Timo Mäkinen i Henry Liddon tancaven un fantàstic hat-trik britànic.

Desena i última cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el dimecres 26 de novembre de 1975 finalitzava a York el 31è RAC Rally un cop s'havien celebrat les 72 especials cronometrades que composaven el recorregut al llarg de tres etapes que recorrien bona part del Regne Unit i que s'iniciaven el dissabte 22 de novembre amb 236 equips a la rampa de sortida dels 250, màxim permès per la prova, dels equips que s'havien inscrit. 104 equips van aconseguir completar la prova.

Clark-Mason no van poder aspirar a gaire més que un segon lloc final.

La primera etapa tenia lloc el dissabte per les tradicionals especials espectacle en parcs i finques privades, iniciant-se pel matí per tal d'acabar-la a mitja tarda del mateix dia. El Saab 96 V4 dels suecs Stig Blomqvist i Hans Sylvan va aconseguir un liderat matiner, gràcies a marcar els dos millors registres en les dues primeres especials cronometrades, però a mida que avançava la jornada, la major potència del Lancia Stratos HF oficial dels seus compatriotes Björn Waldegård i Hans Thorszelius va servir per a que aquests s'acabessin imposant en 6 especials cronometrades de les 12 que restaven per disputar i finalitzant la jornada com a líders de la cita britànica.

Pràcticament la única baixa d'entitat d'aquesta curta primera etapa, era la del FIAT 124 Abarth Spider dels finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki quan el seu motor es negava a continuar funcionant.

Poc després d'iniciar-se la segona etapa en la matinada del diumenge, Björn Waldegård i Hans Thorszelius perdien el liderat de la prova en trencar un eix de la transmissió, caient fins la 120ena posició i amb una demora superior a la hora permesa com a màxim pel reglament particular pel que técnicament els pilots suecs estaven exclosos. Tot i això l'equip Lancia va presentar alegacions, doncs un embús de cotxes va provocar que els seus pilots arribessin encara més tard del que ho haguessin fet, pel que la parella seguia competint.

La reclamació va ser posada sobre paper en la nit de descans entre la segona i tercera etapa en un manuscrit de no massa bona cal·ligrafia i en italià, pel que els comissaris en no poder entendre el que s'hi deia, no van poder evaluar-la a temps i els suecs podien sortir a competir també en la tercera etapa i última etapa. Els suecs van acumular fins a 44 escratxs al llarg de tot el ral·li i acabaren en setena posició final, si bé poc després van ser definitivament exclosos.

Pel davant el Ford Escort RS1800 del pilot finlandès Timo Mäkinen i el seu copilot britànic Henry Liddon, guanyadors de les dues últimes edicions del ral·li, comendaven la general provisional del ral·li seguits per Stig Blomqvist i Hans Sylvan a gairebé dos minuts i dels britànics també amb Ford Roger Clark i Tony Mason. Si bé dues punxades consecutives en el Escort RS1800 dels líders van permetre que Stig Blomqvist i Hans Sylvan escurcessin distàncies fins a gairebé 35 segons en la tercera i última etapa, tot i una revolcada del de Saab, quelcom que s'estava convertint en un fet habitual en les aparicions dels suecs a la prova britànica.

Malharaudament el duel va tocar fi quan el cigonyal del seu 96 V4 deia prou a falta de només 6 especials cronometrades i els pilots es veien obligats a seguir el camí de l'abandonament com molts dels altres pilots de renom ja ho havien fet, com és el cas dels tres Opel Kadett GT/E oficials, Walter Röhrl i Jochen Berger abandanoven per culpa de la transmissió, Rauno Aaltonen i Claes Billstam ho feien pel canvi i Anders Kullang i Claes-Goran Andersson quan un pisto perforava el bloc; o dels quatre Toyota Celica oficials, el seu cap de files i màxim responsable de l'equip Ove Andersson i Arne Hertz, Hannu Mikkola i Jean Todt, així com Jannie Kuun i Christo Kuun abandonaven el ral·li per problemes de motor, mentre que Chris Sclater i Martin Holmes patien una sortida de pista en la darrera nit del ral·li. Tot i així, la parella britànica va poder completar la prova gràcies a que es va incrementar el màxim permès de demora a causa de les grans retencions que es registraven.

