..:: HdR.cat - 15 octubre ::..

Biasion-Siviero guanyaven el 3r ral·li de la temporada, però estaven a mercè del que passés al RAC britànic.

Dotzena i penúltima prova del calendari del campionat del món de ral·lis de 1987, el 29è Ral·li de Sanremo finalitzava el dijous 15 d'octubre a la ciutat de la Riviera de les Flors amb un total de 55 equips presents a la cerimònia de clausura. La prova, que tenia un recorregut dividit en quatre jornades de competició amb un total de 41 especials cronometrades de 530,21 km de distància sobre un terreny mixt asfalt-terra-asfalt, atreia fins a 125 equips a formalitzar la seva inscripció, iniciant tots ells la prova el dilluns 12 d'octubre de 1987.

Saby-Fauchille van fer bo el seu Lancia Delta HF 4WD per finalitzar en segona posició.

La prova s'iniciava el dilluns al matí amb 4 especials sobre asfalt en les immediacions de Sanremo en les que la pluja va fer acte de presència, minvant encara més les opcions dels cotxes de dues rodes motrius vers els poderosos Lancia Delta HF 4WD. Els principals pilots de la firma italiana optaven per dues opcions diferents en la munta de pneumàtics, mentre que Massimo Biasion i Tiziano Siviero escollien uns P-Zero de série, Markku Alén i Ilkka Kivimäki optaven per uns intermedis emprats al Monte-Carlo, la jugada va sortir bé als italians que guanyaven el primer tram i esdevenien els primers líders de la prova, mentre que els seus companys finlandesos patien una sortida de pista que es saldava amb una punxada i 1 minut i mig perdut.

Per a més desgràcia dels finlandesos, que es jugaven bona part de les seves opcions al títol de constructors, problemes en les seves suspensions a causa de la sortida de pista els endarreria 1 minut més en la segona especial cronometrada, en la que els homes més ràpids serien els francesos de Renault Jean Ragnotti i Pierre Thimonier, els quals tornarien a marcar el millor temps en la quarta especial cronometrada que els permetia encapçalar la general provisional en el llarg enllaç cap a les especials més orientals.

En quan les especials de terra es van començar a celebrar en el seu camí cap a Chinciano, ràpidament els Lancia van tornar a demostrar la seva superioritat en aquest terreny, recuperant el liderat Massimo Biasion i Tiziano Siviero en la primera especial cronometrada que es celebrava en aquesta superficie, mentre que el Renault 11 Turbo de Jean Ragnotti i Pierre Thimonier anava progressivament retrocedint.

D'altra banda Markku Alén i Ilkka Kivimäki s'adjudicaven dues especials en aquesta primera jornada, el que permetia als pilots finlandesos recuperar part del temps que havien perdut en les dues primeres especials cronometrades celebrades sobre asfalt, fins que una virolla a molt alta velocitat els va fer perdre encara més temps.

Ja en la segona jornada de competició Markku Alén i Ilkka Kivimäki perdien el control del seu Delta HF 4WD en un revolt no massa complex, a conseqüència del qual es veien obligats a abandonar la prova, mentrestant l'altre dels Lancia oficials, el pilotat per Bruno Saby i Jean-François Fauchille es trobava ja en segona posició, obtenint bona renda de la seva tracció integral i de la major potència i menor pes del seu cotxe en relació als Delta del Jolly Club que amb Alessandro Fiorio i Luigi Pirollo en la seva primera actuació amb un cotxe de Grup A, i ja amb el títol de Grup N a la butxaca, encapçalava el grup perseguidor però a una distància notoria dels oficials.

Sorprenia a gairebé tothom la quarta posició que Didier Auriol i Bernard Occelli van aconseguir mantenir en les primeres etapes de terra, una superficie que els pilots no havien trepitjat en els dos últims anys i que a més no és gaire propicia per als cotxes de propulsió com el Ford Sierra Cosworth que pilotava, que per més mèrit dels francesos era una unitat de RED i no l'oficial de la marca de l'oval, classificant-se per davant del Lancia Delta HF 4WD del Grifone dels locals i excampions europeus Fabrizio Tabaton i Luciano Tedeschini.

Pel que fa a Jean Ragnotti i Pierre Thimonier, els de Renault queien fins la sisena posició provisional, a més de 4 minuts del líder indiscutible de la prova, empatant a temps amb el Lancia del Jolly Club pilotat pels suecs Mikael Ericsson i Claes Billstam, els quals arrossegaven problemes de transmissió al llarg de l'etapa.

