Tot i no guanyar cap tram Timo Salonen guanyava el seu primer ral·li mundial.

Vuitena ronda en el calendari del campionat del mòn de ral·lis de 1977, el diumenge 18 de setembre es posava punt i final a la ciutat de Montreal al 4t Criterium Molson del Quebec. La prova tenia un recorregut composat per 17 especials cronometrades amb una corda total de 536,40 km al llarg de 4 etapes que s'iniciarien el el dijous 15 de setembre amb 51 equips presents a la línia de sortida del primer tram dels 59 que havien formalitzat la seva inscripció per competir al ral·li. 15 d'aquests van aconseguir completar el recorregut i finalitzar la prova.

Tot i comptar amb material oficial, Simo Lampinen i Solve Andearsson no van poder superar al cotxe homòleg de FIAT Finlàndia.

La prova s'iniciava el dijous 15 de setembre, si bé només dues passades per una curta especial espectacle conformaven el conjunt de tota la jornada, en les que els pilots finlandesos de Ford Ari Vatanen i Atso Aho es varen imposar per partida doble esdevenint lògicament els primers líders de la prova.

L'endemà l'especial es tornaria a repetir, on novament la parella de Ford tornava a ser la més ràpida, però ja en el quart tram, una curta especial de 2,00 km de distància sobre asfalt va veure com els FIAT començaven a deixar palesa la seva superioritat sobre el negre element i els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s'adjudicaven el seu primer escratx per ja en la següent cronometrada, celebrada al Circuit de Mont-Tremblant, obtenir el liderat després que els seus companys d'equip finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki marquessin el millor crono amb tres segons d'avantatge vers els seus companys d'equip i 5 en relació Vatanen-Aho.

En el circuit es va registrar la primera víctima d'entitat en el ral·li, quan el motor del FIAT 131 Abarth de Timo Mäkinen i Henry Liddon es va trencar obligant a la parella finlandeso-britànica a prendre el camí del parc tancat abans del desitjat. Dos trams més molt curts sobre asfalt deixaven palés el domini dels cotxes italians sobre aquesta superficie amb dos escratxs més a favor de Alén-Kivimäki.

A partir d'aquest moment, i quan quedaven dues etapes per davant és quan es varen començar a celebrar les especials que hom espera d'un ral·li, amb trams de distàncies superiors als 20 km amb humitats, lliscants i sovint plenes de sots amb els boscos del voltant del Mont Tremblant com escenari; en aquestes condicions els Ford es mostraven superiors als FIAT i ja en la primera especial cronometrada i gràcies al primer escratx de la tercera jornada, Ari Vatanen i Atso Aho recuperaven el liderat de la prova que en marcar el millor crono en el tram llarg del dia s'encarregaven de certificar.

Precisament en la segona passada pel tram llarg va ser on de cop i volta van caure els dos FIAT 131 Abarth que perseguien als pilots finlandesos de Ford, quan tots dos, Röhrl-Geistdörfer i Alén-Kivimäki, es quedaven sense oli en el seu motor a causa de la ruptura d'un suport d'alumini de la bomba d'oli. Més endavant, en la tercera passada pel tram llarg i quan la victòria semblava estar cantada en favor dels pilots de Ford, aquests van veure com una fallada electrónica deixava totalment mut al ben mig del tram el seu Escort RS1800 veient-se obligats a abandonar.

Els pilots de FIAT-Finlàndia Timo Salonen i Jaako Markkula es situaven llavors com a líders de la prova per davant del FIAT 131 Abarth oficial de Simo Lampinen i Solve Andreasson, el qual tot i marcar tots els quatre millors registres en les quatre especials que restaven per celebrar-se, no van poder superar a la parella finlandesa que d'aquesta manera, i sense guanyar ni un sol tram, s'adjudicaven el seu primer ral·li al mundial amb un avantatge de 4 minuts i 37 segons vers els oficials Lampinen-Andreasson. Els britànics Roger Clark i Jim Porter salvaven els mobles de Ford aconseguint completar el recorregut en tercera posició a 7 minuts i 2 segons dels primers classificats.

