Mäkinen-Davenport consolidaven el seu liderat ben d'hora.

Amb la ciutat de York com escenari, el dimecres 21 de novembre de 1973 finalitzava el 29è RAC Rally, dotzena ronda del campionat del mòn de ral·lis. Tot i estar el títol mundial decidit en favor d'Alpine, la prova va atreure molts equips, especialment entre pilots britànics i escandinaus, els quals elevaven fins a 198 la llista d'inscrits, dels que 91 aconseguirien completar les 80 especials programades de 540,02 km de distància total.

La pressió que exercia Clark-Mason va resultar i els britànics pujaven al podi.

La primera jornada es disputava majoritàriament al sud de York, regió coneguda com els Midlands, i Gales, on un bucle de dinou especials programades esperava a la caravana de pilots, però abans d'arribar a Gales els primers contra-temps i abandonaments es van produir, sobretot en l'especial coneguda com Sutton Park, on Markku Alén i Ilkka Kivimäki patien una lleugera sortida de pista amb el seu Ford Escort RS1600 o Hannu Mikkola i John Davenport havien d'abandonar la prova després que el pilot finlandès es trenqués un os de la seva mà, mentre que Russell Brookes i John Brown que també abandonaven la prova, ho feien per accident.

Arribats a Gales, un sistema de frens deficient en el tren posterior dels Datsun 240Z oficials dels britànics Tony Fall i Mike Wood i Chris Slater i Martin Holmes, obligava als pilots a clavar massa sovint les rodes del davant dels seus cotxes, el que en un sòl enfangat i molt lliscant no es podia traduir de cap altra manera que no fos una sortida de pista. D'altra banda, els pilots suecs de Saab Stig Blomqvist i Arne Hertz, doblegaven un trapeci del seu 96 V4 que lluia un nou color ataronjat en emportar-se per endavant un tronc. Si bé els pilots van emprar el seu gat per mirar d'enderaçar el cotxe i continuar en competició, en arribar a les assistències els seus mecànics van certificar que els danys que havia patit el seu cotxe eren massa importants i reparar-lo dins el temps establert per la organització, impossible.

Diumenge per la tarda els pilots retornaven des de Gales fins a York on tenien prevista la primera aturada de nit, per ja dilluns al matí dirigir-se cap a Manchester i el "Lake District" i posteriorment Escòcia on es desenvoluparia la segona etapa. Per llavors el pilot finlandès Timo Mäkinen i el seu copilot britànic Henry Liddon, lideraven amb un marge prou còmode la provisional com per no patir massa per la seva primera plaça amb el seu Ford Escort RS1600.

Però darrera seu s'estava lliurant una autèntica batalla per la segona posició entre diferents equips d'entre els que BMW 2002 dels suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius n'era el més ben situat i els britànics Roger Clark i Tony Mason, guanyadors de l'anterior edició de la prova, venien pressionant fortament, a costa fins i tot d'acumular alguns error en forçar massa el ritme. Simo Lampinen i Sölve Andearsson amb el segon dels Saab 96 V4 oficials, Markku Alén i Ilkka Kivimäki amb l'Escort RS1600 i Per-Inge Walfridsson i John Jensen amb el seu Volvo 142 també figuraven en el grup que aspirava a posicions de podi.

En l'equador de la segona etapa, es produia un dels pocs abandonaments de renom, quan en l'enllaç per carretera cap a Escòcia, creuant la serralada dels Pennines, la junta de culata de l'Opel Ascona que pilotaven els alemanys Walter Röhrl i Jochen Berger deia prou i deixava als joves pilots fora de combat.

La tercera i última etapa, celebrada el dimecres pel matí en un bucle a Yorkshire, no s'esperava que dongués lloc a moviments importants en la taula general provisional, però novament les previsions en els esports de motor van fallar estrepitosament. En la penúltima cronometrada, anomenada Pickering, Björn Waldegård i Hans Thorszelius, pressionats per Roger Clark i Tony Mason patien una sortida de pista i volcaven el seu BMW 2002 en un voral bastant profund, necessitant molt temps per extreure el cotxe dels suecs, que tot i poder proseguir la marxa, ho feien amb la carrosseria del seu cotxe totalment deformada i amb una gran quantitat de temps perdut que els feia caure fins la setena posició.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki també es sortien en el mateix punt que o feien Waldegård i Thorszelius, però afortunadament els finlandesos es trobaven en millors condicions, sense arbres entremig, per retornar a pista i malgrat alguns danys en la carrosseria del seu Escort RS1600 completaven l'especial.

