Amb una quarta etapa pletòrica, Röhrl-Gesitdörfer s'imposaven al Québec.

El 5è Criterium Molson de Quebec era la setena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis i onzena en la Copa FIA per a pilots; una edició que finalitzava el diumenge 17 de setembre de 1978 a la ciutat més poblada de la regió francòfona del Canadà, Montreal. El programa de l’edició comptava amb 533,70 km cronometrats repartits al llarg de 14 proves especials, una distància a la que els 58 equips participants dels 61 que prèviament hi havien oficialitzat la seva inscripció, començarien a afrontar el dijous 14 de setembre, i que 24 d'ells aconseguirien completar, amb diferents nivells d'èxit, per tal de ser presents a la cerimònia de cloenda.

En quan els trams propis de ral·li avn entrar en escena, Alén-Kivimäki van perdre el ritme de victòria.

L'enorme cost de desplaçar els cotxes, així com tota la logística necessària per al desenvolupament de la competició amb garanties des d'Europa fins al Canadà, provocava que només es presentés de manera oficial l'equip FIAT a l’esdeveniment, així com un parell d’Opel Kadett de Grup 2, en un projecte conjunt entre holandesos i suecs; sent tota la resta de la llista d'inscrits, equips o pilots que competien a títol personal sense el suport dels fabricants. Una situació que resultava molt propicia per als interessos dels torinesos.

Superades les verificacions tècniques del dimecres 13 de setembre, l’endemà dijous els organitzadors programaven una especial espectacle de 2,20 km de corda i construida artificialment en les immediacions d’un abocador de Montreal, llur doble passada exercia les funcions d’etapa pròleg per tal de determinar l’ordre de sortida de la primera etapa.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki s’imposaven en ambdues passades, si bé en la primera passada el coixí que els finlandesos obtenien amb els seus companys d’equip, els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, era de tan sols 1 segon i en la següent l’escratx resultava ser ex-aequo amb aquests. Timo Salonen i Erkki Nyman, portadors del dorsal número 1 en haver guanyat la darrera edició de la ronda quebequesa, aconseguien el tercer millor temps en totes dues passades i aquests entraven al parc tancat de Montreal en tercer lloc a 5 segons del temps del seus compatriotes.

La primera etapa del ral·li es programava el divendres 15 de setembre i aquesta desplaçava als participants des de la ciutat de Montreal fins al complex esquiable de Mont-Tremblant, un viatge d’uns 140 km de distància que es portava a terme mitjançant només 4 proves especials competitives de 21,60 km cronometrats, sent les dues primeres seccions competitives una nova passada per l’especial espectacle de l’abocador, anomenada Robillard, i les dues restants una doble passada per un tram d'asfalt que s'anomenava Tour du Lac.

Novament els líders esdevenien els homes més ràpids en totes les cronometrades de l’etapa, ratificant així la seva anhelada primera posició, si bé en la primera prova especial de la jornada, tercera passada pel tram artificial de l’abocador municipal, els líders finlandesos veien com els canadencs Jean-Paul Pérusse i Louis Bélanger els hi aconseguien igualar el crono a bord del seu Triumph TR7, el qual estava desproveït del característic motor V8. 

Tanmateix en la quarta prova especial del programa, segona de la jornada, es registrava la primera baixa del ral·li, quan els italians Carlo Cavicchi i Giulio Rancati hi bolcaven el seu FIAT 127 Grup 2 llogat a fàbrica, en un revolt en el que anteriorment 2 altres equips ja hi havien bolcat, i aquests, malgrat empènyer el seu cotxe per tal de poder completar l’especial, no podien reparar els danys a temps.

Tot i acumular les 6 victòries parcials de tram possibles, Markku Alén i Ilkka Kivimäki accedien al parc tancat de Mont-Tremblant amb només 9 segons de marge sobre els seus companys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, mentre que en relació a Timo Salonen i Erkki Nyman aquest marge s’eixamplava fins als 18 segons. Quarts en l’absoluta i primers entre els Grup 2, els suecs Anders Kulläng i Bruno Berglund fitxaven a 27 segons dels líders, precedint en 17 segons el potent Triumph TR7, aquest si amb el propulsor V8, que pilotaven els nord-americans John Buffum i Doug Shepherd.

No va ser fins que el programa assolia la tercera jornada, que la competició no esdevenia un repte per als participants. Amb 4 proves especials en el seu rutòmetre que suposaven 188,50 km cronometrats, d'inici i final el dissabte 16 de setembre en el caòtic parc tancat de Mont-Tremblant.

Sobre els 28,60 km cronometrats del tram de “La Diable”, on s’hi tornava a fer palesa la manca d’experiència dels organitzadors, en tan en quan les assistències havien d’emprar la mateixa via que els participants, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer aconseguien la seva primera victòria de tram en solitari i els germànics retallaven en 5 segons les distàncies en vers els seus companys d’equip finlandesos i líders de la provisional, mentre que el tercer dels FIAT 131 Abarth, el pilotat per Timo Salonen i Erkki Nyman, s’endarreria en uns 3 minuts en haver-se d’aturar a canviar una roda punxada, deixant la seva plaça de podi a l’Opel Kadett GT/E d’Anders Kulläng i Bruno Berglund, si bé els suecs es trobaven ja a 1 minut i 2 segons dels líders Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

Paral·lelament, en aquells instants i a bord d’un Saab 99 EMS preparat al Canadà que mai havia acabat de funcionar correctament i que prèviament havia hagut de precisar d’intervencions mecàniques en el motor, el suec Stig Blomqvist i la copilot nord-americana Vicki Dykema acabaven amb la seva agonia al ral·li en trencar la caixa de canvis del cotxe i veure’s obligats a abandonar la competició. 