Afortunadament per als pilots de dues rodes motrius, amb la neutralització de la segona etapa a les afores de Pisa, la terra tocava al seu final, i ja en la represa des de la Toscana els pilots afrontaven el camí de retorn a Sanremo disputant 9 trams d'asfalt de 144,72 km de distància, en els que Jean Ragnotti i Pierre Thimonier van començar a escalar posicions fins arribar a la tercera posició al final de la jornada, gràcies també en part a les punxades que varen afectar els Lancia Delta HF 4WD dels italians del Jolly Club Sandro Fiorio i Luigi Pirollo i del Grifone Fabrizio Tabaton i Luciano Tedeschini, mentre que els suecs Mikael Ericsson i Claes Billstam, es veien endarrerits en haver de canviar en fins en tres ocasions els seu diferencial.

Jean Ragnotti i Pierre Thimonier quedaven separats per tan sols 18 segons dels seus compatriotes Didier Auriol i Bernard Occelli al terme de la tercera jornada, el que feia preveure una lluita interessant pel darrer calaix del podi en la quarta i última etapa que es disputava integrament sobre asfalt al llarg de 5 especials cronometrades. Però la lluita finalment no es va produir ja que uns problemes en el diferencial del seu Ford Sierra RS Cosworth, van enlentir el ritme del pilots, facilitant el camí cap a la darrera plaça de podi als de Renault.

Per davant d'ells Massimo Biasion i Tiziano Siviero seguien encapçalant la taula provisional amb mà de ferro acumulant fins un total de 18 escratxs que els permetrien aturar el crono en 6 hores 9 minuts i 19 segons al terme de la prova, mentre que per darrera d'ells els francesos Bruno Saby i Jean-François Fauchille feien bona la superioritat mecànica del seu cotxe Lancia oficial per tal d'adjudicar-se cinc trams en les seccions d'asfalt de la tercera i quarta jornada que els permetrien assegurar-se cómodament la segona posició final aturant el rellotge amb 5 minuts i 11 segons de demora vers els guanyadors. L'absència de problemes i el seu pilotatge agressiu sobre asfalt, van permetre que Jean Ragnotti i Pierre Thimonier portessin el seu Renault 11 Turbo fins a la tercera posició final a 7 minuts i 36 segons dels guanyadors.

Jean Ragnotti i Pierre Thimonier van posar les coses díficils en els primers trams d'asfalt.

En la categoria dels cotxes de Grup N, els italians Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti van ajudar a fer més gran si cap la festa de Lancia guanyant la categoria a bord del seu Lancia Delta HF 4WD sobrevisquent a un intent de sabotatge quan es va trobar sucre en el seu carburant. La victòria a efectes de campionat era intrascendent ja que el seu compatriota i fill del màxim responsable de l'àrea esportiva de Lancia, Sandro Fiorio, pràcticament l'únic pilot amb una certa continuitat en el certàmen, ja s'havia adjudicat el títol amb anterioritat.

Tot i un intent de sabotatge Cunico-Evangelisti es van adjudicar el Grup N.

A Lancia la única consigna que es va donar a principi de temporada va ser que tots els pilots disputarien 7 proves al llarg de l'any, per a Massimo Biasion aquesta era la seva setena participació, pel que el pilot vicentí no podria defensar la primera posició en el RAC britànic que ara ostentava gràcies a la victòria aconseguida a la prova de casa. A 14 punts per darrera d'ell, empatats a 80, s'hi trobaven els finlandesos Juha Kankkunen i Markku Alén els quals si disputarien la última prova del calendari i que per tant encara tenien un darrer cartutx per cremar. Kenneth Eriksson, que per decisió de Volkswagen s'havia quedat a casa, tancava el podi provisional.

Pilot	Punts
Massimo Biasion	94
Juha Kankkunen Markku Alén	80 80
Kenneth Eriksson	68

Pel que fa a marques, la victòria que aconseguia Lancia, permetia als italians descartar el seu segon pitjor rersultat de la temporada, el segon lloc aconseguit al Tour de Corse, completant així una classificació perfecta amb 7 victòries en els 7 resultats que es retenien com a màxim. Audi per la seva banda, sense participar a la prova, mantenia els seus punts congelats mentre que Renault s'acostava molt a la seva posició gràcies al podi de Ragnotti-Thimonier.

Constructor	Punts
Lancia	140
Audi	74
Renault	71

Aghini-Farnocchia aconseguien la seva primera victòria mundial a casa bàsicament sobre l'asfalt.

Onzena prova en el calendari del campionat del mòn de ral·lis, el dijous 15 d'octubre de 1992 finalitzava el 34è Ral·li de Sanremo a la ciutat italiana que li donava nom. La cita italiana comptava amb 25 proves especials cronometrades de 527,48 km de distància, a les que els 101 equips inscrits començarien a fer front a partir del dilluns 12 d'octubre. Dos jornades després, 41 dels equips participants aconseguien completar el recorregut i ser presents a la cerimònia de clausura del ral·li que era puntuable per als campionats de pilots, constructors i producció.

