Björn Waldegård i Hans Thorszelius de camí a una victoria molt treballada

El diumenge 16 de setembre de 1979 es celebrava a Montreal la cerimònia de clausura del 6è Critérium Molson du Québec, edició que esdevindria el darrer esdeveniment que es celebrava amb categoria mundial al Canadà. Figurant com la vuitena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, entre un total de 12, la cita s'iniciava el dijous 13 de setembre amb 39 equips prenent la protocolària sortida a peus de l’Hotel Sheraton de Montreal, d’entre els 61 que prèviament hi havien oficialitzat la seva inscripció. Amb molts problemes per tal de poder configurar un itinerari, donats els impediments de l’administració per a la concessió temporal de les pistes, els organitzadors establien un recorregut mixte conformat per 32 proves especials cronometrades d’una corda total de 503,70 km, distància que després d’un seguit de cancel·lacions arran de les males condicions meteorològiques associades al cicló Federic, minvaria fins als 387,30 km, i que només 13 parelles participants aconseguirien completar.

La única alternativa als Ford oficials va ser el Datsun 160J de Timo Salonen i Seppo Harjanne, i un bassal d'aigua també.

La primera etapa s’iniciava just després del cop de bandera de sortida a les 12 de la tarda del dijous 13 i aquesta dibuixava un bucle amb inici i final a Montreal, amb un reagrupament a Sainte Agathe des Monts, de 8 proves especials cronometrades de 59 km de distància, una competició que finalitzaria en caure la mitjanit del ja endemà divendres 14 de setembre.

La primera prova cronometrada no era altra cosa que una especial espectacle de només 2,3 km de distància, que es disputava sobre asfalt a l’Illa de les Germanes de la mateixa ciutat quebequesa. Amb pocs equips oficials presents a l’esdeveniment, la previsió es complia i tan Björn Waldegård i Hans Thorszelius com Ari Vatanen i David Richards compartien el millor temps per 1 segon de marge amb el Datsun 160J de Rod Millen i John Bellefleur.

La segona prova especial, repetició de l’especial espectacle inaugural, deixava a Björn Waldegård i Hans Thorszelius com a líders en solitari per 1 segon de marge amb Ari Vatanen i David Richards, mentre que el neozelandès establert als Estats Units Rod Millen i el canadenc John Bellefleur, queien fins a 4 segons del registre dels suecs de la formació anglosaxona de l’oval blau.

Obligats a cancel·lar la tercera prova especial, l’activitat es desplaçava vers les pistes que vorejaven els grans llacs del Québec, on ambdues parelles de Ford deixaven palesa la seva superioritat, especialment Ari Vatanen i David Richards, qui establien el millor temps en les 5 proves especials que restaven per davant i aquests prenien la condició de líders als seus companys d'equip Björn Waldegård i Hans Thorszelius a les primeres de canvi.

D’altra banda, els finlandesos de Datsun Timo Salonen i Seppo Harjanne, cinquens a 13 segons dels líders després de la doble passada per la cronometrada inaugural, ràpidament prenien l’alternativa als pilots de Ford i aquests es feien amb la tercera posició dels seus companys d’estructura, si bé al preu de veure duplicat el seu demèrit en vers els líders de la classificació, en disposar de 60 CV menys de potència sota el capó del seu 160J.

Entretant, els seus compatriotes a Toyota, Taisto Heinonen i Erkki Nyman, patien una punxada sobre l’equador de la jornada i aquests perdien dues posicions a la taula general, entregant la quarta plaça que havien estat ocupant en els compassos inicials de l’etapa.

Completada la primera etapa, Ari Vatanen i David Richards entraven en règim de parc tancat liderant la classificació provisional per 17 segons de marge amb Björn Waldegård i Hans Thorszelius i per 1 minut i 44 segons amb Timo Salonen i Seppo Harjanne. Els seus companys a Datsun, els britànics Andy Dawson i Kevin Gormley, així com Rod Millen i John Bellefleur, tancaven la pinça dels 5 primers classificats separats per tan sols 4 segons, trobant-se els primers a 2 minuts i 31 segons dels líders.

La segona etapa del ral·li conduïa a la caravana de participants des de Montreal fins a la ciutat de Quebec, un desplaçament que es programava al llarg de 10 proves especials de 133,70 km cronometrats, amb un repartiment de 4 a 6 entre l’asfalt i la grava, si bé posteriorment es quedarien en 7 de 86,30 km, amb un balanç de 3 a 4, i per culpa de les males condicions meteorològiques associades al cicló Frederic. Una activitat que arrancava a les 7 en punt del matí del divendres 14 de setembre i que finalitzaria al cap de 14 hores per a la primera parella participant.

Les dues primeres proves especials, novena i desena en el còmput global de l’esdeveniment, eren cancel·lades arran de les adversitats climatològiques i per tant l’etapa s’iniciava amb un cert retard a Maskinongé, on Ari Vatanen i David Richards volaven per establir una velocitat promig de 144,51 km/h i eixamplar en 14 segons el seu marge al capdavant de la classificació. Més avall en la taula, Rod Millen i John Bellefleur es feien amb la quarta posició provisional en detriment dels seus companys d’equip britànics.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius invertien tendències sobre el traçat del Circuit semiurbà de Trois Rivières i aconseguien retallar 5 segons als seus companys d’equip líders, mentre que el gap d’Ari Vatanen i David Richards amb Timo Salonen i Seppo Harjanne, assolia ja els 3 minuts de distància.

Els líders tornaven a aplicar el seu correctiu en la tercera prova especial de facto de la jornada, però aquests en patir una punxada en la quarta prova especial, s’hi deixaven quelcom més de 2 minuts vers el registre de Björn Waldegård i Hans Thorszelius i per tant la parella sueca es retrobava amb el lideratge de l’esdeveniment canadenc per 1 minut i 46 segons de marge amb Ari Vatanen i David Richards, restant Timo Salonen i Seppo Harjanne encara lluny de remuntar posicions a 1 minut i 24 segons del segon dels Ford Escort RS1800 oficials.

Emperò el pitjor encara estava per venir per a les dues parelles de la firma anglosaxona. Amb la pista de la cinquena prova especial, Tawachiche, convertida en un autèntic fangar, els organitzadors dediciden tirar endavant amb la seva disputa, amb l’agreujant que al llarg dels 23,70 km cronometrats d’aquest tram, els pilots es creuaven amb diversos guals i torrents. En un d’ells, d’uns 30 cm de profunditat, els 2 Ford que encapçalaven la classificació s’hi quedaven aturats a pocs metres de la seva sortida, amb respectius motors plens d’aigua. Per una banda Ari Vatanen i David Richards miraven de reprendre la competició amb una simple neteja de bugies, mentre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius anaven més enllà, desconnectant l’encès del seu Escort RS1800 i activant el motor d'arrencada per tal d’evacuar l’aigua dels cilindres.

Timo Salonen i Seppo Harjanne s’imposaven en aquesta prova especial tan dramàtica per als pilots de Ford, sent tanmateix la primera victòria de tram per a una parella que no pilotés un Escort RS1800 oficial, mentre que els líders Björn Waldegård i Hans Thorszelius invertien una mica més de 6 minuts per a reprendre la marxa i Ari Vatanen i David Richards se n’hi deixaven una dotzena. Una combinació de resultats que deixava la classificació comandada pels 3 Datsun 160J oficials, amb la formació finlandesa 53 segons per davant de la formació de la Commonwealth i 2 minuts i 48 segons de la britànica, sent Björn Waldegård i Hans Thorszelius els quarts classificats a 3 minuts i 22 segons dels líders i Ari Vatanen i David Richards els sisens per darrera del Toyota de Taisto Heinonen i Erkki Nyman.

Impracticable, la vuitena prova especial de la jornada, i setzena en el còmput global de l’esdeveniment, corria la mateixa sort que les dues primeres, amb el què l’etapa perdia la cronometrada més longeva de si mateixa i les dues parelles de Ford una bona ocasió de començar a recuperar posicions.

De menor entitat cronometrada, Ari Vatanen i David Richards s’imposaven en les dues últimes proves especials de la jornada, sent el darrer dels registres, aconseguit ex-aequo amb els seus companys de formació suecs. 

Malgrat la superioritat palesa en la lluita vers el cronòmetre, aquesta era del tot insuficient per a provocar canvis en la classificació provisional, i les dues parelles de Ford no guanyaven posicions per mèrits propis, sinó que aquests avenços en la taula venien donats pel context, doncs el tram d’enllaç des de la darrera cronometrada de l’etapa fins al parc tancat de Quebec estava en un estat deplorable i diversos eren els pilots que el completaven fora del plaç establert pels organitzadors, acumulant  les pertinents penalitzacions per retard. Destacant entre els penalitzats els Datsun 160 J d’Andy Dawson i Kevin Gormley i el de Rod Millen i John Bellefleur, perdent-se així el triplet de la marca nipona.

Així doncs, endreçant-ho tot, l’entrada al parc tancat es produïa amb Timo Salonen i Seppo Harjanne encapçalant la classificació per 3 minuts i 5 segons de marge amb Björn Waldegård i Hans Thorszelius i per 5 minuts i 4 segons amb els seus companys Andy Dawson i Kevin Gormley, 9 segons més si la distància es mesurava amb Rod Millen i John Bellefleur. Taisto Heinonen i Erkki Nyman eren cinquens a 8 minuts i 21 segons del temps dels seus compatriotes de Datsun, mentre que Ari Vatanen i David Richards eren sisens a 10 minuts i 34 segons de la posició que a primera hora del matí ocupaven.

