Toivonen-White aconseguien la seva primera victòria mundial al RAC alhora que Henri esdevenia el pilot més jove en guanyar un ral·li del mundial.

Última ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, el dimecres 19 de novembre de 1980 finalitzava a la localitat anglesa de Bath el 36è RAC Rally. La prova que tenia un recorregut secret en disputar-se en la seva gran majoria a través de camins de finques privades així com circuits permanents, comptava amb 70 especials cronometrades de 708,09 km de distància total, majoritàriament sobre terra si bé existien seccions sobre asfalt. Amb puntuabilitat per als calendaris dels campionats de pilots i constructors, 142 equips dels 150 inscrits es donava cita a la rampa de sortida ubicada a Bath el diumenge 16 de novembre, per 48 d'ells retornar a la ciutat d'origen.

Mikkola-Hertz no van rendir al nivell d'altres edicions i acabaven en segona posició.

Amb els títols de campions del món de pilots i constructors ja decidits en favor de FIAT i de l'alemany Walter Röhrl, aquestes van ser les grans absències de la prova que de retruc afectaven als finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, deixant com a únics representants de la marca als italians Attilio Bettega i Arnaldo Bernacchini.

Una altra de les carecterístiques de la prova britànica era la prohibició de realitzar assistències en ruta, sino que s'havien de realitzar en emplaçaments habilitats per al terme o en recintes privats, pel que no era d'extranyar que les xarxes de concessionaris de les marques per on passaven els trams visquessin en un cert estat d'alerta mentre es disputava el ral·li.

El diumenge a les 9 del matí es donava el tret de sortida a la prova amb una primera etapa de gairebé 36 hores que duria els pilots fins a la localitat de Bownes-on-Windermere. Els pilots britànics Tim Brise i Phil Short s'adjudicaven la primera cronometrada amb el seu Ford Escort RS1800 i esdevenien els primers líders del ral·li seguits d'aprop pels seus compatriotes amb cotxe homòleg Malcolm Wilson i Terry Harryman. Però l'aventura d'aquests darrers no va durar massa, ja que en la tercera cronometrada, a Silverstone, el motor del Ford Escort RS1800 de l'equip Total va clavar-se deixant a Malcolm i Terry fora de cursa.

Poc després una fallada elèctrica en cadena que va acabar fonen fins a vuit alternadors deixava als líders provisionals fora de combat, cedint el testimoni de la primera posició a l'Opel Ascona 400 dels suecs Anders Kullang i Bruno Berglund els quals en els primers trams de la jornada inicial van haver de fer front a la oposició inicial d'Ari Vatanen i David Richards abans els pilots del Ford Escort RS 1800 de Rothman's no patissin contra-temps en forma de sortida de pista i finalment el motor trencat.

En un terreny molt delicat a causa del fang molt lliscant, els pilots suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius es varen llençar a l'atac amb el seu Toyota Celica, avançant ràpidament en la general als seus compatriotes de Triumph Per Eklund i Hans Sylvan, que poc després haurien d'abandonar per problemes de transmissió, van anar llimant les distàncies fins a situar-se al terme de la primera etapa a només 13 segons de l'Opel Ascona dels líders provisionals.

D'altra banda, els Talbot Sunbeam Lotus, dotats amb el motor nou de 235 CV, es trobaven fent un bon paper amb Henri Toivonen i Paul White sumant fins i tot diversos temps escratx que els deixava en tercera posició provisional a 1 minut i mig de la primera posició, mentre que els seus companys d'equip Russell Brookes i Peter Bryant i Guy Fréquelin i Jean Todt completaven l'etapa en cinquena i sisena posició per darrera del Ford Escort RS1800 de Hannu Mikkola i Arne Hertz però ja a més de 10 minuts dels líders.

A les baixes anteriorment comentades de Malcolm Wilson i Terry Harryman, Ari Vatanen i David Richards i Per Eklund i Hans Sylvan, cal afegir a la llista la d'altres equips d'entitat com els finlandesos Lasse Lampi i Penti Kuukkala quan aquests fonien la junta de culata en la quarta especial cronometrada del seu Ford Escort RS1800, la dels suecs Stig Blomqvist i Björn Cederberg quan clavaven el motor del seu Saab 99 Turbo o la del Vauxhall Chevette 2300 dels també finlandesos Pentti Airikkala i Risto Virtanen a causa d'un palier trencat. Altres equips d'entitat com Timo Mäkinen i Martin Holmes o Tony Pond i Fred Gallagher apareixien endarrerits a causa de les respectives sortides de pista, els britànics de Triumph ho feien contra unes travesses de tren, deixant el seu TR7 V8 en un estat força deplorable.