Bror Danielsson i Bob de Jong, amb el segon dels Opel Kadett GT/E, engruixien també la llista de baixes en els primers compassos de la jornada sabatina. Tot i que el suec i el neerlandès aconseguien completar la primera prova especial de la jornada amb una esquerda en el bloc del motor i el seu cotxe envoltat en una fumarola, prosseguir en el ral·li era impossible i l'abandonament una obligació.

Ja sobre la cronometrada més llarga de la jornada, els alemanys federals Walter Röhrl i Christian Geistdörfer seguien imprimint un ritme alt i la parella aconseguia la seva segona victòria de tram consecutiva, si bé en aquesta ocasió l'honor era compartit amb els seus companys Timo Salonen i Erkki Nyman, qui els hi igualaven el registre guanyador de 29 minuts i 6 segons. Una segona victòria parcial que permetia als bavaresos liderar la classificació provisional per 33 segons de marge sobre els anteriors líders, els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

Paral·lelament John Buffum i Doug Shepherd perdien una roda del seu Triumph TR7 V8 i després de baixar del cotxe per fer les pertinents comprobacions, aquests decidien completar l’especial a baixa velocitat, amb el cost de baixar fins a la sisena posició a molta distància dels primers classificats. Però els nord-americans, en reprendre la marxa, s'oblidaven de cordar l'arnès de seguretat així com posar-se el casc, una infracció que incomprensiblement no els hi suposava l'immediata exclusió del ral·li.

Dues passades sobre el tram de Lac Mosquic de 52,90 km, i en els que es tornaven a passar per la secció més àmplia i ràpida del segon tram del dia, tancaven l’etapa. Angoixats per tal de recuperar el temps concedit en la primera especial del dia, així com la posició de podi, Timo Salonen i Erkki Nyman afrontaven un salt amb massa ímpetu, a conseqüència del qual els finlandesos trencaven l'eix de transmissió del seu 131 Abarth i després d’haver patit una nova punxada. Un FIAT 131 de sèrie, al que se li havia donat permís per entrar al tram per tal d’exercir les funcions de ràdio, en rebre la senyal d'avaria dels pilots, entrava a tram i empenyia paracops amb paracops l'Abarth dels pilots finlandesos, amb l’agreujant que això suposava per als competidors que venien per darrere que es trobaven amb una xicana rodant. La il·legalitat, presenciada per espectadors, fotògrafs i comissaris esportius, no tenia cap altra sortida que la exclusió de la parella finlandesa del ral·li, però donat que aquests finalment decidien abandonar arran de la gran quantitat de temps perdut, i que per tant l'exclusió no es podia aplicar, l'equip italià era multat amb 2000 dolars per haver prestat assistència en un lloc no autoritzat, així com per impedir a altres competidors el seu avenç pel tram.

En el terreny purament esportiu, Markku Alén i Ilkka Kivimäki s'imposaven en la primera passada per Lac Mosquic i recuperaven 2 segons als seus companys d’equip alemanys, mentre que Anders Kulläng i Bruno Berglund queien ja a més de 6 minuts del lideratge. 

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer tancaven una jornada rodona establint de nou el registre més baix entre els participants del ral·li i els líders entraven en el parc tancat de Mont-Tremblant amb 56 segons de marge en vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Anders Kulläng i Bruno Berglund eren tercers a 8 minuts i 3 segons dels líders, precedint en 3 minuts i 47 segons el Toyota Celica 2000 GT del finlandès, establert al Canadà i per llavors campió nacional, Teisto Heinonen i del canadenc John Bellefleur. Endarrerits amb problemes de frenada, Jean-Paul Pérusse i Louis Bélanger eren cinquens a 13 minuts i 1 segon del temps dels bavaresos de FIAT i a bord del Triumph tetracilindric.

La quarta i última etapa del ral·li era la més llarga del programa amb 319,2 km cronometrats, distància que superava en escreix la corda de les 3 etapes anteriors juntes i que es repartia al llarg de 4 proves especials, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 2 trams. Una activitat que conclouria amb el retorn al punt de sortida, Montreal, el vespre del diumenge 17 de setembre. El primer tram presentava una distància de 42,80 km i aquest conduïa la competició cap a l’oest per endinsar-se als boscos de Papineau, mentre que el següent tenia 116,80 km de lluita contra el cronòmetre.

Els líders s’imposaven en la primera passada per les 2 cronometrades del bucle i aquests eixamplaven el seu marge vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki fins als 3 minuts i 55 segons, qui donaven per bona la segona posició provisional tot pensant en clau de la Copa FIA de pilots, alhora que Anders Kulläng i Bruno Berglund queien a 11 minuts i 37 segons dels líders en patir problemes de diferencial. Afortunadament per als d’Opel, Teisto Heinonen i John Bellefleur es quedaven sense frens en el seu Toyota Celica 2000 GT i els campions de Canadà de ral·lis no podien assetjar les places de podi en haver d'aminorar el seu ritme i acumular sortides de pista.

En tornar a passar pel bucle, Markku Alén i Ilkka Kivimäki milloraven en 24 segons el seu registre vers l’anterior primera passada i aquests es feien amb el millor temps del parc tancat, alhora que retallaven en 14 segons les distàncies amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.

En un darrer esforç, els alemanys federals aconseguien la seva setena i última victòria parcial de tram a l’edició en la darrera cronometrada de l’itinerari, gràcies a la qual els pilots de FIAT certificaven la seva victòria en assolir el parc tancat de Montreal. Punt en el què els comissaris esportius decidien executar la desqualificació de John Buffum i Dough Shepherd per haver competit sense arnès ni casc al llarg de l’etapa anterior i quan aquests havien aconseguit completar el programa en sisena posició final. 