Un altre damnificat a Pickering va ser el Saab 96 V4 de Simo Lampinen i Sölve Andearsson. La parella finlandeso-sueca va patir una fuita d'aigua en el seu sistema de refrigeració en les primeres especials cronometrades, fuita que va ser solventada gràcies a uns additius, però que en aquesta penúltima especial cronometrada del ral·li es va reproduir d'una manera molt més radical, creuant la línia de meta enmig d'una gran fumarada i amb un gran soroll que es va acabar amb una petita explosió deixant el petit cotxe suec noquejat.

Tots aquests incidents van facilitar que en el podi de York hi hagués un triplet de Ford amb Timo Mäkinen i Henry Liddon al capdavant de la taula amb un temps total de 6 hores 47 minuts i 8 segons. Roger Clark i Tony Mason completaven el recorregut, en el que era el seu primer podi al mundial, amb una demora de 5 minuts i 15 segons mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki tancaven el podi a 8 minuts i 18 segons dels guanyadors de la prova.

Els joves Alén-Kivimäki pujaven al podi tot i dur el cotxe masegat.

Alpine-Renault només aconseguia afegir 8 punts en el seu compte particular gràcies al cinquè lloc que aconseguien els seus pilots Jean-Pierre Nicolas i Claude Roure, si bé per llavors la marca francesa ja era campiona del món del primer Mundial de Ral·lis i per tant el resultat intrascendent. FIAT per la seva banda només sumava 1 punt, que no pujaria al compte particular de la marca ja que només es retenien els 8 millors resultats, i aquest distava molt de ser un d'ells, qui si sumava era lògicament Ford, que amb la victòria de casa es distanciava dels suecs de Saab i Volvo.

Constructor	Punts
Alpine-Renault	135
FIAT	84
Ford	66

Mikkola-Hertz dominaven el ral·li des dels seus primers compassos donant als Ford Escort la vuitena victòria consecutiva.

Penúltima prova en el calendari del mundial de ral·lis, el dimecres 21 de novembre de 1979 finalitzava a Chester el 35è RAC Rally. La prova, fidel a la seva gran popularitat, comptava amb 217 equips en la seva llista d'inscrits, dels que 175 prenien el camí des de la rampa de sortida ubicada a Chester el diumenge 18 de novembre cap a les 59 proves especials secretes que la organització havia programat al llarg de dues llargues etapes i que només 74 equips aconseguirien concloure. El ral·li britànic otorgava punts tan en el campionat de constructors com en el de pilots.

Una penalització aplicada a Vatanen-Richards, permetia a Brookes-White finalitzar en segona posició, millorant el resultat de la temporada anterior.

La primera etapa arrancava el diumenge a les 9 del matí des de Chester per tal d'enfilar el camí cap a Escòcia creuant els boscos de Kielder i amb un reagrupament a Pickering i un altre a Carlisle. El dilluns a les 8 del vespre, els participants supervivents tenien programada el retorn a Chester, havent disputat 34 proves cronometrades, de les que 3 eren mixtes i 3 més d'asfalt, la resta de terra, de 390,30 km de distància total.

La parella francesa de Toyota formada per Jean-Luc Thérier i Michel Vial s'imposaven en la primera prova cronometrada celebrada, per davant del Lancia Stratos HF de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i del Vauxhall Chevette de Jimmy McRae i Michael Nicholson, el que lògicament situava el seu Celica en el liderat provisional del ral·li. Però el seu liderat va ser un obrir i tancar d'ulls, doncs en la segona especial programada, Markku Alén i Ilkka Kivimäki treien renda de la major potència del seu Lancia Stratos HF, i guanyaven l'especial i passaven a liderar la general. Aquest escratx va arribar acompanyat de quatre més aconseguits de manera consecutiva, però en la sisena prova cronometrada un problema de distribució feia perdre 15 segons a la parella finlandesa i pràcticament tot el coixí que els pilots havien aconseguit vers els seus rivals.

Després d'un reagrupament de gairebé 3 hores a Pickering, es reemprenia l'activitat a les pistes britàniques per enfilar camí cap a Escòcia, on amb la caiguda de la nit la neu va començar a fer acte de presència en quantitats abundants el que per una banda els organitzadors haguessin de fer adaptacions del recorregut sobre la marxa i que per una altra les plaques de gel comencessin a aparèixer.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki guanyaven la primera especial de la represa, setena en el comput de la jornada i del ral·li, però a partir de llavors, a mida que les especials s'anaven endinssant en el bosc de Yorkshire, Hannu Mikkola i Arne Hertz van començar a pressionar als líders amb 4 escratxs consecutius, forçant en la onzena especial cronometrada l'errada de la parella de Lancia que se sortia de la traçada i perdia uns 15 minuts en completar l'especial en trobar-se barrat per participants més lents que l'avançaren mentre intentava tornar a la via. Tot plegat deixava com a nous líders a la parella finlandeso-sueca de Ford.