A la ciutat de Quebec els 18 equips participants que restaven en actiu hi romanien fins a 2 quarts de 9 del matí de l’endemà dissabte 15 de setembre, hora en la que els més matiners es posaven mans al volant i a les notes, amb la tercera etapa del programa, la més llarga de tota l’edició, per endavant. Amb 6 proves especials sobre asfalt i 8 sobre grava en el seu rutòmetre, l’etapa comptava doncs amb 14 cronometrades que suposaven els darrers 311 km de l’itinerari, una activitat competitiva que els primers en sortir del parc tancat completarien l’endemà diumenge a partir de les 6 del matí, amb el retorn a Montreal. 

Amb el cicló Frederic fora de les latituds en les que es celebrava l’esdeveniment canadenc, el sol brillava radiant en el cel i les cancel·lacions, que encara se’n produïen fins i tot abans que es dongués la sortida del parc tancat, aquestes més aviat responien a problemes amb els veïns.

Ari Vatanen i David Richards volaven sobre les dues passades pels 15,30 km cronometrats del tram que inaugurava l’etapa, amb velocitats promig superiors als 180 km/h, i els de Ford acomplien amb la necessitat imperiosa de recuperar el temps concedit al gual de Tawachiche, llevant més segons per quilòmetre que no pas al llarg de les dues etapes inaugurals.

Després d’aconseguir establir també el registre més baix en les dues cronometrades següents, el pilot finlandès i el navegant anglès prenien la cinquena posició al Toyota Celica 2000 GT de Taisto Heinonen i Erkki Nyman i posaven en el seu punt de mira els respectius Datsun 160 J de Rod Millen i John Bellefleur i d’Andy Dawson i Kevin Gormley, mentre que els seus companys d’equip Björn Waldegård i Hans Thorszelius, retallaven prop d’1 minut als encara líders Timo Salonen i Seppo Harjanne.

Una dinàmica que es seguiria perllongant en el temps, tot i haver de tornar a passar per al mal enyorat tram de Tawachiche. Björn Waldegård i Hans Thorszelius s’imposaven en les 3 següents proves cronometrades, sent especialment rellevant la victòria de tram aconseguida a “Rivière aux Brochets”, on malgrat arrossegar problemes amb la caixa de velocitats, els suecs retallaven 52 segons als líders en els seus 34,60 km cronometrats, per tal de deixar el demèrit en vers els líders en 25 segons i quan per davant hi havia el tram més llarg de tot l’itinerari de 47,90 km cronometrats. Entretant, Rod Millen i John Bellefleur eren baixa per avaria de transmissió, facilitant que Ari Vatanen i David Richards s’immiscissin en les posicions de podi, en aconseguir superar el Datsun 160 J d’Andy Dawson i Kevin Gormley.

Retornats a les places que donaven dret a obtenir un guardó, Ari Vatanen i David Richards establien en 18 minuts i 27 segons el temps de referència per a la resta de participants que seguien en actiu a l’edició en aquesta cronometrada reina, mentre que gràcies a la ràpida intervenció dels mecànics de Ford en el tram d’enllaç, els seus companys Björn Waldegård i Hans Thorszelius recuperaven el lideratge de la taula per 24 segons de marge amb Timo Salonen i Seppo Harjanne.

Però tan d’hora els suecs recuperaven l’anhelada primera posició com la perdien, en tan en quan la parella de Ford es lamentava d’una punxada en la següent prova especial, i amb tan sols 2 trams més per a completar el programa, els finlandesos de la formació nipona tornaven a liderar la classificació provisional per un marge de 13 segons.

Així doncs, Björn Waldegård i Hans Thorszelius es veien obligats a omplir la motxilla dels riscos i esforçar-se de valent per tal de tornar a liderar la classificació. En el tercer concurs per Tawachiche, els suecs aturaven el cronòmetre abans que ningú i la parella recuperava la primera posició per 7 segons de marge, un esforç que l’equip completaria amb una darrera victòria de tram en la darrera prova especial de l’itinerari per tal de deixar la primera posició ben lligada. 

Malauradament, els riscos es cobraven el seu peatge i la parella trencava en un dels salts de la cronometrada el protector del càrter del seu Escort RS1800, alhora que hi esquerdaven la caixa de velocitats, una combinació d’incidències que carregava de tensió a la parella, la qual conduïa els prop de 300 km d’enllaç fins al parc tancat de Montreal amb molta precaució, alhora que precisaven afegir fins a 9 litres d’oli en el motor del seu cotxe.

Arribats a Montreal a les 6 en punt del matí del diumenge 16 de setembre, la tensió s’alliberava i Björn Waldegård i Hans Thorszelius podien celebrar la seva victòria a l'esdeveniment gràcies a completar els 387,30 km cronometrats disputats en un temps de 3 hores 35 minuts i 32 segons, registre que rebaixava en 38 segons l’acumulat per Timo Salonen i Seppo Harjanne. Ari Vatanen i David Richards completaven el podi canadenc a 6 minuts i 18 segons del temps dels seus companys d’equip.

Malgrat aconseguir el millor temps en 16 dels 32 trams, Ari Vatanen i David Richards van ser tercers al Québec a causa del gual de Tawachiche.

Per a Björn Waldegård, la victòria aconseguida en terres canadenques, combinada amb l'absència dels seus màxims rivals, els finlandesos Markku Alèn i Hannu Mikkola, reforçava al suec cap al títol del recentment creat campionat per a pilots. Ari Vatanen per la seva banda, gràcies a l'amarga tercera plaça, mantenia distàncies vers Timo Salonen entre els pilots regulars del mundial.

Pilot	Punts
Björn Waldegård	103
Markku Alén	71
Hannu Mikkola	54

En el certamen de constructors, la victòria de Ford donava més volada als líders de l'òval, si bé aquests només podien ampliar en 1 punt les distàncies que els separaven de Datsun, qui malgrat tot vencien entre els Grup 2. FIAT, absent a la cita americana, aconseguia mantenir la tercera plaça per davant de Toyota.

Constructor	Punts
Ford	120
Datsun	94
FIAT	59

Mäkinen-Harjanne esdevenien campions mundials amb la victòria austral.

Setena prova en el calendari del mundial de ral·lis, el dilluns 16 de setembre de 1996 finalitzava a Perth el 9è Ral·li d'Austràlia, edició que en donar opcions a puntuar en els certàmens de pilots, constructors, producció i FIA 2-L, animava fins a 103 equips a oficialitzar la seva inscripció, estant a més a més tots ells presents a la protocol·lària baixada per la rampa de sortida el divendres 13 de setembre a la mateixa ciutat de Perth, i des d’on els equips esdevinguts en participants, afrontarien un itinerari conformat per 27 proves especials cronometrades d‘una corda de 475,92 km, distància que 51 formacions aconseguirien completar en la seva totalitat.

Eriksson-Parmander aconseguien encaminar el seu avenç en el certamen Asia-Pacific

Present en el programa del ral·li des de 1992 i l’encarregada d’obrir les hostilitats en vers el cronòmetre a partir de la temporada següent, l’especial espectacle del parc de Langley, al centre de Perth, era la primera de les onze proves cronometrades que constaven en el programa de la primera etapa i era la única que es celebrava el divendres al vespre. 

En els seus 2,20 km de corda, els espanyols de Ford Carlos Sainz i Luis Moya hi aconseguien establir el millor registre per 1 únic segon de marge vers els seus companys d’equip Bruno Thiry i Stéphane Prévot, el Mitsubishi Lancer Evo III de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, així com dels 3 Subaru Impreza oficials presents al parc tancat, és a dir el dels campions mundials Colin McRae i Derek Ringer, el dels suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander i el dels italians Piero Liatti i Fabrizia Pons, i per tant la parella espanyola se n’anava a descansar al seu hotel com els primers líders de la prova per aquesta mateixa distància, que tanmateix resultava ser la mínima mesurable en l’edició.

Neutralitzats fins l’endemà dissabte 14 de setembre al matí, la competició es reprenia amb l’entrada en escena de les primeres proves especials forestals. Amb un total de 9 trams, als que s’hi afegiria una segona passada per la cronometrada de Langley Park a la conclusió de l’etapa, els organitzadors assolien així els 179,97 km cronometrats de l’escull inaugural, una activitat que els més matiners donarien per conclosa a partir de 2 quarts de 9 del vespre i que comptava amb 2 parcs d’assistències remotes.

Carlos Sainz i Luis Moya repetien victòria de tram en la segona prova especial del ral·li, la qual no era altra cosa que una segona cronometrada curta encabida a Langford Park, de camí cap al sud de Perth. Amb gairebé només 6 km cronometrats sobre les seves esquenes, el marge dels espanyols al capdavant de la classificació no era massa ampli, 2 segons amb els seus companys d’equip Bruno Thiry i Stéphane Prévot i 4 segons amb Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, així com en relació a Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, pel que calia esperar moviments en tan en quan les cronometrades veres entressin en escena. 