Amb Stig Blomqvist i Hans Sylvan fora de la prova, Timo Mäkinen i Henry Liddon van poder aixecar una mica més el peu de l'accelerador, permetent d'una banda cuidar la seva mecànica que per llavors ja es ressentia de problemes al càrter que obligava al copilot britànic portar als seus peus una bona pila de llaunes d'oli i per una altra que Roger Clark i Tony Mason, que arrossegaven problemes de canvi i suspensions, retallessin distàncies però sense majors conseqüències.

Sense més lloc als canvis i les sorpreses, Timo Mäkinen i Henry Liddon guanyaven per tercera vegada consecutiva el RAC Rally, el que suposava la quarta victòria en el mundial per al ja veterà pilot de ral·lis finlandès, aturant el crono al final de tot el recorregut en 6 hores i 44 segons, 1 minut i 13 segons per davant de Roger Clark i Tony Mason i 5 minuts i 27 segons per davant dels britànics desconeguts Anthony Fowkes i Bryan Harris els quals aconseguirien el seu primer i únic podi al mundial de ral·lis.

Fowkes-Harris pujaven a un podi del mundial per primera vegada en la seva carrera.

Amb e l campionat de constructors decidit en favor de Lancia des del passat Tour de Corse, pràcticament l'únic que hi havia en joc a la cita britànica era el prestigi de la marca, que Ford gràcies a situar tres dels seus cotxes en el podi s'enduia tots els honors, tot i això els de l'oval tancaven la temporada en sisena posició. Opel per la seva banda es quedava a dos punts d'entrar al podi de final de temporada ja que només podia sumar 10 punts amb el quart lloc de Tony Pond i David Richards.

Constructor	Punts
Lancia	96
FIAT	61
Alpine-Renault	60

Burns-Reid guanyaven la cita de casa per tercera temporada consecutiva.

Catorzena i última prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 56è RAC Rally finalitzava el diumenge 26 de novembre de 2000 a Cardiff, Gales. La cita, llur recorregut estava composat per 17 proves especials cronometrades de 380,80 km de distància, comptava amb 150 equips en la seva llista d'inscrits, estant tots els inscrits presents a la rampa de sortida el dijous 23 de novembre per 79 d'ells aconseguir-la finalitzar. La prova britànica otorgava punts pels certàmens de pilots, constructors i producció.

Un cop van tenir una trobada no deistjada amb una ovella, Grönholm-Rautiainen van afluixar per assegurar-se el títol.

El ral·li arrancava amb una especial espectacle de 2,43 km el mateix dijous al vespre a Cardiff, la qual durant diverses hores semblava que s'hauria de cancelar donades les pluges torrencials que hi queien i la manca de drenatge del terreny pel qual s'hi celebrava. Finalment la instal·lació d'unes bombes van permetre extraure l'aigua embassada, i que per tant aquesta es pogués disputar, on dos equips finlandesos, els formats per Juha Kankkunen i Juha Repo amb el Subaru Impreza S6 WRC oficial i Janne Tuohino i Petri Vihavainen als comandaments d'un Toyota Corolla WRC privat aconseguien l'escratx ex-aequo amb 3 dècimes de segon d'avantatge vers el Ford Focus RS WRC de Carlos Sainz i Luis Moya.

L'endemà divendres es completava la primera etapa amb 7 proves especials més que elevaven la distància cronometrada fins als 130,19 km. Petter Solberg i Phil Mills rellevaven als seus companys d'equip de la primera posició en guanyar la primera especial cronometrada del divendres, si bé el seu liderat sería efímer, doncs en la següent, i sota l'escratx dels finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els britànics de Ford Colin McRae i Nicky Grist passaven a ocupar la primera plaça a la general provisional.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen sumaven el seu segon temps escratx en la tercera prova cronometrada, darrera del bucle matinal, escurçant així les distàncies vers la parella líder de Ford, mentre que els seus màxims rivals en la cursa del campionat, els també britànics peró de Subaru, Richard Burns i Robert Reid es trobaven força endarrerits després de donar un fort cop en la part posterior del seu Impreza S6 WRC.

