, comptava amb un traçat mixt de 32 especials cronometrades i una corda de 503,70 km als que els 39 equips participants dels 61 incrits, havien de fer front per arribar a la cloenda de la prova. Finalment, donades les cancelacions de trams a causa de les condicions meterològiques, el recorregut va ser de 387,30 km, i 13 els equips que van retornar a la capital del Québec.

La única alternativa als Ford oficials va ser el Datsun 160J de Timo Salonen i Seppo Harjanne, i un bassal d'aigua també.

Amb pocs equips oficials presents a terres canadenques, pràcticament es va complir la previsió, i el ral·li va ser des d'un inici una lluita tancada entre els dos Ford Escort RS1800 oficials, el pilotat pels Björn Waldegård i Hans Thorszelius i el pilotat pel finlandès Ari Vatanen i el britànic David Richards els quals empataven a temps en el primer tram cronometrat, en el segon, repetició de l'especial espectacle del primer, els suecs desfarien l'igualada si bé en quan els trams genuins entraren en escena Ari Vatanen i David Richards es farien amb el liderat de la prova gràcies als 5 escratxs consecutius en els restants trams de la jornada arribant a la neutralització de la primera jornada amb 17 segons d'avantatge vers els seus companys d'equip.

Només inciar-se la segona etapa el divendres pel matí, amb una certa demora després que les condicions meteorològiques obliguessin cancelar els dos primers trams, Waldegård-Thorszelius van retallar 19 segons als seus companys d'equip i ja es varen situar líders de la prova per tan sols 2 segons de distància. Per darrera d'ells s'hi trobaven fins a tres Datsun, els quals amb aproximadament 60 CV menys de potència poc més podien fer que no perdre massa temps darrera dels Ford. D'entre els Datsun 160J destacava el pilotat per Timo Salonen i Seppo Harjanne, els quals en aproximadament l'equador del rutòmetre es trobaven ja a 3 minuts i mig de l'Escort RS1800 de Vatanen-Richards.

En la setena especial cronometrada del ral·li un fet va provocar un gir inesperat en el guió, en l'especial de Tawachiche un gran bassal d'aigua d'uns 30 cm de fondaria va resultar fatídic pel sistema elèctric dels dos Ford Escort RS1800 que s'hi van quedar aturats, Waldegård-Thorszelius van necessitar fins a 7 minuts per tornar a posar en marxa novament el seu cotxe, mentre que Vatanen-Richards van perdre-hi 12 minuts, amb això Timo Salonen i Seppo Harjanne eren els líders de la prova si bé en les especials que mancaven per concloure la jornada ambdòs Ford van començar a recuperar el temps perdut.

Ja immersos en la tercera i última etapa, la més llarga de totes i amb un cel radiant que no donaria lloc a cancelacions de trams, els dos equips Ford van proseguir amb la seva remuntada, sent més espectacular la de Vatanen-Richards, els quals van esdevenir com els homes més ràpids de l'etapa, més inclús que els seus companys d'equip Waldegård-Thorszelius, els quals fins i tot en dues ocasions van matxacar la seva caixa de canvis en colisionar contra una roca, afortunadament en la primera vegada els serveis tècnics eren aprop i la reparació es va fer ràpidament el que va permetre als suecs superar a Salonen-Harjanne en la següent especial cronometrada.

El liderat de Waldegård-Thorszelius va ser efímer, doncs una punxada en el següent tram un cop recuperat el liderat, va fer que Salonen-Harjanne tornessin a ser líders de la prova quebequesa que alhora tornaven a cedir la primera posició als pilots de Ford en la següent especial cronometrada i a falta de només una especial per tal de completar el recorregut, on els pilots suecs tornaven a malmetre la seva caixa de canvis a causa d'un impacte, ara ja si sense recanvis per poder fer la reparació, Waldegård-Thorszelius van haver de pilotar amb molta cura els 300 km d'enllaç fins al parc tancat i poder així completar el ral·li.

