Thérier-Delferrier donaven a Renault la primera victòria en el campionat.

En la regió més septentrional de l'estat de Michigan com escenari, el diumenge 3 de novembre de 1974 finalitzava a la poblacio de Marquette el 26è Ral·li Press on Regardless, novena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, si bé era la sisena en celebrar-se després que la crisi del petroli obligués a cancelar les dues primeres rondes del campionat i l'Acropolis. La prova comptava amb un total de 69 equips inscrits dels que 64 inciarien el dimecres 30 d'octubre el recorregut composat per 51 especials cronometrades de 464,55 km de distància que 29 d'ells aconseguirien superar.

Una sanció de 20 minuts va provocar que Alén-Aho perdessin el ral·li.

La prova no era la primera que acollia la regió, però aquesta va aixecar molta expectació entre els seus habitants i els mitjans de comunicació que sovint feien entrevistes i reportatges als equips que preparaven la prova, arribant-se a donar la circumstància que des de la Facultat d'Enginyeria de la Universitat Nord de Michigan, posaven a disposició les seves instal·lacions als membres de l'equip Renault com a taller.

El ral·li en si no va estar a l'alçada de les circumstàncies, les especials eren d'una gran bellesa i molt técniques, però els organitzadors es trobaven força inexperimentats en la materia, mostrant-se lents i incapaços de resoldre els problemes que anaven apareixent a mesura que la prova avançava. Les discusions que aquests generaven es perllongaven fins a tal punt que diverses especials van haver de cancelar-se per manca de temps.

En la segona etapa, la intervenció del xèrif del Comptat de Dickinson, que va decidir que el ral·li s'havia de cancelar, va provocar encara més caos quan diversos pilots es trobaven ja disputant la 23ena especial cronometrada, mentre que en la tercera i última etapa del ral·li van haver-se de cancelar també un grup d'especials quan unes pluges torrencials van fer caure un pont.

En conjunt tot aquest seguit de despropòsits va provocar que el ral·li només tinguès 155,85 km de distància total dels 464,55 km programats, quelcom inadmissible que va suposar l'adeu dels ral·lis als Estats Units per molts anys.

En l'aspecte competitiu Markku Alén i Atso Aho van dominar la prova, seguits pels Renault 17 Gordini de Jean-Luc Thérier i Christian Delferrier i Jean-Pierre Nicolas i Geraint Phillips, coincidint amb el llançament del model als Estats Units. Aquestes posicions també van ser facilitades gràcies a que una averia en un esmortidor posterior en el Lancia Stratos HF de Sandro Munari i Mario Manucci, que venien de guanyar les dues últimes proves del calendari mundial de manera consecutiva, els va provocar una trinxada en la distribució del seu cotxe i en conseqüència l'abandonament de la prova.

Altres baixes d'entitat van ser les sofertes en la segona etapa per Walter Boyce i Doug Woods quan als canadencs se'ls hi quedava el seu Toyota Corolla encallat al fang o la d'Alcide Paganelli i Ninni Russo que veien com el seu FIAT 124 Abarth Spider es quedava sense embragatge, baixa a la que després se li afegiria la de Sergio Barbasio i Francesco Rossetti amb la intervenció divina del xèrif en la 23 ena especial cronometrada.

Al terme de la prova però, varen exisitir alegacions per part dels altres competidors que els membres de FIAT havien incorregut en un petit canvi de cotxe que els permetia fer una reparació vital en el parc tancat, pel que els comissaris esportius van aplicar una sanció de 20 minuts als pilots finlandesos que els suposava acabar la prova en segona posició, just per darrera del Renault 17 Gordini del francès Jean-Luc Thérier i el belga Christian Delferrier, els quals completaven el recorregut en 5 hores 29 minuts i 47 segons donant així la primera victòria mundial a la marca del rombe, amb la sanció Markku Alén i Atso Aho completaven el recorregut a 5 minuts i 23 segons dels primers classificats mentre que el francès Jean-Pierre Nicolas i el britànic Geraint Phillips completaven el podi a 6 minuts i 2 segons dels seus companys d'equip.

Nicolas-Phillips completaven el podi, una fantàstica publicitat per al llançament del Renault 17 als Estats Units.

En el campionat de constructors el duel entre les marques del grup FIAT per la corona es posava al roig quan el segon lloc de Markku Alén i Atso Aho permetia a la casa mare situar-se 1 punt per sobre dels socis de grup, Lancia que sumaven 10 punts més en el seu compte particular gràcies al 4t lloc de Simo Lampinen i John Davenport. Per darrera d'ells la general vivia pocs canvis, ja que Renault no havia aconseguit sumar cap punt fins ara i marques com Ford o Toyota sortien amb les mans buides de la seva aventura nord-americana.