A la represa de l'activitat, cap al migdia, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen gràcies al seu tercer escratx consecutiu passaven a liderar la prova, mentre que en la següent Richard Burns i Robert Reid començaven a recuperar el temps perdut pel matí amb el seu primer escratx passant des de la desena plaça fins la sisena.

L'atropellament d'una ovella va suposar un moment delicat per a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en la setena prova especial del divendres, penúltima de la jornada, el que va fer que els finlandesos tornessin el liderat a Colin McRae i Nicky Grist, autors del millor temps en aquesta prova, alhora que els finlandesos dessistien en el seu propòsit de proclamar-se campions mundials guanyant la cita britànica. La parella local de Ford celebrava el seu liderat aconseguint el darrer escratx de la primera jornada amb el que els primers classificats entraven al parc tancat de Cardiff amb 19,7 segons de marge vers Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

Per darrera d'ells s'hi trobava un nodrit grup de quatre equips que lluitaven per la darrera plaça en el podi, separats entre ells de 9,5 segons del primer al quart. El grup estava capitanejat pel Ford de Carlos Sainz i Luis Moya i era tancat pels francesos de SEAT Didier Auriol i Denis Giraudet, figurant entre ells els pilots de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki i els locals de Subaru Richard Burns i Robert Reid en aquest ordre.

Dissabte tenia lloc la segona jornada del ral·li, composada per 5 trams cronometrats així com la repetició de la superespecial espectacle de Cardiff, amb el que el recorregut del ral·li es veia incrementat en 166,42 km de distància. Les parelles locals de Subaru i Ford iniciaven la jornada amb un ritme superior al de la competència, el que permetia per una banda als de la constelació de les Pleiades guanyar-se un lloc al podi amb el primer escratx del dia i per una altra als de l'oval refermar-se en el liderat amb el millor temps en la segona especial.

Resolfen, amb els seus 46,45 km de distància havia de començar a dissernir les posicions. Colin McRae i Nicky Grist amb el millor temps es distenciaven de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en una mica més de 45 segons en la general, mentre que Richard Burns i Robert Reid amb el segon millor temps a 1,2 segons dels seus compatriotes començaven a pressionar la parella de Peugeot alhora que es desempallegaven dels altres pretendents a la plaça de podi.

Un accident espectacular en la següent prova especial cronometrada posava final al concurs de Colin McRae i Nicky Grist, ja que el radiador del seu Ford Focus RS WRC quedava inoperatiu; aquesta incidència va situar a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen al capdavant de la general provisional de nou, si bé amb poc marge vers Richard Burns i Robert Reid que venien apretant fort per darrera. En el cinquè tram, un abans de la superespecial espectacle de Cardiff, la parella de Subaru assolia finalment l'objectiu de liderar el ral·li de casa gràcies al seu tercer temps escratx de la jornada.

La celebració de l'especial espectacle, que era guanyada per Petter Solberg i Phil Mills, deixava pas a la neutralització de la segona jornada, en la que Richard Burns i Robert Reid hi arribaven com a líders de la prova amb 19,9 segons de marge vers els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Per darrera d'ells, Carlos Sainz i Luis Moya sortien victoriosos del seu duel particular amb Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki per la darrera plaça del podi per només 3 dècimes de segon, duel del que va caure Didier Auriol i Denis Giraudet amb problemes en el motor del seu Córdoba WRC E3.