La segona etapa arrancava el dimarts el matí a Bownes-on-Windermere per retornar a Bath, al sud del país, punt de sortida del ral·li. I ho feia amb sorpresa, quan en la segona especial cronometrada del dia, Anders Kullang i Bruno Berglund patien una punxada en el seu Opel Ascona 400 que els feia cedir el liderat en mans de Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Però l'alegria dels de Toyota va ser efímera, ja que en la següent cronometrada els suecs trencarien el radiador d'oli del seu Celica a causa d'un impacte, danyant seriosament el seu motor. Tanmateix Anders Kullang i Bruno Berglund patirien en aquesta tercera especial cronometrada dues punxades més que els enfonsarien fins la sisena provisional a més de 15 minuts dels líders que no eren ni més ni menys que els pilots de Talbot Henri Toivonen i Paul White.

Si bé tothom esperava la reacció de Hannu Mikkola i Arne Hertz, guanyadors de les dues últimes edicions del ral·li, aquesta no es va produir a causa del cansament que arrossegaven els pilots i els nombrosos contra-temps que patien el seu Ford Escort RS1800, l'altra cara de la moneda l'oferien Henri Toivonen i Paul White, els quals amb un pilotatge molt madur van saber conservar la primera posició fins a la conclusió del ral·li el dimecres a les 15h.

Henri Toivonen i Paul White doncs aconseguien la seva primera victòria en el mundial de ral·lis, alhora que feien història en ser per primera vegada en molt de temps en terreny europeu, els primers pilots capaços de guanyar un ral·li amb un cotxe de Grup 2 per davant de diversos cotxes Grup 4. Alhora Henri esdevenia el pilot més jove en guanyar un event del mundial, rècord que es conservaria fins al ral·li de Suècia 2008 quan el seu compatriota Jari-Matti Latvala li prenia aquest honor.

Amb un crono total de 8 hores 17 minuts i 33 segons, els pilots de Talbot Sunbeam Lotus superaven en 4 minuts i 36 segons a Hannu Mikkola i Arne Hertz, els quals en no conseguir el seu tercer RAC consecutiu, trencaven també amb la ratxa de 8 edicions del ral·li guanyades per un cotxe de la marca de l'òval. Els francesos Guy Fréquelin i Jean Todt, que tot i competir per primera vegada en sòl britànic i estar habitualment relacionats amb els entrenaments exhaustius per tal d'oferir un bon resultat, completaven el podi del ral·li a 13 minuts i 51 segons dels seus companys d'equip.

Fréquelin-Todt tancaven la festa del Talbot Sunbeam Lotus.

Amb el títol de pilots decidit en favor de l'alemany Walter Röhrl des de l'anterior ral·li, el Tour de Corse, la prova britànica només va donar lloc a un moviment significatiu en el cap de la taula, Hannu Mikkola, treia un bon profit de la seva segona posició superant al seu compatriota Ari Vatanen que sumava el tercer 0 de la temporada.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	118
Hannu Mikkola	64
Ari Vatanen	50

En el campionat de constructors FIAT ja havia decidit en el seu favor també des del passat Tour de Corse, pel que el zero que la marca transalpina s'enduia de la prova, a la que no hi destinava pràcticament efectius, era intrascendent. Ford per la seva banda treia profit de la segona posició que aconseguien Hannu Mikkola i Arne Hertz al ral·li per tal de superar en la general a Datsun, que veia en el vuitè lloc d'Andy Dawson i Kevin Gormley el millor resultat per la marca.

Constructor	Punts
FIAT	120
Ford	90
Datsun	88

La t enacitat va permetre a Salonen-Harjanne acomiadar-se del seu títol de campions guanyant.

El dimecres 19 de novembre de 1986, la ciutat anglesa de Bath era escenari de la cerimònia de clausura del 42è RAC Rally, dotzena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis. La prova, que otorgava punts en els campionats de pilots, marques i pilots de cotxes amb especificacions de Grup A, comptava amb un recorregut format per 45 proves especials cronometrades de 515,79 km de corda que s'iniciaven el dimecres 16 de novembre a la mateixa ciutat d'arribada. La ronda britànica gaudia d'una gran popularitat, com ho demostren els 151 equips inscrits, dels que 149 en prendien part des de la rampa de sortida i 83 aconseguirien completar totes les especials programades.

Alén-Kivimäki tiraven la tovallola en l'últim instant després d'un intens frec a frec.

Les normes que la FISA havia imposat a mitjans de temporada arrel dels accidents ocorreguts a Còrsega i Portugal, van afectar el recorregut de la prova britànica que veia com la distància cronometrada es quedava a pràcticament la meita d'edicions anteriors i com totes les especials s'havien de celebrar a la llum del sol.

Diumenge 16 de novembre tenia lloc la primera jornada del ral·li, la qual pràcticament servia de presa de contacte amb el terreny, doncs l'etapa estava formada per 9 especials cronometrades de 43,92 km de distància que servien per unir Bath amb Harrogate. Les distàncies tan curtes de les especials va deixar lloc a unes constants alternàncies en la taula general del ral·li, i així els suecs de Ford Stig Blomqvist i Bruno Berglund esdevenien els primers líders de la cita britànica en guanyar la primera especial.

