Oreille-Thimonier feien història en guanyar un ral·li amb un cotxe de Grup N.

El dijous 2 de novembre de 1989 finalitzava a Abidjan la 21ena edició del Ral·li Costa d'Ivori, dotzena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, o el que és el mateix, penúltima cita del campionat. Amb els campionats de marques i pilots decidits, i amb puntuabilitat per al campionat de pilots només, un total de 60 equips es donaven cita a la mateixa ciutat el diumenge 29 d'octubre per tal d'afrontar una prova caracteritzada per la seva gran duresa doncs el seu recorregut, dividit en 87 controls horaris totalitzava 3528,17 km de distància. Distància que només arribarien a completar 7 equips.

El principal punt d'interés de la prova residia en la lluita pel campionat del món de Grup N, al que l'uruguaià Gustavo Trelles i el belga Gregoire de Mevius hi tenien opcions juntament amb el lider provisional, el francès Alain Oreille, el qual malgrat comptar amb un cotxe de dues rodes motrius per quatre dels seus rivals, tenia al seu favor una major lleugeresa del vehicle i el suport de Renault que s'hi va volcar en la cursa per tal de facilitar un bon resultat del pilot francès.

La prova arrancava amb una superespecial als voltants d'Abidjan el mateix diumenge 29 d'octubre, la qual serviria per determinar l'ordre de sortida als trams en el següents dies de competició, quelcom molt important a fi d'evitar trobar-se moltes roderes pel pas d'altres vehicles. Els austríacs Rudolf Stohl i Ernst Loidl aconseguien marcar el millor crono amb el seu Audi 90 Quattro per davant de les italianes Paola de Martini i Umberta Gibellini amb idèntica montura.

La segona jornada estava composada per un bucle de 932 quilómetres amb inici i final a Abidjan, la qual s'iniciava amb el millor crono del Nissan 200 SX dels herois locals Alain Ambrosino i Daniel Le Saux, guanyadors de l'anterior edició de la prova, si bé els franco-ivorians poc més tard es veurien molt endarrerits en patir un fort accident contra el Mitsubishi Pajero de Simon, responsable de Simon Racing, mentre que Rudolf Stohl i Ernst Loidl, primers líders de la prova, es veien obligats a abandonar quan una junta del sistema d'injecció de carburant es va perdre i el seu Audi es va veure envoltat en flames ràpidament.

Amb aquests precedents i unes pistes relativament ràpides, no massa trencades i suaus, Pascal Gaban i Eddy Chevaillier se situarien al capdavant de la provisional a bord del seu Lancia Delta Integrale de Grup N, seguits en segona posició provisional pels francesos Alain Oreille i Gilles Thimonier, mentre que les italianes Paola de Martini i Umberta Gibellini baixaven fins la tercera posició provisional.

Un altre dels cridats a ser protagonistes de la prova en la lluita del títol de Grup N, els uruguaians Gustavo Trelles i Daniel Muzio, es veien obligats a abandonar la prova quan la corretja de distribució del seu Lancia Delta Integrale es trencava. Els suecs amb idèntica montura Fredrik Skoghag i Claes Billstam havien d'abandonar quan la seva bomba de benzina deixava de treballar, mentre que Paola de Martini i Umberta Gibellini havien de retirar-se en els darrers compassos del dia en quedar-se sense junta de culata.

La tercera etapa, la més dura de totes, es dirigia cap al port de San Pedro, a través dels boscos de Tai on resideix bona part de la indústria de la fusta ivoriana, des d'on enfilarien cap a Yamoussoukro. Els líders provisionals Pascal Gaban i Eddy Chevaillier van patir numbrosos contra-temps en aquesta etapa, que els van fer perdre un total de 2 hores, principalment van tenir un forat en el seu radiador que els obligava a aturar-se de tant en tant mentre el cotxe de servei no acudia al seu rescat i substituien l'element, poc després una junta de transmissió del seu eix frontal dret es va perdre, però afortunadament pels belgues les assistències no eren gaire llunyanes.

Mentrestant Alain Oreille i Gilles Thimonier que podien treure partit dels problemes dels líders, havien d'aturar-se als boscos de Tai per retirar la gran quantitat de fang que s'acumulava en el seu radiador i que provocava que el seu cotxe s'escalfès; més endavant els francesos van precisar d'unes assistències de 14 minuts als voltants de Yamoussoukro el que els va endarrerir encara més. D'altra banda els belgues amb Mazda 323 Gregoire de Mevius i Willy Lux havien d'abandonar la prova quan algú va oblidar posar carburant en el seu dipòsit en un dels punts d'assistència.

Tots aquests incidents van facilitar que els belgues Jean-Pierre van den Wauwer i Luc Manset passessin a liderar provisionalment la prova africana amb un avantatge de 20 minuts i 56 segons vers Alain Oreille i Gilles Thimonier, els quals afortunadament aconseguien mantenir la segona posició, mentre que Pascal Gaban i Eddy Chevaillier eren tercers de tan sols 9 equips supervivents, però a més de 2 hores dels primers classificats provisionals.

