Mäkinen-Davenport consolidaven el seu liderat ben d'hora.

Amb la ciutat de York com escenari, el dimecres 21 de novembre de 1973 finalitzava el 29è RAC Rally, dotzena ronda del campionat del mòn de ral·lis. Tot i estar el títol mundial decidit en favor d'Alpine, la prova va atreure molts equips, especialment entre pilots britànics i escandinaus, els quals elevaven fins a 198 la llista d'inscrits, dels que 91 aconseguirien completar les 80 especials programades de 540,02 km de distància total.

La pressió que exercia Clark-Mason va resultar i els britànics pujaven al podi.

La primera jornada es disputava majoritàriament al sud de York, regió coneguda com els Midlands, i Gales, on un bucle de dinou especials programades esperava a la caravana de pilots, però abans d'arribar a Gales els primers contra-temps i abandonaments es van produir, sobretot en l'especial coneguda com Sutton Park, on Markku Alén i Ilkka Kivimäki patien una lleugera sortida de pista amb el seu Ford Escort RS1600 o Hannu Mikkola i John Davenport havien d'abandonar la prova després que el pilot finlandès es trenqués un os de la seva mà, mentre que Russell Brookes i John Brown que també abandonaven la prova, ho feien per accident.

Arribats a Gales, un sistema de frens deficient en el tren posterior dels Datsun 240Z oficials dels britànics Tony Fall i Mike Wood i Chris Slater i Martin Holmes, obligava als pilots a clavar massa sovint les rodes del davant dels seus cotxes, el que en un sòl enfangat i molt lliscant no es podia traduir de cap altra manera que no fos una sortida de pista. D'altra banda, els pilots suecs de Saab Stig Blomqvist i Arne Hertz, doblegaven un trapeci del seu 96 V4 que lluia un nou color ataronjat en emportar-se per endavant un tronc. Si bé els pilots van emprar el seu gat per mirar d'enderaçar el cotxe i continuar en competició, en arribar a les assistències els seus mecànics van certificar que els danys que havia patit el seu cotxe eren massa importants i reparar-lo dins el temps establert per la organització, impossible.

Diumenge per la tarda els pilots retornaven des de Gales fins a York on tenien prevista la primera aturada de nit, per ja dilluns al matí dirigir-se cap a Manchester i el "Lake District" i posteriorment Escòcia on es desenvoluparia la segona etapa. Per llavors el pilot finlandès Timo Mäkinen i el seu copilot britànic Henry Liddon, lideraven amb un marge prou còmode la provisional com per no patir massa per la seva primera plaça amb el seu Ford Escort RS1600.

Però darrera seu s'estava lliurant una autèntica batalla per la segona posició entre diferents equips d'entre els que BMW 2002 dels suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius n'era el més ben situat i els britànics Roger Clark i Tony Mason, guanyadors de l'anterior edició de la prova, venien pressionant fortament, a costa fins i tot d'acumular alguns error en forçar massa el ritme. Simo Lampinen i Sölve Andearsson amb el segon dels Saab 96 V4 oficials, Markku Alén i Ilkka Kivimäki amb l'Escort RS1600 i Per-Inge Walfridsson i John Jensen amb el seu Volvo 142 també figuraven en el grup que aspirava a posicions de podi.

En l'equador de la segona etapa, es produia un dels pocs abandonaments de renom, quan en l'enllaç per carretera cap a Escòcia, creuant la serralada dels Pennines, la junta de culata de l'Opel Ascona que pilotaven els alemanys Walter Röhrl i Jochen Berger deia prou i deixava als joves pilots fora de combat.

La tercera i última etapa, celebrada el dimecres pel matí en un bucle a Yorkshire, no s'esperava que dongués lloc a moviments importants en la taula general provisional, però novament les previsions en els esports de motor van fallar estrepitosament. En la penúltima cronometrada, anomenada Pickering, Björn Waldegård i Hans Thorszelius, pressionats per Roger Clark i Tony Mason patien una sortida de pista i volcaven el seu BMW 2002 en un voral bastant profund, necessitant molt temps per extreure el cotxe dels suecs, que tot i poder proseguir la marxa, ho feien amb la carrosseria del seu cotxe totalment deformada i amb una gran quantitat de temps perdut que els feia caure fins la setena posició.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki també es sortien en el mateix punt que o feien Waldegård i Thorszelius, però afortunadament els finlandesos es trobaven en millors condicions, sense arbres entremig, per retornar a pista i malgrat alguns danys en la carrosseria del seu Escort RS1600 completaven l'especial.