Els dos Mitsubishi Lancer Evo III oficials confiats en mans de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne i de Richard Burns i Robert Reid, establien el millor temps en la primera prova especial forestal del ral·li i per tant sols 1 segon de diferència. Un resultat que permetia als finlandesos arrabassar el lideratge a la parella espanyola de Ford per 4 segons, mentre que els seus companys britànics es quedaven a 1 segon dels belgues de la formació anglosaxona de l’oval blau i per tant a 1 segon de l’última de les posicions de podi. 

Els finlandesos s’aferraven a la primera posició amb una victòria de tram en la tercera prova del dia, mentre que els espanyols reaccionaven en guanyar la quarta cronometrada del dia per tal de seguir mantenint vives les seves remotes opcions a títol. Per darrere els Subaru de Colin McRae i Derek Ringer, així com de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, entraven en lluita directa amb el Mitsubishi de Richard Burns i Robert Reid per la quarta posició, si bé no tot eren alegries per als responsables de la formació de la Constel·lació de les Plèiades, en quan Piero Liatti i Fabrizia Pons atropellaven un cangur i s’hi deixaven un bon pessic de segons. 

Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, que s’hi jugaven la consecució del campionat Àsia-Pacífic a la prova, trencaven la dinàmica dels de l'òval blau i dels tres diamants vermells, anotant el millor temps en la cinquena prova especial cronometrada del dia, sisena en el còmput global de l’esdeveniment, mentre que els seus companys d’equip britànics, Colin McRae i Derek Ringer, perdien una mica més de terreny en errar la munta de pneumàtics. Alhora, per darrere dels suecs de Subaru, els dos primers classificats empataven en el segon millor temps, mantenint vives les seves respectives opcions a victòria, en trobar-se separats per tan sols 4 segons. 

Sense abandonar aquesta prova especial, un mal funcionament del sistema “Bang-Bang” en l’Escort RS Cosworth de Bruno Thiry i Stéphane Prévot, deixava el motor dels belgues ofegat en benzina, una incidència que endarreria en una mica més de mig minut a la parella, que queia fins a la sisena plaça just en el precís moment d’entrar a les assistències remotes de Collie, alhora que els suecs de Subaru pujaven fins al tercer lloc a 19 segons dels seus antics companys d’equip a Mitsubishi i líders de la provisional.

Just després de les assistències, els participants s’enfrontaven amb la cronometrada més longeva de tot l’itinerari, Wellington Dam, la qual malgrat haver d’escapçar els seus primers quilòmetres en estar impracticables, tenia una corda de 46,29 km. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne hi establien el registre de referència per a la resta del parc tancat i per davant de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, mentre que amb problemes d’encès, el motor de l’Escort RS Cosworth de Carlos Sainz i Luis Moya acabava el tram treballant en 3 cilindres i els espanyols s’hi deixaven 11 segons en vers el registre dels finlandesos de Mitsubishi, alhora que la parella sueca de Subaru tenia més a prop la segona posició que no pas instants previs.

Sense poder solucionar l’avaria de motor i amb l’agulla de la temperatura en la part alta, Carlos Sainz i Luis Moya es deixaven 7 segons suplementaris amb els líders en la següent prova especial, trobant-se ja a 22 segons de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne. En aquesta ocasió però, el registre més baix era el de Colin McRae i Derek Ringer, qui hi arrabassaven la quarta posició als seus compatriotes de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid, i per tant els de Ford aconseguien incrementar en 1 segon el coixí amb Kenneth Eriksson i Staffan Parmader, establint-lo en 9 segons.

Els mecànics d’M-Sport intervenien en el Ford Escort RS Cosworth dels segons classificats al terme de la vuitena prova especial, descobrint que tots els problemes es debien al clima humit australià. D’una banda el fang obstruïa el pas de l’aire en el radiador, mentre que d’una altra, en haver entrat aigua pel filtre de l’aire, el motor no treballava a ple rendiment. 

Solventats aquests contra temps en el cotxe dels segons classificats, en vindria un altre, la caiguda de pressió en el diferencial central, el qual sobre les condicions lliscants de la pista, perdia gran part de la seva efectivitat. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne avançaven amb pas ferm i sense lamentacions, aconseguint la seva quarta victòria de tram de la jornada i per davant dels campions mundials escocesos. Un nou bon resultat que permetia als líders elevar el seu marge amb Carlos Sainz i Luis Moya per sobre del mig minut, mentre que els espanyols veien eixugat el seu coixí amb Kenneth Eriksson i Staffan Parmander fins als 4 segons, alhora Colin McRae i Derek Ringer certificaven la seva recuperació, refermant la quarta posició recentment assolida.

De fet els britànics de Subaru aconseguien la seva segona victòria de tram en el que es portava de ral·li en la darrera prova especial forestal, si bé les distàncies aconseguides en els seus 10,39 km de recorregut esdevenien poc rellevants, les quals no superaven en cap cas els 3 segons en vers els principals tenors de l’edició.

Com si la competició fos un sandvitx de cortesia, Langley Park tancava l’activitat de l’etapa, brindant l’oportunitat a Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne de sumar una nova victòria de tram per 1 segon de marge amb els Subaru de Colin McRae i Derek Ringer i de Kenneth Eriksson i Staffan Parmader, així com del Ford de Carlos Sainz i Luis Moya.

L’etapa doncs s’acabava amb distàncies poc significatives entre els principals protagonistes i amb les diferències establertes a l’inici del segon terç de la jornada. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne entraven en el parc tancat de Perth a quarts de 9 del vespre liderant la classificació per 37 segons de marge amb Carlos Sainz i Luis Moya, 40 segons si la lectura es realitzava en vers el registre de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander. Colin McRae i Derek Ringer restaven a les portes del podi a 56 segons dels líders, alhora que ajudaven als seus companys suecs, a mantenir en cinquena posició els altres aspirants al títol de l’Àsia-Pacífic, els seus compatriotes de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid, cinquens a 1 minut i 16 segons del temps dels seus companys de formació.

Les pluges torrencials que es precipitaven sobre el territori pel qual s’havia de disputar la segona etapa, afectava el desenvolupament normal de la mateixa, amb 8 proves especials en el seu programa, 4 de les quals es corresponien als diferents punts cardinals de Bunnings, la seva disputa permetia afegir a l’itinerari 187,90 km cronometrats, corda que a priori la convertia en l’etapa més llarga de tot el recorregut. Malauradament, aquesta distància minvaria fins als 126,22 km al llarg de 6 trams i amb força enrenou entre els participants, els primers dels quals, d’entre els 80 que quedaven en el parc tancat de Langley Park de Perth, en sortien a les 6 en punt del matí, mentre que el seu retorn s’establia a partir de les 7 de la tarda.

Amb un terreny molt estovat arran de les pluges, només les formacions nòrdiques formades per Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne i per Kenneth Eriksson i Staffan Parmander aconseguien establir registres competitius en la cronometrada inaugural de l’etapa, mentre que la resta del parc tancat s’hi deixaven un mínim de 22 segons en vers el temps dels líders de la classificació. Amb el segon millor temps a 5 segons dels finlandesos de Mitsubishi en el seu haver, els suecs de Subaru prenien la segona posició a Carlos Sainz i Luis Moya per un marge de 23 segons, una classificació provisional que convertia als de la casa dels tres diamants vermells en campions mundials.

Malgrat que els de Ford s’unien al grup dels escandinaus voladors en la segona prova especial, el millor temps era d’obra de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander i per tant les distàncies s’eixamplaven entre els dos darrers inquilins del podi, però no en relació als líders, qui esdevenien tercers a 6 segons dels seus ex companys d’equip i a 3 segons de Carlos Sainz i Luis Moya.

Els participants escometien l’àrea de Bunnings pel nord, un tram que en llurs darrers metres, s’hi trobava un riu que havia crescut molt amb les pluges de matinada, assolint una fondària propera a la quarantena de centímetres. Primers en pista, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne aconseguien creuar-lo en prendre moltes precaucions, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya, que venien just pel darrere, l'afrontaven a més velocitat i s'hi quedaven clavats en entrar aigua al motor així com en el seu compartiment a través del sostre. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander corrien la mateixa sort que els espanyols, mentre que Colin McRae i Derek Ringer, alertats per Luis Moya i ajudats pel pare del pilot escocès i ex-pilot de ral·lis Jimmy McRae, que empenyien el cotxe, aconseguien creuar el pas d'aigua davant l'estupefacció de Carlos Sainz. 

Per darrera van caure successivament els britànics Richard Burns i Robert Reid, amb el segon dels Mitsubsihi Lancer Evo III, i els belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot, escuders a Ford. Finalment no va ser fins que Piero Liatti i Fabrizia Pons, amb el tercer dels Subaru Impreza 555, es van negar a creuar el pas d'aigua, que els comissaris no es van decidir a anular l'especial i permetre unes assistències de 30 minuts, 10 minuts més del que s’havia programat en un principi, per a que els mecànics poguessin treballar en els cotxes fondalats al torrent.