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer completaven els 533,70 km cronometrats del programa en un temps total de 4 hores 54 minuts i 23 segons, registre que els hi donava el seu tercer podi al mundial, alhora que la seva tercera victòria en el certamen. Markku Alén i Ilkka Kivimäki fitxaven el seu carnet de ruta amb un retard de 8 minuts i 33 segons sobre el temps dels seus companys d’equip, crono que els hi suposava la segona posició final, mentre que els suecs Anders Kulläng i Bruno Berglund esdevenien tercers amb un temps que era 18 minuts i 23 segons més lent que el dels vencedors.

Les baixes van facilitar que Kulläng-Berglund pugessin al podi amb un Grup 2.

Tot i no guanyar la ronda canadenca, Markku Alén feia una important passa endavant en la seva cursa vers la Copa FIA de pilots, doncs el finlandès hi obtenia el seu sisè podi de la temporada, amb el què aconseguia totalitzar 38 punts en el campionat, 16 i 17 més que no pas els absents a la prova Jean-Pierre Nicolas i Hannu Mikkola. D’altra banda, Walter Röhrl amb els 9 punts que afegia en el seu comptador, igualava la puntuació del finlandès de Ford i el bavarès s’immiscia en les primeres posicions del certamen.

Pilot	Punts
Markku Alén	38
Jean-Pierre Nicolas	22
Hannu Mikkola Walter Röhrl	21 21

En el campionat de constructors, tant FIAT com Opel o Ford guanyaven les respectives categories de Grup 4, Grup 2 i Grup 1, i per tant el que aportava alguna diferència en respectius comptadors, era la posició de l’auto en la classificació general. Amb el cotxe torinès davant del germànic i aquests dos per davant de l’anglosaxó, les distàncies s’eixamplaven al capdavant de la classificació provisional, alhora que els de l'oval blau afegien punts en el seu marge vers els quarts classificats, Porsche.

Constructor	Punts
FIAT	100
Opel	74
Ford	69

Salonen-Harjanne guanyaven contra pronòstic la cita neozelandesa.

El dimecres 17 de setembre de 1980 finalitzava a la ciutat de Christchurch, en l’illa neozelandesa més meridional, l’11è Ral·li de Nova Zelanda, vuitena ronda en el calendari del campionat del món de l’especialitat. Tot i ser una prova austral, amb el sobrecost important que això comportava per a la majoria d'equips que residien a Europa, el cert era que els organitzadors presentaven una llista d’inscrits amb 85 parelles de noms i amb la concurrència de formacions oficials com FIAT, Datsun o Mercedes-Benz. Totes elles esdevenien en participants en trobar-se a Nelson, punt de sortida de l’edició, el dissabte 13 de setembre i des d’on aquests equips començarien a afrontar un recorregut programat de 41 proves especials que suposaven 1034 km de lluita contra el cronòmetre, distància que 43 formacions participants aconseguirien superar.

FIAT es presentava curta de recursos a Nova Zelanda, malgrat tot Röhrl-Geistdörfer aconseguien una valuosa segona plaça

Pràctica habitual en anteriors edicions de la prova neozelandesa, per a l’edició de 1980 es recuperava la tradició de rotar de l’illa nord a l’illa sud, iniciant-se aquesta amb un recorregut secret, un honor que per llavors estava reservat al RAC Rally britànic i que aixecava un cert malestar entre diversos equips que no podien planificar ni entrenar adequadament. Unes queixes que sobretot arribaven de part de Mercedes-Benz, que contra pronòstic desplaçava a 3 dels seus inadequats 500 SLC a la illa i un 280 SC.

La primera etapa del ral·li era un bucle de 7 trams amb inici i final a Nelson, els quals suposaven els primers 127 km cronometrats de l’itinerari. Amb la sortida de la primera parella participant programada per a les 10 en punt del matí del dissabte 13 de setembre, el seu retorn s’establia per quan manquessin 3 minuts per a 2 quarts de 6 de la tarda.

Les primeres proves cronometrades, molt estretes i lliscants per la presència de fang, brindaven l’oportunitat a Timo Salonen i Seppo Harjanne d’encadenar 3 victòries parcials de tram, amb les que els finlandesos de Datsun establien un important coixí al capdavant de la classificació provisional en vers els seus perseguidors, encapçalats a 46 segons del registre dels nòrdics, pels alemanys federals de FIAT Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. La marca torinesa, que no gaudia dels recursos econòmics de temporades anteriors, només desplaçava un cotxe al continent oceànic, el qual a més a més no disposava dels pneumàtics necessaris per afrontar amb garanties els compassos inicials de l’etapa.

Alhora, els Mercedes-Benz oficials es mostraven molt poc maniobrables en aquelles condicions, un context que es veuria agreujat en tan en quan Hannu Mikkola i Arne Hertz es lamentaven d’una fuita de carburant en la primera prova especial, de 40 km de corda, que els portaria a completar el tram en 28ena posició. 

Pentti Airikkala i Chris Porter per la seva banda, a bord del Ford Escort RS1800 de l’equip local i semioficial de la marca anglosaxona de l’oval blau, Masport, patien una punxada en aquesta mateixa primera prova especial i la parella es despenjava també de les posicions capdavanteres. 

Totes aquestes incidències i contratemps, permetien als australians George Fury i Monty Suffern, a bord del segon dels Datsun 160 J oficials de Grup 2, obtenir la tercera posició provisional a la taula, això si a 1 minut i 53 segons dels seus companys líders.