Després d'un llarg descans a Yamoussoukro, la competició es reprenia de nit per anar de nou cap a Abidjan i finalitzar així la tan dura prova. Només iniciar-se l'etapa Alain Oreille i Gilles Thimonier canviaven la caixa de velocitats com a precaució, el que els feia sortir en vuitena posició a pista, per tal de trobar-se amb la via més neta de pols en suspensió, els de Renault van penalitzar en dues ocasions avançant-se a la seva sortida i així finalment ser quarts en la pista.

Més endavant Jean-Pierre van den Wauwen i Luc Manset perdien 25 minuts en quedar-se clavats en un fangar, el que va permetre que els francesos s'acostessin als belgues, i els membres de Renault comencessin a especular amb una possible victòria, si bé Oreille-Thimonier només apretaven fort l'accelerador en aquelles seccions en les que els riscs eren ínfims, doncs el seu objectiu era el títol de Grup N i no la victòria absoluta.

Per llavors, l'altre dels rivals pel Grup N que seguien en competició, els belgues de Lancia Pascal Gaban i Eddy Chevaillier havien d'abandonar el ral·li en trencar-se la corretja de distribució del seu Delta Integrale mentre que els líders provisionals i compatriotes seus, Jean-Pierre van den Wauwen i Luc Manset, atropellaven una cabra trencant dues làmpades del seu Toyota Corolla GT, afortunadament pels belgues ja era de dia i l'incident no va revertir gaire importància.

Quan aquests tenien la victòria al seu abast, un pern de biela es va trencar provocant que el seu motor s'aturés bruscament, tot i ser remolcats per un cotxe d'assistència, els oficials van caçar als belgues "in fraganti" veient-se llavors obligats a abandonar la prova, moment en el que Alain Oreille i Gilles Thimonier heredaven la primera posició la qual ja conservarien fins a l'arribada a Abidjan amb un retard acumulat de 8 hores 32 minuts i 54 minuts.

Per darrera dels pilots de Renault, uns altres francesos, Patrick Tauziac i Claude Papin completaven el recorregut en segona posició a 3 hores 3 minuts i 36 segons dels guanyadors amb el seu Mitsubishi Starion de Grup A, i tancant el podi s'hi trobava un altre equip de pilots francesos, el format per Adolphe Choteau i Jean-Pierre Claverie amb un Toyota Corolla, els quals finalitzaven a 5 hores 8 minuts i 13 segons dels vencedors.

Tauziac-Papin tot i acabar a 3 hores dels guanyadors, ho feien en segona posició.

El campionat de pilots estava ja decidit en favor de Massimo Biasion en el passat Sanremo, a més a més, l'absència dels principals pilots del campionat, va provocar que els resultats obtinguts en la prova ivoriana fossin pràcticament intrascendents a efectes de campionat deixant el subcampionat per decidir en el RAC britànic que tancava la temporada.

Pilot	Punts
Massimo Biasion	106
Alessandro Fiorio	65
Mikael Ericsson Didier Auriol	50 50

En el campionat de constructors, que ja estava decidit a favor de Lancia des del passat Sanremo, la general restava inalterada ja que la cita ivoriana no otorgava punts en el campionat.

Constructor	Punts
Lancia	140
Toyota	84
Mazda	59

Shinozuka-Meadiws repetien victòria a la Costa d'Ivori en la seva última edició mundialista.

Figurant com la dotzena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 24è Ral·li Costa d'Ivori finalitzava a Abidjan el dilluns 2 de novembre de 1992. La prova, que només era puntuable per al campionat de pilots, seguia fidel a la seva filosofia de celebrar-se en carreteres obertes al tràfic i sense especials cronometrades com a tals, sinó 96 controls horaris al llarg d'uns sectors competitius de promitjos gairebé impossibles i que per si sols ja anaven fent la classificació. El recorregut de la prova tenia una distància de 3056,44 km, la qual era superada per només 13 equips dels 42 inscrits i participants.

La puntuabilitat en el campionat belga va portar a Thiry-Prévot fins a la Costa d'Ivori on van guanyar la classe nacional.

La 24ena edició del ral·li acabaria esdevenint a postieriori com la última dins el calendari mundial, tot i que la puntuabilitat dins el campionat belga de ral·lis, va nodrir la cita africana tradicionalment maltractada pel món dels ral·lis d'unes inscripcions interessants i rellevants, precisament en l'edició en la que la organització va presentar una millora espectacular no sent causa de malestar entre els participants.

La primera etapa del ral·li arrancava des d'Abidjan el dissabte al matí, per dirigir-se cap a Bouake, a la part central de la nació, des d'on retornarien altre cop a la capital ivoriana. Les tempestes que havien caigut en les jornades prèvies a la celebració del ral·li, van deixar les pistes per les quals els participants havien de pilotar els seus cotxes cobertes de fang i grans bassals d'aigua el que va generar els primers contra-temps als participants.

Els guanyadors de la última edició, el japonés Kenjiro Shinozuka i el seu copilot britànic John Meadows, veien com una averia eléctrica deixava el seu Mitsubihi Galant VR-4 treballant a tres cilindres, averia que posteriorment acabaria desencadenant en una fallada del turbo, element que la parella oficial de Mitsubishi es veuria obligada a canviar-lo en fins dues ocasions, el que allunyava substancialment a la parella portadora del dorsal número 1 de les primeres posicions en gairebé hora i mitja.

