Waldegård-Thorszelius aconseguien afegir el RAC al seu palmarés.

Darrera cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el dijous 24 de novembre de 1977 finalitzava a York el 26è RAC Rally amb 67 equips presents a la cerimònia de clausura dels 182, tots els que es van inscriure, que van empendre la sortida des de la rampa ubicada a l'estadi de Wembley de Londrers el diumenge 20 de novembre. La prova constava d'un total de 69 especials cronometrades que acumulaven 674,45 km de distància, totes elles secretes doncs moltes travessaven propietats privades i per tant l'entrenament era prohibit o només es coneixien coordenades d'accès i/o sortida del tram, però un cop dins el tram els camins i per tant opcions, múltiples.

Mikkola-Hertz van intentar recuperar el liderat del primer dia, però els va ser impossible.

La primera etapa arrancava a les 9 del matí del mateix diumenge i a través de 10 especials cronometrades, sent les 3 primeres sobre asflat, d'apenes 56 km de distància total, conduia al gruix de pilots des de Londres fins a York sense pràcticament descansar, on s'hi arribava cap a les 20h i la base del ral·li tenia el seu lloc.

La parella finlandesa de Vauxhall, composada per Pentti Airikkala i Risto Virtanen, aprofitant la petita porció d'asfalt, van ser els autors del primer escratx del ral·li alhora que d'un magnífic crono a l'especial de Sutton Park, el que els va donar el dret de fer-se amb el liderat de la prova a bord del seu Chevette 2300 fins pràcticament finalitzar l'etapa quan Hannu Mikkola i Arne Hertz, al volant d'un Toyota Celica oficial aconseguien arrebatre la primera posició en la última cronometrada del dia a la parella finlandesa, que alhora es trobaven lliutant pel campionat britànic.

Per darrera d'ells i a no massa distància, doncs les distàncies de les especials que s'havien celebrat eren curtes, s'hi trobaven els suecs de Ford Björn Waldegård i Hans Thorszelius seguits dels italians Sandro Munari i Piero Sodano amb el seu Lancia Stratos HF oficial.

Tot i només haver-se disputat 56 km cronometrats, es varen registrar ja els primers incidents entre els equips professionals, les parelles de Ford composades per Roger Clark i Stuart Pegg així com Ari Vatanen i Peter Bryant queien fora de les deu primeres posicions a causa d'unes respectives punxades.

La segona etapa arrancava des de York el dilluns a les 9.30 del matí, per tal de dirigir-se cap al sud-est del Regne Unit, és a dir Gales, amb 27 especials i 275 km cronometrats per endavant que finalitzarien el dimarts al capvespre, o el que és el mateix, 33 hores de competició comptant amb un parell d'aturades de dues hores aproximadament cadascuna.

En els primers tram de la segona etapa Björn Waldegård i Hans Thorszelius van aconseguir prendre la primera posició provisional al Toyota Celica de Hannu Mikkola i Arne Hertz aconseguint estabilitzar les diferències amb aquests al voltant del minut i 10 segons, per darrera d'ells es mantenia una certa calma que en arribar de nit a les muntanyes galeses, es va anar trencant tram rere tram per culpa de les punxades o sortides de pista.

Clar exemple és el cas dels suecs de Saab Stig Bloqmvist i Hans Sylvan, els quals des de la novena posició que ocupaven van baixar fins a la quinzena per punxada. Recuperant-se paulatinament de l'incident, els pilots van arribar fins la vuitena posició provisional on ja a les acaballes de l'etapa haver d'abandonar per un problema de transmissió.

Pentti Airikkala i Risto Virtanen es retardaven en una assistència, malgrat tot conservaven la tercera posició provisional, peró més endavant la perdien quan en la divuitena especial cronometrada del ral·li es trobaven creuat en la pista el Ford Escort RS1800 dels britànics Nigel Rockey i Derek Tucker, la maniobra per esquivar-los va suposar que els pilots finlandesos patissin una sortida de pista que els va fer perdre 10 minuts. Poc més endavant, en la vint-i-dosena especial, una nova sortida de pista els faria perdre de l'ordre de 20 minuts i el que és pitjor, que Airikkala es trenqués el seu dit polze, perdent ara ja si tota opció de puntuar en la prova.

L'altra cara de la moneda eren els oficials de Ford al Regne Unit, els britànics Russell Brookes i John Brown, pilots llur lluita era pel títol nacional. Brookes i Brown van realitzar una fantàstica segona etapa, marcant diversos escratx, que no solsament els va permetre arribar fins a posicions de podi, sino que també estaven en condicions de pressionar a Hannu Mikkola i Arne Hertz per la segona posició, alhora que els de Toyota en arribar les hores de dia intentaven fer el mateix amb el Ford Escort RS1800 dels líders Björn Waldegård i Hans Thorszelius.

L'equip FIAT per la seva banda tenia una jornada desastrosa, veient-se tots els seus membres afectats per diversos contra-temps, el més greu el que va afectar a Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Els finlandesos, que estaven recuperant-se d'un problema amb la pressió d'oli a la segona cronometrada, havia d'abandonar en l'equador de l'etapa quan trencava un pistó del seu FIAT 131 Abarth. Una altra parella finlandesa, la composada per Timo Salonen i Jaakko Markkula es veien afectats per tres punxades, mentre que els pilots cridats a ser la punta de llança de l'equip italià, el finlandès Timo Mäkinen i el britànic Henry Liddon, retrocedien des de la setena posició provisional fins la 30ena a causa d' una volcada en les darreres especials del dia. Els italians Maurizio Verini i Ninni Russo, que mai van donar senyals d'arribar a estar entre els millors estaven també molt endarrerits.

Una italians que si van mostrar les seves intencions de lluitar per la victòria van ser els de Lancia Sandro Munari i Piero Sodano, els quals van arribar a ocupar la segona posició provisional del ral·li; però en trencar-se la bomba d'aigua del seu Stratos HF, aquests van veure com el seu cotxe patia una escalfada important. Tot intentar continuar, el seu cotxe va haver d'aturar-se i malgrat que no es va arribar a enregistrar el seu abandonament, els italians estaven fora de combat.

Una altra víctima d'entitat de l'etapa van ser la parella finlandeso-britànica de Ford composada per Ari Vatanen i Peter Bryant. Els pilots es trobaven marcant uns cronos molt bons, que els permetien remontar posicions i quan ja estaven dins les 10 primeres posicions, un cable es va deixar anar fent-los perdre part del que havien recuperat. Lluny de llençar la tovallola, els de Ford van continuar atacant fins que el seu Escort RS1800 es va aturar definitvament. Un altre cotxe els va empenyer fins a creuar la línia de meta, quelcom prohibit pel reglament, el que els va suposar la desqualificació.

La tercera i última etapa del ral·li s'iniciava després d'una nit de descans el dimecres a les 8.30 del matí, per tal d'afrontar trenta-dues especials cronometrades de 343 km de corda pel nord d'Anglaterra i Escòcia, i concloure la etapa el dijous a primera hora de la tarda a la mateixa ciutat de York.

En els primers compassos d'aquesta tercera etapa, Björn Waldegård i Hans Thorszelius van incrementar una mica el ritme per tal de gaudir d'un marge superior vers el Toyota de Hannu Mikkola i Arne Hertz. Mentre que Roger Clark i Stuart Pegg treien profit de la sortida de pista i conseqüent abandonament de Timo Salonen i Jaakko Markkula per en avançar els seus companys d'equip Andrew Dawson i Andrew Marriott guanyar dues posicions i establir-se en la quarta posició.

Els francesos de Toyota, i per tant companys d'equip de Hannu Mikkola i Arne Hertz, Jean-Luc Thérier i Michel Vial eren els qui experimentaven una major escalada en la taula gràcies a un excel·lents cronos superant el Triumph TR-7 dels britànics Tony Pond i Fred Gallagher i al Ford Escort RS1800 del guanyador del 1000 Llacs Kyosti Hämäläinen i el britànic Howard Scott per situar-se en sisena posició provisional.

En l'equip FIAT seguien amb el seu via crucis particular, i a l'abandonament per accident de Timo Salonen i Jaakko Markkula, calia afegir el dels anònims Maurizio Verini i Ninni Russo pel mateix motiu que els seus companys finlandesos.

En el que restava de la tercera etapa Björn Waldegård i Hans Thorszelius van optar per mantenir les distàncies vers Hannu Mikkola i Arne Hertz, conservant així la mecànica i evitant prendre riscs innecessaris doncs la victòria tan és que sigui per 1 minut com per 5. Per darrera d'aquests homes les posicions es varen mantenir, amb l'únic canvi significatiu de l'abandonament del segon dels Toyota, el pilotat per Jean-Luc Thérier i Michel Vial quan aquests en plena voràgine volcaven el seu cotxe en l'equador de la tercera etapa.

Sense més canvis per a ressenyar, Björn Waldegård i Hans Thorszelius afegien així al seu palmarés una de les proves de prestigi que encara els hi faltava, el RAC Rally, alhora que seguien mantenint la norma establerta en 1972 de veure un Ford en el lloc més alt del podi. Els suecs completaven el recorregut en 8 hores 21 minuts i 26 segons, 2 minuts i 23 segons per davant dels pilots de Toyota Hannu Mikkola i Arne Hertz que finalitzaven en segona posició. Russell Brookes i John Brown eren la revelació de la prova tancant el podi a 10 minuts i 29 segons. A més a més, per a Brookes, la tercera posició en la prova li otorgava el títol de campió britànic de ral·lis.

