Amb una quarta etapa pletòrica, Röhrl-Gesitdörfer s'imposaven al Québec.

El 5è Criterium Molson del Quèbec, setena prova en el calendari del campionat del mòn de ral·lis, finalitzava el diumenge 17 de setembre de 1978 a la capital de la regió francófona del Canadà, Montreal. La prova comptava amb un recorregut de 533,70 km de distància repartits al llarg de 14 especials cronometrades als que els 58 equips participants dels 61 inscrits van començar a fer front a partir del dimecres 13 de setembre, 24 d'ells van aconseguir completar tot el recorregut per ser presents a la cerimònia de cloenda.

En quan els trams propis de ral·li avn entrar en escena, Alén-Kivimäki van perdre el ritme de victòria.

L'enorme cost del desplaçament des d'Europa fins al Canadà va provocar que pràcticament només acudís a la cita l'equip FIAT, així com un parell de Opel Kadett de Grup 2 en un projecte conjunt entre holandesos i suecs, sent tota la resta de la llista d'inscrits equips o pilots que competien a títol personal sense suport de les marques, pel que calia esperar que els italians guanyessin pràcticament sense esforç i així va ser, doncs els seus pilots van aconseguir marcar tots els escratxs del ral·li tret d'un tram on els canadencs Jean-Paul Perusse i Louis Belanger a bord d'un Triumph TR-7 aconseguien empatar a temps amb el FIAT 131 Abarth de Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

La prova s'iniciava el dijous amb una curta superespecial feta artificialment en les immediacions d'un abocador de Montreal que es celebrava a doble passada i que pràcticament només servia per determinar l'ordre de sortida als trams, Markku Alén i Ilkka Kivimäki s'imposaven en les dues passades, si bé en la segona el seus companys d'equip alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer aconseguien empatar el crono.

L'endemà el recorregut era igualment molt curt, doncs novament es tornava a celebrar la superespecial de la capital quebequesa a doble passada al que s'hi afegia un tram curt celebrat sobre asfalt als voltants d'un llac també a doble passada, on novament els pilots de FIAT Alén-Kivimäki eren els homes més ràpids, certificant així el seu liderat, si bé en el primer tram del dia veien com el Triumph TR-7 de Perusse-Belanger els hi empatava el crono. Tot i només portar 26 km celebrats, es va registrar ja la primera baixa del ral·li, quan Stig Blomqvist i la seva copilot nord-americana Vicki Dykema, es veien obligats a abandonar amb la caixa de canvis del seu Saab 99 EMS preparat al Canadà, trencada.

No va ser fins al cap de dos dies, és a dir el dissabte, que va començar l'acció de debó, amb els trams propiament dits i dignes d'un ral·li de categoria mundial i on Walter Röhrl i Christian Geistdörfer van començar a girar la truita imposant-se en els dos primers trams del dia que el portarien a liderar la prova al terme del segon tram on el tercer dels FIAT, el pilotat per Timo Salonen i Erkki Nyman aconseguirien empatar a temps amb els alemanys i recuperar així part del temps perdut en la punxada que havia patit en el primer dels trams del dia.

Dues passades a Lac Mosquic, de 52,90 km cadascun, tancaven la jornada on en la primera d'elles Timo Salonen afrontava un salt amb massa valentia a conseqüència del qual trencava l'eix de transmissió del seu 131 Abarth, la polèmica va arribar quan un 131 de sèrie, al que se li havia donat permís per entrar al tram amb funcions de ràdio, en rebre la senyal d'averia de Salonen, va entrar en el tram i va empenyer para-cops amb para-cops l'Abarth dels pilots finlandesos, la jugada que va ser vista per espectadors, fotògrafs i comissaris no tenia cap altra sortida que la exclusió, donat que els pilots van decidir abandonar donat el temps perdut i que per tant l'exclusió no es podia aplicar, l'equip va ser multat amb 2000 dolars.