Una altra parella favorita a la victòria o si més no al podi, la formada per l'austríac Rudolf Stohl i l'alemany Peter Diekmann, patien una sortida de pista amb el seu Audi 90 Quattro en una zona de vegetació densa. Quan pràcticament la nit ja havia caigut, un grup de viletans armats amb matxets van anar a socorrer la parella pangermànica que finalment aconseguien retornar a la pista per uns breus instants, doncs Rudi Stohl tornaria a conduir el seu Audi a fora de la pista des d'on ja no tindrien opció de retornar i per tant es veien obligats a abandonar el ral·li.

Al terme de la primera etapa els pilots locals Patrick Tauziac i Christian Boy lideraven la prova amb una penalització acumulada d'una hora i 31 minuts, 5 minuts menys que el Nissan Pulsar GTi-R dels belgues Gregoire de Mevius i Willy Lux, llur objectiu era liderar la categoria de Grup N, mentre que els francesos amb Audi 90 Quattro Patrice Servant i Thierry Brion tancaven el podi provisional a 14 minuts dels líders i amb pràcticament la mateixa distància, 13 minuts, de marge vers els quarts classificats, els belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot que competien amb un Opel Kadett GSi de dues rodes motrius.

La segona etapa del ral·li conduia als participants fins a Yamoussoukro, la capital política del país en tractar-se de la ciutat natal del president, on hi havia programat un reagrupament, per retornar de nou fins Abidjan. Patrick Tauziac, el pilot d'origen vietnamita peró nacionalitzat francés i amb residència a Costa d'Ivori, i que va fer història l'any 1990 quan guanyava la corresponent edició de la cita africana occidental en ser el primer pilot asiàtic en guanyar un ral·li del mundial, i el seu copilot ivorià Christian Boy, es veien obligats a abandonar la present edició a causa d'una averia del seu embragatge quan encara no havien arribat al reagrupament de Yamoussoukro.

Aquest incident va deixar a Grégoire de Mevius i Willy Lux al capdavant de la provisional tot i pilotar un cotxe amb especificacions de Grup N, amb un marge de gairebé mitja hora vers els seus compatriotes Bruno Thiry i Stéphane Prévot. Poc després de sortir del reagrupament de Yamoussoukro però, els líders perdien totes les marxes del seu Nissan Pulsar GTi-R tret de la segona i la tercera velocitat, el que obligava al motor del seu cotxe a treballar a uns règims molt alts.

Grègoire de Mevius i Willy Lux aconseguien arribar a Abidjan, on a les assistències reemplaçaven la caixa de canvis averiada, si bé el motor del seu cotxe ja havia quedat tocat pel gran esforç realitzat. Per darrera de les dues parelles belgues, Kenjiro Shinozuka i John Meadows aconseguien escalar fins a la tercera posició provisional gràcies al seu pilotatge ràpid i no patir cap tipus de contra-temps, entrant a la nuetralització de l'etapa amb 37 minuts de retard vers els líders.

Dilluns 2 de novembre es celebrava la tercera i última etapa del ral·li, que com les dues anteriors, es disputava per la regió central del país, abandonant així les tradicionals i duríssimes pistes del bosc de Tai o les aturades a la ciutat costanera de San Pedro. En aquesta ocasió el reagrupament es realitzava a Agboville, i com si d'una maledicció es tractés, els líders a la sortida de l'etapa no hi arribaven per segona jornada consecutiva. En aquesta ocasió els afectats van ser Grégoire de Mevius i Willy Lux, quan aquests intentaven mantenir a ratlla Kenjiro Shinozuka i John Meadows que ja havien superat a Bruno Thiry i Stéphane Prévot en la segona posició, veien com el radiador del seu Nissan Pulsar GTi-R es colmatava de fang ocasionant un sobreescalfament que acabava amb la vida del seu motor tocat.

D'aquesta manera la parella oficial de Mitsubishi, Kenjiro Shinozuka i John Meadows, es trobava liderant la cita ivoriana, quelcom impensable després dels problemes que havien patit en el transcurs de la primera jornada. Gràcies a conservar la posició fins al terme del recorregut, la parella nipona-britànica aconseguia guanyar el ral·li per segon any consecutiu amb una penalització total de 4 hores 9 minuts i 41 segons, 1 hora 23 minuts i 18 segons menys que Bruno Thiry i Stéphane Prévot, els quals pujaven a un podi del mundial per primera vegada a la seva carrera alhora que donaven a Opel el seu vint-i-cinquè i últim podi al campionat. Situació paral·lela van viure Patrice Servant i Thierry Brion, els francesos pujaven per primera vegada en un podi del mundial gràcies a completar el recorregut a 1 hora 28 minuts i 21 segons dels guanyadors alhora que donaven a Audi el seu últim podi mundial.

Servant-Brion pujaven per primera vegada al podi donant a Audi el seu últim podi.

En la categoria de Grup N, els belgues Grégoire de Mevius i Willy Lux van exercir el seu rol de favorits en bona part de la prova, figurant fins i tot en bona part d'ella com els líders absoluts de la mateixa, fins que el motor del seu Nissan Pulsar GTi-R va dir prou en el transcurs de la tercera i última etapa, moment en que el cotxe homòleg dels japonesos Hiroshi Nishiyama i Hirashi Yamaguchi passaven a liderar la classe alhora que ocupaven la quarta posició absoluta. Els nipons conservaven la posició fins al terme del ral·li, pel que gràcies a la victòria i l'abandonament de Grégoire de Mevius, Nishiyama passava a liderar la provisional del campionat amb tres punts de marge vers els belgues.