Roger Clark i Jim Porter salvaven els mobles de Ford.

La victòria que FIAT aconseguia en el nou continent, posava al roig la taula general del campionat alhora que donava molts enters de cara al títol final als transalpins, ja que aquests es situaven a només 2 punts dels seus màxims rivals, Ford, i amb només tres ral·lis per davant, dos d'ells sobre asfalt, un terreny força més favorable als cotxes de Turí que no els de Boreham, els coloms sortien a volar a casa dels Agnelli. Per darrera Toyota gràcies als 8 punts que aconseguien amb el segon lloc en Grup 2, permetia als nipons superar a Opel en la lluita per la tercera posició per tan sols un punt.

Constructor
Punts
Ford
114
FIAT
112
Toyota
52

Eriksson-Parmander sumaven la segona victòria de la temporada, primera del Lancer Evo III

Perth no faltava a la cita amb el Ral·li d'Austràlia, que el dilluns 18 de setembre de 1995 veia com finalitzava la seva 8ena edició. La prova era la sisena cita en el calendari del campionat del mòn i amb puntuabilitat per als certàmens de pilots, constructors i mundial de producció així com el campionat Asia-Pacífic, veia com fins a 94 equips s'hi inscribien oficialment. Tots aquests equips van ser presents a la rampa de sortida per tal de fer front a un recorregut composat de 30 especials cronometrades de 503,05 km de corda. 47 equips, justament la meitat, aconseguien completar totes les especials.

McRae-Ringer van mantenir un pols vibrant amb Eriksson-Parmander.

Com era habitual en la prova austral, l'especial espectacle de Langley Park, un parc ubicat al centre de Perth, donava el tret de sortida al ral·li alhora que atreia un nombrós públic per veure el progrès dels principals pilots del mundial sobre un traçat artificial que aquests afrontaven en parelles. La superespecial es celebrava el divendres al vespre, sent a més a més la única prova que es celebrava en el primer dia de competició i en ella va queda palesa la fantàstica acceleració dels Toyota Celica GT-Four, ja que els seus tres cotxes oficials ocupaven les tres primeres posicions amb els francesos Didier Auriol i Denis Giraudet al capdavant.

Els trams de debò arribaven dissabte, amb 11 proves especials cronometrades i una segona passada per l'especial espectacle de Langley Park que completaven la primera jornada, sent en conjunt aquesta l'etapa més llarga del ral·li amb 206,30 km cronometrats i en la que el moment crític podia arribar a Wellington Dam, una especial de 44,95 km que s'havia d'afrontar després de celebrar dues especials prèvies sense assistències.

Didier Auriol i Denis Giraudet encara van ser a temps d'extendre el seu liderat en guanyar la primera especial cronometrada del dia, però ràpidament els seus companys d'equip Juha Kankkunen i Nicky Grist van iniciar les hostilitats. La parella finlandeso-britànica de Toyota guanyava la segona especial del dissabte, per a partir de la tercera prova cronometrada passar a liderar la provisional del ral·li després d'un escratx del Mitsubishi Lancer Evo III de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne.

Els líders es farien forts en la primera posició gràcies a guanyar les tres cronometrades següents, mentre que en la segona meitat de la jornada, el protagonisme va recaure especialment en mans dels dos equips Mitsubishi, sobretot el pilotat per la parella sueca Kenneth Eriksson i Staffan Parmander que guanyaven a Wellington Dam i Dongara Ridge, la següent especial cronometrada, mentre que la parella líder de Toyta s'imposarien en les dues especials curtes que restaven.

Els 44,95 km de Wellington Dam van ser també protagonistes en negatiu, quan Carlos Sainz i Luis Moya, que retornaven al mundial després de que una lesió en l'espatlla del pilot madrileny els apartés de l'anterior cita, el Ral·li de Nova Zelanda, passaven per sobre d'un tronc que possiblement el participant anterior havia escupit al centre de la traçada. Tal va ser la mala fortuna que una branca perforava el seu radiador el qual no va tardar massa en quedar-se sense aigua. Els espanyols es van aturar per fer una reparació d'emergència conectant l'aigua del neteja-parabrises al sistema refrigerant, però tot i així la parella de Subaru completava l'especial amb 12 minuts perduts i el més greu, la temperatura del seu motor per sobre dels 120 ºC.

