Per fi l'Audi de Mikkola-Hertz va poder treure a lluir la superioritat que se li suposava a principi de temporada.

El RAC Rally de 1981, era la darrera cita del calendari del campionat del món de ral·lis, sent una cita clau a més a més per a la proclamació del campió del món de pilots i de constructors en els que hi havia dos aspirants per a cada un. La prova elevava la seva llista d'inscrits fins als 154 equips, dels que 151 serien presents a la rampa de sortida ubicada a Chester el diumenge 22 de novembre de 1981 per tal de fer front a un recorregut composat per 65 especials cronometrades de 746,74 km de distància total. 54 equips van ser capaços de superar aquesta distància i ser presents a la cerimònia del podi celebrada el dimecres 25 de novembre.

Vatanen-Richards es van mostrar més conservadors que en altres ocasions pensant en clau de campionat.

La primera etapa del ral·li arrancava el mateix diumenge 22 de novembre amb les tradicionals especials espectacle conegudes entre els britànics com "Mickey Mouse", unes especials de curta distància dins de finques particulars que servien per a que el visitant al ral·li de cap de setmana pogués gaudir de l'espectacle amb una certa comoditat. En aquestes especials peró, el temps que es pot guanyar és molt poc donades les distàncies dels trams, mentre que el temps que es pot perdre és molt gran si es pateix una sortida de pista, explicant-se així les poques diferències que en resultaren d'aquests tipus d'especials.

L'Opel Ascona 400 dels britànics Jimmy McRae i Ian Grindrod així com el Vauxhall Chevette 2300 dels també britànics Tony Pond i Michael Nicholson, empataven a temps en l'especial de Weston Park que obria el ral·li, esdevenint així els primers líders de la prova, poc després Hannu Mikkola i Arne Hertz van treure a lluir les bondats del seu Audi Quattro amb tracció integral per adjudicar-se les següents 5 especials cronometrades i fer-se amb un sólid liderat.

Arribada ja la nit, i amb ella les especials per pistes forestals propies del RAC els incidents van començar a succeïr-se i així en la setena especial cronometrada del ral·li Hannu Mikkola i Arne Hertz perdien el seu liderat després de volcar el seu Audi Quattro, afortunadament podien tornar a posar el seu cotxe sobre les quatre rodes i continuar la marxa sense lamentar danys en menys d'un minut, peró el liderat ja l'havien perdut en favor del Vauxhall Chevette 2300 de Tony Pond i Michael Nicholson els quals van ser capaços de conservar la plaça fins la desena cronometrada on fins i tot marcaven l'escratx.

En la onzena cronometrada, Wark, Hannu Mikkola i Arne Hertz es retrobaven amb l'escratx i amb el liderat de la prova, condició que ara ja si no abandonarien fins a la conclusió de la prova, deixant l'emoció del que restava del bucle pel nord d'Anglaterra en la lluita per la segona posició que estaven protagonitzant Tony Pond i Michael Nicholson amb el Ford Escort RS1800 d'Ari Vatanen i David Richards els quals s'hi jugaven el títol. Els de Ford van aconseguir imposar-se al Vauxhall, i gaudir d'un cert avantatge que tot hora es va esbaïr quan la parella finlandeso-britànica van volcar el seu cotxe sense lamentar majors conseqüències. Malhauradament el duel va tocar final a les acaballes de la primera etapa quan la transmissió del Chevette 2300 deixava a l'estacada en l'especial de Dalby a Tony Pond i Michael Nicholson.

No va ser aquesta la única baixa del ral·li, molts dels pilots cridats a ser protagonistes del ral·li ho van ser peró en sentit negatiu, Björn Waldegård i Hans Thorszelius abandonaven la prova amb la suspensió del seu Toyota Celica trencada, Russell Brookes i Mike Broad abandonaven després d'accidentar el seu Talbot Sunbeam Lotus mentre que els companys d'equip d'aquests i guanyadors de l'anterior edició, Henri Toivonen i Fred Gallagher, abandonaven amb el motor clavat quan es quedaven sense pressió d'oli. Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que pilotaven el Lancia Stratos HF de Chardonnet, patien una sortida de pista quan pilotaven el cotxe amb una roda punxada. Mentre que els seus compatriotes Timo Salonen i Seppo Harjanne, únics pilots de primer nivell de Datsun per tal d'aconseguir el títol de marques pels nipons, es quedaven sense carburant i també abandonaven la prova.

Totes aquestes baixes expliquen que la griposa Michèle Mouton i la seva copilot italiana Fabrizia Pons passessin a ocupar la tercera posició provisional al terme de la primera etapa el dilluns a 3 minuts i mig d'Ari Vatanen i David Richards i a 12 minuts i mig dels seus companys d'equip Hannu Mikkola i Arne Hertz. Per darrera de les pilots d'Audi, Stig Blomqvist i Björn Cederberg es trobaven amb el primer dels Talbot Sunbeam Lotus representant a Talbot Suècia, mentre que Guy Fréquelin i Jean Todt, líders provisionals del mundial i en diverses ocasions cap de llança de la marca anglo-francesa es trovaen endarrerits a causa de les punxades.

Superat el bucle del nord del país i el boscos de Kielder, els 85 equips que restaven en competició reemprenien la marxa el dimarts per dirigir-se cap a Gales, on Michèle Mouton i Fabrizia Pons semblaven estar en condicions d'atrapar en la taula de temps general a Ari Vatanen i David Richards, els quals acabant entre els cinc primers i per davant de Guy Fréquelin i Jean Todt, en tenien prou per proclamar-se campions del món; peró tota possibilitat es va esbaïr quan al Quattro de les pilots de l'equip d'Ingolstadt se li havia de reemplaçar la caixa de canvis, donant més aire als de l'Escort RS1800.

Ben entrada l'etapa final, Michèle Mouton i Fabrizia Pons haurien d'abandonar el ral·li quan patien un accident, així com els pilots locals Jimmy McRae i Ian Grindrod en trencar un semieix del seu Ascona 400 als boscos de Brechfa. Tot plegat va facilitar que les posicions de podi provisionals esdevenissin definitives, amb Hannu Mikkola i Arne Hertz com els indiscutibles homes més ràpids en les pistes enfangades britàniques amb un temps total de 8 hores i 30 minuts, 11 minuts i 5 segons per davant d'Ari Vatanen i David Richards que completaven el ral·li en segona posició i 13 minuts i 36 segons davant dels tercers classificats, el Talbot Sunbeam Lotus dels suecs Stig Blomqvist i Björn Cederberg.

Blomqvist-Cederberg salvaven a Talbot i certificaven el títol de constructors de la marca anglo-francesa.

Ari Vatanen aconseguia l'objectiu de finalitzar dins les 5 primeres posicions i per davant del francès Guy Fréquelin, el que permetia al pilot finlandès treure la primera posició al pilot de Talbot i lògicament, tractant-se de la darrera cita del calendari, esdevenir campió del món de ral·lis 1981. Hannu Mikkola per la seva banda gràcies a la segona victòria de la temporada, corregia part de la mala temporada que arrosegaven situant-se en tercera posició del campionat, just per davant del seu compatriota Markku Alén.

Pilot	Punts
Ari Vatanen	96
Guy Fréquelin	89
Hannu Mikkola	62

En el campionat de constructors Datsun en abandonar en la primera etapa quan Timo Salonen i Seppo Harjanne es quedaven sense carburant, va posar les coses fàcils a Talbot per aconseguir el seu objectiu, que es certificaria amb la tercera plaça absoluta i victòria en Grup 2 del Sunbeam Lotus suec de Stig Bloqmvist i Björn Cederberg. Ford tancava el podi en terra de ningú.

Constructor	Punts
Talbot	117
Datsun	106
Ford	90

Mikkola-Hertz guanyaven el RAC amb mà de ferro després dels dubtes inicials sembrats per Alén-Kivimäki.

La ciutat britànica de York era l'escenari escollit en aquesta ocasió com l'escenari de la cerimònia de clausura del 31è RAC Rally, tretzena i última ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, el dijous 25 de novembre de 1982. La cita britànica, que era puntuable pels certàmens reservats a pilots i constructors, aplegava fins a 161 equips en la seva llista oficial d'inscrits, dels que 146 emprenien el camí des de la rampa de sortida, ubicada també a York, vers un recorregut composat per 69 proves especials secretes de 711,73 km cronometrats a partir del diumenge 21 de novembre. De tots aquests participants, només 63 aconseguirien completar el recorregut.

En el seu segon concurs britànic, Mouton-Pons assolien un podi.

La primera etapa arrancava el diumenge 21 de novembre a les 9 del matí, per dirigir-se a través d'unes finques privades, cap al sud, és a dir Gales on hi tenien programat un reagrupament i tornar enfilar un camí de retorn a York on hi tenien prevista la entrada el dilluns al vespre un cop superades 36 especials cronometrades de 301,12 km de distància.

La jornada arrancava amb el típic clima britànic plujós, pluges que en determinats moments eren d'una intensitat considerable, pel que les proves celebrades en finques privades, les conegudes popularment com "Mickey Mouse", van resultar ser molt lliscants, suposant sortides de pista de diversos participants que deixaven marques a les carrosseries de les seves màquines, alhora que la elevada intensitat de la pluja va provocar també diversos problemes elèctrics en diversos d'ells.

Hannu Mikkola i Arne Hertz treien rendiment a la tracció integral del seu Audi i s'imposaven en 4 de les 5 primeres cronometrades celebrades en les finques particulars, només se'ls hi escapava l'especial de Sutton Park que era pel Vauxhall Chevette 2300 HRS dels locals Terry Kaby i Mike Nicholson. Tot plegat permetia a la parella escandinava arribar al regarupament de Cheltenham amb un marge de 21 segons sobre el sorprenent Lancia 037 de Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Els finlandesos Pentti Airikkala i Juha Piironen, co-autors del primer escratx del ral·li a bord del seu Mitsubishi Lancer Turbo, tancaven el podi provisional a 1 minut i 32 segons dels líders.