Brookes-Brown eren la revelació de la prova alhora que guanyaven el BRC.

La victòria de Ford combinada amb el desastre de FIAT, que ja eren campions mundials des de Còrsega, servia als de l'òval per maquillar una mica el resultat a final de temporada, completant-la a 4 punts dels italians. Toyota per la seva banda superava a Opel gràcies al segon lloc registrat per Mikkola-Hertz, el que permetia als japonesos afincats a Brusel·les tancar la temporada en tercera posició.

Constructor	Punts
FIAT	136
Ford	132
Toyota	68

Alén-Kivimäki, sumaven la seva 19ena victòria, esdevenint els pilots amb un major número al seu palmarés.

Tretzena cita en el calendari del campionat de ral·lis d'un total de tretze, és a dir la última, el 44è RAC Rally finalitzava el dijous 24 de novembre de 1988 a Harrogate, ciutat anglesa des d'on partien el diumenge 20 de novembre de 1988 cap a un recorregut format per 52 especials de 604,43 km de distància cronometrada. El ral·li que era puntuable per als certamens reservats a pilots, marques i mundial de producció aplegava fins a 192 equips en la seva llista d'inscrits, dels que 178 van realitzar la protocolària sortida des de la rampa i 87 aconseguien superar les especials programades per la organització.

Abandonaments i pistes gelades van minimitzar la manca de potència dels Mazda.

La primera etapa, celebrada el diumenge 20 de novembre, estava composada per tan sols 8 proves especials cronometrades que totalitzaven 36,60 km de distància majoritàriament en parcs i finques privades, pel que aquesta es podia considerar com pràcticament una presa de contacte amb el cotxe sobre el terreny. El principal handicap d'aquesta etapa residia en la nevada que havia caigut en les hores prèvies a la disputa de les cronometrades, pel que tot i ser proves bàsicament celebrades sobre asfalt o una superficie mixta, els cotxes de 2 rodes motrius com els Ford Sierra RS Cosworth poc van poder demostrar.

Els finlandesos de Toyota Juha Kankkunen i Juha Piironen i els seus compatriotes de Mazda Timo Salonen i Voitto Silander marcaven l'escratx ex-aequo en la primera especial cronometrada del ral·li, mentre que la parella de Toyota aconseguia en solitari els dos següents.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki presentaven les seves credencials en imposar-se en la quarta cronometrada, trencant així la ratxa de Juha Kankkunen i Juha Piironen que a continuació tornaven a marcar tres millors registres de forma consecutiva. En la última cronometrada de la jornada, Markku Alén i Ilkka Kivimäki tornaven a trencar la ratxa de la parella de Toyota en guanyar l'especial empatant a temps amb els també pilots de Toyota Björn Waldegård i Fred Gallagher.

Així doncs, a l'arribada a Teldford el mateix diumenge a dos quarts de set del vespre, ciutat on es neutralitzava la primera etapa, Juha Kankkunen i Juha Piironen lideraven la prova britànica amb 27 segons de marge vers el Lancia Delta Integrale de Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Björn Waldegård i Fred Gallagher tancaven el podi provisional a 43 segons dels líders amb 1 segon d'avantatge vers el Lancia Delta Integrale oficial de Mikael Ericsson i Claes Billstam. Mentre que els Mazda 323 4WD oficials de Timo Salonen i Voitto Silander i Hannu Mikkola i Christian Geistdörfer es trobaven una mica més despenjats fent un sandvitx a l'Audi 200 Quattro dels campions alemanys de ral·lis Armin Schwarz i Arne Hertz.

Tot i la poca distància celebrada fins al moment, es produiren ja les primeres baixes ilustres en aquesta primera etapa quan al Toyota Celica GT-4 de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, se li trencava l'arbre de lleves en la primera especial cronometrada del ral·li. D'altra banda el cotxe homòleg de l'importador britànic confiat en mans de Jimmy McRae i Rob Arthur, trencava el seu motor en la quarta prova cronometrada.

Dilluns a les set del matí es donava la sortida als 157 equips que restaven en competició cap a un bucle que la organització havia format amb 13 cronometrades de 155,73 km les quals bàsicament discorrien per Gales. La primera d'elles, una superespecial com les viscudes en la jornada anterior en un parc era guanyada per Björn Waldegård i Fred Gallagher, mentre que en la segona, d'un format més tradicional, el millor temps era per a Mikael Ericsson i Claes Billstam.

Tanmateix aquesta segona prova cronometrada va suposar un canvi en el liderat quan Juha Kankkunen i Juha Piironen punxaven una roda del seu Celica GT-4 i perdien 1 minut vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki que eren a partir de llavors els nous inquilins de la part més alta de la taula general de temps. Amb la parella finlandesa de Lancia al capdavant de la general, aquests es van permetre el luxe d'encadenar 7 temps escratx mentre que els seus companys d'equip, Mikael Ericsson i Claes Billstam eren rescatats en fins dues ocasions dels vorals de les pistes pels aficionats, sent la tercera vegada la definitiva i que deixava la parella sueca de Lancia fora de concurs.

Juha Kankkunen i Juha Piironen, trencaven la ratxa dels seus ex-companys d'equip en imposar-se en la primera prova especial del bucle de Clocaenog, deixant la distància entre els dos principals contrictants en els voltants del mig minut, però en la segona prova del bucle, un conat d'incendi en el seu turbo enfonsava la parella finlandesa de Toyota fins la sisena plaça a gairebé 6 minuts dels líders.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki tornaven a demostrar la seva supremacia en guanyar dues de les tres cronometrades que restaven per completar la jornada, la segona i la quarta especial de Clocaenog, mentre que Ari Vatanen i Bruno Berglund, amb el seu Mitsubishi Galant VR-4 de 4 rodes directrius era qui s'imposava en la tercera.

Completat el bucle de Clocaenog, s'arribava de nou a Harrogate a quarts de deu de la nit del mateix dilluns, ciutat on es produia la neutralització de la segona etapa i on Markku Alén i Ilkka Kivimäki reflexaven un domini de la taula amb 3 minuts i mig d'avantatge vers el Celica GT-4 de Björn Waldegård i Fred Gallagher. Tercer i quart eren els dos Mazda 323 4WD oficials de Timo Salonen i Voitto Silander i de Hannu Mikkola i Christan Geistdörfer respectivament, separats per tan sols 5 segons entre ells i a mig minut de la segona plaça provisional. Ambdos equips, tot i fer mèrits amb el seu pilotatge en les condicions lliscants en les que es celebraven les cronometrades, la manca de potència dels seus propulsors es deixava notar en els cronos a final de tram.

La tercera etapa del ral·li arrancava el dimarts a dos quarts de set del matí, i aquesta es celebrava bàsicament en terreny escocès amb les tradicionals especials de Grizedale o dels boscos de Kielder. En total 10 proves especials cronometrades amb una corda de 149,37 km de distància que els 131 equips que seguien en actiu havien de fer front per arribar a Carlisle.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki es van anar alternant l'autoria dels millors temps amb Juha Kankkunen i Juha Piironen, o fins i tot empatant a l'escratx, en els 5 primers trams del dia, el que per una banda mantenia neutres les distàncies entre les dues parelles finlandeses i per una altra permetia als de Toyota anar pujant posicions llurs Pirelli s'adaptaven millor a les especials gelades que no pas les Michelin dels Lancia o Mazda.

Timo Salonen i Voitto Silander posaven final al binomi Lancia-Toyota de la tercera jornada en vèncer en la sisena especial del dimarts, el que deixava als dos Mazda i al Toyota de Juha Kankkunen i Juha Piironen pràcticament emptats a temps. A continuació la prova va viure un primer gir quan en la setena especial, Markku Alén i Ilkka Kivimäki van començar a patir uns problemes en el seu canvi de marxes que van desencadenar en un canvi de la caixa en les assistències posteriors, si bé per fortuna dels líders gairebé no es deixaven temps ni tampoc penalitzaven en la reparació. L'altra cara de la moneda eren Timo Salonen i Voitto Silander, els quals patien una sortida de pista en aquesta mateixa setena especial perdent uns 4 minuts i el tren de les primeres posicions.

Juha Kankkunen i Juha Piironen s'imposaven en la primera especial dels boscos de Kielder, mentre que Hannu Mikkola i Christian Geistdörfer ho feien en les dues restants celebrades en tan mítics boscos i que tancaven la jornada. Tanmateix en la primera especial de Kielder es coneixia una sortida de pista per part de Markku Alén i Ilkka Kivimäki que tenia com a punt culminant una punxada soferta en la última especial de la jornada, facilitant tots dos incidents que els 4 minuts i mig d'avantatge aconseguits fins l'equador de la jornada es volatilitzessin i que tan Juha Kankkunen i Juha Piironen com Hannu Mikkola i Chrisitian Geistdörfer passessin a liderar el ral·li ex-aequo a l'entrada al parc tancat de Carlisle amb 15 segons de marge vers els anteriors líders.