Els seus companys d'equip a Ford, els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius, trencaven la ratxa de Hannu Mikkola i Arne Hertz en marcar el millor temps en la dotzena cronometrada, però la parella sueca es trobava lluny de ser una amenaça, doncs una sortida de pista en la primera especial del ral·li el deixaven una mica despenjat, al que se li va unir una punxada en la següent especial que es celebrava per descobrir que el gat no funcionava fent encara més dificil i més llarga la operació del canvi de roda.

D'altra banda els líders anaven per feina i tornaven a marcar 4 escratxs més consecutius per tal de presentar-se a les portes dels boscos de Kielder la matinada del dilluns, on els Ford Escort RS1800 de Hannu Mikkola i Arne Hertz especialment, Ari Vatanen i David Richards en menor grau i Björn Waldegård i Hans Thorszelius en discordia, van seguir brillant aconseguint sumar tots els escratxs mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki es lamentaven que el seu Lancia Stratos HF era molt dificil de gobernar en les roderes que hi havia al fang i els pilots alemanys de FIAT Walter Röhrl i Christian Geistdörfer es trobaven que el motor del seu 131 Abarth no treballava al 100 %.

Dilluns al mati s'arribava a Carlisle, Escòcia, on els participants hi descansaven un parell d'hores abans de retornar cap a Chester. Al reagrupament de la ciutat escocesa no hi arribaven participants de la talla de Stig Blomqvist i Björn Cederberg, que accidentaven el seu Saab 99 Turbo en la mateixa cronometrada, la setzena, en la que també queien els francesos de Toyota Jean-Luc Thérier i Michel Vial en deixar de funcionar la seva bomba de benzina. També serien víctimes d'aquesta cronometrada els pilots de Triumph John Buffum i John Brown per accident i Terry Kaby i Brian Rainbow en quedar-se sense pressió d'oli en el motor del seu TR7 V8.

En el retorn fins a Chester per tal de concloure la primera etapa, Hannu Mikkola i Arne Hertz van marcar un ritme impossible per a la competència en guanyar 7 de les 9 proves especials programades de manera consecutiva, afluixant una mica en les dues últimes per a que la parella de Talbot formada pels britànics Tony Pond i Ian Grindord posesin una nota de color diferent a la dels Ford.

A la neutralització de la primera etapa el domini de Hannu Mikkola i Arne Hertz era inqüestionable i la parella de Ford treia 5 minuts i 54 segons als segons classificats, els pilots de Sutton Cars, Ari Vatanen i David Richards. En la tercera posició s'hi trobaven els britànics Russell Brookes i Paul White, a 9 minuts i 2 segons dels líders i amb només 1 minut i 10 segons de marge vers els seus compatriotes de Talbot, Tony Pond i Ian Grindord. Timo Salonen i Stuart Pegg eren cinquens a 12 minuts i 6 segons dels líders amb el seu Datsun 160J de Grup 2, trobant-se fortament pressionats pel Ford Escort RS1800 Grup 4 de Malcolm Wilson i Terry Harryman que es classficava 4 segons per darrera seu. El Talbot i el Datsun del quart i del cinquè lloc, eren els dos únics no Ford classificats entre els 9 primers, grup que tancaven els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius a 15 minuts i 42 segons dels seus companys d'equip.

Entre les baixes destacables, calia afegir la de Henri Toivonen i Phil Boland, quan la parella finlandeso-britànica es quedaven sense embragatge en el seu Ford Escort RS1800 a manca de 4 proves especials cronometrades per concloure la primera etapa.

Després de descansar tota la nit a Chester, el dimarts 20 de novembre a les 9.30 del matí arrancava la segona etapa del ral·li la qual viatjaria cap al sud, cap a Gales, realitzant un bucle de 25 proves cronometrades de 271,18 km de distància de les quals una era sobre asfalt i una altra era mixta. Tony Pond i Ian Grindord començaven la jornada escurçant distàncies vers la última plaça de podi, pressionant a Russell Brookes i Paul White que tot i tenir una averia en el seu alternador, responien guanyant la cinquena especial cronometrada de l'etapa, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz començaven a deixar la prova vista per sentència en imposar-se en tres de les sis primeres cronometrades.