En sortir de Cheltenham queia la nit i la organització tenia programat un conjunt de quatre proves especials cronometrades al bosc de Dean per enfilar camí cap a Gales, per on hi arribarien pel sud. Markku Alén i Ilkka Kivimäki sorprenien a tots quan amb el seu cotxe de propulsió guanyaven les tres primeres cronometrades de la represa, el que els permetia passar a liderar la prova en el segon dels seus escratxs. En el tercer dels escratxs de la parella finlandesa de Lancia, els seus compatriotes Pentti Airikkala i Juha Piironen patien una sortida de pista i arrancaven una roda del seu Mitsubishi Lancer Turbo, el que els obligava a abandonar la prova alhora que situava a Michèle Mouton i Fabrizia Pons en la darrera posició de podi.

Perdre el liderat va fer reaccionar als pilots de l'equip Audi, els quals marcaven quatre escratxs consecutius, un pel nord-americà John Buffum i el seu copilot britànic Neil Wilson, un altre per a Michèle Mouton i Fabrizia Pons i dos més per a Hannu Mikkola i Arne Hertz, amb el que la parella escandinava recuperava el liderat.

Una punxada en la següent prova celebrada, la tretzena en el comput de la jornada i del ral·li, tornava a deixar a Markku Alén i Ilkka Kivimäki al capdavant de la taula de temps, mentre que Stig Blomqvist i Björn Cederberg amb el Talbot oficial s'hiadjudicaven el seu primer i únic escratx al ral·li. La punxada va comportar més problemes a Hannu Mikkola i Arne Hertz, doncs a posteriori es va poder comprovar que les vibracions que patien en el seu Quattro es debien a que la distància entre eixos en un costat o altre del cotxe era diferent, permetent així prorrogar una mica més el liderat de Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

La parella d'Audi no era la única en acumular problemes, doncs els seus joves companys d'equip britànics Malcolm Wilson i Mike Greasley doblegaven la barra de direcció de la seva unitat Quattro en colpejar una soca d'arbre, mentre que Henri Toivonen i Fred Gallagher obrien la direcció del seu Ascona 400 després de patir una excursió per les cunetes galeses. Per sort de tots ells una especial més tard, guanyada per Ari Vatanen i Terry Harryman, hi havia programades unes assistències on podien resoldre els seus problemes mecànics.

Assistències on no hi arribaven en caure en una rasa molt profunda els alemanys Jochi Kleint i Günter Wagner, els quals havien estat cridats per Opel per tal de substituir als ja campions mundials Walter Röhrl i Christian Geistdörfer davant la negativa d'aquests a correr la cita britànica per no ser del seu gust les cites secretes i haver complert ja sobradament amb el contracte de 9 ral·lis.

Reparat el Quattro de Hannu Mikkola i Arne Hertz a Resolven, la parella d'Audi va començar a encadenar de nou els millors registres i a la tercera prova cronometrada sortint del reagrupament galès, és a dir la dissetena prova especial cronometrada en el recorregut, l'equip tornava a liderar la cita en detriment de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, qui si més no havien deixat patent que el seu Lancia era un cotxe a tenir en compte i que els problemes de juventut de la màquina turinesa semblaven estar solucionats.

Amb 5 escratxs de 9 possibles en les següents cronometrades, Hannu Mikkola i Arne Hertz miraven d'assegurar no perdre altre vegada el liderat en el futur, obrint tanmateix una mica de forat al capdavant de la taula. Per darrera John Buffum i Neil Wilson patien problemes de sobreescalfament en el seu Audi a causa d'un tub que havia de ser reemplaçat.

En la recta final de la primera etapa uns altres pilots amb problemes van ser Markku Alén i Ilkka Kivimäki, a qui un problema d'encès els feia anar perdent els segons. Aquesta incidència mecànica va coincidir amb un moment de glòria per part dels pilots d'Opel, que es repartien els escratxs en quatre proves especials consecutives. Primer la parella de Lancia va ser superada per Ari Vatanen i Terry Harryman, els quals corrien amb un Opel Ascona 400 després de rebre el consentiment per part de Ford per a tal propòsit; més endavant pels companys d'equip d'aquests, Henri Toivonen i Fred Gallagher deixant al Lancia 037 fora de les places de podi.

Aquest ordre es va mantenir fins a l'entrada del bucle de Coclaenog, on pràcticament la primera jornada hi acabava. Allà els segons classificats, Ari Vatanen i Terry Harryman, patien una sortida de pista que generava un forat en el radiador del seu Opel Ascona 400, aquest en sobreescalfar-se el motor, acabava deformant la junta de culata i obligava a la parella a abandonar la prova.

En el bucle de Coclaenog així com a Oulton Park tornava el domini dels pilots d'Audi, especialment per part dels líders de la prova, Hannu Mikkola i Arne Hertz, que amb 4 millors temps de 6 possibles seguien obrint forat al capdavant de la general. La sorpresa la donaven el pilot alemany Harald Demuth i el seu copilot britànic John Daniels, quan aquests hi aconseguien sumar els seus dos primers escratxs, un d'ells ex-aequo amb Hannu Mikkola i Arne Hertz, permetent a la parella germano-britànica empatar en la tercera posició amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Harald Demuth era un pilot habitual del campionat alemany, i per tant en certa manera habituat a les proves secretes que allà s'hi feien, un copilot britànic, el cansaci acumulat i un Audi Quattro van fer la resta.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki guanyaven la 36ena i última especial de la primera etapa, desfent així la igualada en la darrera plaça del podi i que tanmateix els permetia entrar de nou a York al capvespre del dilluns, és a dir, gairebé 34 hores després d'haver-hi sortit. A la neutralització de la primera etapa doncs hi arribaven com a líders Hannu Mikkola i Arne Hertz amb un temps de 3 hores 32 minuts i 18 segons, o el que és el mateix, amb 3 minuts i 51 segons de marge vers Henri Toivonen i Fred Gallagher. Markku Alén i Ilkka Kivimäki tancaven el podi a 4 minuts i 25 segons de la parella d'Audi, mentre que l'Audi de Harald Demuth i John Daniels estava a només 5 segons del seu Lancia.

La segona etapa del ral·li feia el seu viatge cap Escòcia amb 22 proves especials cronometrades de 284,28 km de distància en el seu programa. La sortida als 99 equips participants que restaven al ral·li es donava el dimarts a les 9 del matí i altre cop des de York. El clima tornava a ser el purament britànic, és a dir plujós, pel que la primera prova especial programada, Croft, era especialment lliscant, tot i així en aquesta especial es va produir un tiple empat al millor temps entre els Audi de Harald Demuth i John Daniels, Michèle Mouton i Fabrizia Pons i el Lancia 037 de Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

Hamsterley, segona prova especial programada de la segona jornada de 29,93 km cronometrats, obria les hostilitats quan a escratx de Hannu Mikkola i Arne Hertz, Harald Demuth i John Daniels assolien la segona posició provisional superant d'una tacada l'Opel Ascona 400 de Henri Toivonen i Fred Gallagher així com el Lancia 037 de Markku Alén i Ilkka Kivimäki que seguia sense poder treballar al 100 % del rendiment del seu motor.

L'ordre entre Harald Demuth i John Daniels vers Henri Toivonen i Fred Gallagher es va invertir en arribar a les portes dels boscos de Kielder, bosc en el qual Michèle Mouton i Fabrizia Pons, que presentaven una millora substancial dels seus temps en quan se'ls hi havia canviat el turbo del seu Quattro, superaven a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, en la lluita per la quarta plaça. De fet les pilots d'Audi van ser les estrelles de la nit escocesa i el seu progrès positiu les va permetre guanyar-se la darrera plaça de podi que per llavors ocupaven Harald Demuth i John Daniels un cop completada la vuitena prova especial de la segona etapa.

A les acaballes d'aquesta etapa, una sortida de pista de Harald Demuth i John Daniels, enviava a la parella de l'importador germànic d'Audi fins la sisena plaça, just per darrera del Vauxhall Chevette 2300 HRS de Russell Brookes i Mike Broad, que per llavors eren els millors britànics tot i els problemes recurrents amb la caixa de velocitats. Mentrestant, Michèle Mouton i Fabrizia Pons seguien estrenyent el cèrcol sobre Henri Toivonen i Fred Gallagher i arribaven a York el dimecres al migdia, moment en que es neutralitzava la segona etapa, a només 36 segons de la parella d'Opel. Per davant, Hannu Mikkola i Arne Hertz gaudien ja de 5 minuts i 38 segons de marge en el seu liderat.

La mitjanit del dijous arrancava la tercera i última etapa, que considerant tot el que els 70 equips supervivents portaven a les seves esquenes es podia considerar pràcticament com un tràmit, doncs l'etapa estava composada per 11 proves especials de 126,33 km cronometrats. Unes proves al voltant de York que en anteriors edicions havien format part de la primera o segona etapa, i que en aquesta ocasió s'agrupaven per formar una etapa per si soles. Aquestes proves cronometrades tenien un caràcter eminentment muntanyòs, és a dir molt revirades i amb un terreny molt lliscant, unes condicions que Michèle Mouton i Fabrizia Pons van saber aprofitar per tal de guanyar consecutivament les 4 primeres.

Henri Toivonen i Fred Gallagher es defensaven com podien i reaccionaven guanyant la cinquena prova cronometrada, un tram molt més ràpid que els quatre anteriors i on la tracció integral no era tan determinant. Les pilots d'Audi seguien pressionant a la parella d'Opel i tornaven a adjudicar-se el millor temps en el sisè tram de la jornada, mentre que Henri Toivonen i Fred Gallagher tornaven la jugada imposant-se en la setena especial.