Constructor	Punts
FIAT	63
Lancia	62
Ford	34

Kankkunen-Gallagher esdevenien la segona parella capaç de guanyar les dues rondes africanes de la temporada.

Penúltima prova en el calendari del campionat del món de ral·lis corresponent a la temporada 1985, el diumenge 3 de novembre finalitzava a Yamoussoukro, el 17è Ral·li Costa d'Ivori. La prova, fidel a la tradició de les rondes africanes, no disposava de trams cronometrats, sino de 72 controls horaris al llarg duns sectors competitius calculats per ser recorreguts a una velocitat promitja de 80 o fins i tot 120 km/h, promig pràcticament impossible d'assolir i que per si sol establia les penalitzacions que els participants acumularien en les classificacions. La cita comptava amb el número mínim requerit per la FISA de participants per seguir mantenint la puntuabilitat mundial, 50 equips, dels quals només 8 aconseguirien superar els 4103 km de recorregut programat al llarg de 4 etapes.

Waldegård-Thorszelius van empatar a temps amb Kankkunen-Gallagher, pel que el reglament intern va exercir el desempat.

En les jornades d'entrenament, prèvies al ral·li, es va produir un fet que a posteriori marcaria el curs del mateix. Audi, que només destinava una unitat del seu Sport Quattro per participar a la cita ivoriana, confiava el seu cotxe a les mans de Michèle Mouton i Fabrizia Pons, doncs les fémines encara no havien participat en cap ronda mundial de la temporada i de no assolir el podi, podrien perdre la prioritat A de la FISA. Tanmateix el seu pilot estrella, l'alemany Walter Röhrl, ja havia perjurat anys enrere que mai més tornaria a trepitjar sól africà i el pilot suec Stig Blomqvist era castigat des d'Ingolstadt per haver signat un contracte amb Ford impedint-li participar en aquesta cita i el RAC britànic que tancava la temporada.

Michèle Mouton i Fabrizia Pons començaven el ral·li amb mal peu quan la copilot italiana patia una reacció molt forta a la medicació contra la malaria, tan que Fabrizia Pons se'n va haver de tornar a Itàlia. Com a substitut arribava el suec Arne Hertz, habitual de Hannu Mikkola, el qual a diferència de la seva companya italiana cantava les notes en anglès, el que suposava un handicap afegit a la pilot provençal doncs estava acostumada a reaccionar vers les notes en francès. Com a conseqüència o no del canvi d'idioma en les notes, Michèle Mouton i Arne Hertz estimbaven el seu Sport Quattro contra un convoi ferroviari, deixant el cotxe sense frontal i els 5 cilindres del seu propulsor en un angle de 90º.

Aquest cotxe d'entrenaments després havia de ser emprat en la prova pel seu enginyer Franz Braun i el cap de planificacions Arwed Fischer, els quals sota el dorsal número 11 de fet exercirien un rol d'assistència ràpida. Audi enviava doncs des d'Alemanya un altre Sport Quattro, concretament el que havia emprat Stig Blomqvist i Björn Cederberg a Nova Zelanda el mes de juliol i que encara portava ben visible l'adhesiu de les duanes neozelandeses. Després d'una mínima preparació per assolir les especifiacions de les rondes africanes, el nou cotxe de reconeixements es posava a rodar.

Audi no era l'únic equip amb problemes, Nissan enviava des de Japó una unitat del seu 240 RS preparada pel seu pilot estrella en sól africà, el kenyà Shekhtar Mehta i la seva dona Yvonne Mehta, però aquests van haver de marxar a última hora quan el pare del pilot va enmalaltir greument. Com a substituts hi arribaven els seus compatriotes Mike Kirkland i Rob Combes, els quals havien d'afrontar la prova amb les notes del matrimoni Mehta corresponents a l'edició anterior, així com les dels francesos però residents a la Costa d'Ivori Alain Ambrosino i Daniel Le Saux adaptades del francès, unes condicions a priori gens adequades per afrontar els camins ivorians al 100 %.

Per primera vegada en la història del ral·li, la ciutat de sortida i arribada es movia des d'Abidjan fins a Yamoussoukro, la nova capital del país, on el dimecres 30 d'octubre de 1985 a les 12 el migdia s'hi aplegaven els 50 participants requerits per la FISA per seguir ostentant la puntuabilitat mundial a la rampa de sortida per tal de dirigir-se fins a Abidjan, on hi tenien prevista l'arribada a les 6 de la tarda.