En arribar sobre l'equador de l’etapa, finalment Walter Röhrl i Christian Geistdörfer disposaven dels pneumàtics que calien per a les condicions de la pista,  un material que permetia als bavaresos acabar amb la ratxa dels líders finlandesos amb una victòria parcial de tram, si bé els pilots de la marca italiana només hi retallaven 1 segon. D’altra banda Pentti Airikkala i Chris Porter acumulaven més retards en punxar una segona roda mentre que el Datsun 160 J de George Fury i Monty Suffern es veia superat en la classificació per l’altre Escort RS1800 de Masport present a l’edició, el pilotat pels neozelandesos Jim Donald i Kevin Lancaster.

Pentti Airikkala i Chris Porter reaccionaven i tan en la cinquena com en la sisena prova especial cronometrada, la parella hi establia el registre de referència, mentre que Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s’endarrerien en un mig minut a la taula, així com Björn Waldegård i Hans Thorszelius, qui hi concedien uns minuts arran d’una punxada en el seu Mercedes-Benz 500 SLC.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, retallaven distàncies en vers els líders en tornar a aconseguir el millor temps en la setena i última prova especial cronometrada de la jornada, una victòria parcial de tram que permetia als alemanys de FIAT accedir al parc tancat de Nelson a 51 segons del registre acumulat per Timo Salonen i Seppo Harjanne. Jim Donald i Kevin Lancaster tancaven les posicions de podi a 2 minuts i 8 segons dels líders, mentre que els seus companys de carpa, Pentti Airikkala i Chris Porter, remuntaven fins a la quarta posició a 2 minuts i 52 segons del temps dels finlandesos de Datsun. Els companys dels líders, George Fury i Monty Suffern, tancaven la pinça dels 5 primers classificats a 3 minuts i 39 segons del seu temps, si bé amb un marge superior als 4 minuts en vers el primer Mercedes-Benz de la taula, el 500 SLC pilotat per l’escocès Andrew Cowan i l’alemany Klaus Kaiser.

La segona etapa esdevenia també un bucle amb inici i final a Nelson. Amb sortida de la ciutat neozelandesa a les 9 en punt del matí del diumenge 14 de setembre, el seu retorn s’establia a partir de quan manquessin 6 minuts per a 2 quarts de 10 del vespre i un cop els equips participants haguessin completat els 9 trams de 237 km de corda cronometrada que figuraven en el programa de la jornada, una etapa que comptava amb un parc d’assistències remot a Golden Downs.

La pluja, que no havia cessat, deixava les pistes molt més toves que no pas al llarg de la jornada sabatina inaugural, un context que afavoria la major potència dels Ford Escort RS1800 o del FIAT 131 Abarth en vers el Datsun 160J Grup 2 dels líders. 

Pentti Airikkala i Chris Porter arrancaven l’etapa establint el registre de referència per a la resta dels 78 equips participants que restaven en el parc tancat en les dues primeres proves especials cronometrades del programa, i amb el primer dels temps escratx, la parella de l’equip Masport arrabassava la plaça de podi als seus companys neozelandesos de carpa, una posició que el finlandès i el local ratificarien amb la segona victòria parcial de tram consecutiva. Entretant, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer aconseguien aturar el cronòmetre per davant dels líders, i els alemanys portaven les diferències amb aquests fins al mig minut exacte. 

Precisament els bavaresos de FIAT feien una passa endavant en els dos següents trams i aquests hi aconseguien establir el millor temps en tots dos, sent especialment rellevant el tram de Upper Stanley Brook, de 53 km de corda i quart a l’itinerari dominical, on Walter Röhrl i Christian Geistdörfer passaven a classificar-se al capdavant de la classificació per 11 segons de marge en vers Timo Salonen i Seppo Harjanne, justament el mateix coixí del que gaudien els pilots de Datsun al terme de la tercera prova cronometrada dominical. 

Alhora aquests 53 km donaven per a molt i els problemes s’hi començaven a acumular. D’una banda Pentti Airikkala i Chris Porter es tornaven a endarrerir a la taula en sumar una nova punxada, mentre que els seus companys d’equip a la formació semioficial de Ford, Jim Donald i Kevin Lancaster, havien de renunciar a la competició en patir una sortida de pista. Entre els Mercedes-Benz, aquells que partien de Nelson més ben classificats a la taula, Andrew Cowan i Klaus Kaiser, s’havien d’aturar a tram durant molta estona arran d’un problema en l’eix posterior del seu 500 SLC i aquests es desplomaven en la provisional. Uns incidents que tornaven a situar de nou en posicions de podi el Datsun de George Fury i Monty Suffern.

Malauradament per als nous líders, FIAT es quedava sense estoc dels pneumàtics que els havien portat fins a la primera posició i aquests veurien com els seus rivals de Datsun començarien a llimar distàncies d’immediat en el transcurs de la cronometrada més llarga de la jornada, Golden Downs Part I, per després, en imposar-se en la sisena prova especial, Golden Downs Part II, recuperar la plaça perduda, tot coincidint amb una punxada, de cost mínim de temps, per als pilots alemanys. 

Entretant, Pentti Airikkala i Chris Porter es tornaven a alçar i aquests amb dos millors temps, el segon d’ells ex-aequo, amb els pilots finlandesos de Datsun, tornaven a situar-se posicions d’honor, si bé a 5 minuts i 35 segons de Timo Salonen i Seppo Harjanne.

La recta final de l’etapa esdevenia una mica més del mateix que s’havia vist en aquesta part central de jornada, doncs gràcies a disposar d’uns pneumàtics Dunlop que s’adaptaven millor al territori que no pas les Pirelli, Timo Salonen i Seppo Harjanne tancaven l’etapa amb 2 victòries de tram per 1 per part de Pentti Airikkala i Chris Porter. La contrapartida en la formació nipona venia de mans dels australians George Fury i Monty Suffern, qui en patir dues punxades, queien a l'abast del Mercedes-Benz 500 SLC de Hannu Mikkola i Arne Hertz.