Dalby, vuitena prova cronometrada de la tercera etapa i seixanta-sisena en el comput global del ral·li, era l'especial reina del ral·li amb els seus 39,43 km de distància. Va ser aquí on Michèle Mouton i Fabrizia Pons sumaven el seu catrozè temps escratx que les hi permetia guanyar finalment la segona plaça en la general del ral·li en detriment de Henri Toivonen i Fred Gallagher.

En la següent cronometrada, Langdale, es va viure un moment tens i que hagués pogut acabar sent tràgic. Un cop creuada la línia de final de secció cronometrada, Michèle Mouton i Fabrizia Pons patien una sortida de pista i aquestes aconseguien retornar al camí just en el moment que feia acte de presència Henri Toivonen i Fred Gallagher, els quals feien la mateixa excursió pel voral de la via. Per darrera hi arribaven Björn Waldegård i Ragnar Spjuth amb el seu Toyota Celica, que en sortir-se també de la pista colpejaven la part posterior de l'Ascona 400 trencant-li tots els llums d'aquesta part alhora que arrencaven diversos cables de comunicació dels organitzadors. Aquest fet va obligar a neutralitzar el tram i donar a tots els participants el mateix crono, 6 minuts i 20 segons.

Michèle Mouton i Fabrizia Pons sumaven el seu quinzè i últim escratx al ral·li en la penúltima cronometrada, refermant així la seva posició de podi, mentre que en la última i ja amb la llum del dia, el millor temps era per a Harald Demuth i John Daniels.

Amb els 63 equips participants que aconseguien arribar a York per última vegada el dijous 25 de novembre al matí, es donava per finalitzat el 31è RAC Rally, el qual era guanyat pels pilots d'Audi Hannu Mikkola i Arne Hertz, que sumaven així la seva quarta victòria en terres britàniques, invertint un temps total de 8 hores 1 minut i 46 segons per recòrrer els 691,77 km cronometrats que s'acabaven disputant. A 4 minuts i 17 segons del seu crono guanyador s'hi trobaven classificades les seves companyes d'equip Michèle Mouton i Fabrizia Pons que a la seva vegada superaven en només 9 segons a Henri Toivonen i Fred Gallagher que tancaven així el podi britànic.

Opel necessitava situar diversos Ascona davant els Audi per guanyar el títol, la situació va ser inversa i Toivonen-Gallagher poc van poder fer.

Walter Röhrl ja havia aconseguit el seu títol al Costa d'Ivori, pel que el pilot germànic es va poder permetre el luxe de no participar en una prova que no era gens del seu gust donat el caràcter secret dels trams. L'absència de Walter Röhrl i la segona posició que hi sumava Michèle Mouton a la prova britànica, permetia a la pilot francesa escurçar distàncies vers el campió mundial fins a deixar-les en els 12 punts de final de temporada. Hannu Mikkola per la seva banda, gràcies als 20 punts de la victòria aconseguia superar a Stig Blomqvist en la cursa per ocupar una plaça de podi, en una temporada plena de zeros per al pilot finlandès i en el que només hi podia sumar dues victòries i dos segons llocs.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	109
Michèle Mouton	97
Hannu Mikkola	70

En el campionat de constructors Opel necessitava imperiosament la victòria britànica així com un mal resultat d'Audi per fer-se amb la corona mundial, i malgrat desplaçar-hi fins a 3 cotxes oficials confiats en les mans de l'ex-campió mundial Ari Vatanen, així com del campió europeu de l'any 1979 Jochi Kleint i l'habitual de la marca i guanyador de la prova l'any 1980 Henri Toivonen, el resultat va ser totalment oposat al buscat i Audi aconseguia un doblet i Opel es classificava just per darrera dels bavaresos. Així doncs Audi aconseguia el seu primer títol com a constructor per 12 punts de marge vers els seus veïns de Hessen. Nissan veia com els seus dos equips abandonaven la prova per respectives averies mecàniques, però l'absència d'equips Ford punters, impedia que els de l'oval sumessin algun punt al RAC i per tant superessin als japonesos en la última plaça del podi.

Constructor	Punts
Audi	116
Opel	104
Nissan	57

La sang freda de Kankkunen-Piironen els portava cap a la vicòria i el títol mundial.

Amb 83 equips participants presents, el dimecres 25 de novembre de 1987 finalitzava a Chester el 36è RAC Rally, darrera prova del calendari del campionat del món de l'especialitat automobilística i a la que s'hi arribava amb el títol del certamen de pilots per decidir. A més a més, la ronda britànica també atorgava punts en els certàmens de constructors i producció, el que unit a una gran popularitat permetia als organitzadors presentar una llista d'inscrits amb 176 equips. D'aquests, 165 prenien part de l'edició del ral·li, iniciant a partir del diumenge 22 de novembre i també des de Chester, a recórrer les 48 proves especials programades de 513,29 km de distància.

Actuació de mèrit la de Blomqvist-Berglund amb un cotxe de propulsió.

La primera jornada del ral·li comptava amb 8 proves especials cronometrades, de les que 5 eren sobre asfalt, 2 més mixtes i la restant sobre terra, en total la celebració d'aquesta primera etapa suposava 36,17 km de lluita contra el cronòmetre, un tan anòmals doncs aquests discorrien en parcs i circuits formant els populars “Mickey Mouse”.

Els suecs de Ford, Stig Blomqvist i Bruno Berglund, aconseguien el millor temps en la primera cronometrada del programa a bord del seu Sierra RS Cosworth, amb el que aquests esdevenien els primers líders de la prova, però el clima britànic, fred i plujós, generava un terreny poc propici per a la propulsió del cotxe de l'oval, amb el que aquests ràpidament cedien la seva posició. Markku Alén i Ilkka Kivimäki aconseguien el millor temps en la segona especial i amb ell els finlandesos de Lancia passaven a liderar el ral·li, mentre que els antics líders baixaven fins la quarta plaça provisional, just per darrera del tercer dels Delta HF 4WD presents a la prova, el de Mikael Ericsson i Claes Billstam.

La parella líder s'imposava de nou en la tercera prova especial, perllongant una mica més el seu liderat, però aquest tocaria final en la següent cronometrada, quan els seus companys d'equip i compatriotes, Juha Kankkunen i Juha Piironen, s'hi anotaven el millor temps llevant-los 7 segons, suficients com per a que passessin a ocupar la primera plaça per 2 segons.

Les dues parelles finlandeses de Lancia s'hi jugaven el títol mundial de pilots, i per a tal necessitaven classificar-se en les dues primeres posicions, però sobretot els uns davant dels altres, doncs al Regne Unit hi arribaven empatats a punts, el que generava un estira i arronsa entre les dues formacions.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki, gràcies a imposar-se en les dues següents proves cronometrades, retornaven al liderat, però en tan bon punt el recuperaven, el perdien, quan en la penúltima prova especial de la jornada dominical, la següent, posaven el seu Lancia Delta HF 4WD sobre dues rodes en agafar un revolt i el cotxe acabava bolcant sobre el sostre, l'ajuda del públic minimitzava el temps perdut, tot i així els pilots es deixaven una mica més de mig minut vers Juha Kankkunen i Juha Piironen, els més ràpids a l'especial, que s'intercanviaven així les posicions.

En la segona passada per la prova especial d'Oulton Park, la mateixa que inaugurava el recorregut, Stig Blomqvist i Bruno Berglund tornaven a marcar el millor temps, amb el que la parella sueca de Ford superava la sueca de Lancia per 10 segons per tal de fer entrada al parc tancat de Chester en la tercera posició provisional a 50 segons de Juha Kankkunen i Juha Piironen i 10 segons per darrera de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, segons.

Amb l'arribada de la segona jornada, també arribaven les especials cronometrades forestals, molt més significatives i exigents que no pas les de l'etapa inaugural. En total la organització introduïa en el programa 14 cronometrades de 177,90 km de distància, de les que 1 era sobre asfalt, les quals serien afrontades amb el mateix ordre de sortida que l'etapa anterior a causa de la poca distància cronometrada disputada.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki doncs eren novament els primers en pista, on s'hi trobaven la típica boira britànica i a més a més neu verge, el que els feia perdre una mica de temps en anar obrint rodera. El suec Per Eklund i el britànic Dave Whittock s'imposaven en les dues primeres especials del dia, per en un primer moment poder superar a Stig Blomqvist i Bruno Berglund i ser quarts mentre que els de Ford baixaven fins la cinquena plaça, i després arribar fins la segona posició intercanviant-se-la amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

Juha Kankkunen i Juha Piironen posaven una pausa al domini de la parella equipada amb Audi Coupé Quattro, que en la quarta especial cronometrada del bucle de Clocaenog tornava a ser la més ràpida.

En quan la boira es dissipava, arribaren les pluges torrencials, les quals convertien les pistes gal·leses en autèntics fangars, en aquestes condicions els suecs de Lancia, Mikael Ericsson i Claes Billstam, s'hi desenvolupaven molt bé, que amb dos escratxs consecutius desplaçaven a Per Eklund i Dave Whittock fora del segon lloc provisional.

Arribats a la setena especial cronometrada de la jornada, la més llarga de l'etapa, Juha Kankkunen i Juha Piironen donaven un seriós correctiu a tots els seus rivals amb un temps impossible per a ells, establint un gap mínim de més d'1 minut amb tots els seus rivals, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki començaven a recuperar temps amb el millor registre en la següent prova especial, just abans de que Mikael Ericsson i Claes Billstam patissin una sortida de pista que combinada amb el segon escratx consecutiu de la parella finlandesa de Lancia, permetés a Markku Alén i Ilkka Kivimäki tornar a ocupar places de podi per darrera de l'Audi de Per Eklund i Dave Whittock, mentre que els seus companys suecs passaven de la segona fins a la quarta posició en deixar-se prop de mig minut en l'incident.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki estaven en ratxa, i amb un tercer escratx consecutiu, els de Lancia assolien la segona plaça provisional, si bé aquests es trobaven a 1 minut i 23 segons de superar als seus companys d'equip i per tant d'esdevenir campions del món per primera vegada en la seva trajectòria. Aquesta distància es reduiria en 8 segons més quan els segons classificats s'anotaven el seu quart millor temps consecutiu, mentre que Mikael Ericsson i Claes Billstam s'aprofitaven d'una virolla de Per Eklund i Dave Whittock per tal de passar a ocupar la darrera plaça de podi.

