Els canadencs Boyce-Woods van dominar a plaer la prova.

Amb la ciutat de Detroit com a centre d'operacions, el diumenge 4 de novembre de 1973 hi finalitzava el 25è Press on Regardless, onzena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis. La prova comptava amb 85 especials cronometrades totes elles sobre terra a les quals se'ls hi donava el tret de sortida el dijous 1 de novembre des de la mateixa ciutat del motor nord-americana. Tot i no comptar amb la presència de molts dels equips europeus que competien al mundial, fins a 68 equips van formalitzar la seva inscripció, dels que 57 van afrontar els 549,15 km de distància del recorregut, per 23 d'ells completar-los.

Volvo aconseguia el seu primer podi en la història del mundial de ral·lis gràcies a Walker-Palmer.

Poc temps abans d'iniciar-se la prova, la companyia paterolera Total va retirar el seu suport ecónomic a la prova, el que va ocasionar que la cita, tot i tenir categoria mundial, es portés a terme en unes condicions un tan precàries per falta de pressupost i que sovint els voluntaris i els comissaris haguessin de fer diverses tasques alhora, ja que pràcticament els únics ingressos amb els que els organitzadors podien comptar, era de la llista d'inscrits.

FIAT va inscriure dos 124 Abarth Spider a la prova, si bé en última instància, quan ja pràcticament l'equip es dirigia cap a Detroit, l'equip va decidir retirar-se, deixant com a únic equip europeu en la cita el del Polski-FIAT, els quals duien fins a 3 cotxes a la prova amb l'únic objectiu de sumar quans punts millor en el Campionat de Constructors i una mica de nostalgia las molts nombrosos fills de polonesos que vivien a la zona.

Jeep va aliniar fins a dos Wagooner, cotxe amb el que havien conseguit guanyar l'edició anterior de la prova, però en aquesta ocasió els seus motors van ser millorats per tal de rendir una major potència, a conseqüència del qual tots dos van causar baixa per problemes amb els pistons.

La resta de la llista d'inscrits es nodria de pilots privats nord-americans i canadencs, els quals l'absència d'interés per part dels mitjans de comunicació i del públic en general, va provocar que passessin pels trams del voltant del llac Michigan i la seva Península, pràcticament deseparcebuts.

En el terreny esportiu els locals John Buffum i Wayne Zitkus marcaven el primer escratx de la prova el que els portaria a ser els primers liders de la cita, però ja en la segona especial cronometrada, els canadencs Walter Boyce i Doug Woods marcarien el primer escratx que els portava a liderar la prova des d'aquell moment, liderat que van mantenir amb mà de ferro marcant fins a 19 escratxs de 27 possibles de la primera etapa.

Ja en la primera jornada les baixes van ser importants, entre les que destaquen els pocs pilots capaços de marcar un millor temps llevat de Walter Boyce i Doug Woods, com és el cas del finlandès Taisto Heinonen i el canadenc John Bellefleur quan aquests accidentaven el seu Opel Manta, o els nord-americans Erhard Dahm i Tom Grimshaw, autors de dos escratxs, quan el motor del seu Jeep Wagooner deia prou.

En el transcurs de la segona i tercera jornada, Walter Boyce i Doug Woods van seguir extenent el seu domini, sumant un bon grapat de millors registres impedint que altres pilots es poguessin acostar a la seva posició, permetent a la parella canadenca sumar la seva primera i única victòria en el mundial de ral·lis en aconseguir completar el recorregut en un temps total de 6 hores 58 minuts i 28,2 segons.

Per darrera del seu Toyota Corolla, els locals Jim Walker i Terry Palmer, que aconseguien sumar 15 millors registres al llarg de la prova, classificaven el seu Volvo 142 a 24 minuts i 15 segons dels guanyadors. Tancant el podi s'hi trobava una altra parella local, la formada per John Smiskol i Carol Smiskol a bord d'un Datsun 240Z, a 35 minuts i 7,8 segons dels primers classificats.

Tot i no desembarcar oficialment en un mercat molt favorable, Datsun pujava al podi gràcies a Smiskol-Smiskol.

L'absència de les principals marques del mundial, va provocar que la general del campionat, que ja estava decidit en favor d'Alpine des del passat Sanremo, es mantingués pràcticament inalterada, en la que Ford aconseguia mantenir la tercera plaça per davant de Volvo, gràcies als 10 punts sumats pel quart lloc del nord-americà John Buffum i Wayne Zeltkius.

Constructor	Punts
Alpine	127
FIAT	84
Ford	46

Ben d'hora Darniche-Mahé es quedaren sense rivals, fent plàcid el seu camí cap a la seva 5ena victòria corsa.

Desena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 23è Tour de Corse finalitzava a Ajaccio el diumenge 4 de novembre de 1979 amb només 14 equips supervivents dels 112 que prenien la sortida 48 hores abans en la mateixa ciutat, pel que 13 equips dels que s'hi havien inscrit no prenien part en aquesta edició doncs la llista oficial estava completada per 125. El ral·li, un autèntic esprint que rodejava tota la illa en dos dies, comptava amb 22 especials cronometrades de 1128,90 km de corda i donava punts en el campionat mundial de constructors així com la Copa FIA de pilots.

Tot i ser al volant d'un cotxe Grup 2, Ragnotti-Andrié completaven el ral·li en segona posició.

El divendres 2 de novembre a les 14 hores es donava inici a la 23ena edició del Tour de Corse amb l'inici de la primera etapa que conduiria els participants fins a Bastia el dissabte a les 9 del matí. Una primera etapa que estava formada per 7 proves especials cronometrades i 4 sectors cronométrics, una mena de prova de regularitat que els organitzadors programaven a una mitjana tan elevada que pràcticament esdevenien trams cronometrats.