Dimecres a primera hora del matí, amb l'inici de la quarta etapa, Markku Alén i Ilkka Kivimäki sortien disposats a recuperar el liderat, i si bé el primer escratx l'aconseguien Ari Vatanen i Bruno Berglund amb el seu Mitsubishi Galant VR-4 i el liderat passava a estar en solitari en mans de Hannu Mikkola i Christian Geistdörfer, la parella finlandesa de Lancia s'imposava en les dues cronometrades següents i passaven a liderar de nou la prova un cop finalitzada la tercera especial del dia.

El seu liderat peró en aquesta segona ocasió era efímer, doncs una sortida de pista soferta pels líders en la cinquena cronometrada deixava el liderat en mans novament del Mazda 323 4WD de Hannu Mikkola i Christian Geistdörfer en perdre-hi prop de 5 minuts tot i comptar amb l'ajuda del públic. Alhora el ral·li patia una altra baixa quan Ari Vatanen i Bruno Berglund es veien forçats a abandonar el ral·li per una averia en el ventilador del seu Mitsubishi que provocava un sobreescalfament del motor que acabava fumejant.

Aquest nou contra-temps va animar a Markku Alén i Ilkka Kivimäki a seguir atacant en cada revolt de les especials dels boscos de Kielder que venien a continuació, fent les delicies al públic que s'hi aplegava i aconseguint-hi guanyar tots tres trams, mentre que Hannu Mikkola i Christian Geistdörfer perdien el liderat en haver d'anar marcant la traçada sobre la neu fresca, el que va facilitar que Juha Kankkunen i Juha Piironen tornessin a liderar la prova en la recta final de la jornada.

A Harwood, especial que seguia a les de Kielder, un problema en l'embragatge del Lancia Delta Integrale dels finlandesos suposava un nou contra-temps en les seves aspiracions, si bé en la última cronometrada de la jornada, Markku Alén i Ilkka Kivimäki retallaven 1 minut a Juha Kankkunen i Juha Piironen en els prop de 26 km del tram.

Tot plegat deixava en el retorn a Harrogate el dimecres al vespre a Juha Kankkunen i Juha Piironen com a líders provisionals de la general amb 1 minut i 6 segons de marge vers Hannu Mikkola i Christian Geistdörfer, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki veien compensat parcialment el seu esforç en assolir la tercera posició a 3 minuts i 25 minuts dels seus compatriotes de Toyota i tanmateix amb 38 segons de marge vers els quarts classificats, Björn Waldegård i Fred Gallagher.

La cinquena i última etapa era un bucle amb sortida i arribada a Harrogate d'onze especials cronometrades de 133,40 km de corda. Juha Kankkunen i Juha Piironen marcaven el millor registre en la primera d'elles confirmant el seu liderat, però a continuació arribaria l'assetjament per part de Markku Alén i Ilkka Kivimäki. La parella de Lancia guanyava consecutivament les dues següents proves cronometrades, mentre que Juha Kankkunen i Juha Piironen amb problemes amb la pressió d'oli cedien el seu liderat a Hannu Mikkola i Christian Geistdörfer.

A continuació, en la quarta especial cronometrada del dijous, on Pentti Airikkala i Brian Murphy aconseguien el seu primer escratx del ral·li a bord d'un Lancia Delta Integrale privat, arribarien els cops de teatre definitius en dos actes. En el primer Juha Kankkunen i Juha Piironen s'accidentaven i es veien forçats a abandonar el ral·li amb el seu motor sense apenes pressió d'oli, mentre que al cap de dues cronometrades, Langdale, els que patien la sortida de pista eren els líders Hannu Mikkola i Christian Geistdörfer, els quals en impactar contra un arbre trencaven la caixa de velocitats del seu Mazda 323 4WD.

D'aquesta forma tan abrupte Markku Alén i Ilkka Kivimäki es tornaven a trobar comandant la general del ral·li amb un marge prou ampli vers Timo Salonen i Voitto Silander que en els primers compassos de la jornada havia acumulat problemes de diferent índole i que li havien fet cedir 2 minuts més vers els seus compatriotes de l'equip Lancia. Donada la situació, Markku Alén i Ilkka Kivimäki van afluixar el ritme, permetent a Pentti Airikkala i Brian Murphy acumular més escratxs en el seu compte particular en les cinc proves especials cronometrades que restaven per celebrar-se.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki s'imposaven en la última prova especial del ral·li, la 52ena, el que permetia a la parella finlandesa entrar a Harrogate com a guanyadors del 44è RAC Rally amb un temps total de 7 hores 15 minuts i 37 segons. Tanmateix aquesta victòria suposava la dinovena pels pilots en el mundial, superant així el rècord de 18 que fins llavors ostentava el seu compatriota Hannu Mikkola. Timo Salonen i Voitto Silander completaven el recorregut en segona posició a 4 minuts i 6 segons del millor registre, mentre que Björn Waldegård i Fred Gallagher tancaven el podi a 6 minuts i 39 segons dels guanyadors.

Un cop de teatre definitiu en la darrera jornada van permetre a Waldegård-Gallagher pujar al podi.

Entre els cotxes amb homolgació de Grup N, els argentins Jorge Recalde i Jorge del Buono, arribaven al Regne Unit disposats a lluitar per la corona mundial de producció amb els belgues Pascal Gaban i Willy Lux els quals els hi duien un avantatge de set punts a la general del campionat. Tots dos equips es van veure afectats pels contra-temps al llarg de la cita, els argentins arrossegaven problemes en la caixa de velocitats, que els obligà a canviar-la amb la pertinent penalització, mentre que Pascal Gaban i Willy Lux acumulaven dues punxades i una sortida de pista que els va suposar estar-se uns 20 minuts fora de la traçada i que els deixava en novena posició provisional a les acaballes de la prova, mentre que Jorge Recalde i Jorge del Buono marxaven en tercera posició en la categoria el que els permetia sumar suficients punts com per ser campions del món.

Per davant, una altra parella de belgues al volant d'un Mazda 323 4WD, la formada per Grégoire de Mevius i Luc Manset, lideraven el ral·li amb comoditat. En la recta final del ral·li Pascal Gaban i Willy Lux aconseguien la vuitena posició en superar els britànics Charles Payne i Hugh Edwards, mentre que una altra baixa els classificava en la setena plaça final, el que convertia a la parella belga com a campions mundials per tan sols 2 punts de marge vers la parella argentina. Tanmateix Grégoire de Mevius i Luc Manset aconseguien una victòria molt important.

De Mevius-Manset aconseguien una victòria molt important si bé el focus d'atenció era la consecució del títol.

Amb el títol ja decidit en favor de l'absent Miki Biasion des de l'anterior ronda al Sanremo, la dinovena victòria en el mundial per a Markku Alén servia al pilot finlandès per a superar al transalpí Alex Fiorio i finalitzar la temporada en segona posició final a 29 punts del seu company d'equip i amb 10 punts de marge vers el pilot de la filial Jolly Club.

Pilot	Punts
Massimo Biasion	115
Markku Alén	86
Alex Fiorio	76

En l'apartat de constructors, Lancia ja havia omplert el seu compte particular per victòries, només es retenien els 7 millors resultats de la temporada, pel que la seva desena victòria de la temporada no es contabilitzava. Ford per la seva banda aconseguia finalitzar la temporada com a sub-campiona gràcies al sisè lloc de Stig Blomqvist i Benny Melander que superaven per 2 minuts i escaig als seus companys d'equip, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, els quals anaven calçats amb Michelin a diferencia dels seus companys suecs que diuen Pirelli. Audi, tot i no competir oficialment en el campionat, tancava el podi de la temporada per 5 punts de marge Mazda.

Constructor	Punts
Lancia	140
Ford	79
Audi	71

Juha Kankkunen aconseguia la seva 20ena victòria al nevat RAC, esdevenint el pilot amb més victòries mundials.

Amb 94 equips presents a la cerimònia de clausura celebrada a Birmingham el dimecres 24 de novembre de 1993 a última hora del vespre, es donava per finalitzat el 49è RAC Rally, darrera cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, que amb la possibilitat d'otorgar punts en els certàmens de pilots, constructors, producció i campionat FIA 2-L, copçava l'interés de fins a 171 equips per a formular la seva inscripció de forma oficial. 165 d'aquests inscrits iniciaven el diumenge 21 de novembre des de Birmingham també, a afrontar un recorregut programat de 35 proves especials d'una corda cronometrada de 547,94 km.

Eriksson-Parmander posaven a la llum de tothom els progressos del Lancer.

Els britànics de tradicions en saben molt, i com a tals aquests iniciaven el ral·li amb les habituals “Mickey Mouse”, una mena de superespecials espectacle traçades en parcs o fins i tot en circuits permanents que permetien acostar el públic britànic a l'esdeveniment d'una manera còmode. En total es programava 9 proves especials de 58,66 km de distància, de les que 2 eren sobre asfalt i les 7 restants mixtes.

Els ja proclamats campions mundials tres setmanes abans, el finlandès Juha Kankkunen i el britànic Nicky Grist, s'imposaven en la primera cronometrada del programa, el que lògicament els convertia en els primers líders de la prova. Armin Schwarz, pilot a qui Juha Kankkunen prenia el copilot de forma definitiva, juntament amb Peter Thul, aconseguien marcar el millor temps en la següent especial, el que permetia a la parella germànica de Mitsubishi situar-se al capdavant de la taula de temps.

