Munari-Maiga vencien amb l'ajut de Darniche-Mahé, donant a Lancia el títol.

Novena i penúltima cita en el calendari del campionat del món, el diumenge 7 de novembre de 1976 a les 15h finalitzava a Bastia el 20è Tour de Corse. La prova, amb un format més proper al d'una cursa en carretera que un ral·li s'iniciava el dia anterior a les 13h a Bastia també, pel que suposava 26 hores d'acció en les que una operació tan senzilla com reomplir el dipósit de carburant s'havia de fer amb la màxima celeritat. A la prova s'hi presentaven els 88 equips inscrits dels que 17 aconseguirien completar el recorregut, si bé 6 d'ells ho feien superant el màxim permés de demora i restaven exclosos.

Darniche-Mahé penalitzaven per facilitar la victòria del Lancia oficial.

La prova estava dividida en trams cronometrats i sectors selectius, els primers tenien unes distàncies contingudes, del voltant dels 20 km, en els que hi havia una autèntica lluita contra el crono, mentre que en el segon tipus d'especial, la distància era superior als 100 km i calia cobrir-la en un temps determinat per la organització que era pràcticament impossible de complir doncs els promitjos eren elevats, per cada segon de retard vers el temps estipulat, els participants rebien un punt de penalització fins arribar a un llindar màxim.

En el campionat, si bé el títol estava força encarat a favor de Lancia, encara no estava decidit, pel que totes les mirades es centraven en el duel que pogués haver entre Lancia i Opel, els primers varen un confiar una unitat de la versió de 24 vàlvules als italians Sandro Munari i Silvio Maiga, mentre que les unitats de 12 vàlvules i menys potents eren pels locals Francis Serpaggi i Dominique Subrini i els francesos Bernard Darniche i Alain Mahé. Pel que fa a Opel, els alemanys Walter Röhrl i Jochen Berger i els francesos Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne pilotaven la versió Grup 4 de l'Opel Kadett GT/E, mentre que la versió de Grup 2 era pels membres de l'equip BP-Vimont confiats en mans dels francesos Jean-Louis Clarr i Jean-François Fauchille i Guy Fréquelin i Jacques Delaval.

Però aquest duel no es va arribar a produir, doncs el ral·li va ser desastrós pels interessos d'Opel. Walter Röhrl i Jochen Berger en perdre diverses vegades la corretja del ventilador van haver-se de retirar amb el seu cotxe fumejant, mentre que en el cas dels seus companys Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne, van haver de pendre el camí cap al parc tancat abans d'hora en perdre els cargols d'una roda.

Bernard Darniche i Alain Mahé aconseguien guanyar el primer tram cronometrat, el que lógicament situava a la parella francesa, vencedora de l'anterior edició, al capdavant de la provisional. Però aquesta posició la perdrien ràpidament, ja que en la següent especial en celebrar-se, el sector de Calvi-Liamone de 145,20 km, Sandro Munari i Silvio Maiga van aconseguir penalitzar menys que ningú amb 9 minuts i 33 segons, mentre que Bernard Darniche i Alain Mahé ho feien en segona posició amb gairebé dos minuts més de demora, pel que el liderat recalava en el Lancia Stratos oficial dels italians.

Sandro Munari i Silvio Maiga aconseguien adjudicar-se els dos trams cronometrats que restaven per finalitzar la primera etapa, mentre que Bernard Darniche i Alain Mahé ho feien en el sector selectiu de Porto-Vecchio-Brunelli penalitzant gairebé mitja hora. Amb tot aixó el liderat de Sandro Munari i Silvio Maiga semblava força comfortable i donada la major potència del seu Stratos res semblava poguer-los inquietar.

Després d'un descans de 2 hores i mitja a Ajaccio, es reprenia l'activitat amb dos trams cronometrats i dos sectors selectius per davant. Sandro Munari i Silvio Maiga s'adjudicaven el primer tram cronometrat, mentre que Bernard Darniche i Alain Mahé s'imposaven en els dos sectors selectius que es celebraven a continuació aprofitant una averia en una vàlvula del Lancia Stratos dels líders provisionals, protagonitzant així una important remontada que donava més emoció a la prova doncs situava als francesos en primera posició.