L'anul·lació de la especial es feia extensible també a la sisena prova cronometrada del dia, Bunnings South, per la qual també hi creuava el torrent d'aigua. Amb la incertesa de si els motors dels cotxes haurien quedat tocats en omplir-se d'aigua, es restaurava la competició amb la celebració de la quarta i cinquena especial del dia. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne hi aconseguirien dues victòries de tram més consecutives, una primera per davant de Colin McRae i Derek Ringer i la següent de Carlos Sainz i Luis Moya, qui amb prou feines hi aconseguien recuperar 1 segon amb Kenneth Eriksson i Staffan Parmander dels 6 que s’havien deixat abans, emperò que si més no permetia a la parella de Ford eixamplar en prop de mig minut les distàncies amb els seus perseguidors per darrere, els escocesos de Subaru, després d’una mala munta de pneumàtics per part dels campions del món en vigència.

Complida la pausa obligada per la cancel·lació de Bunnings South, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne tornaven a establir el millor temps en els dos darrers trams de la jornada, assolint així un total de 5 victòries de tram i un tercer millor temps al llarg de les 6 especials de l’etapa. Un rendiment molt alt que els permetia retornar al parc tancat de Langley Park amb 1 minut i 22 segons d'avantatge vers Kenneth Eriksson i Staffan Parmander o 1 minut i 53 segons en relació Carlos Sainz i Luis Moya. Tot i la superioritat palesa de la parella de Mitsubishi, aquesta assegurava que s’estava reservant una mica per esquivar les contingències, i els finlandesos gaudien ja de 2 minuts i 47 segons amb els campions mundials en vigència Colin McRae i Derek Ringer o 3 minuts i 9 segons amb els seus companys d’equip britànics.

Dilluns a les 6 del matí es donava el tret de sortida per a la celebració de la tercera i última etapa del ral·li, la qual amb 108,05 km de lluita contra el cronòmetre al llarg de 8 proves especials cronometrades, dirigia als 62 equips participants que restaven en actiu cap a l’est del parc tancat, una competició que finalitzaria amb la protocolària cerimònia de podi a la Forrest Place de Perth a les 2 de la tarda. 

Una etapa en la que Carlos Sainz i Luis Moya sortien amb un únic objectiu, assolir la segona posició del ral·li, per tal d'impedir que Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne esdevinguessin ja matemàticament campions del món. Els pilots de Mitsubishi aconseguien sumar un nou temps escratx en la primera prova especial del dia, mentre que la parella de Ford retallava 1 segon als suecs de Subaru que els precedien.

Bruno Thiry i Stéphane Prévot aconseguien la seva única victòria de tram al ral·li en la següent prova especial, mentre que els dos aspirants a segona posició igualaven registres 2 segons per darrere dels belgues i com els segons més ràpids ex-aequo. 

Amb Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne assegurant arribar al final de l’itinerari amb el seu cotxe íntegre, Carlos Sainz i Luis Moya s’esforçaven i s’arriscaven al màxim per en guanyar les 5 següents proves especials, retallar 5, 1, 1, 2 i 6 segons respectivament a Kenneth Eriksson i Staffan Parmander i presentar-se a la darrera prova especial del programa, segona passada per la cronometrada inaugural de la jornada, a 15 segons dels pilots de Subaru i amb 30,05 km cronometrats per endavant.

Els pilots espanyols de Ford volaven sobre la repetició d’Helena i malgrat millorar en 36 segons el registre aconseguit a primera hora del matí, el cert era que Carlos Sainz i Luis Moya només podien retallar 11 segons als segons classificats, quedant-se doncs a 4 segons de l’ojectiu establert a primera hora del matí.

Si bé en un primer moment l’alegria semblava continguda, finalment Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne podien celebrar el seu títol mundial a manca de 2 ral·lis per a la conclusió del calendari en aconseguir la victòria a l’esdeveniment australià. Els de Mitsubishi completaven els 414,63 km cronometrats disputats del programa en un temps de 4 hores 8 minuts i 50 segons, registre que els conferia un marge final d’1 minut i 17 segons per davant dels suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander i d’1 minut i 21 segons en vers Carlos Sainz i Luis Moya, qui tancaven el podi australià.

El creuament d'aquest torrent d'aigua a Bunnings North va deixar una de les imatges més dantesques del mundial

Entre els cotxes de producció, Jorge Recalde i Martin Christie aturaven el cronòmetre en l'especial espectacle inaugural amb el millor temps ex-aequo amb els locals David West i Tony Best i per 1 segon de marge en vers Michael Guest i Steve O’Brien-Pounde i Tolley Challis i Steve Vanderbyl.

Sobre la curta cronometrada de Langford Park, Michael Guest i Steve O’Brien-Pounde aconseguien el millor temps per davant dels seus compatriotes Ed Ordynski i Mark Stacey i els primers es situaven com a líders en solitari per un marge molt estret, ja que en haver-se disputat uns 5 quilòmetres i escaig, a 3 segons del seu registre s’hi trobava el gruix dels favorits a victòria.

A mesura que el ral·li anava avançant cap al sud, Jorge Recalde i Martin Christie s'anaven despenjant de la taula fins al punt de caure pel camí arran d'una avaria en el seu motor. Alhora, tan Michael Guest i Steve O’Brien-Pounde, com Ed Ordynski i Mark Stacey anaven confirmant les seves respectives dues primeres posicions de la classificació provisional, fins que just abans d’arribar al reagrupament de Collie, els problemes advenien també entre les dues parelles locals. Els líders patien una rebolcada i s’hi deixaven quelcom més de 6 minuts, mentre Ed Ordynski i Mark Stacey desllandaven una roda i hi concedien una mica més de 3 minuts, dues coincidències que deixaven a Uwe Nittel i Christina Thörner al capdavant de la taula provisional.

Gustavo Trelles i Jorge del Buono s’imposaven en la cronometrada reina de l’etapa i del programa i els sud americans estrenyien el cèrcol sobre la parella líder europea, la qual reaccionava en l'avantpenúltim tram de la jornada i tornava a engruixir distàncies, accedint al parc tancat de Perth amb 30 segons de marge en vers l'uruguaià i l'argentí. 1 minut i 18 segons en mesurar la distància en relació als tercers classificats, els malaïsis Karamjit Singh i Allen Oh.

Regularment més ràpids que no pas Uwe Nittel i Tina Thörner, Gustavo Trelles i Jorge del Buono anaven retallant les distàncies amb els líders paulatinament, fins al punt d’abandonar la secció de Bunnings a tan sols 5 segons del lideratge, mentre que els japonesos Yoshihiro Kataoka i Satoshi Hayashi llevaven el tercer lloc a la parella malaïsia a les primeres de canvi. Novament els oficials de Mitsubishi Ralliart Alemanya reaccionaven i oferien un centelleig de nivell en forma de victòria de tram en la penúltima prova especial, gràcies a la qual els líders aconseguien revertir la tendència i incrementar en 7 segons el seu marge al capdavant de la taula.

Les pluges però havien deixat en molt mal estat la pista per la qual es celebrava l’especial espectacle de Langley Park, unes condicions delicades en les que Gustavo Trelles i Jorge del Buono eren els millors en desenvolupar-s’hi. L’uruguaià i l’argentí hi establien el registre de referència de la classe i aquests retornaven al règim de parc tancat a només 5 segons del lideratge. Yoshihiro Kataola i Satoshi Hayashi conservaven la tercera posició al terme de la jornada, si bé a 3 minuts i 19 segons dels líders i amb Ed Ordynski i Mark Stacey assetjant per darrere.

Les distàncies eren curtes i la lluita aferrissada entre els dos primers classificats, Uwe Nittel i Tina Thörner s’imposaven en les dues cronometrades més llargues de primera hora del matí, mentre que Gustavo Trelles i Jorge del Buono ho feien en les 4 restants més curtes, un balanç que deixava als sud-americans al capdavant de la classificació per 8 segons de marge i quan només quedaven 2 trams per endavant. 

La reacció de la parella germano-sueca era excelsa i aquesta s’imposava en les 2 cronometrades que restaven, si bé en un primer instant l’escapçada en vers els líders era de tan sols 1 segon, en el darrer tram de l’esdeveniment, segona passada per la longeva cronometrada d’Helena, Gustavo Trelles i Jorge del Buono es lamentaven d’una sortida de pista i en deixar-s’hi més de 20 minuts, aquests perdien 5 posicions a la taula, entregant el testimoni del lideratge a Uwe Nittel i Christina Thörner.

L’alemany i la sueca doncs s’imposaven per 4 minuts i 48 segons de marge en vers Ed Ordynski i Mark Stacey, qui malgrat la contrarietat de la sisena prova especial, no abaixaven els braços, culminant una bona remuntada i per 5 minuts i 24 segons amb Yoshihiro Kataoka i Satoshi Hayashi.

Posteriorment però, en les pertinents verificacions tècniques, els comissaris es trobaven amb que els pistons del Mitsubishi Lancer Evo III dels guanyadors no complien amb la normativa de Grup N i aquests resultaven ser exclosos del ral·li, amb el què la victòria recalava en mans d’Ed Ordynski, qui acumulava ja 6 guardons en la classe, i de Mark Stacey. 

Malgrat l’al·legat que presentaven els responsables de Ralliart Alemanya, que la modificació no suposava cap guany de potència i que aquesta desviació de la norma es debia a que el motor havia estat reparat amb camises noves, el resultat era definitiu.