Una altra baixa de la jornada va ser l'Opel Kadett GT/E del suec Bror Danielsson i el neerlandès Bob de Jong, els quals amb la junta culata totalment deformada van haver d'abandonar amb el seu cotxe fumejant i perdent aigua per tot arreu en la primera especial del dia. En el terreny esportiu, Markku Alén i Ilkka Kivimäki s'imposaven en la primera passada per Lac Mosquic, mentre que els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer ho feien en la segona, aconseguint així elevar les distàncies fins gairebé 1 minut entre els dos 131 Abarth oficials a favor dels germànics.

La quarta i última etapa era la més llarga de totes, si bé només estava composada per només dos trams a doble passada, el primer d'ells tenia 42,80 km mentre que el segon era de 116,80 km, el que suposava que en l'etapa dominical es celebressin més quilòmetres que en el que es portava celebrat de ral·li i va ser aquí on Röhrl-Geistdörfer aconseguint tres escratxs de quatre possibles va donar el cop de gràcia elevant les distàncies fins als 8 minuts i 33 segons que separaven als dos equips oficials FIAT a la conclusió del ral·li.

Els nord-americans John Buffum i Doug Shepherd, els únics pilots que semblaven capaços de seguir l'estela dels 131 Abarth es van veure molt endarrerits en perdre una roda del seu Triumph TR-7 V8 i completar el tram en precàries condicions, descendint fins a la sisena posició de la general, però donada la baixa velocitat a la que anaven, els pilots van prendre la decisió errònia de treure's els seus cascs el que a posteriori els va suposar l'exclusió de la prova; això afavoria a l'altre Opel Kadett GT/E que seguia en actiu, el pilotat pels suecs Anders Kullang i Bruno Berglund que ascendien fins a la tercera posició, posició que mantindrien fins a la conclusió de la prova completant el recorregut amb 18 minuts i 23 segons de diferència en relació els guanyadors.

Les baixes van facilitar que Kulläng-Berglund pugessin al podi amb un Grup 2.

En la Copa FIA de pilots, tot i no guanyar la ronda canadenca, Markku Alén va sortir reforçat al capdavant de la general del campionat donat que ni Jean-Pierre Nicolas ni Hannu Mikkola es van desplaçar fins al nou continent per afrontar la prova, mentre que Walter Röhrl, amb la segona victòria de la temporada, empatava amb Mikkola en la tercera plaça.

Pilot	Punts
Markku Alén	38
Jean-Pierre Nicolas	22
Hannu Mikkola Walter Röhrl	21 21

En l'apartat reservat als constructors, FIAT aconseguia la seva quarta victòria al mundial de ral·lis, que a més a més resultava ser la quarta consecutiva, el que permetia a l'equip italià anar començant a especular quan guanyarien el títol. Opel per la seva banda, gràcies a la victòria en Grup 2 sumava 16 punts en la cita mentre que Ford, que guanyava en Grup 1 gràcies als portuguesos Carlos Torres i Pedro de Almeida mantenien viu als de l'oval alhora que es distanciaven de Porsche.

Constructor	Punts
FIAT	100
Opel	74
Ford	69

Salonen-Harjanne guanyaven contra pronòstic la cita neozelandesa.

El dimecres 17 de setembre de 1980 finalitzava a Christchurch el 11è Ral·li de Nova Zelanda, vuitena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis. Tot i ser una prova austral, i per tant amb un sobre-cost important per a la majoria d'equips que residien a Europa, el cert és que el dissabte 13 de setembre fins a 85 equips es van donar cita a Nelson per des de la rampa de sortida començar a celebrar un recorregut programat de 41 especials que suposaven 1034 km de lluita contra el cronòmetre i que 43 equips van aconseguir superar.

FIAT es presentava curta de recursos a Nova Zelanda, malgrat tot Röhrl-Geistdörfer aconseguien una valuosa segona plaça

La prova, que es desplaçava cap a la illa del sud, començava amb un cert malestar ja que el seu recorregut era secret fins a l'últim moment, un honor per llavors només reservat al RAC Rally britànic. Les queixes venien sobretot per part de Mercedes-Benz, que contra pronòstic desplaçava a 3 dels seus inadequats 500 SLC a la illa i un 280 SC.

