Diverses vegades campió ivorià de ral·lis, Alain Ambrosino guanyava per primera vegada el Ral·li Costa d'Ivori.

El dissabte 24 de setembre de 1988 finalitzava a Abidjan el 20è Ral·li Costa d'Ivori, onzena prova en el calendari del campionat del mòn de ral·lis, que amb només puntuabilitat pel campionat de pilots , aconseguia atreure fins a 38 equips en la seva llista d'inscrits dels que tots ells empendrien la sortida el dimarts 20 d'abril cap un recorregut que no es basava en especials cronometrades, sino en etapes amb uns 80 controls horaris intermedis que totalitzaven 3421,81 km de distància i que van poder ser completats per 10 equips participants.

A punt van estar d'esgarrar la feina feta a l'últim dia Gaban-Lux.

En l'edició del 1988, la organització de la prova va tornar a recaure en mans ivorianes el que d'entrada va suposar diversos canvis evidents, com un horari nou i una major flexibilitat en els marges horaris per a l'exclusió en cas de trobar-se amb pistes infranquejables pel fang o les crescudes de torrents d'aigua, quelcom molt comú al país, però la 20ena edició del ral·li va ser bàsicament en sec.

Sense ni un sol equip oficial en la seva llista d'inscrits, els principals actius de la prova eren els francesos afincats a Costa d'Ivori Alain Ambrosino i Daniel Le Saux, guanyadors en tres edicions del Campionat d'Àfrica de Ral·lis, que per a l'edició repetien amb el Nissan 200 SX i els austríacs Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann amb un Audi Coupé Quattro, pràcticament els únics europeus a la prova i que contaven amb el suport de Rolf Shmid, el preparador del seu Audi i que competia en la prova amb el "muleto" a fi de realitzar operacions d'assistència ràpida.

Ambrosino-Le Saux i Sothl-Kaufmann ben d'hora van deixar palès que eren els dos homes a seguir i en tan bon punt la prova es va iniciar, si bé els austríacs van ser els primers líders en marcar el millor crono en la primera de les quatre especials que es trobaven repartides enmig de les llargues seccions cronometrades, els campions nacionals i continentals van girar la situació cap al seu favor i arribar a la neutralització de la primera etapa amb el liderat de la prova per 3 minuts i 37 segons en el seu haver.

La segona etapa era la més llarga de totes, amb sortida a Abidjan, passaven per Yamoussoukro, San Pedro i Gamoa. Arribats a Yamoussoukro, ambdos equips havien aconseguit distanciar-se tan sols 1 segon, pel que la nit de cami a San Pedro s'esperava vibrant entre els dos equips. Mentrestant i a bord d'un Mazda 323 de Grup N, els belgues Pascal Gaban i Willy Lux romanien expectants liderant la seva categoria i en tercera posició general.

Però ja de nit, als boscos del Parc Nacional de Taï la lluita entre els dos equips va tocar final quan els austríacs van patir un expectacular accident amb el seu Audi en conseqüència del qual Rudi Stohl es va trencar un braç i va perdre el coneixement en tenir una important hemorragia en donar-se un fort cop al cap, afortunadament Renihard Kaufmann recordava la presència d'un centre mèdic proper on van poder fer les primeres cures abans no fos traslladat a l'hospital.

L'accident aplanava molt el camí als campions africans que ara ja sense pressió es podien limitar a anar completant el recorregut per tal d'aconseguir la seva primera victòria al seu país d'acollida ja que per llavors les distàncies amb el segon classificat, els belgues Gaban-Lux, rondaven l'hora de distància.