Per extrany que pogui semblar, cap dels 125 equips inscrits era un representant oficial de marca, aquesta situació va tenir dues conseqüències, la primera és que en no aparèixer cap Datsun a la cita corsa, Ford, que tampoc hi era de forma oficial, esdevenia campió mundial de constructors de la temporada 1979, i en segon terme tot el protagonisme recalava en els preparadors locals així com els equips dels importadors francesos de les diverses marques.

Els campions francesos de ral·li, Bernard Beguin i Jean-Jacques Lenne, s'imposaven en la primera especial que es celebrava, un sector cronomètric de 101,70 km de distància, el que permetia lògicament a la parella passar a comandar la general provisional amb 8 segons de marge vers els grans favorits a victòria, els també francesos, com la immensa majoria dels participants a la ronda corsa, Bernard Darniche i Alain Mahé. En la segona prova que es celebrava, un tram cronometrat de 31,40 km, el Porsche 911 dels líders va començar a acusar uns problemes de transmissió que els impedien seguir el ritme marcat en la prova inaugural, cedint el testimoni del liderat al Lancia Stratos HF de Bernard Darniche i Alain Mahé que els superaven per 39 segons en l'especial i per 31 en la general.

A continuació en el programa tornava a figurar un altre sector cronomètric, en aquesta ocasió de 99,60 km de distància, el qual va resultar fatal per a la majoria d'equips cridats a tenir un rol protagonista en el ral·li. Jacques Almeras i Jean-Claude Perramond, que portaven un braç de suspensió malmés per una sortida de pista en el primer sector cronomètric celebrat, veien com finalment la seva suspensió posterior cedia en aquesta tercera especial, el que els obligava a abandonar la competició. També serien víctimes d'un problema de suspensions, si bé ara en l'eix anterior, els pilots de FIAT França Jean-Claude Andruet i Michèle Petit; el problema ja havia aparescut en la prova anterior, fent cedir a la parella uns 20 minuts, però els gairebé 100 km a recòrrer en aquesta tercera prova agreujava seriosament l'averia, obligant-los a abandonar el ral·li. Un dels altres favorits a tenir un paper important a la prova i que també abandonaven eren els corsos Francis Serpaggi i Denise Emanuelli, quan aquests es quedaven sense carburant en el seu Lancia Stratos HF.

Tanmateix les punxades estaven reduint les opcions del FIAT 131 Abarth de Michèle Mouton i Françoise Conconi, al que després s'hi afegiria un injector trencat, mentre que Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt estaven patint de valent amb una plaga de problemes elèctrics en el seu Talbot Sunbeam Lotus de Grup 4.

Tot plegat deixava a les primeres de canvi a Bernard Darniche i Alain Mahé pràcticament en solitari, perseguits pel Renault 5 Alpine amb especificacions de Grup 2 de Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié que es trobava lluirant una bonica batalla amb el cotxe homòleg dels corsos Jean-Pierre Manzagol i Jean-François Filippi per la segona plaça, desplaçant fora de les posicions de podi als Porsche 911 de Pierre-Louis Moreau i Patrice Baron i d'Alain Coppier i Josepha Laloz. En aquest ordre entraven els participants al parc tancat de Bastia el dissabte a les 9 del matí, on Bernard Darniche i Alain Mahé acumulaven ja 8 temps escratx d'onze possibles, el que permetia a la parella de Lancia Chardonet superar en 27 minuts i 36 segons a Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, mentre que els locals Jean-Pierre Manzagol i Jean-François Filippi es trobaven a 30 minuts i 37 segons dels líders.

Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt, autors de dos temps escratx consecutius en la sisena i setena prova especial eren ja dotzens a gairebé 1 hora dels líders després dels constants problemes elèctrics que feren endarrerir la parella de Talbot després d'haver assolit fins i tot la segona plaça provisional.

Després de descansar 9 hores a Bastia, el mateix dissabte a les sis de la tarda els participants es disposaven a afrontar la segona jornada del ral·li, la qual els conduiria de nou fins Ajaccio on tenien prevista l'arribada el diumenge a les 13.30 del dia següent després de celebrar 6 proves especials cronoemtrades i 5 sectors cronomètrics o de mitjana imposada. Amb un marge tan ampli al capdavant de la general, Bernard Darniche i Alain Mahé es varen dedicar a fer un pilotatge més dolç, cuidant la mecànica, cedint el protagonisme dels escratxs a d'altres participants com Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt, que en el seu intent de recuperar posicions guanyaven la primera prova de la segona jornada.

Pierre-Louis Moreau i Patrice Baron, en intentar entrar en les posicions de podi, feien el propi en la segona i tercera prova de la segona jornada a bord del seu Porsche 911, objectiu que assolirien en el primer intent quan Jean-Pierre Manzagol i Jean-François Filippi s'accidentaven en la segona prova especial de la jornada. Qui també torbava el seu punt final al ral·li en el moment lúcid de la parella de Porsche eren Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt, quan en la tercera prova especial cronometrada la parella de Talbot França atropellava un porc senglar i els danys que l'incident ocasionava a la suspensió frontal del seu Sunbeam Lotus, els impedia seguir la competició.

En aquestes tres primeres especials celebrades no només aconseguien situar-se en posicions de podi Pierre-Louis Moreau i Patrice Baron, sino que a més a més reduien en tres minuts i mig, pràcticament la meitat, la diferència de temps que tenien vers el Renault 5 Alpine de Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, el que va esperonar la parella del rombe que llavors reaccionaven guanyant tres de les següents quatre proves especials cronometrades on Bernard Darniche i Alain Mahé marcaven el seu novè i últim escratx.

A falta de quatre proves especials per completar el recorregut, Pierre-Louis Moreau i Patrice Baron encara seguien intentant-ho en marcar un altre millor registre, però en la següent cronometrada els de Porsche cedien prop de minut i mig vers Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, autors de l'escratx, el que va fer dessistir a la parella de seguir intentant aconseguir la segona plaça.

