Darniche-Mahé van passar de còrrer "in extremis" a donar el títol mundial a Lancia.

Novena i penúltima cita en el calendari del campionat del món, el diumenge 9 de novembre de 1975 finalitzava a Ajaccio el 19è Tour de Corse, 30è ral·li en la història del mundial de ral·lis. La prova havia avançat la seva data del desembre fins a principis de novembre per tal d'evitar així la presència de neu o gel que en anteriors edicions havien afectat la prova corsa. Al ral·li s'hi inscrivien fins a 79 equips, dels que 77 l'inciaven el dissabte al migdia, per 22 d'ells acabar completant les 10 especials de 479,40 km de distància.

Nicolas-Laverne a punt van estar de donar la última victòria al A110.

El ral·li tenia un format molt peculiar, més proper al d'una cursa en carretera que a un ral·li convencional, ja que des de la sortida que es donava el dissabte a les 13h fins el diumenge a les 15h quan el ral·li es donava per finalitzat, els equips no s'aturaven el més mínim, on fins i tot un repostatge o un simple canvi de rodes s'havia de fer amb la màxima celeritat, i qualsevol intervenció mecànica que es fes fora de les 2 hores del parc tancat d'Ajaccio la mitjanit del diumenge, suposava incorrer en penalitzacions.

La prova estava dividida en vuit trams cronometrats i dos sectors selectius, els primers tenien unes distàncies estàndar, al voltant dels 20 km de longitud, en els que els participants lluitaven per marcar el registre menor possible, mentre que en el segon tipus d'especial, la distància era superior als 100 km i calia cobrir-la en un temps que determinava la organització, aquest temps però era impossible de complir doncs els promitjos que exigien eren molt elevats pel que tots els participants rebien penalitzacions, per cada segon de retard vers el temps estipulat, els equips rebien un punt de penalització fins arribar a un llindar màxim.

Pels interessos de Lancia la prova era vital, ja que un bon resultat aquí evitaria als italians jugar-se la corona mundial al RAC, tot i això segurs com n'estaven de la superioritat dels seus Stratos HF en una prova de muntanya com la corsa, Lancia només va enviar dos dels seus cotxes a disputar el ral·li, un en la seva versió de 24 vàlvules per a Sandro Munari i Mario Manucci, i un altre en versió de 12 vàlvules per a Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini. En aquesta ocasió, Lancia va eliminar els discs de fre refigerats per aigua que havien introduit al Sanremo, i els substituien per uns altres de major tamany.

Al davant hi tenien la presència dels Alpine-Renault oficials, els quals desplaçaven fins a 3 cotxes diferents a la illa mediterrània, un A110 per a Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne i dos A310 per a Francis Vincent i Jacques Jaubert i Jean-Luc Thérier i Michel Vial, sent un d'ells amb el nou motor de 16 vàlvules que debutava en un ral·li mundialista.

El ral·li s'iniciava amb un sector selectiu de 158 km en el que Sandro Munari i Mario Manucci aconseguien completar-lo amb la menor penalització de tot el parc tancat, esdevenint lògicament els primers líders de la prova, seguits del Lancia Stratos HF de l'importador francès que pilotaven Bernard Darniche i Alain Mahé, els quals participaven al ral·li gràcies a que última hora havien aconseguit reunir el pressupost necessari. A continuació, la celebració d'un tram cronometrat va comfirmar als pilots italians de Lancia com a líders de la prova, ja que novament tornaven a ser els pilots més ràpids.

I així es va acabar l'activitat de la primera jornada, ja que les manifestacions dels independentistes cors que van tallar diverses carreteres, van impedir que es celebressin els tres trams que quedaven per disputar-se.

En la represa, mentre Sandro Munari preguntava a Mario Manucci quan temps els quedava per arribar al següent control horari, quelcom molt normal en un ral·li per tal d'evitar arribar tard o que els pneumàtics es refredessin en excès esperant a entrar-hi, els italians no prenien correctament una corva que era més tancada del que semblava a priori, provocant que el seu Stratos HF caigués uns 5 metres pel voral. Si bé el cotxe no presentava seriosos danys, va resultar impossible retornar-lo a pista pel que els màxims favorits es veien obligats a abandonar la prova.

Els companys d'equip d'aquests, Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, es trobaven noquejats a causa dels danys soferts en les seves suspensions posteriors quan els italians van estar pilotant amb dues rodes punxades, més tard el seu embragatge es va bloquejar, i tot i que van poder continuar canviant de marxes sense embragar, en els enllaços entre trams van superar el màxim permès de demora quedant exclosos.

