Superats els dos entrebancs inicials, res aturava a Tänak-Järveoja.
Dotzena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis en la temporada de 2019, el 75è Ral·li de Gales tancava edició el diumenge 6 d’octubre de 2019 a quarts de 2 del migdia a Llandudno, vila des de la que el dijous 3 d’octubre els 52 equips participants, dels 59 prèviament inscrits, es dirigien cap a Liverpool per tal de baixar per la pertinent rampa de sortida. L’edició, que entregava punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC2Pro, WRC2 i campionat junior, tenia en el seu itinerari un total de 309,76 km cronometrats al llarg de 22 proves especials, una distància que seria completada per 47 equips.
Neuville-Gilsoul van trobar els reglatges a mitja prova, massa tard per posar nerviosos als líders.
El mateix dijous de la baixada per la rampa de sortida, poc després de les 7 del vespre, els organitzadors disposaven sobre el programa una especial espectacle de 3,58 km a “Oulton Park”, en la que els britànics de Toyota Kris Meeke i Sebastian Marshall hi aturaven el cronòmetre amb un temps de 2 minuts i 47,4 segons, registre que suposava el millor temps en reduir en 2,1 segons l’aconseguit pels belgues de Hyundai Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul i en 3,3 segons el que marcaven dos veterans retornats a la competició com eren Petter Solberg i Phil Mills, pilots que es posaven als comandaments d’un Volkswagen Polo GTi R5. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia restaven a 5 dècimes de segon dels qui foren campions del món 16 anys abans, mentre que els noruecs Andreas Mikkelsen i Anders Jæger eren cinquens a 3 dècimes de segon dels encara portadors del dorsal número 1 i per 6 dècimes de segon amb Esapekka Lappi i Janne Ferm.
La jornada es donava per finalitzada després d’aquest primer tastet de competició, pel que els pilots enfilaven el camí cap al parc tancat de Llandudno a partir d’1 quart i 2 minuts de 10 de la nit amb el mateix ordre a la taula provisional del que sortien d’Oulton Park.
Amb l’arribada del divendres 4 d’octubre, les especials cronometrades genuïnes d’un ral·li també ho feien en el programa. Un bucle de 4 trams es celebrava al matí i a la tarda, si bé el post meridional es complementava amb una passada per l’especial espectacle d’”Slate Mountain” a l’equador del mateix, el que permetia assolir un total de 9 proves especials de 116,52 km competitius, una corda a la que se li donava sortida amb l’eixida del parc tancat a partir de quan passessin 10 minuts de les 6 del matí.
Uns altres locals, els d’M-Sport Elfyn Evans i Scott Martin, marcaven el primer millor temps de la jornada, mentre que els líders Kris Meeke i Sebastian Marshall restaven a 5 dècimes de segon del registre dels seus compatriotes, conservant així la seva privilegiada posició.
Les dues proves cronometrades següents tindrien color estoni, amb dues victòries parcials d’Ott Tänak i Martin Järveoja que pujaven així fins a la segona posició a 4,8 segons dels seus companys d’equip britànics, però la quarta i última prova especial del bucle s’acabaria cancelant donat l’excés d’aigua dels seus primers quilòmetres. Dos Toyota Yaris WRC, el de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i el de Kris Meeke i Sebastian Marshall acabarien compartint l’escratx, mentre que Ott Tänak i Martin Järveoja s’hi acabarien deixant 6,4 segons en afrontar l’especial amb cautela.
Tot plegat suposava que a l’entrada al reagrupament de Llandudno, Kris Meeke i Sebastian Marshall lideressin per 6,0 segons de marge amb Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, qui tanmateix havien tingut un matí bastant discret, 6,2 segons amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i per 6,5 segons amb Ott Tänak i Martin Järveoja. Els campions del món en vigència, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, eren cinquens a 8,8 segons dels pilots britànics de Toyota, després d’haver tingut una jornada matinal més aviat fluixa.
Precisament els ajustos introduïts en el seu C3 WRC tenien efecte en quan els pilots francesos s’imposaven en les 2 primeres proves especials del bucle de la tarda per tal de grimpar fins a la segona posició a 2,5 segons de Kris Meeke i Sebastian Marshall. D'altra banda, en el transcurs de la segona prova especial de la tarda, setena en el còmput global de l’itinerari, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila cursaven baixa per accident, si bé aquests per llavors ja s’estaven veient desplaçats de les posicions amb dutxa dominical d’escumós.
Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul s’esperonaven a l’especial espectacle d’”Slate Mountain”, on gràcies a la seva primera victòria parcial, els de Hyundai aconseguien notorietat mediàtica, mentre que Ott Tänak i Martin Järveoja marcaven el millor temps en les dues últimes proves especials de l’etapa, no sense abans, en l’enllaç cap al darrer tram, haver de fer d’electricistes en quan queia la nit i els llums addicionals del seu Toyota no funcionaven.
Gràcies a aquestes dues últimes victòries de tram, els estonis es feien amb la primera posició just abans d’entrar al parc tancat, operació que els primers participants començaven a fer quan passava 1 minut de les 9 del vespre. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia eren segons a 3,4 segons d’Ott Tänak i Martin Järveoja, mentre que Kris Meeke i Sebastian Marshall es mantenien en posicions de podi a 3,6 segons dels seus companys d’equip. Per darrera dels britànics es situaven els 3 Hyundai i20 Coupé WRC presents a l’edició, amb Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul al capdavant a 8,4 segons del lideratge, seguits d’Andreas Mikkelsen i Anders Jæger a 25,7 segons de la primera posició i per últim de Craig Breen i Paul Nagle, classificats en sisè lloc absolut i a 33,5 segons dels estonis.
Sense un domini clar per cap de les formacions participants, i per tant unes distàncies relativament curtes entre les quatre primeres tripulacions, aquestes afrontaven el tercer dia de competició a partir de quan faltaven 5 minuts per a 3 quarts de 6 del matí. L’etapa sabatina era la més llarga de totes, amb 151,24 km cronometrats al llarg de 7 proves especials, les quals es cobrien sense assistències mecàniques, només amb un servei remot per al canvi de pneumàtics a Newtown i 3 aturades per al proveïment de carburant.
Elfyn Evans i Scott Martin, qui després d’haver aconseguit l’escratx en el primer tram del divendres, queien en picat en haver malmès les suspensions del seu Ford Fiesta RS WRC arran d’una punxada en el tram següent, aquí resorgien amb 3 victòries consecutives de tram en les 3 especials matinals per tal d’enfilar-se fins a la sisena posició provisional.
Per davant Kris Meeke i Sebastian Marshall eren incapaços de trobar el ritme que havien imprés la jornada anterior i els britànics de Toyota eren superats pels belgues de Hyundai després de la disputa de la segona prova especial matinal. Mentre que entre Ott Tänak i Martin Järveoja amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, les distàncies s’obrien molt tímidament per arribar a Newtown amb 7,0 segons de diferència entre els dos primers classificats i amb Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul 2,2 segons més avall, després de que els francesos tinguessin un moment delicat en malinterpretar una nota i picar contra el marge de la pista en la darrera cronometrada matinal.
El bucle post meridional tenia les mateixes 3 especials del bucle matinal però amb un ordre diferent, segona, tercera i primera, per aquest completar-se amb una curta especial espectacle pels carrers de Colwyn Bay, a tocar de Llandudno, al capvespre.
Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul s’imposaven en la primera prova especial de la represa per restar a 4 dècimes de segon del registre de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia. Gràcies al tercer millor temps en la cinquena prova especial sabatina, per darrera dels seus companys Andreas Mikkelsen i Anders Jæger i dels líders Ott Tänak i Martin Järveoja, els pilots de Hyundai es feien amb el segon lloc dels francesos de Citroën. Deixant constància de l'harmonia que exisitia entre els belgues amb la seva mecànica, així com en l'elecció dels seus pneumàtics, els pilots aconseguien de nou el registre de referència per a la resta del parc tancat en la darrera prova especial campestre del dia, si bé Ott Tänak i Martin Järveoja s’encarregaven de treure ferro al mèrit en aturar el cronòmetre a 4 dècimes de segon dels pilots de la formació coreana.
