Tot i la vaga de Ford, Mikkola-Hertz aconseguien guanyar el RAC britànic.

Amb la ciutat de Birmingham com escenari de la cerimònia, el dijous 23 de novembre de 1978 hi finalitzava el 34è RAC Rally, última cita del calendari del campionat del món de ral·lis en la que malgrat tenir tots els títols decidits, la seva popularitat va elevar fins a 175 equips el número d'inscrits. D'aquests, 168 van prendre la sortida a la mateixa ciutat el diumenge 19 de novembre per afrontar un recorregut composta per 76 especials cronometrades de 715,37 km de distància, que només 61 d'ells aconseguirien completar.

Waldegård-Thorszelius no podien repetir la victòria de l'any anterior.

El ral·li arrancava el mateix diumenge amb una primera etapa curta, composada per només 9 especials cronometrades a través de camins i finques privades que servien pràcticament com a pròleg de la cita britànica. La parella sueco-neerlandesa d'Opel composada Bror Danielsson i Bob de Jong marcaven el primer escratx de la prova esdevenint els primers líders de la prova. En bona lògica el seu liderat, amb un Kadett GT/E Grup 2 va ser fugaç davant dels Lancia Stratos HF, FIAT 131 Abarth o Ford Escort de Grup 4 i ja en la tercera cronometrada Walter Röhrl i Christian Geistdörfer amb l'únic cotxe de FIAT que competia, possiblement per lluir la bandera quatricolor de campions del món, lideraven la prova.

Els alemanys a més a més introduien una novetat en el ral·li, Geistdörfer enlloc d'anar assentat al costa de Röhrl, ho feia on en un cotxe de sèrie hi hauria d'anar el seient del darrera, la solució afavoria la tracció del cotxe en tenir major pes en la part posterior, però tanmateix feia que la direcció fes més lleugera del que el pilot estava acostumat. El liderat dels alemanys no va ser gaire llarg, i poc després però els ja campions de la Copa FIA per pilots Markku Alén i Ilkka Kivimäki prenien el liderat de la prova amb el seu Lancia Stratos HF.

D'altra banda els pilots de Ford començaven el ral·li amb un handicap afegit, la vaga que afectava la planta de Boreham va impedir que el material destinat a la competició pogués sortir de la fàbrica pel que els seus pilots van haver d'optar per cotxes més antics preparats i revisats per la xarxa de concessionaris de la marca. En aquest problema afegit, petites averies feien que els pilots de Ford perdessin de l'ordre d'un minut vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki en finalitzar la primera etapa.

Ari Vatanen i Peter Bryant van ser pràcticament les úniques baixes d'entitat de la primera jornada, quan els pilots en intentar retornar a la ruta després d'haver realitzat unes assistències en un concessionari, únics llocs juntament amb els parcs d'assistència on aquestes operacions eren permesses, se saltaven un control horari i l'exclusió era automàtica. D'altra banda Stig Blomqvist i Hans Sylvan que feien debutar el nou Saab 99 Turbo en el mundial de ral·lis, perdien força temps en la vuitena cronometrada quan trencaven un palier en la vuitena especial cronometrada.

La segona etapa estava composada per un seguit d'especials cronometrades a través del nord d'Anglaterra i Escòcia on finalment, i aprofitant un major coneixement del terreny gràcies a haver participat en events menors de la zona, Hannu Mikkola i Arne Hertz es van llençar a l'atac, especialment als boscos de Kielder on les llargues especials amb fama de ser molt dures per les mecàniques dels cotxes de competició, els de Ford van aconseguir treure de l'ordre de gairebé tres minuts a Markku Alén i Ilkka Kivimäki i una mica més als seus companys d'equip suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius que havien patit una sortida de pista.

Més endavant Markku Alén i Ilkka Kivimäki perdien més temps vers Hannu Mikkola i Arne Hertz a causa d'una punxada per acabar abandonant la prova amb la transmissió trencada, mentre que els suecs, Björn Waldegård i Hans Thorszelius superaven en la tercera posició a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer els quals en l'equador de la segona etapa veient fins i tot perillar la seva quarta posició pel Vauxhall Chevette 2300 de Pentti Airikkala i Michael Nicholson fins que finalment aquests havien d'abandonar la competició amb el seu motor trencat per una averia en la bomba de l'oli.

Però els alemanys no es van veure alliberats de la pressió gaire temps, ja que després d'una petita sortida se'ls hi obria la direcció del seu FIAT 131 Abarth veient-se a l'abast de Roger Clark i Neil Wilson que completaven la jornada a només 3 segons de la posició de podi. Per darrera d'ells Tony Pond i Fred Gallagher feien una fantàstica remontada des de la 35ena posició que ocupaven al terme de la primera jornada fins a la cinquena posició provisional a l'espera de competir en les darreres especials de la tercera etapa pel sud d'Anglaterra i Gales.

Hannu Mikkola i Arne Hertz afrontaven la tercera i última etapa amb un marge superior als 7 minuts en relació als seus companys d'equip, pel que els líders provisionals es van permetre el luxe d'aminorar el ritme i perdre fins a 2 minuts vers Björn Waldegård i Hans Thorszelius sense que la seva posició es veiès compromesa.

Roger Clark i Neil Wilson que buscaven superar als alemanys de FIAT Walter Röhrl i Christian Geistdörfer abandonaven la prova a la primera cronometrada de la tercera etapa quan patien un accident. Més endavant, els pilots de la marca italiana es veien endarrerits per problemes amb la injecció de carburant i penalitzaven el màxim temps permés caient fins la sisena posició, el seu lloc al podi l'ocuparia un Ford Escort RS1800, el pilotat per Russell Brookes i Derek Tucker els quals conservarien aquesta plaça fins a la conclusió de la prova.

Així tot i la vaga que afectava Ford i de retruc al departament esportiu de la marca, Hannu Mikkola i Arne Hertz aconseguien guanyar el ral·li amb un temps total de 8 hores 47 minuts i 23 segons, sent la setena victòria consecutiva per a un cotxe de la marca de l'òval en la prova britànica. 5 minuts i 18 segons per darrera d'ells completaven el recorregut Björn Waldegård i Hans Thorszelius mentre que Russell Brookes i Derek Tucker tancaven el triplet per la marca a 11 minuts i 32 segons dels guanyadors de la cita.

Brookes-Tucker es trobaven amb el podi en la última jornada.

Markku Alén havia aconseguit ja amb anterioritat la corona de la Copa FIA de pilots, pel que el seu abandonament en la cita britànica, va ser pràcticament intrascendental, només Hannu Mikkola, gràcies a la seva victòria a la prova va experimentar una pujada important fins la tercera posició superant a Walter Röhrl.

Pilot	Punts
Markku Alén	52
Jean-Pierre Nicolas	31
Hannu Mikkola	30

En el campionat de constructors la victòria que Ford aconseguia de la mà de Hannu Mikkola i Arne Hertz combinada amb la victòria en Grup 2 de l'Opel d'Anders Kulläng i Bruno berglund, provocava que britànics i alemanys empatessin en la segona posició del campionat a 100 punts, 34 per darrera de FIAT que descartava els 9 punts que els hi donava la sisena posició de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.

Constructor	Punts
FIAT	134
Opel Ford	100 100
Porsche	79

Lliure del rol d'escuder, Bloqmvist-Cederberg guanyaven la prova britànica.