Kankkunen-Piironen s'imposaven en l'etapa de terra, però finalment no aconseguien la victòria.

El ral·li arrancava amb l'absència de l'equip Toyota, que decidien concentrar-se en l'evolució del Toyota Celica Turbo 4WD el qual de cara al futur Ral·li Catalunya-Costa Brava introduiria diverses novetats, pel que una hipotètica lluita per la victòria s'hauria de produir entre els Lancia Delta HF Integrale de Martini-Racing i els Ford Sierra RS Cosworth 4x4 oficials, sent els de l'òval clarament inferiors als cotxes italians.

La primera etapa es celebrava en dilluns i aquesta estava formada per 8 especials cronometrades d'asfalt amb una corda total de 147,72 km. Ja en la primera especial cronometrada del programa el ral·li perdia un dels equips favorits a la lluita per la victòria, quan una llanda defectuosa instalada en el Lancia Delta HF Integrale de Didier Auriol i Bernard Occelli es trencava i deixava el cotxe dels francesos sobre tres rodes, que en intentar controlar la situació frenant el seu cotxe, lliscaven sobre el disc de fre i acabaven fora de la carretera en un lloc en el que era impossible retornar el cotxe a la traçada i per tant fora de la competició.

La cara amable de l'equip Martini Racing era pels italians Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, els quals marcaven els dos primers escratxs del ral·li amb el seu Lancia Delta HF Integrale llaurant-se la condició de líder. En la tercera especial cronometrada el Ford Sierra RS Cosworth 4x4 oficial dels francesos François Delecour i Daniel Grataloup, i el dels italians Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti de l'importador transalpí de la marca de l'òval, donaven una nota diferent a la prova, doncs acte seguit Andrea Aghini i Sauro Farnocchia tornaven a marcar el ritme adjudicant-se 4 escratxs més de forma consecutiva que els refermaven en la seva condició de líder.

Precisament en l'últim d'aquests escratxs, el de la setena especial cronometrada, el ral·li va quedar pràcticament trencat en dos, doncs una tempesta molt intensa va atrapar per sorpresa als participants que afrontaven l'especial amb rodes llises a partir de la sisena posició, provocant que aquests cedissin de cop 2 minuts vers els cinc primers classificats. Juha Kankkunen i Juha Piironen, aconseguien un anecdòtic escratx en la vuitena i última especial cronometrada del dia, Il Ciocco, de només 3,12 km de longitud tancant així una pletòrica alhora que previsible jornada pels Lancia preparats pel Jolly Club de Martini Racing.

Tot i els sis temps escratx aconseguits de vuit possibles, Andrea Aghini i Sauro Farnocchia feien entrada al parc tancat amb només 34 segons d'avantatge vers el Ford Sierra RS Cosworth 4x4 de François Delecour i Daniel Grataloup, si bé el cotxe de l'òval es preveia que patís més en la següent jornada sobre terra. Juha Kankkunen i Juha Piironen, pilots que no es prodigaven per un excel·lent pilotatge sobre asfalt, tancaven el podi provisional a 1 minut i 21 segons dels seus companys d'equip i líders provisional i afrontaven la segona etapa amb 32 segons d'avantatge vers els italians de Ford Miki Biasion i Tiziano Siviero que en la última prova especial del dia, Il Ciocco, tenien un rendiment desastrós perdent 22 segons en els 3,12 km de distància de l'especial.

Amb la segona jornada del ral·li arribaven les especials de terra, en les que com pressumptament passaria, Juha Kankkunen i Juha Piironen exercien el seu domini. La jornada comptava amb 8 proves especials cronometrades de 208,36 km de distància, en les que la parella finlandesa va ser capaç d'imposar-se en set d'elles, només no aconseguien imposar el seu ritme en la primera passada pel tram de Nerbisci, tercera prova del dia, on el millor registre era per a François Delecour i Daniel Grataloup.

Tot i aquest domini de Juha Kankkunen i Juha Piironen sobre la grava, no va ser fins la última especial cronometrada de la jornada en la que la parella finlandesa aconseguiria la primera posició provisional de la prova, aprofitant l'avinentesa que Andrea Aghini i Sauro Farnoccia, s'envirollaven en aquesta última cronometrada i perdien de cop 33 segons vers els seus companys d'equip.

Tractant-se de la última cronometrada doncs, Juha Kankkunen i Juha Piironen arribaven a la neutralització de la segona etapa com a líders del ral·li amb només 2 segons de marge vers Andrea Aghini i Sauro Farnocchia. François Delecour i Daniel Grataloup, tot i haver aconseguit guanyar una especial cronometrada, en el comput general de l'etapa perdien 2 minuts i 14 segons vers la parella finlandesa, en gran part per culpa d'un esmortidor trencat en la primera cronometrada, el que els portava a baixar una posició fins la tercera provisional a 1 minut i 27 segons dels líders, mentre que els seus companys d'equip, Miki Biasion i Tiziano Siviero, que sortien a l'atac, esdevenien el segon millor equip de la jornada, i si bé no guanyaven plaça, el podi ara el tenien a 22 segons.