Amb aquest panorama les opcions de victòria i títol mundial per a Lancia passaven a estar en mans del Stratos francès que pilotava l'aquità Bernard Darniche i el seu copilot Alain Mahé, els quals ara passaven a tenir tot un exèrcit de mecànics italians i experts en pneumàtics per tal d'assegurar una victòria d'ells.

Jean-Claude Andruet i Yves Jouany van aconseguir imposar-se en els dos primers trams cronometrats del segon dia a bord del seu Alfa-Romeo Alfetta GT preparat per Autodelta, mentre que Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne s'imposaven en el sector selectiu de 120 km de distància, el que deixava als pilots del A110 a tan sols 5 segons de la primera posició.

Bernard Darniche i Alain Mahé van suportar bé la pressió a la que els sometien els pilots de Alpine-Renault i amb els escratxs en els dos últims trams cronometrats, els pilots donaven la victòria a Lancia en completar el recorregut en 4 hores 58 minuts i 26 segons, 32 segons per davant de Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne en el que seria la última prova en la que el Alpine A110 competiria en la seva versió lleugera d'apenes 700 kg. Jean-Claude Andruet i Yves Jouany per la seva banda, tancaven el podi cors en completar el ral·li a 11 minuts i 25 segons dels guanyadors, el que suposava que per primera vegada un cotxe del fabricant milanés pugés a un podi del mundial.

Andruet-Jouany van fer un bon paper, donant a Alfa-Romeo el seu primer podi mundial.

La victòria que Darniche-Mahé donaven a Lancia en terres corses, suposava la corona mundial pels italians, els quals ja no havien d'especular al RAC britànic. Alpine-Renault per la seva banda, gràcies al 2n lloc de Nicolas-Laverne superava a FIAT per tan sols 2 punts en la taula provisional del campionat, si bé els francesos no tenien previst competir en terres britàniques on si ho farien els de Turí.

Constructor	Punts
Lancia	95
Alpine-Renault	60
FIAT	58

Solberg-Mills aconseguien la victòria i el títol mundial.

El diumenge 9 de novembre de 2003 finalitzava a Cardiff el 59è Ral·li del Regne Unit, a partir de llavors anomenat oficialment com Ral·li de Gales. La cita era la catorzena, i per tant última, del calendari del campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat per als certàmens reservats a pilots, marques i mundial júnior portava fins a 83 equips a realitzar la seva inscripció. D'aquests, 75 van ser presents a la cerimònia de sortida celebrada també a Cardiff el dijous 6 de novembre, des d'on afrontarien un recorregut composat per 18 proves especials cronometrades de 376,81 km de distància i que només 39 equips aconseguirien completar.

Obligats a sumar punts per aconseguir el títol de constructors, Loeb-Elena completaven el ral·li en segona posició.

La prova tenia el gran alicient de ser la cita que decidiria els títols de campions de pilots i constructors, a la primera corona hi aspiraven els companys d'equip a Citroën Sébastien Loeb i Carlos Sainz que arribaven a Gales empatats a 63 punts, 1 punt per sobre del norueg de Subaru Petter Solberg, mentre que el britànic Richard Burns, amb 58 punts tancava el grup d'aspirants, si bé les seves opcions eren més remotes. En quan al segon títol, aquest s'hauria de decidir entre les dues marques del grup PSA, és a dir Peugeot i Citroën.

Abans d'iniciar-se però el ral·li, Richard Burns patia dos desmais, l'un mentre arribava a Cardiff i l'altre en el centre hospitalari on el varen conduir per poder-lo examinar, pel que els metges van impedir que el pilot anglès pogués prendre part a la cita doméstica donats els elevats riscs que comportava.

El mateix dijous al vespre es celebrava una superespecial espectacle a Cardiff en la que Petter Solberg i Phil Mills aconseguien el millor temps superant en més d'un segon a la resta de rivals els quals eren capitanejats per Markko Märtin i Michael Park. L'endemà divendres la primera etapa es completava amb 6 proves especials molt més pròpies d'un ral·li que la superespecial espectacle i que elevaven la distància total fins als 164,24 km de lluita contra el cronòmetre.