El dimecres 23 de novembre de 1983, la localitat anglesa de Bath era escenari de la cerimònia de clausura del 39è RAC Rally, dotzena i última prova en el calendari del campionat del món de ral·lis. La cita britànica, puntuable tan pel campionat de pilots com el de constructors, comptava amb 139 equips en la seva llista d'inscrits, dels que, tot i que ambdós títols ja estaven decidits, 127 empendrien des de la rampa de sortida ubicada a Bath el camí cap a les 59 especials cronometrades de 835,33 km de distància a partir del dissabte 19 de novembre. 61 equips, menys de la meitat dels participants, aconseguien completar el recorregut.

Mikkola-Hertz es van saber recuperar d'un incident al Safari Park per finalitzar la prova en segon lloc.

La primera etapa, celebrada el mateix dissabte 19 de novembre, es podia considerar pràcticament com un pròleg. Amb 5 proves especials cronometrades en el seu programa de només 30,84 km de distància pels voltants de Bath en parcs i finques privades. La primera cronometrada es mostrava especialment lliscant, el que va permetre a Hannu Mikkola i Arne Hertz treure partit de la seva tracció integral i imposar el seu Audi Quattro A2 en aquesta prova, el que deixava lògicament als recentment proclamats campions mundials amb la primera posició provisional del ral·li. Mentre que els seus companys d'equip, Stig Blomqvist i Björn Cederberg, eren 5 segons més lents a causa d'uns problemes elèctrics en l'encès que es traduien amb unes flamarades en el seu escapament.

Reparada aquesta averia, Stig Blomqvist i Björn Cederberg, que tenien carta lliure per part d'Audi per còrrer i fer còrrer als seus companys d'equip des d'un bon inici, s'imposaven en la segona especial cronometrada, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz ho tornaven a fer en la tercera. Finalment la parella sueca s'imposava en les dues últimes proves cronometrades de la jornada, el que permetia a Stig Blomqvist Björn Cederberg passar a liderar la provisional del ral·li just en l'última d'elles quan superava en 4 segons a Hannu Mikkola i Arne Hertz a la general.

Així doncs a l'entrada al parc tancat de Bath, Stig Blomqvist i Björn Cederberg acumulaven un temps total de 21 minuts i 10 segons, com ja havia dit abans 4 segons menys que Hannu Mikkola i Arne Hertz, mentre que Michèle Mouton i Fabrizia Pons completaven el trio capdavanter d'Audi en restar a 31 segons dels seus companys d'equip. Henri Toivonen i Fred Gallagher amb l'Opel Manta 400 oficial, impedien el quadruplet Audi en classificar-se 2 segons per davant del Quattro A2 del nord-americà John Buffum i del britànic Neil Wilson i 8 segons per darrera de les pilots d'Audi.

Diumenge a les 7 del matí arrancava el ral·li propiament dit amb el seu viatge a través dels Midlands cap als boscos de Yorkshire. Sorprenentment el clima era sec, però tot i això el domini dels tres equips de la marca d'Ingoldstadt va seguir estant present en forma d'escratxs tan de part dels líders Stig Blomqvist i Björn Cederberg, com de Hannu Mikkola i Arne Hertz, que mantenien un pols molt intents pel liderat, així com de Michèle Mouton i Fabrizia Pons que començaven a marcar els seus primers escratxs.

Tot va fer un gir sobtat quan a Knowley, onzena prova especial del ral·li i sisena de la segona jornada, Hannu Mikkola i Arne Hertz colisionaven contra un tronc d'un arbre. En conseqüència es trencava el palier de la roda frontal esquerre i aquesta quedava creuada respecte el sentit de la marxa amb el que la goma anava fregant l'asfalt de l'especial celebrada al Safari Park. Finalment la roda s'acabava desprenent i Arne Hertz per tal d'intentar fer contra-pes s'asseia fora del cotxe en la seva part posterior generant així una de les estampes més recordades de l'edició de la prova britànica. En total Hannu Mikkola i Arne Hertz s'hi deixaven 5 minuts en l'incident i els pilots baixaven fins la 26ena posició provisional.

Michèle Mouton i Fabrizia Pons heredaven llavors la segona plaça, un cop semblaven superats els problemes aparescuts en la segona prova especial de la jornada quan la seva benzina s'havia contaminat amb aigua. En la següent cronometrada el programa, la setena de la jornada, Björn Waldegård i Hans Thorszelius, perdien la cinquena plaça que just acabaven d'assolir en desprendre's la corretja de ventilador del seu Toyota Celica TCT.

Arribats a Harrogate, s'iniciaven els trams a través de boscos densos, entre els que destacava Dalby de 65,18 km de distància. En aquests grup d'especials els líders Stig Blomqvist i Björn Cederberg aconseguien encadenar 5 escratxs consecutius tot i deixar-se gran part de la seva aleta posterior esquerra, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz que afortunadament havien pogut reparar el seu Quattro A2, mantenien un ritme similar al dels seus companys d'equip, de fet era Hannu Mikkola i Arne Hertz qui trencava la ratxa dels seus companys d'equip suecs en marcar el millor temps en la tretzena cronometrada de la etapa.

Stig Blomqvist i Björn Cederberg recuperaven el fil i tornaven a guanyar 4 trams més consecutivament enmig de la nit freda, una nit que es va cobrar nombrosos incidents i baixes. Michèle Mouton i Fabrizia Pons patien una sortida de pista a Hamsterley, quinzena prova cronometrada de la etapa, i es veien obligades a abandonar la prova, mentre que en la següent cronometrada arribava l'hora de l'abandonament per Ari Vatanen i Terry Harryman quan la junta de culata del seu Opel Ascona 400 cedia a l'esforç. Els seus companys d'equip, Henri Toivonen i Fred Gallagher patien paral·lelament un forat en el seu radiador així com la pèrdua de la seva corretja de l'alternador, el que feia perdre molt temps a la parella finlandeso-britànica.

En el moment que Stig Blomqvist i Björn Cederberg aconseguien el seu quart escratx consecutiu de la segona ratxa, el seu amic Per Eklund i el seu copilot David Whittock es veien obligats a abandonar la prova en enmudir el motor del seu Toyota Celica TCT al que ja li havien donat un cop contra una soca d'arbre i que havia provocat un desplaçament discal en el copilot britànic que amb prou feines podia sortir de l'habitacle del seu cotxe.

En aquest punt s'assolien les especials escoceses, les quals presentaven un ferm més rude que desencadenava en punxades per a gairebé tothom i en les que novament Stig Blomqvist i Björn Cederberg veien interrompudes les seves ratxes en l'autoria dels millors registres pels seus companys d'equip Hannu Mikkola i Arne Hertz que anaven recuperant posicions a marxes forçades.

Dues especials cronometrades a Grizedale posaven punt i final a la segona etapa del ral·li, on també hi posaven punt i final el seu concurs a la prova britànica Henri Toivonen i Fred Gallagher amb el motor del seu Opel Ascona 400 exhaust i també la parella sueca de Toyota formada per Björn Waldegård i Hans Thorszelius en caure el seu Celica TCT a tres rodes en un voral de la pista, d'on va ser impossible treure el cotxe japonès.

Els bons cronos de Hannu Mikkola i Arne Hertz per una banda i els múltiples abandonaments ocorreguts durant la recta final de la segona etapa permetien que a l'arribada a Windermere, ciutat de neutralització de la segona etapa, el dilluns al capvespre, la parella campiona del món d'Audi figurés ja en segona posició uns 8 minutis i mig per darrera dels seus companys d'equip i indiscutibles líders de la prova britànica. Russell Brookes i Mike Broad amb el Vauxhall Chevette 2300 HSR eren tercers a 3 minuts i mig de la segona plaça, mentre que els britànics d'Opel Jimmy McRae i Ian Grindord eren quarts a 21 segons del darrer graó del podi.