Quan només faltaven dues cronometrades per completar el recorregut, i Bernard Darniche i Alain Mahé començaven a assaborir la victòria, els pilots de Lancia Chardonet es trobaven enmig de la traçada una pila de roques contra les que hi colisionaven, tal i com li va passar a Björn Waldegård i Hans Thorszelius al Monte-Carlo a principis d'any i que va facilitar la seva victòria als Alps francesos. En l'incident la direcció del seu Stratos HF va quedar malmesa cedint prop de 4 minuts vers Alain Coppier i Josepha Laloz, autors del millor temps al volant del seu Porsche 911 amb especificacions de Grup 3. Per sort dels líders, Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, així com Michèle Mouton i Françoise Conconi punxaven en aquesta penúltima cronometrada, mantenint-se així l'status-quo a la taula provisional.

Finalment els participants arribaven a Ajaccio amb Bernard Darniche i Alain Mahé al capdavant que aconseguien així la seva segona victòria de la temporada en sól francès. Els de Lancia Chardonet completaven els 1128,90 km de distància programada en un temps total de 14 hores 36 minuts i 46 segons, 36 minuts i 6 segons menys que Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié que ho feien en segona posició. Els corsos Pierre-Louis Moreau i Patrice Baron, que en la última edició havien aconseguit vèncer el ral·li en la categoria de Grup 3, en la present edició aconseguien pujar al darrer graó del podi a 46 minuts i 20 segons dels guanyadors.

Moreau-Baron aconseguien el seu primer i únic podi mundial.

En la Copa FIA per a pilots la part alta de la taula pràcticament no es va moure, doncs cap dels tres primers classificats va anar a la cita corsa en trobar-se preparant el RAC britànic, només Bernard Darniche, gràcies a la seva segona victòria de la temporada aconseguia fer un pas endavant i empatar a 40 punts amb Ari Vatanen en la quarta posició provisional.

Pilot	Punts
Björn Waldegård	103
Hannu Mikkola	71
Markku Alén	60

En el campionat de constructors, cap marca es trobava representada de manera oficial a la cita corsa i sobretot l'absència total de Datsun a la sortida d'Ajaccio proclamava a Ford campiona del món. FIAT feia un pas endavant per refermar la seva posició de podi gràcies al cinquè lloc de Michèle Mouton i Françoise Conconi mentre que Lancia aconseguia la tercera victòria de la temporada i s'enfilava fins la quarta posició.

Constructor	Punts
Ford	120
Datsun	94
FIAT	87

Blomqvist-Cederberg guanyaven a l'infern ivorià i esdevenien campions mundials.

La capital nacional, Abidjan, era escenari el diumenge 4 de novembre de 1984, de l'esperpèntic final del 16è Ral·li Costa d'Ivori, en el que només 6 equips aconseguien completar el recorregut del mateix. La cita africana, que només era puntuable pel campionat de pilots, complia amb el mínim exigit per la FISA per a conservar la categoria mundial, 50 equips, si bé molts d'aquests eren taxis que als pocs metres d'iniciar la prova acabarien abandonant. Els ral·lis africans, a diferència de tots els altres del calendari, es trobaven organitzats per sectors, una mena de controls horaris de regularitat que s'havien de fer a unes velocitats promig molt altes, amb els que els organitzadors ja en tenien prou per establir la classificació, en total el programa constava de 46 sectors selectius d'una distància de 4012 km.

La missió de Mikkola-Hertz era escortar els seus companys fins al títol, i així ho feien fins al podi.

El ral·li arrancava a Abdijan el dimecres 31 d'octubre a les cinc de la tarda, per mitjançant un bucle de 14 sectors de 1089 km de distància que acostava als participants a la frontera amb Ghana, arribar a Yamoussoukro el dijous dia 1 poc després de les 10 del matí amb un reagrupament intermedi a Bondukou, on només hi arribaven 14 dels 50 participants, el que en certa manera deixava palès fins a quin nivell es maquillava la llista d'inscrits amb cotxes de particulars sota les regulacions de Grup N.

Els suecs d'Audi Stig Blomqvist i Björn Cederberg, que mai abans havien competit a la cita ivoriana i només acumulaven dues experiències similars al Safari, tot i haver estat entrenant en les jornades prèvies amb un Quattro A2, cotxe que després pilotarien els seus companys Hannu Mikkola i Arne Hertz mentre aquests havien estat practicant golf; no tenien del tot clar fins a quin nivell calia rendir. Els seus companys d'equip deixaven palès en els primers sectors que el seu rol al ral·li era el de fer d'assistència ràpida en pista als suecs, que s'hi jugaven el títol mundial, cedint-hi un marge de 5 minuts, mentre que un altre dels favorits, els kenyans Shekhar Mehta i Rob Combes, tenien un problema amb la corretja del ventilador del seu Nissan 240RS, que no només els apartava dels dos Audi que els precedien, sino que a més a més els deixava per darrera de l'Opel Manta 400 dels locals Alain Ambrosino i Daniel Le Saux, amb el greuge en forma de pols en suspensió que aixó els hi suposava donat el clima tan sec en el que es disputava el ral·li.

Shekhar Mehta i Rob Combes entraven en disputa directa amb Alain Ambrosino i Daniel Le Saux per la tercera plaça, canviant-se la posició en diferents ocasions, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz exercien de perfectes escuders, el que tot i que el ral·li es celebrava per zones força més abruptes que en edicions anteriors, aquest resultava plàcid per a Stig Blomqvist i Björn Cederberg.

En una aturada per a les assistències, els mecànics d'Alain Ambrosino i Daniel Le Saux invertien força més temps per adequar l'Opel Manta 400 que no pas els de Nissan pel cotxe de Shekhar Mehta i Rob Combes, el que donava una magnifica oportunitat als de l'est del continent africà per a sortir a pista per davant dels de l'oest i no empassar-se la pols que aquests aixecaven al seu pas, peró per desgràcia dels kenyans, el seu 240RS es negava a arrancar i havia de ser emputjat per a inciar la marxa, moment en que els locals ja sortien de nou a pista i per tant per davant dels seus rivals.