De fet els pilots de Mazda van tenir sort de poder acabar el ral·li, ja que en la tercera i darrera etapa de la prova les tempestes havien donat lloc a la presència de torrents d'aigua en abundància, però n'hi havia un en concret llur fondaria rondava el metre i la seva amplitud els 100 m, pel que el sentit comú manava apagar el motor del cotxe i empenyer per tal de creuar-lo, i així ho feren tots els participants llevat de Gaban-Lux els quals van veure com el motor agafava aigua i el seu motor s'aturava, un cop van treure el cotxe del pas d'aigua, van desmontar les bugies i les van rentar i assecar, al cap d'una hora van intentar tornar a arrancar el cotxe i sorprenentment el 323 va tornar a rugir, conservant així la segona plaça per davant dels francesos Patrick Tauziac i Claude Papin.

Sense lloc a més desventures, finalitzava el 20è Ral·li Costa de Marfil, que per llavors ja fuetejava que probablement seria la última edició de la prova dins el calendari del campionat del mòn, quelcom que no passaria fins al cap de quatre anys; amb la victòria dels francesos, ivorians d'adopció, Alain Ambrosino i Daniel Le Saux a bord del seu Nissan 200 SX amb un temps total de 3 hores 34 minuts i 51 segons, 1 hora 31 minuts i 42 segons per davant dels belgues Pascal Gaban i Willy Lux, que de pas guanyaven la categoria de Grup N i empataven al capdavant de la general amb l'argentí Jorge Recalde. Patrick Tauziac i Claude Papin, sense fer massa soroll, aconseguien completar la prova en tercera posició a 3 hores 45 minuts i 29 segons dels guanyadors.

Sense fer massa soroll, Tauziac-Papin aconseguien el seu primer podi al mundial .

El resultat de la cita ivoriana era totalment intrascendent en el campionat de pilots, únic calendari per al que la prova tenia validesa, ja que els primers classificats de la general es trobaven ja a massa punts com per poder ser inquietats pel resultat que es dongués al país africà, així doncs Massimo Biasion seguia liderant amb mà de ferro seguit de Alessandro Fiorio i Markku Alén.

Pilot	Punts
Massimo Biasion	95
Alessandro Fiorio	61
Markku Alén	56

En la general per marques, donat que la prova no hi donava punts, la general romania inalterada, amb Lancia encapçalant la taula amb 157 punts per 63 d'Audi i 61 de Ford.

Constructor	Punts
Lancia	157
Audi	63
Ford	61

Kankkunen-Piironen mica en mica es van anar quedant sense rivals, guanyant per 3a vegada la prova i posant el mundial de pilots al roig.

Amb la ciutat de Perth com escenari de la cerimònia, el dimarts 24 de setembre de 1991 finalitzava la desena ronda del calendari del campionat de ral·lis, el 4t Ral·li d'Austràlia. La cita es presentava amb un programa composat de 39 proves especials cronometrades al llarg de 4 jornades de competició i amb una corda de 592,59 km de distància, les quals s'iniciaven el divendres 20 de setembre a Perth també. El ral·li, que era puntuable per als campionats de pilots, marques i pilots de vehicles de producció , comptava amb 59 equips en la seva llista d'inscrits, dels quals no em va faltar cap ni un a la rampa de sortida si bé 36 d'ells van completar la distància programada en el recorregut.

Eriksson-Parmander ho van intentar peró poc més van poder fer que acabar segons.

Divendres al vespre es celebrava una especial pels carrers del barri de Northbridge a Perth, la qual tractant-se d'una prova de només 2 km de distància i sobre asfalt, poc o gens significativa era del que els pilots es trobarien per les pistes australianes a partir de l'endemà, peró que si més no atreia a un gruix important de públic pels quals aquest tipus de proves estaven dirigides. En ella el Lancia Delta Integrale 16V de Juha Kankkunen i Juha Piironen així com el Toyota Celica GT-4 d'Armin Schwarz i Arne Hertz empataven en el millor temps i per tant ambdos compartien l'escratx.