La tercera etapa tenia caràcter mixte com el ral·li en general, amb tres especials cronometrades de 40,72 km de longitud que es celebraven a primera hora del matí sobre terra a la Toscana, i sis proves cronometrades més sobre asfalt programades a partir del capvespre del mateix dimecres en les muntanyes del voltant de Sanremo i que es completarien passada la mitjanit.

Les dues parelles de Ford començaven l'etapa amb força i així François Delecour i Daniel Grataloup i Miki Biasion i Tiziano Siviero s'imposaven en la primera i segona especial cronometrada respectivament. Juha Kankkunen i Juha Piironen s'acomiadaven de la grava toscana guanyant la última cronometrada, mentre que François Delecour i Daniel Grataloup aconseguien marcar el segon millor temps en les dues especials que no guanyaven.

Neutralitzats, els participants es reagrupaven a Sanremo on a les muntanyes dels voltants els hi esperaven les sis últimes proves cronometrades d'asfalt. Els italians Miki Biasion i Tiziano Siviero guanyaven en la primera d'elles mentre que els seus compatriotes Andrea Aghini i Sauro Farnocchia escurçaven les distàncies vers els líders Juha Kankkunen i Juha Piironen per deixar-les en tan sols 3 segons. Els italians de Martini Racing marcaven l'escratx en la segona prova cronometrada d'asfalt, cinquena de l'etapa, i la més llarga de la jornada, recuperant així la condició de líders.

François Delecour i Daniel Grataloup intentaven treure profit del menor rendiment de Juha Kankkunen i Juha Piironen sobre l'asfalt per assaltar la segona plaça, i ho feien guanyant la sisena especial cronometrada, en la setena Andrea Aghini i Sauro Farnocchia s'imposaven de nou, mentre que en la vuitena prova el ritme endimoniat que duia la parella francesa de Ford, els portava a patir una lleugera sortida de pista i atropellar un espectador, el qual havia de ser evacuat pels serveis mèdics obligant a la organització a cancelar l'especial. En la última prova cronometrada del ral·li, programada poc després de passar la mitjanit del dijous 15 d'octubre, els francesos de l'equip Astra Racing Pierre-Cesar Baroni i Philippe David aconseguien un anecdòtic escratx que no aportava canvis en la taula de temps.

Completats doncs els 497,03 km cronometrats que s'acabarien celebrant després de la cancelació de la penúltima prova especial, Andrea Aghini i Sauro Farnocchia aconseguien la seva primera i única victòria al mundial aturant el cronòmetre en un temps final de 5 hores 52 minuts i 11 segons, 40 segons menys que Juha Kankkunen i Juha Piironen. François Delecour i Daniel Grataloup tancaven el podi italià a 1 minut i 42 segons dels guanyadors.

En tot moment Delecour-Grataloup van ser els tercers en discòrdia.

Entre els cotxes de producció, és a dir amb homolgació de Grup N, els pilots locals destacaven especialment tan en número com en resultats, com demostra el fet que els pilots Giovanni Manfrinato i Claudio Condotta lideraven la general al terme de la segona etapa amb més de 6 minuts de marge vers els també italians Romeo Deila i Claudio Giachino. Finalment els primers aconseguirien la victòria, primera de la temporada després de l'abandonament al Monte-Carlo i el segon lloc a Còrsega el que situava al transalpí en quarta posició provisional del campionat.

Manfrinato-Condotta aconseguien guanyar en producció en el seu tercer intent.

En el campionat de pilots, el fet que Didier Auriol no aconseguís la seva pressumpta setena victòria de la temporada, sino el seu segon abandonament, impedia al pilot francès proclamar-se campió mundial. Tanmateix el fet que Juha Kankkunen no aconseguís vèncer a la cita italiana suposava en certa manera un contra-temps pel pilot finlandès en la cursa per la corona, si bé aquesta encara estava oberta a diverses opcions entre les que encara no es podia descartar a l'absent Carlos Sainz que es veia superat per aquest últim.

Pilot	Punts
Didier Auriol	120
Juha Kankkunen	107
Carlos Sainz	104

En el certamen de constructors, Lancia de la mà de Martini Racing havia aconseguit ja les set victòries que com a molt podia retenir en el campionat, pel que aquesta vuitena victòria no s'afegia en el seu comptador com tampoc ho feien els 17 punts aconseguits a Kenya. Ford per la seva banda guanyava 14 punts, el que permetia als de l'oval situar-se 12 punts per darrera de Toyota a falta de dues proves per acabar el campionat de constructors, el Costa d'Ivori no n'era puntuable, pel que el subcampionat encara estava obert.