Amb fortes emocions finals Björn Waldegård i Hans Thorszelius aconseguien guanyar el ral·li per tan sols 38 segons de diferència vers el Datsun 160 J de Timo Salonen i Seppo Harjanne, quelcom impensable si fessim la lectura en la primera meitat de la prova. Ari Vatanen i David Richards, autors d'una gran remuntada van veure's també afavorits per l'abandonament del neozelandés Rod Millen i el seu copilot canadenc John Bellefleur així com els problemes que van afectar al Datsun 160 J dels britànics Andy Dawson i Kevin Gormley per tal d'acabar instal·lant-se en el darrer graó del podi a 6 minuts i 16 segons dels seus companys d'equip.

Malgrat aconseguir el millor temps en 16 dels 32 trams, Ari Vatanen i David Richards van ser tercers al Québec a causa del bassal de Tawachiche.

Per Björn Waldegård, la victòria en terres canadenques combinada amb l'absència dels seus màxims rivals, els finlandesos Markku Alèn i Hannu Mikkola, li serví per donar una forta empenta cap al títol del recentment creat campionat per a pilots. Ari Vatanen per la seva banda, gràcies al tercer lloc mantenia distàncies vers Timo Salonen entre els pilots regulars del mundial.

Pilot
Punts
Björn Waldegård
103
Markku Alén
71
Hannu Mikkola
54

En l'apartat reservat als constructors, la victòria de Ford va donar més volada als del òval ampliant el seu marge que tenien amb els nipons de Datsun els quals gràcies a aconseguir victòries en l'apartat de Grup 2, els mantenia vius en el mundial. FIAT, absent a la cita americana, aconseguia mantenir la tercera plaça per davant de Toyota.

Constructor
Punts
Ford
120
Datsun
94
FIAT
59

Mäkinen-Harjanne esdevenien campions mundials amb la victòria austral.

Setena prova en el calendari mundial de ral·lis, el dilluns 16 de setembre de 1996 finalitzava a Perth el 9è Ral·li d'Austràlia, cita que era puntuable per als campionats de pilots, marques, producció i FIA 2-L i animava fins a 103 equips a formalitzar la seva inscripció oficial al ral·li. Tots ells van estar presents a la rampa de sortida el divendres 13 de setembre a Perth, per tal d'iniciar el recorregut programat de 27 proves especials cronometrades i una corda de 475,92 km de distància que finalment va ser completat per 51 dels equips participants.

La única alternativa als Ford oficials va ser el Datsun 160J de Timo Salonen i Seppo Harjanne, i un bassal d'aigua també.

La tradicional especial espectacle del parc de Langley, situat al centre de Perth, era la primera de les onze proves cronometrades que constaven en el programa de la primera etapa i era la única que es celebrava el divendres al vespre. En ella els espanyols de Ford Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien marcar el millor registre per un únic segon de marge i anar-se a dormir així com els primers líders de la prova.

Carlos Sainz i Luis Moya repetien resultat en la segona especial del ral·li, primera prova que es celebrava en dissabte, una altra superespecial espectacle curta celebrada també en els límits d'un parc. Amb gairebé només 6 km cronometrats celebrats, el marge dels espanyols al capdavant de la classificació no era massa ampli, pel que en quan Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne van marcar el seu primer escratx al ral·li en el primer tram genuí del seu recorregut, la parella de Mitsubishi aconseguia rellevar a la de Ford al capdavant de la general provisional.

Els finlandesos es tornaven a imposar en la tercera prova del dia, mentre que els espanyols reaccionaven en guanyar la quarta cronometrada del dia per tal de seguir mantenint vives les seves remotes opcions a títol. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, que es jugaven el títol de campions de l'Asia-Pacífic, trencaven la dinàmica dels de l'òval i dels tres diamants vermells, en imposar el seu Subaru Impreza 555 en la cinquena prova especial cronometrada del dia, mentre que per darrera seu els dos equips protagonistes empataven en el segon temps escratx, mantenint vives les opcions a victòria en trobar-se separats per tan sols 4 segons.