Dissabte a les 7 del matí els 59 equips participants sortien de Langley Park, a la riva del Swan, per afrontar la primera jornada de competició real, la qual es completava a quarts de nou del vespre del mateix dia estava formada per 8 proves especials sobre terra i 2 passades sobre l'especial espectacle asfaltada en el campus de Curtin University. Entre els participants preocupava l'estat en el que es trobarien les pistes forestals, doncs les intenses pluges que havien caigut durant els reconeixements les podrien haver deixat molt enfangandes o fins i tot en el pitjor dels casos, desenterrar rocs que poguessin espatllar elements dels vehicles.

Carlos Sainz i Luis Moya s'imposaven en la primera prova cronometrada del dia, una curta especial cronometrada que deixava un triple empat en el liderat provisional del ral·li entre la parella espanyola de Toyota amb Juha Kankkunen i Juha Piironen, així com els francesos oficiosos de Lancia Didier Auriol i Bernard Ocelli. La parella finlandesa oficial de Lancia i dues vegades vencedora de la prova en les dues edicions que acumulava com a cita mundialista, desfeien el triple empat en guanyar la següent cronometrada, l'especial més llarga de la jornada, repetint el resultat en la tercera especial si bé en aquest cas ho feien empatant a l'escratx amb Didier Auriol i Bernard Occelli.

Kenneth Eriksson i Staffan Parmander amb el millor temps en la quarta especial cronometrada amb el seu Mitsubishi Galant VR-4, reivindicaven que a Austràlia hi havien més marques més enllà dels Lancia i del Toyota, si bé aquest escratx amb prou feines revertia canvis. A partir de llavors va arribar el moment de Carlos Sainz i Luis Moya, la parella campiona mundial aconseguia marcar tres escratxs consecutius el que els situava al capdavant de la provisional per només 5 segons de marge vers Juha Kankkunen i Juha Piironen.

Didier Auriol i Bernard Occelli escurçaven distàncies amb els dos equips que tenien per davant en guanyar la segona passada per Helena, l'especial llarga de la jornada, i la qual donava pas a l'especial espectacle anomenada University en la que la classificació donaria un gir important. En la seva primera passada Carlos Sainz i Luis Moya feien bona la dita que en aquest tipus d'especials es pot guanyar molt poc i es pot perdre molt quan en prendre un revolt molt tancat el seu cotxe no lliscava com esperaven i volcava, probablement degut a que montaven pneumàtics d'aasfalt peró suspensions de terra. Si bé la parella de Toyota completava la prova i seguien en competició, ho feien havent perdut de l'ordre de minut i mig i el liderat que tornava a estar en mans de Juha Kankkunen i Juha Piironen.

Sense drames en la segona passada per l'especial del Campus de Curtin University es tancava la primera jornada en la que s'hi arribava amb Juha Kankkunen i Juha Piironen al capdavant de la provisional per 6 segons de marge vers els seus companys oficiosos Didier Auriol i Bernard Occelli. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander per la seva banda veien recompensats els seus esforços per no perdre el tren de les primeres posicions en tancar el podi provisional a 24 segons de la parella finlandesa, si bé amb el Toyota d'Armin Schwarz i Arne Hertz a només 6 segons la seva plaça era de tot menys segura.

La primera etapa va deixar lloc a poques baixes, destacant només la dels neozelandesos Possum Bourne i Rodger Freeth, quan la transmissió del seu Subaru Legacy RS deia que ja n'hi havia prou mentre completaven la sisena prova cronometrada del dia, setena en el comput global del ral·li.

L'acció en l'etapa dominical es desplaçava principalment cap al sector de Bunnings, on 11 proves especials cronometrades, de les que 2 eren mixtes, esperaven als 54 equips que seguien en competició. Carlos Sainz i Luis Moya tornaven a volcar el seu Toyota Celica GT-4 en la primera prova especial del dia fent honor al seu nom, Roller Coaster, si bé en aquesta ocasió amb prou feines perdien temps doncs el cotxe queia sobre les quatre rodes i completaven l'especial a 4 segons dels millor temps compartit entre Kenneth Eriksson i Staffan Parmander i Juha Kankkunen i Juha Piironen.