Els mecànics de Prodrive van canviar el radiador en un temps rècord, però tot i aixó el motor boxer del seu Impreza 555 se seguia escalfant el que els endarreria 3 minuts més. En les assistències de Collie els mecànics van purgar el sistema de refrigeració i el d'oli, peró malgrat els esforços dels tècnics, els pilots no van arribar a la línia de sortida de la següent especial havent d'abandonar amb el seu motor fos. Aquest era el segon abandonament de l'equip Subaru, doncs en la tercera prova cronometrada del dia, s'havia registrat l'abandonament per accident dels neozelandesos Possum Bourne i Tony Sircombe, el que deixava als escocesos Colin McRae i Derek Ringer en solitari.

En l'últim tram del dia, abans de celebrar-se la segona passada per l'especial espectacle de Lagnley, Didier Auriol i Denis Giraudet patien una volcada amb el seu Toyota Celica GT-Four que desencadenava amb una fallada de la corretja de l'alternador i que com a última conseqüencia obligava a la parella francesa a abandonar la prova per segona edició consecutiva després de la victòria del pilot de Montpeller l'any 1992.

A la neutralització de la primera etapa doncs hi arribaven Juha Kankkunen i Nicky Grist al capdavant de la general provisional, amb 17 segons de marge vers Colin McRae i Derek Ringer, els quals es van mostrar regularment ràpids al llarg de tota la jornada si bé només comptaven amb un escratx en el seu haver. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne a 23 segons dels líders i Kenneth Eriksson i Staffan Parmander a 29 tancaven un grup de quatre que estava cridat a disputar-se la victòria.

En tan bon punt es va iniciar la segona etapa, van començar aflorir problemes en els dos Toyota, llurs esmortidors redissenyats s'endurien i perdien eficàcia sobre el terreny australià, això va provocar que Juha Kankkunen i Nicky Grist cedissin 18 segons vers Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, autors del millor temps en la primera prova cronometrada i 28 més en la segona, sobretot quan marxaven rectes en un encreuament, vers la parella de Mitsubishi que repetien en l'escratx i que a partir de llavors esdevenien en els nous líders de la prova.

Progressivament Juha Kankkunen i Nicky Grist i Armin Schwarz i Klaus Wicha van anar perdent temps en la general, en major mesura la parella finlandeso-britànica a qui el seu Toyota Celica GT-Four mai més va tornar a treballar a ple rendiment, mentre que pel davant Colin McRae i Derek Ringer entraven en plena lluita amb Kenneth Eriksson i Staffan Parmander per la victòria. Els de Subaru aconseguien guanyar en dues de les especials cronometrades del bucle de Bunnings, mentre que els de Mitsubishi ho feien en una, deixant la quarta i última especial del conjunt pels alemanys de Toyota Armin Schwarz i Klaus Wicha que marcaven el seu primer escratx.

A Bunnings East però, el segon millor temps va ser per a Colin McRae i Derek Ringer els quals passaven llavors a liderar la taula de temps per uns instants, i es que a TOS, últim tram del dia, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander aconseguien de nou marcar el millor temps i retallar els 3 segons de retard vers els líders amb els que partien a afrontar el tram, en conseqüència es donava un empat a la taula de temps entre el Mitsubishi i el Subaru que en principi s'hauria de desfer en la tercera i última passada per Langley Park. Com si els dos equips estiguessin escribint el guió d'una pel·lícula de suspens, suecs i escocesos marcaven el mateix temps en la superespecial i deixaven el desempat de cara a la tercera i última jornada, mentre que Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne en tercera posició provisional a només 18 segons dels dos líders esperaven també la seva oportunitat.