La manca de pilots rellevants en el certamen pel qual la prova africana només hi donava punts, el de pilots, va ocasionar que la taula provisional del campionat, i força apretada en la seva part alta, no patís cap canvi rellevant i que per tant Didier Auriol es mantinugés com a líder de la mateixa amb 13 punts de marge vers el seu company d'equip Juha Kankkunen i amb 16 en relació al madrileny de Toyota Carlos Sainz.

Pilot	Punts
Didier Auriol	120
Juha Kankkunen	107
Carlos Sainz	104

La prova ivoriana no otorgava punts en el campionat de constructors, pel que aquest es mantenia congelat en relació al terme a l'anterior Sanremo, on Lancia acumulava la màxima puntuació possible i Toyota la seguia a 32 punts d'aquesta.

Constructor	Punts
Lancia	140
Toyota	108
Ford	84

McRae-Grist guanyaven un ral·li plagat d'errades.

El diumenge 2 de novembre de 1997, i amb 49 equips presents en ella, tenia lloc la cerimònia de clausura del 10è Ral·li d'Austràlia a Perth. La prova, que era la tretzena ronda en el calendari del campionat del món de l'especialitat, donava punts en els certàmens destinats a pilots, constructors, mundial de producció i FIA 2-L, el que permetia als organitzadors penjar una llista oficial d'inscrits amb 87 equips. Tots ells iniciaven el dijous 30 d'octubre a recòrrer les 24 proves especials programades de 421,42 km de lluita contra el cronòmetre.

En una darrera jornada expectacular, Mäkinen-Harjanne gairebé aconseguien la victòria.

Un any més, Langley Park acollia una superespecial espectacle de 2,20 km que servia per obrir la competició. Aquesta es celebrava el dijous al vespre i els participants l'afrontaven de dos en dos. Els francesos de Toyota Didier Auriol i Denis Giraudet així com els espanyols de Ford Carlos Sainz i Luis Moya, hi empataven al millor registre i atresorant només 1 segon de marge vers altres aspirants a victòria com els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander o els companys d'equip dels espanyols a la marca de l'oval Juha Kankkunen i Juha Repo, pilot que acumulava 4 victòries en la cita.

Donada la poca distància d'aquesta superespecial espectacle i les gairebé inexistents diferències assolides, aquesta resultava ser pràcticament intrascendent, deixant pas a la competició real l'endemà divendres, quan es celebraven 9 especials cronometrades forestals i una nova passada per l'especial de Langley Park, assolint així els 159,48 km de distància de la primera etapa. Els líders provisionals del campionat i campions en vigència, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne iniciaven el ral·li amb mal peu, quan el seu Mitsubishi Lancer Evo IV es negava a arrancar, en ser emputjats pels seus mecànics, els dels tres diamants vermells rebien una penalització de 30 segons, amb el que la parella finlandesa es veia obligada a anar remontant d'entrada.

Didier Auriol i Denis Giraudet s'imposaven en la primera cronometrada del dia i passaven a liderar la general en solitari, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya s'hi deixaven 4 segons i baixaven fins al tercer lloc. Pitjor era el cas dels seus companys Juha Kankkunen i Juha Repo, els pilots perdien prop d'un minut en colisionar contra un arbre, a conseqüència de l'impacte la suspensió quedava malmesa, la qual es trencava en l'especial següent fent perdre 16 minuts adicionals a la parella finlandesa.

Un escratx i un segon temps escratx aconseguits de manera consecutiva per part dels britànics de Subaru Colin McRae i Nicky Grist, permitien als pilots introduir-se en places de podi, mentre que qui arribava al liderat provisional desplaçant-ne a Didier Auriol i Denis Giraudet, eren uns altres britànics, els de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid, els quals celebraven la posició adquirida amb un millor temps en la quarta especial cronometrada del dia, un escratx que era ex-aequo amb els francesos de Toyota.

Els britànics de Subaru reemprenien el fil guanyador imposant-se en les dues passades consecutives per l'especial Muresk, mentre que els seus companys de formació, els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander hi desplaçaven del liderat a Richard Burns i Robert Reid. Acte seguit Juha Kankkunen i Juha Repo s'anotaven el seu segon escratx de la jornada, després de l'aconseguit en la tercera cronometrada i sent tots dos en les dues especials més llargues del dia, que permetien als finlandesos maquillar una mica el resultat, mentre que la parella sueca recentment ascensa al liderat, hi aturaven el cronòmetre amb el segon millor temps, confirmant així les bones sensacions.

En les assistències Carlos Sainz i Luis Moya canviaven la configuració de les suspensions, així com s'inclinaven per una altre opció de pneumàtics més amples després d'haver vist que els escollits a primera hora del matí no eren gens adequats. Els canvis que els espanyols introduien al seu Escort WRC, milloraven notablement el comportament del cotxe, el que permetia a la parella de l'oval anotar-se el seu primer escratx del dia, un escratx que tanmateix tenia poc efecte doncs hi empatava a temps amb Didier Auriol i Denis Giraudet, els pilots que tenia classificats just per davant en la provisional i la distància de la cronometrada era de les més curtes de l'etapa i del ral·li.