Finalment però, van planar les sospites d'ordres d'equip, ja que tot i que Sandro Munari i Silvio Maiga s'adjudicaven el darrer tram cronometrat, només aconseguien retallar 4 segons vers Bernard Darniche i Alain Mahé, insuficient per guanyar la prova, però en un control de carretera els francesos arribaven tard, el que els suposava 1 minut de penalització i caure fins la segona plaça a 16 segons dels guanyadors. El podi el tancava Jean-Pierre Manzagol i Jean-François Filipi a 25 minuts i 19 segons dels guanyadors de la prova a bord d'un dels nous Renault-Alpine A310 que tan exhaustivament la marca francesa havia estat testant en els dies previs al ral·li i que els va permetre acabar en tercera i quarta posició la prova.

Manzagol-Filipi tancaven el podi amb el A310.

La victòria de Lancia en terres corses, donava automàticament el títol de campió del món al constructor italià, sobretot gràcies a la debacle dels seus màxims rivals en la consecució de la corona, els alemanys d'Opel. Datsun per la seva banda, tot i no ser present a la prova, es mantenia en tercera posició del campionat.

Constructor	Punts
Lancia	102
Opel	53
Datsun	36

Burns-Reid no s'hi jugaven res i sortien a guanyar.

Penúltima cita en el calendari del campionat mundial de ral·lis, el diumenge 7 de novembre de 1999 finalitzava a Perth el 12è Ral·li d'Austràlia. La prova oceànica, que era puntuable per als certamens reservats a pilots, constructors, producció i FIA 2-L copçava l'interés de fins a 89 equips per a formalitzar la seva inscripció, dels que 84 prenien el camí des de la rampa de sortida a partir del dijous 4 de novembre cap a un recorregut format per 23 proves especials cronometrades de 395,88 km de corda que 49 equips participants aconseguirien completar.

Sainz-Moya donaven el títol de constructors a Toyota.

Dijous al vespre es celebrava a la riva del Swan la tradicional superespecial espectacle de Langley Park, la qual era guanyada pels britànics de Ford Colin McRae i Nicky Grist, que estrenaven un nou motor desenvolupat per Cosworth, s'imposaven per un marge de 4 dècimes de segon al temps marcat pels francesos de Toyota Didier Auriol i Denis Giraudet.

L'endemà divendres era quan realment s'iniciava el ral·li, amb l'entrada en escena de les proves especials cronometrades típiques d'una prova automobilística com aquesta. Un total de 9 cronometrades així com la repetició de l'especial espectacle de Langley Park al vespre per tancar la jornada, completaven aquesta primera etapa llur corda s'elevava fins als 134,99 km de distància.

Didier Auriol i Denis Giraudet esgotaven les últimes possibilitats que tenien al títol de pilots sortint com una exhalació. El que els conduia a guanyar les tres primeres proves especials cronometrades de la jornada, un conjunt de tres trams curts que formaven el primer bucle matinal, assolint un liderat de 3,8 segons per sobre de Colin McRae i Nicky Grist. Poc després de passar per unes assistències, en el transcurs de la cinquena prova especial cronometrada de la jornada, un tram curt d'apenes 4 quilòmetres i mig, la transmissió del seu Toyota Corolla WRC va començar a fallar i el pilotatge del cotxe va començar a ser feixuc, el que els va portar a baixar fins la cinquena posició provisional cedint el liderat a Colin McRae i Nicky Grist.

Colin McRae i Nicky Grist es refermaven en el liderat en imposar-se en la següent prova especial cronometrada, ampiant el marge vers el Mitsubishi Lancer Evo VI de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki que figuraven per llavors en segona posició, mentre que la parella francesa de Toyota patia una sortida de pista colisionant contra un arbre, a conseqüència de la qual el motor del Corolla WRC es trencava i Didier Auriol i Denis Giraudet es veien abocats a l'abandonament.