Constructor	Punts
Lancia	140
Toyota	96
Ford	84

Les ordes d'equip van facilitar la victòria de McRae-Grist.

El dimecres 15 d'octubre de 1997 finalitzava a Sanremo la dotzena ronda en el calendari del Campionat del Món de Ral·lis, el 39è Ral·li de Sanremo. La prova que era puntuable per als campionats de pilots, marques, producció i FIA 2-Litres, recuperava després de molts anys un recorregut íntegrament sobre asfalt dividit en 25 especials cronometrades de 396,21 km de distància a les que tots els 125 equips inscrits presents a la cerimònia de sortida havien de fer front. El recorregut només va ser completat per 67 equips.

Liatti-Pons van ser els pilots més ràpids de la prova, però van penalitzar per acabar segons.

L'inici de la prova estava previst segons el llibre de ruta el diumenge per la tarda amb una especial curta, la qual la FIA va desestimar per temor a possibles problemes que es poguessin produir amb el públic, problemes que es van traslladar a la primera especial cronometrada del dilluns al matí, el que va suposar la cancel·lació de la mateixa i un retard en el programa d'uns 30 minuts.

Així doncs la primera especial en disputar-se va ser la tercera programada, en la que Paolo Andreucci i Simona Fedeli van sorprendre a tothom marcant el millor registre a bord del seu Renault MaxiMègane, això si, pagant un peatge molt car, ja que en l'esforç van deixar els pneumàtics molt compromesos de cara a la següent especial cronometrada, la més llarga del dia en la que Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne esdevenien els homes més ràpids de la especial cronometrada si bé el liderat passava a ser pels belgues de Toyota Freddy Loix i Sven Smeets.

A partir de llavors el Subaru Impreza WRC de Piero Liatti i Fabrizia Pons es van endinsar en un duel amb el Toyota Corolla WRC de Freddy Loix i Sven Smeets, marcant tots dos en el que restava de jornada uns cronos molt parells que finalment portaria a la parella italiana a liderar la prova en la última especial cronometrada de l'etapa per tan sols 2 segons de diferència vers la belga a la neutralització del primer dia.

Per darrera d'ells un nombrós grup format pels Ford Escort WRC de Carlos Sainz i Luis Moya, Juha Kankkunen i Juha Repo, el Mitsubishi Lancer Evo IV de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne,el Subaru Impreza WRC de Colin McRae i Nicky Grist, el Toyota Corolla WRC de Didier Auriol i Denis Giraudet i el Toyota Celica GT-Four d'Andrea Aghini i Loris Roggia es barallaven per les següents posicions, de les que progressivament es van anar caient equips.

McRae-Grist van perdre de l'ordre de mig minut en desllandar una roda en la quarta especial programada del dia, mentre que Kankkunen-Repo i Aghini-Roggia primer i Auriol-Giraudet després, s'anaven despenjant mica en mica de la lluita en anar-lis caient els segons, deixant a Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne i Carlos Sainz i Luis Moya separats per tan sols 2 segons de diferencia al terme de l'etapa i a gairebé mig minut dels líders provisionals.

La segona etapa, disputada als voltants del Piamonte, va viure el domini quasi aclaparador dels britànics de Subaru Colin McRae i Nicky Grist, els quals van aconseguir acumular 6 escratxs en les 8 especials cronometrades celebrades, deixant els dos trams restants pels belgues Freddy Loix i Sven Smeets, els quals prèviament un palier trencat en la primera especial cronometrada del dia, així com el fet d'haver de disputar la segona amb només dues rodes motrius, els va deixar fora de la lluita per la victòria.

Piero Liatti i Fabrizia Pons per la seva banda, eren els encarregats d'obrir pista en la segona jornada, pel que es trobaven amb els trams més bruts i la seva tracció pitjor, a més a més, les sensacions amb les frenades no eren tan bones com en la jornada anterior, pel que els italians van veure com els seus companys d'equip els hi retallaven 34 segons i es situaven a només 6 a la neutralització de la segona jornada.

En la lluita per la tercera posició, el duel entre Mäkinen-Harjanne i Sainz-Moya seguia vigent, ja que en el còmput total de la mateixa, la parella de Ford només va perdre un segon en relació a la de Mitsubishi, tot i que en la primera especial cronometrada del dia, els espanyols van protagonitzar una recepció d'un salt un pèl violenta que va provocar que la suspensió toqués màxim i la direcció s'obrís lleugerament.