A efectes de campionat la victòria dels australians era anecdòtica, però si més no s'evitava la proclamació d'Uwe Nittel com a campió mundial. Gustavo Trelles per la seva banda, acabava el ral·li en cinquena posició i aconseguia sumar 4 punts més en el seu compte particular, situant-se a 11 punts del pilot alemany.

Ed Ordynski tornava a guanyar en la cita domèstica després de tot plegat.

En el campionat FIA 2-L SEAT i Škoda eren les marques que més recursos destinaven a la ronda austral, amb 3 formacions per a cadascuna de les 2 marques del Grup Volkswagen. Els càntabres Jesús Puras i Carlos del Barrio, debutants en l’esdeveniment oceànic, establien el millor temps en la primera passada per Langley Park i per davant dels seus companys alemanys Erwin Weber i Manfred Hiemer, restant en tercera posició ex-aequo els catalans Antonio Rius i Manuel Casanova i els txecs d’Škoda Emil Triner i Pavel Štanc.

Ja sobre les cronometradores sabatines, els pilots de SEAT posaven de manifest la major potència dels seus cotxes i amb una victòria de tram dels alemanys de la marca de Martorell i una segona victòria de la parella càntabra, la marca catalana lluïa un triplet en solitari al capdavant de la classificació, el qual malauradament no es perllongaria massa, doncs en arribar a l’equador de l’etapa, Antonio Rius i Manuel Casanova començaven a acusar problemes en el seu Ibiza KitCar, habilitant a Pavel Sibera i Petr Gross a entrar en el darrer graó del podi.

Els problemes de motor s’agreujaven en el tercer dels SEAT i la parella catalana en endarrerir-se en més de 10 minuts en la cronometrada reina de Wellington Dam, s’acomiadaven de tota opció a un resultat rellevant, alhora que permetien als veterans suecs Stig Blomqvist i Benny Melander, autors del millor temps en aquesta especial, a escudar en la taula als seus companys d’equip txecs a Škoda. Alhora Erwin Weber i Manfred Hiemer, amb el segon millor temps en el seu haver en aquest tram, desplaçaven als seus companys càntabres de la primera posició per un marge de 19 segons.

El lideratge dels germànics però que no seria massa llarg, doncs Jesús Puras i Carlos del Barrio s’imposaven en les restants proves especials forestals de l’etapa i els espanyols retornaven al punt de sortida encapçalant la classificació per 23 segons de marge amb els seus companys d’equip. Pavel Sibera i Petr Gross tancaven les posicions de podi a 58 segons dels líders, mentre que la baixa d’Stig Blomqvist i Benny Melander a causa de la ruptura d’una junta de cardan, deixava un forat important en vers els quarts classificats, el Suzuki Baleno del japonès Nobuhiro “Monster” Tajima i el local Ross Runnalls.

Només iniciar-se l‘etapa dominical el bon paper de la marca catalana se n’anava en orris. D’una banda Jesús Puras i Carlos del Barrio havien de retirar-se de la competició en trencar el diferencial del seu Ibiza KitCar en la primera prova especial del dia, mentre que d’una altra, les precipitacions caigudes al llarg de la nit convertien la pista en un fangar, una situació en la qual la lleugeresa i les rodes més estretes del Škoda Felicia KitCar, esdevenien un avantatge enfront de la major potència dels cotxes sortits de Martorell. Erwin Weber i Manfred Hiemer s’endarrerien substancialment al terme del primer tram, habilitant que Pavel Sibera i Petr Gross passessin a liderar la classificació per 25 segons de marge en vers els alemanys de SEAT, qui en la següent prova especial, veien com la distància s’incrementava fins assolir una distància d’1 minut i 38 segons.

En arribar al sector de Bunnings, i gràcies a la intervenció dels tècnics de la “Sociedad Española de Automóviles de Turismo”, els alemanys aconseguien revertir la situació en les 2 següents proves especials del programa i la parella escapçava 8 segons als líders txecs, mentre que els australians Robert Nicoli i Claire Parker aconseguien llevar la tercera posició a Nobihiro Tajima i Ross Runnalls. 

Tancant una jornada per oblidar, Erwin Weber i Manfred Hiemer es deixaven prop de 2 minuts i mig en la tercera passada per l’especial espectacle de Langley Park i els pilots descendien fins a la quarta posició, 6 segons per darrera de la parella de Suzuki, 34 segons si la distància es mesurava amb el Daihatsu Charade de Robert Nicoli i Claire Parker.

La tercera etapa s’iniciava amb una de calenta i una de freda per a la parella de SEAT. D’una banda Nobihiro Tajima i Ross Runnalls no podien prendre la sortida del parc tancat, amb el què Erwin Weber i Manfred Hiemer recuperaven una posició en el podi sense ni tan sols competir-la. D’altra banda Robert Nicoli i Claire Parker esdevenien els més ràpids de la categoria i aquests portaven per sobre del minut el gap amb els germànics. Un forat que aniria incrementant-se en les successives 4 proves especials.

En un tot o res, Erwin Weber i Manfred Hiemer s’imposaven en les 3 últimes proves especials del programa, llevant en totes elles el temps necessari com per aconseguir per mèrits propis la segona plaça, tasca facilitada per la baixa dels australians en el tram d’enllaç des del darrer tram fins al parc tancat de Perth.

Tot i que els líders es mostraven aliens a la lluita dels dos darrers inquilins de les posicions d’honor i atacant en aquells trams en els que el terreny era més propici al seu petit Škoda Felicia KitCar, Pavel Sibera i Petr Gross també coneixen moments de tensió quan a manca de 2 km per a completar el programa, la transmissió del seu Felicia KitCar es trencava. 

Després d'empènyer el seu cotxe per tal de poder creuar la línia de meta i rebre les assistències necessàries, finalment Pavel Sibera i Petr Gross arribaven al parc tancat de Perth i aconseguien la victòria de la classe per 1 minut i 20 segons de marge amb Erwin Weber i Manfred Hiemer, mentre que Emil Triner i Pavel Štanc, amb el segon dels cotxes txecs, tancaven el podi australià a 2 minuts i 14 segons del temps dels seus companys i compatriotes.

Škoda sumava 60 punts en situar 2 dels seus 3 cotxes en el podi australià, mentre que SEAT feia bona la segona posició de la seva parella alemanya així com el setè lloc dels locals Andrew Pinker i Duncan Jordan, qui pilotaven un dels Ibiza GTi 16V emprats en els reconeixements, per tal de passar a liderar el campionat per 3 punts de diferència amb Škoda.

Sibera-Gross tenien una victòria dràmatica a Austràlia.

En el campionat per a pilots, Tommi Mäkinen esdevenia campió del món quan encara faltaven dues proves per celebrar-se, ja que el seu marge vers Carlos Sainz s'incrementava fins als 41 punts amb la seva cinquena victòria de la temporada, tercera consecutiva, i restaven 40 punts per disputar-se. Kenneth Eriksson per la seva banda, a part d'assegurar-se el títol del campionat Asia-Pacífic amb el seu segon lloc, plantejava dubtes en quan qui s'acabaria proclamant-se sub-campió mundial, en restar a 8 punts del pilot madrileny de Ford.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	115
Carlos Sainz	74
Kenneth Eriksson	66

En quan al certamen de constructors, les dues firmes nipones presents en el parc tancat australià, obtenien puntuacions bastant similars, pel que la corona mundial restava per definir de cara a la recta final del campionat. Ford per la seva banda, es despenjava una mica de les dues primeres posicions en sumar una desena menys de punts.

Constructor	Punts
Mitsubishi	293
Subaru	284
Ford	220

Latvala-Anttila van ser els pilots que millor van saber llegir les condicions cambiants galeses.

El 68è Ral·li de Gales figurava com la desena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, i malgrat tenir puntuabilitat pels certàmens de pilots, constructors així com el S-WRC, el reservat als vehicles amb homologació S-2000, només aconseguia copçar l'interés de 31 equips per a formalitzar la seva inscripcióp oficial. El recorregut de la cita britànica estava composat per 19 proves especials d'una corda de 324,92 km cronometrats, les quals tots els equips inscrits les començarien a afrontar a partir del divendres 14 de setembre. Dos dies més tard, diumenge 16 de setembre, 29 equips participants aconseguirien completar la prova amb major o menor èxit.

Loeb-Elena no van saber trobar el pols a la prova fins a la jornada dominical.

Tres trams diferents a doble passada formaven la primera jornada del ral·li, la qual a més a més, resultava ser la més llarga de totes les etapes programades amb gairebé el 45% del recorregut. Les pluges que s'havien manifestat en la vigilia de la sortida, van deixar el sól molt variant, amb zones molt enfangades i zones molt seques, una combinació de condicions que semblaven afavorir als Ford, doncs els seus pilots s'acabaven imposant en les 6 proves especials de la jornada.

El norueg Petter Solberg i el seu navegant britànic Chris Patterson s'imposaven consecutivament en les dues primeres epecials cronometrades del dia, amb el que la parella de Ford esdevenia la primera líder de la cita, si bé el seu marge davant els seus més immediats rivals era curt, de poc més de 2 segons. Els seus companys d'equip, els finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, marcaven el millor temps en la tercera especial del bucle matinal, amb el que els nòrdics rellevaven del liderat a Petter Solberg i Chris Patterson, que a més a més també eren superats per Sébastien Loeb i Daniel Elena fent entrada al reagrupament per a les assistències en tercera posició provisional.