Amb Didier Auriol i Denis Giraudet fora, als finlandesos de Mitsubishi els hi era suficient acabar la prova en tercera posició per tal d'aconseguir la corona mundial, quarta consecutiva en el cas de Tommi Mäkinen. Tot i aixó la parella dels tres diamants vermells aconseguien passar a liderar la prova quan a la setena prova especial cronometrada de la jornada, vuitena en el comput global del ral·li, Colin McRae i Nicky Grist marcaven un crono 10,4 segons pitjor al de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, el que suposava que els britànics de Ford perdien la primera posició per tan sols 3 dècimes de segon alhora que per darrera s'acostaven molt perillosament Richard Burns i Robert Reid, autors del millor temps en aquesta setena especial, així com els espanyols de Toyota Carlos Sainz i Luis Moya que havien estat barallant-se al llarg de tota la jornada amb la parella britànica de Subaru i que només distaven 2,9 segons de la primera posició.

A Helena, vuitena prova especial cronometrada de la jornada, Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien marcar el millor registre, mentre que Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, així com Colin McRae i Nicky Grist, perdien un bon grapat de segons en punxar una roda quan colisionaven contra la mateixa roca, el que situava a la parella espanyola al capdavant de la general provisional del ral·li amb 3,5 segons de marge vers Richard Burns i Robert Reid.

Sense voler deixar marge per a les sorpreses, Carlos Sainz i Luis Moya s'imposaven en les dues proves especials cronometrades que restaven per celebrar, el que els portava a entrar al parc tancat de Perth amb un marge de 6,3 segons sobre Richard Burns i Robert Reid. Els mermats per les respectives punxades, Colin McRae i Nicky Grist i Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, es classificaven a continuació a 50,2 segons i 1 minut i 18,7 segons respectivament.

De cara a la jornada del dissabte en el programa del ral·li hi constaven 8 proves especials cronometrades de 160,87 km de distància, en la primera de les quals, gràcies al millor crono aconseguit per Richard Burns i Robert Reid, els britànics de Subaru rellevaven a Carlos Sainz i Luis Moya de la primera posició provisional. La creu en aquesta especial era per a Colin McRae i Nicky Grist, quan la parella de Ford perdia el control del seu Focus WRC a uns 180 km/h i en estabellar-se contra un arbre, arrancava la roda anterior dreta.

L'abandonament de Colin McRae i Nicky Grist permetia a Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki assolir la darrera plaça de podi, posició amb la qual els finlandesos tenien més que suficient com per revalidar la seva corona mundial, donat que darrera seu s'hi trobaven a gairebé 1 minut els seus companys belgues Freddy Loix i Sven Smeets, la parella de Mitsubishi va optar a partir d'aquell instant per conduir de forma segura, deixant les emocions pel duel que prometien Richard Burns i Robert Reid amb Carlos Sainz i Luis Moya.

Aprofitant que sortien en pista per darrera de la parella espanyola de Toyota, els de Subaru aconseguien imposar també el seu ritme en la segona i tercera especial de la jornada, amb el que el seu marge al capdavant de la taula arribava a poc més de 8 segons vers els segons classificats. Carlos Sainz i Luis Moya reaccionaven en la quarta prova cronometrada per retallar 7 segons a Richard Burns i Robert Reid amb el seu primer escratx de la jornada, deixant les distàncies entre ells dos en un suspir de nou.

La parella líder aconseguia marcar un altre escratx en la cinquena prova cronometrada de la jornada, l'especial reina del ral·li, el que permetia a Richard Burns i Robert Reid ampliar el marge vers Carlos Sainz i Luis Moya per deixar-lo en 5 segons i mig. Mentrestant per darrera de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki els fets afavorien el pilotatge trànquil dels finlandesos, primer quan els seus companys d'equip, Freddy Loix i Sven Smeets, es veien endarrerits per problemes amb el seu diferencial, i després quan la parella de SEAT formada pels seus compatriotes Toni Gardemeister i Paavo Lukander, patien problemes de transmissió que els impedien atacar i pressionar les dues parelles de Mitsubishi.