La pressió de la parella de Talbot per la última plaça de podi arribaria al seu punt final en la setena cronometrada, quan Tony Pond i Ian Grindord trepitjaven una placa de gel i accidentaven el seu Sunbeam Lotus. Per la seva banda Markku Alén i Ilkka Kivimäki anaven guanyant posicions gràcies a imposar-se en la primera especial de la segona etapa així com les tres especials de Brechfa, les quals donarien pas a un primer reagrupament a Llandrindod Wells.

La represa es feia passada la mitjanit del dimecres, moment en el que Hannu Mikkola i Arne Hertz van optar per una actitut més conservadora i passar a administrar el seu gran avantatge acumulat, això va permetre que pilots com Timo Salonen i Stuart Pegg o Russell Brookes i Paul White seguissin sumant més escratxs a la prova britànica abans de l'arribada al segon reagrupament de la jornada a Machynlleth, on saltava la noticia quan Ari Vatanen i David Richards eren penalitzats amb 10 minuts per haver fet un enllaç en menys temps de l'estipulat i per tant a més velocitat de la permesa.

La sanció enviava a la parella de Sutton Cars fins la cinquena posició, just per darrera del Lancia de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que en aquesta segona jornada havia recuperat forces posicions, mentre que Russell Brookes i Paul White eren els nous segons classificats i Timo Salonen i Stuart Pegg passaven a tancar el podi provisional.

Si bé en les últimes 8 proves cronometrades les tres primeres posicions no van viure cap canvi, de fet cap dels tres equips es va adjudicar cap temps escratx, Ari Vatanen i David Richards van passar a l'atac en aquest últim sospir del ral·li, el que els va permetre acumular un total de 5 millors registres i prendre la quarta plaça a Markku Alén i Ilkka Kivimäki per gairebé mig minut de marge.

Completades les 59 proves especials cronometrades que constaven en el programa doncs, Hannu Mikkola i Arne Hertz guanyaven el ral·li amb mà de ferro acumulant un temps de 8 hores 3 minuts i 38 segons, és a dir 10 minuts i 29 segons menys que els britànics Russell Brookes i Paul White que d'aquesta manera milloraven la tercera plaça aconseguida la temporada anterior. Timo Salonen i Stuart Pegg tancaven el podi a 12 minuts i 44 segons dels guanyadors, sent a més a més el primer cotxe amb especificacions de Grup 2.

Sancions i averies permetien al Grup 2 de Salonen-Pegg tancar el podi britànic.

En el campionat per a pilots, la victòria que aconseguia Hannu Mikkola a la ronda britànica unida al pitjor resultat en la temporada per part del líder Björn Waldegård, novè, de fet els 2 punts que hi obtenia no es sumaven en el seu compte en disposar ja de set resultats millors; feia que la lluita per la corona s'estrenyès entre tots dos pilots i que tot s'hagués de decidir al Bandama, on els dos companys d'equip abandonarien els seus Ford per passar a pilotar els Mercedes-Benz oficials. Markku Alén per la seva banda conservava la darrera plaça de podi amb 18 punts de marge per davant dels seus compatriotes Timo Salonen i Ari Vatanen.

Pilot	Punts
Björn Waldegård	103
Hannu Mikkola	91
Markku Alén	68

En el certamen de constructors ja decidit a favor de Ford des del passat Sanremo, la cinquena victòria de Ford en la temporada permetia als de l'oval rebutjar una de les tres segones posicions acumulades fins al moment fent encara més gran la seva victòria final. Datsun aconseguia un nou podi i una nova victòria en Grup 2 i elevava la seva puntuació fins als 104. FIAT, tot i no competir oficialment en aquesta temporada, sumava 5 punts més gràcies al vuitè lloc de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer que pilotaven una unitat de l'importador britànic, tancant un podi més que assegurat.

Constructor	Punts
Ford	122
Datsun	104
FIAT	92

Victòria suada i títol per a Ogier-Ingrassia.

Dotzena i última prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 2n Ral·li de Monza tancava edició el diumenge 21 de novembre de 2021 després de celebrar-se els seus 253,18 km cronometrats al llarg de 16 proves especials. I és aquest punt, l’itinerari, en el qual els organitzadors més hi van treballar arran de les crítiques de la temporada anterior; incrementant la presència de trams pels Alps d’Orobia i reduint-ne la de les especials per les instal·lacions del circuit a la plana. La cita llombarda entregava punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC2 i WRC3, el que copsava l'interès de fins a 82 formacions per oficialitzar la seva inscripció, de les que 80 van baixar per la rampa de sortida el dijous 18 de novembre, mentre que 67 d'aquestes aconseguirien ser presents a la cerimònia de clausura.