Juha Kankkunen i Juha Piironen refredaven les mans als seus companys imposant-se en la dotzena prova especial, primera en el bucle del bosc de Hafren, que en la següent tornaven a ser els homes més ràpids. La tercera prova que es celebrava a Hafren era cancel·lada per excés de públic, amb el que els pilots es dirigien cap a Oulton Park per a finalitzar la jornada, on Stig Blomqvist i Bruno Berglund tornaven a ser els més ràpids.

En arribar novament a Chester a partir de quarts de set del vespre, l'activitat contra els cronòmetres es donava per finalitzada amb els tres Lancia Delta HF 4WD copant les tres primeres posicions, després de que els cotxes torinesos haguessin marcat els tres millors registres en les darreres especials forestals. La taula general de temps seguia estant comandada per Juha Kankkunen i Juha Piironen, seguits de Markku Alén i Ilkka Kivimäki a 1 minut i 14 segons del seu temps, i amb Mikael Ericsson i Claes Billstam 14 segons més avall tancant les places de podi i un coixí de 49 segons vers l'Audi Coupé Quattro de Per Eklund i Dave Whittock.

La tercera etapa del ral·li feia un viatge en sentit contrari al de l'anterior, és a dir cap al nord, per tal d'arribar fins a Escòcia. En total s'hi programaven 15 proves especials cronometrades de 193,58 km de distància, esdevenint així l'etapa més llarga de tota la cita, els quals conduirien els 103 equips que sortien de Chester a partir de quarts de quatre de la matinada fins a Carlisle, on hi tenien prevista l'entrada a quarts de deu de la nit.

Els tres Lancia iniciaven l'etapa com havien acabat l'anterior, és a dir copant les tres primeres posicions dels tres primers trams cronometrats que es celebraven, amb dos escratxs per a Mikael Ericsson i Claes Billstam i un per part de Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Però en la quarta especial del dia, els suecs patien una sortida en el darrer revolt i perdien de cop 10 minuts, caient fins la cinquena plaça per darrera dels seus compatriotes de Ford Stig Blomqvist i Bruno Berglund.

Per davant Markku Alén i Ilkka Kivimäki mantenien el seu estira i arronsa amb Juha Kankkunen i Juha Piironen, fins que arribats a Langdale, vuitena prova especial del dimarts, els segons classificats bolcaven de morro novament el seu Lancia Delta HF 4WD, cedint-hi ni més ni menys que 3 minuts i mig i dues posicions a la general, amb el que els finlandesos més veterans es veien fora de les places de podi i el que encara era pitjor, a gairebé 5 minuts dels seus rivals a batre.

En arribar als boscos de Kielder, recta final de l'etapa, un problema amb els frens en l'Audi Coupé Quattro de Per Eklund i Dave Whittock, permetia a Stig Blomqvist i Bruno Berglund pujar fins la segona posició provisional, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki, amb el cotxe perfectament reparat pels seus mecànics i obstinats en recuperar temps, s'hi llençaven a l'atac assumint uns riscs elevats, tals que aquests patien una sortida de pista en la penúltima cronometrada de l'etapa, aquests perdien 7 minuts addicionals en quedar-se clavats a les roques, i que per tant en la general caiguessin 9 segons per darrera de Mikael Ericsson i Claes Billstam. Juha Kankkunen i Juha Piironen també patien una sortida de pista en aquest punt, però els líders tenien la sort del seu costat quan amb prou feines s'hi deixaven uns pocs segons i el seu cotxe no patia danys.

Els suecs de Lancia guanyaven el darrer tram de l'etapa, amb el que aquests confirmaven la cinquena plaça assolida i feien entrada a Carlisle a 3 minuts i 51 segons del quarts classificats, els locals Jimmy McRae i Ian Grindord. Per davant Juha Kankkunen i Juha Piironen es mantenien al capdavant de la taula amb un marge de 4 minuts i 23 segons vers els segons classificats, que ara eren Stig Blomqvist i Bruno Berglund. Per Eklund i Dave Whittock tancaven les places amb dret a podi 18 segons més avall.

La quarta i última etapa del ral·li portava als equips que restaven en actiu de nou fins a Chester; amb sortida des de Carlisle a tres quarts de set del matí, 89 afrontaven els darrers 105,64 km cronometrats al llarg de 10 trams sobre terra, en els que el principal punt d'atenció era la lluita que mantindrien Stig Blomqvist i Bruno Berglund amb Per Eklund i Dave Whittock per la segona posició amb dos cotxes diametralment oposats.

L'etapa arrancava amb domini dels pilots de Lancia, amb un escratx per part de Mikael Ericsson i Claes Billstam i un altre per part de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, mentre que entre els dos contendents de la segona posició s'establien taules. Per Eklund i Dave Whittock s'anotaven el seu quart escratx al ral·li en la tercera prova especial per acostar-se molt perillosament a la posició del seu amic, el qual responia compartint escratx ex-aequo amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki en la següent i anotant-se un segon escratx consecutiu, ara en solitari en la cinquena prova especial.

A partir de llavors, i sota el domini en els cronòmetres de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, Per Eklund i Dave Whittock van anar llimant distàncies fins que en la vuitena prova especial del dia finalment aconseguien superar Stig Blomqvist i Bruno Berglund, posició que ja no perdrien i que es veuria facilitada després de l'errada dels de Ford en la darrera cronometrada del recorregut.

Amb l'arribada a Chester per tercera vegada en quatre jornades el dimecres a quarts de nou del vespre, es donava per finalitzat el 36è RAC Rally, el qual es resolia amb la victòria dels finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen, els quals en les darreres especials s'havien permès el luxe de pilotar amb un ritme més calmat. La parella de Lancia invertia un temps total de 5 hores 26 minuts i 36 segons en recórrer els 493,87 km cronometrats que s'acabaven disputant, 3 minuts i 12 segons menys que Per Eklund i Dave Whittock que pujaven al podi en la segona posició. El podi el tancaven Stig Blomqvist i Bruno Berglund a 3 minuts i 40 segons dels guanyadors.

En les verificacions posteriors però, els comissaris tècnics van trobar que els conductes d'admissió de l'Audi Coupé Quattro dels pilots Per Eklund i Dave Whittock no eren reglamentaris, amb el que la parella era exclosa de la prova i el seu lloc al podi ocupat per Stig Blomqvist i Bruno Berglund. Els locals Jimmy McRae i Ian Grindord, també a bord d'un Ford Sierra RS Cosworth, rebien la notificació que finalment havien estat tercers quan es trobaven de camí cap al Ral·li du Var, darrera prova del calendari europeu de ral·lis.

L'exclusió d'Eklund-Whittock, situava a McRae-Grindord al podi britànic.

Entre els vehicles amb fitxa d'homologació de producció, la victòria recalava en mans dels locals George Donaldson i Fred Gallagher per gairebé 7 minuts de marge vers el seu més immediat rival a bord d'un Ford Sierra RS Cosworth. Dóna la casualitat que Donaldson competia a bord de tal cotxe, després d'haver resultat el guanyador d'entre 15000 persones en una mena de programa de selecció. La victòria resultava intranscendent a efectes de campionat, doncs pràcticament només Alex Fiorio era qui el seguia, i l'italià havia aconseguit la corona amb anterioritat a Finlàndia.

George Donaldson guanyava el premi de Ford i el ral·li en Grup N.

El campionat de pilots arribava molt disputat a la ronda britànica, Miki Biasion arribava com a líder de la general, però l'italià ja havia complert amb el seu programa establert de 7 ral·lis, amb el que les úniques esperances a títol que aquest tenia, passaven per a que cap dels seus dos companys d'equip ocupessin una de les dues primeres posicions. Juha Kankkunen amb la victòria desfeia aquesta remota possibilitat i el finlandès renovava així la seva corona mundial. Markku Alén, que es va veure superat per la pressió al llarg de la cita, tancava el podi del certamen a 6 punts del seu company transalpí.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	100
Miki Biasion	94
Markku Alén	88

En el campionat de constructors Lancia ja havia aconseguit la corona al mes d'agost amb motiu del Ral·li d'Argentina i tanmateix les set victòries que com a molt podien acumular a casa, al Ral·li Sanremo, amb el que aquesta vuitena victòria de la temporada que aconseguien al Regne Unit no pujava al comptador de la marca. Audi per la seva banda tenia assegurada la segona plaça d'inici davant l'absència dels Renault oficials, però a més a més la marca bavaresa, que no hi competia oficialment des de l'Acropolis, aconseguia 8 punts més gràcies al sisè lloc dels locals Llewellin-Short.

Constructor	Punts
Lancia	140
Audi	82
Renault	71

Sainz-Moya aconseguien la victòria i el títol mundial.

Catorzena, i per tant última, prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 48è RAC Rally finalitzava a Chester el dimecres 25 de novembre de 1992 amb 101 equips presents a la seva cerimònia de clausura. La prova comptava amb 34 proves especials en el seu recorregut, d'una distància cronometrada de 567,80 km a les que 156 equips dels 162 que havien oficialitzat la seva inscripció començaven a fer front a partir del diumenge 22 de novembre. El ral·li britànic otorgava punts en els campionats de pilots, marques i producció, estant el primer i tercer encara per decidir.