Per la tarda, en fer les segones passades pels trams del bucle matinal, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila no deixaven lloc a dubtes, en quan els líders marcaven el millor temps en totes i cadascuna de les especials que es celebraven, si bé com anteriorment els hi havia passat als seus companys d'equip, el coixí de segons que aquests aconseguien no era massa gran. Per darrera d'ells, Petter Solberg i Chris Patterson, gràcies a dos segons temps escratx, es situaven en la segona posició provisional, a 12,1 segons de l'altre Fiesta RS WRC oficial, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena, amb un segon temps escratx, baixaven a la darrera posició de podi a 21,3 segons dels líders.

Els escandinaus Mads Østberg i Jonas Andersson restaven en la quarta posició a 32,6 segons de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, mentre que en la cinquena posició s'hi trobaven els finlandesos Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen amb el segon Citroën DS3 WRC oficial, una mica ja despenjats de la lluita per les primeres posicions a gairebé 1 minut dels líders.

La jornada sabatina es presentava amb 7 proves especials cronometrades de 95,36 km de distància, les quals s'iniciaven amb un clima 100% britànic, és a dir boira i fang. El norueg Mads Østberg i el suec Jonas Andersson s'imposaven en el primer dels trams cronometrats del dia, si bé en la general no es produia cap canvi, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena miraven de collar una mica als Ford imposant-se en la segona.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila tancaven el bucle matinal marcant el millor registre en la tercera cronometrada, just per davant dels campions mundials en vigència Sébastien Loeb i Daniel Elena. Els francòfons, gràcies a classificar-se sistemàticament per davant de Petter Solberg i Chris Patterson, aconseguien fer entrada al reagrupament de mitja jornada a només 3,9 segons de la seva posició, posant en perill el doblet dels Ford.

Petter Solberg i Chris Patterson responien perfectament a la pressió que els de Citroën intentaven exercir, imposant-se en les dues especials més llargues del bucle, la primera i la tercera, amb el que el pilot norueg i el copilot britànic aconseguien doblar el marge de confiança que tenien per a la segona posició provisional. D'altra banda, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila feien el mateix en les dues especials que restaven, les quals amb prou feines sumaven una desena de quilòmetres cronometrats, amb el que els líders finlandesos se n'anaven a dormir amb un marge de 24,5 segons vers els seus companys Petter Solberg i Chris Patterson, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena seguien tancant les posicions de podi a 30,9 segons dels primers classificats.

Per darrera les posicions no canviaven, si bé les distàncies s'eixamplaven u ara Mads Østberg i Jonas Andersson calia anar-los a buscar a 49,9 segons dels líders, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen queien a gairebé minut i mig dels seus compatriotes de Ford.

La tercera i última jornada del ral·li, amb 6 proves especials de 83,10 km cronometrats, va estar focalitzada per la lluita per la segona plaça entre Sébastien Loeb i Daniel Elena i Petter Solberg i Chris Patterson. Els de Citroën s'imposaven consecutivament en les dues primeres proves dominicals, aconseguint rellevar de la segona posició als homes de Ford, mentre que en la tercera especial i darrera del bucle matinal, el millor temps era per a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, precisament just per davant de Sébastien Loeb i Daniel Elena que afiançaven així la seva segona posició provisional per 2,9 segons de marge vers els altres pretendents a la posició, el Ford Fiesta RS WRC pilotat per Petter Solberg i Chris Patterson.

En sortir de les assistències Petter Solberg i Chris Patterson retornaven el cop imposant-se en la quarta prova especial, repetició de la primera, amb el que la parella noruego-britànica recuperava la segona plaça en la taula general de temps per 3 dècimes de segon. Sébastien Loeb i Daniel Elena feien el mateix en la cinquena cronometrada i en superar per 2 dècimes a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, i per 4 dècimes a Petter Solberg i Chris Patterson, els campions mundials es situaven de nou en la segona posició per tan sols 1 dècima de segon.

Tot estava per decidir en la darrera prova cronometrada del ral·li, la qual a més a més era el Power Stage, amb l'alicient afegit dels punts extra. Aquí els de Citroën responien a la perfecció i els desaparescuts Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen hi marcaven el seu primer i únic escratx a la prova britànica, mentre que per darrera seu s'hi classificaven Sébastien Loeb i Daniel Elena que aturaven el cronòmetre 1,2 segons més tard que els seus companys d'equip finlandesos. Per la seva banda, Petter Solberg i Chris Patterson perdien tota opció a aconseguir la segona posició final aixi com d'obtenir punts extra en la prova en derrapar excessivament en un revolt i atiar un cop al seu cotxe.

Amb l'entrada al parc tancat de Cardiff el diumenge al migdia, es donava per finalitzada la cita britànica, un ral·li que es resolia amb la victòria dels finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, els quals invertien un temps total de 3 hores 3 minuts i 40,3 segons per recòrrer els 324,92 km cronometrats del recorregut. Sébastien Loeb i Daniel Elena els escortaven dalt del podi galès en precissar de 27,8 segons més que els finlandesos per a completar el recorregut, mentre que Petter Solberg i Chris Patterson tancaven el podi a 28,7 segons dels seus companys d'equip.

9 dècimes de segon van privar a Solberg-Patterson de brindar un doblet a Ford.

En la classificació reservada als cotxes amb homologació S2000, el ral·li esdevenia una prova d'eliminació a les primeres de canvi, quan després de que la primera especial cronometrada tan els neozelandesos Hayden Paddon i John Kennard, com els suecs Per-Gunnar Andersson i Emil Axelsson, autors del millor i segon millor temps en l'especial inagural, s'endarrerien per problemes de diferenta índole. Els oceànics es deixaven 12 minuts i mig en quedar-se sense segona velocitat en la segona prova especial, mentre que els escandinaus de Proton es veien abocats a abandonar en la tercera a causa dels danys soferts en el seu cotxe en l'especial anterior, especial que malgrat tot aconseguien finalitzar perdent una mica menys d'un minut.

Els irlandesos Craig Breen i Paul Nagle prenien llavors el relleu en el liderat així com en el protagonisme, i en imposar-se en les 5 especials que restaven, aquests feien entrada al parc tancat amb una mica més d'1 minut de marge en la primera posició.

Dissabte pel matí, Hayden Paddon i John Kennard sortien a lluir-se guanyant les tres proves especials del bucle, ja que poc més podien fer en trobar-se molt despenjats en la classificació provisional, mentre que els líders després d'anar administrant l'avantatge al llarg del bucle matinal, tenien un moment per a la tensió en fer entrada al reagrupament amb el motor del seu Fiesta S2000 fumejant oli cremat.

Afortunadament l'incident es va salvar canviant la caixa de canvis i amb una penalització d'1 minut i 20 segons per retard al control horari, el que facilitava que el saudita Yazeed Al-Rahji i el britànic Michael Orr es tiressin literalment a sobre de la parella irlandesa. Tan que en imposar-se en la cinquena especial sabatina, la parella arabo-britànica prenia el liderat provisional a Craig Breen i Paul Nagle per 3,1 segons. La resposta d'aquests no es va fer esperar massa, i en imposar-se en la següent prova cronometrada, la penúltima de la jornada, els irlandesos recuperaven el liderat provisional, un liderat que es va veure afiançat en quan els comissaris aplicaven una sanció de 5 minuts a Yazeed Al-Rahji i Michael Orr.

Al llarg de la jornada dominical, Craig Breen i Paul Nagle es van inclinar per la prudència, un conservadorisme que els va permetre assegurar-se la victòria a Gales; victòria que a més a més de permetre a Craig Breen situar-se a només 8 punts en la taula general del líder provisional, el suec Per-Gunnar Andersson, servia al pilot irlandès per homenetjar al seu copilot galès Gareth Roberts mort uns mesos abans en un accident quan disputaven el Targa Florio italià.

Breen-Nagle guanyaven a Gales i rendien homenatge al galès Gareth Roberts.

En el campionat de pilots, Sébastien Loeb veia truncada la seva ratxa de 5 victòries consecutives amb una segona plaça a les illes britàniques més una segona plaça al Power Stage, el que permetia al campió alsacià sumar 20 punts i distanciar-se una mica més dels seus més immediats rivals, el seu company Mikko Hirvonen i el norueg Petter Solberg. D'altra banda la segona victòria de la temporada que aconseguia Jari-Matti Latvala en la temporada, permetia al pilot finlandès recuperar-se del mal inici de temporada i situar-se a 1 punt de Mads Østberg, 4t provisional i a 6 del seu company Petter Solberg.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	219
Mikko Hirvonen	158
Petter Solberg	119

En el certamen reservat a constructors, Citroën perdia a Gales 12 punts en relació als seus rivals de Ford, els quals situaven els seus dos cotxes dalt del podi, si bé el gran coixí de punts que disposaven els dels dos galons, feia que aquesta pèrdua fos pràcticament insignificant. M-Sport, el segon equip de Ford, es mantenia com la tercera estructura en discòrdia, sumant 8 punts amb el sisè lloc d'Evgeniy Novikov i Ilka Minor.

Constructor	Punts
Citroën	348
Ford	237
M-Sport	123

La duresa del terreny i en no haver d’obrir pista, va permetre l’esclafit de Tänak-Järveoja el dissabte.