Acte seguit, en la segona especial cronometrada del ral·li i de la jornada, Juha Kankkunen i Juha Piironen feien el mateix i rellevaven als del Ford RS200 del liderat, plaça que els de Peugeot conservarien fins a l'arribada a la neutralització d'Harrogate. Després del millor temps de Juha Kankkunen i Juha Piironen, els seus companys i compatriotes Mikael Sundström i Voitto Silander, pilots que habitualment participaven en el campionat britànic de ral·lis, donaven la relativa sorpresa quan gràcies a guanyar la tercera especial cronometrada, la parella de Peugeot es quedava enganxada als talons dels seus caps de files. Però la pressió que van anar exercint tant Stig Blomqvist i Bruno Berglund, Tony Pond i Rob Arthur, així com Markku Alén i Ilkka Kivimäki, autors d'una important remuntada en les darreres especials de la primera jornada després d'haver colisionat amb un arbre en els primers compassos del ral·li, va fer que la tercera parella de Peugeot anés perdent gas fins caure a la sisena posició provisional.

Les alternatives deixaven la classificació molt apretada a l'arribar a Harrogate, amb Juha Kankkunen i Juha Piironen en primera posició per 4 segons de marge vers els seus màxims rivals en la cursa pel campionat del món de pilots, els també finlandesos de Lancia Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Els locals de MG Tony Pond i Rob Arthur tancaven el podi provisional a 18 segons dels líders, amb 1 segon de marge vers de la parella de Ford formada per Stig Blomqvist i Bruno Berglund i 3 segons en relació al Peugeot 205 T16 E2 de Timo Salonen i Seppo Harjanne. Mikael Sundström i Voitto Silander eren sisens a 24 segons de la primera posició.

La segona jornada del ral·li es podia considerar com l'inici de les hostilitats reals, doncs la unió de les ciutats d'Harrogate i Edimburg, suposava passar pels mítics boscos de Kielder. En total constaven 13 especials cronometrades en el seu programa amb una corda de 172,27 km de distància. Markku Alén i Ilkka Kivimäki acostaven posicions amb els líders gràcies a l'escratx en la primera prova del dilluns i a un bon crono en la segona sota l'escratx de Timo Salonen i Seppo Harjanne. Però en la tercera prova del dia, la més llarga de quantes es celebraven en la segona jornada, els líders aconseguien sumar un important escratx que els distanciava en 33 segons al capdavant de la general, mentre que Tony Pond i Rob Arthur s'endarrerien amb problemes amb el seu diferencial posterior.

Poc després, en el transcurs d'aquesta segona etapa, els líders patien una punxada, i si bé la parella de Peugeot conservava la primera posició a la provisional, el seu marge vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki així com amb els seus companys Timo Salonen i Seppo Harjanne s'havia pràcticament esfumat coincidint amb un canvi de ritme d'aquests dos equips que guanyaven la setena i la quarta i sisena especial cronometrada respectivament.

En la recta final de l'etapa Timo Salonen i Seppo Harjanne encadenaven 4 escratxs més consecutius, amb el que la parella finlandesa, que s'acomiadaria del seu títol mundial en breus dies, passava a liderar la provisional després de la novena especial cronometrada del dia. Tot i aixó, en les dues últimes cronometrades de la jornada l'escenari patiria un nou gir en el seu transcurs, quan Timo Salonen i Seppo Harjanne patien una sortida de pista i paral·lelament els pilots suecs de Lancia Mikael Ericsson i Claes Billstam guanyaven les dues últimes cronometrades permetent-los arribar fins la primera posició provisional a l'entrada d'Edimburg amb un marge de només 2 segons vers Timo Salonen i Seppo Harjanne i vers els seus companys Markku Alén i Ilkka Kivimäki que empataven en la segona posició. Juha Kankkunen i Juha Piironen restaven en quarta posició a només 5 segons dels líders.

Per darrera d'aquests 4 primers classificats es formava un segon grup de 3 equips a minut i mig dels líders, separats per tan sols 12 segons del cinquè al setè, en el que Mikael Sundström i Voitto Silander els capitenjaven i en el que també s'hi trobaven els suecs de Ford Stig Blomqvist i Bruno Berglund, endarrerits a les acaballes de la jornada per una punxada, i els britànics de MG Jimmy McRae i Ian Grindord.