La parella sueca de Mitsubishi seguia intentant no perdre el tren en guanyar la segona prova especial del dia, en aquesta ocasió en solitari mentre que Juha Kankkunen i Juha Piironen responien guanyant Bunnings Central, la tercera prova dominical. Precisament aquí el ral·li va patir un revés important quan Carlos Sainz i Luis Moya que atacaven fort, a les acaballes de l'especial es topaven amb un sotrac al mig d'un revolt el qual catapultava el seu Toyota Celica GT-4 per fer-lo rodolar violentament en fins a 5 ocasions. L'escena va ser esgarrifosa doncs fins i tot el cap de Carlos Sainz va sortir per la seva finestreta, amb el cotxe per al desguàs tan el pilot madrileny com el seu copilot gallec Luis Moya van ser immediatament conduits a l'Hospital de Perth per a fer un xequeig on es va poder comprovar que no tenien lesions de massa gravetat.

Lancia es treia així del damunt un rival incómode de cara a la victòria al ral·li i en els punts del campionat de constructors, peró als oficials Juha Kankkunen i Juha Piironen els hi sortia un altre rival en la cursa per la consecució del títol de pilots a la casa del veí, quan Didier Auriol i Bernard Occelli amb dos escratxs consecutius a Bunnings amb el Lancia Delta Integrale 16V del Jolly Club prenien la primera posició als finlandesos oficials de la marca. La parella gala aconseguia sumar dos millors registres més en les dues proves que tancaven el sector de Bunnings llaurant un liderat en la provisional.

Juha Kankkunen i Juha Piironen trencaven la dinàmica triomfant dels francesos en guanyar l'especial de TOS, però ràpidament Didier Auriol i Bernard Occelli recuperaven el fil per guanyar les tres últimes proves cronometrades del dia, el que deixava a la parella francesa a la neutralització de la segona etapa amb 9 segons d'avantatge vers els oficials de Lancia. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander tancaven el podi provisional a 51 segons dels pilots del Jolly Club tot i els escratxs dels compassos inicials de l'etapa. Si més no la parella sueca de MItsubishi podia estar relativament tranquila en tenir el Toyota Celica GT-4 d'Armin Schwarz i Arne Hertz a 2 minuts i 8 segons de la seva posició i que per tant semblava dificil que la seva plaça de podi pogués perillar.

La tercera etapa del ral·li era la més llarga de totes, amb 210,35 km de lluita contra el cronòmetre al llarg de 12 proves especials de terra i 1 mixta. Conscients de la importància de la jornada doncs, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander van afrontar les especials emprant carburant local d'aviació, el qual tenia 2 o 3 octans més que l'oficial de la FIA. La maniobra era permesa pel màxim estament regulador de la competició, amb el que els pilots de Mitsubishi aconseguien marcar temps similars als dels Lancia, empatant a l'escratx en tres trams amb Juha Kankkunen i Juha Piironen i adjudicant-se un altre en solitari en la quarta prova cronometrada del dia.

Juha Kankkunen i Juha Piironen doncs compartien el protagonisme amb la parella de Mitsubishi en la primera meita de la jornada, on sumaven un total de sis temps escratx, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli, penalitzats per haver d'obrir pista sobre la grava australiana anaven veien com de mica en mica els seus rivals finlandesos els hi anaven retallant distàncies, per a més inri els líders perdien 10 segons en la tercera prova cronometrada en trencar un palier del seu cotxe, el que provocava el seu relleu al capdavant per part Juha Kankkunen i Juha Piironen.

El protagonisme en la segona meitat de la jornada, almenys en quan a escratxs es refereix, va estar compartit entre Armin Schwarz i Arne Hertz amb els líders Juha Kankkunen i Juha Piironen, fent aquests últims el seu coixí de segons al capdavant de la taula més i més gran. Tanmateix al cap de poca estona de creuar l'equador de la jornada es registrava un altre abandonament important en el ral·li, es corria la novena prova cronometrada quan Didier Auriol i Bernard Occelli sentien com el seu motor feia uns sorolls extranys i com de cop aquest s'aturava, el que enviava a la parella francesa del Jolly Club a la llista d'abandonaments a la que en la següent prova especial cronometrada s'hi afegirien els suecs Ignvar Carlsson i Per Carlsson en accidentar el seu Mazda 323 GT-X oficial.