La tercera i última etapa, una repetició de la primera en els trams dels voltants de Sanremo, es va mostrar molt interessant en quan al duel que van protagonitzar els dos Subaru Impreza WRC oficials, si bé Carlos Sainz i Luis Moya aprofitaven les humitats de primera hora del matí per situar al seu Escort WRC com el cotxe més ràpid de la primera especial cronometrada el que li permetia situar-se en posició de podi provisionalment.

La cancel·lació de la segona especial cronometrada va donar una petita treva als dos equips de Subaru, recuperant en la tercera especial el duel fratricida, que en aquesta especial s'inclinava en favor dels britànics gràcies al millor temps en tram d'aquests, els italians responien amb l'escratx en la següent especial cronometrada el que els permetria recuperar la primera posició novament, la qual mantindrien fins a la conclusió dels trams, que no del ral·li, ja que Fabrizia Pons va admetre entre llàgrimes per ràdio interna d'equip que penalitzarien en entrar al parc tancat per facilitar la victòria de Colin McRae i Nicky Grist.

Així doncs, Colin McRae i Nicky Grist guanyaven la prova amb un crono total de 4 hores 8 minuts i 25 segons, mentre que els seus companys d'equip transalpins, incloient la penalització, feien un crono 6 segons pitjor al dels guanyadors, el que els duia a ocupar la segona posició de podi.

D'altra banda la lluita que estaven protagonitzant Carlos Sainz i Luis Moya amb Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne per la tercera posició, en les primeres especials es va inclinar en favor dels espanyols de Ford, aconseguint un avantatge provisional de 7 segons, que a mesura que avançava la jornada els finlandesos de Mitsubishi van anar eixugant fins arribar a estar a empatats a temps quan mancaven dues especials per finalitzar el ral·li, per a més emoció tots dos calcaven el crono en la penúltima especial pel que es jugarien el podi en la última cronometrada, on Mäkinen-Harjanne cvan aconseguir completar el tram amb el millor temps i 2 segons per davant de Sainz-Moya, marge que els va donar el tercer lloc definitiu i a només 12 segons dels guanyadors de la prova.

En una jornada final no apta per cardiacs, Mäkinen-Harjanne completaven el podi en la darrera especial.

En la categoria de producció, Gustavo Trelles i Jorge del Buono amb 8 escratxs en els 10 primers trams van aconseguir un avantatge proper al minut fins que un accident va esgarrar el seu ral·li quan faltava un tram per completar la segona jornada deixant llavors en solitari als italians amb Mitsubishi Lancer Evo IV Mario Stagni i Enrico Brazzoli, pràcticament els únics pilots que van inquietar als sudamericans en els primers compassos de la prova. A efectes de campionat la victòria dels locals era intrascendent, ja que en la general provisional el domini de Gustavo Trelles era aclaparador.

Victòria intranscendent la de Stagni-Brazzoli a efectes de campionat.

Dins l'apartat reservat als cotxes FIA 2-L, en les primeres especials els Renault MaxiMègane de Paolo Andreucci i Simona Fedeli, així com de Rafael Sperrer i Per Carlsson van dominar les primeres especials cronometrades, fins que ambdós cotxes del rombe es van veure fora del ral·li, els italians en trencar la direcció, l'equip austro-suec per averia; deixant el camí planer als finlandesos de SEAT Harri Rovanperä i Voitto Silander cap a la victòria. Per a SEAT-Sport el resultat era ideal, guanyaven la prova i els tres Škoda desplaçats fins al ral·li italià abandonaven, amb el que SEAT esdevenia campió del món, i l'equip, aprofitant la vinentesa anunciava el llançament d'un Córdoba WRC de cara al 1000 Llacs 1998.

Rovanperä-Silander donaven a SEAT el segon títol FIA 2-L.

Gràcies al regal que li brindava Piero Liatti a Colin McRae, l'escocès s'acostava a la posició de Carlos Sainz en la provisional del campionat reservat a pilots, mentre que el pilot madrileny se li escapava l'opció d'escurçar distàncies amb el líder provisional en un prova que ja d'entrada no era gaire favorable al seu Ford Escort WRC.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	56
Carlos Sainz	47
Colin McRae	42

En el campionat de constructors, el doblet que aconseguia la marca de la constelació de les Plèiades era perfecte, ja que el doblet permetia a Subaru distanciar-se de Mitsubishi i Ford alhora, ja que totes dues marques sortien amb només 4 punts de la prova italiana per 16 dels nipons gestionats per Prodrive.

Constructor	Punts
Subaru	94
Ford	81
Mitsubishi	73

En absència de Loeb-Elena, Grönholm-Rautiainen començaven a escurçar distàncies al fangar turc.

Amb 51 equips participants presents en la seva cerimònia de clausura, el diumenge 15 d'octubre de 2006 finalitzava a Kemer el 4t Ral·li de Turquia, tretzena prova en el calendari del campionat del món de l'especialitat. L'event del próxim orient gaudia de puntuabilitat pels campionats reservats a pilots, constructors i mundial júnior, el que permetia assolir una llista d'inscrits oficial de 80 equips, dels que 67 iniciaven a partir del divendres 13 d'octubre a disputar un recorregut programat de 19 proves especials de 337,79 km de distància.