A la sortida de la tercera jornada, que portaria als participants supervivents fins a Liverpool mitjançant 10 proves cronometrades de 110,68 km de distància, Juha Kankkunen i Juha Piironen forçaven el ritme aprofitant el seu alt coneixement de les pistes per les quals passaven els trams del ral·li i amb el millor temps en la primera especial que es celebrava els finlandesos de Peugeot tornaven a liderar la prova britànica. El seu liderat però no va ser massa llarg, doncs Mikael Ericsson i Claes Billstam recuperaven el liderat al terme de la quarta cronometrada del dia, gràcies a marcar-hi el millor temps, mantenint a partir de llavors un frec a frec entre els suecs de Lancia i els finlandesos de Peugeot.

En l'especial més llarga de la jornada, la vuitena, el ral·li va viure el seu enèssim cop de teatre quan Juha Kankkunen i Juha Piironen patien una volcada amb el seu Peugeot 205 T16 E2, si bé el cotxe no patia molts danys, el cert és que els finlandesos es deixaven 3 minuts i mig en l'incident. Alhora Timo Salonen i Seppo Harjanne marcaven el millor temps i tenien al seu abast la primera posició provisional. Per tal de no penalitzar temps, Juha Kankkunen i Juha Piironen afrontaven les dues últimes proves amb el cotxe sense reparar, el que els feia cedir una mica més de temps amb els primers classificats, mentre que un altre incident afectava al Delta S4 de Mikael Ericsson i Claes Billstam que perdien minut i mig en obrir la direcció del seu Lancia Delta S4 arrel d'un petit impacte. Tot plegat facilitava que Timo Salonen i Seppo Harjanne passessin a liderar la general provisional.

Celebrada la última prova especial cronometrada de la tercera jornada, d'apenes 3 km de distància, s'arribava a Liverpool, on Timo Salonen i Seppo Harjanne hi entraven com a líders amb 9 segons d'avantatge vers els seus compatriotes de Lancia Markku Alén i Ilkka Kivimäki, mentre que Mikael Ericsson i Claes Billstam romanien en tercera posició a 1 minut i 5 segons. Juha Kankkunen i Juha Piironen es classificaven en quarta posició a 3 minuts i 23 segons dels seus companys, gràcies també en part a la baixa de Stig Blomqvist i Bruno Berglund amb problemes en el motor del seu Ford RS200 a l'equador de l'etapa, o els enèssims problemes de transmissió que estaven endarrerint els MG Metro 6R4 oficials dels britànics Jimmy McRae i Ian Grindord o Tony Pond i Rob Arthur.

La quarta i última etapa, que unia Liverpool amb Bath constava de 13 proves especials cronometrades de 188,92 km, sent doncs l'etapa més llarga de totes les celebrades. En les primeres cronometrades, els 9 segons entre Timo Salonen i Seppo Harjanne es mantenien en relació Markku Alén i Ilkka Kivimäki, però després la parella de Peugeot aconseguia incrementar el forat amb els seus perseguidors fins als 25 segons. Markku Alén i Ilkka Kivimäki que buscaven la victòria pensant en clau de campionat de pilots, feien un esforç per reduir la diferencia vers el liderat fins als 6 segons quan només quedaven tres proves per concloure el recorregut.

En aquestes tres últimes especials, les dues últimes les més llargues de tot el ral·li, es va poder veure un domini inqüestionable de Timo Salonen i Seppo Harjanne que aconseguien sumar-hi els tres escratxs. En la primera d'elles els de Peugeot aconseguien passar dels 6 segons fins als 12, mentre que en la penúltima la distància es doblava fins als 24. Donat que només restava una prova cronometrada, Markku Alén i Ilkka Kivimäki van decidir afluixar i assegurar els punts de la segona plaça permetent als campions del món en vigència que s'acomiadessin del seu títol amb una victòria.

Per darrera, Mikael Ericsson i Claes Billstam trencaven el motor del seu Lancia Delta S4 en la penúltima especial cronometrada, el que permetia a Juha Kankkunen i Juha Piironen assolir una plaça al podi que a priori semblava impossible pels finlandesos després dels més de 3 minuts perduts en la volcada i posterior conducció amb el cotxe malmès.

A Bath hi arribaven Timo Salonen i Seppo Harjanne havent completat les 45 cronometrades en un temps total de 5 hores 21 minuts i 11 segons, aconseguint acumular una diferència d'1 minut i 22 segons vers els també finlandesos de Lancia Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Una tercera parella finlandesa, la formada per Juha Kankkunen i Juha Piironen, tancaven el podi britànic a 6 minuts i 5 segons dels seus companys d'equip.

Una volcada hipotecava el ral·li de Kankkunen-Piironen, que gràcies als abandonaments acabaven pujant al podi.

Entre els cotxes amb homolgació de Grup A, els suecs de Mazda Ingvar Carlsson i Jan-Olof Bohlin van controlar la categoria des dels primers compassos, assolint distàncies superiors al minut a l'arribada d'Edimburg vers els finlandesos amb Audi Coupé Quattro Lasse Lampi i Pentti Kuukala.