Tot i un intens estira i arronsa, Evans-Martin s’hagueren de conformar amb el segon graó.

Abans del trenc d’alba, a 1 quart de 7 del matí, els participants abandonaven el parc tancat de Monza per enfrontar-se a un bucle de 2 trams que es celebrava en dues ocasions i sense assistències pels Alps d’Orobia, si bé la primera de les cronometrades es disputava ja amb llum natural, doncs s’iniciava 4 minuts després de l’eixida del sol. Després d’un reagrupament per a les assistències al Circuit de Monza, els participants disputarien 3 proves especials més al llarg de 2 trams en el mateix traçat, per ja a partir de 2 quarts de 8 del vespre menys 5 minuts, començar a enfilar camí vers el parc tancat. En total doncs, la primera etapa suposava 105,41 km de lluita cronometrada, una distància que es distribuïa al llarg de 7 proves especials.

Amb la presència de boira en la part més alta del tram, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’imposaven en la primera prova especial per davant dels seus companys i rivals en la cursa pel títol Elfyn Evans i Scott Martin, mentre que a continuació s’hi classificaven els 3 Hyundai i20 Coupé WRC de Dani Sordo i Cándido Carrera, Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i d’Oliver Solberg i Elliott Edmonson.

Tan Elfyn Evans i Scott Martin com Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe aconseguien superar a final de tram als seus companys d’equip en la següent cronometrada, si bé només els belgues guanyaven plaça, doncs els britànics només llevaven 1 dècima de segon als seus companys francesos.

En la segona passada pel bucle, ratificació de posicions assolides, doncs Sébastien Ogier i Julien Ingrassia acumulaven 2 victòries de tram més per davant dels seus companys Elfyn Evans i Scott Martin, i Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe sumaven 2 tercers millors temps, el segon d’ells ex-aequo amb Dani Sordo i Cándido Carrera, amb el què a l’arribada a Monza, 6,5 segons separaven als companys de Toyota, mentre que Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe eren tercers a 27,2 segons dels provençals i per 2,5 segons de marge amb els seus companys espanyols.

Ja en les instal·lacions del circuit, Elfyn Evans i Scott Martin marcaven un escratx a les primeres de canvi per restar a 8 dècimes de segon dels seus companys líders, mentre que Dani Sordo i Cándido Carrera retallaven 9 dècimes de segon als seus caps de files belgues, qui es lamentaven de problemes de canvi, però alhora mostraven la seva joia per la presència d’unes assistències posteriors.

El való i el flamenc demostraven haver pres bé les mides a la primera especial del circuit alhora que haver solucionat els seus problemes mecànics, doncs els de Hyundai marcaven el millor temps en la penúltima cronometrada del dia per davant d’Elfyn Evans i Scott Martin, un resultat que servia als britànics per situar-se en primera posició per davant de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, afligits per uns problemes de frens.

Ja en la darrera cronometrada de l’etapa, tanmateix la més curta de quantes es disputaven, Dani Sordo i Cándido Carrera aconseguien la seva primera victòria de tram i afegien una mica més d’emoció a la taula, doncs a l’entrada al parc tancat de Monza 3,0 segons separaven a espanyols de belgues. Per davant, Elfyn Evans i Scott Martin tornaven a superar a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, i els britànics entraven en règim de parc tancat amb 1,4 segons de marge vers els francesos i 21,6 segons de distància amb els belgues de Hyundai. Oliver Solberg i Elliott Edmonson seguien tancant la pinça dels 5 primers classificats, si bé els de Hyundai 2C es trobaven ja a 50,6 segons dels líders.

La segona etapa seguia un model com el de la primera, és a dir, un bucle de 2 trams per les muntanyes es disputava en dues ocasions pel matí i sense assistències, per després de passar per una pertinent revisió mecànica al migdia, disputar 2 cronometrades, enlloc de 3, en les instal·lacions del Circuit de Monza. En total la jornada sabatina suposava 108,24 km de lluita contra el cronòmetre, per ben poc l’etapa més llarga de tot l’itinerari, al llarg de 6 proves especials, una activitat a la que novament se li donava inici abans del trenc d’alba, a 3 quarts i 5 minuts de les 6 del matí.