Desena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, l’11è Ral·li de Turquia tancava edició el diumenge 16 de setembre de 2018 a Marmaris, ciutat turística per excel·lència ubicada a la costa més occidental front l’illa de Rodes. Un canvi d’epicentre que comportava un nou canvi, i ja en portaven un quants, de zona de competició. L’esdeveniment turc entregava punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC2 i WRC3, el que permetia assolir una llista d’inscrits amb 52 parelles de noms, de les que 45 farien la protocolaria baixada per la rampa de sortida el dijous 13 de setembre. D’aquestes, 31 formacions aconseguien completar les 17 proves especials de 312,44 km cronometrats que els organitzadors havien disposat sobre el programa.

En ser superats pels seus companys, Latvala-Anttila no els va quedar més remei que confirmar-se amb el segon lloc.

Una especial espectacle en forma d’Y pels carrers de Marmaris, i en la que no podia faltar la cremada de rodes al voltant d’una rotonda, encetava l’edició de la ronda turca el dijous al vespre. Els seus 2,0 km exactes de distància permetien a Andreas Mikkelsen i Anders Jæger anar-se’n a dormir com a líders en aconseguir-hi el millor registre per davant de Craig Breen i Scott Martin i d’Ott Tänak i Martin Järveoja.

El ral·li pròpiament dit arrancava l’endemà divendres amb l’etapa més llarga de tot el programa. Un bucle de 3 cronometrades campestres es celebrava en dues ocasions, matí i tarda, el que generava un total de 6 proves especials de 144,84 km a les que se’ls hi donava inici amb la sortida del parc tancat a les 7 del matí.

La jornada s’iniciava amb l’especial reina del programa, Çetibeli de 38,10 km competitius, en la que Craig Breen i Scott Martin hi aconseguien el millor temps per tal d’esdevenir els nous líders de la classificació, però els de les illes britàniques de Citroën afrontaven les següents proves especials del bucle matinal amb cautela i en la tercera i última prova especial de l’escull eren superats pels noruecs Andreas Mikkelsen i Anders Jæger, qui tanmateix recuperaven la primera plaça amb una victòria de tram en haver tractat millor les Michelin en les especials prèvies.

Els compatriotes dels líders i companys d’equip dels segons classificats, Mads Østberg i Torstein Eriksen, tancaven les posicions de podi a 8,2 segons dels líders després d’aconseguir un segon millor temps i 2 quarts millors registres.

Després de passar per les pertinents assistències del migdia, els pilots es tornaven a afrontar el bucle de 3 trams. Craig Breen i Scott Martin amb una punxada lenta i Mads Østberg i Torstein Eriksen amb la direcció trencada del seu C3 WRC eren les primeres víctimes de la duresa del terreny, amb el què Citroën perdia de cop els seus dos enters d’una tacada. 

Amb la pista una mica més neta que no pas al matí, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia pujaven fins al segon lloc de la taula en aconseguir el millor temps en la segona passada per la cronometrada reina, mentre que Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul tenien la mateixa sort en imposar-se en la cinquena prova especial del dia.

Amb només 1,9 segons de marge amb Thierry Neuville i Nicolas Gilosul i 3,0 segons vers Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, Andreas Mikkelsen i Anders Jæger afrontaven la darrera prova de la jornada, en la que els noruecs eren superats pels uns i pels altres per tal de fer entrada al parc tancat de Marmaris en tercer lloc a 2,6 segons dels seus companys de formació i a 2,3 segons dels campions mundials en vigència. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila a 16,3 segons de la parella belga i Ott Tänak i Martin Järveoja a 32,4 segons dels primers classificats, tancaven la pinça dels 5 primers equips.

A manca de 3 minuts per a 3 quarts de 8 del matí, la segona etapa arrancava amb 130,62 km cronometrats per endavant que es distribuïen al llarg d’un bucle de 3 trams que es celebraven al matí i a la tarda, una activitat competitiva que finalitzava 10 hores més tard amb el retorn al parc tancat de Marmaris.

Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul trencaven la copela d’un amortidor frontal del seu Hyundai i20 WRC en plena primera especial sabatina i sense que els belgues haguessin etzibat cap cop al seu cotxe, un contra temps que els obligava a abandonar la competició pel que restava de dia alhora que els abocava a fer un bon paper al Power Stage final per tal de treure algun punt a l’esdeveniment.

D’altra banda, amb una posició de sortida als trams no tan perjudicial com en la jornada prèvia, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia marcaven un senyor temps en aquesta primera prova especial cronometrada, 22,5 segons per davant d’Ott Tänak i Martin Järveoja, amb el què els provençals accedien al lideratge provisional i els estonis s’acostaven tímidament a les posicions de podi, que des de l’incident dels belgues de Hyundai, estaven limitades pels seus companys finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila.

L’avenç dels provençals en l’esdeveniment turc patia un revers en la segona prova especial de l’escull matinal, quan els pilots d’M-Sport trencaven l’amortidor frontal dret alhora que malmetien la direcció del seu Ford Fiesta RS WRC, emperò els campions del món conservaven la primera posició per davant d’Andreas Mikkelsen i Anders Jæger, els pilots més ràpids en aquesta especial, mentre que Ott Tänak i Martin Järveoja, amb un nou segon millor temps, tornava a escurçar distàncies amb els seus companys de carpa.

Afortunadament la parella francesa podia reparar l’avaria en l’enllaç cap a la darrera prova especial matinal, no sense que els pilots rebessin una penalització d’1 minut en arribar tard al següent control horari.

Prova de que la reparació havia estat portada a terme completament, la donava l’escratx que hi aconseguien Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en aquesta darrera prova especial del bucle matinal, si bé el lideratge passava a ser per a Andreas Mikkelsen i Anders Jæger per 36,3 segons de marge amb Ott Tänak i Martin Järveoja i 38,4 segons amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila.

Després del pertinent pas per les assistències per a la l’adequació de les mecàniques a l’experimentat al llarg del matí, així com reposició de forces, cap a la 1 del migdia s’iniciava el bucle post meridional. Un bucle que tornava a ser fatídic per a la parella de Hyundai que ocupava el lideratge, Andreas Mikkelsen i Anders Jæger patien problemes de transmissió que es manifestaven en forma de virolles; les quals venien acompanyades de calades de motor, una serie de problemes que els feia perdre prop de 2 minuts i que enviava a la parella noruega fins a la quarta plaça, per darrera dels seus companys Hayden Paddon i Sebastian Marshall, després de que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia hi cursessin baixa per accident.

L’altra cara de la moneda eren els pilots de Toyota, qui es feien amos i senyors dels cronòmetres. Ott Tänak i Martin Järveoja completaven el bucle amb 2 victòries de tram, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila n’hi aconseguien una, amb el què els estonis retornaven al parc tancat de les afores de Marmaris com a líders amb 13,1 segons de marge amb els seus companys finlandesos i amb 1 minut i 10,5 segons de coixí amb Hayden Paddon i Sebastian Marshall. Teemu Suninen i Mikko Markkula restaven a les portes del podi a 3 minuts i 22,2 segons dels líders, gaudint a la seva vegada de 3 minuts i 3,2 segons de marge amb Andreas Mikkelsen i Anders Jæger, un cop aplicada la penalització de 3 minuts i 20 segons en arribar 20 minuts tard al control horari del segon tram del bucle post meridional.

Tommi Mäkinen, incidents a part, dictava ordres d’equip per tal de que les posicions es mantinguessin entre els seus dos equips, pel que les 4 proves especials dominicals sense assistències i de 34,98 km de distància, esdevenien un avorrit desenvolupament de ral·li vers el Power Stage, en el que tan Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul com Sébastien Ogier i Julien Ingrassia hi salvaven els mobles amb l’escratx i el segon millor temps respectivament.

Quan les manetes del rellotge indicaven que a Marmaris hi mancaven 2 minuts per a 2 quarts de 3 de la tarda del diumenge 16 de setembre de 2018, l’11è Ral·li de Turquia es donava oficialment per conclòs amb la victòria d’Ott Tänak i Martin Järveoja. Els estonis completaven els 312,44 km cronometrats del recorregut en un temps de 3 hores 59 minuts i 24,5 segons, un registre que reduïa en 22,3 segons l’aconseguit pels seus companys Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, que certificaven així un importantíssim doblet per a la marca que defensaven. Hayden Paddon i John Kennard, a 1 minut i 46,3 segons del registre de la parella guanyadora, tancaven el podi turc.

Anant fent Paddon-Marshall es feien un lloc al podi.

En la classe intermèdia, els campions europeus en vigència de les últimes 4 temporades, els polonesos Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczpaniak, feien una petita demostració de galons en marcar el millor temps en l’especial espectacle dels carrers de Marmaris per 3 dècimes de segon d’avantatge vers uns dels grans favorits de la classe, els txecs Jan Kopecký i Pavel Dresler.

Arribats a les trencades especials forestals del divendres, els txecs marcaven el millor temps en la primera cronometrada que s’hi celebrava, i aquests accedien a la primera posició provisional per davant dels seus companys d’equip a Škoda Pontus Tidemand i Jonas Andersson. Unes posicions que es refermaven en quan les dues tripulacions de la firma de la sageta es distribuïen a parts iguals l’escratx i el segon millor temps en les dues cronometrades que restaven al bucle matinal.