Amb unes 14 hores de descans, els 14 equips que havien fet arribada a Yamoussoukro inciaven el divendres a la mitjanit a disputar la segona etapa del ral·li, un bucle de 13 sectors per la regió central ivoriana que suposaven afegir al recorregut 1188 km de lluita contra els temps que la organització hi havia establert prèviament per a completar-los. Els pilots d'Audi avançaven per les pistes sense haver-se d'esforçar al 100 %, i aquests només tenien un contra-temps quan a Hannu Mikkola i Arne Hertz se'ls hi trencava l'esmortidor frontal esquerre a uns 60 km del regarupament de Divo, obligant-los a pilotar amb cautela aquesta distància i haver de passar pels mecànics, sense que aixó els hi suposès perdre posició malgrat deixar-s'hi una mitja hora.

Per darrera Alain Ambrosino i Daniel Le Saux seguien amb el seu estira i arronsa particular amb Shekhar Mehta i Rob Combes per la tercera plaça, fins que a l'arribada d'un revolt molt tancat, els ivorians lliscaven en excès i patien una sortida de pista. En el temps que aquests maniobraven el seu Opel Manta 400 per tornar a pista, els kenyans arribaven al punt de l'incident i avançaven als seus rivals, que molt esportivament els hi deixaven pas.

Només 9 equips retornaven a Yamoussoukro el mateix divendres a quarts de cinc de la tarda, precisant molts d'ells d'una profunda posada a punt preventiva per afrontar la darrera etapa de competició, la qual incloia el temible bosc de Tai, en el que la majoria de participants no hi havien pogut entrenar donada la impossibilitat de circular-hi pel mal estat de les pistes després de les plujes torrencials de les jornades prèvies o els ponts trencats.

La tercera i última etapa doncs, feia un viatge cap al sud-oest del país, resseguint la costa ivoriana i acostant-se a la frontera amb Liberia. De Yamoussoukro els participants en sortien el dissabte a les 9 del matí, per mitjançant dues aturades a San Pedro aribar a Abidjan el diumenge a quarts d'onze del matí, en total els participants havien de passar per 19 controls horaris i disputar els darrers 1735 km. Només sortir de la capital financera del país, un sector conflictiu havia estat cancelat, peró als pilots no se'ls hi havia donat les instruccions adequades sobre quin camí seguir, els dos equips amb Mitsubishi Lancer, composats pels locals Eugene Salim i Clement Konan, i Samir Assef i Christian Boy, decidien fer drecera peró en el camí es saltaven un control horari el que més endavant els va suposar l'exclusió.

Acte seguit arribava el sector del bosc de Tai, en el que sense haver pogut entrenar abans, les equivocacions estaven a l'ordre del dia, doncs les primeres pluges torrencials acompanyaven als participants i amb les caigudes d'arbres, sovint els camins estaven barrats. Només Shekhar Mehta i Rob Combes així com Alain Ambrosino i Daniel Le Saux feien el pas pel camí correcte a la primera i entre els periodistes desplaçats a cobrir l'event, planava la sospita que els kenyans es van esperar a veure quin camí seguien els ivorians i seguir-los.

Mentrestant entre els Audi, tant Stig Blomqvist i Björn Cederberg com Hannu Mikkola i Arne Hertz, perdien temps donant voltes abans no trobaven el camí correcte, ja que sense l'ajuda aèria de l'avió de l'equip, que tenia problemes amb la pressió de carburant, la feina era més complexa. Per sort seva, aquest incident no els hi suposava perdre la primera i segona posició provisional, peró el marge que els hi quedava vers els seus dos rivals africans era ben estret.

El mal estat dels camins de Tai, que va propiciar que els kenyans Dave Horsey i David Williamson arribessin 3 minuts fora del màxim retard permés amb el seu Peugeot 504 Pick-Up, si bé se'ls va permetre seguir competint, així com les errades en el programa en quan a la ubicació dels controls horaris, va desencadenar una protesta formal manuscrita en francès per Shekhar Mehta i signada per Arne Hertz, pel que malgrat que els quatre primers classificats feien entrada a Abidjan en grup, les deliberacions dels comissaris van endarrerir l'entrega de premis.

Finalment l'organització decidia cancelar el sector del bosc de Tai així com aquells sectors en els que els controls de pas no estaven correctament ubicats, si bé aixó no impedia l'exclusió de Eugene Salim i Clement Konan i de Samir Assef i Christian Boy, si que inhabilitava la possible exclusió dels kenyans Dave Horsey i David Williamson que amb el cinquè lloc que al final aconseguien, es situaven com a líders del campionat africà de ral·lis. Stig Blomqvist i Björn Cederberg aconseguien la victòria al ral·li en acumular 5 hores i 24 minuts de penalització, 22 minuts menys que els seus companys Hannu Mikkola i Arne Hertz que els escortaven així fins i tot al podi. Shkehar Mehta i Rob Combes tancaven el podi ivorià amb 1 hora i 4 minuts més de retard que els guanyadors.

Mehta-Combes tancaven el podi després d'una mala arrancada.

A la sortida del Sanremo, només dos pilots tenien possibilitats d'esdevenir campions mundials, Markku Alén i Stig Blomqvist. L'elevat pressupost i requeriment de tot l'equip per competir a la Costa d'Ivori propiciava l'absència del finlandès, mentre que la victòria que s'hi anotava el suec, li donava ja la tan preuada corona mundial. D'altra banda, els 15 punts que hi sumava Hannu Mikkola permetia al campió mundial destronat superar al seu compatriota de Lancia i situar-se en la segona posició provisional.

Pilot	Punts
Stig Blomqvist	125
Hannu Mikkola	101
Markku Alén	90

En el campionat de constructors la taula no sofria cap canvi vers la cita italiana, doncs el ral·li ivorià no otorgava punts en aquest apartat, pel que Audi seguia liderant amb 8 punts de marge a l'espera del que pogués passar al RAC britànic que tancava la temporada.