L'etapa dominical va ser desastrosa pels interessos de Ford,François Delecour i Daniel Grataloup colisionaven frontalment contra un arbre a Bunnings East, el que obligava a la parella francesa a abandonar la prova, mentre que els seus companys d'equip, els belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot, afrontaven un salt d'una manera massa optimista, el que causava una violenta recepció i que la suspensió frontal del seu Escort RS Cosworth es malmetès així com la direcció. Si bé els pilots podien arribar fins al parc d'assistències, els treballs necessaris per a que poguessin continuar competint amb garanties, els suposava rebre una penalització de 6 minuts.

Dilluns es celebrava la tercera i última etapa, la més curta de totes amb 118 km cronometrats al llarg de 9 proves cronometrades, entre les que destacaven les dues passades per l'especial Helena de 30 km de longitud. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander desfeien la igualada en marcar el millor temps en la primera prova especial del dia, un tram de només 7,67 km i en el que els suecs clavaven 7 segons a la parella de Subaru. Amb la primera passada per Helena, següent especial del recorregut, suecs i escocesos empataven a l'escratx.

Qui queia de la lluita per la victòria era l'altre equip de Mitsubishi, els format pels finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, els quals a Helena colpejaven contra una pedra i danyaven les suspensions del seu Lancer Evo III. Si bé els pilots seguien en actiu en la competició, ho feien cedint 3 minuts i una posició a la general, caient per darrera del Toyota Celica GT-Four de Juha Kankkunen i Nicky Grist.

Colin McRae i Derek Ringer recuperaven 3 dels segons perduts en la primera especial en marcar l'escratx en solitari al tercer tram del dilluns deixant les distàncies entre els dos equips en 4 segons, però des de llavors Kenneth Eriksson i Staffan Parmander van donar un recital de pilotatge, guanyant tres proves cronometrades i quedant segon en una quarta per darrera dels seus companys d'equip. Només els suecs van deixar atrapar-se pels de Subaru en la cinquena especial cronometrada del dia, en la que tots dos equips van empatar al tercer temps escratx.

Tot plegat permetia a la parella escandinava dels tres diamants vermells escapar-se irremeiablement de l'abast dels de la britànica de la constelació de les Plèiades, els quals tancaven el seu concurs al ral·li amb un millor temps en la segona passada per Helena, que escurçava en 5 segons les diferencies entre tots dos equips, insuficients després de la ratxa dels suecs.

Completades doncs les 30 especials programades del ral·li, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander brindaven per la seva segona victòria de la temporada al graó més alt del podi al que hi arribaven amb un temps total de 4 hores 53 minuts i 59 segons. En segona posició s'hi classificaven els escocesos Colin McRae i Derek Ringer, els quals es quedaven a 19 segons del millor temps i sense poder revalidar la victòria aconseguida la temporada anterior quan la prova no era puntuable pel mundial. Tancant el podi a 1 minut i 55 segons s'hi trobaven Juha Kankkunen i Nicky Grist.

Uns problemes amb els esmortidors van arruinar el ral·li de Kankkunen-Grist.

En el campionat de producció, els locals Ed Ordynsky i Mark Stacey pràcticament van còrrer sense oposició cap a la victòria final, més quan els portuguesos Rui Madeira i Nuno Rodrigues es veien obligats a abandonar la prova a l'equador de la segona jornada. Jorge Recalde i Martin Christie van acostar posicions amb la parella local quan aquests van tenir un problema amb el seu turbo, però finalment els australians s'imposaven per sisena vegada entre els cotxes de Grup N al ral·li de casa. Tot i que Ed Ordynsky ja havia participat anteriorment en el campionat, al Ral·li de Nova Zelanda, a la illa veïna el pilot va ser tercer i per tant el seu bagatge de punts en el campionat, curt. Així doncs la victòria no deixava de ser anecdòtica, i el més important residia en els 10 punts que el segon classificat al ral·li i a la general del campionat, l'argentí Jorge Recalde, retallava al líder provisional, el portuguès Rui Madeira, restant a només 3 punts del liderat.