Kenneth Eriksson i Staffan Parmander tot i haver guanyat una plaça en la general per l'abandonament de la parella francesa del Jolly Club i haver-se emparellat amb Juha Kankkunen i Juha Piironen en les primeres especials del dia, el cert és que en el comput global de l'etapa la parella sueca de Mitsubishi acabava cedint 27 segons vers els líders, per arribar a la neutralització de la tercera etapa a 1 minut i 9 segons del seu temps acumulat. Mentre que Armin Schwarz i Arne Hertz, tot i guanyar tres cronometrades de la recta final de l'etapa, es trobaven a 4 minuts i 53 segons dels líders i a 3 minuts i 44 segons de la segona posició, per sort seva, el Subaru Legacy RS de Markku Alén i Ilkka Kivimäki no era rival doncs acusava una important falta de potència i en les especials més llargues el correctiu que rebien els finlandesos de la constelació de les Plèiades era important, trobant-se ja a quasi bé 4 minuts de la última posició de podi.

La quarta i última etapa doncs, amb unes distàncies bastant marcades entre els primers classificats, estava cridada a ser un tràmit tractant-se a més a més de la més curta de totes, amb només 4 especials cronometrades de 80,24 km de distància. Els líders peró van mantenir el seu ritme superior a la resta del parc tancat i guanyant tres dels 4 trams celebrats esbaïen qualsevol dubte que poguès planar, només en el tram més llarg del dia, Flynns, els finlandesos cedien 3 segons en relació als homes més ràpids de l'especial, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.

Amb només 4 baixes entre els pilots no prioritaris, 36 equips entraven per última vegada al parc tancat de Langley Park encapçalats per Juha Kankkunen i Juha Piironen els quals invertien un temps de 5 hores 48 minuts i 48 segons per a recòrrer els 592,59 km cronometrats. Amb aquesta Juha Kankkunen i Juha Piironen aconseguien la seva tercera victòria consecutiva a la cita australiana, la qual en el seu palmarès com a mundialista només tenia escrit un nom, el dels finlandesos. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander completaven el recorregut en segona posició a 1 minut i 13 segons dels guanyadors, mentre que el podi el tancaven la parella de Toyota Armin Schwarz i Arne Hertz a 5 minuts i 54 segons, sent aquest el primer podi en el mundial per al pilot alemany, no pas per a l'experimentat copilot suec.

Armin Schwarz debutava en un podi del mundial, no era aquest el cas del seu experimentat copilot Arne Hertz.

En la categoria reservada a cotxes de Grup N, la primera jornada va ser un festival de Mitsubishi, estan el liderat força renyit entre els australians George Fury i Ross Runnals amb els seus compatriotes Ed Ordynsky i Harry Manson als quals només 1 segon els separava. Amb unes distàncies tan curtes, el més mínim incident podia cambiar el signe del ral·li i així va ser quan George Fury i Ross Runnals van haver-se d'aturar enmig d'una especial de la segona jornada a canviar un pneumàtic punxat, cedint el testimoni del liderat a Ed Ordynsky i Harry Manson. El camí de la victòria es va veure aplanat quan els seus màxmis rivals abandonaven el ral·li en els primers compassos de la tercera jornada amb les suspensions inoperatives en el seu Mitsubishi Galant VR-4. Amb aquesta victòria el pilot australià pujava fins la tercera posició del campionat a 20 punts del líder indiscutible de la general, el belga Gregoire de Mevius el qual decidia no anar a la cita austral pel sobrecost que això suposava.

Després d'un important frec a frec, Ordynsky-Manson acabaven guanyant la categoria de producció.