Arribats a Nelson a quarts de 10 del vespre, tota l’activitat que s’ha intentat resumir de la jornada deixava a Timo Salonen i Seppo Harjanne en primera posició per 1 minut i 5 segons de marge amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, mentre que Pentti Airikkala i Chris Porter eren tercers a 5 minuts i 39 segons. George Fury i Monty Suffern entraven en el parc tancat a les portes de les posicions de podi a 9 minuts i 47 segons del registre dels seus companys d’equip, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz eren cinquens a 11 minuts i 30 segons del lideratge.

Poc després del trenc d’alba, a les 7 en punt del matí del dilluns 15 de setembre, els 71 equips que seguien en actiu es disposaven a afrontar una de les jornades més dures del ral·li, amb 12 proves especials cronometrades per endavant de 359 km competitius que els conduirien fins a Greymouth, cap al sud oest de l’illa i enmig de la regió coneguda com “West Coast”, on els primers participants hi tenien prevista l’entrada a 1 quart i mig de 4 de la matinada de l’endemà dimarts, previ reagrupament a Murchinson. 

El terreny era sec, el que permetia a Timo Salonen i Seppo Harjanne atacar i aconseguir el millor temps en les dues primeres proves especials de la jornada per tal d’elevar les distàncies amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer fins a 1 minut i 53 segons. Mentre que George Fury i Monty Suffern tornaven a abaixar els ànims entre els responsables de Datsun en patir una nova punxada i ser avançats en la classificació per Hannu Mikkola i Arne Hertz. Paral·lelament, els suecs Ingvar Carlsson i Claes Billstam patien una sortida de pista a bord del Mercedes-Benz 280 CE que pilotaven i els suecs esdevenien la primera baixa d’entitat de la jornada, en ser totalment incapaços de treure el seu cotxe del barranc en el que havia anat a parar.

En el tercer tram del dia, Glen Hope, Timo Salonen i Seppo Harjanne patien una sortida de pista en perdre el control del seu 160 J mentre afrontaven un petit pont. En quedar atrapats en els filferros de les tanques del camp, els pilots pràcticament hi concedien 1 minut en vers els seus principals rivals al ral·li abans no poguessin reprendre la competició, incident que els feia asserenar-se, però no perdre la condició de líders.

La pluja tornava a fer acte de presència a continuació i sense les Pirelli adequades en el seu FIAT 131 Abarth i amb els ànims refredats entre els líders, Pentti Airikkala i Chris Porter aconseguien un total de 3 victòries de tram consecutives abans que aquests no arribessin al reagrupament de Murchinson, al terme de la cinquena prova especial. 

Un ritme superior dels de Masport que generaria un moment de tensió amb els seus predecessors en pista, els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. Els del Ford Escort RS1800 atrapaven a tram als del FIAT 131 Abarth, qui en previsió d’una futura secció asfaltada, esperaven arribar-hi per tal de facilitar-hi la maniobra d’avançament, impacients, Pentti Airikkala i Chris Porter tiraven pel dret i la maniobra abrupta els portava a colpejar contra una pedra que els hi deixava una marca ben visible en el seu frontal. 

Tanmateix aquesta mateixa pluja convertia als pesants Mercedes-Benz 500 SLC en ingobernables, i tan Andrew Cowan i Klaus Kaiser com Björn Waldegård i Hans Thorszelius, patien respectives sortides de pista, precisant els segons de l’ajuda dels membres de l’helicòpter del seu equip, així com de l’empenta diversos espectadors, per tal de poder sortir de la rasa en la que havien caigut.

A Murchinson doncs, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer hi arribaven a 58 segons dels líders, mentre que Pentti Airikkala i Chris Porter ho feien a 3 minuts i 25 segons de Timo Salonen i Seppo Harjanne, trobant-se Hannu Mikkola i Arne Hertz classificats en quarta posició 10 minuts més avall.

A la represa Walter Röhrl i Christian Geistdörfer realitzaven un molt bon crono sobre la sisena prova especial de la jornada i aquests retallaven en 21 segons les distàncies amb els líders, qui en els 50 km cronometrats del tram de Hochstetter Forest, donaven rèplica establint el registre de referència per a la resta de participants i amb aquest temps, afegir un mínim d’1 minut en vers a la resta del parc tancat.

Queia la nit i seguir el camí correcte en un recorregut que era secret, esdevenia un problema afegit per als participants, doncs sovint divisar a temps les fletxes que indicaven per on seguia el tram, era una tasca dificil. En una ocasió Hannu Mikkola i Arne Hertz s’equivocaven de direcció en un encreuament, però afortunadament per sobre del sostre del seu 500 SLC hi havia l’helicòpter del seu director esportiu, Erich Waxenberger, qui de seguida els hi corregia l’errada contenint la quantitat de temps perdut.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius patien una nova sortida de pista quan ja havien creuat les banderoles de final de tram, situació que prevenia als suecs de perdre més segons en vers els primers classificats, però no d’acumular més danys en la seva unitat oficial dels 500 SLC.

Amb alternàncies i sense un dominador clar de la segona meitat de l’etapa, 51 formacions participants arribaven a Greymouth la matinada del dimarts, entre les quals Timo Salonen i Seppo Harjanne lideraven la taula provisional per 1 minut i 37 segons en vers Walter Röhrl i Christian Geistdörfer i 5 minuts i 9 segons en relació a Pentti Airikkala i Chris Porter. Hannu Mikkola i Arne Hertz eren quarts a 16 minuts i 7 segons dels líders i amb l’honor d’esdevenir els únics pilots de Mercedes-Benz que no haguessin patit cap sortida de pista. Afligits per les pèrdues de pressió en les seves rodes, George Fury i Montty Suffern eren cinquens a 19 minuts i 30 segons del temps dels seus companys d’equip, precedint en gairebé 10 minuts el 500 SLC dels suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius.