Si bé a la sortida de la primera etapa lluia un sol esplenderòs, el cert es que les fortes tempestes caigudes en les jornades prèvies al ral·li havien deixat un panorama desolador, amb els habituals fangars, arbres caiguts, ponts trencats o pistes malmeses pel pas de camions d'elevat tonelatge amb el fang encara fresc. Amb aquest escenari i el fet de que diversos participants no fossin més que taxistes als qui els hi havien enganxat un dorsal a la porta per arribar als 50 inscrits, ja que per llavors als cotxes de sèrie no se'ls hi requeria un arc de seguretat, va fer que ben d'hora les baixes s'anessin produint a raig i així dels 50 que havien pres la sortida a Yamoussoukro, es van quedar reduits a gairebé la meitat, 27.

En el terreny més purament esportiu, els tres principals equips favorits a la victòria es trobaven classificats en un puny en els primers compassos de la prova, fins que a l'equador de la primera etapa una pinça de fre es trencava en la roda posterior dreta del Toyota Celica TCT de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, endarrerint la parella sueca i deixant als seus companys d'equip, Juha Kankkunen i Fred Gallagher, i a Michèle Mouton i Arne Hertz empatats en la primera posició provisional.

Mike Kirkland i Rob Combes, que havien de pilotar contenint-se una mica doncs les notes de les que disposaven no eren les seves, tenen l'infortuni de trobar-se en un fangar un cotxe d'un viletà encallat. En intentar esquivar-lo, els kenyans de Nissan van quedar-hi també clavats, on més tard s'hi afegirien els ivorians Samir Assef i Christian Boy, que estrenaven el seu Opel Manta 400, perdent ambdós equips de l'ordre d'una hora en sortir de la trampa que suposava el fang.

A l'arribada a Abidjan, punt que marcava la finalització de la primera etapa, Juha Kankkunen i Fred Gallagher seguien compartint el liderat amb Michèle Mouton i Arne Hertz amb un total de 14 minuts de penalització, 2 minuts menys que els locals Alain Ambrosino i Daniel Le Saux al volant d'un Nissan 240 RS oficial. Tot i el contra-temps patit amb la pinça de fre trencada, els suecs de Toyota Björn Waldegård i Hans Thorszelius sumaven sis minuts més de penalització que els primers classificats, no res pels estàndards africans, per darrera d'ells un enorme buit, doncs Franz Braun i Arwed Fischer eren cinquens a 43 minuts dels seus companys d'equip i per als qui exercien d'assistència ràpida mentre que Mike Kirkland i Rob Combes restaven en sisena posició a 63 minuts dels líders.

A Abidjan els pilots gaudien d'un descans de 6 hores i mitja, pel que la segona etapa del ral·li s'iniciava poc després de la mitjanit del dijous 31 d'octubre, des d'on els 27 participants que restaven en actiu retornarien fins a Yamoussoukro fent un bucle per la part més oriental del país. Poc abans d'iniciar l'etapa la pluja va fer acte de presència a la zona, el que convertia les pistes per les quals havien de pilotar els participants en autèntiques pistes de patinatge com les que s'havien trobat en les jornades d'entrenaments.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius van començar llavors a pressionar als líders, aconseguint el seu objectiu quan els seus companys d'equip Juha Kankkunen i Fred Gallagher punxaven una roda del seu Celica TCT alhora que Michèle Mouton i Arne Hertz començaven a patir uns problemes d'encès en el seu Audi que desencadenaven en un sobre-escalfament de certs elements del seu distribuidor. Per tal d'impedir que l'increment de temperatura anés a més, van decidir fer uns forats al capó que permetissin una ventilació extra, però lluny de ser una solució, aquests orificis van ocasionar més problemes, doncs a cada pas d'aigua, a cada bassal que creuava l'Sport Quattro, els components electrónics de l'Audi es mullaven. Més tard, Juha Kankkunen i Fred Gallagher havien d'aturar-se per segona vegada a canviar una roda que havia explotat, refermant a Björn Waldegård i Hans Thorszelius en el liderat.