En el primer dels trams cronometrats, Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien marcar l'escratx, el que els permetia desbancar a Petter Solberg i Phil Mills, autors del segon millor registre, de la primera posició. En el segon i últim del bucle matinal, es repetien les posicions entre els pilots de Citroën i Subaru, el que feia encara més líders als dels dos galons, si bé les distàncies entre ells eren efímeres, però a Citroën queia una galleda d'aigua freda quan aquests rebien la notificació de l'abandonament per part de Carlos Sainz i Marc Martí quan el pilot madrileny no afrontava un revolt que es tancava tal i com li havia indicat el copilot molinenc.

Amb Carlos Sainz i Marc Martí fora de competició, Citroën va replantejar el seu ral·li i va demanar a Sébastien Loeb i Daniel Elena que abandonessin les hostilitats amb Petter Solberg i Phil Mills per centrar-se en acumular quan més punts els hi fos possible de cara a assegurar el títol de constructors, ja que els seus companys escocesos Colin McRae i Derek Ringer es trobaven per llavors en cinquena posició provisional.

Les indicacions de Guy Fréquelin, director de l'àrea esportiva de Citroën, van tenir efecte immediat i en la represa de l'activitat els rols s'intercanviaven entre Petter Solberg i Phil Mills amb Sébastien Loeb i Daniel Elena. Els de Subaru marcaven el millor registre i passaven a liderar la prova, mentre que els de Citroën obtenien el segon millor temps i passaven a ocupar la segona posició provisional. Per darrera d'ells els protagonistes seguien caient, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que venien d'haver completat l'especial anterior perdent de l'ordre de 14 minuts, en la quarta especial cronometrada del ral·li es veien abocats a l'abandonament en arrancar una roda del seu Peugeot 206 WRC, mentre que Markko Märtin i Michael Park ho feien en aquesta mateixa especial per una averia de motor en el seu Ford Focus RS WRC'03. Tot plegat deixava la lluita per la darrera plaça del podi a dos equips que s'acomiadaven del mundial, Tommi Mäkinen i Kaj Lindström que es retiraven de la competició, i Colin McRae i Derek Ringer que amb la reducció de 3 a 2 cotxes oficials per la temporada següent, es veien sense baquet.

Petter Solberg i Phil Mills aconseguien guanyar dos de les tres especials cronometrades que restaven de la jornada, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena ho feien en la que restava per adjudicar, el que permetia a la parella de Subaru entrar al parc tancat de Cardiff amb 8,0 segons de marge sobre la de Citroën. Per darrera d'ells en l'altre punt calent del ral·li, es vivia una situació paral·lela, els de Subaru superaven als de Citroën en les dues especials en les que els seus caps de files superaven a Sébastien Loeb i Daniel Elena, mentre que Colin McRae i Derek Ringer aconseguien retallar distàncies amb Tommi Mäkinen i Kaj Lindström en la mateixa prova cronometrada en la que els seus companys de Citroën superaven als caps de files a Subaru, per tal de deixar les distàncies entre els dos equips en 11,4 segons de distància de cara a les dues jornades que restaven per endavant.

En el programa del ral·li del dissabte hi figuraven 8 proves especials cronometrades de 138,71 km de distància, en les que es va poder veure una demostració de força per part de Petter Solberg i Phil Mills davant el conservadorisme de Sébastien Loeb i Daniel Elena. La parella de la Constelació de les Plèiades aconseguia imposar-se en totes les 8 proves cronometrades, el que els permetia passar dels 8 segons de marge inicials fins als 41,2 que acumulaven a la conclusió de la jornada. En quan a l'altre punt calent de la taula general de temps, Tommi Mäkinen i Kaj Lindström mantenien el seu estira i arronsa amb els locals Colin McRae i Derek Ringer, i el temps que els uns recuperaven en una especial, els altres el tornaven a posar en la següent. Finalment a la neutralització de la segona etapa, la distància entre els dos equips s'havia reduit en 5,2 segons i per tant 6,2 segons separaven als dos aspirants al podi de cara a la tercera i última etapa.

La jornada dominical només constava de tres especials cronometrades, un tram que es celebrava a doble passada i la segona passada pel tram de Margam Park, pel qual els pilots ja hi havien passat la jornada anterior; en total, els quilómetres que restaven per decidir els diferents campions mundials eren 73,86. Sébastien Loeb i Daniel Elena s'imposaven en les dues primeres proves cronometrades de la jornada, el que amb prou feines els permetia retallar una desena de segons les distàncies que els separaven de Petter Solberg i Phil Mills, que amb l'últim escratx de la jornada els tornaven a recuperar per deixar-ho tot pràcticament igual a com van iniciar la jornada.