Dimarts a les 9 del matí es donava la sortida a la tercera i última etapa des de Windermere, Escòcia, la qual bàsicament es celebrava pel País de Gales. Les primeres cronometrades del dimarts suposaven repetir les últimes del dilluns, és a dir tornar a passar per les especials de Grizedale, on Jimmy McRae i Ian Grindord perdien més temps vers Russell Brookes i Mike Broad en punxar una roda i haver-se d'aturar a canviar-la.

Per davant els dos equips d'Audi demostraven estar a un altre nivell, tot i que el ral·li seguia celebrant-se en sec, així tan els líders Stig Blomqvist i Björn Cederberg com els seus companys d'equip Hannu Mikkola i Arne Hertz seguien repartint-se els millors temps amb una certa inclinació de la balança en favor de la parella sueca. Mentre que Jimmy McRae i Ian Grindord anaven escurçant paulatinament les distàncies vers Russell Brookes i Mike Broad

No va ser fins després d'haver superat el bucle de Clocaenog, en la matinada del dimarts, quan la pressió que exercia la parella d'Opel va forçar a Russell Brookes i Mike Broad a cometre una errada quan aquests se sortien de la pista a Penmachno South. Si bé per fortuna el cotxe aterrava sobre les quatre rodes en les immediacions de la traçada, els britànics van necessitar de la força bruta d'uns quants espectadors per tornar a situar el seu Chevette 2300 HRS a la traçada, deixant-s'hi el suficient temps com per a que Jimmy McRae i Ian Grindord els superessin en la pròpia cronometrada.

Un altre fet rellevant va ocòrrer en la especial anterior a Penmachno, quan els finlandesos Antero Laine i Pekka Hokkanen, per llavors setens classificats a bord d'un Audi Quattro, veien com una sortida de pista convertia el seu cotxe en pastura de les flames, obligant a la organització a cancelar la especial doncs diversos pilots van haver-se d'aturar a socòrrer la parella finlandesa.

Després d'aquests incidents, les últimes disset proves cronometrades que restaven per celebrar-se del ral·li es van caracteritzar per la calma, doncs ningú volia arriscar-se a perdre allò assolit fins aquell moment i donades les diferències bastant grans que existien entre els primers classificats, la gesta semblava impossible. Així doncs completada la 59ena prova especial cronometrada del ral·li, Stig Blomqvist i Björn Cederberg entraven de nou a Bath com a guanyadors de la prova amb un temps total de 8 hores 50 minuts i 28 segons, és a dir 9 minuts i 53 segons menys que Hannu Mikkola i Arne Hertz que ho feien en segona posició. Jimmy McRae i Ian Grindord guanyaven el pols als seus compatriotes i tancaven el podi a 21 minuts i 51 segons de la parella sueca d'Audi.

Baixes i errades van permetre a McRae-Grindord marcar el seu primer podi al mundial.

En el campionat de pilots, les absències de les parelles de Lancia deixava les primeres posicions congelades, només el ja proclamat campió mundial Hannu Mikkola, aconseguia incrementar en cinc punts més el seu marge al capdavant de la taula, doncs el 2n lloc assolit a la cita britànica, li permetia descartar el quart lloc del Monte-Carlo.

Pilot	Punts
Hannu Mikkola	125
Walter Röhrl	102
Markku Alén	100

En la taula del campionat de constructors, la quarta victòria en la temporada d'Audi davant l'absència de la ja campiona Lancia, no feia més que maquillar els resultats de final de temporada, doncs els 20 punts que sumaven els bavaresos els deixaven a només 2 dels transalpins de Turí. Per darrera Opel es refermava com la tercera marca en discordia, clarament per sobre de les japoneses Nissan o Toyota.

Constructor	Punts
Lancia	118
Audi	116
Opel	87

Finalment Pentti Airikkala aconseguia la seva victòria al mundial.

El 45è RAC Rally posava punt i final a la temporada corresponent a l'any 1989 del campionat mundial de ral·lis amb un recorregut format per 55 proves especials cronometrades d'una distància de 603,57 km. La ronda britànica, que era puntuable pels certàmens reservats a pilots, marques i pilots de vehicles de producció, es presentava amb una llista d'inscrits formada per 202 equips, dels que 187 iniciarien el diumenge 19 de novembre a disputar les primeres proves programades. 84 d'ells aconseguirien completar-les el dijous 23 de novembre.

Quan semblava que Sainz-Moya tenien a tocar dels dits la seva primera victòria, el diferencial els va trair.

Amb l'absència destacada de l'equip oficial Lancia a la prova britànica, doncs els transalpins ja havien esdevingut campions tan en marques com en pilots, el ral·li es plantejava com un duel entre constructors japonesos, entre els que Toyota partia com a favorita.

Aquest rol de favoritisme el plasmaven sobre els terreny els tres equips oficials de la marca, més el de l'importador britànic de la marca en mans dels locals David Llewellin i Phil Short, al llarg de les vuit proves especials de 37,97 km cronometrats de la primera jornada, les popularment conegudes com Mickey Mouse. Carlos Sainz i Luis Moya s'anotaven el millor temps en la primera especial del dia, amb el que els espanyols esdevenien els primers líders de la prova.

En la següent especial, l'escratx passava a ser compartit pels altres tres Toyota Celica GT-4 presents a la prova, donant pas a David Llewellin i Phil Short cap al liderat de la general. Un nou escratx ex-aequo dels homes de Toyota en la tercera especial, si bé en aquesta ocasió només hi empataven Juha Kankkunen i Juha Piironen així com Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, deixava a la parella finlandesa en la primera posició, mentre que els seus companys d'equip espanyols, Carlos Sainz i Luis Moya, perdien uns valuosos segons quan hi impactaven contra una pedra i la direcció del seu cotxe s'obria.

Juha Kankkunen i Juha Piironen es van anar repartint els millors temps amb els seus companys Kenneth Eriksson i Staffan Parmander al llarg de les cinc cronometrades que restaven a l'etapa, i quan uns no aconseguien el millor temps, els altres s'hi anotaven el segon millor registre a 1 segon dels seus companys, amb el que l'entrada al parc tancat de Telford es feia amb els finlandesos al capdavant de la general per 5 segons de marge amb els suecs. Els locals David Llewellin i Phil Short tancaven les places de podi a 22 segons dels líders i amb només 1 segon de coixí vers Carlos Sainz i Luis Moya.

Per darrera dels quatre Toyota Celica GT-4 es barrejaven els Mitsubishi Galant VR-4 i els Mazda 323 4WD, amb el finlandès, però de llarga trajectòria als ral·lis britànics, Pentti Airikkala i el seu copilot irlandès Ronan MacNamee al capdavant del grup perseguidor amb 44 segons de demèrit vers la parella que figurava en primera posició, mentre que els seus companys Ari Vatanen i Bruno Berglund eren vuitens a 55 segons del liderat en unes especials que no eren gens del seu gust, malgrat que el seu Mitsubishi entregava molta més potència que no pas els dos Mazda que aconseguien classificar-se per davant seu.

El ral·li de debò arrancava l'endemà dilluns a les 6 del matí amb la disputa de les primeres proves especials secretes que transcorrien pels boscos galesos. En total els organitzadors hi programaven 15 proves especials de 155,89 km de lluita contra el temps que conduirien als 176 equips que restaven actius fins a Nottingham. Carlos Sainz i Luis Moya decidien canviar la caixa de velocitats abans d'arrancar l'etapa, mentre que Kenneth Eriksson i Staffan Parmander amb l'escratx de la primera especial del dia passava a compartir el liderat amb els seus companys finlandesos.