Un altre damnificat a Pickering va ser el Saab 96 V4 de Simo Lampinen i Sölve Andearsson. La parella finlandeso-sueca va patir una fuita d'aigua en el seu sistema de refrigeració en les primeres especials cronometrades, fuita que va ser solventada gràcies a uns additius, però que en aquesta penúltima especial cronometrada del ral·li es va reproduir d'una manera molt més radical, creuant la línia de meta enmig d'una gran fumarada i amb un gran soroll que es va acabar amb una petita explosió deixant el petit cotxe suec noquejat.

Tots aquests incidents van facilitar que en el podi de York hi hagués un triplet de Ford amb Timo Mäkinen i Henry Liddon al capdavant de la taula amb un temps total de 6 hores 47 minuts i 8 segons. Roger Clark i Tony Mason completaven el recorregut, en el que era el seu primer podi al mundial, amb una demora de 5 minuts i 15 segons mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki tancaven el podi a 8 minuts i 18 segons dels guanyadors de la prova.

Els joves Alén-Kivimäki pujaven al podi tot i dur el cotxe masegat.

Alpine-Renault només aconseguia afegir 8 punts en el seu compte particular gràcies al cinquè lloc que aconseguien els seus pilots Jean-Pierre Nicolas i Claude Roure, si bé per llavors la marca francesa ja era campiona del món del primer Mundial de Ral·lis i per tant el resultat intrascendent. FIAT per la seva banda només sumava 1 punt, que no pujaria al compte particular de la marca ja que només es retenien els 8 millors resultats, i aquest distava molt de ser un d'ells, qui si sumava era lògicament Ford, que amb la victòria de casa es distanciava dels suecs de Saab i Volvo.

Constructor
Punts

Alpine-Renault

135

FIAT

84

Ford

66

Mikkola-Hertz dominaven el ral·li des dels seus primers compassos donant als Ford Escort la vuitena victòria consecutiva.

Penúltima prova en el calendari del mundial de ral·lis, el dimecres 21 de novembre de 1979 finalitzava a Chester el 35è RAC Rally. La prova, fidel a la seva gran popularitat, comptava amb 217 equips en la seva llista d'inscrits, dels que 175 prenien el camí des de la rampa de sortida ubicada a Chester el diumenge 18 de novembre cap a les 59 proves especials secretes que la organització havia programat al llarg de dues llargues etapes i que només 74 equips aconseguirien concloure. El ral·li britànic otorgava punts tan en el campionat de constructors com en el de pilots.

Una penalització aplicada a Vatanen-Richards, permetia a Brookes-White finalitzar en segona posició, millorant el resultat de la temporada anterior.

La primera etapa arrancava el diumenge a les 9 del matí des de Chester per tal d'enfilar el camí cap a Escòcia creuant els boscos de Kielder i amb un reagrupament a Pickering i un altre a Carlisle. El dilluns a les 8 del vespre, els participants supervivents tenien programada el retorn a Chester, havent disputat 34 proves cronometrades, de les que 3 eren mixtes i 3 més d'asfalt, la resta de terra, de 390,30 km de distància total.

La parella francesa de Toyota formada per Jean-Luc Thérier i Michel Vial s'imposaven en la primera prova cronometrada celebrada, per davant del Lancia Stratos HF de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i del Vauxhall Chevette de Jimmy McRae i Michael Nicholson, el que lògicament situava el seu Celica en el liderat provisional del ral·li. Però el seu liderat va ser un obrir i tancar d'ulls, doncs en la segona especial programada, Markku Alén i Ilkka Kivimäki treien renda de la major potència del seu Lancia Stratos HF, i guanyaven l'especial i passaven a liderar la general. Aquest escratx va arribar acompanyat de quatre més aconseguits de manera consecutiva, però en la sisena prova cronometrada un problema de distribució feia perdre 15 segons a la parella finlandesa i pràcticament tot el coixí que els pilots havien aconseguit vers els seus rivals.