Abans de l'inici del ral·li, la FIA fallava la exclusió de Timo Salonen del Ral·li 1000 Llacs per l'ús d'un carburant irreglementari, amb el que Carlos Sainz oficialment acabava el ral·li finlandès en quarta posició i rebia 2 punts més en el campionat. Punts que van ser vitals per al pilot madrileny per mantenir-se al capdavant de la provisional del campionat de pilots després del seu abandonament per accident i la victòria de Juha Kankkunen al ral·li. Didier Auriol per la seva banda amb el segon abandonament de la temporada, i el més important, no haver guanyat encara cap ral·li, veia com les seves aspiracions al títol es reduien notablement.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	125
Juha Kankkunen	123
Didier Auriol	81

En el campionat de constructors Lancia mantenia la primera posició en la lluita tan tancada que tenien amb Toyota gràcies a la victòria que els hi brindava Juha Kankkunen i Juha Piironen, amb aquesta nova victòria, els italians podien descartar el segon lloc aconseguit al Monte-Carlo, si bé l'abandonament de Didier Auriol i Bernard Occelli permetia que els japonesos pujessin al podi i per tant no perdessin tants punts vers els italians en poder rebutjar el quart lloc de Carlos Sainz i Luis Moya a Finlàndia com el pitjor resultat en l'acumulat de la temporada. Mitsubishi amb el seu segon podi consecutiu en la temporada aconseguia superar a Mazda en la darrera posició de podi.

Constructor	Punts
Lancia	131
Toyota	128
Mitsubishi	45

Loeb-Elena aconseguien la vuitena victòria de la temporada i deixaven la consecució del títol força encarada.

Amb la presència de 27 equips participants que aconseguien completar tot el recorregut programat, el diumenge 24 de setembre de 2006 es donava per finalitzat a Limassol el 34è Ral·li de Xipre, dotzena prova en el calendari del campionat del món de l'especialitat. El ral·li xipriota, que donava punts pels certàmens reservats a pilots, constructors i mundial de producció, comptava amb 50 equips inscrits en la seva llista oficial, dels que 39 iniciaven el divendres 22 de setembre a disputar les 22 proves especials que formaven el recorregut amb una distància cronometrada de 322,51 km.

Grönholm-Rautiainen van marcar el compàs del ral·li, fins que una errada de pneumàtics els va fer perdre el cap de cursa.

El ral·li s'iniciava el divendres al matí amb un bucle de 4 trams que després per la tarda es tornaria a disputar, generant un total de 8 proves especials i de 111,48 km de lluita contra el cronòmetre. La parella finlandesa de Ford formada per Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, aprofitaven el fet de sortir a pista per darrera dels seus principals rivals en el campionat, el francès Sébastien Loeb i el seu copilot monegasc Daniel Elena, i a una errada d'aquests en la munta de pneumàtics, per tal d'imposar-se consecutivament en les tres primeres proves cronometrades de la jornada, si bé el fet que els seus rivals de l'equip Kronos hi marquessin els segons millors temps en totes tres, generava un coixí de segons més aviat curt, només 8,1 segons.

Peró en la quarta i última cronometrada del bucle, l'estat tan deteriorat dels BFGoodrich que havien escollit Sébastien Loeb i Daniel Elena en iniciar la jornada, si que van generar diferències importants. Els pilots de Subaru Petter Solberg i Phil Mills privaven del quart escratx consecutiu a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen per 1,5 segons, mentre que els campions mundials s'hi deixaven 11,3 segons.

D'altra banda, l'altra parella finlandesa de Ford, formada per Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, superaven en aquesta quarta prova especial als seus compatriotes Toni Gardemeister i Jakke Honkanen, els quals pilotaven un Citroën Xsara WRC de l'equip Astra, i es feien amb un lloc en les places de podi. De fet per aquesta plaça de podi hi havien passat anteriorment, al terme de la segona prova cronometrada, el pilot català Xevi Pons i el seu copilot càntabre Carlos del Barrio, peró aquests s'envirollaven en una zona estreta de la tercera especial i es deixaven 1 minut i mig en l'operació de tornar a posar el cotxe en línia per competir.

