Darniche-Mahé guanyaven en l'estrena amb el 131 Abarth.

El diumenge 6 de novembre de 1977 finalitzava a Ajaccio el 21è Tour de Corse, desena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis d'un total d'onze. La prova tenia un format molt més proper al d'una cursa en carretera com la Targa Florio, que no pas a un ral·li convencional, ja que aquesta eren 26 hores de plena acció, amb una breu aturada de 2 hores la matinada del diumenge a Ajaccio. La llista d'inscrits s'elevava fins a 134 equips dels que 120 es van presentar el dissabte 5 de novembre a les 15h, moment de donar el tret de sortida als 645,80 km de recorregut i que tan sols 32 aconseguirien completar.

En als egona jornada res va poder fer Pinto-Bernacchini per aspirar a la victòria.

La prova estava dividida en trams cronometrats i sectors selectius, els primers tenien unes distàncies contingudes, del voltant dels 20 km, en els que hi havia una autèntica lluita contra el crono, mentre que en el segon tipus d'especial, la distància era superior als 100 km i calia cobrir-la en un temps determinat, per cada segon de retard vers el temps estipulat, els participants rebien un punt de penalització fins arribar a un llindar màxim.

FIAT era la única marca que havia apostat fort en la lluita pel títol de constructors i en les acaballes del campionat en les que ens trobavem va provocar el desinterés de bona part de la competència, encapçalada principalment per Ford, tot i així, el constructor italià va fer un fort desembarcament a la illa mediterrània amb 4 cotxes oficials i 3 de l'importador francès, a més a més de comptar amb la presència dels Lancia llur missió principal era la d'escudar als seus companys de grup industrial.

El ral·li arrancava el dissabte al migdia amb 6 trams i 1 sector selectiu per davant que totalitzaven 249,90 km de recorregut. Els italians de Lancia Sandro Munari i Piero Sodano marcaven el primer millor registre, esdevenint lógicament en els primers líders de la cita, condició que mantenien fins la tercera especial cronometrada, quan el seu Lancia Stratos HF derrapava sobre la terra que uns espectadors havien llençat a la carretera i el seu cotxe s'accidentava contra un mur. Donat aquest incident, Jean-Claude Andruet i Christian Delferrier del FIAT-França heredaven el liderat de la prova, posició que perdrien en la quarta cronometrada con els pilots de Lancia i també italians Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini d'adjudicaven el segon millor temps del ral·li i el liderat del mateix.

Per darrera dels pilots de Lancia un grup compacte separat per tan només 18 segons, era encapçalat pels pilots francesos de Ford Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne, els quals sorprenien a propis i aliens amb el seu Escort RS1800 en anteposant-se als més efectius sobre asfalt 131 Abarth. Bernard Darniche i Alain Mahé amb FIAT i Francis Serpaggi i Dominique Subrini amb Lancia es trobaven també en aquest grup, tot i que l'Stratos d'aquests últims, en no ser l'oficial, comptava amb 50 CV menys.

Les tres últimes proves que restaven per disputar-se fins arribar al descans de 2 hores de mitjanit, en la que s'incloia un sector selectiu de 131,30 km, Bernard Darniche i Alain Mahé van aconseguir ser els homes més ràpids, el que els va permetre aconseguir el liderat de la prova ja en el primer dels tres celebrats, mentre que els seus rivals s'anaven endarrerint per diferentes causes com es la punxada de Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne que els costava 4 minuts, o els 6 minuts que perdia Francis Serpaggi i Dominique Subrini abans no es veiessin obligats a abandonar en trencar-se el motor del seu Stratos.

La llista de baixes s'engruixava considerablement fins als 40 participants en aquesta primera etapa, d'entre els que destacaven noms com els pilots de FIAT-França Jean-Claude Andruet i Christian Delferrier que es veien obligats a abandonar per una averia elèctrica, Russell Brookes i Martin Holmes que ho feien per averia en el diferencial del seu Ford Escort RS1800 oficial o Tony Pond i Fred Gallagher quan el canvi del seu Triumph TR-7 es quedava blocat.