Amb els primers raigs de sol, en l'equador de la segona etapa, Michèle Mouton i Arne Hertz es veien obligats a aturar-se amb simptomes evidents d'haver malmès la junta de culata, doncs el seu motor fumejava alhora que el líquid refrigerant i l'oli s'estaven mesclant. En la seva ajuda arribaven poc després Franz Braun i Arwed Fischer amb el segon dels Sport Quattro els quals en poc més d'una hora i 20 minuts aconseguien que el cotxe de la parella franco-sueca tornés a rodar en perfectes condicions i sense simptomes de cap averia en el seu motor. La brevetat en que es va fer aquesta intervenció tenint en compte els mitjans dels que disposaven i el fet que l'Sport Quattro número 11 mai més es tornés a veure unit al fet que al cotxe de Michèle Mouton i Arne Hertz els hi desaparesqués el dorsal del sostre així com les llums supletòries del capó o casualment ara tinguessin l'enganxina de les duanes neozelandeses en el seu para-brises, va llevar molts rumors d'un canvi de cotxes entre els participants si bé cap equip va presentar cap reclamació oficial.

Audi va intentar fer callar aquests rumors explicant que el problema no residia en la junta de culata, sino en un malfuncionament de la bomba d'oli que el seu enginyer reemplaçaria del seu cotxe, motiu pel qual l'Audi número 11 mai més es va veure en acció, ni tan sols al parc tancat de Yamoussoukro, l'enganxina neozelandesa... Potser vam canviar el para-brisa argumentava Arne Hertz.

Entretant els Toyota avançaven amb pas ferm, amb Juha Kankkunen i Fred Gallagher que recuperaven el liderat en detriment dels seus companys d'equip suecs, el que els permetia fer una revisió dels seus cotxes abans d'entrar al parc tancat de Yamoussoukro. Així al cotxe de Björn Waldegård i Hans Thorszelius els hi era canviada la transmissió que havia estat vibrant en el transcurs d'aquesta segona etapa, i donat que aquest problema també es reproduia en el cotxe d'assistència que pilotava Lars-Erik Torph i Benny Melander, com a mesura de precaució també se li canviava a la unitat de Juha Kankkunen i Fred Gallagher.

Nissan també feia el propi amb els seus 240 RS, i així els locals Alain Ambrosino i Daniel Le Saux veien com els hi era reparada una fuita d'oli de la seva caixa de canvis que havia desencadenat en un problema d'embragatge que patinava. Tot plegat permetia que al terme de la segona etapa Juha Kankkunen i Fred Gallagher figuressin com a líders provisionals amb una penalització acumulada d'1 hora i 41 minuts, 6 minuts menys que Björn Waldegård i Hans Thorszelius, mentre que els Nissan treien partit dels problemes dels Audi per passar a ocupar les posicions contigües amb Alain Ambrosino i Daniel Le Saux tancant el podi a 2 hores i 25 minuts dels líders i Mike Kirkland i Rob Combes en quarta posició a 3 hores i 4 minuts. Tot i l'incident, Michèle Mouton i Arne Hertz, es trobaven a només 21 minuts del Nissan 240 RS dels kenyans.

A la neutralització de Yamoussoukro hi arribaven 18 equips participants, els quals hi descansaven tota la tarda i el vespre del dijous per tal d'iniciar la tercera etapa del ral·li el divendres a mitjanit, etapa que feia un bucle de 1022 km de distància cap al nord del país fins a la frontera amb Ghana i retornar de nou a la ciutat de partida.

Sense cap reclamació oficial per part de cap equip en relació al bastant evident canvi de cotxe d'Audi, els comissaris van decidir no intervenir en la neutraltzació de Yamoussoukro, si bé en vistes que el rumor s'anava fent cada cop més gran a mida que les hores avançaven, aquests van emetre un comunicat que revisarien la unitat de Michèle Mouton i Arne Hertz al terme de la tercera etapa. En el terreny més purament esportiu, la parella d'Audi tenia la desgràcia de veure com el seu alternador s'averiava. Sense aquesta peça de recanvi en els cotxes d'assistència, a l'Sport Quattro només se li instal·lava una nova bateria, la qual amb l'elevat consum elèctric propi de les especials nocturnes anava defallint a mesura que els pilots acumulaven metres en el seu compta-quilòmetres a l'espera d'arribar a un punt més avançat on si que es podria bescanviar l'alternador. Amb una bateria consumint-se i un alternador fora de joc, la parella d'Audi havia de fer autèntics actes de fe quan creuaven bassals enfangats, doncs la pilot provençal i el seu copilot suec no sabien quan podrien tornar a veure la pista perfectament a causa d'uns neteja para-brises que funcionaven erràticament.

Mike Kirkland i Rob Combes eren l'equip que més benefici podien treure de l'averia de la parella d'Audi, doncs la baixada de rtime d'aquests els permetria desempellegar-se d'ells, però els kenyans patien també un problema de visibilitat, quan en trencar-se una corretja del seu cotxe, deixava la majoria d'òptiques apagades i per tant obligant-los a pilotar amb encara més cautela de la que havien de tenir en no gaudir de notes pròpies.