Al terme de la segona prova especial, els suecs passaven a liderar en solitari el ral·li en aconseguir un temps 1 segon millor que no pas el dels seus companys finlandesos, mentre que Pentti Airikkala i Ronan McNamee trencaven el domini dels Toyota imposant-hi un seriós correctiu de més d'un segon per quilòmetre als seus rivals. Amb uns marges tan curts, el liderat de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander era molt volàtil i amb el millor temps del tercer tram, Juha Kankkunen i Juha Piironen tornaven a liderar.

Els finlandesos es mantenien en el liderat fins la vuitena prova especial de l'etapa malgrat no guanyar cap tram cronometrat, produint-se moviments interessants en les posicions immediatament posteriors en aquest interval de la jornada. Els locals David Llewellin i Phil Short patien una averia en el turbo del seu Celica GT-4, el que els enviava cap a la part baixa de la taula, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya gràcies a dos escratxs consecutius en la cinquena i sisena prova especial, superaven a Kenneth Eriksson i Staffan Parmander per classificar-se en la segona posició provisional.

Si Juha Kankkunen i Juha Piironen cedien el liderat als seus companys d'equip espanyols a la vuitena cronometrada, era per una lleugera sortida de pista que aquests hi patien, cedint 12 segons en l'incident en relació a Carlos Sainz i Luis Moya, que passaven a liderar per 2 segons de marge. Aquests es mantingueren en la posició d'honor fins la dotzena prova especial, quan a raó d'un escratx de Juha Kankkunen i Juha Piironen, la parella finlandesa de Toyota recuperava el liderat, per en la penúltima prova del dia, de tan sols 4,96 km, afegir 9 segons més al gap que separava ambdós equips.

Amb l'entrada dels 145 participants que restaven en actiu en el parc tancat de Nottingham el mateix dilluns a partir de les 21 hores, es donava per finalitzada l'etapa, a la que Juha Kankkunen i Juha Piironen hi arribaven com els líders per 19 segons de marge vers Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que Kenneth Eriksson i Staffan Parmander tancaven el podi a 29 segons dels seus companys. Per darrera dels tres Toyota s'hi instal·laven els dos Mitsubishi Galant VR-4, després de que aquests s'anotessin 7 temps escratx al llarg de l'etapa, 3 per a Pentti Airikkala i Ronan McNamee, 4 per Ari Vatanen i Bruno Berglund.

La tercera etapa del ral·li era la més llarga de totes en estar programada a 165,51 km cronometrats al llarg d'onze proves especials, que unien Nottingham amb Carlisle travessant els sempre temuts boscos de Kielder, i amb sortida el dimarts a les 6.30 del matí i arribada a partir de les 21.15 del mateix dia.

Carlos Sainz i Luis Moya mantenien un estira i arronsa amb els seus companys d'equip líders al llarg de les 7 primeres proves especials cronometrades del dia, que deixaven als segons classificats a 3 segons més de distància de la que sortien de Nottingham, mentre que una punxada soferta per Kenneth Eriksson i Staffan Parmander en la cinquena cronometrada, deixava als suecs a l'abast de Pentti Airikkala i Ronan McNamee.

En caure la nit i arribar als boscos de Kielder, Carlos Sainz i Luis Moya s'anotaven el seu primer millor temps de la jornada per tal de llimar considerablement les distàncies amb els seus companys líders, que arrossegaven problemes d'alternador, mentre que una averia en els frens del cotxe de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, acabava amb el domini a les places de podi dels Toyota, deixant pas al Mitsubishi Galant VR-4 de Pentti Airikkala i Ronan McNamee a la darrera posició possible.

En els 26,47 km cronometrats de Broomylinn, novena prova especial de la jornada, Carlos Sainz i Luis Moya donaven un correctiu de més de 40 segons a tot el parc tancat tret de Pentti Airikkala i Ronan McNamee, grans coneixedors dels ral·lis britànics i que només hi cedien 20 segons. Juha Kankkunen i Juha Piironen no només cedien el liderat en aquesta especial, doncs en seguir arrossegant problemes amb l'alternador que deixaven el seu cotxe pràcticament a les fosques quan ja era negre nit, permetia a la parella dels tres diamants vermells situar-se a tan sols 15 segons de la de Toyota.

Amb el problema de l'alternador sense resoldre, al que se'ls hi afegia el mateix problema en els frens posteriors que estaven patint Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, però sobretot amb dos millors temps consecutius per tancar la jornada per part de Pentti Airikkala i Ronan McNamee, els finlandesos baixaven fins la tercera posició, fent entrada a Carlisle a 2 minuts i 6 segons de Carlos Sainz i Luis Moya i a 30 segons de la parella de Mitsubishi. Per darrera, els suecs de Toyota feien sort que la menor potència dels Mazda els hi impedia presentar lluita per la quarta posició, i que sobretot Ari Vatanen i Bruno Berglund veien aturada la seva remuntada en bolcar el seu Galant VR-4 a la quarta prova especial i cedir una mica més de 2 minuts a Broomylinn.

En quan els 116 equips que aconseguien completar la tercera etapa del ral·li es disposaven a sortir de Carlisle el dimarts a les 6.30 del matí, aquests s'enfrontaven a 10 proves especials cronometrades de 117,92 km de distància en terreny escocès, el que conferia un cert avantatge a Pentti Airikkala i Ronan McNamee, doncs els pilots de Mitsubishi hi havien estat competint el passat mes de juny dins la cita del campionat britànic de ral·lis.

Aquest avantatge es plasmava en forma de 9 temps escratx de 10 possibles, de fet al pilot finlandès i al seu copilot irlandès el millor temps només se'ls hi escapava en la vuitena especial de la jornada, tanmateix la més llarga de l'etapa, on la parella de Toyota Carlos Sainz i Luis Moya eren els qui aconseguien aturar el cronòmetre abans que ningú, aturant parcialment la sangria de segons.

En total la parella de Mitsubishi aconseguia retallar 1 minut i 5 segons als líders al llarg de l'etapa, aconseguint-se gran part d'aquest temps en les primeres especials de la jornada, on Carlos Sainz i Luis Moya patien també els problemes amb els frens posteriors que havien estat patint els seus companys d'equip en la jornada anterior i que obligaven als membres del Toyota Team Europe a seguir buscar solucions sobre la marxa per tal de solucionar-los.

Amb l'entrada a Newcastle Upon Tyne el mateix dia a les 18.20, es donava per finalitzada l'activitat de l'etapa, la qual deixava a Carlos Sainz i Luis Moya amb 31 segons de marge vers Pentti Airikkala i Ronan McNamee, mentre que Juha Kankkunen i Juha Piironen conservaven la tercera posició a 2 minuts i 42 segons del seus companys, és a dir, 36 segons més dels que havien iniciat la jornada i amb 10 segons més de coixí vers els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, quarts.

Sobre el paper els 126,28 km cronometrats de la cinquena i última etapa eren un tràmit, però la remuntada que havia protagonitzat en la jornada anterior els segons classificats, donaven un gran protagonisme a totes i cadascuna de les 11 proves especials del programa. Carlos Sainz i Luis Moya no es volien deixar sorprendre i amb dos escratxs consecutius, els espanyols aconseguien incrementar en 9 segons el gap amb els segons classificats. La rèplica dels pilots de Mitsubishi arribava d'immediat i aquests amb uns altres dos millors temps consecutius recuperaven 8 dels 9 segons perduts.