Els alemanys aconseguirien dos escratxs més consecutius en les dues proves següents per aconseguir un marge de 6 segons amb els segons classificats, els campions mundials de Toyota, si bé en la tercera especial aquest era ex-aequo amb François Delecour i Daniel Grataloup i Juha Kankkunen i Nicky Grist i per tant les distàncies només s'incrementaven amb el del quart tram.

Tot aquest marge però es volatilitzava a Chatsworth, cinquena prova especial del dia, quan després de creuar un bassal a gran velocitat, el motor del seu Lancer Evo començava a fer estibades i els alemanys quedaven empatats a temps en la taula general provisional amb Juha Kankkunen i Nicky Grist, que amb el millor registre de la sisena prova especial cronometrada, quedaven com a líders en solitari.

La parella finlandeso-britànica aconseguia obrir forat vers els seus més immediats perseguidors en les tres especials que restaven a la primera jornada gràcies a un millor registre i a un segon i tercer temps escratx, amb els que el retorn a Birmingham es feia amb 14 segons de marge vers Armin Schwarz i Peter Thul i 15 amb els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, que pilotaven el segon Mitsubishi Lancer Evo present a la cita. Per darrera dels dos cotxes dels tres diamants vermells s'instal·laven els dos Subaru Impeza 555, amb els locals Colin McRae i Derek Ringer a 2 segons de la parella sueca de Mitsubishi i Ari Vatanen i Bruno Berglund a 26 segons del liderat.

La segona jornada del ral·li ja era força més significativa, en quan acollia les primeres especials forestals sobre sòl gal·lès. En total figuraven 10 proves especials que conduirien als 144 equips participants que restaven en actiu fins a Lancaster, i que suposaven 192,58 km de lluita contra el cronòmetre, en els que la neu i el gel eren la nota dominant i la negativa dels organitzadors a permetre rodes amb claus un handicap afegit.

Quan encara el sol no brillava al cel, Juha Kankkunen i Nicky Grist s'imposaven en la primera especial cronometrada del dia, de 20,55 km de distància, per endossar un bon feix de segons als seus més immediats perseguidors, que passaven a ser Ari Vatanen i Bruno Berglund i el seus companys d'equip, els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli, a gairebé 1 minut, davant el defalliment dels dos Mitsubishi Lancer Evo. Armin Schwarz i Peter Thul es deixaven 16 minuts en una sortida de pista, i Kenneth Eriksson i Staffan Parmander cedien 3 minuts a causa d'una punxada.

Acte seguit Kenneth Eriksson i Staffan Parmander es posaven a recuperar posicions i amb dos escratxs consecutius, els de Mitsubishi pujaven des de l'onzena posició que havien caigut fins la vuitena. Aquest no era l'únic moviment important, doncs a Myherin, segona especial cronometrada de la jornada i la més llarga d'aquesta, Colin McRae i Derek Ringer aturaven el cronòmetre a 3 segons de la parella sueca, el que permetia als britànics de Subaru superar als seus companys d'equip i esdevenir els primers perseguidors del liderat. Mentre que en la tercera prova especial Ari Vatanen i Bruno Berglund es veien desplaçats de les places de podi per Didier Auriol i Bernard Occelli.

A partir de llavors Colin McRae i Derek Ringer van iniciar el seu assalt particular alliderat, i amb 5 temps escratx consecutius, els escocesos de Subaru aconseguien situar-se a només 7 segons dels pilots de Toyota, mentre que per darrera seu Didier Auriol i Bernard Occelli anaven cedint terreny amb els dos equips capdavanters fins arribar a veure compromesa la seva plaça podi en un duel a 4 bandes en el que s'hi trobaven els recuperats Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, els locals Malcolm Wilson i Bryan Thomas i els seus compatriotes de Ford François Delecour i Daniel Grataloup.

Juha Kankkunen i Nicky Grist posaven fre a la sangria de segons en aturar el cronòmetre juntament amb Colin McRae i Derek Ringer com autors del millor temps en la penúltima prova especial del dia, mentre que els seus companys, Didier Auriol i Bernard Occelli, perdien de cop tres posicions cedint el seu lloc al podi a la parella sueca de Mitsubishi.

Colin McRae i Derek Ringer no afluixaven, i amb el seu setè millor temps consecutiu, els de Subaru superaven a Juha Kankkunen i Nicky Grist i feien entrada al parc tancat de Lancaster a quarts de nou del vespre amb 21 segons de marge amb aquests. La parella sueca de Mitsubishi, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, conservaven la seva plaça de podi amb 10 segons de marge vers el Ford de François Delecour i Daniel Grataloup, però amb 2 minuts i 34 segons de retard vers els líders, amb el que les seves opcions de millora de posició, passaven per alguna desgràcia aliena.

Dimarts a partir de dos quarts de set del matí es posava en marxa la tercera etapa del ral·li, la qual conduïa els participants fins Escòcia mitjançant un total de 9 proves especials cronometrades d'una distància de 196,75 km, esdevenint així en l'etapa més llarga de tot l'esdeveniment. Amb la neu encara present a les pistes, pilots que fins llavors havien quedat en un segon pla com Ari Vatanen i Bruno Berglund o François Delecour i Daniel Grataloup reclamaven la seva part de protagonisme en imposar-se en les dues primeres proves especials.

En arribar a la tercera prova especial de la jornada, Kershope, el tram rei de l'edició amb 39,78 km cronometrats, el ral·li vivia un gir quan Colin McRae i Derek Ringer hi trencaven el radiador del seu Impreza 555 a resultes d'una petita sortida de pista quan només havien disputat 13 km des de la sortida; si bé els escocesos podien completar el tram, ho feien a costa de perdre 2 minuts i mig vers Juha Kankkunen i Nicky Grist, els homes més ràpids a l'especial, i per tant el liderat, però a més a més ho feien amb un important sobreescalfament del motor bòxer del seu cotxe, impedint-los prendre la sortida del següent tram i per tant obligant-los a abandonar el ral·li quan estaven a punt d'afrontar les especials escoceses.

Ari Vatanen i Bruno Berglund guanyaven la quarta i cinquena prova especial per tal d'anar llimant distàncies amb els cinc primers classificats, mentre que els francesos François Delecour i Daniel Grataloup accedien a les places de podi amb l'abandonament dels companys d'equip dels nòrdics de Subaru. Dos escratxs consecutius dels britànics Malcolm Wilson i Bryan Thomas, en les dues següents proves cronometrades, els permetia situar el seu Ford Escort RS Cosworth privat per davant de l'oficial dels francesos, mentre que Juha Kankkunen i Nicky Grist, que al terme de la sisena prova especial gaudien d'un marge de gairebé 3 minuts amb el Mitsubishi de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, veien com a causa d'una doble punxada en la setena cronometrada, aquest quedava reduït fins a 1 minut.

Kenneth Eriksson i Staffan Parmander hi posaven més pebre en guanyar la penúltima prova cronometrada de l'etapa per situar-se a 32 segons dels líders, els quals en veure com la seva posició perillava, reaccionaven en la darrera especial per atacar cada revolt i retornar així gairebé 1 minut al gap. Així doncs es feia entrada a Gateshead a partir de dos quarts de deu de la nit, punt final de la jornada, amb Juha Kankkunen i Nicky Grist al capdavant de la classificació general amb 1 minut i 21 segons de marge en relació Kenneth Eriksson i Staffan Parmander. Malcolm Wilson i Bryan Thomas per la seva part tancaven les posicions de podi a 2 minuts i 52 segons dels líders i amb un coixí de 45 segons vers els oficials de la marca de l'oval, François Delecour i Daniel Grataloup.

El coixí de segons que els quatre primers classificats havien aconseguit vers els seus més immediats perseguidors, convidava a la tranquil·litat de cara als darrers 99,95 km cronometrats repartits al llarg de 7 proves especials, les quals retornaven als participants al punt de sortida, Birmingham. Juha Kankkunen i Nicky Grist es repartien amb Kenneth Eriksson i Staffan Parmander el primer i el segon millor temps en les dues primeres cronometrades de la jornada per deixar les distàncies pràcticament iguals a com havien sortit del parc tancat, mentre que Malcolm Wilson i Bryan Thomas es despenjaven dels dos primers classificats, però ampliaven forat amb François Delecour i Daniel Grataloup.

Els líders s'imposaven consecutivament en les tres cronometrades següents, les tres últimes celebrades sobre pistes forestals, ampliant encara més les distàncies amb la parella sueca de Mitsubishi, que en les tres ocasions hi aturaven el cronòmetre just per darrera seu. Però tanmateix l'escratx que els líders s'anotaven en la cinquena prova especial, comportava una certa tensió en quan la parella campiona mundial se sortia una mica de la traçada a causa del gel i impactava violentament contra un arbre, causant danys a la carroceria del seu Celica Turbo 4WD.

Els alemanys Armin Schwarz i Peter Thul tancaven l'edició de la prova britànica imposant-se en les dues darreres cronometrades del recorregut, un esforç que resultava simbòlic doncs aquests es trobaven lluny de prendre la posició al ja abandonat per la marca nipona, Subaru Legacy RS dels britànics Richard Burns i Robert Reid.