Mentrestant en el si de l'equip Toyota, el transcurs de l'etapa va ser molt plàcid, i només Juha Kankkunen i Fred Gallagher van haver de lamentar perdre la marxa enrere del seu Celica TCT. Aquesta averia va obligar als seus mecànics a canviar la caixa de velocitats abans d'entrar al parc tancat de Yamoussoukro, on a més a més s'hi realitzaven les intervencions de manteniment programades que també es feien sobre la unitat que pilotaven Björn Waldegård i Hans Thorszelius, com eren el canvi de la transmissió, l'eix i la suspensió posterior, pel que aquest temps extra invertit en el cotxe dels líders inclinava la balança en favor de la parella sueca que entrava al parc tancat de Yamoussoukro com a nous líders de la prova per només 3 minuts de diferencia.

Amb gairebé 1 dia de descans, els 19 equips que seguien en actiu en el ral·li es disposaven a partir del dissabte 2 de novembre a les 12 del migdia a afrontar la quarta i última etapa del ral·li, la qual era la més dura de totes, no només per ser la més llarga de totes en quan a distància i hores al volant, sinó perque a més a més incloia el temut bosc de Tai, un autèntic trenca-cotxes.

Entretant els comissaris técnics feien públic el seu veredicte sobre l'anàlisi que havien fet sobre l'Audi Sport Quattro de Michèle Mouton i Arne Hertz, no pas del desaprescut en mans de Frans Braun i Arwed Fischer, concloient que no trobaven evidències que s'hagués produit el canvi, tan evident, de cotxe i que per tant la parella d'Audi podia prosseguir amb el seu concurs a la cita africana occidental.

Amb un marge de temps molt ampli al capdavant, els pilots de Toyota es van prendre l'etapa amb molta calma, sense importar-lis perdre uns minuts en alguns controls horaris, aixó si, tenint present en tot moment la diferència tan curta que els separava l'un de l'altre. A mesura que avançava l'etapa, els dos equips de la marca nipona es van anar alternant en el liderat de la prova, el que per molts va ser interpretat com una lluita fraticida.

Durant la última nit del ral·li, en el seu camí cap a la ciutat costanera de San Pedro, unes fortes tempestes van caure a la regió més propera amb la frontera de Libèria, pel que uns sectors del ral·li van ser reemplaçats per la circulació per vies asfaltades, permetent un temps extra als mecànics per exercir les tasques de manteniment. Per quan la caravana assolia la costa ivoriana, dins l'equip Audi eren conscients que assolir la plaça de podi que tan necessitaven per a que Michèle Mouton no perdés la prioritat FIA A, era ja pràcticament impossible, pel que els membres de l'equip van decidir que no tenia sentit continuar amb la competició i abandonaven la prova abans de creuar la part més oriental del bosc de Tai en el camí de retorn fins a Yamoussoukro, sent aquesta doncs la única baixa que registrava la jornada.

A les 3 de la matinada doncs, els equips participants que restaven en actiu abandonaven San Pedro per dirigir-se cap a la línia de meta que els esperava a Yamoussoukro. A poc d'abandonar el reagrupament, Mike Kirkland i Rob Combes es quedaven sense combustible en el seu Nissan 240 RS, lògicament el cotxe es va aturar i en fer les verificacions pertinents, van poder observar com quelcom havia perforat el tub que feia de nivell extern, facilitant que tot el carburant s'escapés per aquell punt. Per darrera venia el cotxe d'assistència de Toyota, que gentilment reparaven l'averia del cotxe dels kenyans alhora que els hi donaven prou benzina com per arribar al següent punt.

Els seus companys d'equip, els locals Alain Ambrosino i Daniel Le Saux, van intentar fer un darrer esforç per tal d'intentar donar caça als Toyota líders, però en quan els ivorians havien destrossat la majoria de grups òptics del seu Nissan 240 RS a causa de la grava que deixaven anar els cotxes precedents, la parella de Nissan va dessistir del seu objectiu. Mike Kirkland i Rob Combes per la seva banda patirien un nou contra-temps quan en creuar un pont de fusta, una roda posterior del seu cotxe, les motrius, quedava immersa dins un forat, gat en mà els kenyans van haver d'empenyer de valent per treure la roda del forat, i no va ser fins al tercer intent que ho aconseguiren; per desgràcia no va ser aquest el darrer problema de la parella de Nissan, doncs en quan van intentar arrancar el seu cotxe, aquest no engegava i no ha va fer fins que per darrera arribava el Subaru Leone de l'italià Alessandro Molino i l'ivorià Christian Massela que van estirar el cotxe dels kenyans per a que aquest tornés a rugir.