Espanyols i pilots dels tres diamants vermells empataven a l'escratx en la cinquena especial, deixant pas a un altre estira i arronsa entre líders i aspirants a liderar que beneficiaven als segons en 7 segons menys de marge. Els 28 km de la segona passada per Dalby dictarien sentència en quan la transmissió del Toyota Celica GT-4 de Carlos Sainz i Luis Moya s'avariava, deixant el seu cotxe amb només tracció frontal en un tram que estava enfangat i presentava molts desnivells positius, en total els espanyols hi cedien gairebé 2 minuts, amb el que el liderat passava a ser per a Pentti Airikkala i Ronan McNamee.

Amb més de minut i mig de marge, els nous líders afrontaven amb molta serenor les 2 proves especials que tenien per endavant en el programa, per tal de fer entrada al parc tancat de Nottingham el dijous a primera hora de la tarda com els guanyadors de la ronda britànica, la primera victòria mundial per un pilot que per llavors ja tenia 44 anys. Pentti Airikkala i Ronan McNamee completaven els 603,57 km cronometrats del recorregut amb 6 hores 19 minuts i 22 segons, 1 minut i 28 segons per davant dels espanyols Carlos Sainz i Luis Moya. Els companys a Toyota d'aquests, els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen, s'acomiadaven de la marca nipona amb una plaça de podi a 3 minuts i 49 segons dels guanyadors.

Kankkunen-Piironen dominaven la primera meitat de la prova, però en entrar a Escòcia tot es va truncar.

En el campionat reservat als vehicles de producció, els locals Graham Middleton i Paul Watkins completaven la primera jornada com els primers classificats amb cert avantatge per davant dels belgues Grégoire de Mevius i Willy Lux, però en trepitjar les especials gal·leses, una averia en el turbo del Toyota Celica GT-4 que pilotaven, els relegava lluny del liderat, paper que per llavors prenien els belgues del Mazda 323 4WD davant el desastre dels diferents equips locals que hi podien presentar batalla.

Finalment Grégoire de Mevius i Willy Lux s'anotaven la victòria a la ronda britànica, una victòria que a efectes de campionat era totalment intranscendent, doncs el francès Alain Oreille, absent a la darrera cita del certamen, s'havia proclamat campió amb anterioritat a la Costa d'Ivori.

De Mevius-Lux guanyaven la ronda britànica davant el naufragi local.

En el campionat de pilots el finlandès Pentti Airikkala tot just aconseguia els seus primers punts de la temporada, amb el que la seva victòria era més simbòlica que altre cosa. D'altra banda, el podi que aconseguia al Regne Unit el seu compatriota Juha Kankkunen, permetia al dues vegades campió mundial immiscir-se en les places de podi del campionat, tancant la temporada en la tercera posició per darrera dels italians Miki Biasion i Alex Fiorio.

Pilot	Punts
Miki Biasion	106
Alex Fiorio	65
Juha Kankkunen	60

En el certamen reservat a constructors, Mitsubishi tot just aconseguia la segona victòria de la temporada, si bé aquesta era estèril, doncs els dels tres diamants vermells afrontaven la ronda britànica amb un gap de 21 punts en relació a Mazda, darrer inquilí de les places d'honor; si més no la marca japonesa aconseguia superar Audi i tancar l'any en quarta posició. Toyota per la seva banda, superava per primer any el centenar de punts gràcies a la segona plaça dels seus pilots espanyols si bé encara els hi queda força camí per llimar distàncies vers els líders indiscutibles de Lancia.

Constructor	Punts
Lancia	140
Toyota	101
Mazda	67

McRae-Ringer guanyaven el ral·li britànic del jubileu pel jubileu dels britànics.

Darrera prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el dimecres 23 de novembre de 1994 finalitzava a Chester la 50ena edició del RAC Rally. La prova britànica, que era puntuable pels campionats de pilots, constructors, producció així com el FIA 2-L, tenia un recorregut format per 29 proves cronometrades de 520,66 km de distància que posaven a prova els 178 equips participants i inscrits al ral·li a partir del diumenge 20 de novembre des de la mateixa ciutat britànica en la que finalitzava. 97 equips participants aconseguien finalitzar la prova.

Kankkunen-Grist donaven el primer podi al Celica GT-Four al mundial.

Com era tradicional en la ronda britànica, aquesta s'iniciava amb les especials espectacle traçades en parcs o circuits conegudes popularment com “Mickey Mouse”; un total de 7 proves especials figuraven en el programa de la primera etapa amb 46,61 km de lluita contra el cronòmetre.

Els dos equips que s'hi jugaven el títol mundial, els espanyols de Subaru Carlos Sainz i Luis Moya, i els francesos de Toyota Didier Auriol i Bernard Occelli, s'imposaven en les dues primeres cronometrades del programa, si bé eren els homes de la Constel·lació de les Plèiades els qui ocupaven la primera plaça en aquest interval.

La tercera prova especial esdevenia doblement dramàtica, en quan Carlos Sainz i Luis Moya entraven massa forts en un bassal d'aigua provocant-los el trencament del radiador del seu Impreza 555 així com de la corretja de la bomba, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli hi impactaven contra una pedra i arrancaven la roda frontal dreta del seu Celica Turbo 4WD, fent bo el tòpic que en aquests tipus d'especials hi ha molt poc a guanyar i molt a perdre. Si bé els espanyols només es deixaven 13 segons vers els seus companys d'equip, els escocesos Colin McRae i Derek Ringer, que tanmateix passaven a liderar la prova, els seus rivals francesos cedien prop de 4 minuts i mig en els 3 km que aquests feien sobre les tres rodes.

Carlos Sainz i Luis Moya demostraven que el motor del seu cotxe no havia patit danys en aquest incident marcant el registre més baix en la quarta cronometrada per a tranquil·litat d'aquells que anhelaven el tercer títol dels pilots, mentre que en les tres restants especials, els escratxs se'ls anotaven Juha Kankkunen i Nicky Grist, Colin McRae i Derek Ringer, i François Delecour i Daniel Grataloup.

Precisament aquest darrer escratx de la parella francesa de Ford generava polèmica, doncs els de l'oval es sortien de la pista i enlloc de tornar acte seguit pel lloc previst, aquests feien drecera i s'estalviaven uns centenars de metres de l'especial incorporant-se més endavant, el que els permetia retallar mig minut a la resta de participants i passar a compartir el liderat amb els escocesos de Subaru. Aquesta maniobra va ser advertida pels comissaris del ral·li, amb el que la parella passava a estar exclosa de la prova; només l'apel·lació dels responsables del seu equip, impedia que aquesta es materialitzés i que per tant tan François Delecour i Daniel Grataloup com Colin McRae i Derek Ringer, figuressin ex-aequo en la primera posició provisional. Carlos Sainz i Luis Moya eren segons classificats a 11 segons dels líders, mentre que Juha Kankkunen i Nicky Grist tancaven les places de podi a 20 segons a l'entrada al parc tancat de Harrogate.

En sortir de la localitat britànica l'endemà dilluns al matí, els participants es disposaven a afrontar 8 proves especials de 183,15 km cronometrats que els conduirien per Escòcia, cobrant un gran pes els boscos de Kielder. Qui no en sortia de la ciutat competint eren els francesos de Ford François Delecour i Daniel Grataloup, doncs finalment eren exclosos de la prova.