Així doncs, amb l'entrada a Birmingham el dimecres a les vuit del vespre es donava per finalitzat el 49è RAC Rally amb la victòria de Juha Kankkunen, vintena pel finlandès que passava a ser el pilot amb més victòries al mundial, i el gal·lès Nicky Grist. La parella de Toyota invertia un temps total de 6 hores 25 minuts i 48 segons per a recórrer els 547,94 km cronometrats del programa, és a dir 1 minut i 44 segons menys que Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, els quals si més no havien demostrat un progrés del seu Mitsubishi. Els locals Malcolm Wilson i Bryan Thomas tancaven el podi britànic a 5 minuts i 38 segons guanyadors, però sobretot amb 1 minut i mig de marge vers la parella oficial de la marca.

Els locals Wilson-Thomas superaven ampliament als oficials de la marca.

Entre els vehicles amb homologació de producció, els locals Gwyndaf Evans i Howard Davies s'emportaven una contundent victòria, amb escratx absolut inclòs, per gairebé 20 minuts de marge vers els seus companys d'equip, els també britànics Jonny Milner i Steve Turvey. Uns resultats però que a efectes de campionat eren intranscendents, doncs els britànics no seguien el certamen i l'italià Antonio Fassina havia esdevingut campió a la ronda catalana anterior.

Evans--Davies guanyaven ampliament el Grup N i s'adjudicaven un escratx absolut.

Juha Kankkunen ja havia aconseguit el campionat del món per a pilots a Lloret de Mar per quarta vegada, amb el que la victòria que el finlandès aconseguia al Regne Unit no feia més que destacar-lo al capdavant de la taula, més quan els seus perseguidors, els francesos François Delecour i Didier Auriol hi quallaven una actuació fluixa, molt pitjor en el cas del seu company d'equip que perdia el pols amb el de Ford en la lluita pel sub-campionat.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	135
François Delecour	112
Didier Auriol	92

En la classificació del campionat de constructors, Toyota fregava la temporada perfecta amb la seva setena victòria, la qual permetia als nipons descartar el podi que havien aconseguit a Nova Zelanda com a pitjor resultat i acumular un total de 157 punts, 12 més que els seus rivals de Ford. Subaru experimentava un progrés en relació a temporades anteriors i finalitzava la temporada en tercera posició a 45 punts dels líders.

Constructor	Punts
Toyota	157
Ford	145
Subaru	112

Burns-Reid esdevenien els tercers britànics en guanyar el RAC Rally

Amb 82 equips participants presents a la seva cerimònia de clausura, el dimarts 24 de novembre de 1998 es donava per finalitzat a Cheltenham el 54è RAC Rally, catorzena i última cita en el calendari del campionat del món de ral·lis. La prova, que era puntuable pels certàmens reservats a pilots, marques, producció i FIA 2-L, copsava l'interès de fins a 168 equips per a oficialitzar la seva inscripció, trobant-se tots ells presents a la mateixa població el diumenge 22 de novembre per tal de començar a disputar un recorregut programat a 28 proves especials de 380,30 km de distància cronometrada.

Kankkunen-Repo s'acomiadaven de Ford repetint el segon lloc de l'any anterior.

Com era habitual en la cita britànica, aquesta s'iniciava amb les “Mickey Mouse”, una mena de superespecials espectacle traçades en circuits i parcs públics que atreien a milers d'espectadors i que a l'organització li permetia fer caixa amb les entrades que aquests pagaven. En total al llarg de la primera jornada hi constaven fins a 13 proves especials d'aquest tipus, sent totes elles de superfície mixta terra-asfalt, amb una distància competitiva de tan sols 70,94 km.

El ral·li s'iniciava amb un fet insòlit, quan dos germans enrolats dins un mateix equip oficial aconseguien anotar-se l'escratx en el primer tram i per tant compartir liderat. Concretament es tractava de Colin McRae i Nicky Grist i d'Alister McRae i David Senior amb els seus respectius Subaru Impreza S4 WRC. Al primer escratx de Colin McRae i Nicky Grist els hi seguirien cinc més de consecutius, el que permetia a la parella britànica desmarcar-se al capdavant de la general.

Entretant per darrera passaven fets molt importants en la lluita pel campionat mundial, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki trepitjaven una taca d'oli a la pista d'assaigs de Vauxhall a Millbrook, i en perdre el control del seu Mitsubishi Lancer Evo V, aquests arrancaven la roda posterior dreta perdent-hi 1 minut i 13 posicions a la general. Sense possibilitat d'assistències, la parella finlandesa afrontava la segona passada per Millbrook en tan tristes condicions, deixant-s'hi prop de 2 minuts i 29 posicions més. Quedaven molts quilòmetres per endavant, però els finlandesos estaven obstinats a seguir competint, tot es va venir avall quan una patrulla de la policia britànica els va impedir circular sobre tres rodes per la carretera oberta al trànsit. Aquest abandonament obria les portes al títol a Carlos Sainz i Luis Moya, els quals només necessitaven sumar 3 punts per aconseguir-ho, és a dir acabar per sobre de la quarta posició.

I precisament Carlos Sainz i Luis Moya eren els qui trencaven la ratxa de la parella britànica en la setena prova especial programada per només 2 dècimes de segon, una especial que tots dos equips afrontaven alhora dins el traçat del Circuit de Silverstone. En la vuitena especial, els líders tornaven a marcar el registre més baix per tal d'aconseguir una distància màxima de 23,2 segons al capdavant de la taula provisional per davant de la parella espanyola de Toyota.

Però una punxada soferta en la novena cronometrada, feia perdre 15 segons a Colin McRae i Nicky Grist, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet s'hi anotaven el millor temps per situar la parella francesa en la segona posició a 9,1 segons dels de Subaru. Un nou escratx de Didier Auriol i Denis Giraudet en la següent prova especial, així com una nova pèrdua de temps per part de la parella britànica líder, permetia que els francesos de Toyota restessin a 4 dècimes del liderat, mentre que els seus companys de formació, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, eren tercers a 4,3 segons.

La sort canviava per a les dues parelles que copaven les dues primeres posicions de la classificació, per una banda Colin McRae i Nicky Grist tornaven a adjudicar-se el registre més baix, mentre que per una altra Didier Auriol i Denis Giraudet tenien problemes amb les llums del seu Corolla WRC i baixaven fins la quarta posició per darrera del Subaru Impreza S4 WRC d'Alister McRae i David Senior.

Alister McRae i David Senior s'adjudicaven el millor temps en la penúltima prova especial cronometrada de la jornada per pressionar a Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que una altra parella britànica, la formada per Richard Burns i Robert Reid aconseguien aturar el cronòmetre abans que ningú en la darrera especial dominical davant d'un petit impacte sofert per Colin McRae i Nicky Grist que els feia perdre segon i mig en els 1,61 km de distància de la prova.

Arribats al parc tancat de Cheltenham doncs, la classificació seguia estant comandada per Colin McRae i Nicky Grist, els quals tenien un marge de 3,6 segons vers els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya. El germà del líder, Alister McRae, i el seu copilot David Senior eren tercers a 4,2 segons dels seus companys d'equip, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet eren quarts a 7,9 segons dels líders i amb 4,8 segons de marge vers el Ford Escort WRC de Juha Kankkunen i Juha Repo.

La segona etapa del ral·li posava per primera vegada als participants sobre les pistes forestals, en total 147 equips afrontaven aquesta jornada la qual comptava amb 8 proves especials de terra de 142,99 km cronometrats en el seu programa. Richard Burns i Robert Reid havien aconseguit que els seus mecànics solucionessin els problemes de diferencials que els havien estat al llarg de la primera jornada en les assistències, amb el que la parella local de Mitsubishi començava la seva remuntada particular.

Ja amb el millor temps de la primera prova cronometrada, la parella dels tres diamants vermells aconseguia pujar fins la segona posició provisional, mentre que una mala elecció de pneumàtics per part de Carlos Sainz i Luis Moya enviava a la parella que es jugava el títol mundial fins la cinquena plaça provisional, fora doncs de l'objectiu.

Dos escratxs més consecutius de Richard Burns i Robert Reid i una doble virolla soferta per Colin McRae i Nicky Grist en la tercera especial de la jornada, situava als de Mitsubishi al capdavant de la general a l'entrada del reagrupament de Builth Wells, mentre que per darrera Carlos Sainz i Luis Moya superaven a Alister McRae i David Senior per classificar-se en la quarta posició provisional.

Colin McRae i Nicky Grist recuperaven el liderat perdut en marcar el millor registre en la quarta prova especial, posició que els de la Constel·lació de les Plèiades confirmaven amb l'escratx de la cinquena cronometrada, on malgrat quedar-se sense punt mort ni marxa enrere, Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien superar als seus companys d'equip francesos per assolir la tercera posició provisional.

Els tres primers equips classificats completaven la sisena prova especial en el mateix ordre que ocupaven en la general, amb el que les seves posicions es confirmaven, mentre que Sweet Lamb, penúltima prova especial del dia, es mostrava molt traumàtica en quan Colin McRae i Nicky Grist es veien obligats a abandonar el ral·li per trencament de motor. Els francesos Didier Auriol i Denis Giraudet eren també víctimes d'aquesta especial, si bé els de Toyota aconseguien completar l'especial a gairebé 2 minuts del millor temps, anotat per Richard Burns i Robert Reid, a causa d'un problema d'embragatge, aquest mateix problema els impedia arribar fins l'especial següent i per tant els obligava a abandonar el ral·li a continuació.