Precisament els estonis tancaven el dia amb el millor temps a Colwyn Bay i just per davant dels seus rivals belgues, amb el què els líders feien cap al parc tancat de Llandudno a quarts de 9 del vespre amb 11,0 segons de marge en el seu haver. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia eren tercers a 17,3 segons i Kris Meeke i Sebastian Marshall quarts a 26,5 segons. Andreas Mikkelsen i Anders Jæger seguien tancant la pinça dels 5 primers classificats a 46,9 segons de la parella estonia, si bé Elfyn Evans i Scott Martin pressionaven per darrera a 4,5 segons del seu temps.
A diferència d’edicions anteriors, en aquesta ocasió la jornada dominical gaudia d’un parc d’assistències a mitja etapa, per tal de facilitar veure més agressivitat per part dels pilots a les pistes. Un bucle de 2 trams es celebrava a primera hora del matí així com a les portes del migdia, si bé el primer d’ells era tancat amb la fotogènica especial de Great Orme, per tal d’assolir així la xifra total de 5 proves especials de 38,42 km cronometrats. Amb sortida del parc tancat de Llandudno a les 6 del matí, el retorn per a la primera parella participant es programava per quan passessin 2 minuts de 2 quarts de 2 del migdia.
Ott Tänak i Martin Järveoja aturaven el cronòmetre amb el millor temps i just per davant de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul en la primera prova especial dominical, si bé entre les dues formacions les distàncies només es modificaven en 1 dècima de segon. En la següent prova especial, els belgues romanien en la segona posició a final de tram per darrera d’Elfyn Evans i Scott Martin, mentre que els líders eren tercers i perdien 2 dècimes de segon amb els seus primers rivals. Tanmateix, aquesta victòria de tram, habilitava a la parella britànica d’M-Sport a immiscir-se entre els 5 primers classificats, desplaçant d’aquest grup als noruecs Andreas Mikkelsen i Anders Jæger.
La mala mar obligava als organitzadors a cancelar l’especial de Great Orme, amb el què milions de píxels es quedaven sense capturar i els dos primers equips feien cap a les assistències havent reduit en 1 dècima de segon les seves distàncies. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, totalment fora de la lluita dels seus rivals, entraven a Llandudno havent perdut 7 segons més, si bé el seu gap vers Kris Meeke i Sebastian Marshall romania constant.
Tal i com havia acabat el primer bucle, començava el segon, és a dir, amb una victòria de tram per a Elfyn Evans i Scott Martin, i un segon millor temps per a Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, qui a la seva vegada escurçaven en 1,4 segons les distàncies amb els líders. Amb només els 6,43 km del “Power Stage” per endavant, els belgues eren conscients que aspirar a la victòria era un impossible, menys encara quan els estonis deixaven clar en els primers parcials que havien estat reservant goma de cara a aquesta cronometrada i s’hi acabaven anotant l’escratx.
Així doncs, a 2 quarts i 2 minuts de 2 de la tarda del diumenge 6 d’octubre de 2019, el 75è Ral·li de Gales començava a donar-se per conclòs amb la victòria absoluta així com en el “Power Stage” d’Ott Tänak i Martin Järveoja. Els estonis cobrien els 305,02 km cronometrats disputats en un temps de 3 hores i 58,0 segons, un registre que reduïa en 10,9 segons el temps de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, que trobaven cert consol en el segon millor temps de la darrera prova especial, tancaven el podi a 23,8 segons dels guanyadors.
Ogier-Ingrassia tenien un ral·li ple d’altibaixos, però si més no pujaven al podi.
Fins a 5 formacions de la categoria WRC2Pro es presentaven a la línia de sortida de l’especial espectacle d’Oulton Park, a Anglaterra, el dijous 3 d’octubre al vespre, entre les que els finlandesos d’Škoda Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen aconseguien el millor temps per un avenç de 3,5 segons vers el Ford de Gus Greensmith i Elliott Edmonson i de 5,4 segons en relació al Citroën de Mads Østberg i Torstein Eriksen.
Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen repetien victòria de tram en la primera prova especial del divendres, si bé la resposta dels seus rivals era immediata, doncs Gus Greensmith i Elliott Edmonson feien ho mateix en la segona prova especial del dia, mentre que Mads Østberg i Torstein Eriksen acabarien aturant el cronòmetre abans que ningú en la tercera, especial en la que els responsables d’M-Sport recollien dos reversos, d’una banda els neozelandesos Hayden Paddon i John Kennard eren baixa per accident, mentre que Gus Greensmith i Elliot Edmonson s’envirollaven a alta velocitat i s’hi deixaven de l’ordre de mig minut.