Una errada de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander en la darrera especial cronometrada forestal del dia, la segona passada pel clàssic tram d'Helena, provocava una sortida de pista dels líders que hi cedien una mica més de 2 minuts i quatre posicions a la general, passant a ocupar el seu lloc al capdavant de la general els seus companys d'equip britànics Colin McRae i Nicky Grist, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet s'hi anotaven el segon escratx consecutiu, al que s'hi afegiria un tercer en la darrera prova del dia, la superespecial espectacle de Langley Park; on els pilots de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne hi feien 1 minut tard i rebien 10 segons més de penalització.

Amb tots aquests incidents i manca de lideratge clar s'arribava a la conclusió de la primera etapa, a la que Colin McRae i Nicky Grist hi arribaven com els líders provisionals amb 9 segons de marge vers els seus compatriotes de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid. Didier Auriol i Denis Giraudet tancaven les posicions de podi a 31 segons dels de la constelació de les Plèiades, en el que era la millor actuació de la parella francesa dalt del nou Toyota Corolla WRC i amb 20 segons de marge amb els qui ja s'havia anunciat que la temporada següent serien els seus companys d'equip, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander eren cinquens a 1 minut i 18 segons dels seus companys d'equip, mentre que Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, amb els 40 segons de penalització rebuts, eren sisens a 1 minut i 41 segons dels líders.

La segona jornada de competició tenia una distància cronometrada inferior a l'anterior, 150,93 km, els quals es repartien al llarg de 9 proves especials. Unes especials a les que els finlandesos de Ford Juha Kankkunen i Juha Repo ja no hi farien front, doncs la gran quantitat de temps cedit al llarg de la jornada anterior, impossibilitava als pilots de poder ajudar als seus companys en la missió de restar punts als seus rivals en la cursa pel campionat.

Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, així com Didier Auriol i Denis Giraudet empataven a l'escratx en la primera especial del dia, la qual tenia una distància molt curta i el seu pes en el curs del ral·li insignificant, peró que si més no deixava palesa una certa millora de la parella finlandesa de Mitsubishi en quan aquesta s'anotava el seu segon escratx consecutiu en la següent especial programada.

Qui també mostraven milloria, tot sigui dit per una millor posició de sortida als trams, eren els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, els de Ford feien més ajustos en les suspensions del seu Escort WRC en les assistències i ara el seu cotxe tenia un comportament millor, el que permetia als pilots imposar-se en la tercera i la quarta prova especial cronometrada del dia i superar així als francesos Didier Auriol i Denis Giraudet, ocupant el lloc que aquests tenien en el podi provisional. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne seguien mostrant el seu progrés amb el segon millor temps en les dues especials que guanyaven els de Ford, si bé els de Mitsubishi només aconseguien guanyar una posició després de l'accident de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander que ara si es veien forçats a abandonar la cita australiana.

Els campions mundials s'imposaven en la cinquena prova especial, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya hi aturaven el cronòmetre just per darrera seu, traient als companys britànics dels primers, Richard Burns i Robert Reid, 13 segons que els hi permetien rellevar-los en la segona posició de la taula global de temps. Espanyols i finlandesos empataven a l'escratx en la sisena, mentre que en la setena i vuitena els de Ford eren els més ràpids per davant de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne. Carlos Sainz i Luis Moya posaven així setge al liderat de Colin McRae i Nicky Grist, mentre que per la parella de Mitsubishi encara els hi quedava una mica per cardar per arribar a guanyar posició.

La tercera passada per la superespecial espectacle de Langley Park tancava la competició del dia, on Colin McRae i Nicky Grist s'hi deixaven perdre 6 segons per tal que els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya els superessin i passessin a obrir pista l'endemà diumenge. Per la seva part Didier Auriol i Denis Giraudet eren els homes més ràpids en la pista i la parella francesa aconseguia així estrènyer el cèrcol sobre la posició de Richard Burns i Robert Reid.

Amb l'entrada al parc tancat de Perth es completava la segona jornada de competició, la qual deixava en primera posició als pilots de Ford Carlos Sainz i Luis Moya per 2 segons de marge en relació als britànics Colin McRae i Nicky Grist. Uns altres britànics, els de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid, tancaven el podi provisional a 30 segons dels líders i amb només 6 segons de coixí amb els francesos de Toyota Didier Auriol i Denis Giraudet. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne recuperaven gairebé 1 minut al llarg de la jornada i fitxaven en la cinquena posició a 53 segons dels espanyols.

La competició es completava el diumenge amb el bucle de Bunnings, el qual es trobava composat per 4 trams, South, East, West i North, que totalitzaven 111,01 km de lluita contra el cronómetre. Els líders provisionals iniciaven la competició de la pitjor manera possible, quan a l'onzè quilómetre cronometrat de la primera especial, el motor del seu Ford Escort WRC deia prou, deixant els espanyols tirats al voral a l'espera que un helicòpter els passés a recollir. Aquest incident deixava de nou obrint pista als britànics Colin McRae i Nicky Grist, que lógicament també recuperaven el liderat.