A partir d'aquell moment Carlos Sainz i Luis Moya van començar a acumular petits problemes que el van allunyar del Mitsubishi de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne i l'acostava perillosament als Subaru de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander i de Colin McRae i Derek Ringer. Un problema amb l'encès en la sisena prova especial del dia, setena del programa de la primera etapa, provocava que el seu motor treballès a tres cilindres. Carlos Sainz i Luis Moya van haver d'afrontar la següent cronometrada amb les mateixes condicions i veien com Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne se'ls hi marxaven en 20 segons en només dues especials.

Solventat aquest problema d'encès, apareixia un altre en el diferencial central del seu Escort RS Cosworth, el qual perdia pressió i per tant eficacia, amb el que els espanyols veien com els de Mitsubishi s'escapaven i els de Subaru venien. Per sort, a Subaru acumulaven també diversos contra-temps entre els que calia destacar una série de males eleccions de pneumàtics per part dels portadors dels dorsal número 1 en virtut de campions mundials, els escosesos Colin McRae i Derek Ringer, que completaven la primera jornada fora de les posicions de podi a 56 segons dels indiscutibles líders, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne. Carlos Sainz i Luis Moya per la seva part retornaven a Perth amb 37 segons de desavantatge vers la parella finlandesa de Mitsubishi i amb un coixí irrisori de 3 segons amb els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.

La segona jornada del ral·li va estar marcada per unes pluges torrencials com mai es recordaven en la regió, malgrat tot els líders seguien marcant un ritme superior a la resta i en la primera prova cronometrada de gairebé 40 km de distància, els de Mitsubishi aconseguien deixar despenjats de la lluita per la victòria a Carlos Sainz i Luis Moya que perdien mig minut, mentre que els suecs de Subaru només cedien 5 segons, per en marcar el millor temps en la segona especial del dia equilibrar de nou la balança en relació de com havien iniciat la etapa.

Va ser llavors la hora de la dantesca especial cronometrada de Bunnings North, les pluges havien fet crèixer molt un torrent d'aigua, el qual arribava als 30-40 cinm de fondaria, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne que obrien pista a dures penes aconseguien creuar-lo en prendre moltes precacucions, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya que venien just pel darrera l'afrontaven a més velocitat i s'hi quedaven clavats en entrar aigua al motor i al seu compartiment a través del sostre. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander corrien la mateixa sort que els espanyols, mentre que Colin McRae i Derek Ringer, alertats per Luis Moya i ajudats pel pare del pilot escocès i ex-pilot de ral·lis Jimmy McRae, aconseguien creuar el pas d'aigua davant l'estupefacció de Carlos Sainz. Per darrera van caure successivament els britànics Richard Burns i Robert Reid, amb el segon dels Mitsubsihi Lancer Evo III, i els belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot, escuders a Ford. Finalment no va ser fins que Piero Liatti i Fabrizia Pons amb el tercer dels Subaru Impreza 555 es van negar a creuar el pas d'aigua, que els comissaris no es van decidir a anular l'especial i permetre unes assistències de 30 minuts per a que els mecànics poguessin treballar en els cotxes fondalats al torrent.

L'anulació de la especial es feia extensible també a la sisena prova cronometrada del dia, Bunnings South, per la qual també hi creuava el torrent d'aigua. Amb la incertesa de si els motors dels cotxes havien quedat tocats en omplir-se d'aigua, es restaurava la competició amb la celebració de la quarta i cinquena especial del dia, on es van poder veure dos escratxs més consecutius de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, als que s'hi afegerien dos més en les dues especials que tancaven la jornada, i que servirien per fiançar-los com a líders de la prova amb 1 minut i 22 segons d'avantatge vers Kenneth Eriksson i Staffan Parmander i 1 minut i 53 segons vers Carlos Sainz i Luis Moya, tot i que la parella de Mitsubishi assegurava reservar-se una mica malgrat els cronos tan superiors que estava acumulant.