Després d’haver descansat per un període de gairebé 12 hores, a les 3 en punt de la tarda del mateix dimarts es reprenia la competició des de Greymouth per tal de disputar la quarta i última etapa del programa. Un darrer escull que conduïa a les 51 formacions que restaven en competició, des de la costa occidental fins a la costa oriental, on anirien a trobar la ciutat de Christchurch, punt en el que els primers en afrontar l’etapa hi arribarien a partir de l’endemà dimecres 17 de setembre a 3 quarts i 3 minuts de 4 de la tarda. El desplaçament es realitzava mitjançant 13 proves especials cronometrades de 311 km de corda, entre les que 10 es disputaven sobre terra, 1 era mixta i les 2 restants sobre asfalt, les quals comptaven amb un reagrupament per a les assistències a Hammer Springs.

La pluja seguia amenitzant la competició i només inciar-se la quarta etapa, Andrew Cowan i Klaus Kaiser s'envirollaven cap enrere en un revolt de la primera prova especial del dia, de 60 km de corda, i els pilots passaven a engruixir la llista de baixes en no poder-se reincorporar a pista.

Paral·lelament, Pentti Airikkala i Chris Porter, completaven aquesta longeva cronometrada inaugural amb una velocitat promig de 145,85 km/h i la parella semioficial de Ford aconseguia retallar en més d’1 minut les distàncies en vers als líders Timo Salonen i Seppo Harjanne i en gairebé mig minut amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. 

Els de Masport seguien tivant fort i s’anotaven dues victòries de tram més en les 2 següents proves especials programades, si bé en la tercera d’elles Timo Salonen i Seppo Harjanne els hi aconseguien igualar el registre. Tanmateix, i un cop havien creuat la bandera de final de tram d’aquesta tercera prova especial, Pentti Airikkala i Chris Porter patien una sortida de pista i la parella queia a un centenar de metres de la traçada. Com a conseqüència de l’accident, el primer es feria el braç i el segon l’espatlla, motiu pel qual la parella era conduïda a l’hospital, tot cursant baixa.

La baixa del pilot finlandès i del copilot neozelandès, permetia a Hannu Mikkola i Arne Hertz entrar en les posicions de podi, si bé a una distància sideral dels seus dos predecessors en les places d’honor, els líders finlandesos de Datsun i els alemanys federals de FIAT.

Precisament la parella del constructor transalpí seguia sense disposar d’uns compostos adequats als territori, doncs aquests havien estat concebuts per al Codasur argentí, una situació que permetia a Timo Salonen i Seppo Harjanne encadenar 4 victòries de tram més en el seu comptador i elevar el seu coixí al capdavant de la classificació fins als 4 minuts i 13 segons en vers Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.

Amb un gran coixí de segons en el seu haver i només 6 proves especials en el programa per disputar-se, de cordes cronometrades relativament curtes, els líders decidien pasar a controlar la classificació, tot prenent precaucions extra, per tal de portar el seu Datsun 160 J fins a la línia de meta, un nou context que permetia a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer aconseguir establir en 5 ocasions el registre més baix d’entre tots els participants que restaven en actiu i reduir considerablement el seu gran demèrit en vers els líders, sent el millor temps que se’ls hi escapava per al Vauxhall Chevette 2300 HSR que pilotaven els locals Paul Adams i Jim Scott.

Arribats a Christchurch el dimecres 17 de setembre de 1980 a quarts de 4 de la tarda, l’11è Ral·li de Nova Zelanda es donava per conclòs amb la victòria de Timo Salonen i Seppo Harjanne. Els pilots finlandesos de Datsun completaven els 1034 km secrets del recorregut en un temps de 12 hores 6 minuts i 57 segons, registre que rebaixava en 2 minuts i 41 segons l’acumulat per un dels grans favorits a victòria, els alemanys de FIAT Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. Hannu Mikkola i Arne Hertz tancaven a bord del seu Mercedes-Benz 500 SLC, el podi oceànic a 22 minuts i 25 segons del registre dels guanyadors.

Ben d'hora es va veure que el Mercedes-Benz 500 SLC era un cotxe poc adequat per a les pistes neozelandeses.

En el campionat de pilots, l'absència de Markku Alén a la prova, màxim perseguidor del seu company d'equip Walter Röhrl en la lluita pel títol mundial, feia molt bona la segona plaça que l'alemany aconseguia a la cita austral, mentre que Timo Salonen, que hi sumava la seva primera victòria, així com el segon podi de la temporada, escurçava distàncies en vers el seu compatriota de FIAT, alhora que superava per dos punts al suec Björn Waldegård, qui tancava un ral·li ple d'incidents amb el cinquè lloc final.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	83
Markku Alén	47
Timo Salonen	45

En quan al campionat de contructors, la taula general provisional patia pocs canvis en situar-se tres de les quatre primeres marques de la provisional del campionat en el podi neozelandès, només Ford hi era absent, el que suposava que la marca de l'òval caiès de la segona fins la quarta posició en la general. D'altra banda la victòria aconseguida per a Datsun era molt important, doncs la marca nipona incrementava en 6 punts més el forat que tenien en relació a Mercedes-Benz, refermant-se en la segona posició.

Constructor	Punts
FIAT	86
Datsun	67
Mercedes-Benz	61

Kankkunen-Piironen podien finalment brindar la primera victòria al Toyota Celica GT-4.