L'altra cara de la moneda eren els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne. Els pilots tenien una bona posició de sortida als trams i en haver-se acostat perillosament als seus rivals en la jornada anterior, els de Mitsubishi s'anotaven tots els millor registres possibles del dia per tal d'entrar en les posicions de podi i quedar-se ben aprop de guanyar el ral·li. Si bé no va ser fins la tercera especial dominical que els dels tres diamants vermells es guanyaven un lloc al podi i en detriment dels seus companys d'equip Richard Burns i Robert Reid que feien el viatge a la inversa, passant del segon al quart lloc, la parella demostrava la seva pasta campiona.

En entrar per quarta vegada al parc tancat de Perth, es donava per finalitzat el 10è Ral·li d'Austràlia, el qual es resolia amb la victòria dels britànics de Subaru Colin McRae i Nicky Grist, els quals invertien un temps total de 4 hores 5 minuts i 31 segons per a cobrir els 421,42 km cronometrats del recorregut. Amb 6 segons de retard vers el temps dels guanyadors cobrien la mateixa distància els pilots Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet donaven a Toyota el primer podi del Corolla WRC aturant el cronòmetre 21 segons després que els primers classificats.

Auriol-Giraudet donaven el primer podi al Corolla WRC.

En el campionat de producció la prova va tenir un clar color dels pilots que habitualment competien al Campionat Asia-Pacific, doncs l'única presència europea la formaven el valencià Luis Climent i el català Àlex Romaní, i aquests es van veure forçats en la tercera prova especial quan el motor del seu Mitsubishi Lancer Evo III deia prou. El japonès Katsuhiko Taguchi i el malaisi Roland Pickering esdevenien els primers líders de la classe, anant-se'n a dormir el divendres en aquesta posició, peró en el transcurs de la segona etapa del ral·li, aquests accidentaven el seu Mitsubishi Lancer Evo III cedint el testimoni al Subaru Impreza 555 del japonès Shigeyuki Konishi i el neozelandès Tony Sircombe els quals van conservar la posició fins al terme de la prova per tal de donar a la marca de la constelació de les Plèiades la seva primera victòria en gairebé 18 mesos de competició al mundial.

A efectes de campionat, Shigeyuki Konishi havia completat el Ral·li de Nova Zelanda en segona posició, pel que aquesta victòria li permetia acumular 21 punts en el certàmen i escalar fins la tercera plaça, a 5 punts de l'austríac Manfred Stohl. L'uruguaià Gustavo Trelles, que ja s'havia proclamat campió a Finlàndia i que per tant desestimava la gran inversió de viatjar fins Austràlia, atresorava per llavors 84 punts.

Konishi-Sircombe donaven la victória a Subaru 18 mesos després.

Entre els vehicles de dues rodes motrius i motor atmosfèric de 2000 cc, el FIA 2-L, els finlandesos Harri Rovanperä i Voitto Silander exercien un control ferri de la categoria des dels primers compassos de la mateixa, anant-se'n a dormir ja el divendres amb gairebé 3 minuts de marge al capdavant. Una diferència que va anar creixent davant els problemes que patien els seus companys d'equip, els catalans Oriol Gòmez i Marc Martí, en la transmissió, suspensions i pneumàtics o la manca de competitivitat dels Škoda oficials.

La parella finlandesa de SEAT, malgrat patir una averia elèctrica en la penúltima prova especial del ral·li que aturava en fins a dues ocasions el motor del seu cotxe, finalment feia entrada a Perth en la primera posició amb gairebé 6 minuts de marge sobre els txecs Pavel Sibera i Petr Gross, mentre que l'altra parella de la marca catalana recuperava posicions per acabar tancant el podi de la categoria. En clau de campionat SEAT ja s'havia proclamat campiona a Itàlia, amb el que el seu resultat a les antípodes els hi permetia descartar un dels mals resultats aconseguits a principis de temporada al vell continent.

Rovanperä-Silander no van tenir rival en el FIA 2-L.

La victòria que aconseguia Colin McRae a la vella colònia britànica, permetia al pilot escocès arribar fins la segona posició de la taula del campionat per a pilots, superant pel camí al madrileny Carlos Sainz, llur abandonament l'apartava matemàticament de la lluita per la corona mundial. Tommi Mäkinen es mantenia en la primera posició amb 10 punts de marge vers el pilot de Subaru, amb el que tot es decidiria al RAC que tancava la temporada.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	62
Colin McRae	52
Carlos Sainz	47

En el campionat de constructors, la victòria brindada per Colin McRae i Nicky Grist a Subaru, unit a l'abandonament dels dos Ford, donava el títol mundial als de la Constelació de les Plèiades, mentre que Mitsubishi, que situava els seus dos cotxes en la línia de meta en la segona i quarta posició, superava als de l'oval per un sol punt.

Constructor	Punts
Subaru	104
Mitsubishi	82
Ford	81

La victòria de Hirvonen-Lehtinen al Japó resultava estèril amb el podi dels seus màxims rivals.

Figurant com la penúltima ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, la vuitena edició del Ral·li de Japó tenia un recorregut format per 29 proves especials cronometrades d'una distància total de 343,69 km, a les que els 86 equips participants dels 87 que prèviament hi havia formalitzat inscripció, començarien a fer front el divendres 31 d'octubre de 2008. La cita nipona, que era puntuable pels certàmens de pilots, constructors i pilots de vehicles de producció, era completada per 57 equips els diumenge 2 de novembre de 2008 a Sapporo.