Dilluns es celebrava la tercera i última etapa del ral·li amb 108,05 km de lluita contra el cronòmetre repartits en 8 proves especials cronometrades. En elles Carlos Sainz i Luis Moya van sortir amb un únic objectiu, assolir la segona posició del ral·li per tal d'impedir que Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne esdevinguessin ja matemàticament campions mundials. Els pilots de Mitsubishi encara aconseguien sumar un nou escratx en la primera prova especial del dia, mentre que a partir de llavors la competició va prendre els colors de Ford, primer amb l'únic escratx de Bruno Thiry i Stéphane Prévot al ral·li, i després amb sis consecutius de Carlos Sainz i Luis Moya que tot i el gran esforç realitzat es quedaven a 4 segons del seu objectiu, ser segons.

Així doncs Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne aconseguien guanyar el ral·li en acumular un temps de 4 hores 8 minuts i 50 segons per a completar els 414,63 km que s'acabaven oficialment celebrant, o el que és el mateix, 1 minut i 17 segons per davant dels suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander i 1 minut i 21 segons menys que Carlos Sainz i Luis Moya que tancaven el podi australià.

El creuament d'aquest torrent d'aigua a Bunnings North va deixar una de les imatges més dantesques del mundial

Entre els cotxes de producció, Uwe Nittel i Christina Thörner van passar a liderar la classificació provisional de la prova amb el seu Mitsubishi Lancer Evo III en tan bon punt els locals amb cotxes homòlegs Michael Guest i Steve O'Brien patien una revolcada i uns altres locals, Ed Ordynski i Mark Stacey, desllandaven una roda. Gustavo Trelles i Jorge del Buono estrenyien el cèrcol sobre la parella oficial de Mitsubishi Alemanya al llarg de la segona jornada, per ja finalment en la tercera i última etapa, aconseguir superar-los i situar-se en primera posició. Malhauradament per la parella uruguaio-argentina una sortida de pista els va suposar perdre el liderat que retornava en mans de l'alemany Uwe Nittel i la sueca Christina Thörner. Els europeus acabaven guanyant el ral·li, però en l'etudi de les màquines post-ral·li es va trobar que els seus pistons havien estat millorats, quelcom prohibit per reglament i per tant els pilots eren exclosos de la prova, amb el que finalment la victòria era per a Ed Ordynsky i Mark Stacey.

A efectes de campionat la victòria dels australians era anecdòtica, però si més no s'evitava la proclamació d'Uwe Nittel com a campió mundial. Gustavo Trelles acabava el ral·li en cinquena posició i aconseguia sumar 4 punts més en el seu compte per situar-se a 11 punts del pilot alemany.

Ed Ordynski tornava a mostrar-se inaccessible a casa.

En el campionat FIA 2-L SEAT i Škoda eren les marques que més recursos hi destinaven, en els primers compassos de la prova la marca catalana dominava de la mà dels càntabres Jesús Puras i Carlos del Barrio, i dels alemanys Erwin Weber i Manfred Hiemer. Aquest domini però es va esbair en la segona jornada, quan en la primera especial del dia, la parella càntabre trencava el diferencial del seu Ibiza KitCar i es veien obligats a abandonar, mentre que els alemanys queien fins la quarta posició per darrera dels Škoda Felicia KitCar de Pavel Sibera i Petr Gross i Emil Triner i Pavel Stanc.

En la tercera i última etapa, Erwin Weber i Manfred Hiemer aconseguien escalar fins la segona posició final, mentre que els líders Pavel Sibera i Petr Gross tenien un moment dramàtic a 2 km de completar el recorregut quan es trencava la transmissió del seu Felicia KitCar, els txecs completaven el recorregut empenyent el cotxe per tal d'aconseguir la victòria, mentre que SEAT feia bona la segona posició de la seva parella alemanya així com el setè lloc dels locals Andrew Pinker i Duncan Jordan els quals pilotaven un dels Ibiza GTi 16V emprats en els reconeixements, per tal de passar a liderar el campionat per 3 punts de diferencia amb Škoda.

Sibera-Gross tenien una victòria dràmatica a Austràlia.