En la lluita per la tercera plaça al podi, Tommi Mäkinen i Kaj Lindström aconseguien superar per uns pocs segons a Colin McRae i Derek Ringer en les dues primeres proves cronometrades dominicals, mentre que en la tercera i última la parella britànica de Citroën patia una punxada que els feia perdre 2 minuts i mig i tota opció a pujar al podi.

Així doncs, completades les 18 proves especials cronometrades, Petter Solberg i Phil Mills repetien victòria en l'escenari en el que just un any abans havien aconseguit la seva primera victòria en el mundial de ral·lis, una victòria que tanmateix els valia esdevenir campions del món amb només 5 victòries acumulades al mundial. La parella noruego-britànica de Subaru completava el recorregut en un temps total de 3 hores 28 minuts i 58,1 segons, 43,6 segons per davant dels altres candidats al títol que seguien en pista, la parella franco-monegasca de Citroën formada per Sébastien Loeb i Daniel Elena. Per la seva banda Tommi Mäkinen i Kaj Lindström s'acomiadaven del mundial de ral·lis amb un podi, a 2 minuts i 58,8 segons dels seus companys d'equip.

Tommi Mäkinen s'acomiadava del mundial de ral·lis amb un podi.

Entre els més joves, els britànics Kris Meeke i Chris Patterson prenien les regnes de la categoria en els primers compassos de la prova, però aviat es va constatar que el seu Opel Corsa S1600 poc podia fer davant el Suzuki Ignis S1600 oficial dels suecs Daniel Carlsson i Mattias Andersson, que amb tres escratxs consecutius aconseguien liderar la provisional a l'equador de la primera etapa.

Dissabte la parella sueca de Suzuki seguia mostrant un nivell més alt, i en guanyar 5 especials cronometrades per 3 per part dels britànics amb Opel, els líders aconseguien distanciar-se en gairebé mig minut dels locals. Tanmateix en aquesta segona jornada els francesos i líders del campionat, Brice Tirabassi i Jacques-Julien Renucci, es veien abocats a abandonar la prova per una averia de motor en el seu Renault Clio S1600, el que deixava la seva conquesta del títol a expenses del paper que poguessin desenvolupar els catalans Salvador Cañellas i Xavier Amigó, que per llavors no era gens ni mica bo.

Kris Meeke i Chris Patterson van sortir disposats a posar les coses díficils als suecs en la jornada final, però després de marcar el millor temps en la primera prova cronometrada del diumenge, els britànics accidentaven el seu cotxe i es veien fora de la prova. Aquest incident donava una glopada d'aire fresc a Daniel Carlsson i Mattias Andersson que davant la fluixa oposició que els restava fins i tot es permetien el luxe de tancar la seva participació a la prova amb dos escratxs més.

En clau de campionat la segona victòria que sumava Daniel Carlsson en la temporada, permetia al pilot suec arribar fins la tercera posició del campionat, mentre que Salvador Cañellas, que reconeixia que el fang no era el seu terreny favorit, s'havia de conformar amb la quarta plaça, insuficient per desplaçar del primer lloc a Brice Tirabassi que acabava esdevenint campió per només 2 punts.

Carlsson-Andersson demostraven maneres en el fang galès.

En el campionat per a pilots, com ja s'ha comentat anteriorment, tot estava per decidir a l'arribada a Gales i les posicions que assolissin els diferents candidats a corona, decidiria el campió. Petter Solberg aconseguia el combo perfecte en guanyar el ral·li, aconseguint dos punts extra sobre Sébastien Loeb, suficients com per superar el punt de desavantatge que tenia abans d'arribar a Cardiff, proclamant-lo com el primer campió del món de ral·lis norueg. Carlos Sainz, que arribava empatat a punts amb l'alsacià Sébastien Loeb, es trobava que en no sumar cap punt passava a tancar el podi del campionat.

Pilot	Punts
Petter Solberg	72
Sébastien Loeb	71
Carlos Sainz	63

En el campionat de constructors la situació estava tan o més calenta que en el de pilots, Citroën aconseguia situar els seus dos Xsara WRC per davant de l'únic 206 WRC oficial supervivent de les pistes galeses, el pilotat per Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, el que donava amb escreix els punts suficients a la marca dels dos galons com per sumar el seu primer títol de marques al mundial davant dels seus socis de grup, Peugeot. Subaru, amb dos cotxes dalt del podi aconseguia un bon grapat de punts en la seva visita a Gales, el que permetia als de la Constelació de les Plèiades tancar el podi del certamen amb solvència.

Constructor	Punts
Citroën	160
Peugeot	145
Subaru	109