En la tercera jornada, Kenneth Eriksson i Peter Diekmann esdevenien ja campions mundials arrel dels abandonaments dels seus principals rivals en la cursa pel títol, el que permetia a la parella de Volkswagen llençar-se a l'atac i superar l'Audi Coupé de Lasse Lampi i Pentti Kuukala, mentre la parella sueca de Mazda marxava impassible en primera posició gràcies al coixí acumulat en les dues primeres etapes.

La quarta i última etapa va seguir un guió similar al de la tercera, sense que el gran esforç de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann suposés cap canvi en la general de la classe, certificant-se així la victòria del Mazda 323 4WD d'Igvar Carlsson i Jan-Olof Bohlin.

Carlsson-Bohlin dominaven de cap a peus la categoria de Grup A.

Tot i haver tingut un any molt dolent per a Timo Salonen, el campió mundial que s'acomiadava de la seva corona aconseguia gràcies a la segona victòria de la temporada superar a Massimo Biasion en la cursa per la tercera plaça i situar-se així en el darrera graó del podi del campionat per a pilots. Al capdavant de la taula la lluita per la corona estava en el seu punt més àlgid amb Markku Alén i Juha Kankkunen separats per tan sols 1 punt, per tant a l'espera que la FISA fallés sobre el resultat del Sanremo, el títol es decidiria entre els dos pilots finlandesos a l'Olympus Rally nord-americà que tancava la temporada.

Pilot	Punts
Markku Alén	104
Juha Kankkunen	103
Timo Salonen	63

En el campionat de constructors Peugeot ja havia aconseguit el títol amb anterioritat, pel que la seva sisena victòria de la temporada els hi permetia despreciar el tercer lloc recollit a l'Argentina. Lancia feia el mateix amb la segona posició aconseguida en terres britàniques despreciant la tercera plaça del Safari Rally. El poc seguiment que diverses marques dotades amb monstres de Grup B van fer a la temporada des dels incidents de principis de temporada, va permetre als Volkswagen de Grup A tancar la temporada com a tercera marca.

Constructor	Punts
Peugeot	137
Lancia	128
Volkswagen	79

Grönholm-Rautiainen guanyaven la cita neozelandesa sense rivals.

El diumenge 19 de novembre de 2006, Hamilton era escenari de la cerimònia de clausura del 36è Ral·li de Nova Zelanda, quinzena i per tant penúltima ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis. La puntuabilitat pels certàmens de pilots, constructors i producció, permetia als organitzadors de la cita oceànica presentar una llista d'inscrits de 47 equips, dels que 44 iniciarien el divendres 17 de novembre a recórrer les primeres cronometrades d'un total 17 proves especials d'una corda de 354,21 km. 37 dels equips participants aconseguirien completar-les.

El doblet que brindaven Hirvonen-Lehtinen a Ford, donava el títol mundial a la marca.

La primera jornada del ral·li tenia en el seu programa un bucle de dos trams cronometrats que en celebrar-se en dues ocasions, més una superespecial espectacle que tancava l'etapa, permetia assolir els 131,66 km programats, sent tanmateix la jornada més llarga de totes en quan a distància competitiva. Els resultats de les dues primeres especials del ral·li eren idèntics, amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen com els homes més ràpids per davant dels seus companys Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, els austríacs amb Peugeot 307 WRC Manfred Stohl i Ilka Minor i del Citroën Xsara WRC del càntabre Dani Sordo i el català Marc Martí.

En tornar a passar per les especials per la tarda, els dos equips Ford tornaven a copar les dues posicions més altes al tram, mentre que el català Xevi Pons i el càntabre Carlos del Barrio experimentaven una millora vers la seva actuació matutina, on havien patit una virolla a cada tram, amb un quart temps escratx i un tercer millor registre, amb el que els espanyols superaven al Subaru Impreza S12 WRC de Petter Solberg i Phil Mills.

La superespecial espectacle de Mystery Creek permetia trencar el monopoli dels Ford, amb la intromissió dels australians de Subaru Chris Atkinson i Glenn MacNeall com els segons homes més ràpids a la pista, si bé l'escratx seguia sent obra de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, amb el que els líders se n'anaven al llit amb un marge de 31,2 segons amb els seus companys d'equip i compatriotes Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. D'altra banda Dani Sordo i Marc Martí aconseguien superar en aquesta darrera especial a Manfred Stohl i Ilka Minor, amb el que els espanyols tancaven les places de podi per 2,2 segons de marge vers els austríacs i a 1 minut i 16,2 segons dels líders.

La segona jornada de competició estava composada per 5 trams cronometrats als que se'ls hi unia una segona passada per la superespecial espectacle de Mystery Creek, que novament tancava l'activitat en la lluita contra els cronòmetres, en total 127,07 km, en els que la pluja, el fang i la boira acompanyaven als participants. Aquestes condicions frenaven una mica l'ímpetu de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que s'anotaven un escratx, un segon i un tercer millor temps en els tres trams del bucle matinal respectivament, mentre Chris Atkinson i Glenn MacNeall sumaven dos escratxs més en el seu compte particular.