Latvala-Anttila van ser els encarregats de donar una mica d'emoció a un ral·li que no en va tenir massa.

La primera jornada del ral·li tenia en el seu programa 10 proves especials de 90,48 km de distància, les quals es trobaven repartides en 4 trams forestals, pels que s'hi passaven matí i tarda, i dues especials espectacle que tancaven la competició a l'estadi de Sapporo.

Sapporo va ser la seu dels Jocs Olímpics d'hivern l'any 1972, i la neu en els vorals de les pistes en donava testimoni, de fet aquest element va obligar als organitzadors a cancel·lar les dues passades pel tercer tram, així com la segona passada pel quart tram del bucle. Els finlandesos de Ford, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, iniciaven el seu concurs nipó imposant-se en les dues primeres proves especials programades, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena ho feien en el quart i últim del matí per intentar ficar-se en les posicions de podi que li donarien el seu cinquè títol mundial, una opció per llavors barrada pels Focus RS WRC'07 de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i de François Duval i Patrick Pivato.

A la represa, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen es tornaven a imposar en les dues primeres proves del bucle, ara cinquena i sisena especial cronometrada, mentre que la parella de l'equip Stobart formada per François Duval i Patrick Pivato, superava en un primer moment a l'oficial formada per Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, per a continuació veure's obligats a abandonar el ral·li en patir un fort accident lateral que causava lesions de consideració a la pelvis i tíbia del seu copilot francès. Com a conseqüència de l'accident l'especial es neutralitzava al pas del vuitè participant per a que l'ambulància pogués evacuar al pilot, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien així l'anhelada plaça de podi.

L'activitat del primer dia es tancava a l'estadi de Sapporo, on Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen seguien demostrant la seva velocitat en imposar-se en les dues passades per l'especial. Tot plegat donava a la parella finlandesa un marge de 26,2 segons vers els seus companys i compatriotes Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila al terme de la primera etapa, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena, que pilotaven amb molta cura, entraven al parc tancat en la tercera posició a 30,6 segons dels líders provisionals, però amb la tranquil·litat de gaudir d'un marge gairebé idèntic, 29,7 segons, vers els quarts classificats, el Subaru Impreza S14 WRC de Chris Atkinson i Stéphane Prévot.

Seguint el model de la primera etapa, la segona jornada constava de 10 proves especials, les quals també es repartien al llarg de 4 trams forestals a doble passada, més dues passades per l'especial espectacle de Sapporo, si bé en aquesta ocasió el tràmit suposaven 156,78 km de lluita contra el cronòmetre, als que la pluja hi afegia la seva dosi de dificultat extra.

Dani Sordo i Marc Martí s'havien vist obligats a abandonar la competició en la sisena especial de la primera jornada a causa d'una averia en el turbo, i amb el millor registre de la primera cronometrada sabatina començaven així a recuperar posicions, mentre que els líders, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, patien un petit impacte sense massa conseqüències. Amb el millor temps del segon tram, Petter Solberg i Phil Mills superaven als seus companys d'equip i esdevenien així en els primers aspirants a plaça de podi, és a dir els quarts classificats.

La tercera cronometrada era la més llarga de tot el recorregut amb 33,66 km competitius, on Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen s'emportaven l'ensurt del dia en trobar-se uns cérvols enmig de la pista, mentre que els seus companys d'equip, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, confirmaven el seu segon lloc amb el millor registre. L'activitat matinal es tancava amb un millor registre de Henning Solberg i Cato Menkerud i amb els tres primers equips classificats separats per tan sols 6 dècimes de segon.

Per la tarda, amb les segones passades per les especials cronometrades, el trio capdavanter recuperaria el seu rol dominant, i així Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien el millor temps en la cinquena especial, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en la sisena i Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen en la setena i vuitena final. Alhora, en la setena prova especial, Sébastien Loeb i Daniel Elena notaven que el seu Citroën C4 WRC votava massa, el que els feia perdre uns 20 segons a final de tram, pel que els campions del món optaven per endurir les suspensions en l'enllaç cap a la vuitena prova especial, on els germans Solberg, Petter Solberg i Phil Mills i Henning Solberg i Cato Menkerud, perdien posicions en patir respectives punxades.

Tal i com havia iniciat l'etapa, Dani Sordo i Marc Martí tancaven la jornada imposant-se en el cronòmetre en les dues passades per l'especial espectacle de Sapporo, si bé en la primera d'elles el seu escratx era ex-aequo amb els finlandesos de Suzuki Toni Gardemeister i Toni Tuominen, mentre que per davant les distàncies pràcticament restaven igual.

Així doncs l'entrada al parc tancat de Sapporo es feia el dissabte al vespre amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen en la primera posició per 15,5 segons de marge vers els seus companys d'equip i compatriotes Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena es començaven a veure's obligats a conformar-se amb el tercer lloc en fitxar a 53,5 segons de la primera parella de Ford, si bé la punxada de Petter Solberg i Phil Mills, deixava de nou a Chris Atkinson i Stéphane Prévot com els màxims perseguidors dels homes de Citroën, però a minut i mig ja de la seva posició.

La competició es completava diumenge amb la disputa de 9 proves especials més, 4 trams nous pels que s'hi passava en dues ocasions, més una nova passada per l'especial espectacle de Sapporo per tancar el bucle matinal; amb el que en total la distància cronometrada arribava fins als 96,43 km.