Tot aixó va deixar la prova en una lluita tancada entre el 131 Abarth de Darnice-Mahé i el Stratos HF de Pinto-Bernacchini, els quals seguien els liders a 18 segons, Francis Vincent i Francis Calvier, amb el segon dels 131 Abarth francesos, es trobava ja a gairebé 4 minuts dels líders i sota la pressió del Escort RS1800 de Nicolas-Laverne.

En el transcurs de la segona etapa però, Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini tot i adjudicar-se dos dels tres sectors competitius, no van poder seguir mantenint el ritme que imprimien Bernard Darniche i Alain Mahé amb el seu 131 Abarth en les últimes especials cronometrades del ral·li, cedint una quantitat de temps força important que arribaria a ser de 3 minuts i 27 segons a la conclusió de la prova. On si va exisitir una lluita tancada va ser en la consecució de la darrera posició de podi, a la que hi optaven el 131 Abarth oficial dels italians Fulvio Bacchelli i Bruno Scabini i el Lancia Stratos HF dels seus compatriotes Tony Carello i Maurizio Perissinot, duel que finalment es va decidir en favor dels de FIAT per 55 segons.

Així doncs, amb tres especials cronometrades i tres sectors selectius de 395,90 km de recorregut de la segona etapa, finalitzava el 21è Tour de Corse amb la victòria de Bernard Darniche i Alain Mahé en el que era el seu debut amb el FIAT 131 Abarth, aturant el crono en 8 hores 13 minuts i 40 segons, 3 minuts i 27 segons per darrera d'ells ho feia en segona posició els italians Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini. Mentre que el podi el tancava una segona parella italiana, i companys d'equip dels vencedors, Fulvio Bacchelli i Bruno Scabini a 10 minuts i 27 segons d'ells.

Bacchelli-Scabini guanyaven el pols per la tercera plaça.

La victòria que obtenia FIAT en terres corses, però sobretot el zero que s'emportava cap a Boreham l'equip Ford, donava al constructor italià el títol de campions del món de ral·lis, mentre que Opel aconseguia conservar la tercera posició provisional per davant de Lancia que escurçava molt les distàncies vers els alemanys.

Constructor	Punts
FIAT	136
Ford	124
Opel	64

Sense ordres entremig, aquest cop si McRae-Ringer guanyaven el Ral·li Catalunya.

Lloret de Mar era escenari el dimecres 6 de novembre de 1996 de la cerimònia de clausura del 32è Ral·li Catalunya-Costa Brava, novena i última cita del calendari en el campionat del món de ral·lis de la temporada en curs. La prova catalana era puntuable per als certàmens reservats a pilots, marques, producció i FIA 2-L, el que portava fins a 118 equips a formalitzar la seva inscripció, dels que 115 van ser presents a la rampa de sortida, situada a Lloret de Mar també, el diumenge 3 de novembre per tal de començar a afrontar els primers quilòmetres de les 18 proves especials cronometrades d'una corda de 393,26 km que tenien per davant i que 58 equips aconseguirien completar amb èxit.

Liatti-Pons van liderar bona part del ral·li, però finalment la victòria es va escapar.

Tal i com s'havia introduit en la temporada anterior, el recorregut del ral·li era purament sobre asfalt i es trobava dividit en dues ubicacions, el tradicional bucle a cavall entre les comarques gironines i barcelonines i un segon bucle, el més novedós, per les tarragonines. La primera etapa, celebrada el dilluns 4 de novembre, resseguía el bucle més típic amb 6 trams cronometrats que es celebraven una única vegada i que totalitzaven 115,55 km de lluita contra el crono.

En la primera prova especial cronometrada, La Trona, els pilots de Ford demostraven la millora que els Escort RS Cosworth havien experimentat de la mà de M-Sport en relació a la temporada anterior, quan els belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot s'adjudicaven el primer escratx del ral·li seguits a tres segons pels seus companys d'equip Carlos Sainz i Luis Moya, que alhora empataven al segon temps escratx amb els italians de Subaru Piero Liatti i Fabrizia Pons.