Per darrera, Xevi Pons i Carlos del Barrio, amb dos segons millors temps en la primera i tercera especial sabatina, s'acostaven perillosament als austríacs Manfred Stohl i Ilka Minor, que seguien sent quarts classificats per darrera dels companys dels primers a Kronos, Dani Sordo i Marc Martí.

Per la tarda les dues parelles de Ford tornaven a imprimir el ritme amb els dos millors temps en tots dos trams, amb un millor temps per a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i un altre per a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, mentre que Manfred Stohl i Ilka Minor es desempallegaven de la pressió a la que els sotmetien Xevi Pons i Carlos de Barrio i a més a més superaven a Dani Sordo i Marc Martí per tal de recuperar la plaça de podi. La superespecial espectacle no era una excepció i els dos Ford tornaven a ser els cotxes més ràpids, amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen al capdavant de la taula de temps al tram, amb el que els líders aconseguien elevar el gap fins als 50,3 segons vers els seus companys Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. Manfred Stohl i Ilka Minor tancaven les places de podi a 2 minuts i 6,2 segons dels líders amb 16,9 segons de marge amb Dani Sordo i Marc Martí i 32,2 en relació a Xevi Pons i Carlos del Barrio.

La tercera i última jornada del ral·li tenia en el seu recorregut especials més habituals en edicions anteriors com el mític Whangaa Coast, que tancava l'activitat en el bucle matinal així com al ral·li. En total els organitzadors havien programat 6 proves especials de 95,48 km, les quals s'agrupaven en un bucle de tres trams que es celebraven per duplicat. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen seguien marcant la pauta amb 5 escratxs dels 6 possibles, mentre que els seus companys els seguien de ben a prop.

Xevi Pons i Carlos del Barrio tancaven l'edició de la prova oceànica imposant-se en les dues darreres proves especials programades, una d'elles ex-aequo amb la parella finlandesa líder, amb el que el pilot català i el seu copilot càntabre, aconseguien superar als seus companys d'equip en la quarta posició.

Amb l'arribada a Hamilton el diumenge al migdia després de celebrar-se les 17 proves especials cronometrades, es finalitzava el ral·li amb la contundent victòria de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els quals invertien un temps total de 4 hores 2 minuts i 30,7 segons en recórrer els 358,38 km cronometrats. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen els escortaven al podi amb un retard de 56 segons vers el seu crono, mentre que els austríacs Manfred Stohl i Ilka Minor tancaven les places d'honor a 2 minuts i 39,3 segons dels guanyadors.

Els alt i baixos dels pilots de Kronos facilitaven el podi de Stohl-Minor.

En el campionat de producció els finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila iniciaven la prova neozelandesa imposant-se en tres de les cinc primeres especials cronometrades del ral·li, el que els conferia un marge d'una desena de segons sobre el santmarinès Mirco Baldacci i l'italià Giovanni Agnese.

Només arrancar la jornada sabatina, els de la península itàlica escurçaven distàncies amb el millor temps en la primera especial, el que esparverava als líders que amb dos escratxs consecutius ampliaven distàncies. De nou aquestes es reduïen fins a 2,8 segons amb dos millors temps consecutius de la parella classificada en segona posició. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila dissipaven parcialment els dubtes imposant-se en la superespecial espectacle de Mystery Creek, però una penalització d'1 minut aplicada pels comissaris, situava a Mirco Baldacci i Giovanni Agnese al capdavant de la provisional per una cinquantena de segons.

Diumenge les opcions de victòria del santmarinès i l'italià s'esvaïen quan la transmissió del seu Mitsubishi Lancer Evo IX els deixava a l'estacada en la primera passada per Whangaa Coast, amb el que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila recuperaven la primera posició , una plaça que els finlandesos conservarien fins al final per esdevenir els guanyadors de la cita. En clau de campionat la segona victòria consecutiva del finlandès li permetia assolir la quarta posició final, mentre que el qatarí Nasser Al-Attiyah, discret en el seu sisè lloc final, aconseguia el títol mundial de producció.

A Latvala-Anttila els hi anaven bé els ral·lis australs amb dues victòries de dues possibles.

Sébastien Loeb ja havia aconseguit el seu tercer títol mundial des de casa seva en l'anterior cita, Austràlia, amb el que el resultat de la cita neozelandesa, a efectes del campionat de pilots, tenia molt poca transcendència. Marcus Grönholm maquillava el comptador total amb la seva sisena victòria de l'any, mentre que Mikko Hirvonen obria forat vers el càntabre Dani Sordo, el qual veia com l'austríac Manfred Stohl restava a 1 sol punt de la seva posició.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	112
Marcus Grönholm	101
Mikko Hirvonen	65

En el campionat de constructors, el segon doblet de la temporada que brindaven les dues parelles finlandeses a Ford, permetia a la marca de l'oval adjudicar-se la seva segona corona mundial després de l'aconseguida l'any 1979. Kronos, tot i sumar la meitat de punts que els oficials de Ford, obria distàncies amb les estructures que els seguien per darrera, encapçalats per Subaru a 63 punts d'ells.