Les primeres proves cronometrades, molt lliscants i estretes, suposaven un problema afegit pels grans Mercedes-Benz, pel que aquests a les primeres de canvi es veien despenjats de la lluita per la victòria. Tanmateix FIAT, amb uns recursos econòmics molt limitats, feia un sobre-esforç per desplaçar un únic 131 Abarth fins a la illa confiat en mans de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer ja que aquests ocupaven la primera posició provisional en el campionat de pilots. Tot i això l'esforç resultava ser insuficient, i amb uns pneumàtics poc adequats a l'estat de les pistes forestals, els germànics no podien seguir el ritme que imposaven els finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne amb el seu Datsun 160J amb especificacions de Grup 2.

Timo Salonen i Seppo Harjanne es llauraven el liderat en aconseguir els tres primers escratxs de la prova, mentre que un altre dels pretendents a victòria, el finlandès Pentti Airikkala i el seu copilot local per a la ocasió Chris Porter, punxaven una roda en la primera prova cronometrada del dia, més endavant, en la quarta prova cronometrada, el seu Ford Escort RS1800 recolliria una segona punxada que els endarreria més. Precisament en aquesta quarta prova cronometrada, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer trencaven la ratxa del Datsun 160J líder en marcar el millor registre.

Pentti Airikkala i Chris Porter reaccionaven en la cinquena i sisena especials cronometrades marcant el millor temps, mentre que en la setena i última prova especial de la primera jornada, el millor temps era de nou per a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, els quals gràcies als problemes que acumulaven els Mercedes-Benz es classificaven en segona posició provisional a gairebé 1 minut per darrera de Timo Salonen i Seppo Harjanne.

Des de Nelson es donava també la sortida a la segona etapa, un conjunt de 9 proves especials que afegien 234 km cronometrats al recorregut i que acabarien en la mateixa ciutat al vespre del mateix diumenge. Pentti Airikkala i Chris Porter amb el seu Ford Escort RS1800 semioficial de l'equip Masport, començaven llavors a remontar posicions gràcies a marcar els dos primers escratxs del dia, però novament la parella finlandeso-neozelandesa tornava a punxar i s'endarreria. Pitjor li anava el ral·li al primer classificat d'entre els Mercedes-Benz, el 500 SLC que pilotaven Andrew Cowan i Klaus Kaiser, quan aquests a causa d'un problema en l'eix posterior s'aturaven molt temps en l'especial, mentre que els neozelandesos Jim Donald i Kevin Lancaster amb el segon dels Escort RS1800 de l'equip Masport patien una sortida de pista en la quarta prova cronometrada dominical.

Paral·lelament aquests incidents els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer emprant unes rodes més adients al terreny kiwi, aconseguien guanyar la tercera i quarta especial cronometrada, sent aquesta última uan de les reines de la jornada amb 53 km de distància, el que permetia als pilots de FIAT situar-se en la primera posició provisional desplaçant a Timo Salonen i Seppo Harjanne. Però el preu que pagarien era molt elevat, doncs els pilots es quedaven sense els compostos de pneumàtics més adequats de cara al que restava de prova, pel que els pilots de la marca de Torí van anar cedint temps de mica en mica vers els de Datsun.

Així doncs és com Timo Salonen i Seppo Harjanne, i després d'aconseguir un escratx ex-aequo amb Pentti Airikkala i Chris Porter en el sisè tram del dia, tornaven a recuperar la condició de líders de la prova, mentre que els seus companys d'equip, els australians George Fury i Monty Suffern es trobaven a l'abast del Mercedes-Benz 500 SLC de Hannu Mikkola i Arne Hertz quan patien dues punxades en el que restava de jornada.

Els 71 equips que seguien en actiu es disposaven a partir del dilluns a trenc d'alba a afrontar una de les jornades més dures del ral·li, amb 12 especials cronometrades per endavant que els conduirien fins a Greymouth on tenien prevista l'arribada la matinada del dimarts. Hannu Mikkola i Arne Hertz superaven a Geirge Fury i Monty Suffern quan aquests petien una tercera punxada, mentre que per endavant seguia el recital de Timo Salonen i Seppo Harjanne, guanyadors de les 3 primeres proves cronometrades, i de Pentti Airikkala i Chris Porter, que feien el mateix en les tres següents.