En el campionat de pilots, la tercera posició amb la que finalment es trobava Juha Kankkunen al terme del ral·li austral, permetia al pilot quatre vegades campió mundial seguir encapçalant la taula provisional del certamen malgrat encara no haver guanyat cap ral·li en el que portavem de temporada. Juha Kankkunen es trobava a partir de llavors seguit a 7 punts pel britànic Colin McRae, el qual amb la seva segona posició del ral·li superava de cop a Didier Auriol i Carlos Sainz.

Pilot
Punts
Juha Kankkunen
62
Colin McRae
55

Didier Auriol

51

En el campionat de marques la lluita estava tan o més tancada que en el campionat de pilots, Mitsubishi gràcies als bons resultats aconseguits a la prova escurçava substancialment les distàncies vers Toyota, si bé els nipons establerts a Colònia seguien mantenint el seu liderat a la provisional per només 5 punts. Subaru, que només aconseguia situar 1 dels seus cotxes al parc tancat un cop completades totes les especials cronometrades, perdia una mica de terreny vers les altres marques japoneses.

Constructor
Punts
Toyota
260
Mitsubishi
255
Subaru
222

En tristes circumstàncies, Solberg-Mills inscribien per 4t any el seu nom en el palmarès del ral·li galès.

El diumenge 18 de setembre de 2005, Cardiff era escenari de la clausura del 61è Ral·li de Gales, una cerimonia peró que va estar marcada pel dol després d'haver-se produit la mort del copilot britànic de Peugeot Michael Park, i que per tant es va limitar a 1 minut de silenci dels principals pilots a la rampa d'arribada. La prova era la dotzena cita en el calendari mundial, i comptava en el seu programa amb 17 proves especials de 354,22 km cronometrats, les quals començaven a ser afrontades pels 80 equips participants, dels 87 que s'hi inscribien oficialment, a partir del divendres 16 de setembre. 56 dels equips participants aconseguirien finalitzar la prova.

Duval-Smeets aconseguien la segona posició en condicions anòmales.

El ral·li britànic arrancava amb l'etapa més llarga, 136,74 km cronometrats al llarg de tres trams que es celebraven a doble passada. Malgrat que la cita s'avançava fins al mes de setembre, les pluges que havien fet acte de presència en les jornades prèvies, havien deixat les pistes enfangades com si els participants estiguessin afrontant les especials al mes de novembre.

Els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen marcaven el millor temps en la primera especial cronometrada del dia i del ral·li, el que en bona lògica situava a la parella en la primera posició per davant de Sébastien Loeb i Daniel Elena i de Petter Solberg i Phil Mills, els seus més immediats perseguidors amb un temps uns 5 segons pitjor que el seu. Ja en la segona especial, els líders es retrassaven 1 minut i 20 segons a causa de la fallada d'un sensor dels frens, el que els feia baixar fins la dinovena posició provisional, mentre que sota l'escratx dels seus compatriotes de Mitsubishi Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, qui prenien el liderat de la cita britànica eren Sébastien Loeb i Daniel Elena per 8 dècimes de segon vers Petter Solberg i Phil Mills.

Sébastien Loeb i Daniel Elena s'anotaven el seu primer escratx en la tercera prova cronometrada, última del bucle matinal, el que els permetia entrar al reagrupament per a les assistències amb 10,3 segons de marge, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen hi deixaven escapar una vintena de segons més. Precisament la parella líder de Citroën feia la sortida de les assistències amb uns segons de retard, el que els suposava rebre una penalització de 10 segons que seria aplicada al terme de la quarta especial, i que en certa manera suposava que el seu marge era pràcticament neutralitzat.

Els campions mundials en vigència iniciaven les segones passades per les especials marcant el millor temps, el que els permitia recuperar 9,5 segons vers Petter Solberg i Phil Mills, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen eren els homes de la tarda en marcar el millor registre en la cinquena i sisena especial i el segon millor temps en la quarta, un seguit de bons cronos que deixaven als finlandesos del lleó a les portes del podi al terme de la primera etapa.