Després d'un reagrupament de gairebé 3 hores a Pickering, es reemprenia l'activitat a les pistes britàniques per enfilar camí cap a Escòcia, on amb la caiguda de la nit la neu va començar a fer acte de presència en quantitats abundants el que per una banda els organitzadors haguessin de fer adaptacions del recorregut sobre la marxa i que per una altra les plaques de gel comencessin a aparèixer.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki guanyaven la primera especial de la represa, setena en el comput de la jornada i del ral·li, però a partir de llavors, a mida que les especials s'anaven endinssant en el bosc de Yorkshire, Hannu Mikkola i Arne Hertz van començar a pressionar als líders amb 4 escratxs consecutius, forçant en la onzena especial cronometrada l'errada de la parella de Lancia que se sortia de la traçada i perdia uns 15 minuts en completar l'especial en trobar-se barrat per participants més lents que l'avançaren mentre intentava tornar a la via. Tot plegat deixava com a nous líders a la parella finlandeso-sueca de Ford.

Els seus companys d'equip a Ford, els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius, trencaven la ratxa de Hannu Mikkola i Arne Hertz en marcar el millor temps en la dotzena cronometrada, però la parella sueca es trobava lluny de ser una amenaça, doncs una sortida de pista en la primera especial del ral·li el deixaven una mica despenjat, al que se li va unir una punxada en la següent especial que es celebrava per descobrir que el gat no funcionava fent encara més dificil i més llarga la operació del canvi de roda.

D'altra banda els líders anaven per feina i tornaven a marcar 4 escratxs més consecutius per tal de presentar-se a les portes dels boscos de Kielder la matinada del dilluns, on els Ford Escort RS1800 de Hannu Mikkola i Arne Hertz especialment, Ari Vatanen i David Richards en menor grau i Björn Waldegård i Hans Thorszelius en discordia, van seguir brillant aconseguint sumar tots els escratxs mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki es lamentaven que el seu Lancia Stratos HF era molt dificil de gobernar en les roderes que hi havia al fang i els pilots alemanys de FIAT Walter Röhrl i Christian Geistdörfer es trobaven que el motor del seu 131 Abarth no treballava al 100 %.

Dilluns al mati s'arribava a Carlisle, Escòcia, on els participants hi descansaven un parell d'hores abans de retornar cap a Chester. Al reagrupament de la ciutat escocesa no hi arribaven participants de la talla de Stig Blomqvist i Björn Cederberg, que accidentaven el seu Saab 99 Turbo en la mateixa cronometrada, la setzena, en la que també queien els francesos de Toyota Jean-Luc Thérier i Michel Vial en deixar de funcionar la seva bomba de benzina. També serien víctimes d'aquesta cronometrada els pilots de Triumph John Buffum i John Brown per accident i Terry Kaby i Brian Rainbow en quedar-se sense pressió d'oli en el motor del seu TR7 V8.

En el retorn fins a Chester per tal de concloure la primera etapa, Hannu Mikkola i Arne Hertz van marcar un ritme impossible per a la competència en guanyar 7 de les 9 proves especials programades de manera consecutiva, afluixant una mica en les dues últimes per a que la parella de Talbot formada pels britànics Tony Pond i Ian Grindord posesin una nota de color diferent a la dels Ford.

A la neutralització de la primera etapa el domini de Hannu Mikkola i Arne Hertz era inqüestionable i la parella de Ford treia 5 minuts i 54 segons als segons classificats, els pilots de Sutton Cars, Ari Vatanen i David Richards. En la tercera posició s'hi trobaven els britànics Russell Brookes i Paul White, a 9 minuts i 2 segons dels líders i amb només 1 minut i 10 segons de marge vers els seus compatriotes de Talbot, Tony Pond i Ian Grindord. Timo Salonen i Stuart Pegg eren cinquens a 12 minuts i 6 segons dels líders amb el seu Datsun 160J de Grup 2, trobant-se fortament pressionats pel Ford Escort RS1800 Grup 4 de Malcolm Wilson i Terry Harryman que es classficava 4 segons per darrera seu. El Talbot i el Datsun del quart i del cinquè lloc, eren els dos únics no Ford classificats entre els 9 primers, grup que tancaven els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius a 15 minuts i 42 segons dels seus companys d'equip.

Entre les baixes destacables, calia afegir la de Henri Toivonen i Phil Boland, quan la parella finlandeso-britànica es quedaven sense embragatge en el seu Ford Escort RS1800 a manca de 4 proves especials cronometrades per concloure la primera etapa.