Constructor	Punts
Audi	116
Lancia	108
Peugeot	56

Delecour-Grataloup dominaren la cita catalana de cap a peus.

Amb 39 equips participants arribats fins al Passeig Marítim de Lloret de Mar, el dijous 4 de novembre de 1993 finalitzava el 29è Ral·li Catalunya - Costa Brava, dotzena, i per tant penúltima, cita en el calendari del campionat del món de l'especialitat. La prova otorgava punts en els certàmens reservats a pilots, constructors, mundial de producció, FIA 2-L, així com al campionat d'Espanya de Ral·lis i de Catalunya en la seva primera jornada, el que permetia als membres del RACC presentar una llista d'inscrits de 100 equips, dels que 95 iniciarien el dimarts 2 de novembre a disputar un recorregut programat per 29 proves especials de 513,60 km cronometrats.

Petites errades impedien Auriol-Occelli presentar batalla als seus compatriotes de Ford.

Els participants sortien de Lloret de Mar el dimarts a les 7 del matí per afrontar un total de 12 proves especials cronometrades que els retornarien a la mateixa ciutat gironina a un quart d'onze de la nit, en total els pilots disputaven en aquesta primera jornada 198,23 km de lluita contra el temps i gaudien d'un reagrupament pel descans a l'Estadi Olímpic de Terrassa al migdia. Carlos Sainz i Luis Moya escalfaven als aficionats que s'aplegaven a les fredes cunetes catalanes en quan els del Jolly Club s'anotaven el millor temps en la primera prova especial del ral·li empatant-hi amb els francesos de Ford François Delecour i Daniel Grataloup, amb el que ambdós equips compartien el liderat provisional.

La igualada duraria ben poc, doncs François Delecour i Daniel Grataloup es tornaven a imposar en la segona especial, la pujada als Àngels, mentre que en la següent especial el Lancia Delta HF Integrale dels espanyols tornaria a mostrar les seves misèries quan un palier es trencava a l'inici del Coll de Bracons i feia perdre 1 minut als pilots. D'altra banda qui tampoc estava tenint un bon inici de ral·li eren els francesos de Toyota Didier Auriol i Bernard Occelli, els quals en els dos primers trams cronometrats cedien ni més ni menys que 29 segons amb la parella de Ford.

A l'arribada al regarupament de Terrassa, el domini dels pilots Ford era imponent, amb un escratx per a Miki Biasion i Tiziano Siviero a La Trona i dos escratxs més per a François Delecour i Daniel Grataloup en les dues últimes especials del bucle matinal, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli només s'anotaven un escratx en la tercera especial cronometrada i es que les humitats presents al ferm complicaven enormement l'elecció de pneumàtics.

En retornar a l'acció, François Delecour i Daniel Grataloup s'imposarien en l'especial celebrada al Circuit de Catalunya, mentre que en la vuitena prova especial els francesos de Ford i els de Toyota s'adjudicaven el temps més baix. Didier Auriol i Bernard Occelli s'imposaven en solitari en la novena prova especial, retallant 9 segons als líders, el que semblava que era l'inici de la remuntada de la parella de Toyota, peró en el següent tram, aquests erraven la munta de pneumàtics i cedien part d'alló que havien aconseguit recuperar. Alhora en aquesta desena especial es recollia l'abandonament de Carlos Sainz i Luis Moya, quan la centraleta electrònica del seu Lancia Delta HF Integrale, deixava el motor desenvolupat per Abarth mut.

En les dues últimes proves especials de la jornada, els dos equips francesos es repartien els millors temps, si bé els de Ford sortien amb un balanç positiu de 2 segons vers els de Toyota, amb el que l'entrada al parc tancat de Lloret de Mar es feia amb una distància de 39 segons entre François Delecour i Daniel Grataloup, i Didier Auriol i Bernard Occelli. Miki Biasion i Tiziano Siviero, que tret de l'escratx de La Trona no es van mostrar tan incissius com els seus rivals francesos, eren tercers a 1 minut i 14 segons dels seus companys, amb només 4 segons de marge vers Juha Kankkunen i Nicky Grist, els quals estaven sorprenent molt gratament. Ja sense possibilitat de disputar les places de podi s'hi trobaven els Lancia Delta HF Integrale de Gustavo Trelles i Jorge del Buono, Jolly Club, i d'Alex Fiorio i Vittorio Brambilla, Astra, a 2 minuts i 33 segons i 2 minuts i 40 segons dels líders respectivament.

La segona jornada del ral·li comptava amb una distància cronometrada de 186,39 km, repartida al llarg de 10 proves especials. Com en la jornada anterior els pilots sortien a les 7 del matí de Lloret de Mar per retornar-hi a tres quarts d'onze de la nit fent prèviament un reagrupament a Poblet. Els mals de cap en quan a l'elecció dels pneumàtics desapareixien el dimecres, doncs el sol regnava i l'asfalt s'assecava. Els francesos de Ford i Toyota iniciaven l'etapa tal i com havien acabat l'anterior, és a dir repartint-se els dos primers temps escratxs, mentre que en la segona prova especial, Juha Kankkunen i Nicky Grist patien una punxada que els feia cedir 1 minut i 15 segons que els allunyava de la desitjada tercera plaça que els proclamaria campions mundials.

Acte seguit el pilot finlandès i el copilot britànic de Toyota reaccionaven abans d'arribar al regarupament de Poblet i s'anotaven els dos escratxs que restaven al bucle per a sorpresa de la majoria dels participants i mitjans desplaçats, mentre que entre els dos primers equips classificats regnaven les taules fent entrada a la població tarragonina separats per 41 segons.

Sortint de Poblet, François Delecour i Daniel Grataloup afegien 3 segons més al marge que els separava dels seus més immediats perseguidors en el primer tram que disputaven, cinquè en el còmput de la jornada, però la reacció de Didier Auriol i Bernard Occelli arribaria finalment en el següent tram, el més llarg de la jornada i del ral·li, La Riba amb 32,48 km, on els de Toyota retallaven 17 segons als seus compatriotes de Ford.