En el campionat per a pilots Tommi Mäkinen esdevenia ja campió del mòn quan encara faltaven dues proves per celebrar-se, ja que el seu marge vers Carlos Sainz s'incrementava fins als 41 punts gràcies a la seva cinquena victòria de la temporada, tercera consecutiva, i restaven 40 punts per disputar-se. Kenneth Eriksson per la seva banda, a part d'assegurar-se el títol del campionat Asia-Pacífic amb el seu segon lloc, plantejava dubtes en quan qui s'acabaria proclamant sub-campió mundial en restar a 8 punts del pilot madrileny de Ford.

Pilot
Punts
Tommi Mäkinen
115
Carlos Sainz
74
Kenneth Eriksson
54

En quan a marques, les dues firmes nipones presents obtenien puntuacions bastant similars a la cita austral, pel que l'hegemonia mundial de constructors quedava encara per decidir en la recta final del campionat. Ford per la seva banda, es despenjava una mica de les dues primeres posicions en sumar una desena menys de punts.

Constructor
Punts
Mitsubishi
293
Subaru
284
Ford
220

Latvala-Anttila van ser els pilots que millor van saber llegir les condicions cambiants galeses.

El 68è Ral·li de Gales figurava com la desena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, i malgrat tenir puntuabilitat pels certàmens de pilots, constructors així com el S-WRC, el reservat als vehicles amb homologació S-2000, només aconseguia copçar l'interés de 31 equips per a formalitzar la seva inscripcióp oficial. El recorregut de la cita britànica estava composat per 19 proves especials d'una corda de 324,92 km cronometrats, les quals tots els equips inscrits les començarien a afrontar a partir del divendres 14 de setembre. Dos dies més tard, diumenge 16 de setembre, 29 equips participants aconseguirien completar la prova amb major o menor èxit.

Loeb-Elena no van saber trobar el pols a la prova fins a la jornada dominical.

Tres trams diferents a doble passada formaven la primera jornada del ral·li, la qual a més a més, resultava ser la més llarga de totes les etapes programades amb gairebé el 45% del recorregut. Les pluges que s'havien manifestat en la vigilia de la sortida, van deixar el sól molt variant, amb zones molt enfangades i zones molt seques, una combinació de condicions que semblaven afavorir als Ford, doncs els seus pilots s'acabaven imposant en les 6 proves especials de la jornada.

El norueg Petter Solberg i el seu navegant britànic Chris Patterson s'imposaven consecutivament en les dues primeres epecials cronometrades del dia, amb el que la parella de Ford esdevenia la primera líder de la cita, si bé el seu marge davant els seus més immediats rivals era curt, de poc més de 2 segons. Els seus companys d'equip, els finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, marcaven el millor temps en la tercera especial del bucle matinal, amb el que els nòrdics rellevaven del liderat a Petter Solberg i Chris Patterson, que a més a més també eren superats per Sébastien Loeb i Daniel Elena fent entrada al reagrupament per a les assistències en tercera posició provisional.

Per la tarda, en fer les segones passades pels trams del bucle matinal, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila no deixaven lloc a dubtes, en quan els líders marcaven el millor temps en totes i cadascuna de les especials que es celebraven, si bé com anteriorment els hi havia passat als seus companys d'equip, el coixí de segons que aquests aconseguien no era massa gran. Per darrera d'ells, Petter Solberg i Chris Patterson, gràcies a dos segons temps escratx, es situaven en la segona posició provisional, a 12,1 segons de l'altre Fiesta RS WRC oficial, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena, amb un segon temps escratx, baixaven a la darrera posició de podi a 21,3 segons dels líders.

Els escandinaus Mads Østberg i Jonas Andersson restaven en la quarta posició a 32,6 segons de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, mentre que en la cinquena posició s'hi trobaven els finlandesos Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen amb el segon Citroën DS3 WRC oficial, una mica ja despenjats de la lluita per les primeres posicions a gairebé 1 minut dels líders.