Per la tarda, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen començaven el bucle imposant-se en la cinquena cronometrada, peró acte seguit arribava la reacció de Sébastien Loeb i Daniel Elena, que ara si amb uns pneumàtics més adequats al terreny i en no haver de netejar tan la pista de grava, s'anotaven el millor temps en les tres últimes especials de la jornada per tal de deixar les distàncies entre els dos contendents en 6,4 segons a l'entrada al parc tancat de Limassol.

Per darrera Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen s'anotaven sistemàticament el tercer millor temps en les quatre especials del bucle, sempre per darrera de la parella campiona mundial i dels seus companys d'equip, amb el que per una banda s'afiançaven en la tercera posició provisional, més quan les punxades i les averies feien acte de presència en els cotxes dels seus rivals en aquella zona de la taula tret del Peugeot 307 WRC dels austríacs Manfred Stohl i Ilka Minor, que fitxaven a 25,6 segons del seu temps, peró per una altra els de Ford restaven ja a 1 minut i 25,1 segons dels seus companys d'equip líders.

La segona jornada del ral·li era la més llarga de totes i la seva celebració permetia afegir 122,28 km cronometrats al recorregut repartits al llarg de dos bucles de 4 trams cadascun. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s'imposaven en les dues primeres proves cronometrades sabatines per tal de recuperar 3,8 segons dels que Sébastien Loeb i Daniel Elena els hi havien aconseguit retallar la tarda anterior, ja els francòfons de Kronos hi aturaven el cronòmetre just per darrera de la parella líder.

1 dècima de segon decantava el millor temps en la tercera prova especial a favor dels campions mundials en vigència, mentre que en la quarta i última especial del bucle, la distància era una mica major, 1,6 segons favorables a Sébastien Loeb i Daniel Elena. Per darrera el ral·li s'obria molt més, sobretot en la tercera cronometrada, la més llarga de tot el recorregut amb 30,33 km de lluita contra el temps, en la que les diferències entre els dos tenors del ral·li i la resta d'equips participants, s'elevava fins als 45 segons, així Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen que afiançaven la seva tercera plaça amb tres tercers millors registres, entraven al reagrupament havent perdut 1 minut amb els seus companys d'equip.

Per la tarda, amb les segones passades per les especials i havent après dels erros comesos al matí, arribava la reacció fulgurant de Sébastien Loeb i Daniel Elena, els quals gràcies a imposar-se en les 4 proves especials del bucle i beneficiar-se tanmateix d'una errada en la munta de pneumàtics per part de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, superaven a la parella de Ford en la sisena especial sabatina i feien entrada al parc tancat de Limassol amb 21,8 segons de marge vers els finlandesos. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, malgrat perdre una mica més d'un minut en el bucle de la tarda i classificar-se ja a 4 minuts i 6,1 segons dels líders, veien afiançada la seva tercera posició provisional en haver doblat el seu coixí vers el Peugeot 307 WRC de Manfred Stohl i Ilka Minor.

El ral·li finalitzava diumenge amb sis proves especials de 88,75 km cronometrats, repartits al llarg de tres trams, dos d'ells celebrats a doble passada, més una superespecial espectacle pels carrers de Limassol. Sébastien Loeb i Daniel Elena s'imposaven en la primera d'elles, en la que hi aconseguien un coixí de 7,3 segons vers els seus únics rivals al ral·li. Aquests reaccionaven tot seguit per anotar-se el millor temps en la segona i tercera prova especial, peró en retallar només 3,5 segons, el balanç era favorable als líders provisionals.