Per davant Petter Solberg i Phil Mills feien la molla amb Sébastien Loeb i Daniel Elena en les dues últimes especials de la tarda, i així els segons que els de Citroën aconseguien interposar amb els de Subaru en la cinquena prova especial, els de la marca nipona els aconseguien recuperar en la sisena i última per deixar les distàncies entre els dos equips a l'entrada del parc tancat en 9,9 segons. Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen mostraven la progressió positiva que havia experimentat el Mitsubishi Lancer WRC'05 en tancar les posicions de podi a 31,5 segons dela parella franco-monegasca, mentre que per darrera seu s'hi situaven els seus compatriotes Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els quals en la darrera cronometrada aconseguien superar als belgues de Citroën François Duval i Sven Smeets i als australians de Subaru Chris Atkinson i Glenn MacNeall, peró a 1 minut i 11,1 segons dels líders.

Paral·lelament, al parc tancat de Swansea, saltava la noticia quan els comissaris trobaven que el Ford Focus RS WRC'04 dels pilots finlandesos Toni Gardemeister i Jakke Honkanen pesava menys del que estipulava el reglament, amb el que els de l'oval, que no es trobaven fent un ral·li massa bo, eren exclosos d'immediat de la cita.

La segona etapa del ral·li, celebrada integrament en dissabte, compatava amb 103,86 km cronometrats, els quals es repartien al llarg de tres trams a doble passada més una especial espectacle a Cardiff per a tancar la jornada, totalitzant així 7 proves especials. Sébastien Loeb i Daniel Elena escampaven qualsevol mena de dubte que pogués planar sobre qui s'acabaria emportant la victòria, en quan la parella franco-monegasca de Citroën aconseguia el millor temps en totes i cadascuna de les especials forestals del dia, només deixant escapar el millor temps a l'especial de Cardiff per 1 segon vers els locals d'Stobart Mark Higgins i Bryan Thomas, el que de tota manera també significava que els campions mundials seguien obrint forat vers els rivals més directes.

Per darrera Marcus Grönholm i Timo Rautiainen progressaven en la taula en aconseguir quatre segons millors registres en les sis proves forestals, el que permetia als del lleó situar-se en la tercera posició provisional al terme de la sisena especial sabatina, en detriment dels seus compatriotes i ex-companys d'equip Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen que tanmateix també es veien superats per 6 dècimes de segon pels belgues François Duval i Sven Smeets.

Els 1,1 km cronometrats de l'especial de Cardiff no eren suficients com per a que es produissin canvis d'importància, amb el que l'entrada al parc tancat de Swansea es feia amb Sébastien Loeb i Daniel Elena en la primera posició per 44,7 segons de marge vers Petter Solberg i Phil Mills. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen eren tercers a 1 minut i 29,8 segons dels líders, mentre que François Duval i Sven Smeets restaven a les portes del podi a 1 minut i 53,2 segons dels seus companys amb la tensió de tenir el Mitsubishi de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen a 7 dècimes de segon del seu temps total.

La jornada final dominical, tercera etapa del ral·li, tenia en el seu programa 4 proves especials, repartides al llarg de dos trams que lògicament es celebraven a doble passada, i que suposaven els últims 113,62 km cronometrats del ral·li. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s'imposaven en la primera de les quatre especials, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena s'anotaven la segona, peró aquesta era neutralitzada amb el pas del Peugeot 307 WRC de Markko Märtin i Michael Park. El pilot estoni perdia el control del seu cotxe en un revolt i aquest donava un cop sec contra un arbre pel seu cantó dret, el que ocasionava la mort instantania del seu navegant anglès Michael Park, popularment conegut com "Beef".

En conèixer la degràcia, Jean-Pierre Nicolas, director esportiu de Peugeot, ordenava l'abandonament del ral·li de tot l'equip, mentre que l'organització del ral·li decidia cancelar les dues especials que restaven per celebrar-se, el que permetia llavors proclamar com a campió mundial a Sébastien Loeb, ja que aquest s'anotava la victòria i Marcus Grönholm se n'anava amb un 0 en el seu compte. El pilot alsacià es negava esdevenir campió en aquestes circumstàncies i donat que encara tenia 3 proves per endavant per a revalidar la corona mundial, la parella penalitzava 2 minuts per avançament al darrer control horari, previ consentiment del seu equip, el que deixava als francofons en la tercera posició final.