Però a partir de llavors, una inoportuna averia en la caixa de canvis del Celica Turbo 4WD de la parella francesa, la segona marxa saltava, aturava la remuntada dels segons classificats, que en els restants 4 trams cronometrats del dia cedien 8 segons i feien entrada a Lloret de Mar amb 35 segons de retard vers els líders.

Una mica més avall de la taula general, Miki Biasion i Tiziano Siviero es queixaven del comportament del motor del seu Ford Escort RS Cosworth, el qual no entregava la potència al 100 %; sense que a les assistències sabessin trobar la font del problema i per tant solucionar-lo, els italians anaven veient com Juha Kankkunen i Nicky Grist els hi anaven retallant segons a cada tram des de la punxada, fins que a l'arribada del darrer tram cronometrat del dia el marge entre tots dos era de 27 segons. En aquest tram arribava l'estocada final pels transalpins de Ford, quan el seu cotxe s'aturava i a dures penes els pilots aconseguien completar l'especial perdent-hi 3 minuts i per tant sent doblats pels seus rivals de Toyota que entraven al parc tancat en la tercera posició que anhelaven a 2 minuts i 52 segons dels líders, tanmateix Miki Biasion i Tiziano Siviero salvaven la quarta posició per ben poc, doncs els seus compatriotes Alex Fiorio i Vittorio Brambilla restaven a 5 segons del seu temps acumulat.

La tercera i última etapa del ral·li s'iniciava com les dues anteriors, a les 7 del matí i des de Lloret de Mar, per a que els 45 equips que restaven en competició afrontessin els darrers 128,98 km cronometrats del recorregut al llarg de 7 trams. François Delecour i Daniel Grataloup clavaven 15 segons a Didier Auriol i Bernard Occelli en el primer d'ells, per passar a partir de llavors a controlar el ral·li. Els seus companys de Ford, Miki Biasion i Tiziano Siviero, eren l'altra cara de la competició, doncs els italians erraven la munta de pneumàtics i aquests perdien la quarta posició en favor d'Alex Fiorio i Vittorio Brambilla. Ben d'hora la recuperarien però, doncs els del Team Astra patien una sortida de pista en la segona cronometrada i en perdre 9 segons vers els de l'oval, aquests retornaven a la quarta posició.

En la part més alta de la taula, Juha Kankkunen i Nicky Grist guanyaven la segona especial, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli s'anotaven tres temps escratxs consecutius en els que només aconseguien retallar 7 segons al gap que els separava dels líders. Un darrer escratx de François Delecour i Daniel Grataloup en la penúltima especial i un altre de Miki Biasion i Tiziano Siviero en la darrera cronometrada del recorregut tancaven la 29 ena edició de la cita catalana.

Arribats al parc tancat de Lloret de Mar el dimecres als volts de les 3 de la tarda, François Delecour i Daniel Grataloup podien inscriure per primera vegada en la seva trajectòria el seu nom en el passeig dels campions, completant els 513,60 km cronometrats en un temps total de 5 hores 36 minuts i 19 segons, 1 minut just per davant dels seus compatriotes de Toyota Didier Auriol i Bernard Occelli. L'altra parella del constructor nipó, Juha Kankkunen i Nicky Grist tancaven el podi català a 4 minuts i 9 segons del temps dels guanyadors.

Kankkunen-Grist sorprenien amb un molt bon ritme sobre asfalt i esdevenien campions mundials.

En la categoria de producció els catalans Jordi Ventura i Joan Sureda se n'anaven a dormir com els líders de la classe, el que de retruc els hi suposava guanyar el títol de Catalunya de ral·lis, però l'endemà dimecres, només sortir del parc tancat de Lloret de Mar, la caixa de canvis del seu Lancia Delta HF Integrale es trencava i la parella es veia obligada a abandonar. Els asturians Daniel Alonso i Salvador Belzunces prenien llavors el liderat, però de manera efímera, doncs en l'enllaç cap a la segona cronometrada, se'ls hi trencaven els espàrrecs de les rodes i aquests es veien obligats a abandonar també.

Els italians i líders del certamen mundial, Alex Fassina i Luigi Pirollo, prenien llavors el liderat, però com si una mena de malefici existís, una averia electrònica els hi feia perdre 18 minuts que els enviava fins la desena posició de la categoria, mentre que els portuguesos Antonio Coutinho i Antonio Lisboa passaven a liderar la classe, completant el recorregut en la primera posició i per tant guanyant la prova.

En les verificacions posteriors però, es va trobar que la parella portuguesa havia emprat la gàbia de seguretat del Ford Sierra, la qual era 1 mm més fina que la de l'Escort i per tant fora de reglament, amb el que els guanyadors eren exclosos del ral·li. Els Peugeot 309 GTi dels catalans David Guixeras i Jordi Albadalejo eren proclamats guanyadors, però aquests també estaven sota la lupa dels comissaris, doncs s'havia produït una queixa d'un altre competidor; en trobar-se que els seu baquet pesava menys del mínim homologat, els locals també eren exclosos i els guanyadors passaven a ser Alex Fassina i Luigi Pirollo, pilot que en afegir els corresponents 13 punts de la victòria, acumulava 56 punts al certamen i esdevenia campió.

Fassina-Pirollo completaven el ral·li en tercera posició, però l'acabaven guanyant per esdevenir campions.

Entre els cotxes amb motor atmosfèric de 2000 centímetres cúbics i tracció a les rodes anteriors, el FIA 2-L, els belgues d'Opel Bruno Thiry i Stéphane Prévot prenien avantatge en les primeres especials del dimarts dels problemes que tenien amb els intercomunicadors els cotxes homòlegs de l'importador espanyol de la marca en mans de Mia Bardolet i Quim Muntada i de Luis Climent i José Muñoz. Mentre que els problemes amb les eleccions de pneumàtics que van venir a continuació, aplanaven el camí als oficials de la marca alemanya.