La recta final de la segona jornada s'iniciava amb l'escratx ex-aequo de Carlos Sainz i Luis Moya amb Richard Burns i Robert Reid, mentre que la parella espanyola de Toyota aconseguia marcar el millor temps en solitari en les dues últimes cronometrades per tal de deixar les distàncies entre els dos contendents en només 4,4 segons favorables als britànics a l'entrada al parc tancat de Perth el dissabte a quarts de nou del vespre. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, a qui entrar en la lluita per la victòria no els hi era del seu interés, es trobaven ja a 2 minuts i 40,5 segons dels líders per un marge gairebé igual vers els seus companys d'equip belgues.

La tercera i última jornada, programada a tres especials cronometrades i una superespecial espectacle televisada de 100,02 km de distància total servia per veure com en la primera d'elles espanyols i britànics seguien amb el seu estira i arronsa quan la parella de Toyota retallava 3,4 segons als de Subaru i deixaven els dos cotxes a només 1 segon de distància.

Abans de la segona prova cronometrada, els participants passaven per unes assistències, on per accident la bomba hidràulica del Corolla WRC s'apagava. Aquesta incidència feia perdre gairebé 11 segons a Carlos Sainz i Luis Moya, els quals en vistes que amb prou feines quedaven 30 km cronometrats per endavant, decidien arriscar menys per tal d'assegurar el títol de constructors per a Toyota en l'any del seu comiat, tot i aixó els espanyols marcaven els dos millors registres i retallaven a Richard Burns i Robert Reid una dècima en cada una de les especials.

Celebrades les 23 proves especials cronometrades que constaven en el programa, Richard Burns i Robert Reid aconseguien la victòria en completar-les dalt del seu Subaru Impreza S5 WRC en un temps total de 3 hores 44 minuts i 31,5 segons, 11,6 segons menys que Carlos Sainz i Luis Moya, els quals veien com la seva sequera de victòries que s'allargava des de Nova Zelanda 1998, durava una mica més. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, aliens a la lluita que es vivia davant seu, completaven el recorregut amb una demora de 4 minuts i 31,4 segons vers els guanyadors, suficient com per tancar el podi austral i esdvenir campions del món per segon any consecutiu.

Mäkinen-Mannisenmäki van fer un pilotatge tranquil, assegurant-se el quart títol per demèrits aliens.

En la categoria reservada als cotxes de producció, el pilot omanita Hamed Al-Wahaibi intentava esgotar les últimes opcions a títol que li restaven en pagar la inscripció a la prova del pilot alemany Uwe Nittel i el seu copilot britànic Terry Harryman, per a que aquests exercissin d'escuders davant de Gustavo Trelles i Martin Christie, els líders provisionals del certamen.

En els compassos inicials del ral·li, les distàncies curtes de les primeres proves cronometrades van facilitar que diferents equips rotessin per la posició de líder, passant des de Gustavo Trelles i Martin Christie a Toshihiro Arai i Roger Freeman, després a Hamed Al-Wahaibi i Tony Sircombe que a la seva vegada cedien el testimoni a Katsuhiko Taguchi i Ron Teoh que retornaven de nou la primera posició al pilot omanita i el seu copilot neozelandès.

El seu domini però aviat acabaria, quan la parella accidentava el seu Mitsubishi Lancer Evo V en la sisena prova cronometrada de la jornada i es veien forçats a l'abandonament, el que suposava automàticament que Gustavo Trelles i Martin Christie esdevenien campions mundials des d'aquell moment. En la general del ral·li, el relleu en el liderat el prenien Toshihiro Arai i Roger Freeman amb el seu Subaru Impreza 555 que en les pistes forestals australianes es movia millor que cap altre. Els sud-americans tampoc varen tenir massa temps per les celebracions, doncs un problema en les suspensions en el següent tram cronometrat, obligava a l'equip recentment proclamat campió mundial a prendre el camí cap al parc tancat abans d'hora.