L'algeria va ser efímera en l'equip de l'òval, doncs en la següent especial cronometrada Piero Liatti i Fabrizia Pons marcaven el millor registre i passaven a liderar la provisional per 1 segon de diferència vers la parella belga, alhora que Carlos Sainz i Luis Moya trepitjaven una placa d'humitat en un revolt i volcaven el seu Escort RS Cosworth. El cotxe queia sobre les quatre rodes i sense apenes mostrar desperfectes en la seva carrosseria, pel que el copilot gallec va animar al pilot madrileny a seguir competint, però el seu Ford, que s'havia quedat mut en l'incident, es negava a engegar, en obrir el capó van descubrir que en la volcada la corretja de distribució s'havia trencat, enviant a la parella espanyola cap a casa abans d'hora.

Bruno Thiry i Stéphane Prévot guanyaven la tercera prova cronometrada per 1 segon de marge vers Piero Liatti i Fabrizia Pons, el que significava que belgues i italians empataven en la taula general del ral·li. Empat que es desfaria a continuació amb la passada pel Coll de Bracons, on els escocesos campions mundials Colin McRae i Derek Ringer, un dels clars protagonistes de la temporada anterior, marcaven el seu primer escratx per 2 segons de marge vers Bruno Thiry i Stéphane Prévot, els quals en la cinquena i penúltima cronometrada del dia marcaven el seu tercer escratx, ara ex-aequo amb els seus compatriotes de Toyota Freddy Loix i Sven Smeets.

Cladells tancava la primera jornada, on novament Freddy Loix i Sven Smeets repetien l'autoria de l'escratx, si bé ara era en solitari. Tanmateix en aquest darrer tram Bruno Thiry i Stéphane Prévot aterraven de morro en un canvi de rasant, deixant-se l'espoiler frontal sobre l'asfalt i cedint en total 13 segons vers els seus compatriotes i 10 sobre els italians Piero Liatti i Fabrizia Pons que marcaven el segon millor registre i de passada es situaven com a líders de la prova altra vegada.

A la neutralització de la primera etapa doncs hi arribaven Piero Liatti i Fabrizia Pons com a líders de la prova per tan sols 3 segons de marge vers Bruno Thiry i Stéphane Prévot, 5 segons sobre Freddy Loix i Sven Smeets i 6 en relació als seus companys d'equip Colin McRae i Derek Ringer. El fet que tots quatre primers classificats haguessin guanyat especials, i que aquests es trobessin separats per tan sols 6 segons de marge, prometia emocions intenses de cara a la següent jornada.

L'activitat del ral·li en la segona jornada es desplaçava fins a les comarques tarragonines, on un conjunt de 7 proves especials cronometrades de 175,90 km de distància els esperaven i on els nous campions mundials, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, reivindicaven la seva quota de protagonisme en imposar-se en la primera passada per La Riba, l'especial més llarga de la jornada. A continuació es classificava en l'especial el quartet capdaventer, produint-s'hi un canvi quan Freddy Loix i Sven Smeets prenien la segona posició de Bruno Thiry i Stéphane Prévot per 1 segon.

A partir de llavors Piero Liatti i Fabrizia Pons encadenaven tres escratxs consecutius seguits de bastant a prop pels seus companys d'equip Colin McRae i Derek Ringer, que marcaven un tercer temps escratx, un segon temps escratx i l'escratx ex-aequo amb els italians en el tercer d'ells. Mentrestant, Freddy Loix i Sven Smeets es començaven a despenjar en la general per uns errors de notes, mentre que Bruno Thiry i Stéphane Prévot feien el mateix a causa de la menor ressistència de les seves Michelin a l'alta abrasivitat de l'asfalt tarragoní en comparació les Pirelli que muntaven els Subaru.