En quan els cotxes van tornar sobre les cronometrades campestres, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tornaven a posar de manifest la seva superioritat a les carreteres alpines, i si bé el millor temps corresponia a Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe en la primera prova especial del dia, els provençals arrabassaven la primera posició als seus companys d’equip britànics per 1,5 segons en aconseguir-hi el segon millor temps.

La resposta d’Elfyn Evans i Scott Martin no es feia esperar i els de les illes britàniques en aconseguir el registre de referència en la següent prova especial, recuperaven l’anhelada primera posició recentment perduda per un marge de 2,3 segons. Paral·lelament Thierry Nueville i Martijn Wydaeghe s’envirollaven i picaven contra un mur, el que els feia perdre 27,9 segons a final de tram i la darrera de les posicions de podi, una plaça que recalava en mans dels seus companys Dani Sordo i Cándido Carrera.

En tornar a disputar el bucle, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia feien un ple de victòries de tram i els francesos de Toyota s’immiscien al parc tancat de Monza amb 5,2 segons de marge amb els seus companys, i rivals en la cursa pel títol, Elfyn Evans i Scott Martin i per 33,4 segons amb els espanyols de Hyundai.

L’estira i arronsa entre les dues parelles de Toyota va trobar continuïtat al Circuit de Monza, Elfyn Evans i Scott Martin tornaven a marcar el millor temps, mentre que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es mostraven un cop més insatisfets. La combinació d’ambdues cares de la mateixa moneda, donava altra vegada com a líders a Elfyn Evans i Scott Martin per 3 dècimes de segon.

Tal i com havia passat en la jornada anterior, l’etapa es tancava amb un escratx de Dani Sordo i Cándido Carrera, mentre que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia rebaixaven en 8 dècimes de segon el registre d’Elfyn Evans i Scott Martin i el lideratge tornava a canviar de mans per mig segon.

Cap a 1 quart de 7 de la tarda, els participants estaven autoritzats a entrar en règim de parc tancat en la mesura que aquests anaven abandonant el seu parc d’assistències, una maniobra que s’havia de dur a terme abans de quan manquessin 4 minuts per a les 9 del vespre. En aquells instants, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia encapçalaven la classificació per 5 dècimes de segon vers Elfyn Evans i Scott Martin, després d’un llarg estira i arronsa que havien estat mantenint les dues parelles al llarg de les dues etapes disputades. Dani Sordo i Cándido Carrera tancaven les posicions de podi a 27,4 segons dels líders i per 19,2 segons de marge vers els seus caps de files Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe.

El traçat llombard acollia íntegrament la tercera i última etapa, amb 3 proves especials al llarg de 2 trams. En total l’escull dominical suposava els darrers 39,53 km cronometrats del programa, una distància suficientment interessant en vistes de com tancada estava la lluita per la victòria, una activitat a la que es donava inici a 1 quart de 8 del matí amb la sortida dels participants del parc tancat de Monza.

L’etapa s’iniciava amb una victòria de tram per a Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe per davant dels Toyota de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i d’Elfyn Evans i Scott Martin, els quals en empatar en el segon millor temps, emplaçaven la seva lluita particular per a la següent cronometrada.

En aquesta segona cronometrada dominical Sébastien Ogier i Julien Ingrassia abandonaven qualsevol mena d’assumpció de riscos, doncs la segona posició també els hi era bona per a la revàlida del títol mundial, mentre que Elfyn Evans i Scott Martin en envirollar-s’hi, deixaven el camí una mica més planer cap a la victòria als seus companys provençals, doncs els britànics hi concedien 7,1 segons amb l’errada. 

L’altra cara de la moneda en l’avant-sala del Power Stage, eren els pilots de Hyundai. Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe repetien autoria d’escratx, i ho feien per davant de Dani Sordo i Cándido Carrera i de Teemu Suninen i Mikko Markkula, aquests últims es posaven per primera vegada al volant d’un Hyundai i20 Coupé WRC, en substitució dels absents per motius familiars Ott Tänak i Martin Järveoja.

I com no hi ha 2 sense 3, els belgues de Hyundai feien un ple de victòries parcials al llarg de l’etapa dominical per tal de sumar 5 punts extra en el seu comptador particular, mentre que els seus companys de carpa Dani Sordo i Cándido Carrera, en aconseguir el tercer millor temps a 3,6 segons del registre dels seus caps de files, no es deixaven arrabassar la tercera posició que venien ocupant des de l’equador del ral·li.