La jornada sabatina es presentava amb 7 proves especials cronometrades de 95,36 km de distància, les quals s'iniciaven amb un clima 100% britànic, és a dir boira i fang. El norueg Mads Østberg i el suec Jonas Andersson s'imposaven en el primer dels trams cronometrats del dia, si bé en la general no es produia cap canvi, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena miraven de collar una mica als Ford imposant-se en la segona.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila tancaven el bucle matinal marcant el millor registre en la tercera cronometrada, just per davant dels campions mundials en vigència Sébastien Loeb i Daniel Elena. Els francòfons, gràcies a classificar-se sistemàticament per davant de Petter Solberg i Chris Patterson, aconseguien fer entrada al reagrupament de mitja jornada a només 3,9 segons de la seva posició, posant en perill el doblet dels Ford.

Petter Solberg i Chris Patterson responien perfectament a la pressió que els de Citroën intentaven exercir, imposant-se en les dues especials més llargues del bucle, la primera i la tercera, amb el que el pilot norueg i el copilot britànic aconseguien doblar el marge de confiança que tenien per a la segona posició provisional. D'altra banda, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila feien el mateix en les dues especials que restaven, les quals amb prou feines sumaven una desena de quilòmetres cronometrats, amb el que els líders finlandesos se n'anaven a dormir amb un marge de 24,5 segons vers els seus companys Petter Solberg i Chris Patterson, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena seguien tancant les posicions de podi a 30,9 segons dels primers classificats.

Per darrera les posicions no canviaven, si bé les distàncies s'eixamplaven u ara Mads Østberg i Jonas Andersson calia anar-los a buscar a 49,9 segons dels líders, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen queien a gairebé minut i mig dels seus compatriotes de Ford.

La tercera i última jornada del ral·li, amb 6 proves especials de 83,10 km cronometrats, va estar focalitzada per la lluita per la segona plaça entre Sébastien Loeb i Daniel Elena i Petter Solberg i Chris Patterson. Els de Citroën s'imposaven consecutivament en les dues primeres proves dominicals, aconseguint rellevar de la segona posició als homes de Ford, mentre que en la tercera especial i darrera del bucle matinal, el millor temps era per a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, precisament just per davant de Sébastien Loeb i Daniel Elena que afiançaven així la seva segona posició provisional per 2,9 segons de marge vers els altres pretendents a la posició, el Ford Fiesta RS WRC pilotat per Petter Solberg i Chris Patterson.

En sortir de les assistències Petter Solberg i Chris Patterson retornaven el cop imposant-se en la quarta prova especial, repetició de la primera, amb el que la parella noruego-britànica recuperava la segona plaça en la taula general de temps per 3 dècimes de segon. Sébastien Loeb i Daniel Elena feien el mateix en la cinquena cronometrada i en superar per 2 dècimes a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, i per 4 dècimes a Petter Solberg i Chris Patterson, els campions mundials es situaven de nou en la segona posició per tan sols 1 dècima de segon.

Tot estava per decidir en la darrera prova cronometrada del ral·li, la qual a més a més era el Power Stage, amb l'alicient afegit dels punts extra. Aquí els de Citroën responien a la perfecció i els desaparescuts Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen hi marcaven el seu primer i únic escratx a la prova britànica, mentre que per darrera seu s'hi classificaven Sébastien Loeb i Daniel Elena que aturaven el cronòmetre 1,2 segons més tard que els seus companys d'equip finlandesos. Per la seva banda, Petter Solberg i Chris Patterson perdien tota opció a aconseguir la segona posició final aixi com d'obtenir punts extra en la prova en derrapar excessivament en un revolt i atiar un cop al seu cotxe.

Amb l'entrada al parc tancat de Cardiff el diumenge al migdia, es donava per finalitzada la cita britànica, un ral·li que es resolia amb la victòria dels finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, els quals invertien un temps total de 3 hores 3 minuts i 40,3 segons per recòrrer els 324,92 km cronometrats del recorregut. Sébastien Loeb i Daniel Elena els escortaven dalt del podi galès en precissar de 27,8 segons més que els finlandesos per a completar el recorregut, mentre que Petter Solberg i Chris Patterson tancaven el podi a 28,7 segons dels seus companys d'equip.

9 dècimes de segon van privar a Solberg-Patterson de brindar un doblet a Ford.