El Ral·li d'Austràlia era una cita de nova factura, organitzada amb la intenció de portar el mundial per primera vegada en l'història a l'illa oceànica. Quan corria la seva segona edició, els organitzadors ho varen aconseguir i a més a més amb tots els ets i uts, és a dir amb puntuabilitat pels certàmens de pilots, constructors i producció. La cita austral es presentava amb un recorregut de 544,72 km cronometrats al llarg de 32 proves especials, les quals s'iniciaven per tots els 58 equips inscrits al ral·li el dijous 14 de septembre de 1989, tres dies més tard, el diumenge 17 de septembre, 31 equips participants aconseguien completar-les.

Victòria que esdevenia doblet gràcies al fantàstic paper d'Eriksson-Parmander

La primera etapa del ral·li pràcticament era un pròleg que només servia per conduir als participants des de Freemantle, punt de sortida de la cita, fins a Perth, ciutat en la que s'ubicava el parc tancat en les tres nits de descans programades, celebrant-hi pel camí una superespecial espectacle sobre un terreny mixte d'una distància cronometrada de 1,70 km i que més aviat poc tenia a veure amb el que esperava als participants en el que restava de prova. Els finlandesos de Toyota Juha Kankkunen i Juha Piironen aconseguien aturar el cronòmetre abans que ningú en aquesta superespecial, amb el que la parella esdevenia la primera líder de la prova.

El ral·li de debó s'iniciava a partir de l'endemà divendres a les 7 del matí amb 12 proves especials cronometrades forestals, les quals totalitzaven 237,26 km de lluita contra el crono. Els líders Juha Kankkunen i Juha Piironen treien profit del seu dorsal número 1 per adjudicar-se consecutivament les 8 primeres especials cronometrades de la jornada, ja que amb el pas dels participants, les pistes per les quals hi passaven els participants, empitjoraven.

Els suecs Ingvar Carlsson i Per Carlsson, guanyadors de la primera edició de la prova australiana, es situaven en la segona posició al terme de la primera prova especial forestal, peró aquests es veien obligats a abandonar el ral·li en la tercera prova especial quan el motor del seu Mazda 323 4WD va defallir. Aixó obria pas a la segona posició a una altra parella sueca, la de Toyota formada per Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, si bé un problema amb la vàlvula de descàrrega del turbo, els va endarrerir lleugerament per obligar-los a lluitar de nou per recuperar la segona plaça enfront de Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

I es que els pilots de Lancia, respresentats pels finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, i pels italians Alex Fiorio i Luigi Pirollo, no paraven de mostrar el seu descontentiment amb el comportament dels seus Delta Integrale, molt mancats de tracció, ja fora per les Michelin que calçaven o per que aquests no van saber trobar els reglatges adequats de les suspensions després de fer diversos canvis de configuració. El cert és que els finlandesos patien dues sortides de pista, mentre que els italians s'envirollaven en la setena prova especial.

Precisament la parella italiana, Alex Fiorio i Luigi Pirollo, era la que posava final al domini aclaparador de Juha Kankkunen i Juha Piironen en imposar-se en la novena especial, als qui seguirien Kenneth Eriksson i Staffan Parmander en la desena i Markku Alén i Ilkka Kivimäki en l'onzena. De nou, en la dotzena i última prova especial, Juha Kankkunen i Juha Piironen obtenien el millor temps, el que permetia a la parella finlandesa fer entrada al parc tancat de Perth amb 1 minut i 23 segons de marge vers els seus companys d'equip suecs, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki eren tercers a 10 segons de la posició anterior. Alex Fiorio i Luigi Pirollo, a 2 minuts i 45 segons dels líders, estaven ja una mica despenjats de la lluita per les primeres posicions.

Tota manera el Toyota Celica GT-4 de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander va decidir afegir una mica més d'emoció a la prova, quan el motor del cotxe no arrancava en el moment de fer entrada al parc tancat. En portar ja 1 minut de penalització per retard, aquests decidien empenyer el cotxe per entrar al parc tancat, moment en que van ser advertits que aquesta maniobra no era permesa i per tant aquests van haver d'entrar per la propia inercia acumulada en una empempta final. Tot plegat els suposava una penalització de minut i mig, amb el que els suecs inciarien la segona etapa en la quarta posició per darrera d'Alex Fiorio i Luigi Pirollo.

La celebració de la tercera etapa del ral·li, suposava afegir 184,98 km cronometrats al programa, els quals, com en l'etapa anterior, es repartien al llarg de 12 proves especials. La sortida dels participants es donava a les 8 del matí a Perth, per retornar a la mateixa ciutat 12 hores després havent fent entremig un reagrupament a Northam.

Els pilots de Toyota Kenneth Eriksson i Staffan Parmander esdevingueren els protagonistes de la jornada en quan s'imposaven consecutivament en els 8 primers trams cronometrats del dia, els dos primers ex-aequo amb els seus companys d'equip i líders provisionals Juha Kankkunen i Juha Piironen. Aquesta ratxa permetia a la parella sueca recuperar ràpidament una plaça al podi en detriment dels italians del Jolly Club Alex Fiorio i Luigi Pirollo, mentre que després Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que seguien sense trobar el balanç adequat pel seu Lancia Delta Integrale, començaven a notar la pressió de la parella de Toyota.

Juha Kankkunen i Juha Piironen posaven final a la ratxa dels seus companys d'equip en aconseguir en solitari el millor temps en la segona passada per l'especial reina del ral·li, Helena, la qual comptava amb 30,05 km de lluita contra el cronòmetre. Si bé tot just era el tercer escratx que els finlandesos aconseguien al llarg de la jornada, aquest cobrava especial importància doncs els hi permetia obrir forat vers els seus rivals. Acte seguit Kenneth Eriksson i Staffan Parmander tornaven a marcar la pauta, i amb dos escratxs consecutius, els suecs superaven a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, llur Lancia Delta Integrale es quedava sense llums al vespre per una averia de l'alternador.