Precisament Pentti Airikkala i Chris Porter van tenir un moment calent amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, quan els pilots de Ford atrapaven als de FIAT en plena especial, els alemanys van seguir al seu ritme en previsió que més endavant hi havia una secció d'asfalt i on la maniobra d'avançament seria més fàcil, però la parella finlandeso-neozelandesa s'obria pas de manera abrupta, colpejant la part frontal del seu Escort RS 1800 contra una pedra, deixant-li una marca força evident. Mentre que els líders cedien 1 minut en el seu liderat en patir una sortida de pista i quedar-se atrapats en les tanques de filferro.

No serien aquests els únics incidents de la tercera etapa, doncs els suecs Ingvar Carlsson i Claes Billstam amb el Mercedes-Benz 280 CE, patien una sortida de pista en la segona prova especial del dia que els obligaria a abandonar el ral·li en ser impossible treure el seu cotxe del barranc al que havien caigut. Mentre que a les acaballes de la jornada l'altra parella sueca de la marca, el pilot Björn Waldegård i el seu copilot Hans Thorszelius patien una sortida de pista quan ja havien creuat les banderoles de final de tram. Si bé els suecs no havien de lamentar perdre temps extra per aquest incident, si que el seu 500 SLC rebia uns danys extra.

En caure la nit, la dificultat per divisar les fletxes que indicaven el camí a seguir en els encreuaments va ser un problema afegit als pilots que afrontaven el recorregut secret, inclús pels pilots locals. Hannu Mikkola i Arne Hertz s'equivocaven en una ocasió de camí, però per sort seva a l'aire hi havia l'helicòpter de l'equip que ràpidament els corretgia la direcció a seguir, perdent menys temps del que o feien altres equips amb menys recursos.

A Greymouth hi arribaven fins a 51 equips la matinada del dimarts, els quals després de gairebé 12 hores de descans a la mateixa ciutat, afrontaven a partir de primera hora de la tarda la quarta i última etapa, la qual estava composada per 10 cronometrades sobre terra, 1 mixta i 2 més sobre asflat, portant la caravana del ral·li fins a la lína de meta ubicada a Christchurch on s'hi arribava 24 hores després.

Només inciar-se la quarta etapa Andrew Cowan i Klaus Kaiser s'envirollaven en un revolt molt tancat de la primera prova especial del dia, el que els suposava abandonar la prova, mentre que Pentti Airikkala i Chris Porter, que estaven donant força emoció al ral·li assetjant el liderat de Timo Salonen i Seppo Harjanne, patien un accident en creuar les banderoles del final del tercer tram. L'accident va suposar que el pilot finlandès haguès de ser conduit fins a l'hospital i per tant el seu concurs al ral·li finalitzava allà.

A partir de llavors poca història va tenir el ral·li, menys encara quan Timo Salonen i Seppo Harjanne encadenaven 5 escratxs que els refermaven en el liderat, mentre que Walter Röhrl i Christian Geistdörfer havien d'emprar les rodes dissenyades per al Codasur i que tan poc eficients resultaven a la cita austral. Només en la recta final del ral·li, quan els pilots de Datsun van relaxar el seu ritme, els pilots de FIAT marcaven els 4 últims escratxs que maquillaven una mica el resultat.

Completats doncs els 1034 km secrets del recorregut doncs, Timo Salonen i Seppo Harjanne aconseguien la victòria amb un temps global de 12 hores 6 minuts i 57 segons, 2 minuts i 41 segons per davant de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer que partien com a favorits a victòria,mentre que el Mercedes-Benz 500 SLC de Hannu Mikkola i Arne Hertz tancava el podi a 22 minuts i 25 segons dels guanyadors.

Ben d'hora es va veure que el Mercedes-Benz 500 SLC era un cotxe poc adequat per a les pistes neozelandeses.