Tirant d'ofici, els veterans Vatanen-Berglund aconseguien la segona plaça a Chester.

Un conjunt de 9 proves especials molt revirades i de distància curta traçades sobre parcs públics o circuits permanents, les conegudes popularment com “Mickey Mouse”, donaven el tret de sortida a l'edició amb 58,08 km de distància cronometrada. Els espanyols de Toyota, Carlos Sainz i Luis Moya, aprofitaven la presència de l'asfalt en aquestes primeres especials per tal de gràcies a imposar-se en tres de les quatre primeres especials, distanciar-se dels seus rivals de Martini Racing en la lluita pel títol mundial, els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen i els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli.

A partir de llavors el protagonisme en els cronòmetres el prenien altres formacions, com els escocesos de Subaru Colin McRae i Derek Ringer, els finlandesos de Toyota Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els italians de Ford Miki Biasion i Tiziano Siviero per partida doble o els finlandesos de Martini Racing Juha Kankkunen i Juha Piironen, sense que això produís cap canvi rellevant a la taula general de temps.

Així doncs s'arribava de nou a Chester, punt de sortida de l'etapa, amb Carlos Sainz i Luis Moya en primera posició per 20 segons de marge sobre el Sierra RS Cosworth 4x4 de Miki Biasion i Tiziano Siviero, mentre que els locals de Subaru, Colin McRae i Derek Ringer, tancaven les places de podi a 25 segons de la parella espanyola i amb només 2 segons de coixí vers Juha Kankkunen i Juha Piironen. Didier Auriol i Bernard Occelli, que havien optat per una posició més conservadora donat que en aquest tipus d'especials tan revirades l'errada és fàcil de cometre, mentre que el guany de segons és irrisori pels riscs assumits, eren setens a 40 segons dels seus rivals en la cursa pel mundial.

La segona etapa del recorregut era ja força més significativa de l'esdeveniment, en quan aquesta trepitjava pistes forestals. En concret el ral·li viatjava cap a Gales per afrontar un total de 10 proves cronometrades a partir de quarts de set del matí del dilluns amb una distància competitiva total de 196,84 km, la més llarga de totes les programades. Carlos Sainz i Luis Moya eren els encarregats d'obrir pista, el que en cas de trobar-se les pistes enfangades, quelcom habitual en la ronda britànica, l'absència de roderes els hi podia ser beneficiós.

La jornada començava amb uns plugims fins, amb el que la pista no es netejava tan com si estigués seca, però que tampoc deixava roderes al pas dels cotxes, així en aquestes condicions Didier Auriol i Bernard Occelli esdevenien els homes més ràpids en la primera especial, mentre que Colin McRae i Derek Ringer s'imposaven en les dues següents.

Carlos Sainz i Luis Moya s'imposaven en la quarta cronometrada, la més ràpida de tota la jornada, demostrant que el treball fet sobre el xassís del Celica Turbo 4WD en els darrers mesos així com els canvis introduïts en el diferencial i sobre les suspensions per tal de millorar la motricitat. Colin McRae i Derek Ringer s'anotaven a continuació tres escratxs consecutius, per amb el segon d'ells passar a liderar el ral·li, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli, gràcies a dos segons temps escratx escurçava tímidament distàncies amb la parella de Toyota.

A mesura que avançava la jornada la pluja incrementava d'intensitat, a la que s'hi unia el vent, el que donava l'opció a altres parelles amb deures pendents per anotar-se un millor temps, com Miki Biasion i Tiziano Siviero, que havien trencat el turbo del seu Sierra RS Cosworth 4x4 en la tercera especial, Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que en la primera especial s'endarrerien per una averia de frens, o Ari Vatanen i Bruno Berglund que en la cinquena especial s'havien envirollat.

Amb Colin McRae i Derek Ringer entrant al parc tancat de Chester en la primera posició es donava per finalitzada l'activitat als trams fins l'endemà. Els de Subaru ho feien amb 2 segons de marge vers Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli grimpaven fins la tercera posició, si bé els francesos ho feien deixant-se 5 segons vers els seus rivals espanyols, 7 dels quals es perdien en el darrer tram. Juha Kankkunen i Juha Piironen, que no es trobaven del tot a gust amb el comportament del seu cotxe en unes especials tan lliscants, al que se'ls hi unia una errada en la munta de pneumàtics en la segona prova especial, es classificaven en la quarta posició a 1 minut i 2 segons dels locals.

La celebració de la tercera jornada del ral·li suposava afegir 189,41 km cronometrats al llarg de 9 trams individuals, els quals conduirien als participants cap Escòcia, concretament fins a Carlisle, passant pels sempre respectables boscos de Kielder. La jornada arrancava moguda, Carlos Sainz i Luis Moya s'imposaven en la primera prova especial, mentre que Colin McRae i Derek Ringer cedien el liderat a la parella espanyola en punxar una roda, els escocesos podien canviar la roda punxada entre trams amb els seus propis mitjans, però una averia de transmissió els faria endarrerir 4 minuts més.

A partir de llavors, i amb la pressió del turbo al màxim possible, Didier Auriol i Bernard Occelli es llençaven a l'atac i amb 3 escratxs consecutius, els francesos aconseguien retallar 29 segons a la parella de Toyota, 24 dels quals s'aconseguien amb el primer dels escratxs, per restar classificats a 20 segons de la primera posició.

L'anul·lació de Kershope per a reagrupar als participants, donava un respir a participants i mecàniques, si bé l'enuig d'algun espectadors en conèixer que el tram era anul·lat, feia que aquests emprenguessin a donar patades als cotxes dels participants. En reprendre la competició, Carlos Sainz i Luis Moya retornaven 9 segons als seus rivals més directes, Didier Auriol i Bernard Occellli, gràcies al seu millor registre en la sisena prova especial del dia, mentre que en la següent, la parella francesa de Martini Racing es veia obligada a abandonar el ral·li amb el motor del seu Lancia Delta HF Integrale trencat, era la primera especial de Kielder, i per tant els boscos tornaven a ser decisius.

Colin McRae i Derek Ringer eren els autors del millor registre en aquesta setena prova especial per davant de Juha Kankkunen i Juha Piironen, els quals sortien de l'ombra en la que s'havien passat bona part de la jornada i del ral·li en les dues darreres especials de l'etapa, per adjudicar-se dos escratxs consecutius que els hi permetien retallar una mica el gap amb Carlos Sainz i Luis Moya; si bé l'excés de conservadorisme que havien mantingut fins aquell instant, els deixava a l'entrar al parc tancat de Carlisle a 1 minut i 16 segons dels líders. Per darrera Ari Vatanen i Bruno Berglund treien profit dels problemes dels seus companys d'equip així com de l'abandonament de Didier Auriol i Bernard Occelli, per en superar per mèrits propis a uns vells coneguts com eren els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, passar a tancar les places de podi a 2 minuts i 51 segons de la parella espanyola i amb 1 minut i 6 segons de coixí vers la segona parella de Toyota.

De Carlisle doncs, els pilots en sortien el dimecres al matí amb la tranquil·litat que les distàncies aconseguides fins aquell instant, dificultaven la possibilitat de guanyar o perdre plaça i que per tant no calia assumir riscs, si bé una punxada o qualsevol petita averia si que podria ocasionar variacions en les posicions capdavanteres. Cara l'etapa final, un total de 6 proves cronometrades de 123,37 km de distància constaven en el programa, sent totes elles noves en el programa de l'esdeveniment mundial, però tanmateix habituals en cites del campionat britànic de ral·lis.

Malcolm Wilson i Bryan Thomas, s'imposaven en les tres primeres proves cronometrades de la jornada, demostrant que els pilots britànics tenien avantatge sobre el terreny, si bé els dos últims escratxs eren compartits amb altres habituals al certamen com els escocesos Colin McRae i Derek Ringer o els nòrdics Ari Vatanen i Bruno Berglund.

La cara amarga de la competició era per a Juha Kankkunen i Juha Piironen, els campions mundials en vigència i aspirants a la seva revàlida, perdien el control del seu Lancia Delta HF Integrale en la primera prova especial de la jornada en treure la mà per la finestra per intentar treure quelcom que s'havia quedat enganxat al para-brises, en conseqüència els finlandesos colpejaven contra un mur i malmetien les suspensions, deixant-s'hi prop de 3 minuts en l'incident i amb ells totes les seves esperances a la corona, doncs perdien terreny amb la parella espanyols líder i fins i tot es classificaven provisionalment fora de les places de podi 3 segons per darrera dels seus compatriotes Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

Els finlandesos de Toyota afegien 4 segons més al gap en les dues següents proves especials, però en la recta final de l'etapa i del ral·li, els de Martini Racing reaccionaven per imposar-se en les dues últimes proves especials, les quals suposaven gairebé la meitat de la distància cronometrada de la jornada, gràcies al què la parella aconseguia un forat al podi de Chester.

Completat doncs el recorregut del 48è RAC Rally, Carlos Sainz i Luis Moya s'adjudicaven la victòria en recórrer els 534,77 km cronometrats celebrats en un temps final de 5 hores 23 minuts i 6 segons, 2 minuts i 16 segons menys que Ari Vatanen i Bruno Berglund. Juha Kankkunen i Juha Piironen per la seva banda, tancaven el podi britànic a 2 minuts i 45 segons dels guanyadors.

Kankkunen-Piironen no van estar al nivell que s'esperava.

En el certamen reservat als vehicles de producció, els finlandesos Jarmo Kytölehto i Voitto Silander esdevenien els líders al terme de les “Mickey Mouse”, si bé el dilluns al matí, un impacte contra un mur en la segona prova especial, deixava a la parella fora de competició amb les suspensions del seu Galant VR-4 inoperatives. Tanmateix en aquell mateix mur també hi anaven a petar els belgues Grégoire de Mevius i Willy Lux, si bé aquests podien continuar en el ral·li. Els locals Alister McRae i David Senior prenien llavors el liderat de la categoria, marcant alhora uns temps que resultaven impossibles per a la competència.