La tercera i última etapa dominical estava formada per només 3 proves especials, si bé aquestes tenien la gens despreciable corda de 84,19 km cronometrats. Richard Burns i Robert Reid se seguien escapant al capdavant de la taula general de temps amb un temps escratx en la primera cronometrada i un segon millor temps en la següent. Precisament en aquest segon i penúltim tram el millor temps era per a Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki que d'aquesta manera superaven a Carlos Sainz i Luis Moya en la lluita que mantenien per la darrera plaça de podi. Els pilots de Mitsubishi confirmaven la seva posició al podi en sumar un altre temps escratx en la última cronometrada del ral·li, mentre que per davant imperava ja la calma en no volguer arriscar res.

Un cop completades les 17 proves especials cronometrades doncs, Richard Burns i Robert Reid certificaven així la seva tercera victòria consecutiva a la prova britànica amb un temps total de 3 hores 43 minuts i 1,9 segons, o el que és el mateix, amb 1 minut i 5,6 segons de marge vers els segons classificats que eren uns conformistes Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, a qui la lluita per entrar en el podi quasi bé els porta a aconseguir la segona plaça, completaven el recorregut a 1 minut i 15 segons de Richard Burns i Robert Reid, és a dir a 9,4 segons dels seus compatriotes de Peugeot.

Mäkinen-Mannisenmäki tancaven el podi britànic gràcies a una tercera jornada brillant.

En el campionat de producció els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller inciaven el seu concurs a la prova britànica, on s'hi jugaven una bona part de les seves possibilitats al títol, amb un ritme impossible pels seus rivals, doncs la parella aconseguia marcar el millor temps en totes les proves cronometrades de la primera etapa. Per darrera d'ells els millors resultaven ser el pilot uruguaià i tetracampió Gustavo Trelles i el seu copilot argentí Jorge del Buono, els altres aspirants al títol i que entraven a Cardiff a gairebé minut i mig dels líders.

Manfred Stohl i Peter Müller seguien amb el seu ritme superior en les tres primeres proves cronometrades del dissabte, sent precisament en la última d'elles en la que Gustavo Trelles i Jorge del Buono patien un incident que els apartava definitivament de la cursa pel ral·li i campionat. Els sud-americans punxaven una roda frontal i es veien obligats a aturar-se per canviar-la, més entrats en l'especial, els pilots tornaven a punxar la mateixa roda i en només disposar d'una roda de recanvi per reglament, l'equip es va veure obligat a traslladar la roda punxada des de l'eix frontal al posterior, deixant-s'hi en total més de 12 minuts en total. Aquest incident va permetre als líders afluixar substancialment el ritme i passar a administrar el seu gran avantatge en les sis proves que restaven per concloure el ral·li i que permetia a la parella austríaca certificar la seva victòria a Gales que també significava el seu títol mundial rellevant a l'incombustible Gustavo Trelles.

Stohl-Müller esdvenien campions de producció guanyant la cita britànica.

La segona plaça que sumava Marcus Grönholm en la prova britànica, permetia al pilot finlandès conservar la primera plaça amb la que es presentava a Cardiff, esdevenint lògicament en el campió del món en ser la última prova de la temporada. El pilot finlandès finaltzava la temporada amb 5 punts d'avantatge vers el britànic de Subaru Richard Burns, que a Cardiff sumava la seva quarta victòria de la temporada, tantes com el campió. L'abandonament de Colin McRae i el quart lloc de Carlos Sainz, permetia al pilot madrileny desfer l'empat en la classificació que mantenien els dos companys d'equip des del Ral·li d'Austràlia en la tercera plaça i que per tant l'espanyol completés la temporada en l'últim graó del podi.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	65
Richard Burns	60
Carlos Sainz	46

En el campionat de constructors el fet que Peugeot no se n'anés amb les mans buides del Regne Unit i que Ford no hi aconseguís el doblet que hagués pogut evitar el campionat pels del lleó en el supòsit d'un zero d'aquests, va permetre a la marca francesa esdevenir campiona del món de constructors catorze anys després del seu darrer títol, sumant així la seva tercera corona. D'altra banda Subaru sumava a la cita de la casa d'acollida 12 punts, amb el que els de la constelació de les Plèiades es quedaven a només 3 punts de la segona plaça de Ford.

Constructor	Punts
Peugeot	111
Ford	91
Subaru	88