Kankkunen-Piironen guanyaven ral·li i mundial.
El 47è RAC Rally era la catorzena i última cita en el calendari del campionat del món de ral·lis i finalitzava el dimecre 27 de novembre de 1991 a Harrogate, ciutat del nord d'Anglaterra des d'on 151 equips dels 160 que s'inscribien, entre els que hi figuraven 7 pilots campions del món, de fet només hi faltava Walter Röhrl, prenien el camí des de la rampa de sortida cap un recorregut composat per 37 especials cronometrades de 565,51 km de distància que 82 aconseguirien completar. La prova britànica era puntuable per als campionats de pilots, constructors i Grup N.
Sense fer massa soroll, Eriksson-Parmander aconseguien una fantàstica segona posició.
La primera etapa es disputava el diumenge 24 de novembre amb les tradicionals especials espectacle conegudes entre els britànics com "Mickey Mouse", en total 9 eren les especials a disputar-se sovint traçades entre cintes en traçats permanents que sumaven 49,79 km de distància, pràcticament ni el 10 % del rutòmetre total i per tant la classificació de la etapa no alteraria l'ordre de sortida als trams que se seguiria fent en funció dels dorsals.
Markku Alén i Ilkka Kivimäki van esdevenir els primers líders de la prova britànica en adjudicar-se el primer tram cronometrat a l mateixa ciutat de Harrogate a primera hora del matí, condició que els finlandesos de Subaru conservarien fins a la quarta especial cronometrada, on una punxada els apartava de la primera posició prenent el testimoni els seus compatriotes oficials de Lancia Juha Kankkunen i Juha Piironen.
Precisament en aquesta quarta cronometrada, els altres aspirants al títol mundial, els espanyols de Toyota Carlos Sainz i Luis Moya, patien una semivirolla en un terreny molt lliscant que els feia cedir 6 segons amb els finlandesos de Lancia, pràcticament tot l'avantatge que aquests aconseguirien en finalitzar l'etapa en relació als de Toyota, 8 segons. Entre els dos aspirants a títol s'hi interposava el Subaru Legacy RS del jove britànic Colin McRae i Derek Ringer, pilots que gràcies a les bones actuacions mostrades en el britànic de ral·lis, donarien el salt al mundial la temporada següent.
D'altra banda també destacaven els escratxs dels Nissan Sunny GTI-R de David Llewellin i Peter Diekmann primer, i dels seus companys d'equip suecs Stig Blomqvist i Benny Melander, sent aquests els primers escratxs que el model de la marca japonesa aconseguia en el mundial de ral·lis, si bé just després de marcar el millor registre, el suec se li aturava el cotxe en passar per un pas d'aigua i es deixava uns 20 segons, caient en posicions més endarrerides com Didier Auriol i Bernard Occelli, els quals punxaven a Chatsworth com Markku Alén i Ilkka Kivimäki.
El dilluns a les 5 del matí es donava sortida a la segona etapa, la qual es celebrava a Gales amb 12 especials per davant i 201,05 km cronometrats que finalitzarien de nou a Harrogate al mateix dilluns al vespre. En ella Colin McRae i Derek Ringer van sortir a l'atac i gràcies a marcar el millor registre en la segona i tercera cronometrada del dia, el pilot escocès esdevenia líder de la prova al terme de la dotzena especial, tercera del dia. El liderat però els va durar poc, només dues especials, ja que una virolla en l'especial llarga del dia, Hafren, així com una munta equivocada de pneumàtics va fer que els pilots de Subaru cedissin el testimoni de la primera posició a Carlos Sainz i Luis Moya, els quals tanmateix cedirien el testimoni del liderat dues cronometrades més tard a uns incissius Didier Auriol i Bernard Ocelli els quals es trobaven en plena remuntada des de precisament Hafren.
El liderat dels francesos però va tocar final en la desena especial cronometrada del dia a causa d'una punxada, on Juha Kankkunen i Juha Piironen trencaven el diferencial posterior del seu Delta Integrale 16V i a part de deixar-se 11 segons amb els líders en un tram curt, penalitzaven 6 segons en entrar 6 minuts tard al següent control horari a causa de la pertinent reparació, aixó deixava com a líder a Carlos Sainz i Luis Moya de nou els quals conservarien aquesta condició fins a la neutralització de la segona etapa amb 12 segons d'avantatge vers els francesos de Lancia Didier Auriol i Bernard Ocelli, els quals intentant escurçar distàncies en la penúltima cronometrada patien una sortida de pista, i 32 segons en relació a Juha Kankkunen i Juha Piironen.
I es que la segona etapa de Carlos Sainz i Luis Moya, va ser rodona, no van patir cap tipus de contra-temps tret de Hafren, on els espanyols tenien previst muntar pneumàtics tous, però en el moment d'instal·lar-los al seu Celica GT-4, es varen adonar que un d'ells estava punxat, pel que van haver d'optar pel compost dur. Tot i estar pre-escalfats amb mantes tèrmiques, una averia del cotxe 0 va endarrerir 7 minuts la sortida i els de Toyota van sortir al tram amb les rodes fredes, les quals mai van arribar a assolir la temperatura òptima de treball.
Pel camí d'aquesta segona etapa van caure Massimo Biasion i Tiziano Siviero quan donaven tres voltes de campana en la darrera especial cronometrada del dia, així com els dos Ford Sierra RS Cosworth 4x4 oficials en mans de Malcolm Wilson i Nicky Grist, i de Gwyndaf Evans i Howard Davies; el primer per averia del diferencial central, el segon per accident. Si bé Markku Alén i Ilkka Kivimäki seguien en competició amb el seu Subaru Legacy RS, aquests perdrien força temps a causa d'un problema en la caixa de canvis en la segona especial de la jornada i poc després un sobre-escalfament del turbo unit a un problema de frens a Hafren, el que feia caure als finlandesos fins la sisena posició a gairebé dos minuts de Carlos Sainz i Luis Moya.