Després de descansar tota la nit a Chester, el dimarts 20 de novembre a les 9.30 del matí arrancava la segona etapa del ral·li la qual viatjaria cap al sud, cap a Gales, realitzant un bucle de 25 proves cronometrades de 271,18 km de distància de les quals una era sobre asfalt i una altra era mixta. Tony Pond i Ian Grindord començaven la jornada escurçant distàncies vers la última plaça de podi, pressionant a Russell Brookes i Paul White que tot i tenir una averia en el seu alternador, responien guanyant la cinquena especial cronometrada de l'etapa, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz començaven a deixar la prova vista per sentència en imposar-se en tres de les sis primeres cronometrades.

La pressió de la parella de Talbot per la última plaça de podi arribaria al seu punt final en la setena cronometrada, quan Tony Pond i Ian Grindord trepitjaven una placa de gel i accidentaven el seu Sunbeam Lotus. Per la seva banda Markku Alén i Ilkka Kivimäki anaven guanyant posicions gràcies a imposar-se en la primera especial de la segona etapa així com les tres especials de Brechfa, les quals donarien pas a un primer reagrupament a Llandrindod Wells.

La represa es feia passada la mitjanit del dimecres, moment en el que Hannu Mikkola i Arne Hertz van optar per una actitut més conservadora i passar a administrar el seu gran avantatge acumulat, això va permetre que pilots com Timo Salonen i Stuart Pegg o Russell Brookes i Paul White seguissin sumant més escratxs a la prova britànica abans de l'arribada al segon reagrupament de la jornada a Machynlleth, on saltava la noticia quan Ari Vatanen i David Richards eren penalitzats amb 10 minuts per haver fet un enllaç en menys temps de l'estipulat i per tant a més velocitat de la permesa.

La sanció enviava a la parella de Sutton Cars fins la cinquena posició, just per darrera del Lancia de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que en aquesta segona jornada havia recuperat forces posicions, mentre que Russell Brookes i Paul White eren els nous segons classificats i Timo Salonen i Stuart Pegg passaven a tancar el podi provisional.

Si bé en les últimes 8 proves cronometrades les tres primeres posicions no van viure cap canvi, de fet cap dels tres equips es va adjudicar cap temps escratx, Ari Vatanen i David Richards van passar a l'atac en aquest últim sospir del ral·li, el que els va permetre acumular un total de 5 millors registres i prendre la quarta plaça a Markku Alén i Ilkka Kivimäki per gairebé mig minut de marge.

Completades les 59 proves especials cronometrades que constaven en el programa doncs, Hannu Mikkola i Arne Hertz guanyaven el ral·li amb mà de ferro acumulant un temps de 8 hores 3 minuts i 38 segons, és a dir 10 minuts i 29 segons menys que els britànics Russell Brookes i Paul White que d'aquesta manera milloraven la tercera plaça aconseguida la temporada anterior. Timo Salonen i Stuart Pegg tancaven el podi a 12 minuts i 44 segons dels guanyadors, sent a més a més el primer cotxe amb especificacions de Grup 2.

Sancions i averies permetien al Grup 2 de Salonen-Pegg tancar el podi britànic.

En el campionat per a pilots, la victòria que aconseguia Hannu Mikkola a la ronda britànica unida al pitjor resultat en la temporada per part del líder Björn Waldegård, novè, de fet els 2 punts que hi obtenia no es sumaven en el seu compte en disposar ja de set resultats millors; feia que la lluita per la corona s'estrenyès entre tots dos pilots i que tot s'hagués de decidir al Bandama, on els dos companys d'equip abandonarien els seus Ford per passar a pilotar els Mercedes-Benz oficials. Markku Alén per la seva banda conservava la darrera plaça de podi amb 18 punts de marge per davant dels seus compatriotes Timo Salonen i Ari Vatanen.

Pilot

Punts

Björn Waldegård

103

Hannu Mikkola

91

Markku Alén

68

En el certamen de constructors ja decidit a favor de Ford des del passat Sanremo, la cinquena victòria de Ford en la temporada permetia als de l'oval rebutjar una de les tres segones posicions acumulades fins al moment fent encara més gran la seva victòria final. Datsun aconseguia un nou podi i una nova victòria en Grup 2 i elevava la seva puntuació fins als 104. FIAT, tot i no competir oficialment en aquesta temporada, sumava 5 punts més gràcies al vuitè lloc de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer que pilotaven una unitat de l'importador britànic, tancant un podi més que assegurat.

Constructor
Punts

Ford

122

Datsun

104

FIAT

92