Només iniciar-se el bucle de la tarda però, Jan Kopecký i Pavel Dresler veien volar tot el seu marge en haver-se d’aturar a canviar les seves dues rodes frontals en la cronometrada reina. Punxada que també patien Pontus Tidemand i Jonas Andersson, que cedien així el primer lloc als britànics Chris Ingram i Ross Whittock per 6,3 segons vers la parella sueca i per 23,6 segons amb la txeca.

Tot i el gran condicionant de competir sense rodes de recanvi, Jan Kopecký i Paver Dresler es llençaven a l’atac i amb dues victòries de tram, els txecs es feien amb la primera plaça just en el moment d’entrar al parc tancat per 16,3 segons amb el cotxe homòleg de Chris Ingram i Ross Whittock i per 2 minuts i 37,8 segons amb el Citroën C3 R5 dels romanesos Simone Tempestini i Sergiu Itu, un cop que Pontus Tidemand i Jonas Andersson haguessin d’abandonar en la darrera prova cronometrada del dia en patir una altra punxada i trencar les suspensions en no disposar de més rodes de recanvi, doncs al terme de la cronometrada reina, havien hagut de canviar una altra roda per una punxada lenta.

Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczpaniak marcaven paquet el dissabte al matí amb tres escratxs consecutius que els acostaven a la darrera plaça de podi, mentre que uns problemes de transmissió feien perdre de nou el lideratge a Jan Koepcký i Pavel Dresler, cedint novament el testimoni a Chris Ingram i Dave Whittlock per 1 minut i 10,8 segons en el moment d’accedir a les assistències del migdia.

Per la tarda continuava la progressió de la parella polonesa, que amb un quart escratx consecutiu es feia amb la tercera plaça, mentre que Jan Kopecký i Pavel Dresler, amb el segon millor temps, reduïen a la meitat el seu gap amb els líders. 

Simone Tempestini i Sergiu Itu reaccionaven tímidament en la cinquena prova especial sabatina i amb una victòria de tram, els romanesos aconseguien tallar la ratxa dels polonesos, mentre que Jan Kopecký i Pavel Dresler reduïen en una desena més de segons les distàncies amb els líders, per ja en la sisena i última prova especial cronometrada programada, els txecs assaltar al lideratge amb una victòria de tram que coincidia amb una punxada de la parella britànica.

A manca de 5 miuts per a 2 quarts de 10 el matí, arrancava la curta jornada dominical amb Jan Kopecký i Pavel Dresler al capdavant de la classificació per 44,5 segons de marge amb Simone Tempestini i Sergiu Itu i 1 minut i 32,3 segons amb Chris Ingram i Ross Whittock. 

Al llarg d’aquesta última etapa, Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczpaniak seguien fent un ple de victòries parcials sense que això els comportès guanyar-se un lloc al podi final, mentre que txecs i romanesos s’anaven controlant els temps, una tasca facilitada només iniciar-se la jornada quan la parella dotada d’un Citroën C3 R5 rebia una penalització de 20 segons en fer 2 minuts tard al control horari.

Així doncs al terme del recorregut programat, Jan Kopecký i Pavel Dresler aconseguien la victòria a la ronda turca per un marge final d’1 minut i 11,9 segons amb Simone Tempestini i Sergiu Itu i per 1 minut i 56,1 segons de diferència amb Chris Ingram i Ross Whittock, una victòria que suposava la cinquena de la temporada per al pilot txec que marcava distàncies, 32 punts, amb el seu company d’equip Pontus Tidemand.

Kopecký-Dresler van haver de remuntar fins a dues ocasions per començar a veure el títol.

En categoria WRC3, classe reservada als vehicles de 2 rodes motrius, tots els pilots inscrits provenien del certamen junior tret de la britànica Louise Cook i el seu compatriota Stefan Davies, els quals ja en l’especial espectacle dels carrers de Marmaris hi perdien una quinzena de segons i en la primera prova especial del divendres, es veien abocats a abandonar l’etapa enmig del pedregar que era la pista, així doncs amb els pertinents 7 minuts de penalització per cada tram perdut, 42 minuts al final del dia, el seu rendiment distava molt de ser decisiu, pel que la classe WRC3 i JWRC tornaven a ser competicions paral·leles però amb còmputs diferents de punts.

Jean-Baptiste Franceschi i Romain Courbon aturaven el cronòmetre abans que ningú als carrers de Marmaris, però en tan bon punt la competició es va emplaçar a les pistes forestals turques, una doble punxada condemnava als francesos a la part baixa de la classificació, mentre que el relleu el prenien Julius Tannert i Jürgen Heigl per 6 dècimes de segon de marge amb Dennis Rådström i Johan Johansson. 

La lluita entre alemanys i suecs arribaria fins al descans del migdia, on un gap de 6,1 segons separava als primers dels segons. Doncs a la represa de la competició, les punxades tornaven a posar punt i final a les emocions. Dennis Rådström i Johan Johansson perdien pressió en una roda i en concedir més de 6 minuts, aquests queien fins a la sisena posició, deixant el seu segon lloc als seus compatriotes Emil Bergkvist i Patrik Barth, tanmateix fortament pressionats pels irlandesos Callum Devine i Brian Hoy.

Els suecs punxaven en la cronometrada equatorial del bucle post-meridional, mentre que els irlandesos es veien obligats a abandonar en la darrera prova cronometrada del dia, amb el que Julius Tannert i Jürgen Heigl feien cap al parc tancat amb un marge de 7,9 segons vers Ken Torn i Kuldar Sikk després d’acumular 3 punxades al llarg de l’escull, mentre que Emil Bergkvist i Patrik Barth tancaven les places de podi a 32,9 segons dels líders.

Els líders alemanys refermaven la seva posició imposant-se en la primera cronometrada sabatina, la més llarga de tot el dia, però aquests patien una revolcada en la darrera especial del matí i en concedir prop de 4 minuts, aquests baixaven fins a la tercera posició provisional, recollint el testimoni del lideratge els estonis Ken Torn i Kuldar Sikk.

La contrarietat es tornava a posar en el camí de la parella germànica, qui a la represa de la competició, després del pertinent pas per les assistències, punxava 3 rodes del seu Ford Fiesta R2 i es veia obligada a abandonar, amb el què l’etapa finalitzava amb Ken Torn i Kuldar Sikk al capdavant de la classificació per 25,3 segons vers Emil Bergkvist i Patrik Barth i 5 minuts i 12,0 segons en relació a Dennis Rådström i Johan Johansson, unes distàncies prou generoses com per afrontar amb calma la jornada dominical.

En la primera prova del dia poc o res passava, aquells que s’havien reenganxat a la competició feien de llebrers per almenys intentar sumar el punt de l’escratx, mentre que els els primers classificats s’anaven marcant, però en la segona especial de la jornada, els líders Ken Torn i Kuldar Sikk patien una sortida de pista que els feia perdre prop de mitja hora i per tant Emil Bergkvist i Patrik Barth es trobaven al capdavant de la classificació i per més de 4 minuts de marge amb els seus compatriotes Dennis Rådström i Johan Johansson.

Sense cap necessitat de correr, els líders concedien una trentena de segons als seus compatriotes en les dues proves especials que restaven en el programa, amb el que finalment Emil Bergkvist i Patrik Barth es feien amb la victòria per 3 minuts i 54,1 segons amb Dennis Rådström i Johan Johansson i per 7 minuts i 58,4 segons amb els xilens Emilio Fernández i Joaquin Riquelme.

A efectes de campionat, la ronda turca era la darrera del certamen júnior, pel que gràcies a la seva primera victòria de la temporada, i sobretot haver acumulat més victòries de tram que ningú altre al llarg de tota la temporada, Emil Bergkvist esdevenia campió amb 128 punts, 18 més que no pas el seu compatriota Dennis Rådström. Jean-Baptiste Franceschi tancava el podi de l’any amb 69 punts.

En quan al campionat WRC3, Emil Bergkvist sumava 7 punts més que no pas Dennis Rådström a la cita turca, pel que el de Gävle superava al de Torsby per 6 punts i es posava al capdavant de la classificació provisional, a l’espera del que pogués passar en esdeveniments futurs en els que els júnior no hi tenien obligada la seva participació.

La duresa del terreny facilitava la primera victòria i el títol de Bergkvist-Barth.

En el campionat de pilots, Thierry Neuville aconseguia contenir lleugerament l’embestida d’Ott Tänak en sumar els 5 punts del Power Stage, amb el que el lideratge del belga passava a ser de 13 punts en relació a l’estoni i de 23 amb Sébastien Ogier, qui tampoc tenia un esdeveniment gaire excels a Turquia.

Pilot	Punts
Thierry Neuville	177
Ott Tänak	164
Sébastien Ogier	154

Per tercer ral·li consecutiu, Toyota situava a dos dels seus cotxes en el podi final, amb el que la firma japonesa aconseguia finalment superar a Hyundai al capdavant de la classificació per 5 punts. En una altra dimensió de la contesa, M-Sport tornava a superar a Citroën en quan a puntuació i els homes del preparador britànic obrien distàncies amb els de la firma dels dos galons en el tercer lloc de la classificació.

Constructor	Punts
Toyota	284
Hyundai	279
M-Sport	244