La tercera etapa es disputava a través d'Escòcia, i era la jornada més llarga i més dura de totes amb 244,31 km cronometrats per disputar-se on destacaven les especials dels boscos de Kielder, que sumaven pràcticament el 25 % del recorregut del ral·li. La sortida es donava el dimarts a les 7h, per retornar al parc tancat a la 1 de la matinada del dimecres. Didier Auriol i Bernard Occelli van iniciar l'etapa amb el ganivet entre les dents i ja en la segona cronometrada del dia, es feia amb el liderat de la prova, liderat que els francesos consolidaven marcant els millors registres en la tercera i quarta cronometrada. Carlos Sainz i Luis Moya trencarien la ratxa dels pilots de Lancia - Jolly Club en la cinquena especial del dia, però en la sisena els espanyols van veure com sortia aigua de sota el seu capó si bé la temperatura no va pujar massa.
Els mecànics van treballar en el Toyota, però el problema lluny d'estar solucionat es va agreujar i ja de camí a la setena especial cronometrada del dia, ja immersos en els boscos de Kielder, la temperatura del seu Celica GT-4 va pujar considerablement. Sainz, que tenia un ull a la pista i un altre al testimoni de temperatura del seu cotxe patiria una sortida de pista, afortunadament per ells en un talla-focs pel que no van haver de lamentar més desperfectes en el seu cotxe si bé perdien 30 segons en la seva excursió fora de pistes.
El sobre-escalfament del motor deixava la junta de culata i la culata tocada, la junta es va canviar sobre la marxa per tal de permetre que el Toyota continués en competició, si bé les condicions que ho feia no eren les óptimes. A més a més, per a més desgràcia dels pilots de Toyota, aquests havien assolit els 40 minuts màxims permessos de retard acumulat en la prova, pel que arribar un segon tard al seu minut d'entrada a un control horari els suposaria l'exclusió automàtica.
Didier Auriol i Bernard Occelli eren ferms líders de la prova fins que una sortida de pista en la penúltima cronometrada del dia, deixava el cotxe sobre dues rodes al marge de la pista i les altres dues a l'aire, apoiat només pel xassís del seu Delta Integrale 16V. Gràcies a l'ajuda del públic, els del Jolly Club continuaven la competició, però ho feien amb 35 minuts perduts en l'incident. Aixó deixava com a líder a Juha Kankkunen i Juha Piironen seguit del Mitsubishi Galant VR-4 de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander a 3 minuts i 4 segons i de Carlos Sainz i Luis Moya a 5 minuts i 52 segons.
Víctimes destacades d'aquestes especials escoceses eren els Subaru Legacy RS de Colin McRae i Derek Ringer, així com el de Markkú Alén i Ilkka Kivimäki, els quals abandonaven la prova a causa d'un accidente en la 31ena especial cronometrada del ral·li. Stig Blomqvist i Benny Melander seguien també el camí de l'abandonament quan un problema de transmissió els deixava a l'estacada en la setena especial del dia.
La quarta i última jornada era pràcticament una jornada de tràmit amb tan sols 4 especials cronometrades de 70 km de distància en la que destacava l'especial de Dalby, la primera del dia, amb gairebé 30 km de distància. Superada aquesta especial sense incidències pels principals pilots del parc tancat, aquests es limitaren a pilotar sense assumir gaires riscs, cuidant d'unes mecàniques que acusaven ja l'esforç acumulat en les tres jornades anteriors, pel que el ral·li finalitzava pràcticament amb les mateixes distàncies que s'havien assolit al terme de l'etapa escocesa, amb Juha Kankkunen i Juha Piironen com els homes ràpids de tot el ral·li amb un temps acumulat de 5 hores 46 minuts i 43 segons, 2 minuts i 52 segons per darrera d'ells es classficaven els suecs de Mitsubishi Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, mentre que el podi el tancava a 6 minuts Carlos Sainz i Luis Moya.
Un problema de temperatura a Kielder apartava a Sainz-Moya de la victòria i el títol mundial.
Al RAC Rally hi arribaven pràcticament empatats a punts Carlos Sainz i Juha Kankkunen, ja que el finlandès havia de descartar el pitjor resultat aconseguit fins al moment, és a dir la 5ena plaça del Monte-Carlo, mentre que Carlos Sainz acumulava ja tres abandonaments i per tant sumaria el resultat integre de la prova, així doncs qui finalitzava la prova per davant de l'altre esdevenia campió i aquest lògicament era Juha Kankkunen en guanyar el ral·li. Carlos Sainz tancava la temporada en segon lloc a 7 punts del campió, mentre que Didier Auriol, que no sumava ni un punt a la cita britànica en finalitzar 12è, tancava el podi del campionat.
|
Punts |
 Juha Kankkunen
|
|
 Carlos Sainz |
|
 Didier Auriol
|
|
En l'apartat de constructors es vivia una situació paral·lela al de pilots i per tant qui aconseguís finalitzar davant del seu rival aconseguiria adjudicar-se el títol, amb cert avantatge per a Lancia donat un major número d'entrants de la marca italiana, i uns millors resultats descartables que no pas els de Toyota. Lancia guanyava la prova i s'adjudicava de nou el campionat sense cap mena de dubte, mentre que Toyota es quedava a 9 punts de l'objectiu. El segon lloc que aconseguia Eriksson-Parmander al ral·li britànic, permetia als dels tres diamants vermells superar a Ford en el campionat.
Constructor |
Punts |
 Lancia
|
|
 Toyota
|
|
 Mitsubishi
|
|