Tot plegat va permetre als pilots de Toyota que portessin a terme el seu pla real, i es que en aquests darrers controls horaris de la cita els dos equips van aconseguir empatar en les penalitzacions de la general provisional del ral·li, pilotant des de llavors en paral·lel intentant fins i tot entrar a la rampa final d'aquesta manera per tal de que tots dos Celica TCT guanyessin la prova, però aquesta no era prou ampla per a la posada en escena.

El fet que els dos Toyota oficials acumulessin la mateixa penalització a l'arribada, va obligar als comissaris técnics a exercir el suposit per al desempat recollit en el reglament particular del ral·li i aquest s'inclinava en favor de Juha Kankkunen i Fred Gallagher, permetent així al pilot finlandès acumular la seva segona victòria al mundial, alhora que era el segon pilot capaç de vèncer en les dues proves africanes en una mateixa temporada després que ho aconseguís Jean-Pierre Nicolas l'any 1978. Björn Waldegård i Hans Thorszelius doncs, tot i acumular 4 hores i 46 minuts com els seus companys, havien de conformar-se amb la segona plaça al podi, mentre que Alain Ambrosino i Daniel Le Saux tancaven el podi a 1 hora i 33 minuts dels guanyadors.

Ambrosino-Le Saux es van veure afavorits pels aconteixements per tal de pujar al darrer graó del podi.

El resultat de la prova africana occidental va ser pràcticament irrellevant en el campionat per a pilots, ja que el títol es trobava ja decidit en favor de Timo Salonen des del 1000 Llacs i a més a més els principals pilots del certàmen i primers classificats a la taula provisional no acudien a la cita ivoriana.

Pilot	Punts
Timo Salonen	127
Stig Blomqvist	75
Walter Röhrl	59

En el campionat de constructors la taula va romandre intacta vers la finalització del Sanremo, doncs la cita no donava punts per aquest campionat, si bé com en el cas del de pilots, el títol havia quedat ja decidit en favor de Peugeot el passat 1000 Llacs.

Constructor	Punts
Peugeot	142
Audi	126
Lancia	52

Grönholm-Rautiainen guanyaven la prova amb claredat.

Tretzena, i per tant penúltima, prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 15è Ral·li d'Austràlia finalitzava el diumenge 3 de novembre de 2002 a Perth. La cita, que otorgava punts en els certàmens de pilots, constructors i de producció, comptava amb 24 proves especials cronometrades en el seu recorregut d'una distància total de 388,64 km a les que els 69 equips participants dels 75 que prèviament havien formalitzat la seva inscripció, començarien a fer front a partir del dijous 31 d'octubre. D'aquests 69 equips que hi competien, 37 aconseguien completar el programa i ser a la cerimònia de clausura.

Rovanperä-Silander signaven el novè doblet de Peugeot en la temporada.

Com era habitual a la cita australiana, una superespecial espectacle a Langley Park celebrada el dijous al vespre, servia per obrir les hostilitats dels participants amb el cronòmetre; en ella els pilots de Subaru Petter Solberg i Phil Mills hi aconseguien el registre més baix i per tant s'erigien com els primers líders amb 3 dècimes de segon vers el Peugeot 206 WRC dels finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i 9 dècimes en relació al Peugeot dels britànics Richard Burns i Robert Reid així com el Ford Focus WRC dels espanyols Carlos Sainz i Luis Moya que hi empataven a temps.

La primera etapa es completava l'endemà divendres amb la celebració de vuit proves especials forestals, que permitien assolir així els 135,68 km cronometrats que s'hi programaven. En la vigilia de l'inici del ral·li, la pluja feia acte de presència a la regió, amb el que els camins plens de bales de grava es convertien en pistes enfangandes, minimitzant així la importància de l'ordre de sortida. Els belgues de Hyundai Freddy Loix i Sven Smeets donaven la campanada quan amb el seu Accent WRC Evo3 s'imposaven en la primera especial forestal, de tan sols 6,97 km, en la que els líders hi invertien 8 dècimes de segon més que la parella del constructor coreà i per tant conservaven el seu liderat.