D'altra banda la parella de Toyota formada per Juha Kankkunen i Nicky Grist, que a diferència dels seus companys francesos pilotaven el nou Celica GT-Four, sortien a l'atac per tal de pressionar als espanyols Carlos Sainz i Luis Moya i facilitar la conquesta del mundial de Didier Auriol i Bernard Occelli. Però res és senzill a la prova del Regne Unit, si bé els de Toyota s'anotaven el millor temps en la primera especial, mentre que la parella de Subaru cometia una petita errada en forma de sortida de pista que els feia cedir una vintena de segons i la segona posició provisional que recalava en mans del pilot finlandès i el seu copilot britànic, els seus companys francesos hi bolcaven el seu Celica Turbo 4WD precisant d'uns 7 minuts per tornar a posar el cotxe sobre les quatre rodes amb l'ajuda d'uns pocs espectadors, al que s'hi afegirien 3 minuts més en haver de pilotar amb el cap per la finestra a causa de l'oli que es dipositava sobre el para-brises.

En la següent especial els líders i els nous segons classificats compartien l'escratx, mentre que la parella escocesa aconseguia el millor temps en solitari en la tercera especial, cronometrada que tanmateix era la més llarga de tota la jornada i de tot el ral·li amb 45,35 km de distància. Precisament aquesta distància afavoria als Subaru equipats amb pneumàtics Pirelli, mentre que els altres participants, dotats de gomes Michelin hi cedien una mitjana d'1 minut tret de Juha Kankkunen i Nicky Grist que s'hi deixaven una vintena de segons.

Juha Kankkunen i Nicky Grist tornaven a imposar-se en la quarta i cinquena prova especial del dia per tal de posar uns quants segons entremig amb Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que Colin McRae i Derek Ringer, que empataven a l'escratx en la quarta especial, feien els tres darrers millors temps de la jornada per tal de distanciar-se de la resta del parc tancat.

La mala sort de Didier Auriol i Bernard Occelli continuava quan els francesos trencaven el turbo del seu Toyota en la sisena prova cronometrada, el que els feia perdre 4 minuts més vers els pilots capdavanters i frenava per tant la seva escalada de posicions. Mentre que Juha Kankkunen i Nicky Grist s'envirollaven en la següent especial amb tan mala sort que hi trencaven el pont de llums, un element vital donat el caràcter nocturn de les darreres especials de la jornada, el que els feia perdre 1 minut i la segona plaça, que retornava a Carlos Sainz i Luis Moya.

Amb l'arribada de nou a Chester es completava la segona jornada, on Colin McRae i Derek Ringer hi acumulaven un marge d'1 minut i 16 segons vers els seus companys Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que Juha Kankkunen i Nicky Grist eren tercers a 1 minut i 45 segons dels primers classificats. Per darrera del finlandès i el britànic de Toyota, s'establia un gran buit de tres minuts i mig fins a trobar els belgues de Ford Bruno Thiry i Stéphane Prévot, que amb el seu pilotatge segur i regular, es beneficiaven dels errors i problemes dels altres.

La tercera etapa del ral·li portava als participants que restaven en actiu cap a Gales, mitjançant un bucle de 7 proves especials de 180,84 km cronometrats amb sortida i arribada a Chester. Encara de nit, Juha Kankkunen i Nicky Grist s'imposaven en la primera cronometrada de l'etapa, mentre que Colin McRae i Derek Ringer feien el mateix en la següent.

La tercera i quarta prova especial eren les més llargues de la jornada, i aquí, com ja havia passat en la jornada anterior, els Subaru gràcies a la major durabilitat de les seves Pirelli, aconseguien els dos millors temps dels trams, amb Carlos Sainz i Luis Moya com els pilots més ràpids seguits dels seus companys d'equip i líders provisionals, Colin McRae i Derek Ringer. Aquesta circumstància permetia als espanyols afermar la seva posició, doncs en aquests dos trams el seu coixí amb el Toyota de Juha Kankkunen i Nicky Grist s'incrementava en 1 minut i 20 segons.

Colin McRae i Derek Ringer seguien obrint forat al capdavant de la provisional marcant els millors temps en les dues proves cronometrades següents, mentre que Juha Kankkunen i Nicky Grist llimaven distàncies amb el segon dels Impreza 555 marcant el millor temps en la darrera especial del dia. Per la seva part Didier Auriol i Bernard Occelli tot just completaven la seva primera jornada sense incidents, optant per un pilotatge segur que els permetés entrar en la zona de punts en donar caça als vehicles de producció i FIA 2-L que els precedien, doncs fer el mateix amb els diversos Escort RS Cosworth presents era un risc massa elevat.

Així doncs es feia entrada al parc tancat de Chester per tercera vegada en quatre jornades, i amb Colin McRae i Derek Ringer en una inqüestionable primera posició, com ho testimoniaven els 105 segons de gap que els escocesos tenien vers els seus companys d'equip Carlos Sainz i Luis Moya. Juha Kankkunen i Nicky Grist per la seva banda conservaven la darrera posició amb dret a pujar al podi, amb un coixí de gairebé 5 minuts amb els belgues de Ford; però els de Toyota es trobaven ja a 1 minut i 8 segons dels espanyols, amb el que la tasca de guanyar plaça o de pressionar-los a cometre una errada per ajudar així als seus companys francesos, novens classificats al terme de l'etapa, a conquerir el mundial, era molt díficil.

Amb la incertesa sobre l'existència o no de les ordres d'equip en el si de l'equip Subaru i de fins a quina posició aconseguiria escalar Didier Auriol i Bernard Occelli, arrancava la quarta i última etapa del ral·li. La situació en aquell moment proclamava campió del món a Carlos Sainz, si bé en el cas que el madrileny completés la prova en segona posició, Didier Auriol només necessitaria ser setè, quelcom factible tenint en compte que el pilot de Montpeller tenia el vuitè a 8 segons i donat el cas, Toyota podia sacrificar Juha Kankkunen i Nicky Grist.

En total als participants que havien arribat fins aquest punt, només els hi quedaven 7 proves especials per endavant d'una distància total cronometrada de 110,06 km. Colin McRae i Derek Ringer s'imposaven en l'especial inaugural de la jornada per davant de Juha Kankkunen i Nicky Grist, mentre que els companys d'equips dels líders s'hi trobaven uns troncs barrant el pas.

Pilots de Subaru i de Toyota s'intercanviaven els papers en la segona especial, Dyfi, incloent els de la mala sort. Juha Kankkunen i Nicky Grist ara eren els més ràpids per davant de Colin McRae i Derek Ringer, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya patien una sortida de pista per un error en les notes que deixava el seu Impreza 555 falcat en el fang. Tot i l'ajuda dels espectadors per a que els espanyols tornessin a pista, aquests van veure des de la cuneta el pas de diversos equips, entre ells Didier Auriol i Bernard Occelli, sent el copilot francès el qui va veure l'incident i va cridar amb jubileu que ja eren campions mundials davant la incredibilitat del seu company.

Els espanyols es deixaven 34 minuts en l'incident, pel que en completar l'especial, aquests decidien abandonar el ral·li doncs ja no hi tenien res a fer. Juha Kankkunen i Nicky Grist passaven a ocupar la segona plaça, mentre que Bruno Thiry i Stéphane Prévot passaven a ocupar el darrer calaix del podi a molta distància dels seus precursors. Amb només 5 trams per endavant i unes distàncies tan importants entre els primers classificats, la recta final del ral·li esdevenia un tràmit, que malgrat tot veia com els líders escocesos encara s'anotaven tres escratxs més.