Sense espai pels sobresalts, doncs la comoditat de tenir el parc tancat a dins del mateix circuit era el que comportava, a les 2 en punt de la tarda tenia lloc la cerimònia del podi del 2n Ral·li de Monza, en la que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia hi pujaven en el graó més alt després d’haver recorregut els 253,18 km cronometrats del programa en un temps de 2 hores 39 minuts i 8,6 segons. Elfyn Evans i Scott Martin completaven l’itinerari amb una demora de 7,3 segons vers el registre dels seus companys i s’havien de conformar amb el segon graó, mentre que Dani Sordo i Cándido Carrera hi invertien 21,3 segons més que els guanyadors i el càntabre assolia així el seu tercer podi de l’any en 7 participacions.

Sordo-Carrera tornaven a trepitjar podi, en aquesta ocasió gràcies a una errada dels seus caps de files.

En categoria WRC2 la ronda llombarda arrancava amb el domini aclaparador dels Škoda Fabia Rally2 Evo de l’equip Tok Sport, Andreas Mikkelsen i Philip Hall s’imposaven en les 3 proves especials que es celebraven el divendres al matí per davant dels seus companys Marco Bulacia i Marcelo der Ohanessian, mentre que la quarta i última matinal era cancel·lada amb el pas de Dani Sordo i Cándido Carrera per l’emergència mèdica d’un espectador.

Ja en les instal·lacions del circuit, Andreas Mikkelsen i Philip Hall seguien estirant el seu domini amb una quarta victòria parcial consecutiva en la cinquena prova especial programada, mentre que en la sisena i penúltima, el noruec i el britànic patien una punxada en la fracció de grava de la mateixa, la qual els hi suposava deixar-s’hi més de 2 minuts vers el registre de Jari Huttunen i Mikka Lukko. Com a a conseqüència de l’incident els pilots queien fins a la tercera posició, a més de minut i mig dels seus companys llatinoamericans.

L’escull es completava amb una nova victòria de tram per al ja proclamat campió mundial i el seu nou navegant britànic, qui reduïen subtilment les distàncies amb els primers classificats; mentre que Marco Bulacia i Marcelo der Ohanessian tornaven a aturar el cronòmetre per darrere dels seus companys d’equip i elevaven el seu marge en el lideratge fins als 5,3 segons vers Jari Huttunen i Mikka Lukko i fins a 1 minut i 34,7 segons vers Andreas Mikkelsen i Philip Hall.

Dissabte al matí, l’activitat cronometrada s’iniciava amb la baixa per accident de Marco Bulacia i Marcelo der Ohanessian en la primera prova especial programada, el que deixava al capdavant de la taula a Jari Huttunen i Mikka Lukko per davant d’Andreas Mikkelsen i Philip Hall. Els finlandesos celebraven la seva primera posició tancant l’escull matinal campestre amb una victòria parcial, mentre que el pilot noruec i el copilot britànic establien el registre de referència per a la categoria en les 3 anteriors, així com en les 2 últimes al circuit.

En definitiva, Jari Huttunen i Mikka Lukko s’immiscien en el parc tancat de Monza el dissabte al vespre amb 1 minut i 1,6 segons de marge vers Andreas Mikkelsen i Philip Hall i amb 11 minuts i 40,2 segons de coixí amb els locals Enrico Brazzoli i Manuel Fenoli, unes distàncies més que suficients com per afrontar els 39,53 km cronometrats de la jornada dominical amb serenor.

I així va ser, Andreas Mikkelsen i Philip Hall aconseguien les 3 victòries de tram possibles en les 3 cronometrades dominicals, per tal d’assolir així la xifra total de 13 temps escratx al llarg dels 15 trams disputats, un rendiment excel·lent però que tanmateix els deixava a 47,0 segons de la victòria de Jari Huttunen i Mikka Lukko. Enrico Brazzoli i Manuel Fenoli tancaven la seva participació en tercer lloc a 14 minuts i 8 dècimes de segon del registre dels finlandesos.

Andreas Mikkelsen ja havia esdevingut campió del món a Catalunya, tot i no participar a la ronda catalana, pel que el segon lloc assolit a Monza pel pilot noruec, no feia més que eixamplar el seu gap vers el seu compatriota Mads Østberg fins als 23 punts, precisament els recol·lectats a la cita llombarda. D’altra banda Jari Huttunen afegia 29 punts en el seu comptador i el finlandès igualava la puntuació de Marco Bulacia en la tercera posició.

Huttunen-Lukko no eren els més ràpids, però si els únics en escapar dels contra-temps.