Els espanyols Fernando Capdevila i Alfredo Rodríguez, segons classificats al terme de la segona jornada, es veien obligats a abandonar en els primers compassos de la tercera etapa per una averia en el seu diferencial, deixant la situació molt més còmode pels líders que a més a més corrien a casa. Finalment la victòria va recaure en mans d'Alister McRae i David Senior, mentre que Grégoire de Mevius i Willy Lux completaven el recorregut en segona posició, la qual els hi donava el títol de campions.

McRae-Senior volaven en el Grup N .

A la cita britànica fins a tres pilots hi arribaven amb opcions al títol mundial, doncs entre ells la diferència no era superior als 3 punts, i per tant anotar-s'hi la victòria era un bé molt preuat que assegurava la corona. Finalment el botí era pel madrileny Carlos Sainz, que en la segona meitat del campionat havia fet una temporada impecable gràcies a les millores introduides al Toyota. Juha Kankkunen per la seva banda superava al seu company d'equip Didier Auriol, el qual malgrat haver guanyat 6 ral·lis al llarg de la temporada, veia com la corona se li tornava a escapar.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	144
Juha Kankkunen	134
Didier Auriol	121

En el campionat de constructors Lancia de la mà de Martini-Racing, ja havia aconseguit acumular les 7 victòries possibles al passat mes de setembre amb motiu del Ral·li d'Austràlia, amb el que els transalpins, malgrat no competir de manera oficial, acumulava 6 temporades consecutives guanyant el títol de marques. Toyota tot just s'anotava la segona victòria de la temporada al ral·li britànic, i amb ella l'estructura nipona es desmarcava dels Ford.

Constructor	Punts
Lancia	140
Toyota	116
Ford	94

McRae-Grist guanyaven el RAC Rally per intentar ser campions mundials.

El dimarts 25 de novembre de 1997, a Cheltenham es posava punt i final al 53è RAC Rally així com a la temporada del mundial de ral·lis amb 93 equips presents a la seva cerimònia de clausura. La prova britànica era puntuable pels certàmens reservats a pilots, constructors, producció i FIA 2-L, el que permetia als organitzadors mostrar una llista d'inscrits amb 162 equips. Tots ells emprenien des de la mateixa ciutat a partir del dissabte 22 de novembre, el camí cap a 26 proves especials de 381,05 km de distància.

Kankkunen-Repo es feien amb la segona posició final davant els incidents dels altres equips

L'activitat del ral·li s'iniciava amb les peculiars “Micky Mouse”, un conjunt d'11 proves especials de distància curta, com ho demostren els 56,98 km cronometrats totals de la jornada, traçats en circuits, trams urbans o fins i tot parcs. Aquestes especials no eren gens significatives del gruix del ral·li, doncs 4 d'elles eren sobre asfalt, 6 mixtes i la restant sobre terra, però que si més no apropava el públic a l'esdeveniment d'una forma ordenada i senzilla, i sobretot, passant per caixa generant una font d'ingressos als organitzadors.

L'etapa dominical s'iniciava amb boira, el que complicava una mica més el devanir de la prova, ja per si delicada per les humitats presents de les pluges caigudes. Els britànics de Subaru, Colin McRae i Nicky Grist, s'imposaven amb contundència en la primera prova especial cronometrada, aconseguint un marge de 6 segons sobre els seus més immediats rivals en tan sols 3,85 km de tram cronometrat. Tanmateix en aquesta primera prova especial, Subaru rebia també la cara amarga quan els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander es veien obligats a abandonar per averia elèctrica.

Els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya empataven a l'escratx amb els locals Richard Burns i Robert Reid en la següent per tal de pujar fins la segona posició, just per davant dels seus companys de formació Juha Kankkunen i Juha Repo. Mentre que la parella finlandesa de Ford s'anotava precisament el registre més baix en la tercera cronometrada, novament ex-aequo amb el Mitsubishi de Richard Burns i Robert Reid, per tal d'accedir al liderat aprofitant que Colin McRae i Nicky Grist hi tenien un petit ensurt.

Els francesos de Toyota, Didier Auriol i Denis Giraudet, s'anotaven llavors tres temps escratx consecutius per tal de desplaçar de la darrera plaça de podi a la parella espanyola de Ford, mentre que per davant la primera i segona posició es mantenien per unes diferències mínimes, 3 i 1 segon respectivament vers els nous inquilins del podi.

Per esdevenir campions del món, Colin McRae i Nicky Grist necessitaven guanyar imperiosament la cita britànica i esperar que els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne en sortissin amb les mans buides, és a dir més avall de la sisena posició. Amb aquesta necessitat, el pilot escocès i el seu copilot gal·lès s'imposaven consecutivament en les següents quatre cronometrades, recuperant així el liderat en la primera d'elles, setena en el còmput de l'etapa, i acumulant un marge de fins 15 segons vers Juha Kankkunen i Juha Repo, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya tornaven a ocupar plaça de podi amb el segon millor temps en la setena especial.

Part de l'esforç realitzat pels britànics de Subaru es volatilitzava en la darrera prova especial dominical, quan aquests s'emportaven el segon ensurt de la jornada en forma de col·lisió i 6 segons perduts vers Juha Kankkunen i Juha Repo o 17 en relació als Toyota Corolla WRC de Didier Auriol i Denis Giraudet i Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, autors del millor temps ex-aequo. Per la seva banda, Carlos Sainz i Luis Moya erraven la munta de pneumàtics, pel que la parella de Ford cedia 15 segons amb els que la següent temporada serien els seus companys d'equip i aquests s'intercanviaven les posicions provisionals a la general.

Així doncs, de retorn a Cheltenham a primera hora del vespre del mateix diumenge, es finalitzava l'activitat contra els cronòmetres, amb Colin McRae i Nicky Grist com a líders provisionals per 9 segons de marge vers Juha Kankkunen i Juha Repo, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet tancaven les posicions de podi 1 segon més avall. Uns altres britànics, els de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid, figuraven en la quarta posició a 14 segons dels seus compatriotes, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya eren cinquens a 17 segons del liderat i amb 4 segons de marge vers Tommi Mäkinen, que competia amb grip, i Seppo Harjanne.

La celebració de la segona jornada suposava afegir 156,41 km cronometrats al recorregut, els quals es repartien al llarg de 7 proves especials, totes elles forestals i per tant força més representatives del que el ral·li era en si. La pluja, la boira i el fang hi afegien la seva dosi de caràcter britànic a l'esdeveniment.

La primera prova especial del dia, celebrada a trenc d'alba, tenia l'agreujant que es celebrava amb una boira molt canviant que perjudicava als primers participants que hi prenien la sortida, en aquestes condicions, Richard Burns i Robert Reid s'anotaven el millor registre i accedien al liderat, mentre que els Ford de Carlos Sainz i Luis Moya i els belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot passaven a ocupar les dues posicions següents. Colin McRae i Nicky Grist hi patien una sortida de pista per culpa de la boira, el que els feia perdre minut i mig i set posicions a la general, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet hi tenien una sort similar en cedir una mica més de 2 minuts i completar l'especial amb el Mitsubishi Carisma GT de la parella britànica llepant-los la part posterior del seu Corolla WRC.

A partir de llavors Colin McRae i Nicky Grist es llençaven a l'atac, doncs no tenien res a perdre i molt a guanyar, i ja en la segona prova especial, Hafren de 39,48 km cronometrats, els britànics aconseguien recuperar un mínim de mig minut amb els primers classificats i situar-se novament en posicions de podi, tercers. Alhora en aquesta especial, Bruno Thiry i Stéphane Prévot es deixaven un parell de minuts en patir una sortida de pista, mentre que els tercers integrants de l'equip Subaru, els italians Piero Liatti i Fabrizia Pons, hi patien una bolcada que malgrat tot no els hi impedia continuar en la competició.

A l'escratx de Hafren, als britànics de Subaru els hi seguirien tres més consecutius que els hi permetien superar a Carlos Sainz i Luis Moya en la segona posició, i només l'escratx de Juha Kankkunen i Juha Repo a Sweet Lamb trencava la ratxa de la parella britànica, doncs en la darrera prova especial de la jornada, Colin McRae i Nicky Grist s'anotaven un nou millor temps per arribar a empatar en el liderat amb els seus compatriotes de Mitsubishi, aprofitant que els seus mecànics eren un xic lents en les últimes assistències i els pilots rebien 10 segons de penalització.

Juha Kankkunen i Juha Repo els seguien en la taula general provisional a l'arribada de nou a Cheltenham, si bé els finlandesos es trobaven a 1 minut i 16 segons d'ells, mentre que els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, que havien mantingut un ritme molt alt al llarg de tota la jornada, eren quarts classificats per darrera dels seus companys d'equip a 1 minut i 45 segons del liderat, després de que a Sweet Lamb el seu Ford Escort WRC es quedés amb només 2 rodes motrius, les del darrera, per una averia en la transmissió que els suposava cedir minut i mig en les dues últimes proves especials de la jornada.

La tercera i última jornada, novament un bucle amb arribada i sortida de Chentelham, comptava amb 8 proves especials en el seu programa, d'una distància total competitiva de 167,66 km. Richard Burns i Robert Reid iniciaven l'etapa adjudicant-se el millor registre en la primera cronometrada que es celebrava, llevant 17 segons de marge als seus compatriotes Colin McRae i Nicky Grist, amb el que els de Mitsubishi es quedaven com a líders en solitari alhora que ajudaven als seus companys d'equip, doncs impedien la victòria dels de Subaru.