Amb l'arribada a Chester el dimecres al migdia, el 50è RAC Rally es donava per finalitzat amb la victòria dels britànics Colin McRae i Derek Ringer, el que suposava la primera victòria d'un pilot local des de que Roger Clark ho aconseguia l'any 1976, per gran alegria del públic que s'hi aplegava. Els de Subaru invertien un temps total de 5 hores 17 minuts i 25 segons per a recórrer els 520,66 km cronometrats, 3 minuts i 33 segons menys que Juha Kankkunen i Nicky Grist, que d'aquesta manera donaven el primer podi al mundial al nou Celica GT-Four. Mentre que els belgues amb Ford, Bruno Thiry i Stéphane Prévot, tancaven el podi a 10 minuts i 12 segons dels guanyadors.

La prudència de Thiry-Prévot els duia al podi britànic.

Entre els cotxes de producció, el nipó Masao Kamioka i l'australià Iain Stewart completaven la peculiar primera jornada al capdavant de la categoria amb 4 segons de marge al volant del seu Subaru Impreza WRX vers els locals Jonny Milner i Steve Turvey, mentre que un dels aspirants al títol, el càntabre Jesús Puras i el català Àlex Romaní, es trobaven força endarrerits després de penalitzar per retard i que el seu Escort RS Cosworth emanés un preocupant fum negre. En entrar en terreny escocès, els britànics superaven a la parella de Subaru, i malgrat completar l'etapa amb certs problemes amb la seva caixa de canvis, Jonny Milner i Steve Turvey retornaven a Chester com els primers classificats de la categoria, mentre que Jesús Puras i Alex Romaní escalaven fins la tercera posició, suficient per aconseguir la corona.

La tònica es va mantenir en el que restava de prova, és a dir, Jonny Milner i Steve Turvey seguien lluitant per la victòria amb Masao Kamioka i Iain Stewart, si bé el gap cada cop era més favorable als líders, mentre que Jesús Puras i Alex Romaní eren espectadors de luxe des de la còmoda tercera plaça. Finalment la victòria recalava en mans del britànic, una victòria que tanmateix resultava anecdòtica doncs el pilot no s'enfrontava al campionat a temporada completa, mentre que Jesús Puras, gràcies a la tercera plaça, esdevenia campió mundial per 8 punts de marge vers l'alemanya Isolde Holderied.

Milner-Turvey guanyaven a casa.

En el campionat FIA 2-L, reservat als cotxes de dues rodes motrius i motor atmosfèric, la lluita era molt tancada a quatre bandes, entre els finlandesos de Nissan Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, líders al terme de la primera etapa, els belgues d'Opel Gregoire de Mevius i Willy Lux així com els locals Alister McRae i David Senior per part de Nissan i Gwyndaf Evans i Howard Davies amb Ford. Una punxada de la parella finlandesa de Nissan, així com un problema amb el balanç dels frens, habilitava als darrers per a liderar la categoria al terme de la segona etapa per només 16 segons de diferència.

Aquesta distància era eixugada ràpidament, per Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, malgrat que aquests corrien a casa de Gwyndaf Evans, Gales, i aconseguien fer entrada a Chester amb un marge superior al minut vers els locals. Quan tot semblava indicar que els finlandesos aconseguirien la victòria, aquests bolcaven el seu Nissan Sunny arruïnant les seves opcions a victòria que acabava sent per la parella britànica de Ford. D'altra banda Gregoire de Mevius i Willy Lux completaven el ral·li en tercera posició, el que donava el títol per segon any consecutiu a Opel.

Evans-Davies aconseguien la victòria en el darrer sospir.

En el campionat de pilots, el devanir de la darrera jornada del ral·li britànic, ajudava a Didier Auriol a proclamar-se com el primer pilot francès campió del món. El de Montpeller completava la prova en la sisena posició, el que li permetia sumar 6 punts més, mentre que l'abandonament del madrileny Carlos Sainz, deixava l'espanyol amb les mans buides i a 17 punts al terme del certamen i amb només 6 punts d'avantatge amb Juha Kankkunen, que sumava el seu cinquè podi de l'any.

Pilot	Punts
Didier Auriol	116
Carlos Sainz	99
Juha Kankkunen	93

En el campionat reservat a constructors, Toyota es podia permetre descartar el resultat de la cita britànica, amb el que la seva puntuació quedava congelada a 151 punts, d'altra banda Subaru sumava 20 punts amb la victòria de la seva parella escocesa i acabava la temporada a 11 punts dels campions. Ford, amb un rendiment força diferent al de les dues marques japoneses, no només al ral·li sinó al llarg de la temporada, tancava les places de podi a 35 punts dels guanyadors.

Constructor	Punts
Toyota	151
Subaru	140
Ford	116

Com l'any 1998, Burns-Reid aconseguien la victòria volant en les especials forestals.

Amb la ciutat de Cheltenham com escenari de cerimònies, el dimarts 23 de novembre de 1999 finalitzava el 55è RAC Rally, darrera prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, la qual amb puntualitat pels certàmens reservats a pilots, constructors, producció i FIA 2-L, presentava una llista d'inscrits oficial amb 186 equips. D'aquests, 160 prenien a partir del diumenge 21 de novembre el camí cap a les 22 proves especials que l'organització els hi programava, llur distància cronometrada s'elevava fins als 389,39 km, distància que aconseguien superar 89 dels equips participants.

Kankkunen-Repo repetien la segona posició de la temporada anterior.

Les tradicionals “Mickey Mouse” tornaven a encetar l'activitat dels participants vers el cronòmetre, si bé en aquesta edició seria l'última ocasió en les que aquesta mena de superespecials espectacle tindrien lloc per formar una jornada completa de competició. En total es celebraven 7 proves especials de 35,61 km, cobrant especial pes les dues passades pel tram habilitat dins el Circuit de Silverstone, amb 10,02 km cadascuna.

Els finlandesos de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki i els de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen es convertien en els primers líders de la prova en imposar-se en la primera cronometrada, mentre que una altra parella de finlandesos, la de Subaru formada per Juha Kankkunen i Juha Repo, marcava el millor registre en la següent especial de la jornada, rellevant en el liderat als seus 4 compatriotes.

Els nous líders s'imposaven també en les dues passades per l'especial de Silverstone que seguien en el programa, assolint un cert coixí de segons al capdavant de la general, un marge que s'esfumaria parcialment a continuació davant l'embranzida dels seus rivals capitanejada per Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, Richard Burns i Robert Reid i Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, autors dels tres darrers escratxs.

Superat el tràmit de les “Mickey Mouse”, en les que molts dels pilots favorits es reservaven una mica per por de perdre temps en una de les moltes trampes que s'hi amagaven, Juha Kankkunen i Juha Repo feien entrada al parc tancat de Cheltenham en la primera posició per 3,5 segons de marge vers els francesos de Peugeot François Delecour i Daniel Grataloup, mentre que una segona parella de Peugeot, la formada per Marcus Grönholm i Timo Rautiainen eren tercers a 4,5 segons. Els locals Richard Burns i Robert Reid restaven a les portes del podi a 8,1 segons dels seus companys d'equip.

La segona jornada, formada per 8 proves especials de 156,71 km cronometrats, posava per primera vegada als participants sobre les pistes forestals. Richard Burns i Robert Reid s'imposaven en la primera d'elles per accedir de cop al liderat provisional reemplaçant als seus companys d'equip finlandesos que baixaven fins la segona plaça. De fet la parella britànica s'imposava en totes les cronometrades de la jornada tret de la quarta, en la que els pilots l'acabaven amb el seu motor amb flames a causa d'una fuita d'oli sense més importància que l'espectacularitat de la imatge, i la darrera prova especial del dia, on el millor temps era pels seus companys Juha Kankkunen i Juha Repo que refermaven així la seva segona posició que poc abans havien aconseguit recuperar de les mans de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

Alhora en la quarta prova especial els francesos de Toyota Didier Auriol i Denis Giraudet així com els finlandesos de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, que malgrat ser campions mundials i no jugar-s'hi res estaven tenint un ral·li molt fluix, patien una sortida de pista que els feien perdre més d'1 minut i els descartava totalment de la lluita per les places de punts. Una especial més tard, arribava l'hora de la sortida de pista per a Carlos Sainz i Luis Moya, els quals lliscaven a molt baixa velocitat en el fang fins a caure en el voral de la pista, on hi perdien 5 minuts per sortir-ne.