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, tot i guanyar la segona prova especial, així com marcar el segon millor temps en la cronometrada inaugural dominical, veien com els seus companys Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila els hi retallaven distàncies en el que restava de bucle matinal, per tal de retornar a les assistències intermèdies amb només 4,9 segons de coixí, situació que va fer entrar en escena a Malcolm Wilson, màxim responsable d'M-Sport, preparador dels Ford, que ordenava el cessament de les hostilitats entre les dues tripulacions. Per la seva banda, Sébastien Loeb i Daniel Elena es dedicaven a cuidar el seu pilotatge per tal d'assegurar-se la tercera posició, la qual els hi comportava el seu cinquè títol consecutiu, amb el que els de Citroën es deixaven prop de 50 segons vers els líders provisionals.

Amb toc d'atenció per una banda i conservadorisme per una altra, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen obrien gap vers els seus acompanyants provisionals a les places de podi amb dos escratxs consecutius aconseguits a la represa de l'activitat als trams, mentre que en els dos restants poc o res passava, amb el que els finlandesos aconseguien finalment la seva 7ena victòria mundial en aturar el cronòmetre en un temps final de 3 hores 25 minuts i 3 segons, és a dir, 31,1 segons menys que els seus companys d'equip i compatriotes Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Tancant el podi s'hi trobaven uns exultants Sébastien Loeb i Daniel Elena a 2 minuts i 30,6 segons del millor temps.

Loeb-Elena es van limitar a trepitjar podi per esdevenir campions del món.

En la classe reservada als vehicles de producció, al llarg de tota la reduïda primera jornada va existir un estira i arronsa entre el noruec Eyvind Brynildsen i el francès Denis Giraudet amb el rus Evgeniy Novikov i el britànic Dale Moscatt, duel que finalment, i després que els primers ocupessin el liderat al llarg de tot el dia, en la primera passada per l'especial de Sapporo, s'inclinaria en favor del pilot rus i el seu copilot britànic, després de que la parella noruega-francesa cometés una errada.

Al llarg del bucle matinal del dissabte, Juho Hänninen i Mikko Markkula aconseguien sumar tots 4 escratxs possibles, el que permetia als finlandesos pujar des de la novena posició a 46,1 segons dels líders, fins a la segona a 17,0 segons d'aquests a l'entrada a les assistències intermèdies. Això feia esperonar a Evgeniy Novikov i Dale Moscatt, que amb un segon millor temps i un escratx a la represa, aconseguien distanciar-se en gairebé 1 minut dels seus més immediats perseguidors, si bé un mal temps per part dels líders en el setè tram del dia, tercer en el bucle de la tarda, deixava altre cop als finlandesos a l'abast del liderat a gairebé mig minut d'aquesta posició.

Finalment, i després d'un cert retall de segons per part de la parella finlandesa, l'entrada al parc tancat es feia amb els dos equips separats per 19,1 segons i amb el local Toshi Arai i l'australià Glenn MacNeall disposats a donar una dosi extra d'emoció en l'etapa dominical a 1,7 segons dels segons classificats.

Després d'un repartiment d'escratxs per part de les dues parelles europees en les dues primeres proves especials, Evgeniy Novikov i Dale Moscatt donaven el cop de gràcia en la tercera prova especial, la més llarga de la jornada, en la que els líders aconseguien acumular un marge de gairebé 1 minut vers els seus rivals. Amb tot ja pràcticament decidit en favor del rus i el britànic, un problema de transmissió aparegut en les dues últimes proves especials, feia que aquests perdessin la victòria per 6,3 segons en favor de Juho Hänninen i Mikko Markkula.

En clau de campionat, aquesta victòria que aconseguia Juho Hänninen al Japó, era la tercera de la temporada per al pilot, amb la qual el finlandès podia superar per 6 punts a l'absent Andreas Aigner, líder provisional de la classificació en el moment d'arribar a l'illa asiàtica.

De manera inesperada, Hänninen-Markkula aconseguien la victòria en el darrer instant.

Els 6 punts que aconseguia Sébastien Loeb a la cita nipona, eren suficients per a l'alsacià per esdevenir campió del món per cinquena vegada consecutiva, doncs el marge que aquest tenia vers el finlandès Mikko Hirvonen, segon classificat, era de 10 punts, puntuació atorgada per una victòria, però en cas d'empat, el francès n'acumulava ja 10 victòries per 3 per part del seu rival. Jari-Matti Latvala per la seva banda, gràcies als 8 punts que sumava a la prova, aconseguia empatar en la quarta posició amb Chris Atkinson, restant així a 9 de la darrera posició de podi ocupada per Dani Sordo.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	112
Mikko Hirvonen	102
Dani Sordo	59

En el campionat de constructors la classificació es posava roent tot esperant la darrera cita, el Ral·li de Gales, doncs el gap entre Ford i Citroën s'estrenyia fins als 11 punts gràcies al doblet dels de l'oval. Subaru per la seva banda, seguia la seva cursa en solitari per la tercera marca del campionat, mostrant-se força menys competitiu que els seus dos predecessors, però un pèl superiors a l'equip Stobart i Suzuki.

Constructor	Punts
Citroën	175
Ford	164
Subaru	93