La reacció de Colin McRae i Nicky Grist no es demorava gens ni mica, i la parella britànica de la marca de la Constel·lació de les Plèiades s'imposava consecutivament en les tres proves especials següents; mentre que en el tercer tram del dia, Richard Burns i Robert Reid etzibaven un cop a una roda del seu Carisma GT que els obligava a aturar-se per canviar-la, perdent-hi cinc minuts i el liderat que retronava a mans dels de Subaru.

A partir de llavors la parella britànica de Mitsubishi intentava lluitar per una plaça de podi, però el gap que els separava dels pilots espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, darrers inquilins del podi, era un mur difícil de franquejar malgrat que els de l'oval s'endarrerien substancialment en la quarta prova especial de la jornada, el tram més llarg de tot el ral·li amb 42,21 km cronometrats, quan un palier del seu Ford es trencava.

Per la seva banda, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne es limitaven a completar les especials amb la calma que la grip que afectava al pilot finlandès li permetia, doncs la sisena plaça que per llavors ocupaven els hi era suficient per revalidar el títol mundial, sent a més a més una plaça confortable després de l'abandonament de Didier Auriol i Denis Giraudet en els darrers compassos de l'etapa anterior, així com les errades que havien comès els belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot o els italians Piero Liatti i Fabrizia Pons.

Sense gaire més fets rellevants per explicar, es retornava a Chentelham per tal de donar-se per completat el 53è RAC Rally, el qual es resolia amb la victòria de la parella local de Subaru formada per Colin McRae i Nicky Grist, els britànics hi invertien un temps total de 3 hores 54 minuts i 31 segons per a recórrer els 381,05 km cronometrats, és a dir amb un marge de 2 minuts i 55 segons vers els segons classificats que eren Juha Kankkunen i Juha Repo. Tancant el podi britànic s'hi trobava l'altra parella de Ford, la formada per Carlos Sainz i Luis Moya, els quals aturaven el cronòmetre 3 minuts i 53 segons per darrera del temps guanyador.

Dues averies allunyaven a Sainz-Moya d'acomiadar-se de Ford amb victòria.

Entre els vehicles amb fitxa de producció, el valencià Luis Climent i el català Alex Romaní, acudien a la cita britànica a mode de tastet cara la temporada següent, malgrat tot la parella espanyola completava la primera jornada del ral·li al capdavant de la general provisional. Dilluns amb l'entrada de les especials forestals, els líders no podien seguir rendint al mateix nivell que a les “Mickey Mouse” de la primera jornada, i aquests eren superats pels finlandesos Olli Harkki i Kari Mustalahti per només 12 segons de marge a l'entrada al parc tancat de Cheltenham.

Dimarts, en el transcurs de la darrera jornada, la parella finlandesa líder patia un accident quan es quedaven sense frens, el que tornava a situar al capdavant de la taula provisional a Luis Climent i Alex Romaní per estret marge, la parella valenciano-catalana va saber competir amb la pressió i s'acabava adjudicant la victòria al terme del ral·li.

En clau de campionat la victòria era intranscendent, doncs l'uruguaià Gustavo Trelles ja feia mesos que s'havia proclamat campió, però si més no, la victòria donava l'oportunitat al pilot valencià d'empatar a 26 punts amb un dels altres protagonistes de la temporada, l'austríac Manfred Stohl.

Climent-Romaní venien al Regne Unit a acumular experiència al mundial i s'emportaven la victòria.

En el campionat reservat als vehicles de dues rodes motrius i motors atmosfèrics, el FIA 2-L, la primera jornada es plantejava com un duel particular entre el Volkswagen Golf KitCar d'Alister McRae i David Senior amb el Nissan Almera KitCar de Mark Higgins i Phil Mills davant el mal reglatge inicial de les suspensions dels Ibiza KitCar oficials i l'abandonament dels catalans Oriol Gòmez i Marc Martí quan aquests trencaven la suspensió del seu cotxe en la tercera especial després d'impactar contra una mena de graó que havia quedat al descobert quan Juha Kankkunen i Juha Repo havien desplaçat prèviament una bala de palla.

Al terme de la primera etapa doncs, la parella britànica de Volkswagen liderava la categoria, davant la recuperació accelerada de Gwyndaf Evans i Howard Davies, que un cop havien modificat les seves suspensions, arribaven al parc tancat a només 6 segons dels líders, havent superat prèviament al Nissan de Mark Higgins i Phil Mills.

Dilluns Gwyndaf Evans i Howard Davies es veien obligats a abandonar el ral·li quan l'embragatge del SEAT Ibiza KitCar deia prou, donant un glop d'aire als líders davant la recuperació dels finlandesos de SEAT Harri Rovanperä i Voitto Silander que aconseguien superar el Nissan de Mark Higgins i Phil Mills.

Les distàncies no arribaven a ser neutralitzades per la parella finlandesa de SEAT al llarg de la tercera jornada, amb el que la victòria recalava en mans dels locals Alister McRae i David Senior. En les verificacions posteriors però, es trobaven components no reglamentaris en les suspensions anteriors del Golf KitCar, amb el que la parella britànica era exclosa de la prova i la victòria anava a parar en mans de Harri Rovanperä i Voitto Silander.

En clau de campionat, SEAT ja havia aconseguit el títol al terme del Sanremo, amb el que aquesta nova victòria no feia més que el seu gap vers els seus rivals, capitanejats per Škoda a 57 punts.

Rovanperä-Silander guanyaven el ral·li per la via reglamentaria.

En el campionat de pilots, Colin McRae i Tommi Mäkinen arribaven a la cita britànica amb opcions a títol, el britànic necessitava la victòria i que el seu rival no sumés cap punt, mentre que des del punt de vista del finlandès la conquesta era força més factible, doncs només precisava d'un punt. Finalment tots dos van aconseguir els objectius amb els que afrontaven la prova i per tant el títol tornava a ser per a Tommi Mäkinen per 1 sol punt de marge. Carlos Sainz per la seva banda tancava la temporada en tercera posició a 12 punts del campió.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	63
Colin McRae	62
Carlos Sainz	51

En el certamen reservat a marques, Subaru que ja havia aconseguit el títol amb motiu del ral·li d'Austràlia, mantenia la distància amb Ford gràcies a que tots dos constructors aconseguien el mateix botí en la darrera prova de la temporada, 10 punts, una puntuació que tanmateix permetia als de l'oval superar a Mitsubishi en la lluita pel subcampionat per 5 punts.

Constructor	Punts
Subaru	114
Ford	91
Mitsubishi	86

Grönholm-Rautiainen guanyaven de forma excel·lent el ral·li i donaven el títol a Peugeot.

El diumenge 25 de novembre de 2001, el campionat del món de ral·lis finalitzava en quan la 57ena edició del RAC Rally tocava al seu punt final. La cita britànica, que era puntuable pels certàmens de pilots, constructors i producció, així com el de pilots de cotxes S1600, gaudia d'una llista d'inscrits formada per 121 equips; dels que 117 iniciaven a partir del dijous 22 de novembre a disputar un recorregut programat a 17 proves especials de 380,86 km cronometrats, distància que 50 equips aconseguirien superar.

Davant la passivitat de Burns-Reid, Rovanperä-Pietiläinen donaven el doblet als del lleó.

A part de la duresa pròpia de la cita britànica, aquesta tenia l'al·licient que fins a 4 pilots diferents hi arribaven amb possibilitats de coronar-s'hi campions mundials, per ordre de classificació aquests eren Colin McRae, Tommi Mäkinen, Richard Burns i Carlos Sainz, si bé els que més opcions tenien eren els dos locals, doncs el pilot finlandès venia acusant la manca de competitivitat del seu nou Lancer WRC i el madrileny tenia 9 punts de demèrit vers els seu company de formació.

Els 2,45 km cronometrats de l'especial espectacle de Cardiff servien per donar el tret de sortida al ral·li, en la que els britànics de Ford Colin McRae i Nicky Grist esdevenien els homes més ràpids per 1 dècima de segon vers el noruec Petter Solberg i el seu compatriota Phil Mills. Els seus companys d'equip, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, eren els tercers pilots més ràpids a la capital gal·lesa, i per tant feien entrada al parc tancat en aquesta posició a 7 dècimes de segon dels líders.

La primera etapa es completava a partir de l'endemà divendres amb l'entrada en escena dels trams forestals genuïns. En total s'hi programaven 7 trams cronometrats diferents, assolint així la corda programada de 139,71 km. Colin McRae i Nicky Grist es seguien refermant en el liderat en imposar-se en la primera prova especial del dia, mentre que Tommi Mäkinen i Kaj Lindström havien d'acomiadar-se a les seves opcions de títol en quan els finlandesos arrancaven una roda del seu Mitsubishi com a conseqüència d'impactar contra una pedra.

Carlos Sainz i Luis Moya corrien una sort similar a la dels finlandesos però sense tan dramatisme, els espanyols de Ford punxaven una roda en aquesta especial, amb tan mala sort que un dels trossos de goma que s'anaven desprenent, arrancava un tub del sistema de frenada, inhabilitant aquest element pel que restava de bucle matinal. Tot plegat feia perdre a la quarta parella aspirant al títol un minut i mig, i quedar-se molt lluny de les seves opcions remotes al tercer títol mundial.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que aspiraven també a donar el títol de marques a Peugeot, guanyaven la segona i tercera prova especial del dia, tercera i quarta en el programa global del ral·li, mentre que en la darrera especial del bucle matinal es produïa un nou cop de teatre quan els líders provisionals, Colin McRae i Nicky Grist, sortien llençats del voral de la pista donant diverses voltes de campana, el que lògicament els portava a abandonar la competició, alhora que cedien el liderat a la parella finlandesa de Peugeot. Richard Burns i Robert Reid es quedaven així com els únics aspirants dins la zona de punts, ocupant a més a més la tercera posició, la qual els hi atorgaven 4 punts, els necessaris per esdevenir campions.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s'imposaven en tres de les quatre cronometrades que restaven per celebrar-se en l'etapa, refermant així la seva condició de líders, mentre que els seus companys i compatriotes Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen ho feien en l'última especial del dia. D'altra banda Richard Burns i Robert Reid amb dos segons millors temps consecutius en les dues últimes proves de la jornada, aconseguien arribar fins la segona posició provisional desplaçant-ne als francesos Didier Auriol i Denis Giraudet, que en l'últim sospir de l'etapa es veien relegats fora del podi en cedir-hi minut i mig.