Toshihiro Arai i Roger Freeman es varen mantenir al capdavant de la general provisional fins a l'equador de la segona jornada, quan una punxada enviava el seu Subaru Impreza 555 fins la segona posició, just per darrera d'Uwe Nittel i Terry Harryman que en les tres últimes cronometrades aconseguien un segon temps escratx i dos escratxs per refermar la seva condició de líders davant la pressió que intentaven exercir els diferents pilots habituals del campionat Asia-Pacífic.

Diumenge, en l'etapa final del ral·li, Toshihiro Arai i Roger Freeman van sortir disposats a pressionar Uwe Nittel i Terry Harryman per tal de forçar un error d'aquests. Els de Subaru aconseguien el millor temps en la primera i segona prova especial cronometrada del dia, mentre que la parella germano-britànica de Mitsubishi danyava la direcció del seu Lancer Evo V en colisionar contra una roca en aquesta segona i avant-penúltima prova especial cronometrada, cedint poc més de minut i mig i caient fins la tercera posició provisional de la categoria, el que situava com a nous líders de la classe a Toshihiro Arai i Roger Freeman, els quals mantenien la seva posició d'honor en les dues cronometrades que restaven i que els permetia sumar la seva segona victòria de la temporada.

En clau de campionat, Toshi Arai assolia la tercera posició provisional del campionat a l'espera dels fets que aconteixessin al RAC britànic, mentre que tal i com s'ha avançat abans, el pilot uruguaià Gustavo Trelles esdevenia campió per quart any consecutiu davant l'abandonament de l'omanita Hamed Al-Wahaibi.

Arai-Freeman van perseguir la victòria fins aconseguir-la.

En el FIA 2-L, un campionat que estava en les seves hores més baixes i que pràcticament no copçava l'interés de gairebé ningú, la parella de Hyundai formada pels suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander no van tenir pràcticament rivals a la cita austral, ni tan sols els seus companys d'equip, els britànics Alister McRae i David Senior, els quals comptaven amb una versió més pesada del Hyundai Coupé Evo 2 per contra de la lleugera dels suecs. Guanyant 9 de les 11 proves especials cronometrades de la primera jornada, el seu marge a la primera neutralització era ja d'un minut, el que els va permetre afrontar la segona jornada amb més calma. Mentrestant els finlandesos amb Renault Mégane Maxi Tapio Laukkanen i Kaj Lindström, que en la jornada del divendres havien perdut tota opció en quedar-se clavats en un voral d'una zona sense públic, ara eren els qui atacaven a fons els trams per anar llimant diferències. En l'etapa final dominical, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander van forçar el ritme el just i necessari per tal de sumar dos escratxs i assegurar la victòria per a Hyundai que d'aquesta manera escurçava distàncies vers Renault.

Amb superioritat evident, Eriksson-Parmander guanyaven en categoria FIA 2-L.

En el campionat reservat a pilots, l'abandonament de Didier Auriol en la primera jornada i la tercera plaça que aconseguia Tommi Mäkinen a la prova, permetia al pilot finlandès aconseguir un avantatge vers el francès de 10 punts, que donat el major número de victòries del de Mitsubishi al llarg de la temporada, suposava la revalida de la seva corona mundial per tercer any consecutiu amb independència del que pogués passar al RAC Rally, sumant així un total de 4 títols. Mentre que la victòria que aconseguia Richard Burns, permetia al pilot anglès superar per 1 punt al madrileny Carlos Sainz.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	62
Didier Auriol	52
Richard Burns	45

En el campionat de constructors la segona plaça que sumava Carlos Sainz i Luis Moya, assegurava el títol per a Toyota quan aquests ja havien anunciat la seva retirada del mundial cara la temporada següent. Subaru, que restava a 20 punts dels líders, encara hauria de disputar-se el sub-campionat amb Mitsubishi, que es trobava només punts per darrera dels de la Constelació de les Plèiades.

Constructor	Punts
Toyota	109
Subaru	89
Mitsubishi	81