Constructor	Punts
Ford	185
Kronos	160
Subaru	97

Neuville-Gilsoul aconseguien la quarta victòria de la temporada a Austràlia

Tretzena i per tant última ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, el diumenge 19 de novembre de 2017 finalitzava a Coffs Harbour, i amb 25 equips participants presents a la seva cerimònia de clausura, el 26è Ral·li d'Austràlia. La prova austral, que com tantes altres cites del calendari, tenia puntualitat pels certàmens de pilots, constructors, WRC-2 i WRC-3, presentava una llista d'inscrits de només 34 equips, dels que 33 emprenien a partir del divendres 17 de novembre el camí cap a un recorregut format per 21 especials cronometrades de 318,33 km de distància.

Sense fer massa soroll, Tänak-Järveoja s'acomiadaven d'M-Sport dalt del podi.

En el programa de la primera jornada hi constaven un total de 8 proves especials cronometrades de 113,42 km de distància total, les quals es distribuïen al llarg de 3 trams que es disputaven en dues ocasions, més una doble passada per una especial espectacle per tal de tancar la jornada a mitja tarda.

Andreas Mikkelsen i Anders Jæger aprofitaven la seva posició de sortida endarrerida per marcar tres escratxs consecutius en els tres primers trams del dia i fer-se així amb el liderat provisional de la prova per una quinzena de segons per davant dels Citroën C3 WRC dels irlandesos Kris Meeke i Paul Nagle i l'irlandès Craig Breen i el britànic Scott Martin. Les segones passades per les tres especials no serien una excepció, i la parella noruega s'anotava dos millors temps més, veient-se només privats de l'escratx en la cinquena especial del dia i per 1 dècima de segon pels seus companys de formació, els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, qui tanmateix es feien amb la tercera plaça provisional desplaçant-se a Craig Breen i Scott Martin.

Malgrat la curta distància de les dues especials espectacle que tancaven la jornada, dos millors temps consecutius dels belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, el primer d'ells ex-aequo amb Ott Tänak i Martin Järveoja, deixava als pilots de Hyundai en la segona posició provisional a 20,1 segons d'Andreas Mikkelsen i Anders Jæger i per només 7 dècimes de segon de marge vers els irlandesos Kris Meeke i Paul Nagle. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, a 29,9 segons de l'i20 WRC de la parella noruega, romanien a les portes del podi tot esperant una millor segona jornada, posicions a les que tampoc es podia descartar a Craig Breen i Scott Martin, classificats a 9 dècimes de la parella finlandesa de Toyota, ni a Ott Tänak i Martin Järveoja que es trobaven a 33,0 segons del liderat o a Hayden Paddon i Sebastian Marshall a 38,2 segons dels seus companys noruecs.

La segona jornada del ral·li tenia en el seu programa l'inacabable especial de Nambucca, llurs 48,97 km de distància contribuïen de gran manera a que l'etapa sabatina fos la més llarga de quantes l'organització disposava amb 140,27 km cronometrats distribuïts al llarg de 8 proves especials. Precisament l'especial de Nambucca era l'encarregada de donar el tret de sortida a la jornada i per a més inri en els primers quilòmetres de l'especial s'hi registraven intenses pluges per donar lloc a una segona meitat de tram completament seca.

Tot i aquests ingredients, l'especial propiciaven propiciava pocs canvis, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, que s'anotaven el millor registre, es refermaven en la segona posició, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, amb el segon millor temps a 3,9 segons dels belgues, prenien la darrera plaça de podi a Kris Meeke i Paul Nagle.

Newry, l'especial que seguia a Nambucca, donaria els primers cops de teatre. Andreas Mikkelsen i Anders Jæger patien una doble punxada en tallar massa un voral pel seu flanc esquerre, i en disposar només d'una roda de recanvi, els noruecs es veien obligats a abandonar la prova cedint el testimoni de la primera posició als seus companys Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul. Tanmateix Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, autors del millor temps, escurçaven considerablement les distàncies amb els nous líders i presentaven la seva candidatura a la plaça d'honor.

El bucle matinal es tancava amb la celebració d'una altra especial espectacle, més curta que la de la jornada anterior, amb el que la classificació no viuria canvis rellevants fins a la represa de la competició a la sortida de les assistències intermèdies. Kris Meeke i Paul Nagle colpejaven amb un pont i malmetien la part posterior del seu Citroën C3 WRC, malgrat que els irlandesos aconseguien completar l'especial, aquests es veien obligats a abandonar en l'enllaç cap al següent tram i ja en la pròpia cronometrada eren superats per Ott Tänak i Martin Järveoja en la tercera posició.