Per primera vegada en la temporada Hirvonen-Lehtinen aconseguien completar un doblet per a Ford.

El devenir de la cita turca va estar condicionada per dos aconteixements, per una banda la baixa per lesió del campió mundial i líder destacat de la provisional, l'alsacià Sébastien Loeb, obligava l'equip Kronos a contractar els serveis dels veterans britànics Colin McRae i Nicky Grist per a que aquests pilotessin el Citroën Xsara WRC número 1. Mentre que per una altra banda els aigüats que acompanyaven als equips participants en les jornades prèvies de reconeixement, deixaven els camins força malmesos i enfangats.

Tot semblava canviar peró quan en celebrar-se el tram de proves les pluges cesaven i en les pistes només hi quedava el fang en abundància, peró res més lluny de la realitat, quan en iniciar-se la competició el divendres al matí, les pluges tornaven a precipitar-se amb molta intensitat, tal que impedien a l'helicòpter médic poguer volar i obligava als organitzadors a cancelar les dues primeres proves especials de les 9 que s'hi havien programat.

El ral·li doncs s'iniciava en la tercera prova especial, l'última del bucle matinal, en la que els finlandesos de Ford Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aprofitaven que obrien pista enmig del fangar per anotar-s'hi el millor temps per davant del Subaru Impreza S12 WRC de Petter Solberg i Phil Mills, a qui endosaven 24,9 segons en només 9,9 km de distància.

Cara al bucle del migdia, el mal estat de la pista per la qual discorria la quarta prova especial, obligava als organitzadors a cancelar-la, així com retallar en 13,25 km la cinquena cronometrada, el que posava en perill la plena puntuabilitat del ral·li de produir-se més cancelacions en el futur, el que també podria convertir en campió mundial al lesionat Sébastien Loeb.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen seguien gaudint de la seva privilegiada primera posició de sortida als enfangats trams per guanyar la cinquena especial retallada així com la sisena que la seguia, si bé en aquesta ocasió el botí de segons que aconseguia la parella de Ford era força menor, mentre que els seus companys d'equip, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, pujaven fins la tercera posició provisional alhora que començaven a posar en perill la segona plaça de Petter Solberg i Phil Mills.

El pilot norueg i el copilot galès de Subaru reaccionaven a la pressió que els sometien els pilots de Ford anotant-se els tres últims trams cronometrats de la jornada, el que per una banda els hi permetia escurçar lleugerament les distàncies amb els líders, i per una altra obrir un petit forat vers els seus escuders.

Així es completava la primera jornada del ral·li, on a l'entrada al parc tancat de Kemer s'hi arribava amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en la primera posició provisional per 26,1 segons de marge vers Petter Solberg i Phil Mills, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen tancaven el podi provisional a 48,8 segons dels seus companys d'equip i compatriotes, i amb només 7 dècimes de segon per defensar la seva plaça vers el Peugeot 307 WRC dels noruegs Henning Solberg i Cato Menkerud. Per darrera dels quals s'obria una mica de forat, destacant la cinquena plaça provisional dels finlandesos privats Kosti Katajamäki i Timo Alanne.

La segona jornada del ral·li era la més llarga de totes, amb sis proves especials cronometrades forestals més una segona passada per la superespecial espectacle, que com en el cas de la jornada anterior, també tancava l'activitat contra el cronòmetre, totalitzant-se 147,11 km competitius que el sol s'encarregava d'assegurar la seva celebació.

Petter Solberg i Phil Mills proseguien la seva ratxa imposant-se en la primera especial sabatina, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen ho feien en les dues següents i Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen aconseguien el seu primer escratx a la cita en la quarta, havent aconseguit prèviament treure's de sobre la pressió a la que els sotmetien els noruegs Henning Solberg i Cato Menkerud.

Petter Sollberg i Phil Mills s'escalfaven en retallar 9,2 segons als líders quan guanyaven la cinquena prova especial, el que els provocava una sortida de pista en l'especial següent enmig d'una calamarsada que els obligava a acollir-se al superally per tal de sumar alguns punts per a la marca l'endemà. Alhora en aquesta sisena prova sabatina, Dani Sordo i Marc Martí s'anotaven el seu primer escratx al ral·li, que tanmateix era el primer escratx del pilot càntabre i el copilot molinenc sobre terra.

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen tancaven la jornada guanyant la superespecial espectacle per fer entrada de nou al parc tancat de Kemer en la segona posició provisional a 2 minuts i 5,2 segons dels seus companys d'equip. La sortida de pista del seu germà, permetia a Henning Solberg i al seu copilot Cato Menkerud ocupar una plaça de podi, la darrera, a 2 minuts i 45,6 segons de la primera parella finlandesa de Ford.