Els ja proclamats campions mundials a la cita anterior, els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, assaltaven el liderat del ral·li en imposar-se en la segona cronometrada, i amb 5 escratxs més consecutius, els de Peugeot s'encarregaven de deixar la seva posició bastant confirmada, mentre que per darrera seu s'establia una lluita per la segona posició a tres bandes, entre els que s'hi trobaven els seus companys d'equip britànics Richard Burns i Robert Reid, fins que una averia en l'embragatge els obligava a abandonar el ral·li en el transcurs de la sisena especial, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, així com el norueg Petter Solberg i el britànic Phil Mills.

No va ser fins la segona passada per l'especial espectacle de Langley Park que la ratxa dels finlandesos s'acabava, si bé els seus companys i compatriotes Harri Rovanperä i Voitto Silander eren els encarregats de posar-hi fi. Tanmateix la poca distància de l'especial deixava diferències insignificants i a la taula no es produien canvis importants, entrant doncs al parc tancat de Perth Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en la primera posició provisional per 29,5 segons vers Petter Solberg i Phil Mills i 33,4 en relació a Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que els seus companys eren quarts a 54,2 segons d'ells i amb el Subaru Impreza S8 WRC dels també finlandesos Tommi Mäkinen i Kaj Lindström a 9,6 segons de la seva posició.

A part de la baixa registrada dels britànics Richard Burns i Robert Reid, també queien de la competició els dos Hyundai Accent WRC Evo3, els belgues Freddy Loix i Sven Smeets per sortida de pista, mentre que els alemanys Armin Schwarz i Manfred Hiemer per trencament del motor. Més colpidor era el cas dels francesos de Mitsubishi François Delecour i Daniel Grataloup, els dels tres diamants vermells se sortien en una zona ràpida, que es disputava a uns 160 km/h, impactant lateralment contra un arbre; si bé el pilot no patia cap lesió, Grataloup va haver de ser evacuat a l'hospital on li van trobar diverses fractures de consideració.

La segona jornada de competició, amb 11 proves especials de 147,27 km cronometrats, era la més llarga de tot el programa. Petter Solberg i Phil Mills aconseguien el primer escratx del dia per davant dels Peugeot 206 WRC de Harri Rovanperä i Voitto Silander i de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. A continuació, una mala elecció de pneumàtics per part de Carlos Sainz i Luis Moya i dos escratxs consecutius de Harri Rovanperä i Voitto Silander en les dues especials que restaven al bucle matinal, situaven als finlandesos de Peugeot en la tercera posició provisional en detriment de la parella espanyola de Ford.

En sortir de les assistències, els de Peugeot s'imposaven en dues de les quatre proves especials del bucle del migdia, escurçant distàncies amb Petter Solberg i Phil Mills, si bé un mal crono dels finlandesos en la cinquena cronometrada sabatina, esgarrava una mica la retallada de segons, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya es veien incapaços de seguir el ritme dels tres equips que els precedien i anaven veient com les seves opcions a podi es dissipaven.

Tres proves especials forestals i una nova passada per la superespecial de Langley Park tancaven l'etapa, en les que els líders provisionals, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, es tornaven a adjudicar els cronos més baixos en totes tres cronometrades que es celebraven al camp australià, mentre que Petter Solberg i Phil Mills, autors del segon millor temps en els tres trams campestres, s'anotaven el millor crono a la superespecial final amb el que els de Subaru retornaven uns quants segons a l'altra parella de Peugeot que mirva de pendre'ls-hi la posició.

Amb l'única baixa emblemàtica de Colin McRae i Derek Ringer, parella d'escocesos que tornava a competir junts després de gairebé sis temporades separats, i que a Austràlia estaven tenint una actuació dicreta, s'arribava a la conclusió de l'etapa amb el liderat inqüestionable de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els quals superaven en 48,3 segons a Petter Solberg i Phil Mills, els seus companys d'equip, Harri Rovanperä i Voitto Silander, tancaven les posicions de podi a 1 minut i 12,7 segons d'ells, mentre que els homes de Ford, Carlos Sainz i Luis Moya, calia anar-los a buscar a 1 minut i 32,4 segons dels líders, si bé els 35,8 segons de marge que tenien vers l'Impreza S8 WRC de Tommi Mäkinen i Kaj Lindtsröm, invitaven a la tranquilitat.

El ral·li es completava en diumenge amb 4 trams cronometrats al voltant de Bannister, els quals tenien una corda de 105,69 km de distància i entre els que es trobaven tres dels quatre trams més llargs de tot el recorregut. Harri Rovanperä i Voitto Silander seguien atacant a cada metre i els finlandesos de Peugeot amb tres escratxs consecutius en les tres primeres proves especials dominicals, per fi aconseguien situar-se per darrera dels seus companys d'equip i compatriotes. Petter Solberg i Phil Mills doncs, van haver de veure com els del lleó els superaven en la segona cronometrada i en la tercera posaven segons de per mig.