En la classificació reservada als cotxes amb homologació S2000, el ral·li esdevenia una prova d'eliminació a les primeres de canvi, quan després de que la primera especial cronometrada tan els neozelandesos Hayden Paddon i John Kennard, com els suecs Per-Gunnar Andersson i Emil Axelsson, autors del millor i segon millor temps en l'especial inagural, s'endarrerien per problemes de diferenta índole. Els oceànics es deixaven 12 minuts i mig en quedar-se sense segona velocitat en la segona prova especial, mentre que els escandinaus de Proton es veien abocats a abandonar en la tercera a causa dels danys soferts en el seu cotxe en l'especial anterior, especial que malgrat tot aconseguien finalitzar perdent una mica menys d'un minut.

Els irlandesos Craig Breen i Paul Nagle prenien llavors el relleu en el liderat així com en el protagonisme, i en imposar-se en les 5 especials que restaven, aquests feien entrada al parc tancat amb una mica més d'1 minut de marge en la primera posició.

Dissabte pel matí, Hayden Paddon i John Kennard sortien a lluir-se guanyant les tres proves especials del bucle, ja que poc més podien fer en trobar-se molt despenjats en la classificació provisional, mentre que els líders després d'anar administrant l'avantatge al llarg del bucle matinal, tenien un moment per a la tensió en fer entrada al reagrupament amb el motor del seu Fiesta S2000 fumejant oli cremat.

Afortunadament l'incident es va salvar canviant la caixa de canvis i amb una penalització d'1 minut i 20 segons per retard al control horari, el que facilitava que el saudita Yazeed Al-Rahji i el britànic Michael Orr es tiressin literalment a sobre de la parella irlandesa. Tan que en imposar-se en la cinquena especial sabatina, la parella arabo-britànica prenia el liderat provisional a Craig Breen i Paul Nagle per 3,1 segons. La resposta d'aquests no es va fer esperar massa, i en imposar-se en la següent prova cronometrada, la penúltima de la jornada, els irlandesos recuperaven el liderat provisional, un liderat que es va veure afiançat en quan els comissaris aplicaven una sanció de 5 minuts a Yazeed Al-Rahji i Michael Orr.

Al llarg de la jornada dominical, Craig Breen i Paul Nagle es van inclinar per la prudència, un conservadorisme que els va permetre assegurar-se la victòria a Gales; victòria que a més a més de permetre a Craig Breen situar-se a només 8 punts en la taula general del líder provisional, el suec Per-Gunnar Andersson, servia al pilot irlandès per homenetjar al seu copilot galès Gareth Roberts mort uns mesos abans en un accident quan disputaven el Targa Florio italià.

Breen-Nagle guanyaven a Gales i rendien homenatge al galès Gareth Roberts.

En el campionat de pilots, Sébastien Loeb veia truncada la seva ratxa de 5 victòries consecutives amb una segona plaça a les illes britàniques més una segona plaça al Power Stage, el que permetia al campió alsacià sumar 20 punts i distanciar-se una mica més dels seus més immediats rivals, el seu company Mikko Hirvonen i el norueg Petter Solberg. D'altra banda la segona victòria de la temporada que aconseguia Jari-Matti Latvala en la temporada, permetia al pilot finlandès recuperar-se del mal inici de temporada i situar-se a 1 punt de Mads Østberg, 4t provisional i a 6 del seu company Petter Solberg.

Pilot
Punts
Sébastien Loeb
219
Mikko Hirvonen
158
Petter Solberg
119

En el certamen reservat a constructors, Citroën perdia a Gales 12 punts en relació als seus rivals de Ford, els quals situaven els seus dos cotxes dalt del podi, si bé el gran coixí de punts que disposaven els dels dos galons, feia que aquesta pèrdua fos pràcticament insignificant. M-Sport, el segon equip de Ford, es mantenia com la tercera estructura en discòrdia, sumant 8 punts amb el sisè lloc d'Evgeniy Novikov i Ilka Minor.

Constructor
Punts
Citroën
348
Ford
237
M-Sport
123