Carlos Sainz i Luis Moya també tenien la seva dosi d'infortuni a Sweet Lamb, si bé en menor quantitat; després d'un canvi de rasant hi seguia un encreuament de camins, en el que els espanyols de Toyota hi quedaven orientats en la direcció equivocada, malgrat tot la parella solucionava ràpidament l'incident i prosseguia la competició no sense abans detectar un problema de direcció que els suposava perdre prop d'1 minut vers la parella de Mitsubishi i veure's superats pel Subaru Impreza S4 WRC d'Alister McRae i David Senior.

El problema amb la direcció prosseguia i en la darrera prova especial de la jornada, la parella de Toyota es deixava mig minut més facilitant que els seus excompanys d'equip, els finlandesos de Ford Juha Kankkunen i Juha Repo, els hi prenguessin la tercera posició, mentre que Richard Burns i Robert Reid s'hi anotaven el seu cinquè escratx de la jornada.

Amb l'entrada al parc tancat de 113 equips participants el dilluns al vespre, es donava per finalitzada la segona jornada del ral·li, llur taula general passava a estar comandada per Richard Burns i Robert Reid, els quals gaudien d'un marge d'1 minut i 15,7 segons vers els seus compatriotes de Subaru Alister McRae i David Senior. Juha Kankkunen i Juha Piironen, 30,4 segons més avall de la segona parella britànica, tancava les posicions de podi, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya ocupaven la quarta posició que precisaven a 2 minuts i 1,7 segons del liderat, però amb la tranquil·litat de gaudir d'1 minut de marge vers els belgues de Ford Bruno Thiry i Stéphane Prévot.

La tercera i última etapa era la més llarga de totes les programades, amb 166,37 km de lluita contra el cronòmetre al llarg de 7 proves especials. La jornada arrancava que encara era de nit i amb pluja, en aquestes condicions Alister McRae i David Senior hi bolcaven el seu Impreza S4 WRC i es veien obligats a abandonar el ral·li, deixant l'equip Subaru sense participants, mentre que Bruno Thiry i Stéphane Prévot escurçaven distàncies amb Carlos Sainz i Luis Moya, davant la precaució que la parella espanyola afrontava la cronometrada.

Per davant Richard Burns i Robert Reid s'anotaven el millor temps en l'especial, un resultat que els britànics de Mitsubishi repetirien en totes les altres sis proves especials de la jornada. Mentre que Carlos Sainz i Luis Moya seguien extremant les precaucions, sabedors que el cinquè classificat es trobava a 3 minuts de la seva posició i per tant encara que els espanyols perdessin plaça amb Bruno Thiry i Stéphane Prévot, el seu tercer títol era a tocar dels seus dits.

Per això els responsables de Toyota decidien baixar la potència del Corolla WRC de Carlos Sainz i Luis Moya, els quals a Resolfen, l'especial més llarga de tot el ral·li i quarta en el còmput de l'etapa, tenien un ensurt quan la roda de recanvi s'afluixava i aquesta trencava el vidre posterior. En la següent especial, Rheola, es consumava la pèrdua de posició davant Bruno Thiry i Stéphane Prévot els quals passaven a tancar les posicions de podi en la prova que servia per acomiadar de manera oficial a l'Escort WRC.

Les dues últimes proves especials esdevenien un tràmit donades les distàncies tan importants que existien entre els primers classificats, fins que a 500 metres de l'arribada del darrer tram, una biela del motor de la parella espanyola de Toyota foradava el bloc i aquests es quedaven tirats, davant els intents desesperats de Carlos Sainz de tornar a fer rugir el seu Corolla WRC.

Amb aquest cop de teatre final, els participants es dirigien de nou fins a Cheltenham per tal de donar per finalitzada la prova, la qual es resolia amb la victòria de Richard Burns i Robert Reid amb un temps final de 3 hores 50 minuts i 30,6 segons. Els britànics esdevenien així tot just en els tercers pilots locals capaços de guanyar la prova, superant en 3 minuts i 46,5 segons el registre de Juha Kankkunen i Juha Repo. Els seus companys de formació a Ford, els belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot, tancaven el podi britànic a 5 minuts i 27,5 segons dels guanyadors, en el que era un fenomenal acomiadament oficial de l'Escort WRC.

Thiry-Prévot ajudaven a donar un bon comiat al Ford Escort WRC.

En el campionat de producció, els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller es feien amb el liderat de la categoria superat el primer terç de la primera jornada, un liderat que els centre-europeus refermarien gràcies a anotar-se 4 millors registres, si bé en la recta final el seu marge es veuria reduït davant l'impuls dels seus rivals.

Dilluns, en sortir a competir per les pistes forestals gal·leses, els líders aconseguien imposar-se en 5 de les 8 proves especials que s'hi celebraven, si bé els austríacs no eren els homes ràpids de la jornada, rol que aconseguien els locals David Higgins i Chris Wood amb només 3 temps escratx. Gràcies al seu rendiment, la parella britànica dotada amb un Subaru Impreza WRX, aconseguia arribar fins la segona posició a mig minut del liderat.

Al llarg de la tercera etapa austríacs i britànics mantenien l'estira i arronsa, si bé en aquesta ocasió el saldo de segons era favorable als líders que acabaven imposant-se per 1 minut de marge. En clau de campionat, la victòria de Manfred Stohl deixava al pilot a 23 punts del ja proclamat campió mundial, l'uruguaià Gustavo Trelles, repetint així per segon any el subcampionat.

Stohl-Müller convencien a la ronda britànica.

Entre els cotxes del campionat FIA 2-L, l'Opel Astra KitCar dels finlandesos Jarmo Kytöletho i Arto Kapanen figurava al capdavant de la taula provisional al terme de la primera jornada per 12 segons de marge vers els seus compatriotes de SEAT Toni Gardemeister i Paavo Lukander, mentre que els txecs Pavel Sibera i Petr Gross es veien obligats a abandonar en trepitjar la mateixa taca d'oli que Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki.

Dilluns, amb l'arribada de les especials forestals, una errada en l'elecció de pneumàtics per part dels líders, declinava el liderat de part d'una altra parella finlandesa, la de Renault formada per Tapio Laukkanen i Kaj Lindström, que esdevenien els homes més ràpids de la jornada, mentre que Toni Gardemeister i Paavo Lukander mantenien el seu segon lloc. La tercera i última etapa tornava a tenir com a parella més ràpida a Tapio Laukkanen i Kaj Lindström, que d'aquesta manera donaven la victòria a Renault, mentre que Jarmo Kytöletho i Arto Kapanen aconseguien superar als seus compatriotes de SEAT Torni Gardemeister i Paavo Lukander.

Precisament el tercer lloc en el que completaven la prova els finlandesos, permetia a la marca catalana acumular el seu tercer títol FIA 2-L, superant a Peugeot per 12 punts al terme del calendari.

En sortir a les especials forestals, Laukkanen-Lindström aconseguien una victòria convincent.

En el campionat de pilots Tommi Mäkinen i Carlos Sainz arribaven a la cita britànica separats per només 2 punts, sent a més a més els dos únics capaços de coronar-se campions, doncs Colin McRae es trobava a 13 punts del finlandès i a 11 del madrileny. Cap dels tres pilots aconseguien sortir del Regne Unit amb un punt més en el seu haver, amb el que el títol passava a ser pel finlandès per tercer any consecutiu, mentre que Colin McRae aconseguia tancar la temporada amb el tercer lloc final davant la impossibilitat de Juha Kankkunen per desplaçar-lo en la general.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	58
Carlos Sainz	56
Colin McRae	45

En el campionat de constructors ni Toyota ni Subaru aconseguia que cap dels seus equips creués la línia de meta, amb el que els seus comptadors es mantenien a zero, mentre que Mitsubishi, gràcies a la seva tercera victòria consecutiva, aconseguia finalment un objectiu que fins llavors se'ls hi havia resistit, proclamar-se campions del món. Ford, que aconseguia reeditar el 2-3 de Kenya, tancava la temporada en quarta posició a 12 punts de Subaru, esperant que el nou Focus WRC els hi portés més bons resultats al campionat següent.

Constructor	Punts
Mitsubishi	91
Toyota	85
Subaru	65

Evans-Martin vencien d’una manera un tan inesperada.

Amb la morbositat de conèixer els noms dels nous campions del món, tan en el campionat de pilots, com en el de constructors, el dijous 21 de novembre de 2024 arrancava des de Toyota City el 9è Ral·li de Japó, edició que comptava amb un recorregut lleugerament modificat en vers l’anterior i que es trobava composat per 21 proves especials cronometrades de 302,59 km de distància, una corda a la que hi farien front les 44 formacions inscrites i que 38 d’elles serien capaces de completar al cap de 3 dies, és a dir el diumenge 24. Tanmateix, l’esdeveniment del país del sol naixent entregava punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC2 i WRC3.

Una punxada en la primera especial vera obligava a Ogier-Landais a remar la resta de prova.

L’estadi Toyota acollia tan la cerimònia de sortida, com la primera prova especial cronometrada del programa, motiu pel qual al cap d’uns escassos 13 minuts de que els equips participants haguessin rebut el cop de bandera, les manetes dels cronòmetres ja començaven a córrer.