Alhora, en la segona prova dominical, Carlos Sainz i Luis Moya volcaven el seu Ford Focus RS WRC'02 en un revolt, si bé la propia inercia de l'incident deixava el cotxe sobre les quatre rodes i no es perdia gaire temps, si que es trencava el para-brises, dificultant la lectura de les notes al copilot galleg, alhora que una conducció del turbo se'ls hi desconnectava amb la perdua de potència que aixó provocava. En total els espanyols s'hi deixaven una mica més d'1 minut i perdien la plaça en favor dels finlandesos de Subaru Tommi Mäkinen i Kaj Lindström.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que s'havien anotat un tercer millor temps i dos segons millors temps en les tres especials anteriors, marcaven el millor temps en l'última prova cronometrada del ral·li, la més llarga de totes amb 36,84 km de distància, certificant així la seva victòria. D'altra banda, en les verificacions posteriors, els comissaris trobaven que el Subaru Impreza S8 WRC de Tommi Mäkinen i Kaj Lindström estava per sota del pes reglamentari, amb el que els finlandesos eren exclosos de la prova i els espanyols de Ford recuperaven la quarta posició, mentre que Hyundai es quedava sense cap integrant a la línia d'arribada quan Juha Kankkunen i Juha Repo es veien obligats a abandonar en quedar-se sense pressió d'oli.

Amb l'arribada de nou a Perth el diumenge al migdia, es donava per finalitzat el 15è Ral·li d'Austràlia que es resolia amb la victòria de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Els finlandesos invertien un temps total de 3 hores 35 minuts i 56,5 segons per a recorrer els 388,64 km cronometrats del programa, 57,3 segons menys que els seus companys d'equip Harri Rovanperä i Voitto Silander que d'aquesta manera donaven el novè doblet als del lleó. Petter Solberg i Phil Mills, a 1 minut i 28,7 segons dels guanyadors, tancaven el podi australià.

A Solberg-Mills els va ser impossible conservar la segona plaça fins diumenge al migdia.

En el campionat de producció, les especials inicials van estar plenes d'alternatives i d'incidents, com la baixa per trencament de la caixa de canvis dels argentins Marocs Ligato i Rubén Garcia, primers líders de la prova en trepitjar les pistes forestals australianes. No va ser fins a l'equador de la jornada que la classificació semblava tenir un cert ordre amb el liderat del japonès Toshi Arai i el neozelandès Tony Sircombe, peró una punxada soferta a les acaballes de l'etapa, deixava als malaisis Karamjit Singh i Allen Oh en la primera posició.

Dissabte Toshi Arai i Tony Sircombe sortien disposats a recuperar plaça, i amb dos segons temps escratx i quatre escratxs, els de Subaru aconseguien la primera posició, ratificant el seu liderat en imposar-se en els 5 trams que restaven del dia i assolint així un coixí de gairebé 1 minut vers els italians Alex Fiorio i Enrico Cantoni. En la tercera i última jornada, els líders seguien marcant la diferència i acabaven el ral·li imposant-se en tres dels quatre trams, cedint només 1,7 segons en la tercera especial als pilots més ràpids en ella.

En clau de campionat la primera victòria de la temporada per a Toshi Arai, permetia al pilot japonès situar-se a 1 punt per darrera del peruà Ramon Ferreyros, tercer, mentre que els quatre punts que sumava el malaisi Karamjit Singh amb el seu tercer lloc final, li permetien convertir-se ja amb campió mundial.

En el campionat de pilots, Marcus Grönholm s'escapava encara més al capdavant de la taula amb la seva cinquena victòria de la temporada, el que li permetia gairebé duplicar la puntuació vers el seu company i campió mundial en vigència, el britànic Richard Burns. Un altre britànic, Colin McRae, tampoc sumava cap punt a la cita australiana i veia com el madrileny Carlos Sainz restava a 1 sol punt de la seva posició.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	77
Richard Burns	34
Colin McRae	33

Peugeot sumava a Austràlia el seu novè duplet de la temporada, amb el que els del lleó aconseguien fregar els 70 punts de diferència vers els seus primers perseguidors, Ford. D'altra banda els de l'oval aconseguien mantenir distàncies amb Subaru gràcies a situar dos cotxes al parc tancat per un per part dels de la Constelació de les Plèiades.

Constructor	Punts
Peugeot	163
Ford	94
Subaru	54