Donat que la quarta i última prova especial matinal era cancelada després del pas d’Elfyn Evans i Scott Martin per incidents amb el públic, els participants en categoria WRC2Pro no acabaven disputant aquesta cronometrada i per tant les formacions entraven en el parc d’assistències de Llandudno amb les distàncies immòbils, és a dir 6,8 segons entre Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen i Mads Østberg i Torstein Eriksen, i 28,9 segons entre els líders finlandesos amb Gus Greensmith i Elliott Edmonson.
Malauradament, una fuita d’oli apareguda en l’enllaç cap a la línia de sortida del primer tram de la tarda, deixava fora de competició a Mads Østberg i Torstein Eriksen, amb el què a priori el camí s’aplanava força per a Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, tal i com quedava palès amb una altra victòria de tram per als pilots nòrdics al primer tram del bucle.
Però la realitat era una altra, doncs una punxada de la parella d’Škoda en la penúltima prova especial, així com una penalització de 4 minuts i mig per retard en el control horari per a Gus Greensmith i Elliott Edmonson, qui s’imposaven en els 2 altres trams celebrats, deixaven al capdavant de la classificació provisional als txecs Jan Kopecký i Jan Hloušek, pilot que una vegada més havia jugat la carta d’anar a assegurar.
Els centreeuropeus feien cap al parc tancat el divendres al vespre amb 7,5 segons de marge vers els seus companys Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen i per 4 minuts i 3,8 segons amb els britànics d’M-Sport, unes distàncies que si bé resultaven definitives com per augurar un doblet per a la marca de la sageta, no ho eren gens ni mica com per elucubrar el vencedor.
I es que amb l’escratx de la primera prova especial sabatina, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen recuperaven la primera posició per una catorzena de segons de marge, mentre que la cara amarga de la competició tornava a ser per a Mads Østberg i Torstein Eriksen, qui havien d’abandonar altra cop la jornada abans de ni tan sols posar les 4 rodes del seu Citroën sobre cap especial.
Fets amb la primera plaça, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen seguien incrementant les distàncies amb els seus companys de carpa, més quan Jan Kopecký i Jan Hloušek punxaven en la cronometrada següent, el que facilitava que en certs instants del bucle matinal, el rol de llebrers el prenguessin els neozelandesos Hayden Paddon i John Kennard.
Avesats a les victòries de tram, el degoteig de segons entre els líders i els seus companys d'equip era constant al llarg del que restava d’etapa, molt més quan els txecs es topaven amb un segon incident de cursa en patir una rebolcada amb el seu Fabia R5 Evo.
Amb 4 minuts i 38,7 segons de marge entre Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen amb Jan Kopecký i Jan Hloušek, i més de 3 quarts d’hora entre els líders amb Gus Greensmith i Elliott Edmonson, els 38,42 km cronometrats de l’etapa dominical, esdevenien un mer tràmit en el que els pilots que fins llavors no havien gaudit de massa fortuna, brillaven per captar l'interès dels mitjans i de les xarxes socials.
Finalment Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen aconseguien la victòria per 4 minuts i 47,0 segons de marge amb Jan Kopecký i Jan Hloušek i per 45 minuts i 59,4 segons amb Gus Greensmith i Elliott Edmonson, una victòria que era la cinquena de la temporada per al pilot finlandès, que a part de comportar 25 punts a la taula, així com l’increment en 10 punts del seu gap vers el seu rival principal britànic, significava que davant la retenció dels 8 millors resultats, cap altre rival el podria atrapar en números de victòries, doncs tant Fergus Greensmith com Mads Østberg n'acumulaven dues, i per tant el d'Škoda es feia amb el títol mundial amb dues proves per endavant en el calendari.
Rovanperä-Halttunen guanyaven i es feien amb el títol mundial.
En categoria WRC2 la llista d’inscrits era força més àmplia, doncs fins a 13 formacions hi oficialitzaven les seves intencions de competir-hi. Entre elles, els veterans Petter Solberg i Phil Mills esdevenien els més ràpids en el circuit d’Oulton Park a bord del seu Volkswagen Polo GTi R5 i per tant els qui 16 anys abans s’hi havien coronat com a campions del món, se n’anaven a dormir com els primers líders per un marge de 2,8 segons amb Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczpaniak, una distància considerable tenint en compte els 3,58 km cronometrats de l’especial.