Els francesos d’M-Sport Adrien Fourmaux i Alex Coria, que just hi feia un any que hi havien fet el retorn a la màxima categoria del mundial de l’especialitat, hi esdevenien els primers líders en aconseguir el millor temps per un avenç de 5 dècimes de segon en vers als estonians Ott Tänak i Martin Järveoja, un dels aspirants al títol mundial, i per 8 dècimes de segon amb el local Takamoto Katsuta i l’irlandès Aaron Johnston.

Davant l’absència de més activitat cronometrada en el programa, els participants ingressaven en règim de parc tancat en el perímetre de l’estadi en passar 5 minuts de 2 quarts de 8 del vespre, on aquests hi romandrien fins l’endemà divendres 22 a manca d’1 minut per a 1 quart de 7 del matí, hora de sortida dels encarregats d’haver d’obrir pista, els belgues Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe. Per endavant, els pilots de Hyundai i la resta de 44 formacions que restaven en actiu, tenien el clàssic trio de trams que es disputaven matí i tarda, complementant-se al capvespre amb una doble passada per una mena de gimcana a Okazaki, assolint així les 8 proves especials de 126,0 km de l’itinerari, distància que convertia l’etapa inicial en la més llarga de totes.

Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe s’imposaven en la primera passada per la cronometrada del fotogènic túnel d’Isegami, per davant dels seus companys d’equip estonians i dels britànics de Toyota Elfyn Evans i Scott Martin, sent a més a més aquestes 3 primeres formacions en pista les úniques capaces d’aturar el cronòmetre per sota dels 19 minuts, acumulant-se per darrere seu els problemes, ja sia en forma de punxada, com en cúmul de fulles sobre la traçada.

Les 3 parelles passaven a ocupar les tres places de podi, amb Ott Tänak i Martin Järveoja en primera posició, seguit en mig segon pels seus companys de formació i d’Elfyn Evans i Scott Martin, 4,2 segons més lents que els bàltics. Tothora que els anteriors líders, Adrien Fourmaux i Alex Coria, baixaven fins a la quarta posició a 45,2 segons del registre dels pilots bàltics del constructor coreà.

En la següent prova especial, Sébastien Ogier i Vincent Landais deixaven palesa la seva velocitat sobre l’asfalt nipó, aconseguint-hi la seva primera victòria de tram per davant dels seus companys de formació britànics, amb el què la classificació al capdavant de la taula s’estrenyia, per en el moment de concloure l’escull matinal, capgirar-se amb el temps escratx d’Elfyn Evans i Scott Martin per davant dels seus companys francesos.

Elfyn Evans i Scott Martin ingressaven en la zona per al bescanvi de pneumàtics equatorial, en primera posició per 7 dècimes de segon de marge amb Ott Tänak i Martin Järveoja, mentre que arran d’una pèrdua sobtada de potència, Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe s’hi endarrerien per una quarantena de segons a final de tram, per tal de completar el primer bucle del programa en tercera posició a 40,2 segons dels líders britànics.

En tornar sobre les 3 proves especials del bucle, Ott Tänak i Martin Järveoja esdevenien els pilots més ràpids del parc tancat i els estonians recuperaven la primera plaça perduda, mentre que, sense solventar els problemes tècnics que els havien afligit moments abans, Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe seguien en caiguda lliure concedint prop de 150 segons en vers el temps dels seus companys d’equip, deixant en tercera posició a Takamoto Katsuta i Aaron Johnston seguits de ben a prop per Adrien Fourmaux i Alec Coria.

Imposant-se en la següent prova especial, la formació reinstaurada en el lideratge, Ott Tänak i Martin Järveoja, eixamplava distàncies al capdavant de la classificació, mentre que Elfyn Evans i Scott Martin posaven punt i final al monòleg dels pilots de Hyundai, en privar-los d’una tercera victòria de tram consecutiva per 4 dècimes de segon. 

Un darrer tram forestal en el que la seva sortida s’endarreria en uns 15 minuts, temps més que suficient com per a que alguns pilots afrontessin la zona més boscosa amb molt poca llum. Davant aquest nou context, Adrien Fourmaux i Alex Coria decidien muntar la rampa de llums LED en el seu Ford Puma Rally1 Híbrid, demostrant l’encert de la decisió en aconseguir-hi el tercer millor temps, situant-se en idèntica posició en la classificació global provisional, abans d’afrontar la doble passada per l’especial espectacle d’Okazaki.

Una doble especial espectacle en la que Takamoto Katsuta i Aaron Johnston s’hi feien amb dues victòries de tram, la segona d’elles aex-aequo amb Adrien Fourmaux i Alex Coria, per tal de restar a 1 dècima de segon de la darrera posició de podi.

Ott Tänak i Martin Järveoja completaven l’etapa amb un segon millor temps i un quart, per darrera del triple empat a millor temps, per tal d’ingressar en el parc tancat del Toyota Stadium amb 20,9 segons de marge en vers Elfyn Evans i Scott Martin i 1 minut i 53,9 segons en relació a Adrien Fourmaux i Alex Coria. Amb Takamoto Katsuta i Aaron Johnston a 1 dècima de segon dels francesos d’M-Sport, uns altres francesos, els seus companys Sébastien Ogier i Vincent Landais, tancaven la pinça dels 5 primers classificats a 2 minuts i 15,6 segons del registre dels estonians.

A manca d’1 minut per a 1 quart de 7 del matí, l’activitat es reprenia en el parc tancat del Toyota Stadium amb la sortida del mateix per part de la primera parella participant, els noruecs de Hyundai Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen. Per davant la integritat de les 44 formacions participants tenien 103,87 km cronometrats repartits al llarg de 7 proves especials, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams, així com per l’especial espectale de l’Estadi Toyota, corda cronometrada que s’afrontava sense assistències mecàniques, tan sols amb una zona habilitada per al bescanvi de pneumàtics en el seu equador.

Elfyn Evans i Scott Martin s’imposaven en la primera prova especial de la jornada i retallaven en 3,0 segons les distàncies en vers els líders, segons en la lluita individual en vers el cronòmetre. Una escapçada que trobaria continuïtat en les dues següents proves especials, amb una nova victòria de tram per als britànics en la darrera especial matinal, per deixar les distàncies entre les dues formacions en 15,3 segons en arribar a mitja etapa.

Més avall en la classificació, després de flirtejar amb la darrera posició de podi, Takamoto Katsuta i Aaron Johnston patien una sortida de pista en la tercera cronometrada matinal i aquests retornaven la darrera posició de podi a Adrien Fourmaux i Alex Coria, qui accedien a la zona per al bescanvi de pneumàtics a 2 minuts i 11,6 segons dels líders i per 3,4 segons de marge en vers els seus compatriotes Sébastien Ogier i Vincent Landais.

En reprendre la competició els líders Ott Tänak i Martin Järveoja invertien la tendència del matí i aquests batien sistemàticament a Elfyn Evans i Scott Martin per tal de no només reestablir els segons perduts, sino afegir-ne uns quants més per tal d’establir un nou marge de 36,0 segons.

Per darrera, Sébastien Ogier i Vincent Landais aconseguien el segon millor temps per darrera dels líders en la primera cronometrada post meridional i els francesos de Toyota superaven als d’M-Sport, un guany que es ratificava amb 2 victòries parcials de tram en les dues darreres cronometrades veres.

Ja en l’especial espectacle de l’Estadi Toyota, Ott Tänak i Martin Järveoja aconseguien una nova victòria de tram per tal d’endinsar-se en el parc tancat que allà mateix s’hi emplaçava amb 38,0 segons de marge amb Elfyn Evans i Scott Martin, una distància que si es mesurava en vers el registre de Sébastien Ogier i Vincent Landais, esdevenia de 2 minuts i 10,9 segons. A 8,2 segons del temps dels seus compatriotes, Adrien Fourmaux i Alex Coria restaven a les portes de les places de podi, mentre que Takamoto Katsuta i Aaron Johnston tancaven la pinça dels 5 primers classificats a 14,3 segons dels seus companys d’estructura francesos.

70,57 km cronometrats conformaven la tercera i última etapa del programa, una distància que es distribuïa al llarg de 2 trams a doble passada, així com una nova disputa de l’especial espectacle. Una activitat que s’iniciava a 1 quart de 7 del matí amb la sortida del parc tancat per part de la primera parella participant i que finalitzaria a 2 quarts de 5 de la tarda amb la protocolària cerimònia del podi.

La jornada s’iniciava amb males notícies per als membres de l’equip Hyundai, en quan Ott Tänak i Martin Järveoja es topaven amb brutícia sobre la calçada. La contrarietat els provocava subviratge i aquesta anar-se’n fora de la carretera, havent d’abandonar el ral·li per accident.

Elfyn Evans i Scott Martin heretaven així el lideratge per més d’1 minut i mig de marge, mentre que Adrien Fourmaux i Alex Coria guanyaven una posició de podi, davant l’actitud conservadora de Takamoto Katsuta i Aaron Johnston.

Cercant els punts de l’etapa dominical, pràcticament els únics als que podien aspirar, Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe vencien en les dues següents proves especials, mentre que en l'avantsala de la disputa del “Power Stage”, la disputa per tercera vegada de l’especial espectacle de l’estadi Toyota, aquesta es resolia amb el millor temps de Takamoto Katsuta i Aaron Johnston.