En la recta final de la jornada Colin McRae i Derek Ringer eren els qui encadenaven tres escratxs, sent l'últim d'ells, en la segona passada per La Riba, empatat a temps amb Freddy Loix i Sven Smeets. Amb aquests tres millors registres, la parella britànica de Subaru aconseguia retallar 10 segons vers Piero Liatti i Fabrizia Pons, els quals entraven al parc tancat de Lloret de Mar amb només 3 segons de marge vers els portadors del dorsal número 1 en virtut de ser els campions mundials en vigència. Freddy Loix i Sven Smeets completaven la segona jornada a 32 segons dels líders, mentre que Bruno Thiry i Stéphane Prévot eren quarts a 46 segons.

La tercera etapa del ral·li era una còpia de la primera sense la celebració del tram de Cladells, pel que aquesta jornada es trobava limitada a 5 proves especials cronometrades de 101,81 km de distància. Tal i com s'havia produit dos dies abans, Bruno Thiry i Stéphane Prévot guanyaven l'especial de La Trona, mentre que per darrera seu, empatats en segona posició i a 1 segon del seu registre, Colin McRae i Derek Ringer igualaven el registre de Piero Liatti i Fabrizia Pons.

Sense que David Richards dongués consignes d'equip en aquesta edició del ral·li, Colin McRae i Derek Ringer guanyaven les dues següents proves especials cronometrades, retallant 1 segon en cadascuna d'elles als seus companys d'equip transalpins, pel que la distància entre ells i en la lluita per la victòria es situava en 1 únic segon. A Coll de Bracons els escocesos tornaven a ser els homes més ràpids, si bé en aquesta ocasió el temps que llevaven als seus companys d'equip eren 6 segons, inclinant-se doncs el liderat en favor dels britànics que passaven a tenir un marge de 5 segons a falta de celebrar-se una única especial cronometrada. Com si la pressió no anés amb ells, Colin McRae i Derek Ringer guanyaven la última cronometrada del ral·li, ampliant el seu marge vers Piero Liatti i Fabrizia Pons en 2 segons més.

En quan a la lluita per la darrera plaça de podi, Bruno Thiry i Stéphane Prévot prenien el relleu als seus compatriotes quan aquests començaven a patir una série de problemes de motor a partir de la segona especial cronometrada de la jornada a causa d'una petita fuita d'oli. Solucionada la fuita en el Toyota dels belgues, va arribar l'hora del patiment pels belgues de Ford, quan una fuita de líquid hidràulic del diferencial deixava l'Escort RS Cosworth sense direcció assistida i amb problemes de transmissió, coneixent fins i tot la parella de l'oval una petita sortida de pista que descentrava al pilot i que els feia tèmer que haguessin estat superats pels seus compatriotes de Toyota. Per sort seva el Celica GT-Four seguia ranquejant i l'assalt a la darrera plaça de podi una utopia.

Completades les 18 proves especials cronometrades, Colin McRae i Derek Ringer inscribien el seu nom en el palmarés de la cita catalana, esdevenint els primers britànics en vèncer en una prova d'asfalt, marcant un temps total de 4 hores 14 minuts i 20 segons, 7 segons per davant dels seus companys Piero Liatti i Fabrizia Pons que haurien d'esperar doncs per la seva primera victòria al mundial uns mesos més. Bruno Thiry i Stéphane Prévot tancaven el podi de Lloret de Mar a 1 minut i 18 segons del temps dels guanyadors.

Thiry-Prévot van perdre el tren de la victòria en l'abrasivitat tarragonina.

En categoria de producció, Gustavo Trelles i Jorge del Buono arrancaven la cita catalana guanyant les quatre primeres especials cronometrades, el que els hi permitia aconseguir un coixí de segons al capdavant de la provisional, però aquest desapareixia en quan Uwe Nittel i Christina Thörner reaccionaven per guanyar les dues últimes proves del primer dia i deixar les distàncies entre els dos Mitsubishi Lancer Evo III en tan sols 4 segons. Per darrera d'ells un abisme de dos minuts vers la resta de participants que es veien incapaços de seguir el seu ritme.