Divendres al matí però, els francesos Pierre-Louis Loubet i Vincent Landais rellevaven als líders amb una victòria de tram en la primera prova especial vera, mentre que en la prova següent, els veterans eren superats també per Ole-Christian Veiby i Jonas Andersson en quan els escandinaus també hi aconseguien un millor temps per davant dels líders francesos.
Malauradament el pilot noruec i el copilot suec cursaven baixa en la cronometrada següent, mentre que Pierre-Louis Loubet i Vincent Landais perllongaven el seu lideratge amb una nova victòria parcial, la darrera del matí davant la cancel·lació de l’especial després del pas d’Elfyn Evans i Scott Martin.
Per la tarda els líders es refermaven amb dues victòries de tram més, mentre que Petter Solberg i Phil Mills començaven a notar la pressió d’Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul després de que els francòfons s’anotessin 1 victòria de tram i 2 segons millors temps en les 3 primeres proves especials celebrades de les 4 programades.
En la cinquena i última, quarta de facto, arribava la reacció de la parella veterana, que en aconseguir-hi un escratx, aturava la sagnia de segons per entrar al parc tancat de Llandudno a 35,7 segons de Pierre-Louis Loubet i Vincent Landais i a 3,4 segons d’Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul.
La jornada sabatina era la més llarga de totes, i a més a més aquesta es disputava sense assistències intermèdies, pel que qualsevol errada es podia pagar ben cara. Els líders la vessaven ben aviat amb una punxada, el que tanmateix condicionaria el seu ritme en el que restava d’escull abans no poguessin canviar de rodes, un problema similar que també afectava a Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul, qui amb una munta equivocada de compostos, tampoc podien mantenir el pols de la jornada anterior amb Petter Solberg i Phil Mills.
El pilot noruec i el copilot britànic eren l’altra cara de la moneda, doncs amb un tercer i segon millor temps, sota les victòries del fill del primer, Oliver Solberg, i Aaron Johnston, i dos temps escratx consecutius, el primer en l’última prova especial del bucle i el segon en la primera cronometrada de l’escull post-meridional, els qui foren campions del món l’any 2003 prenien el lideratge de la classe per 5 dècimes de segon amb Pierre-Louis Loubet i Vincent Landais.
Les distàncies eren curtes i la lluita aferrissada, els francesos s’imposaven en la cinquena prova especial de la jornada i recuperaven la posició perduda, quelcom que també farien Petter Solberg i Phil Mills en la sisena i última campestre. El passeig marítim de Colwyn Bay i la pluja que hi queia, donava a Petter Solberg i Phil Mills l’oportunitat de seguir incrementant distàncies amb un nou temps de referència per a la classe, amb el què el noruec i el britànic se n’anaven a descansar amb 12,5 segons de marge vers Pierre-Louis Loubet i Vincent Landais i amb 2 minuts i 47,1 segons en relació a Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul.
En el transcurs de la quarta i última jornada de competició, el ball de segons entre els dos primers equips classificats seguia existint al llarg dels seus 38,42 km cronometrats, però finalment Petter Solberg i Phil Mills s’anotaven la victòria per 18,8 segons de distància amb Pierre-Louis Loubet i Vincent Landais i per 2 minuts i 50,6 segons amb Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul.
La victòria del pilot noruec era totalment intranscendent a efectes de campionat, doncs el pilot estava totalment fora de l’òrbita de la competició, el que si resultaven força útils eren els 20 punts aconseguits amb el seu segon lloc per a Pierre-Louis Loubet, doncs el cors grimpava fins al primer lloc de la classificació provisional, superant a Benito Guerra en 6 punts.
Solberg-Mills vivien una segona joventut a Gales.
En categoria Junior, els suecs Dennis Rådström i Johan Johansson marcaven el millor temps a l’especial espectacle del dijous al vespre, però en quan els participants es situaven sobre les especials forestals galeses, el panorama canviava absolutament.
Jan Solans i Mauro Barreiro s’imposaven en les dues primeres cronometrades del programa, mentre que Dennis Rådström i Johan Johansson cursaven baixa del ral·li, amb el què el català i el gallec passaven a liderar la classificació de la categoria per l’estret marge de 4,0 segons vers Tom Kristensson i Henrik Appelskog.