A partir de llavors catalans i valencians van anar la resta del ral·li a cavall dels cronos de l'Astra oficial de la marca, centrant-se en la seva lluita pel títol d'Espanya de Ral·lis, lluita en la que els catalans perdien les seves opcions en envirollar-se en una de les primeres especials del dimecres i deixar-s'hi 1 minut. El triplet d'Opel a la cita catalana, donava als de Rüsselheim el primer títol del FIA 2-L.

Thiry-Prévot guanyaven sense rivals i donaven a General Motors el primer títol del FIA 2-L.

En el campionat reservat a pilots, els 12 punts que sumava a la ronda catalana Juha Kankkunen, donaven al pilot de Laukaa el seu quart títol mundial, mentre que la lluita que hi havia entre els francesos François Delecour i Didier Auriol, aquesta s'obria en 5 punts mésa favor del primer, que pràcticament tenia fet el subcampionat amb un coixí de 16 punts.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	115
François Delecour	102
Didier Auriol	86

En la taula del campionat de constructors, Toyota seguia mantenint la primera posició provisional amb tan sols 6 punts de marge vers els seus principals rivals de Ford, que a Lloret de Mar s'emportaven la victòria. Subaru, absent de manera oficial al ral·li, seguien tancant les places de podi amb 100 punts davant la poca competitivitat mostrada pels Lancia privats presents al ral·li català.

Constructor	Punts
Toyota	151
Ford	145
Subaru	100

A Austràlia, Grönholm-Rautiainen demostraven perquè eren campions del món.

Penúltima prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, és a dir la tretzena, i un cop s'havien disputat les 21 proves especials cronometrades que composaven el seu recorregut, el diumenge 4 de novembre de 2001 es donava per finalitzat a Perth el 14è Ral·li d'Austràlia. La cita oceànica, que era puntuable pels certàmens de pilots, constructors i mundial de producció, comptava amb 75 equips inscrits en la seva llista oficial, dels que 73 iniciaven el dijous 1 de novembre a disputar els primers quilòmetres dels 396,77 que s'hi programaven. Una distància que era superada per 51 equips.

Burns-Reid van perseguir la victòria austral, però els va ser impossible.

Com era habitual en les darreres edicions de la cita australiana, l'especial espectacle de Langley Park servia per donar el tret de sortida al ral·li, en la que els espanyols de Ford, Carlos Sainz i Luis Moya, i els francesos de Peugeot, Didier Auriol i Denis Giraudet, hi esdevenien els primers co-líders de la general en aturar el cronòmetre amb el mateix temps i 6 dècimes de segon per davant d'una altra parella francesa o bé d'una altra parella de Ford, la formada per François Delecour i Daniel Grataloup.

En aquesta edició, els organitzadors recuperaven el sistema d'escollir la posició de sortida en funció de la classificació a la provisional, amb el que els pilots no es reservaven res per tal de no sortir a netejar pista l'endemà, donada aquesta circumstància ja des dels primers metres dels 147,76 km que completaven la primera etapa, es va veure una entrega a fons per part dels participants.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s'imposaven consecutivament en els dos primers trams cronometrats de la jornada, amb el que els finlandesos es feien amb el liderat en el primer d'ells i amb el segon obrien un tímid forat vers els seus perseguidors, doncs en el segon tram forestal del recorregut, els seus companys d'equip i segons classificats, Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, aturaven el crono en la mateixa dècima de segon.

Després d'una breu aturada per a les assistències, la classificació veuria un gir a favor de les parelles britàniques de Ford i Subaru presents a la cita formades per Colin McRae i Nicky Grist i Richard Burns i Robert Reid respectivament. Els primers s'anotaven un tercer millor temps i dos segons millors registres consecutius, amb els que els de l'oval arribaven al liderat provisional per davant dels segons, que en el seu compte particular hi acumulaven un segon millor temps, un escratx i un tercer millor temps per tal d'arribar fins la tercera posició a 1,6 segons dels seus compatriotes.

D'altra banda en aquest segon bucle del ral·li, aquest es cobrava la seva primera víctima, quan Carlos Sainz i Luis Moya, que s'havien imposat en la tercera prova especial de la jornada, en la cinquena se sortien lleugerament de la traçada i en colpejar contra un arbre, trencaven un braç de suspensió. Poc després la roda es perdia i al Focus WRC s'hi declarava un conat d'incendi, fent perdre de l'ordre de minut i mig a la parella de Ford, que a continuació penalitzaria un altre tant en les assistències següents, el que suposava cedir 12 posicions en la taula als espanyols i allunyar-los de qualsevol esperança de lluitar pel liderat.

Carlos Sainz i Luis Moya intentaven per tots els mitjans arribar a la zona de punts, i per això els de Ford assumien forces riscs per tal d'anotar-se dos segons millors registres i dos escratxs en les quatre cronometrades que restaven per celebrar-se, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet, amb un rendiment pràcticament igual al dels espanyols, aconseguien desplaçar fora de les posicions de podi a Colin McRae i Nicky Grist, qui el liderat els resultava molt efímer retornant-lo de nou a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

Després de tota aquesta activitat a les especials d'Austràlia occidental, els campions mundials en vigència, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, feien entrada al parc tancat de Perth en la primera posició provisional per només 3,6 segons de marge vers Richard Burns i Robert Reid, mentre que els seus companys d'equip francesos, Didier Auriol i Denis Giraudet, tancaven les places de podi a 2 dècimes de segon dels britànics. Colin McRae i Nicky Grist, a 5,3 segons del liderat, mantenien viu el seu pols per la victòria, així com Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, classificats a 15,9 segons dels seus companys i compatriotes. La classificació es trencava en la sisena posició, doncs Tommi Mäkinen i Timo Hantunen, copilot que entrava en l'equip en susbstitució del lesionat a Còrsega Risto Mannisenmäki, no acabaven de trobar el punt al seu Mitsubishi Lancer WRC i fitxaven a 1 minut i 18 segons del liderat.

