Amb els FIAT fora de combat, la victòria de Munari-Manucci va ser còmode.

El diumenge 20 d'octubre de 1974 finalitzava a Smith's Falls el Ral·li Rideau Lakes, cita que suposava la entrada per primera vegada d'un ral·li canadenc al campionat del món de ral·lis. La prova que habitualment es disputava a l'estiu va modificar la seva data a finals d'octubre per tal de disputar-se juntament amb la cita nord-americana del Press on Regardless, pràcticament a l'altre cantó de la frontera. El ral·li era la vuitena cita en el calendari, cinquena de facto després de les cancelacions per la crisi del petroli, i comptava 40 especials cronometrades de 383,64 km de distància als que els 51 equips dels 65 inscrits que emprenien la sortida el dimecres 16 d'octubre havien de superar, fita que aconseguiren 19 d'ells.

Lampinen-Davenport, privats de la victòria per les ordres d'equip, pujaven al podi junts per primer cop.

Les mancances financeres que va patir la prova, van ser solventades per l'entusiasme dels seus organitzadors que sovint posaven diners de la seva butxaca, i es que la puntuabilitat com a cita FISA els va arribar massa d'hora, quan encara el projecte no havia quallat massa en la societat canadenca.

La primera etapa, celebrada el dijous 17 d'octubre, era la més curta de totes, però és on es va viure un dels pocs canvis de líder que la prova tindria, Sandro Munari i Mario Manucci, que gràcies a la seva victòria al Sanremo havien animat als responsables de Lancia a completar el calendari, marcaven el millor registre en la primera especial cronometrada, el que lógicament els situava com a liders de la prova, condició que els transalpins cedirien als seus compatriotes de FIAT Alcide Paganelli i Ninni Russo els quals marcaven el millor registre en la segona cronometrada. Munari-Manucci s'imposarien en el tercer i cinquè tram, mentre que Paganelli-Russo ho feien en el quart, mantenint-se en tot moment al capdavant de la general provisional i encenent encara més la flama de duel entre FIAT i Lancia, que per llavors ja pertanyia a FIAT.

Tot i només celebrar-se cinc especials cronometrades, ja es van registrar les primeres baixes importants, en concret en la tercera especial cronometrada, on el Lancia Beta Coupé de Mauro Pregliasco i Angelo Garzoglio havia de retirar-se amb el motor clavat i el FIAT 124 Abarth Spider de Markku Alén i Ilkka Kivimäki abandonava per accident.

En la segona etapa, de 17 trams cronometrats, el duel entre Lancia i FIAT va prosseguir, en la que a vegades també s'anotava algun escratx el Lancia Beta Coupé de Simo Lampinen i John Davenport, fins que en la dinovena especial cronometrada el duel va tocar final quan la suspensió frontal del FIAT 124 Abarth Spider d'Alcide Paganelli i Ninni Russo va quedar inoperativa i els italians es veien obligats a abandonar. L'altre dels FIAT que prenia part a la prova, en mans dels locals Jean-Paul Perusse i John Bellefleur havien hagut d'abandonar prèviament a causa d'un problema amb el canvi.

Les baixes dels FIAT, deixava als dos Lancia en solitari al capdavant de la general provisional i amb un marge força ampli vers els seus perseguidors, pel que les ordres d'equip no van tardar en arribar per tal que es respectessin les posicions aconseguides en la provisional en la que Sandro Munari i Mario Manucci n'eren els primers i Simo Lampinen i John Davenport eren segons.

La baixada de ritme dels Lancia va permetre que en l'arrancada de la tercera i última etapa els francesos Guy Chasseuil i Jean-Pierre Rouget que pilotaven un Renault-Alpine A110 encadenessin tres escratxs consecutius, fins que al cap de dues especials d'haver aconseguit la fita, patia una sortida de pista que l'obligava a abandonar, deixant el rol dels homes més ràpids en tram al canadenc Walter Boyce i al britànic Stuart Gray els quals aconseguirien els seus 5 escratxs de manera consecutiva el que pràcticament els assegurava la tercera posició quan mancaven quatre especials cronometrades que en total no arribaven a sumar 15 km.

Tan va aixecar el peu del pedal Sandro Munari, que en ocasions Simo Lampinen havia d'aturar-se en el tram per tal d'impedir donar caça al seu company d'equip, el que desconcertava a molts dels pilots locals que poc acostumats a aquestes tàctiques d'equip, es venien amunt en veure el Lancia Beta de Lampinen-Davenport al seu abast.

Les tres últimes especials cronometrades, pràcticament instrascendents doncs tenien poc més de 2 km cadascuna, van ser per al Ford Escort RS1600 pilotat pel britànic Keith Billows i nord-americà John Campbell, i així sense registrar-se més baixes d'entitat permetia a Sandro Munari i Mario Manucci aconseguir la seva segona victòria en el mundial de ral·lis de manera consecutiva aturant el crono en 4 hores 54 minuts i 31,8 segons. Simo Lampinen pujava per primera vegada a un podi, acompanyat per John Davenport, en completar el ral·li en segona posició a 2 minuts i 18,6 segons dels guanyadors aconseguint així un resultat fantàstic per a Lancia. Tancant el podi s'hi trobava el Toyota Celica del canadenc Walter Boyce i el britànic Stuart Gray que completava el recorregut amb una demora de 13 minuts i 14,4 segons.

L'alternativa als FIAT-Lancia va ser el Toyota de Boyce-Gray .

En el campionat de constructors el duel entre les marques del grup FIAT es posava molt interessant amb la segona victòria consecutiva de Lancia en el campionat, el que permetia als italians classificar-se 4 punts per davant dels seus socis els quals tenien força coll avall que aquesta temporada guanyarien el títol en ser pràcticament la única marca que seguia el campionat al complet. Per la seva banda, Ford gràcies al quart lloc de Billows-Campbell sumava 10 punts i es mantenia en tercera posició provisional alhora que escurçava distàncies amb FIAT.

Constructor	Punts
Lancia	52
FIAT	48
Ford	34