Amb l'entrada al parc tancat al vespre es donava per tancada l'activitat als trams, amb la general encapçalada per Marcus Grönholm i Timo Rautiainen per 36,6 segons de marge vers els locals Richard Burns i Robert Reid, mentre que els companys de formació dels líders, els també finlandesos Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, tancaven les places amb dret a ruixada de “champagne” diumenge al migdia a 52,4 segons. Tot i la gran quantitat de temps cedit, Didier Auriol i Denis Giraudet i Carlos Sainz i Luis Moya restaven en la quarta i cinquena posició a 2 minuts i 10 segons i 2 minuts i 26,9 segons del liderat respectivament.

La segona jornada tenia en el seu programa 4 trams forestals, destacant-ne especialment el primer d'ells, Resolfen, amb 46,45 km de lluita contra el cronòmetre, i una segona passada per l'especial espectacle de la capital gal·lesa, Cardiff, el que permetia als organitzadors programar un total de 132,89 km competitius.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen seguien marcant el ritme imposant-se en les tres primeres proves sabatines, mentre que els altres integrants provisionals del podi es respectaven les posicions assolides, doncs aquestes ja els hi anaven prou bé pels seus objectius marcats. Tanmateix en la tercera especial de la jornada es coneixia un fet trist quan Carlos Sainz i Luis Moya patien una sortida de pista, en la que ferien a diversos aficionats que estaven mal ubicats en plena escapatòria del revolt, doncs aquests creien que estaven protegits darrera el cotxe mal estacionat d'un comissari. L'incident obligava als organitzadors a neutralitzar l'especial alhora que es cancel·lava el quart i últim tram del dia, mentre que el pilot madrileny que es va commocionar tant amb l'incident, decidia abandonar la competició.

Així doncs l'especial espectacle de Cardiff tancava l'activitat contra els cronòmetres amb l'escratx estèril dels locals Alister McRae i David Senior al volant d'un Hyundai Accent WRC. Richard Burns i Robert Reid per la seva banda arribaven 1 minut tard al darrer control horari, el que els suposava rebre una penalització de 10 segons i caure a l'abast de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, que entraven al parc tancat a 9,2 segons dels britànics i a 1 minut i 44,6 segons dels seus companys i líders provisionals. Per darrera de la segona parella finlandesa de Peugeot, els locals Alister McRae i David Senior s'enfilaven fins la quarta posició amb tot l'enrenou acumulat, si bé els 2 minuts i mig de retard que acumulaven vers els darrers inquilins del podi, pràcticament els descartava de qualsevol opció a entrar-hi per mèrits propis.

El recorregut del ral·li es completava amb 4 proves especials dominicals, les quals es trobaven traçades sobre dos trams forestals pels que s'hi passaven matí i migdia, el que permetia totalitzar en el darrer escull de la cita britànica 108,26 km cronometrats. Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen s'imposaven en la primera prova de l'etapa per tal de rellevar en la segona posició a Richard Burns i Robert Reid, els quals sense rivals pel títol en competició, els 4 punts del tercer lloc ja els hi anaven prou bé i els quarts classificats estaven prou lluny com per prendre's la jornada amb serenor.

Per tant, amb els objectius assolits en quan a marques i pilots, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen van trobar molt poca oposició per tal de seguir demostrant per què eren els campions del món, si bé per poques hores, guanyant les últimes tres proves especials del ral·li i afermar així una victòria inqüestionable.

Amb l'entrada a Cardiff el diumenge al migdia, i amb 354,60 km cronometrats disputats sobre les seves esquenes dels 380,86 que es programaven d'entrada, es donava oficialment per finalitzat el 57è RAC Rally amb la victòria de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els quals invertien un total de 3 hores 23 minuts i 44,8 segons per a completar la distància competida. Els seus companys d'equip i compatriotes Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, els seguien en la classificació en precisar 2 minuts i 27,1 segons més que ells, mentre que Richard Burns i Robert Reid tancaven el podi britànic a 3 minuts i 15,4 segons del registre vencedor.

Sense rivals a la cursa pel títol, Burns-Reid es van relaxar per assegurar una plaça al podi que els donava el títol.

En la categoria reservada als vehicles de producció, el ral·li tenia una primera jornada força moguda amb una lluita a tres bandes entre els suecs Kenneth Bäcklund i Tord Andersson, líders en bona part de la jornada, els britànics David Higgins i Craig Thorley, i el peruà Ramon Ferreyros i el mexicà Javier Marin, sent aquests últims els que aconseguien fer entrada al parc tancat com a líders.

Dissabte la parella local partia amb 47,9 segons de demèrit vers els líders, però aquests escurçaven notablement les distàncies vers els seus predecessors amb dos escratxs consecutius, per tal d'arribar al mig minut de gap. Malauradament pels seus interessos, l'incident de Carlos Sainz i Luis Moya a la tercera prova especial i la cancel·lació de la quarta prova cronometrada del dia, els hi tallava la ratxa, i en l'especial espectacle de Cardiff, poc o res s'hi podia fer. Així, Ramon Ferreyros i Javier Marin aconseguien mantenir la primera posició, amb un gap d'aproximadament mig minut vers suecs i britànics.

David Higgins i Craig Thorley seguien demostrant la seva superioritat el diumenge al matí, i amb 4 escratxs de 4 possibles, la parella britànica primer superava a Kenneth Bäcklund i Tord Andersson en la segona posició, per després finalment aconseguir la victòria en la classe per 2,8 segons de marge vers la parella llatino-americana.

En clau de campionat, el resultat del ral·li tenia poca transcendència, doncs David Higgins no era habitual del certamen, i per tant la seva victòria no deixava de ser anecdòtica, mentre que l'argentí Gabriel Pozzo, que no prenia part a la prova gal·lesa, ja havia esdevingut campió del món al Sanremo.

Imposant-se en tots els trams de dissabte i diumenge, Higgins-Thorley guanyaven a casa.

Entre els pilots de cotxes S1600, el francès Sébastien Loeb i el monegasc Daniel Elena esdevenien els primers líders de la prova en imposar-se en la primera passada per l'especial espectacle de Cardiff, si bé la seva condició es volatilitzaria en arribar als trams forestals gal·lesos, on els belgues François Duval i Jean-Marc Fortin tenien un inici de prova fort imposant-se en les dues primeres proves especials a bord d'un Ford Puma S1600.

En la tercera especial però, un accident deixava als belgues fora de concurs, alhora que Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien el registre més baix i recuperaven així el liderat. Els italians Andrea Dallavilla i Giovanni Bernacchini, segons classificats en aquell precís instant, intentaven pressionar a la parella francòfona amb dos escratxs consecutius, però en els dos darrers trams forestals del dia, la parella líder aconseguia un temps impossible per a tota la competència, desmarcant-se en gairebé 1 minut dels seus més immediats rivals en cada un d'ells, i fer entrada així al parc tancat de Cardiff amb més de 2 minuts de gap al seu sarró.

Dissabte, la neutralització de la tercera prova especial i la cancel·lació de la quarta van donar joc a molt poca història, però encara així els líders van ser a temps de sumar un nou escratx en la primera especial sabatina, mentre que en la segona, els locals Niall McShea i Michael Orr, aconseguien superar Andrea Dallavilla i Giovanni Bernacchini amb el seu primer millor temps al ral·li.

La jornada dominical va esdevenir un tràmit per a la parella líder, que tenia en el seu haver un coixí de més de 2 minuts i mig vers els segons classificats, pel que l'interès dels mitjans es focalitzava en la lluita per la segona posició entre italians i britànics. Els transalpins aconseguien la fita, però un problema de motor en la darrera cronometrada del programa, els deixava a l'estacada i brindava la segona posició final a la parella local.

Sébastien Loeb i Daniel Elena ja havien esdevingut campions del món a Còrsega, ronda anterior en el calendari particular, però tot i així la parella sumava una nova victòria, la qual els permetia acumular tantes victòries com participacions en el certamen, 5 de 5, doncs al Sanremo la parella protegida per Citroën havia fet el salt a la màxima categoria en pilotar-hi un Xsara WRC que conduïen fins la segona posició absoluta.

Loeb-Elena aconseguien la cinquena victòria de la temporada al difícil RAC.

Amb 3 dels aspirants a títol fora de competició abans de completar-se l'etapa sabatina, Richard Burns tenia prou amb els 4 punts que li atorgaven la tercera posició per tal d'esdevenir el campió del món per 2 punts de marge vers el seu compatriota Colin McRae i 3 en relació al finlandès Tommi Mäkinen. Carlos Sainz, 4t aspirant al títol, veia com arran del seu zero i dels punts que hi sumaven tan Marcus Grönholm com Harri Rovanperä, els dos pilots finlandesos el superaven en la classificació per 3 punts i el relegaven a la sisena plaça final.

Pilot	Punts
Richard Burns	44
Colin McRae	42
Tommi Mäkinen	41

En el campionat de marques, Peugeot sumava la seva quarta corona mundial per la porta gran, doncs als zeros de Ford i Mitsubishi, calia sumar el seu quart doblet de la temporada, aconseguint un total de 106 punts, 20 més que els de l'oval i 37 més que la marca dels tres diamants, la qual finalment conservava la tercera plaça per només 3 punts vers Subaru.

Constructor	Punts
Peugeot	106
Ford	86
Mitsubishi	69