La segona jornada del ral·li veia disminuïda la seva distància cronometrada vers l'anterior, en total es programaven 141,12 km competitius al llarg de 7 proves especials, l'última de les quals es corresponia a l'especial espectacle de Lagnley Park i les altres 6 trams forestals que no s'havien disputat abans i pels que no s'hi passava més que una vegada. Per tant amb aquest programa, escollir una bona posició de sortida era clau per a un bon rendiment al ral·li; Colin McRae i Nicky Grist s'adormien i no arribaven a temps a la cerimònia d'elecció de posició de sortida, amb el que els britànics els hi tocava la pitjor posició possible, la d'obrir pista, motiu pel qual a Ford decidien fer penalitzar per avançament a la tercera parella de la formació, els francesos François Delecour i Daniel Grataloup. L'invent però s'esgarrava en la tercera especial sabatina, quan aquests patien un accident i en haver d'evacuar al copilot francès, l'especial era cancel·lada per a tota la resta de participants.

L'altra cara de la moneda eren Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els finlandesos s'imposaven en totes les especials forestals que es celebraven al llarg de la jornada, deixant els honors a l'especial de Langley Park als seus companys Didier Auriol i Denis Giraudet per tan sols 3 dècimes de segon. Amb aquest fantàstic rendiment per part dels líders, aquests completaven la segona jornada amb 34,3 segons de marge vers Richard Burns i Robert Reid, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet veien acomodada la seva tercera posició a 54,2 segons dels seus companys d'equip.

D'altra banda l'errada fora de trams de Colin McRae i Nicky Grist no només permetia donar un globus d'aire a la parella francesa de Peugeot, sinó que a més a més els de Ford eren superats per la tercera parella dels homes del lleó, els finlandesos Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, que completaven l'etapa a 22 segons dels seus companys predecessors i amb 28,8 segons de coixí vers els britànics.

Les posicions doncs de cara a la tercera i última etapa quedaven bastant ben establertes després de la segona jornada, quedant com a únic punt calent la lluita per la sisena posició, i per tant per sumar 1 punt en el campionat, entre Petter Solberg i Phil Mills i Tommi Mäkinen i Timo Hantunen, els quals es trobaven separats per tan sols 4 dècimes de segon favorables als de Mitsubishi.

Diumenge es programaven només 4 proves especials, 3 de les quals es corresponien al bucle de Bannister, llurs distàncies programades rondaven els 30 km, més una breu especial televisada i sota el patrocini de Michelin per tal de tancar l'edició. Richard Burns i Robert Reid s'imposaven en la primera d'elles, mentre que els seus compatriotes Colin McRae i Nicky Grist feien el mateix en les tres especials restants, si bé pels homes de Ford, aquesta demostració de velocitat no tenia la recompensa de guanyar plaça a la general.

Sense moviments en les posicions capdavanteres del ral·li al llarg dels 105,69 km cronometrats dominicals, es tancava el 14è Ral·li d'Austràlia amb la contundent victòria de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els finlandesos cobrien els 351,35 km cronometrats que s'acabaven disputant en un temps total de 3 hores 17 minuts i 1,3 segons, 40,4 segons menys que els britànics de Subaru Richard Burns i Robert Reid. Didier Auriol i Denis Giraudet tancaven el podi australià a 1 minut i 20,1 segons dels seus companys d'equip.

Auriol-Giraudet s'anotaven el seu darrer podi al mundial a Austràlia.

En la classificació reservada als vehicles de producció, els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller n'esdevenien els primers líders en quan aquests s'imposaven consecutivament en les dues primeres cronometrades del recorregut, una posició que els centre-europeus van mantenir fins la sisena prova especial, tot i la pressió dels locals Ed Ordynski i Iain Stewart, quan una averia mecànica en la setena prova especial arruïnava el seu concurs a la prova.

Resolt el duel particular entre Manfred Stohl i Peter Müller amb Ed Ordynski i Iain Stewart, el camí dels australians cap a la seva enèsima victòria a la ronda oceànica s'aplanava molt, doncs aquests gaudien d'un marge proper al minut vers els altres participants al terme de la primera etapa, el que lògicament els permetia afrontar el que restava de prova amb serenor, mentre els altres participants anaven cometent errades en no conèixer tan bé el terreny com ells.

Finalment la victòria recalava en mans dels locals, però aquests en no ser habituals del certamen, els seus punts no deixaven de ser anecdòtics en la taula provisional del campionat, doncs aquest ja havia estat conquerit amb anterioritat per l'argentí Gabriel Pozzo, segon al ral·li.

Ordynski-Stewart guanyaven per enèsima vegada i sense massa oposició, la cita domèstica.

Els resultats de la ronda australiana deixaven a tres pilots classificats en un puny en la part alta de la taula provisional del campionat reservat a pilots, mentre que alhora el madrileny Carlos Sainz quedava pràcticament descartat en la cursa pel títol. A Richard Burns, els 6 punts que li brindaven la segona posició aconseguida, li permetien enganxar-se als fins llavors co-líders de la general, restant a 2 punts del seu compatriota Colin McRae i a 1 de Tommi Mäkinen, que a Austràlia trencava la seva ratxa de 4 zeros consecutius amb 1 punt.

Pilot	Punts
Colin McRae	42
Tommi Mäkinen	41
Richard Burns	40

En quan al campionat de constructors, Peugeot aconseguia situar per tercer ral·li consecutiu dos dels seus cotxes dalt del podi, si bé en aquesta ocasió, a diferència de les dues rondes anteriors, la puntuació no era la màxima possible, però de tota manera els del lleó aconseguien superar en la classificació a Ford i liderar la taula provisional amb 4 punts de marge a l'espera del RAC final. D'altra banda, Subaru estrenyia el cèrcol vers Mitsubishi per entrar al podi de constructors amb una diferència de 7 punts entre les dues marques nipones.

Constructor	Punts
Peugeot	90
Ford	86
Mitsubishi	69