En el campionat de pilots, l'absència de Markku Alén a la prova, màxim perseguidor del seu company d'equip Walter Röhrl en la lluita pel títol mundial, feia molt bona la segona plaça que el pilot alemany aconseguia a la cita austral, mentre que Timo Salonen, que sumava la seva primera victòria i segon podi de la temporada, escurçava distàncies vers el seu compatriota finlandès superant alhora per dos punts al suec Björn Waldegård que aquí havia de conformar-se amb un cinquè lloc final.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	83
Markku Alén	47
Timo Salonen	45

En quan al campionat de contructors, la taula general provisional patia pocs canvis en situar-se tres de les quatre primeres marques de la provisional del campionat en el podi neozelandès, només Ford hi era absent el que suposava que la marca de l'òval caiès de la segona fins la quarta posició en la general. D'altra banda la victòria aconseguida per a Datsun era molt important, doncs la marca nipona incrementava en 6 punts més el forat que tenien en relació a Mercedes-Benz, refermant-se en la segona posició.

Constructor	Punts
FIAT	86
Datsun	67
Mercedes-Benz	61

Kankkunen-Piironen podien finalment brindar la primera victòria al Toyota Celica GT-4.

El Ral·li d'Austràlia era una cita de nova factura, organitzada amb la intenció de portar el mundial per primera vegada en l'història a l'illa oceànica. Quan corria la seva segona edició, els organitzadors ho varen aconseguir i a més a més amb tots els ets i uts, és a dir amb puntuabilitat pels certàmens de pilots, constructors i producció. La cita austral es presentava amb un recorregut de 544,72 km cronometrats al llarg de 32 proves especials, les quals s'iniciaven per tots els 58 equips inscrits al ral·li el dijous 14 de septembre de 1989, tres dies més tard, el diumenge 17 de septembre, 31 equips participants aconseguien completar-les.

Victòria que esdevenia doblet gràcies al fantàstic paper d'Eriksson-Parmander

La primera etapa del ral·li pràcticament era un pròleg que només servia per conduir als participants des de Freemantle, punt de sortida de la cita, fins a Perth, ciutat en la que s'ubicava el parc tancat en les tres nits de descans programades, celebrant-hi pel camí una superespecial espectacle sobre un terreny mixte d'una distància cronometrada de 1,70 km i que més aviat poc tenia a veure amb el que esperava als participants en el que restava de prova. Els finlandesos de Toyota Juha Kankkunen i Juha Piironen aconseguien aturar el cronòmetre abans que ningú en aquesta superespecial, amb el que la parella esdevenia la primera líder de la prova.

El ral·li de debó s'iniciava a partir de l'endemà divendres a les 7 del matí amb 12 proves especials cronometrades forestals, les quals totalitzaven 237,26 km de lluita contra el crono. Els líders Juha Kankkunen i Juha Piironen treien profit del seu dorsal número 1 per adjudicar-se consecutivament les 8 primeres especials cronometrades de la jornada, ja que amb el pas dels participants, les pistes per les quals hi passaven els participants, empitjoraven.

Els suecs Ingvar Carlsson i Per Carlsson, guanyadors de la primera edició de la prova australiana, es situaven en la segona posició al terme de la primera prova especial forestal, peró aquests es veien obligats a abandonar el ral·li en la tercera prova especial quan el motor del seu Mazda 323 4WD va defallir. Aixó obria pas a la segona posició a una altra parella sueca, la de Toyota formada per Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, si bé un problema amb la vàlvula de descàrrega del turbo, els va endarrerir lleugerament per obligar-los a lluitar de nou per recuperar la segona plaça enfront de Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

I es que els pilots de Lancia, respresentats pels finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, i pels italians Alex Fiorio i Luigi Pirollo, no paraven de mostrar el seu descontentiment amb el comportament dels seus Delta Integrale, molt mancats de tracció, ja fora per les Michelin que calçaven o per que aquests no van saber trobar els reglatges adequats de les suspensions després de fer diversos canvis de configuració. El cert és que els finlandesos patien dues sortides de pista, mentre que els italians s'envirollaven en la setena prova especial.