Alhora Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul s'imposaven en les dues primeres cronometrades de la tarda i obrien un petit forat vers Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, mentre que la tercera especial del bucle, la segona passada per Newry, es veia cancel·lada per un pont malmès.

Amb la celebració de dues noves passades per l'especial espectacle del divendres, es tancava la segona etapa del ral·li amb les posicions dels tres primers classificats bastant definides, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul entraven al parc tancat amb 20,1 segons de marge en relació a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, mentre que Ott Tänak i Martin Järveoja ho feien a 40,6 segons. Per darrera dels estonians d'M-Sport Craig Breen i Scott Martin fitxaven a 1 minut i 5,2 segons, mentre que Hayden Paddon i John Kennard estava a 1 minut i 21,1 segons.

Donades aquestes distàncies entre els 5 primers classificats, els 64,64 km cronometrats de la jornada final dominical semblaven pràcticament un tràmit, més quan la meitat d'aquests es concentraven en un sol tram, Bucca, però les pluges torrencials farien acte de presència a la zona i afegirien una mica més de cafeïna a la jornada. Jari-Matti Latvala i Mikka Anttila reduïen a la meitat el gap que tenien vers els líders en les dues primeres especials del dia, mentre que Craig Breen i Scott Martin es veien obligats a abandonar el ral·li en patir un accident a Bucca, segona especial dominical.

Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul reaccionaven imposant-se en la tercera prova especial de l'etapa, mentre que la cancel·lació de la quarta cronometrada dominical a causa d'un pont malmès, deixava tot el joc a una sola carta, el Power Stage. Una especial que s'acarnissava amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, quan els finlandesos lluny de poder pressionar als líders, es veien obligats a abandonar el ral·li per accident, un accident que tanmateix situava a Hayden Paddon i Sebastian Marshall en la tercera posició.

Amb 19 proves especials cronometrades celebrades de les 21 que es programaven, es tancava la 26ena edició del Ral·li d'Austràlia amb la victòria de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul. Els belgues invertien un total de 2 hores 35 minuts i 44,8 segons en recórrer els 287,53 km que finalment s'acabaven celebrant, per la seva banda els estonians Ott Tänak i Martin Järveoja precisaven de 22,5 segons més que els guanyadors i s'acomiadaven així dels seus mentors a M-Sport des de dalt del podi. Pràcticament de rebot, Hayden Paddon i Sebastian Marshall tancaven el podi austral a 59,1 segons dels seus companys d'equip.

Accidents i més accidents situaven a Paddon-Marshall al tercer calaix del podi.

En la categoria reservada als participants amb vehicles de 4 rodes motrius però de grau de preparació inferior als World Rally Car, el WRC-2, a la llista d'inscrits només hi constava un equip, el format pel jove finlandès Kalle Rovanperä, fill de qui fou pilot de SEAT, Peugeot i posteriorment Mitsubishi, Harri Rovanperä, i el seu compatriota Jonne Halttunen que el copilotava. Competint contra ells mateixos i sense més referències per avaluar el seu ritme, els pilots s'acabaven emportant la victòria de la classe, no sense abans haver de recórrer al rally2 en punxar dues rodes el dissabte a la tarda i poder afrontar així la jornada dominical final.

En clau de campionat la victòria de Kalle Rovanperä era totalment intranscendent, doncs aquesta era la primera aparició del pilot al certamen i Pontus Tidemand ja havia revalidat la seva corona a l'agost.

Rovanperä-Halttunen competien sols en el WRC2, per tant la victòria els hi corresponia.

Amb aquesta victòria Thierry Neuville esdevenia el pilot amb més victòries a la temporada, el pilot que més trams havia guanyat així com el pilot que durant més especials havia comandat la taula de temps, malgrat tot, al pilot belga totes aquestes estadístiques favorables només li servien per completar la temporada en la segona posició final a 24 punts del penta-campió Sébastien Ogier. Per la seva banda Ott Tänak acabava la temporada en la tercera posició, demostrant que l'aposta que Malcolm Wilson havia fet amb ell recuperant-lo de l'exili estonià tres temporades abans, era tot un encert.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	232
Thierry Neuville	208
Ott Tänak	191

En el campionat reservat als constructors, ja decidit a Gales en favor de M-Sport a finals d'octubre, Hyundai maquillava una mica els resultats situant a dos dels seus cotxes dalt del podi i escurçant així en 10 punts el dèficit que els coreans establerts a Alemanya tenien vers el preparador britànic. Toyota, que a principis de temporada estava titllada com la venta-focs del certamen, completava la temporada sumant més punts que Citroën, a qui acabava superant per 33 punts.

Constructor	Punts
M-Sport	428
Hyundai	345
Toyota	251