En categoria WRC3 Yohan Rossel i Jacques-Julien Renucci s’imposaven en la primera prova especial del programa i en bona lògica els pilots francesos esdevenien els primers líders de la classe. Els polonesos Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak feien el mateix en les dues cronometrades que es celebraven a continuació, doncs la quarta especial matinal era cancel·lada per emergència mèdica, emperò els líders aturaven el cronòmetre just per darrere dels centre-europeus, impedint així el relleu de posicions en la part més alta de la taula.

Yohan Rossel i Jacques-Julien Renucci entraven al parc d’asistències de mitja etapa amb 6,6 segons de marge vers els seus més immediats perseguidors i després d’acumular una nova victòria de tram, un tercer i un quart millor temps en les proves especials del circuit, aquests veien com aquest marge es reduïa fins als 2,9 segons vers Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak. Andrea Crugnola i Pietro Elia Ometto, autors de 3 temps escratx i 2 segons millors temps, entraven a Monza a 11,7 segons dels líders francesos.

Precisament la parella local s’imposava en les 3 primeres proves especials sabatines, un rendiment que per d’una banda els hi permetia prendre la segona posició a Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak, i d’una altra situar-se a 6,0 segons de Yohan Rossel i Jacques-Julien Renucci.

Els francesos van saber reaccionar, i en imposar-se en la darrera cronometrada campestre, aquests aconseguien restablir una part important dels segons perduts al llarg del matí i entrar en el reagrupament de mitja etapa amb 10,7 segons de marge vers els transalpins, mentre que els seus rivals polonesos en la cursa pel títol estaven ja a 22,1 segons.

Al circuit Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak aconseguien un molt bon registre en la primera cronometrada que s'hi celebrava i els polonesos retallaven 12,4 segons als líders i 2,6 segons als italians. Aquests últims, en tancar l’etapa amb una altra victòria parcial, entraven en règim de parc tancat en primera posició per 6,5 segons de marge vers Yohan Rossel i Jacques-Julien Renucci i 9,1 segons en relació a Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak, res doncs estava encara decidit de cara a l’escull dominical.

Andrea Crugnola i Pietro Elia Ometto eixamplaven distàncies al capdavant de la taula en imposar-se en la primera especial de la tercera etapa, mentre que Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak feien el mateix en la prova següent i per davant dels pilots italians per tal de prendre la segona posició a Yohan Rossel i Jacques-Julien Renucci per 1,6 segons.

Els francesos reaccionaven en la tercera prova especial, la qual tancava el programa, i en marcar-hi el registre de referència, els pilots recuperaven la segona posició per completar així el recorregut a 4,0 segons del temps d’Andrea Crugnola i Pietro Elia Ormetto i per 3,1 segons de marge amb el de Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak. 

A Monza Yohan Rossel i Kajetan Kajetanowicz hi arribaven empatats a punts al capdavant de la classificació provisional, a més a més, per tal d’afegir més punts en els seus respectius comptadors, tots dos pilots o bé havien de guanyar l’esdeveniment o bé quedar-hi segons, a part de classificar-se per davant del seu rival. Cap dels dos pilots complia amb la primera premissa, però si que ho feia amb la segona l’occità, que esdevenia així campió del món per tan sols 3 punts de marge.

Pràcticament la victòria de Crugnola-Ometto es va gestar en les cronometradores sabatines.

Sébastien Ogier podia celebrar el seu vuitè títol mundial saltant al sostre del seu Yaris WRC en guanyar la ronda llombarda, doncs als 17 punts de marge amb els que hi arribava, calia afegir 6 més arran de la seva victòria al ral·li per davant del seu company Elfyn Evans, amb el què el provençal es coronava campió per 23 punts de marge vers el gal·lès. Thierry Neuville, quart a final de ral·li per darrera de Dani Sordo, aconseguia batre una vegada més a Kalle Rovanperä i assegurar-se així la tercera posició final.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	230
Elfyn Evans	207
Thierry Neuville	176

Doblet per a Toyota en el campionat de constructors a la cita italiana, un resultat que no feia més que donar més volada a la festa dels representants de la marca japonesa, que aconseguia així el trofeu de campions del món per 58 punts de marge vers els guanyadors de les 2 últimes edicions del mateix, Hyundai. Aliens a la lluita de les dues marques asiàtiques, M-Sport quedava en terra de ningú, tot esperant que la nova normativa que entrava la següent temporada igualés prestacions.

Constructor	Punts
Toyota	520
Hyundai	462
M-Sport	199