Els finlandesos de la marca turinesa recuperaven alguns dels segons perduts en imposar-se en la darrera prova especial sabatina, si bé aquests no aconseguien arrebatre la segona plaça als seus rivals suecs de Toyota. Així doncs, l'entrada al parc tancat de Perth es feia amb Juha Kankkunen i Juha Piironen al capdavant de la general provisional per 2 minuts i 14 segons de marge vers els seus companys Kenneth Eriksson i Staffan Parmander. Markku Alén i Ilkka Kivimäki tancaven les places d'honor a 6 segons dels segons classificats, és a dir a 2 minuts i 20 segons de la parella líder.

L'etapa dominical final era relativament curta, amb 7 proves especials de 120,33 km cronometrats, entre les que cal destacar-hi la presència dels trams de Bunnings, especials que es celebraven a doble passada i que esdevindrien tot un referent de la cita austral. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander iniciaven l'etapa imposant-se en les 4 especials de Bunnings, prevenint així qualsevol incertesa sobre el doblet de la marca nipona, mentre que Juha Kankkunen i Juha Piironen feien el mateix en la cinquena especial de la jornada, sumant així el seu catorzè i últim temps escratx.

Entretant Markku Alén i Ilkka Kivimäki tenien un altre moment per a la desesperació quan el seu Lancia Delta Integrale va començar a treballar a tres cilindres. Afortunadament per a la parella finlandesa el problema es debia a una bugia desconnectada i l'incident no va anar més enllà d'alguns segons perduts.

A manca de celebrar-se una desena de quilòmetres cronometrats corresponents a les dues últimes proves especials del recorregut programat, els pilots de Toyota decidien alçar una mica el peu de l'accelerador per tal d'assegurar el doblet de la marca assentada a Colònia, aixó donava opció pel lluiment a Alex Fiorio i Luigi Pirollo i a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els quals aconseguien els seus respectius últims escratxs a la prova australiana, escratxs que tanmateix donada la distància cronometrada i els gaps assolits fins al moment, esdevenien estèrils.

Amb l'entrada dels participants a Perth a partir de dos quarts de cinc de la tarda, es donava per finalitzat el ral·li, el qual es resolia amb la victòria dels finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen, parella que completava el recorregut programat en un temps final de 5 hores 32 minuts i 9 segons. Aquesta victòria brindada pels pilots finlandesos suposava la primera en l'història del mundial del Toyota Celica GT-4, sent així mateix la primera victòria d'un Toyota de tracció integral. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander per la seva banda invertien 1 minut i 7 segons més que els seus companys d'equip, el que convertia la victòria en un fantàstic doblet. Per últim, i en un ral·li molt decepcionant en tots els nivells, Markku Alén i Ilkka Kivimäki tancaven el podi a 2 minuts i 13 segons dels seus compatriotes guanyadors.

Uns culpaven als pneumàtics i a l'estabilitat, altres als pilots, peró el cert és que Alén-Kivimäki no van estar al nivell dels Toyota.

En el campionat de producció, la presència dels francesos Alain Oreille i Gilles Thimonier trencaven amb la tónica de pilots procedents del campionat Asia-Pacific, els quals en ser majoria i tenir un major coneixement del terreny, eren els qui marcaven la pauta. Entre aquests destacava especialment el Mitsubishi Galant VR-4 dels locals Ed Ordynski i Lyndon Wilson, els quals al terme de la tercera etapa disposaven ja de més de 6 minuts de marge al capdavant de la general.

Sense lamentar cap menda de contra-temps, finalment la parella australiana aconseguia la victòria a casa, una victòria que a efectes de campionat era intrascendent i que situava a Ed Ordynski al mateix nivell que altres pilots guanyadors d'events locals. Tanmateix Alain Oreille i Gilles Thimonier completaven el seu segon ral·li sobre terra en un meritori tercer lloc final, el qual permetia al pilot francès situar-se a només 6 punts de l'absent Gustavo Trelles, líder provisional del certàmen amb 39 punts.

Ordynski-Wilson van donar un correctiu en producció.

La primera victòria que aconseguia Juha Kankkunen en els seus dos anys a Toyota, permetia al pilot bi-campió finlandès situar-se en la tercera posició provisional empatat a punts amb el suec Ingvar Carlsson, qui d'Austràlia sortia amb les mans buides per culpa del motor del seu Mazda. Alex Fiorio per la seva banda, sumava 10 punts, permetint-li pujar un graó més en el podi i situar-se al nivell del seu company oficial Didier Auriol. Tan Kenneth Eriksson com Markku Alén, eren pilots infrautilitzats per les seves marques, i els seus podis tot just els hi permetien pràcticament doblar les seves puntuacions acumulades.

Pilot	Punts
Massimo Biasion	86
Mikael Ericsson Didier Auriol Alex Fiorio	50 50 50
Ingvar Carlsson Juha Kankkunen	40 40

Lancia ja havia esdevingut campiona en marques al mes d'agost a l'Argentina, pel que el relatiu mal resultat de la marca turinesa a Austràlia tenia poca importància, més quan tot i la primera victòria de Toyota en una lluita de tu a tu sobre el terreny, els nipons es quedaven a la meitat de la seva puntuació. Tanmateix aquesta victòria de Toyota, permetia a la marca distanciar-se d'uns altres pretendents, Mazda, que de les antípodes en sortien amb 10 punts gràcies al cinquè lloc dels neozelandesos Rod Millen i Tony Sircombe.

Constructor	Punts
Lancia	134
Toyota	70
Mazda	51