Precisament la parella italiana, Alex Fiorio i Luigi Pirollo, era la que posava final al domini aclaparador de Juha Kankkunen i Juha Piironen en imposar-se en la novena especial, als qui seguirien Kenneth Eriksson i Staffan Parmander en la desena i Markku Alén i Ilkka Kivimäki en l'onzena. De nou, en la dotzena i última prova especial, Juha Kankkunen i Juha Piironen obtenien el millor temps, el que permetia a la parella finlandesa fer entrada al parc tancat de Perth amb 1 minut i 23 segons de marge vers els seus companys d'equip suecs, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki eren tercers a 10 segons de la posició anterior. Alex Fiorio i Luigi Pirollo, a 2 minuts i 45 segons dels líders, estaven ja una mica despenjats de la lluita per les primeres posicions.

Tota manera el Toyota Celica GT-4 de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander va decidir afegir una mica més d'emoció a la prova, quan el motor del cotxe no arrancava en el moment de fer entrada al parc tancat. En portar ja 1 minut de penalització per retard, aquests decidien empenyer el cotxe per entrar al parc tancat, moment en que van ser advertits que aquesta maniobra no era permesa i per tant aquests van haver d'entrar per la propia inercia acumulada en una empempta final. Tot plegat els suposava una penalització de minut i mig, amb el que els suecs inciarien la segona etapa en la quarta posició per darrera d'Alex Fiorio i Luigi Pirollo.

La celebració de la tercera etapa del ral·li, suposava afegir 184,98 km cronometrats al programa, els quals, com en l'etapa anterior, es repartien al llarg de 12 proves especials. La sortida dels participants es donava a les 8 del matí a Perth, per retornar a la mateixa ciutat 12 hores després havent fent entremig un reagrupament a Northam.

Els pilots de Toyota Kenneth Eriksson i Staffan Parmander esdevingueren els protagonistes de la jornada en quan s'imposaven consecutivament en els 8 primers trams cronometrats del dia, els dos primers ex-aequo amb els seus companys d'equip i líders provisionals Juha Kankkunen i Juha Piironen. Aquesta ratxa permetia a la parella sueca recuperar ràpidament una plaça al podi en detriment dels italians del Jolly Club Alex Fiorio i Luigi Pirollo, mentre que després Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que seguien sense trobar el balanç adequat pel seu Lancia Delta Integrale, començaven a notar la pressió de la parella de Toyota.

Juha Kankkunen i Juha Piironen posaven final a la ratxa dels seus companys d'equip en aconseguir en solitari el millor temps en la segona passada per l'especial reina del ral·li, Helena, la qual comptava amb 30,05 km de lluita contra el cronòmetre. Si bé tot just era el tercer escratx que els finlandesos aconseguien al llarg de la jornada, aquest cobrava especial importància doncs els hi permetia obrir forat vers els seus rivals. Acte seguit Kenneth Eriksson i Staffan Parmander tornaven a marcar la pauta, i amb dos escratxs consecutius, els suecs superaven a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, llur Lancia Delta Integrale es quedava sense llums al vespre per una averia de l'alternador.

Els finlandesos de la marca turinesa recuperaven alguns dels segons perduts en imposar-se en la darrera prova especial sabatina, si bé aquests no aconseguien arrebatre la segona plaça als seus rivals suecs de Toyota. Així doncs, l'entrada al parc tancat de Perth es feia amb Juha Kankkunen i Juha Piironen al capdavant de la general provisional per 2 minuts i 14 segons de marge vers els seus companys Kenneth Eriksson i Staffan Parmander. Markku Alén i Ilkka Kivimäki tancaven les places d'honor a 6 segons dels segons classificats, és a dir a 2 minuts i 20 segons de la parella líder.

L'etapa dominical final era relativament curta, amb 7 proves especials de 120,33 km cronometrats, entre les que cal destacar-hi la presència dels trams de Bunnings, especials que es celebraven a doble passada i que esdevindrien tot un referent de la cita austral. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander iniciaven l'etapa imposant-se en les 4 especials de Bunnings, prevenint així qualsevol incertesa sobre el doblet de la marca nipona, mentre que Juha Kankkunen i Juha Piironen feien el mateix en la cinquena especial de la jornada, sumant així el seu catorzè i últim temps escratx.

Entretant Markku Alén i Ilkka Kivimäki tenien un altre moment per a la desesperació quan el seu Lancia Delta Integrale va començar a treballar a tres cilindres. Afortunadament per a la parella finlandesa el problema es debia a una bugia desconnectada i l'incident no va anar més enllà d'alguns segons perduts.