Els britànics Colin McRae i Nicky Grist eren uns dels altres perjudicats de l'etapa, quan en la darrera prova cronometrada del dia la parella de Ford, que figurava en la quarta posició, patia un accident que els hi suposava perdre dues rodes del seu Focus WRC, impedint-los lògicament continuar la competició.

Superat el primer bucle forestal, els participants retornaven al parc tancat de Cheltenham, en el que Richard Burns i Robert Reid hi fitxaven en la primera posició per 29,0 segons de marge vers els seus companys de formació Juha Kankkunen i Juha Repo, uns altres finlandesos, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, tancaven les places de podi a 44,2 segons dels líders, amb la tranquil·litat que en la quarta posició s'hi trobaven els seus compatriotes de SEAT Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen a 3 minuts i 2,8 segons de la parella britànica de Subaru.

La tercera i última etapa del ral·li era la més llarga de tot el recorregut en comptar amb 197,07 km competitius al llarg de 7 proves especials entre les que destacava Resolfen, la més llarga de tota la cita amb 46,45 km cronometrats. Carlos Sainz i Luis Moya s'anotaven el seu primer escratx al ral·li en la primera cronometrada de l'etapa, si bé aquest millor temps era totalment estèril donat el temps perdut en el voral de la pista en la jornada anterior.

A partir de llavors Richard Burns i Robert Reid engranaven el seu ritme impossible que havien mostrat en la jornada anterior, i en imposar-se en cinc de les sis especials que restaven, els britànics aconseguien triplicar les distàncies vers els seus més immediats perseguidors, els seus companys d'equip Juha Kankkunen i Juha Repo, que tanmateix trencaven la ratxa dels líders en imposar-se en la penúltima especial. Especial en la que Carlos Sainz i Luis Moya s'acomiadaven de Toyota amb la suspensió del seu Corolla WRC inoperativa.

En les dues posicions restants de podi, Juha Kankkunen i Juha Repo mantenien un tímid estira i arronsa de segons amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en les tres primeres proves especials, fins que en la quarta els de Peugeot es veien obligats a abandonar la competició per accident, permetent als seus compatriotes de SEAT Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen accedir a la darrera posició de podi. En aquell moment, els de SEAT disposaven de gairebé 1 minut de marge vers els quarts classificats, pel que els finlandesos decidien pilotar amb cautela per tal d'assegurar el segon podi del SEAT Córdoba WRC al mundial, tercer de la marca catalana.

Amb la celebració de la vint-i-dosena prova especial i l'entrada per tercera vegada al parc tancat de Cheletenham es donava per finalitzat el ral·li amb la victòria de Richard Burns i Robert Reid per segon any consecutiu. Els britànics invertien un temps total de 3 hores 36 minuts i 33,5 segons per a recórrer els 389,39 km cronometrats del ral·li, 1 minut i 42,1 segons menys que els seus companys d'equip els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Repo. Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen per la seva part, tancaven el podi britànic a 4 minuts i 32,2 segons dels guanyadors.

Rovanperä-Pietiläinen donaven al Córdoba WRC el seu segon podi, tercer de SEAT.

En el campionat de producció, els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller llauraven el liderat de la classe en imposar-se en 3 de les 7 "Mickey Mouse” programades, l'endemà, amb l'entrada a escena de les especials forestals, els líders incrementaven distàncies amb 3 millors registres consecutius en les 3 primeres cronometrades, però en la quarta els austríacs es veurien fora de la competició per accident.

El relleu el prenien llavors els britànics David Higgins i Chris Wood, els quals amb 2 millors registres en els 3 trams que aquests acabaven disputant, els situaven al capdavant de la classificació per més d'1 minut de marge. Dimarts, en el transcurs de la tercera i última jornada, la parella obria una mica més el marge amb l'escratx de primera hora, però en la tercera prova especial, el trencament dels espàrrecs de les rodes del seu Subaru Impreza, els suposava perdre prop de 45 minuts i l'abandonament.

Aquest incident deixava com a líders als peruans Ramon Ferreyros i Gonzalo Saenz per prop de mig minut vers uns altres locals, Richard Tuthill i Roger Freeman, que després de pressionar als líders amb tres escratxs consecutius, veien com aquests tancaven el seu concurs a la cita britànica amb dos millors temps consecutius que els conduïen a la victòria final.

En termes de campionat, el títol ja estava decidit en favor de Gustavo Trelles i amb tots els principals protagonistes del certamen absents, el resultat del ral·li era pràcticament intranscendent, només Ramon Ferreyros aconseguia guanyar cinc posicions i tancar la temporada en la sisena posició final.

Ferreyros-Suarez aconseguien la victòria davant el desastre de dos líders consecutius.

Entre els cotxes amb homologació pel FIA 2-L, els locals de Hyundai Alister McRae i David Senior iniciaven la seva participació a la prova imposant-se en dues de les tres primeres especials, conferint-los un liderat no massa ampli. A partir de la quarta especial cronometrada, els finlandesos Tapio Laukkanen i Kaj Lindström responien amb dos escratxs consecutius que els permetien fer-se amb el liderat, si bé la distància tan curta de les especials no permetia que aquest fos gaire ampli.

En trepitjar les pistes forestals gal·leses, Tapio Laukkanen i Kaj Lindström ampliaven distàncies amb els 2 primers millors registres de la jornada, mentre que l'accident d'Alister McRae i David Senior en la quarta especial del programa, donava automàticament el títol de campions a Renault. Aquest abandonament donava carta blanca a Tapio Laukkanen i Kaj Lindström, els quals pilotaven un Renault Maxi Mégane, i en imposar-se en dues de les tres proves que restaven per disputar-se obrien una mica de gap vers els britànics Mark Higgins i Bryan Thomas.

Dimarts els líders seguien obrint distàncies al capdavant de la classificació, però aquests en quedar-se sense carburant en l'enllaç entre la tercera i quarta prova especial de la jornada, es veien obligats a abandonar cedint el liderat als locals Mark Higgins i Bryan Thomas; parella que s'imposava finalment amb tres escratxs consecutius en els quatre últims trams disputats.

Higgins-Thomas s'emportaven la victòria en el FIA 2-L.

En el campionat de pilots, Richard Burns era pràcticament l'únic pilot de les posicions capdavanteres que aconseguia puntuar, i el britànic ho feia amb la victòria i a casa, el que li permetia esdevenir subcampió mundial superant al francès Didier Auriol per només 3 punts. Una mica més avall, Juha Kankkunen sumava els sis punts de la segona posició per acabar la temporada empatat al quart lloc amb el madrileny Carlos Sainz a 44 punts.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	62
Richard Burns	55
Didier Auriol	52

En el certamen reservat a constructors, Subaru feia una gran passa endavant amb el doblet britànic, acabant la temporada a només 4 punts dels ja proclamats campions, Toyota. Per darrera, una altra marca nipona, Mitsubishi, tancava les posicions d'honor, si bé aquests ho feien a força distància dels seus rivals, lluny del rendiment que una temporada abans els havia portat a esdevenir campions mundials.

Constructor	Punts
Toyota	109
Subaru	105
Mitsubishi	83