L'excès de públic va posar sobre la corda fluixa l'especial espectacle de Limassol, i aquesta es va acabar suspenent en quan el càntabre Dani Sordo i el català Marc Martí no frenaven a temps i s'empotraven contra un rotonda, obligant-los lògicament a abandonar el ral·li. Amb només dues especials per endavant, el marge de millora per a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen era petit, més quan la penúltima especial era neutralitzada i als participants se'ls hi otorgava un temps determinat, malgrat tot els de Ford no tiraven la tovallola i ho provaven infructuosament en la darrera especial anotant-s'hi el seu novè escratx al ral·li.

Completades doncs les 20 especials de les 22 programades, Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien finalment la victòria en aturar el cronòmetre en 4 hores 40 minuts i 50,4 segons, 21,2 segons menys que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Els companys d'equip d'aquests a Ford, els també finlandesos Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, completaven el podi a 5 minuts i 16,1 segons dels guanyadors.

Hirvonen-Lehtinen van estar en tot moment lluny de les lluites en un cómode tercer lloc.

Entre els participants amb cotxe homologat com de producció, el ral·li es va plantejar en els seus primers compassos com un estira i arronsa entre el Mitsubishi Lancer Evo IX de Fumio Nutahara i Daniel Barritt amb el Subaru Impreza STi N12 de Nasser Al-Attiyah i Chris Patterson, els quals es repartien a parts iguals els quatre millors temps del bucle matinal del divendres i feien entrada al reagrupament distanciats per tan sols mig segon. Per la tarda, el pilot qatarí i el seu navegant britànic començaren a marcar les distàncies en imposar-se consecutivament en les tres primeres especials del bucle, assolint el liderat i un marge proper al mig minut al terme de la primera jornada.

Dissabte la categoria arrancava amb una tónica similar, si bé ara els millors temps eren per a Toshi Arai i Tony Sircombe, els líders seguien obrint forat vers els seus més immediats perseguidors en les dues primeres especials fins que en la tercera una forta sortida de pista els obligava a acollir-se al superally, deixant el liderat de la categoria en safata a Fumio Nutahara i Daniel Barritt, els quals disposaven d'un marge molt important al capdavant de la classificació vers Aki Teiskonen i Miikka Anttila, permetent-los passar a controlar el ral·li a partir de llavors.

El tràmit dominical no va ser una excepció i així el pilot japonès i el seu copilot britànic s'anotaven la seva tercera victòria de la temporada en el campionat, victòria permitia al nipó situar-se a 8 punts del líder provisional, que no era altre que el qatarí Nasser Al-Attiyah, qui a Xipre aconseguia treure 4 punts en reenganxar-se diumenge.

Nutahara-Barritt guanyaven el tercer ral·li de la temporada

En el campionat de pilots Sébastien Loeb no signava la renovació de la seva corona mundial, peró ho deixava quasi bé fet en aconseguir la seva vuitena victòria de la temporada, la qual en combinar-se amb 4 segons llocs, permetia al pilot alsacià assolir 112 punts. Marcus Grönholm per la seva part, s'havia de ressignar un cop més amb el segon calaix del podi i el demèrit vers el seu rival era ja de 35 punts. Per últim, tot i el zero que sortia de l'illa mediterrània, Dani Sordo es mantenia en la tercera plaça provisional del campionat si ara bé el seu coixí vers Mikko Hirvonen era de tan sols 2 punts i amb un seguit de proves de terra per endavant, un terreny més favorable al finlandès que no pas al càntabre.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	112
Marcus Grönholm	77
Dani Sordo	41

En quan al certàmen reservat als constructors, Kronos veia per segon ral·li consecutiu com la victòria del seu pilot estrella no venia acompanyada pels punts de l'escuder, amb el que l'estructura belga veia retallat el seu marge vers els Ford oficials en 4 punts més, tenint ara un coixí de només 7 punts. Subaru per la seva banda tenia una participació fluixa a Xipre, tot i així els de la Constelació de les Plèiades tenien encara 20 punts de marge vers els Peugeot d'OMV.

Constructor	Punts
Kronos-Citroën	142
Ford	135
Subaru	79