A manca de celebrar-se una desena de quilòmetres cronometrats corresponents a les dues últimes proves especials del recorregut programat, els pilots de Toyota decidien alçar una mica el peu de l'accelerador per tal d'assegurar el doblet de la marca assentada a Colònia, aixó donava opció pel lluiment a Alex Fiorio i Luigi Pirollo i a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els quals aconseguien els seus respectius últims escratxs a la prova australiana, escratxs que tanmateix donada la distància cronometrada i els gaps assolits fins al moment, esdevenien estèrils.

Amb l'entrada dels participants a Perth a partir de dos quarts de cinc de la tarda, es donava per finalitzat el ral·li, el qual es resolia amb la victòria dels finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen, parella que completava el recorregut programat en un temps final de 5 hores 32 minuts i 9 segons. Aquesta victòria brindada pels pilots finlandesos suposava la primera en l'història del mundial del Toyota Celica GT-4, sent així mateix la primera victòria d'un Toyota de tracció integral. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander per la seva banda invertien 1 minut i 7 segons més que els seus companys d'equip, el que convertia la victòria en un fantàstic doblet. Per últim, i en un ral·li molt decepcionant en tots els nivells, Markku Alén i Ilkka Kivimäki tancaven el podi a 2 minuts i 13 segons dels seus compatriotes guanyadors.

Uns culpaven als pneumàtics i a l'estabilitat, altres als pilots, peró el cert és que Alén-Kivimäki no van estar al nivell dels Toyota.

En el campionat de producció, la presència dels francesos Alain Oreille i Gilles Thimonier trencaven amb la tónica de pilots procedents del campionat Asia-Pacific, els quals en ser majoria i tenir un major coneixement del terreny, eren els qui marcaven la pauta. Entre aquests destacava especialment el Mitsubishi Galant VR-4 dels locals Ed Ordynski i Lyndon Wilson, els quals al terme de la tercera etapa disposaven ja de més de 6 minuts de marge al capdavant de la general.

Sense lamentar cap menda de contra-temps, finalment la parella australiana aconseguia la victòria a casa, una victòria que a efectes de campionat era intrascendent i que situava a Ed Ordynski al mateix nivell que altres pilots guanyadors d'events locals. Tanmateix Alain Oreille i Gilles Thimonier completaven el seu segon ral·li sobre terra en un meritori tercer lloc final, el qual permetia al pilot francès situar-se a només 6 punts de l'absent Gustavo Trelles, líder provisional del certàmen amb 39 punts.

Ordynski-Wilson van donar un correctiu en producció.

La primera victòria que aconseguia Juha Kankkunen en els seus dos anys a Toyota, permetia al pilot bi-campió finlandès situar-se en la tercera posició provisional empatat a punts amb el suec Ingvar Carlsson, qui d'Austràlia sortia amb les mans buides per culpa del motor del seu Mazda. Alex Fiorio per la seva banda, sumava 10 punts, permetint-li pujar un graó més en el podi i situar-se al nivell del seu company oficial Didier Auriol. Tan Kenneth Eriksson com Markku Alén, eren pilots infrautilitzats per les seves marques, i els seus podis tot just els hi permetien pràcticament doblar les seves puntuacions acumulades.

Pilot	Punts
Massimo Biasion	86
Mikael Ericsson Didier Auriol Alex Fiorio	50 50 50
Ingvar Carlsson Juha Kankkunen	40 40

Lancia ja havia esdevingut campiona en marques al mes d'agost a l'Argentina, pel que el relatiu mal resultat de la marca turinesa a Austràlia tenia poca importància, més quan tot i la primera victòria de Toyota en una lluita de tu a tu sobre el terreny, els nipons es quedaven a la meitat de la seva puntuació. Tanmateix aquesta victòria de Toyota, permetia a la marca distanciar-se d'uns altres pretendents, Mazda, que de les antípodes en sortien amb 10 punts gràcies al cinquè lloc dels neozelandesos Rod Millen i Tony Sircombe.

Constructor	Punts
Lancia	134
Toyota	70
Mazda	51