Així doncs, amb aquest final tan trist i precipitat, Petter Solberg i Phil Mills inscribien per quart any consecutiu el seu nom en el palmarès de la cita galesa, completant els 269,99 km del recorregut que s'acabaven celebrant en un temps final de 2 hores 45 minuts i 57,8 segons, 1 minut i 17,4 segons menys que els belgues de Citroën François Duval i Sven Smeets. Només 5 dècimes de segon per darrera d'ells, s'hi situaven els seus companys d'equip Sébastien Loeb i Daniel Elena, tancant així un podi que mai es celebraria del ral·li britànic.

Loeb-Elena penalitzaven voluntàriament 2 minuts per evitar ser campions mundials enmig del dol.

En el campionat reservat als participants amb cotxes d'homologació com de producció la cita britànica arrancava com una lluita a tres bandes, en la que s'hi trobaven immersos els finlandesos Aki Teiskonen i Miika Teiskonen, els argentins Marcos Ligato i Ruben García, així com el pilot qatarí Nasser Al-Attiyah i el seu copilot local Chris Patterson. Una lluita que si bé en l'equador de la primera jornada va generar certes alternàncies, en la recta final de la mateixa s'acabava inclinant favorablement a la parella finlandesa, autora de tres temps escratx, que se n'anava a descansar a Swansea amb prop de mig minut vers els seus rivals més directes.

Al llarg de la jornada sabatina Marcos Ligato i Ruben García es mostraven molt més encertats en el pilotatge que no pas els seus rivals, el que no només deixava pas als sud-americans a la segona posició provisional, sino que a més a més els hi permetia assetjar als Teiskonen líders. Malhauradament per l'interés general del ral·li, els 27 segons que perdien els argentins en la darrera cronometrada forestal, trencava una mica la classificació en la seva part més alta.

Malgrat el contra-temps, la tensió es mantenia diumenge, i Aki Teiskonen i Miika Teiskonen s'imposaven en la primera especial cronometrada per 1 dècima de segon vers els seus rivals argentins. L'accident fatídic peró de Markko Märtin i Michael Park en la segona especial va posar punt i final al ral·li pels pilots del campionat de producció abans no la començessin a disputar-la, amb el que la victòria acabava sent per la parella finlandesa que d'aquesta manera aconseguia la primera victòria de la temporada i fer un avanç notori al certàmen. Per la seva banda Nasser Al-Attiyah completava la cita britànica en tercera posició, sumant 6 punts que permetien al pilot qatarí superar per 1 sol punt a l'absent japonès Toshi Arai.

Teiskonen-Teiskonen aconseguien la primera victòria de la temporada.

En el campionat reservat als pilots, els aconteixements que es van produir diumenge van precipitar tot un seguit de canvis importants en la taula general del campionat. Sébastien Loeb per la seva banda només sumava 6 punts corresponents a la tercera posició per tal de no revalidar la corona mundial, mentre que Petter Solberg, que declinava qualsevol penalització voluntària, s'aprofitava dels 10 punts que li otorgava la victòria per tal de superar a Marcus Grönholm en la cursa per la segona posició del campionat per 4 punts.

Pilot
Punts
Sébastien Loeb
99
Petter Solberg
65

Marcus Grönholm

61

Pel que fa al certàmen reservat als constructors, tot i la penalització voluntària de Sébastien Loeb i Daniel Elena, Citroën feia una passa important cap a la revàlida del títol de constructors en sumar 14 punts a la cita britànica pels 0 que en bona lògica s'anotaven els seus socis de grup PSA, Peugeot. Ford, per la seva banda, tot i la desqualificació de Toni Gardemeister i Jakke Honkanen en la primera etapa, i el cinquè lloc en constructors que només aconseguien Roman Kresta i Jan Tománek enfront de la victòria dels seus rivals de Subaru, mantenia encara la tercera posició provisional per 4 punts de marge vers els de la Contelació de les Plèiades.

Constructor
Punts
Citroën
137
Peugeot
117
Ford
76