Ja en les comarques tarragonines Uwe Nittel i Christina Thörner guanyaven totes les cronometrades, el que permetia al pilot alemany i la copilot sueca passar a liderar la prova després del primer escratx de la jornada i entrar al parc tancat de Lloret de Mar amb 1 minut i 5 segons de marge vers Gustavo Trelles i Jorge del Buono. En retornar al nord de Catalunya en la tercera jornada, la situació va girar favorablement a Gustavo Trelles i Jorge del Buono quan els sud-americans guanyaven les tres primeres especials cronometrades de la jornada i reduien les diferències fins a pràcticament la meitat. A Coll de Bracons, quarta prova de la jornada i penúltima del ral·li, Uwe Nittel i Christina Thörner punxaven una roda, cedint 1 minut i 13 segons i el liderat en mans dels seus rivals. Un últim escratx de la parella germano-sueca va ser insuficient i Gustavo Trelles i Jorge del Buono aconseguien la victòria a la cita i el títol de producció per només 5 punts de diferència vers el pilot alemany.

Trelles-del Buono guanyaven ral·li i mundial a Lloret de Mar.

Dins la Copa FIA 2-L dos noms van descatar per sobre de tots, Oriol Gómez i Marc Martí. La parella catalana, al volant d'un Renault Mégane Maxi no només guanyava les sis proves especials cronometrades de la primera jornada per assolir un comfortable marge al capdavant de la provisional, sinó que a més a més es permetia el luxe de marcar un segon i un tercer temps escratx absolut, és a dir intercalant-se entre diversos cotxes de Grup A i per tant dotats de tracció integral.

Ja en l'asfalt tarragoní, l'elevada abrasivitat d'aquest impedia que la parella de Renault pogués repetir l'heroicitat de la jornada anterior, doncs les seves rodes patien molt més que les dels cotxes de tracció integral, peró si més no aquest problema era comú en la classe el que no era problema per a que la parella barcelonina guanyés totes les cronometrades de la segona jornada tret del tram de Prades, on els de Renault coneixien una petitat sortida de pista i una punxada, el qual no era cap problema per a que els del rombe doblessin les distàncies en relació al segon classificat, els repescats Mia Bardolet i Joaquim Muntada, que es trobaven al volant d'un SEAT Ibiza KitCar.

De nou a cavall entre les comarques barcelonines i gironines en la tercera i última jornada, Oriol Gómez i Marc Martí van tornar a mostrar del que eren capaços quan a part de guanyar tots els trams dins la categoria, al Coll de Bracons marcaven un altre segon temps escratx el que els permetia guanyar el ral·li amb gairebé 5 minuts de marge vers el Peugeot 306 S16 dels madrilenys Jaime Azcona i Alfredo Rodriguez que en els últims compassos superaven a Mia Bardolet i Joaquim Muntada després que el pilot d'Osona patís una punxada.

En clau de campionat, el tercer lloc que aconseguia SEAT a la prova i la victòria de Renault, emplaçava la resolució del campionat FIA 2-L als resultats que s'obtinguessin en la última cita del certamen, el RAC britànic, si bé la marca catalana hi anava amb un coixí de 20 punts vers Škoda i Renault que es trobaven empatats en segona posició.

Gómez-Martí guanyaven el ral·li amb soberbia, guanyant totes les especials menys una i superant diversos oficials Grup A.

La victòria que aconseguia Colin McRae sobre l'asfalt català, combinada amb l'abandonament de Carlos Sainz, permetia que el pilot escocès superar al madrileny per tan sols 3 punts i per tant completar la temporada com a sub-campió del món en el campionat reservat a pilots. Tommi Mäkinen, tot i fer un ral·li discret, acabava en cinquena posició sumant 8 punts més en el seu haver.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	123
Colin McRae	92
Carlos Sainz	89

En el campionat de marques, el doblet que aconseguien els pilots de Subaru, combinat amb el baix rendiment que obtenien els homes de Mitsubishi, donava per segon any consecutiu el títol de constructors als de la constelació de les Plèiades. Ford per la seva banda, escurçava distàncies sobre els dels tres diamants vermells, però el podi de Bruno Thiry i Stéphane Prévot era insuficient per guanyar una plaça en el campionat.

Constructor	Punts
Subaru	401
Mitsubishi	322
Ford	299