Un “Power Stage” en el que Sébastien Ogier i Vincent Landais s’hi feien amb el millor temps per davant de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe. 

Per davant la mesura imperava i finalment Elfyn Evans i Scott Martin es feien amb la victòria en completar els 302,59 km cronometrats del programa en un temps de 3 hores 23 minuts i 41,0 segons, registre que rebaixava en 1 minut i 27,3 segons el de Sébastien Ogier i Vincent Landais i en 1 minut i 55,5 segons el d’Adrien Fourmaux i Alex Coria.

Fourmaux-Coria convertien el seu darrer servei amb M-Sport en podi

En la categoria intermitja, el WRC2, els russos Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov prenien les regnes de la classe en establir el millor temps en l’especial espectacle de l’estadi Toyota el dijous al vespre i per davant dels finlandesos Sami Pajari i Enni Mälkönen i del britànic Gus Greensmith i el suec Jonas Andersson, segons ex-aequo a 2,0 segons del Citroën C3 Rally2 dels líders, que per a l’ocasió lluïen una decoració especial basada en el Toyota Corolla AE86 del manga “Initial D”.

Els russos avançaven amb decisió sobre les delicades carreteres nipones i els líders completaven l’escull matinal amb les 3 respectives victòries de tram, un millor registre que en 2 de les 3 ocasions s’aconseguia per davant de Sami Pajari i Enni Mälkönen, qui arribaven al reagrupament de mitja jornada a 46,7 segons dels líders, després d’entregar prop de 42,0 segons en l’especial equatorial. Una cronometrada en la que Gus Greensmith i Jonas Andersson queien de la contesa en patir una sortida de pista, habilitant a l’expilot de Fórmula 1 i actual pilot de ral·lis en el país del sol naixent, el finlandès Heikki Kovalainen, i la local Sae Kitagawa, a entrar en posicions de podi a 1 minut i 9,6 segons dels líders i pel marge de 7,3 segons amb Hiroki Arai i Shunsuke Matsuo.

Després de renovar els seus compostos en el reagrupament d’Inabu Donguri Koubou, els pilots es tornaven a afrontar a les 3 especials del bucle matinal amb pràcticament la mateixa sort, 3 victòries de tram consecutives dels líders, si bé en aquesta segona ocasió, el resultat sempre s’obtenia per davant de Sami Pajari i Enni Mälkönen.

Entretant, per darrera, Hiroki Arai i Shunsuke Matsuo rellevaven a Heikki Kovalainen i Sae Kitagawa de la tercera plaça per l’estret marge de 5,7 segons.

Després d’un segon reagrupament de gairebé 1 hora, els pilots afrontaven les 2 darreres especials de la jornada, la doble passada per l’especial urbana d’Okazaki. Dues ocasions que els líders russos no deixaven escapar per seguir aplicant el seu correctiu de temps, eixamplar distàncies al capdavant de la taula i ingressar en el parc tancat de Toyota City amb 1 minut i 13,5 segons de coixí en vers Sami Pajari i Enni Mälkönen i 2 minuts i 13,8 segons amb Hiroki Arai i Shunsuke Matsuo. Heikki Kovalainen i Sae Kitagawa eren quarts a 5,3 segons dels darrers inquilins de les posicions de podi i per 5,0 segons de marge amb el català Jan Solans i el madrileny Rodrigo Sanjuán, molt més incisius al llarg de la tarda que no pas al matí.

Dissabte al matí, en la primera prova cronometrada de l’etapa, els locals Hiroki Arai i Shunsuke Matsuo trencaven l’extensa ratxa de Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov, si bé els russos s’hi feien amb el segon millor temps a 1,2 segons del registre dels japonesos. Una ratxa que aquests recuperaven d’immediat amb la novena victòria de tram en la desena cronometrada de l’itinerari.

L’aparició d’un cotxe d’un vilatà enmig del tram, obligava als organitzadors a cancel·lar l’especial al pas dels Rally2, amb el que els competidors es dirigien neutralitzats vers la zona habilitada per al bescanvi de pneumàtics a Nakatsugawa Park.

L’escull post meridional arrancava com el matinal, amb el millor temps d’Hiroki Arai i Shunsuke Matsuo i per davant de Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov, qui en les 3 següents proves especials, s’avesaven al segon millor temps, permetent lluir fugaçment a Sami Pajari i Enni Mälkönen, autors del millor temps en les dues cronometrades campestres, i a Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak, la formació més ràpida en la segona passada per l’estadi Toyota.

Els russos completaven la jornada amb 1 minut i 25,3 segons de marge en vers els seus perseguidors finlandesos, el que suposava un lleuger increment del marge d’uns 11 i escaig segons, mentre que en relació a Hiroki Arai i Shunsuke Matsuo, el marge assolia la distància de 2 minuts i 16,7 segons.

Tot i que l’amplitud del marge podia convidar a adoptar un pilotatge més conservador, Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov seguien imprimint un ritme fort i completaven l’etapa dominical amb 4 victòries parcials i 1 segon millor temps per darrera de Jan Solans i Rodrigo Sanjuán, mentre que Heikki Kovalainen i Sae Kitagawa patien una sortida de pista en el mateix punt que Ott Tänak i Martin Järveoja i el seu Toyota Yaris Rally2 queia a sobre del Hyundai dels estonians. Una baixa que permetia a Gus Greensmith i Jonas Andersson fer-se amb la quarta posició.

Completat l’itinerari, Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov aconseguien imposar-se en 2 terceres parts del programa, acumulant un total de 14 victòries de tram i 6 segons millors temps, un excel·lent rendiment que els assegurava la victòria amb un temps de 3 hores 33 minuts i 45,3 segons, registre que els donava un marge final d’1 minut i 46,5 segons amb Sami Pajari i Enni Mälkönen. Hiroki Arai i Shunsuke Matsuo tancaven el podi nipó a 3 minuts i 20,0 segons del temps dels vencedors.

A efectes de campionat, la segona plaça de Sami Pajari era més que suficient com per a que el finlandès es proclamès campió del món al Japó per 3 punts de marge, mentre que el rus es quedava en tercera posició en la cursa pel títol a 7 punts del suec Oliver Solberg i a 10 del vencedor, superant per 5 punts al seu company de carpa, l’occità Yohan Rossel.

Gryazin-Aleksandrov aplicaven un seriós correctiu a la resta de competidors.

La victòria de Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov trobava continuïtat en el certamen WRC2Challenger, mentre que en la classificació reservada als més veterans, el WRC Masters, el guardó de vencedors era per a Norihiko Katsuta, pare d’en Takamoto, i Yusuke Kimura.

En la categoria petita, el WRC3, només 2 formacions hi oficialitzaven la seva inscripció, d’una banda els hispans Diego Domínguez i Rogelio Peñate i d’una altra els francesos Ghjuvanni Rossi i Kylian Sarmezan. 

Els segons s’imposaven en la primera especial vera del programa per tal de fer-se amb el lideratge de la classe, mantenint-se al capdavant de la taula fins a la sisena prova especial del programa, després de 4 victòries de tram consecutives dels hispans.

El canvi en el lideratge avivava a la parella francesa, qui malgrat aconseguir 2 temps escratx en les 3 últimes proves especials de la primera etapa, aquesta s’endinsava en el parc tancat de Toyota City a 2,0 segons del pilot paraguaià i el navegant canari.

Tot i certes alternàncies en les lluites individuals en vers les manetes dels cronòmetres, les distàncies se seguien eixamplant entre les 2 formacions participants, especialment en les dues passades pel tram del Mount Kasagi, per esclatar en la recta final de la jornada, quan una avaria en l’alternador noquejava als segons classificats en la penúltima prova especial, amb el què Diego Domínguez i Rogelio Peñate completaven l’etapa sabatina amb 20 minuts i 38,2 segons de coixí.

Amb unes distàncies tan importants, la jornada dominical esdevenia un tràmit irrellevant, en el què Ghjuvanni Rossi i Kylian Sarmezan hi aprofitaven l’avinentesa per acumular experiència i victòries de tram en el mundial i en el que finalment Diego Domínguez i Rogelio Peñate aconseguien la victòria per 19 minuts i 39,6 segons.

Proclamats campions del món amb anterioritat, la cinquena victòria de Diego Domínguez en la temporada eixamplava el marge del paraguaià en la classificació final del certamen, mentre que Ghjuvanni Rossi empatava amb l’estonià Romet Jürgenson en la quarta posició amb 61 punts.

Domínguez-Peñate guanyaven per cinquena vegada en el mundial.

La baixa d’Ott Tänak per accident en el transcurs de la primera especial dominical, unit al bon paper de Thierry Neuville al llarg d’aquesta darrera jornada, donava l’anhelat títol mundial al pilot belga, mentre que Elfyn Evans es feia amb el segon lloc final en la taula superant en 10 punts a l’estonià.

Pilot	Punts
Thierry Neuville	242
Elfyn Evans	210
Ott Tänak	200

El doblet de Toyota permetia a la marca nipona sumar el seu vuitè títol mundial en la ciutat que li havia donat el seu nom l’any 1959 per l'estretíssim marge de 3 punts en vers Hyundai, mentre que M-Sport tancava la temporada a 266 punts dels vencedors.

Constructor	Punts
Toyota	561
Hyundai	558
M-Sport	295