Precisament la segona parella sueca acabava amb la ratxa de la parella espanyola i en marcar el millor temps en la tercera prova especial, aquests retallaven 3,6 segons als tutelats per la RFEdA, per tal d’entrar al parc d’assistències intermèdies amb 4 dècimes de segon de separació.
Tom Kristensson i Henrik Appelskog es feien amb el lideratge al terme de la primera prova especial de la tarda gràcies a marcar-hi el millor temps de la categoria, però Jan Solans i Mauro Barreiro revertien d’immediat les dinàmiques i amb 3 victòries de tram en les 3 últimes proves especials celebrades, el català i el gallec entraven en règim de parc tancat amb 16,3 segons de marge en el seu haver vers Tom Kristensson i Henrik Appelskog. Sean Johnston i Alexander Kihurani es trobaven en aquell instant en tercer lloc a 2 minuts i 52,0 segons dels líders, el que deixava ben clar que la lluita per la victòria es decidiria entre espanyols i suecs.
L’estira i arronsa de segons seguia al llarg del dissabte al matí, fins que en la darrera prova especial del primer escull, Tom Kristensson i Henrik Appelskog es deixaven una mica més de 3 minuts arran d’una punxada. El marge que conferia aquest incident a la parella líder, els permetia prendre’s amb més calma el que restava de jornada, habilitant a Dennis Rådström i Johan Johansson, que competien en modalitat de rally2 o superally, a guanyar punts extra per cada victòria de tram que aquests aconseguien.
Jans Solans i Mauro Barreiro doncs, retornaven al parc tancat de Llandudno amb 3 minuts i 24,4 segons de marge vers Tom Kristensson i Henrik Appelskog, mentre que en relació als anglòfons Sean Johnston i Alex Kihurani aquesta distància s’eixamplava fins als 5 minuts i 25,1 segons, unes diferències que convertien la jornada dominical en un mer tràmit sense massa interès.
Dennis Rådström i Johan Johansson sumaven els 4 punts extra corresponents a les 4 victòries de tram, doncs Great Orme no s’acabava disputant, mentre que Jan Solans i Mauro Barreiro aconseguien la victòria final amb un temps que reduïa en 2 minuts i 51,7 segons el crono de Tom Kristensson i Henrik Appelskog, mentre que amb Sean Johnston i Alexander Kihurani la diferència en la cerimònia del podi s’establia en 5 minuts i 11,9 segons.
La cita britànica era la darrera en el calendari del campionat junior i a més a més aquesta comptava amb un coeficient doble, pel que la victòria del de Matadepera així com els 7 punts extra que aquest hi sumava en forma de millors temps, donava la corona mundial al pilot català amb un total de 139 punts, això era un marge final de 21 punts vers Tom Kristensson i de 64 punts amb Dennis Rådström.
Victòria i títol mundial per a Solans-Barreiro a Gales.
En el campionat de pilots, Ott Tänak feia una important passa endavant cap a l’objectiu d’aconseguir el seu primer títol en sumar la màxima puntuació possible, és a dir 30 punts, doncs l’estoni obria les distàncies amb Sébastien Ogier fins als 28 punts. D'altra banda, si bé Thierry Neuville encara no estava descartat en la cursa per la corona, aquest en no poder reduir distàncies amb el líder i trobar-se a 41 punts del pilot de Toyota, veia molt remotes les seves opcions.
Pilot |
Punts |
 Ott Tänak
|
|
 Sébastien Ogier
|
212 |
 Thierry Neuville |
|
En el certamen de constructors la classificació es posava roent en la seva part més alta, doncs el segon classificat, Toyota, aconseguia més punts que cap altra marca, i els japonesos escuçaven en 11 punts les distàncies amb els líders de Hyundai per deixar-les en 8 punts quan encara restaven dues proves per endavant. Un cop més, Citroën quedava fora de la lluita per les primeres posicions així com del fanalet vermell, pel que els dels dos galons es feien forts en el tercer lloc provisional.
Constructor |
Punts |
 Hyundai
|
|
 Toyota
|
|
 Citroën
|
|
Marcus Grönholm 
Richard Burns 
Peugeot
Ford
Subaru
Volkswagen
Qatar