L'etapa final dominical, amb només tres proves cronometrades de 50,96 km de distància, resultaven ser un mer tràmit donades les distàncies tan importants que havien assolit els primers pilots classificats. François Duval i Patrick Pivato amb el seu Škoda Fabia WRC privat prenien el millor temps per 4 dècimes al català Xevi Pons i el càntabre Carlos del Barrio, mentre que els reenganxats Petter Solberg i Phil Mills s'imposaven en les dues darreres proves especials del recorregut, que si bé no els hi permetien guanyar posicions per mèrits propis, si que en guanyaven una quan Colin McRae i Nicky Grist abandonaven en l'última especial per averia.

Xevi Pons i Carlos del Barrio amb un quart millor temps i un tercer temps escratx en el darrer tram cronometrat, tenien una jornada rodona que els permetia arribar fins la quarta plaça final, superant d'una tacada al Subaru Impreza S12 WRC dels australians Chris Atkinson i Glenn MacNeall, així com el Ford Focus RS WRC'04 privat de Kosti Katajamäki i Timo Alanne.

Per davant imperava el sentit comú i la serenor i els tres equips es dedicaven a completar les especials satisfets amb les posicions assolides dissabte al vespre, amb el que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen retornaven al parc tancat de Kemer com guanyadors de la cita turca amb un crono final de 3 hores 6 minuts i 14,6 segons, 2 minuts i 23,4 segons menys que els seus companys d'equip que donaven així el primer doblet a Ford. Per la seva banda, Henning Solberg i Cato Menkerud tancaven el podi turc a 3 minuts i 6 segons dels guanyadors.

Solberg-Menkerud completaven el podi, el primer pels noruegs al mundial.

Entre els més joves pilots del mundial, al llarg de la primera jornada s'establia un duel entre dues parelles britàniques, Guy Wilks i Phil Pugh per una banda i Kris Meeke i Glenn Paterson per una altra. A les acaballes de la jornada peró, un accident dels segons deixava via lliure als oficials de Suzuki que feien entrada al parc tancat amb una mica més d'un minut de coixí.

Dissabte, només iniciar-se la segona etapa, els líders patien una punxada que els feia perdre pràcticament tots els segons de marge aconseguits al llarg de la jornada anterior, si bé aquests es mantenien en el liderat provisional, no per massa temps, doncs la pressió va poder amb els britànics a l'equador de la prova, on volcaven el seu Swift S1600 i a més a més punxaven una roda en fregar la carrosseria amb el pneumàtic, cedint-hi en tots dos incicdents una mica més de sis minuts i el liderat que passava a ser pels estonis Urmo Aava i Kuldar Sikk. Com si el liderat fos repudiat, els estonis perdien el liderat abans d'entrar al parc tancat de Kemer en patir una punxada en el seu Suzuki privat, deixant als suecs Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson, oficials de la marca, en la primera posició.

En la darrera jornada dominical poc o res va passar, fins que els comissaris técnics decidien excloure a Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson de la prova en entendre que havien rebut ajuda per part d'un mecànic en un indret prohibit i en conseqüència la victòria recalava en mans d'Urmo Aava i Kuldar Sikk. En clau de campionat, el pilot estoni superava per 1 punt al suec en la taula general provisional, amb el que Urmo Aava resultava ser el nou líder provisional alhora que privava a a Per-Gunnar Andersson del seu segon títol mundial.

Aava-Sikk guanyaven el ral·li i passaven a liderar el certàmen.

Tot i l'absència a la cita turca per lesió, al capdavant de la taula provisional del campionat de pilots hi seguia figurant el nom de l'alsacià Sébastien Loeb, el qual veia com el finlandès Marcus Grönholm li retallava 10 punts per deixar les distàncies en 25 punts entre els dos principals contendents. Per la seva part, Mikko Hirvonen s'anotava el seu quart podi consecutiu, el que permetia al pilot nòrdic superar al càntabre Dani Sordo en la tercera plaça del campionat per 4 punts.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	112
Marcus Grönholm	87
Mikko Hirvonen	47

En la taula del campionat de constructors, Ford prenia el liderat provisional del campionat gràcies al doblet que li brindaven els seus dos equips, mentre que Kronos només aconseguia sumar-hi els 3 punts que els hi donaven la sisena posició de Dani Sordo i Marc Martí. Subaru, que tampoc tenia una actuació gaire millor que la de la dels seus rivals belgues, mantenia més o menys les distàncies amb Stobart i seguia tancant el podi provisional a força distància dels dos primers classificats.

Constructor	Punts
Ford	153
Kronos-Citroën	145
Subaru	83